Elio Antonio de Nebrija

Renacimiento. Humanismo. Siglo XV. Primera gramática española. Primer diccionario español. Biografía

  • Enviado por: Noé
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad

NEBRIJA: Les humanitats per principi

Va ser predominantment un filòleg. Per a tirar endavant algunes de les seues obres va comptar amb l'ajuda de Juan de Zúñiga. En 1492 va publicar la Gramàtica Castellana. Va topar amb la Inquisició i va haver de protegir-lo el Gran Inquisidor, aleshores Cisneros. Va donar classes d'Eloqüència i Poesia a Salamanca.

'Elio Antonio de Nebrija'
Quan Antonio Martínez de Cala i Jarava, després de molt estudiar, va tornar d'Itàlia «per a desbaratar la barbàrie per totes les bandes d'Espanya tan ampla i llargament vessada», va decidir batejar-se novament. I es va posar Eli, en homenatge als emperadors romans de la Bètica; Antonio, nom també romaníssim; i de Nebrija, perquè Nebrissa era el nom llatí de la seua ciutat natal, Lebrija. Així que, en compte d'Antonio Martínez El Lebrija, adequadísim per a cantaors flamencs i toreros de rumb, hui hem de parlar de Nebrija, que tampoc està mal com a nom artístic.

El que segons l'opinió de molts ha de ser considerat com el nostre primer mestre en Humanitats va ser un d'aquells espanyols ciclopis de la segona mitat del segle XV, feroços i patits, ambiciosos i patètics, que van llaurar sòlidament - o això creien ells- el perfil modern de la nació durant el regnat dels Reis Catòlics.

Nebrija tenia tanta consciència espanyola com a afecció a la seua poble natal, Andalusia, a la que agradava anomenar Bètica i proclamava amb justícia com la primera romanitzada -i civilitzada- de les terres hispanes. Era també d'aquells renaixentistes que, seguint el solc de Petrarca, van veure que la civilització en el que va anomenar Huizinga «la tardor de l'Edat Mitjana» precisava davant de tot la recuperació de la cultura clàssica, on jeien oblidats tots els sabers humans i fins a les revelacions divinals. Per a ells, el llatí era la via que portava a Jerusalem, Atenes i Roma. L'arrel de l'arbre de les Humanitats.

Com típica i voluntàriament espanyola, la de Nebrija va ser una empresa nacional en els seus fins però individual, personalísima, en la seua execució. Lluci Marineo Sícul, el gran humanista italià adoptat pels Reis Catòlics i que el volia poc, va dir pensant en el seu llibre més popular, les Introductiones de 1481, que Espanya li devia tant com els italians a Lorenzo Tanca. Prou més perquè seua és la Gramàtica de la llengua castellana, de 1492, primera de les publicades en les llengües romanços, ni més ni menys que 37 anys abans de la italiana de Trissino, 44 de la portuguesa d'Oliveira i 58 de la francesa de Meigret, com va recordar Teresa Jiménez Calvent en un magnífic assaig publicat per Història 16 al complir-se els 500 anys d'eixa obra. Unicament per ella, mereixeria ja Nebrija un lloc d'honor en la nostra Història i en la Filologia universal. Però és només una peça de la seua gegantina obra, escrita quasi tota en llatí, llit universal de la naixent cultura nacional. L'espanyol havia de fer-se a imatge i semblança de son pare romà.

L'obra de Nebrija es confon amb la seua pròpia vida, que va començar en 1444 i va acabar en 1522. Els seus pares, Juan i Catalina, eren gent del comú, i ell va tirar a estudiar, com qui diu a caminar, en el seu natal Lebrija. D'allí va passar a Salamanca, on se li van esgotar prompte mestres molt apreciats com el matemàtic Apol·loni o els filòsofs Pascual Aranda i Pedro d'Osma. Als 19 anys va donar el bot definitiu a Itàlia, al col·legi de Sant Clemente a Bolonya. Allí va cursar Teologia, Llatí, Grec, Hebreu i «erudició en totes les arts liberals», llija's Dret, Medicina, Astrologia, Matemàtiques, Geografia, Història i, naturalment, Gramàtica, on va tindre com a mestre a Martino Galeoto.

El talent de Nebrija era a penes inferior al seu afany de saber i este només cedia davant de la seua ambició, que era la de canviar d'arrel l'ensenyança de les Humanitats a Espanya, començant pels vells manuals llatins i pel cap: la mateixa Universitat de Salamanca.

Allí va començar en 1475 a donar classe d'Eloqüència i Poesia. L'any següent, va aconseguir la càtedra de Gramàtica i va mamprendre la gran batalla per a acabar amb els pèssims textos que els estudiants es manejaven. Esta lluita contra l'ensopiment intel·lectual i la burocràcia professoral, estudiada per Francisco Rico en el seu oblidat Nebrija contra els bàrbars, resultaria actual si alguna vegada poguera deixar de ser-ho. Però a més dels interessos creats de la tropa universitària, el bel·licós gramàtic va entropessar també amb el que anunciava el nom complet del seu poble, Nebrissa Veneria: el culte a Venus, el seu insaciable gana sexual, poc compatible amb una ordenada vida eclesiàstica.

Va casar Nebrija amb Isabel Solís, que li va donar sis fills i una filla, però no per això va canalitzar el seu natural doner, que ell mateix va reconéixer alguna vegada. Segons la llegenda, no va deixar d'escampar la seua llavor fins a l'últim dia de la seua vida. Llegendes a banda, va haver de mantindre, sobre els seus vicis, una família molt nombrosa que li va fer caminar tota la vida aperreaísim de diners.

Açò explica que baix la protecció de Fra Hernando de Talavera, el confessor de la Reina, mamprenguera treballs de signe tan erudit com a polític, sense perdonar, ni fer-se perdonar, composicions llatines lloant tot el lloable.

A Salamanca va començar a editar una Repetitiu després d'una altra, que eren manuals en bon llatí sobre matèries com a Gramàtica, la pronunciació correcta del llatí, l'hebreu de les Sagrades Escriptures, els Pesos, les Mesures o els Nombres. Entre els seus llibres de divulgació i consulta poden citar-se els Aenigmata i el Lèxic juris civilis, de Dret; la Isagoge Cosmographia; una Ortografia; la Taula de la diversitat dels dies i les hores, que permetia esbrinar els horaris de tot Espanya i Europa: la Mostra d'Antig|edades d'Espanya, sobre arqueologia i patrimoni artístic; i el seu fill l'impressor va publicar pòstums, una Retòrica, un llibre sobre educació infantil titulat De liberis educandis i un comentari sobre Virgili, per a afegir als que havia fet sobre l'obra de Prudencio, Persio o Sedulio.

Per a tirar endavant algunes obres, a més del confessor Talavera, va comptar amb l'ajuda del secretari del Rei Miquel d'Almazán, de Juan de Zúñiga, Mestre d'Alcàntera, i de Cisneros. A petició de la Reina, va fer una versió en espanyol de les seues famoses Introductiones llatines perquè les dones ficades en religió pogueren «llegir-les i entendre-les». I en 1492 Talavera i ell mateix van presentar els Reis la Gramàtica de la llengua castellana, a fi, deien, de portar la religió i les lleis a les noves terres i pobles conquistats -l'arxicitat «sempre va ser la llengua companya de l'imperi»-, i ajudar als que no dominaven bé l'espanyol, com a biscaïns i navarresos, o als estrangers que ho desconeixien i volien aprendre'l. Nebrija va definir així el seu propòsit: «Fixar i reduir en artifici la llengua pàtria que fins a la nostra edat va caminar solta i fora de regla i a esta causa ha rebut en pocs segles molts recorreguts». De propina, va publicar un Vocabulari llatí-espanyol i un Diccionari espanyol-llatí. Sempre pensant en el mateix!

Com escrivia tant faltava a classe i van acabar tirant-li de la Universitat. Quan va voler tornar i va opositar a una càtedra que tenia als seus Introductiones com a text, van preferir un batxiller, per humiliar-lo. Va ser la venjança de la porcada acadèmica per haver publicat que els professors no havien de ser vitalicis sinó mostrar contínuament la seua capacitat d'investigació. Doctrina nefanda! Cisneros el va cridar per a preparar la Bíblia Poliglota en la seua Universitat Complutense, però Nebrija va renunciar perquè s'acceptaven els corromputs textos de la Vulgata sense corregir-los a través del caldeu o l'hebreu. Menys seriosament es va prendre el seu càrrec de Cronista Regi: es va limitar a posar en llatí -i cobrar- la Crònica d'Hernando del Polze. Llàstima.

Va topar amb la naixent Inquisició i va haver de protegir-lo el Gran Inquisidor, aleshores Cisneros. A canvi, Nebrija va enviar un llibre amb una dedicatòria contra el Sant Ofici que val per una autobiografia: «Què sinó serà el meu que no sé pensar sinó coses difícils, ni escometre sinó àrdues, ni publicar sinó les que em donen més disgustos? Què fer en un país on es premia als que corrompen les Sagrades Lletres i, al contrari, els que corregixen el defectuós, restituïxen el que falsifica i esmenen la falsedat i errònia es veuen infamats i anatematitzats i inclús condemnats a mort indigna si defenen la seua manera de pensar? He de dir a la força que no sé el que sé? Quina esclavitud o què poder és este tan despòtic?». Cisneros, ja per última vegada, ho va arreplegar a Alcalà, «perquè llegira el que ell volguera i, si no volguera llegir, que no llegira». Nebrija sense llibres! Anava ja costa baix aquell home menut, eixut, de cama flaca, veu harmoniosa i xicotets ulls brillants. Es li va ser la memòria i havia de donar classe amb apunts, però va continuar escrivint fins al final, «perquè el meu pensament i gana va ser sempre engrandir les coses de la nostra nació». En llatí havia escrit abans: «Estic en deute amb la meua pàtria, però ella em deu a mi més». És veritat.