Elogi de la feblesa; Alexander Jollien

Literatura española contemporánea. Narrativa. Novela catalana. Novela de autoayuda. Autobiografía. Parálisis cerebral. Discapacitados. Superación personal. Filosofía. Sócrates. Argumento. Personajes

  • Enviado por: Jordi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

Breu síntesis de la lectura

 

Alexandre Jullien és un noi amb paràlisi cerebral, que com la majoria de discapacitats, estava predestinats a fer capces de cigarretes en un taller ocupacional. Però amb voluntat i esforç a aconseguit arribar a la Universitat de Filosofia.

Aquest llibre autobiogràfic, explica a través d'una conversa imaginària del noi amb Sòcrates, una vida plena de feblesa i al mateix temps de coratge d'un discapacitat físic i tot el seu entorn. Narra també un munt d'experiències i relacions viscudes que han aportat a l'Alexandre tota l'experiència que en ell mateix mostra.

En la lectura podem endinsar-nos en un món, tal vegada monòton per qui desconeix aquest sector de la societat. Però, així és el camí diari d'una persona amb mancances físiques, ple d'entrebancs i, al mateix temps, ple de joia que el fa empènyer cap endavant.

Amb aquest relat, ens adonarem que amb esforç tot en aquesta vida es pot aconseguir.

2.Personatges més rellevant de la lectura

En aquesta història autobiogràfica de l'Alexandre Jollien, els dos personatges més rellevants són: el protagonista que és el propi Alexandre Jollien i el filòsof Sòcrates. Encara que al llarg de la lectura Alexandre fa referència a diverses persones que han sigut un punt clau en el seu desenvolupament personal i, sobretot, en seu creixement interior.

El diàleg fictici d'Alexandre amb Sòcrates, adquireix al llarg del relat, un caire filosòfic, intens i ple de complicitat entre ells.

L'experiència viscuda d'Alexandre amb la gent que l'envolta durant tota la seva vida, dona a la conversa un univers on no hi cau el rancor ni el mal. Radia l'aprofitament de les errades i les males experiències per millorar, encara més, el seu propi ésser.

3.Fites literals de la lectura

Al llarg de la lectura hi ha moltes fites que m'he sentit identificada amb elles i, en altres, crec que són una clara definició d'allò que no ens aturem a pensar i és peça clau en una convivència sense diferències.

 

En la pàgina 25, Alexandre fa una breu definició de la normalitat; en ella diu: “Tot allò que és igual a la majoria o la mitjana dels casos o dels costums, allò que és habitual, familiar” D'aquesta manera, per exemple, em sembla que és normal que un nen de dotze anys camini, parli, llegeixi, escrigui… Aquesta definició em va fer rumiar per què en la societat tendim, constantment, a posar canons o a idealitzar sempre les coses i a les persones; amb lo senzill i valuós que seria acceptar i admirar a cadascú tal com és, tan sòls, fixar-nos en el seu interior.

 

Més endavant, a la pàgina 42, Sòcrates realitza una pregunta a Alexandre en vers a la visió de la gent front a la condició de ser diferent; en la qual qüestiona: ¿Potser és perquè les misèries i les febleses de l'home sovint són més visibles que la seva grandesa i les seves forces? Que cert i evident és aquesta reflexió davant a la convivència que ens rodeja. Sovint, tan sòls observem lo evident com són les mancances físiques i com, he dit abans, no ens aturem a conèixer l'esperit i la grandesa d'aquell que trobem diferent a nosaltres.

 

Seguint, amb aquesta ignorància davant de l'ésser diferent, Sòcrates, en la pàgina 49, pregunta: ¿vol dir que la pietat fereix més que el menyspreu? Jo que estic en semblant situació que l'Alexandre, a vegades, em trobo en situacions on la pietat a causa de la desconeixença dol més que si t'ignoren. Una bona mostra d'aquesta actitud és quan se m'apropa una senyora gran i diu: “pobrissona, quina desgràcia” i penso: Jo no camino però tinc altres valors que vostè ignora. A la vegada em pregunto: ¿a on està el paral·lelisme entre cos i ment? La gent no vol entendre que a vegades la ment funciona molt millor que el cos i és aquí on errem davant la falsa aparença.

 

Més endavant, a la pàgina 50, l'Alexandre es sol fer una pregunta a si mateix i la qual jo també me la faig sovint: ¿Sóc menys lliure que els altre? Per desgràcia, penso que si. Que la gent que tenim una determinada mancança som dependents de terceres persones per realitzar les tasques quotidianes i, això, ens fa disminuir la nostra llibertat. Però crec que a la vegada, els que tenim capacitats intel·lectuals, intentem trobar la llibertat endinsant-nos en el pensament i cercant la forma idònia de trobar, cada cop més, la llibertat social.

 

L'Alexandre, cap a el final del llibre, es refermar sobre l'autonomia. Quan ja va independitzar-se va reconèixer, en la pàgina 83: La meva llibertat depenia massa de l'altre. Com he dit abans, un dels desavantatges és aquest. Sentir-se dependent dels altres i, fins i tot, arriba a percebre impotència cap a un mateix.

 

També en el mateix terreny, fent esmenta a la condició, l'Alexandre, en la pàgina 57 diu: La discapacitat no s'ha d'eludir mai. És una declaració ben certa, que ens omple de valor. Tenir una discapacitat física per mi no és cap malaltia, sinó una condició humana com qualsevol altre. Un pot no tenir cotxe, no tenir diners o trobar-se a l'atur i en totes aquestes situacions també necessitarà un cop de mà, al igual que una persona amb discapacitat. Així, doncs per què amagar-nos de la nostra condició. Potser, fem mal a l'altre evidenciant com som? No, no tenim que sentir-nos una vergonya pel nostre poble com temps en enrera, en l'època dictatorial; perquè son un ciutadà més, tan sòls, ens diferencia la condició física; que encara que, a vegades, sigui un obstacle d'integració, molts cops és una sensibilització cap a l'acceptació i la consideració de la societat.

 

Un altre factor que tenim molt present, sobretot, els paralítics cerebrals, són els llaços d'amistat i d'afecte; la qual cosa a cops es veu distanciada per la professionalitat i, en uns altres casos és inevitable agafar afecte entre discapacitat i professional. Aquest és el cas de l'Alexandre que, a la pàgina 72, parlant de l'educador, Sebastien, confessa: Per ell la nostra relació no quedava reduïda, dons, a la que consisteix ordinàriament entre l'educador i la persona discapacitada. La seva amistat no era pas la d'un educador, sinó la d'un amic. En relació a això, sempre m'he preguntat si haig de guardar distàncies cap a els professionals, però també confesso que, hi ha hagut cops, que m'ha sigut difícil mantenir la mateixa relació amb tots els professionals.

 

Una altre cara negativa de la discapacitat, que reflexa en Alexandre al llibre, és la d'amagar als nens la veritat i no deixar que es relacionin amb nosaltres; Com bé expressa ell, a la pàgina 78: Fins al punt que hi ha pares que prohibeixen als seus fills mirar a una persona discapacitada. Personalment, m'he trobat en el cas, d'una senyora que va apartar al seu fill petit del meu costat per por a que li contagies. Crec que totes aquestes situacions tan sòls provenen de la manca d'informació i, arrel d'aquesta ignorància, qui paguem les conseqüències som nosaltres, debut a que es converteix en un obstacle més davant la nostra integració.

 

Més endavant, a la pàgina 90, hi ha una frase de l'Alexandre que a mi m'agrada molt, debut a que em sento molt intensificada. Ell parlant del mossèn del centre diu: La seva mort no m'ha causat cap dolor, cap recança. Tot el que ell m'he donat, ho tinc present en els meus actes, en la meva manera de pensar, en el meu ésser. En aquest tema, el meu consol és pensar que les persones que més estimem quan es moren mai ens deixen, sempre perduren en el nostre interior, donant-nos tot allò que ens fa tirar endavant.

 

Canviant d'àmbit, a la pàgina 95, l'Alexandre fa esment de l'ordinador: L'ordinador va esdevenir un company preciós. En realitat la tecnologia ha sigut un gran avanç per reforçar, principalment, la comunicació i l'aprenentatge als discapacitats. I al mateix temps es converteix en un amic fidel, dins les hores de solitud; immers en un camí de somnis i pensaments que intentem transcriure a través d'un teclat.

 

Parlant de l'aprenentatge, al llibre, l'Alexandre també reflecteix els problemes i les satisfaccions que ha tingut en aquest àmbit. I com no, dins dels “problemes” hi és la necessitat de més temps per a realitzar els exàmens; fet que ell dona les gràcies als professors per les seva comprensió.

Per aquesta raó, en la pàgina 96, en una frase expressa: Una vegada més, el professor m'havia de consagrar un temps suplementari, un motiu més, sens dubte, per afavorir aquesta ridícula gelosia. En aquest camp, per sort, m'he trobat amb el recolzament dels meus companys sense cap mena de gelosia evident. Al contrari, com diu ell també a la pàgina 102: Alguns estudiants s'han ofert per ajudar-me i gràcies a ells puc estudiar gairebé amb normalitat. Amb aquesta declaració de l'Alexandre, em sento, una vegada més, totalment indentificada; debut que gràcies als meus companys actuals puc seguir les classes amb els seus apunts i, cada cop més, em fan participar dins del grup.

4.Què m'ha aportat aquesta lectura

Quan vaig escollir aquest llibre, una persona em va dir que em sentiria molt identificada i així ha sigut. A mesura que m'anava endinsant en les vivències relatades per l'Alexandre, era com si estigues llegint la meva pròpia vida. L'únic que ens diferencia és que l'escola d'educació especial que vaig estar anant durant 13 anys, només era de 9h a 17h. No era residència.

La vida de l'Alexandre és intensa, plena d'esforços. Com he dit a la síntesis, en la lectura podem endinsar-nos en un món, tal vegada uniforme per qui desconeix aquest focus de la societat. Però, així sol ser la vida diària d'una persona amb mancances físiques; plena d'entrebancs com, al mateix temps, plena de goig que et fa empènyer cap endavant. I amb tot plegat m'identifico profundament.

Llegir aquesta biografia m'ha fet veure que mai a la vida s'ha de donar un per vençut; encara que, hi ha cops on la teva pròpia confiança s'envolta de fragilitat a causa dels entrebancs que et trobes pel camí.

Més o menys, com li va succeir l'Alexandre així va ser la meva sortida del món “especial”. Quan vaig fer els 18 anys, ja havia de marxar de l'escola d'educació especial i, em van fer una avaluació on van arribar a la conclusió, que encara que tingues capacitat per estudiar, era millor que anés a un taller. Com no, sempre encaminant al “pobre” discapacitat cap al taller.

Doncs no. Jo i la meva família teníem les idees ben clares, sobretot, jo mateixa; sabia que volia anar al Pont del Dragó, que encara que fos un centre de discapacitats, al menys, faria informàtica.

Així va ser. El Pont del Dragó són quatre cursos, dels quals tan sòls vaig cursar dos; a arrel que allà em vaig trobar professionals que confiessin en les meves capacitats i m'encaminessin cap al sistema educatiu ordinari.

Primer un curs per traure'm el graduat escolar, cal dir, que era el meu primer cop que anava a una escola normal i a l'igual que l'Alexandre estava morta de por de com m'acceptaria els companys.

L'actitud d'ells cap a mi va ser magnifica. Un any formidable.

L'any següent, tenia dos opcions; fer batxillerat o una prova d'accés. Jo, com no, amb el suport d'un professor del Pont del Dragó, vaig decidir embarcar-me a fer la prova d'accés per grau superior. Tothom, com sempre, dubtava que l'aproves, cosa que el primer any, quan vaig anar a examinar-me a un altre institut, la directora, per sol fet d'anar amb cadira de rodes, ja va jutjar que no ens serviria per res i no ens va donar més temps. La qual cosa em va inspirar a fer una reflexió, que em prenc la llibertat de relacionar-la amb el llibre i expressar-la en aquest treball:

 

En l'etapa d'estudiant el major objectiu és aprovar, casi sempre queda, en un segon pla, l'aprenentatge de noves coses.
Actualment, la joventut te poc interès en aprendre estudiant, tan sòls, una petita part dels estudiants gosen estudiant. Per això, crec que ha baixat la qualitat, encara que ara hi ha més medis, però com he dit hi ha menys motivació.

I, el més fort de tot és que les persones que s'esforcen i s'interessen per aprendre durant tot el curs, després arriba l'hora de l'examen i et jutgen abans de fer-ho; tan sòls, per el teu estat físic. Aleshores, jo em pregunto: Què tenen en compte els professors, la teva capacitat intel·lectual o la teves mancances físiques?

 

El següent any vaig tornar a insistir en fer l'examen en un altre institut, el qual va tenir en conte la meves capacitats i no el meu físic. Gràcies, a que em varen consagrar un temps suplementari vaig traspassar la meta desitjada. I aquí em trobo, arropada pels meus companys i dels professionals del López Vicuña.

No sé on arribaré, però l'Alexandre m'ha donat un petit impuls per seguir intentant arribar a fer psicologia. Tanmateix, amb consola pensar en aquesta frase que em va dir una de les professores que sempre recordaré i que em serveix per tirar endavant els meus estudis: “La felicitat està en el desig i la carrera diària per arribar”

5.Resum de la lectura

Aquesta biografia, relata a través d'una conversa de l'Alexandre Jullien, un noi amb paràlisi cerebral, amb Sòcrates, l'experiència viscuda d'Alexandre amb tota la gent que l'envoltat durant la seva vida. Una vida plena de feblesa i a la vegada del coratge d'un discapacitat físic.

Així mateix, l'Alexandre, al llarg de la lectura explica experiències viscudes amb diversos companys del centre, educadors i persones, que han sigut i són clau en el seu desenvolupament i en seu creixement interior.

Éll explica que des d'un principi estava predestinat a fer capces de cigarretes en un taller ocupacional i, amb voluntat i esforç a aconseguit arriba a la Universitat de Filosofia.

Durant la conversa, Sòcrates li fa reflexionar sobre diversos aspectes de la vida, d'on el noi fa una exposició del seu punt de vista i ensems fa quelcom de vivències de la gent que l'envoltat i les quals l'han servit per enriquir-se moralment.

6. Bibliografia

Jollien, A.: Elogi de la feblesa, Barcelona, La Magrana, 2002.