Els arbres passaven ran de Finestra; Enric Larreula

Àrabs. Tamazigt # Literatura española contemporánea. Autores catalanes. Novela juvenil. Marruecos

  • Enviado por: Sweetnessi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad

·ELS ARBRES PASSAVEN RAN DE FINESTRA·

FITXA BIBLIOGRÀFICA

AUTOR: l'autor es Enric Larreula.

TÍTOL: Els arbres passaven ran de finestra.

EDITORIAL: Cruïlla.

LLOC I ANY D´EDICIÓ: Barcelona, octubre de 2002.

NOMBRE DE PÀGINES: 190.

CONTINGUT

1. ARGUMENT:

Es una història, on la protagonista es una noia del Marroc, que està vivint a Catalunya, i viu els problemes del canvi de costums d'un lloc al altre, també viu el problema de racisme, i tots els problemes que arriben a tenir la gent que vol deixar Àfrica per arribar a la vida Europea.

Icram vivia al barri Vallvidrera, va arribar allí quan tenia dos anys.

Ella, estava molt adaptada al seu entorn: vestia de forma Europea, parlava el català molt bé, es va treure una carrera, Magisteri. Icram era una noia molt bonica, que destacava entre tanta gent per el seu color de pell, els seus ulls foscos y els seus cabells negres i arrissats...

Al Magisteri, havia conegut a un noi, el Jordi, y havien començat a sortir junts fia dos mesos; tot anava molt bé fins que va arribar el seu cosí Karim, ferit i molt mal físicament (i també mental). Tot es va complicar, tenia que ajudar-lo, també es va comprometre a anar a una associació, “Terres sense Fronteres”, on estava el metge Abd-el-Malik, i molta altra gent que venia del Marroc i també un home xilè, era gent marginada per la societat, i que aquella associació, volia ajuda'ls, que trobessin treball, arreglar els papers, i tenir les condicions de vida que son necessàries.

Amb tot aquestos problemes que tenia a casa, no s'hi podia veure amb el Jordi, i aquest estava una mica mosca amb ella, i també ella amb ell, perquè no la podia entendre; era lògic, perque la noia no li havia dit el que estava passant, era una situació molt delicada i perillosa, perquè el seu cosí era un fugitiu, que havia matat a un home, un home que amb uns altres, havia intentat matar-lo a ell i a uns companys, cremant-los vius a una barraca... i Icram i la seva família estava incumbint aquest assassinat per protegir a Karim.

El pare de l'Icram, volia que l'Icram es casis amb el Karim, que era el noi ideal, musulmà i que l'estimava molt. Però ella no volia al Karim com a marit, perquè ella tampoc era musulmana i estimava al Jordi; per aquesta raó, Icram va fugir de casa, perquè el seu pare estava molt alterat i no volia canviar d'opinió. Va sortir i no portava diners, no sabia on anar i estava molt trista, tot estava surtin malament. Se li va acudir una idea: parlar amb el Jordi i viure junts, ella treballaria, ell també... però el Joan no estava a casa i no el va poder localitzar fins a la nit.

Al Jordi no li va agradar molt l'idea, perque ja feia dies que no anaven molt bé, i ell estava estudiant encara, i no tenien treball, encara que li agradava l'licram, i l'estimava, va proposar deixar la relació per un temps, que després podrien torna a sortir si estaven lliures els dos i encara sentien atracció l'un per l'altre.

La noia, va decidir tornar a casa, era fosc, no portava diners, feia fred... va arribar al carrer i hi havia la policia, que no la deixava anar a casa, Què passava? Havien agarrat a Karim?

Però no, el Karim s'havia anat a França amb un amic del metge, la policia estava allí per detenir a un altre veí.

El Karim li havia deixat una carta per donar-li les gràcies i acomiadar-se.

2. DESCRIPCIÓ D'UN PERSONATGE DE LA NOVEL·LA:

Icram

Icram era una noia molt morena, amb uns cabells molt atapeïts, arrissats i negres; uns ulls foscos.

Era una marroquina molt bonica, i tothom li ho deia.

“Feia un contrast molt fort, amb aspecte nord-africà i parlant el català tan bé com el parlava”.

La noia portava unes arracades grans i daurades.

Vestia com la resta de noies catalanes, encara que li agradaven els Hàyk.

QÜESTIONS SOBRE EL LLIBRE:

1. QUIN SIGNIFICAT TENEN LE SEXPRESSIONS...

·Fer el gara-gara: és com portar la corrent a algú.

Mira, era qüestió de fer-los una mica la gara-gara, però fer tot el que pogués. Pàgina: 18.

·Fer un cop de cap: significa arriscar-se, fer un pas endavant, dir-ho, admitir-ho.

Sí, segur que més endavant ella hauria de fer un cop de cap i dir-ho. Pàgina 19.

Deixar de pasta de moniato: es una expressió, es com quedar-se impressionat, parat,...

Ni se les va mirar, però estava segura que aquelles paraules dites en català havien deixat aquell parell de senyores de pasta de moniato. Pàgina 72.

2.LA FAMÍLIA D'ICRAM, ES D'UN POBLE DEL NORD D'ÀFRICA, SITUA'L EN UN MAPA I BUSCA INFORMACIÓ:

Tànger es troba situada en l'extrem occidental de l'Estret de Gibraltar, i ha viscut nombroses incursions al llarg de la història. Els fenicis li van donar el nom de Tingis, quan van establir allà un port comercial. Després d'ells van arribar grecs, romans, vàndals, bizantins, berbers, àrabs, fatimíes, almoràvids, almohades, merinides, portuguesos, espanyols, anglesos, francesos i definitivament marroquins. Tots aquests deixaren algún record encara que, sense cap tipus de dubte, els més importants van ser els àrabs i distintes tribus berbers i orientals.

Tànger va estar considerada en el seu moment una de les ciutats més obertes del món, sobre tot quan es trobava sota domini internacional.

3.QUIN ÉS EL SIGNIFICAT DEL TÍTOL DEL LLIBRE?

Els arbres passaven ran de finestra: aquesta frase apareix una o dues volves al llibre, sempre quan va amb tren, quan el tren va a velocitat i les fulles dels camals, dels arbres, toquen les finestres del transport mentre ella pensa i reflexiona sobre les coses.

QUIN TÍTOL LI POSARIES?

“Dos móns separats per aigua”.

4. a) EN LA NOVEL·LA APAREIXEN ALGUNES PARAULES EN BERBER, COPIA-LES I ESCRIU EL SEU SIGNIFICAT:

·Hàyk: és un vestit típic del Marroc, que porta uns cosits daurats.

·Ghandura: es un tipus vestit per homes.

·Caftà: és una espècie de túnica que lleven algunes marroquines.

·Tajin: és un menjar que ses fa a Tànger.

·Qasbas: és roba.

·Tifinag: és un alfabet.

·Pateres: és una barca petita, generalment poc resistent, per trajectes curts.

·Darabukkes: és un instrument de música, dos timbalets units que es toquen amb la gema dels dits típic de la música africana.

·Bendir: Instrument musical semblant a la nostra pandereta.

b)QUÈ ÉS EL “TAMAZIGT”?

És una llengua berber; en alguns llocs del Marroc, per exemple a Aknoul encara el parlen, però se està extingint.

5. UNA DE LES REFERÈNCIES HISTÒRIQUES QUE APAREIX AL LLIBRE ÉS LA “MARIXA VERDA”. BUSCA INFORMACIÓ SOBRE AQUEST FET HISTÒRIC, QUAN VA PASSAR, PER QUÈ I ON.

“El 16 d'octubre de 1975, Hassan II, rei del Marroc, va anunciar l'inici d'una Marxa Verda, integrada per 350.000 persones que, des de Tarfaia, havien de travessar el desert fins arribar a al-Aaiun. Aparentment, les autoritats espanyoles havien d'optar entre rebutjar els invasors, provocant milers de víctimes, o deixar-los entrar, cosa que desprestigiaria les forces armades i establiria el precedent internacional d'una marxa amb finalitats annexionistes.


El 26 d'octubre, el Front Polisario organitzava una enorme manifestació de més de 10.000 persones que semblava la legalització de fet del moviment independentista. El Comitè de Descolonització de les Nacions Unides era partidari d'aquesta independència i el mateix exèrcit espanyol considerava que tornar el territori als sahrauís era anar-se'n amb dignitat, complint els compromisos d'una potència colonitzadora.


Tanmateix, el dia 29 d'octubre s'anunciava que les forces espanyoles replegaven a la costa, renunciant al 90% del territori. Això pareixia deixar el terreny lliure a Hassan. En l'opinió pública espanyola creixia la convicció que hi havia pressions diverses que forçaven una traïció del govern espanyol. Aquestes pressions semblaven venir d'alguns sectors financers espanyols, que tenien fortes relacions econòmics amb el Marroc, i del govern nord-americà, especialment del seu secretari d'estat, Henry Kissinger, molt interessat a evitar que al Sàhara apareguera un govern amic d'Algèria i Líbia.
Sorprenentment, Joan Carles I (aleshores encara príncep d'Espanya) es va presentar el 3 de novembre a al-Aaiun i, davant els oficials espanyols, va prometre, "com a primer soldat d'Espanya", que Espanya compliria els seus compromisos i que no es faria res que minvara la dignitat de les forces armades. Els oficials van entendre que el Sàhara seria un país independent. Però la sorpresa més gran va arribar els dies següents quan van anar coneixent-se reunions a Madrid, Agadir i Marràqueix entre autoritats espanyoles i marroquines. A poc a poc, va anar creixent la sensació de que la Marxa Verda només era una cortina de fum i que Madrid i Rabat estaven d'acord des d'abans de començar el conflicte. De fet, la Marxa Verda va envair simbòlicament deu quilòmetres, davant la permissivitat de la guarnició espanyola i va tornar a Tarfaia sense intentar arribar a al-Aaiun, i el 17 de novembre es feia pública la notícia que Espanya havia pactat amb el Marroc i Mauritània perquè aquests dos es repartiren el Sàhara.
Al Sàhara Occidental, uns quants tafurs sense escrúpols acabaven de condemnar un poble a l'èxode. Durant algunes dècades, unes províncies que eren, estrictament parlant, marroquines i estaven al sud-oest del regne es trobaven sota administració espanyola. La regió era coneguda com el "Sàhara Espanyol", però de fet es tractava de dues províncies distintes: Sàguia al-Hamra i Riu d'Or, aquesta darrera, traducció directa de l'àrab Wad ad-Dahab. El Marroc no havia renunciat mai a reclamar aquestes províncies i, en el mateix moment que el regne del Marroc va aconseguir la independència, Sa Majestat, parlant en nom del país, va observar que, tard o d'hora, el "Sàhara Espanyol" hauria de ser reintegrat òbviament a la mare pàtria. Van passar vint anys, durant els quals els representants del Marroc insistien, cada vegada que es presentava l'ocasió, en la "marroquinitat" del nostre Sàhara; això no obstant, el nostre govern no va emprendre mai cap acció que poguera trobar la pau a la zona. Amb la ferma intenció de prevenir el futur, els nostres dos reis van rebutjar absolutament la possibilitat de recórrer a la violència com a mitjà d'aconseguir el fi, i van preferir esperar el moment adequat.”

BIBLIOGRAFIA:

www.vilaweb.com/www/ep/seccio?/seccio=49

http://alcoidigital.com/viatjar.marroc.asp

http://www.vilaweb.com/www/ep/noticia?noticia=1601077

http://www.cinematruffaut.com/pub/arxiu/lejos.htm

3