Elementos del Derecho Público y Privado

Relaciones Laborales. Estado de Derecho. Constitución Española. Constitucionalismo. Democrático. Social. Organismo. Servicios en funciones. Jurisdicción constitucional. Sistemas. Fuentes. Ordenamiento

  • Enviado por: Mercè
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 54 páginas
publicidad
publicidad

TEMA 1.- EL CONCEPTE JURÍDIC D'ESTAT

1.1.- Característiques diferencials de l'organització estatal.

L'estat és un grup social que s'assenta en un territori i que té un poder. L'estat aparent és el conjunt d'institucions.

  • Diferència entre l'estat i la resta d'organitzacions:

1.- L'esta té caràcter polític i una afiliació obligatòria.

2.- L'estat té, i ha tingut, finalitats molt diferents (a Roma garantia la seguretat i l'ordre públic). La resta d'organitzacions tenen finalitats molt concretes (Banc té la finalitat de donar crèdits, si es dediques a jugar a bàsquet ja no seria un banc). Les finalitats són les que en cada època proposa el poder governant.

3.- Caràcter obligatori de l'estat: L'estat és obligatori perquè un des que neix pertany a l'estat, té un vincle jurídic que és la nacionalitat espanyola.

1.2.- Elements que existeixen a l'estat

El dret és un univers de normes i les normes són enunciats lingüístics que expressen la voluntat d'una o varies persones (governants) el contingut de les quals són autoritzacions, ordres i prohibicions.

1.- Ordenament jurídic

És el conjunt de totes les normes jurídiques que te com finalitat regular les relacions socials.

Les normes jurídiques són actes de manifestació de voluntat i les normes físiques són de coneixements.

Diferencia entre normes morals i normes jurídiques:

  • Normes morals: No s'imposen a tots els ciutadans.

  • Normes jurídiques: Abasten el territori de l'estat. S'imposen obligatòriament si cal per la força, a tots els ciutadans. La validesa de la norma jurídica no cal que s'adapti a la norma moral.

Divisió de les normes jurídiques:

  • Normes de dret públic: Regulen la creació, composició i funcions dels òrgans de l'estat i les relacions que es donen entre aquests òrgans, així com les relacions entre els òrgans de l'estat i els ciutadans (seguretat social és la relació entre les institucions de la seguretat social i els treballadors)

  • Normes de dret privat: Regulen les relacions entre els ciutadans i els particulars (dret de família, dret laboral...)

2.- Aparell de govern estatal

Organització dotada de poder públic o potestat d'imperi.

El poder públic consisteix en imposar unilateralment obligacions als ciutadans, és sobirà perquè és independent respecte a l'exterior i suprem respecte a l'interior.

  • Funcions:

  • Legislativa: aprovació de normes jurídiques

  • Exemptiva: Consisteix en dur a terme actes concrets d'aplicació de aquestes normes.

  • Jurisdiccional: Jutja les sancions de les normes.

3.- Poble

Conjunt de persones que viuen en un mateix territori i estan sotmesos a la jurisdicció.

La nacionalitat és el vincle jurídic amb l'estat.

4.- Territori

Es composa de:

  • Terra ferma (península)

  • Aire (sobirania territorial)

  • Mar territorial (franja de territori entre la costa i l'alta mar. 200 milles)

  • Subsòl (no té límit de profunditat)

TEMA 2.- CONCEPTE DE CONSTITUCIÓ. CONSTITUCIÓ I CONSTITUCIONALISME

1.- Origen del constitucionalisme.

La paraula Constitució es troba carregada d'un significat polític i ideologic implicant idees tals com llibertat, democràcia, garantia de drets i limitació de poder, això és degut a que el constitucionalisme ha estat un moviment polític i ideologic.

La finalitat del moviment constitucional era assegurar la garantia de la llibertat d'igualtat front al poder jurídic, que una societat tingui Constitució significa, sobretot, que l'organització del poder respon a la finalitat d'assegurar l'efectiva protecció dels drets dels ciutadans. Lluitar per la llibertat i igualtat és lliutar per la Constitució.

Liberalisme i constitucionalisme apareixen com a termes equivalents perquè en aquest context la Constitució és alguna cosa més que una norma jurídica. La pròpia organització de l'estat obeeix a determinats principis, poder limitat, llibertat garantida i la igualtat de tots els ciutadans.

La Revolució Francesa 1787 va conduir a la Constitució francesa de 1791. El moviment literal espanyol es va plasmar a la Constitució espanyola de 1812, tots els països europeus es van sumar en un moment o altre al moviment constitucional per una sèrie de poderosos factors entre els quals destaquen l'existència de monarquies. A Europa no arriba a fiançar-se la idea que la Constitució és una veritable norma jurídica.

La infracció d'una norma constitucional per part d'un poder públic no té una conseqüència directa ja que la Constitució és una norma programàtica de simple declaració de principis que es limita a crear òrgans de l'estat, però el poder públic no està vinculat a dir la norma, és per això que un dels països bressol de constitucionalisme europeu (Anglaterra) té una Constitució no escrita.

És a partir de la primera guerra mundial quan es rep a Europa la concepció Nord-Americana de la Constitució com a norma jurídica i la recepció d'aquest principi és obra de Hans Kelsen que va plasmar la Constitució austríaca de 1920, aquest autor va ensenyar l'existència d'un tribunal constitucional amb competències per conèixer de la vulneració de la Constitució per part dels poders públics.

A partir d'aquesta data les comunitats europees, entre elles la Constitució espanyola de 1931, incorporen en els seus preceptes la figura del tribunal constitucional com òrgan específic encarregat de jutjar la constitucionalitat de les normes.

Els Estats Units, on falten els factors condicionants que es donaven a Europa perquè ni existia monarquia ni poder pre-establert, resulta clar des del principi que les normes contingudes a la Constitució són dret, el dret suprem del país i a ella s'han de subjectar tots els òrgans de l'estat en l'exercici dels seus poders , això porta com a conseqüència la possibilitat de jutjar la inconstitucionalitat de les lleis, es diu que els jutges i tribunals es troben vinculats d'una forma més forta a la Constitució que a les lleis, de tal forma que quan per resoldre un cas concret s'obté un resultat diferent en funció de si allò que s'aplica és una norma de la Constitució o qualsevol altra llei (encara que sigui posterior a aquesta) el jutge ha d'aplicar directament la Constitució i deixar inaplicada la llei en conflicte.

2.- Evolució del contingut i del valor de les constitucions en el constitucionalisme espanyol.

La tradició constitucionalista espanyola, llevat de la Constitució gaditana 1812, la republicana 1931 i l'actual 1978, negà el caràcter de la norma jurídica a diverses constitucions que han estat vigents al nostre país fins el dia d'avui (1812-1837-1845-1869-1876-1931-1978).

La Constitució no era un norma jurídica invocable davant els tribunals. El tribunal suprem en els diverses sales de cassació afirma de forma reiterada que l'eventual incompliment o inaplicació d'una norma constitucional per part de qualsevol tribunal de justícia no constituïa motiu vàlidament invocable a efectes de la interposició dels recursos de cassació. Les sales del contenciós administratiu del tribunal suprem van repetir de forma incansable que una eventual vulneració de les normes contitucionals per part de l'administració no provoca la invalidesa de la resolució administrativa fiscal (pàg. 12 del material).

3.- Concepte de Constitució.

- Punt de vista jurídic: És la norma suprema de l'ordenament jurídic (concepte formal de Constitució)

- Punt de vista polític i ideològic: És l'organització dels poders de l'estat en termes tals que sigui possible assegurar la llibertat i la igualtat dels ciutadans (concepte material de Constitució)

- Constitució: Norma jurídica elaborada de forma més solemnes que les altres lleis per a la reforma de la qual s'exigeix el compliment d'uns requisits especials i que ocupa el vèrtex de l'ordenament jurídic estatal.

4.- Constitució com a norma suprema, norma d'eficàcia i norma sobre les fonts del dret.

La Constitució espanyola de 1978 és la norma que en el nostre ordenament jurídic ocupa la posició suprema consubstancial a qualsevol Constitució.

La supremacia de la Constitució espanyola de 1978 se l'autoproclama (art. 9 apartat 1 de la Constitució) quan estableix que els ciutadans i poders públics estan subjectes a una Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic. En puritat però, aquest article és suplerfluo perquè la Constitució regula, en el seu títol novè, un òrgan específic encarregat de la missió de controlar la constitucionalitat de les normes i la violació dels preceptes constitucionals, aquest òrgan és el tribunal constitucional i té competència en tot el territori nacional.

Altra manifestació de la superioritat de la Constitució respecte de la resta de normes, la trobem a la disposició derogatoria que declara derogat les anteriors lleis fonamentals i totes aquelles disposicions que s'oposin al que estableix aquesta disposició.

El tribunal constitucional va afirmar des de les seves primeres sentències que la Constitució és una norma d'eficàcia directa, segons l'alt tribunal “Es una norma plena i superior. No debe buscarse a un derecho una cobertura distinta de la Constitución cuando esta lo reconoce”. Una norma constitucional no pot dependre per a la seva validesa de cap altra norma com ho disposa la Sentència del Tribunal Constitucional (S.T.C.) 16/1982 “La Constitución lejos de ser un catálogo de principios de no inmediata vinculación i no inmediato cumplimiento hasta su desarrollo por vía legal, es una norma jurídica, la norma suprema de nuestro ordenamiento y, en cuanto a tal, los ciudadanos como los poderes públicos y como, por consiguiente, también algunos jueces magistrados integrantes del poder judicial, están sujetos a ella, por ello es indudable que sus preceptos son alegables ante los tribunales”.

Finalment per una revisió que connecta amb la influència inicial del codi civil francès sobre el codi civil espanyol, la teoria general de les fonts del dret s'ha localitzat fins l'entrada en vigor de la Constitució en el nostre codi civil (art. 1 al 6). L'art. 1 ap. 1 del codi civil disposa que són fonts de l'ordenament jurídic espanyol la llei, el costum i els principis generals del dret. La Constitució espanyola ha vingut a revolucionar aquesta sobre les fonts del dret, la Constitució conté una regulació de les fonts més complerta i minoritzada que la del codi civil, preveu els òrgans que tenen atribuïda la competència per legislar (corts generals i parlaments autonòmics) i el procediment per l'elaboració de dites lleis, així mateix conté una definició detallada de les diverses lleis o normes en rang de llei (lleis orgàniques, lleis ordinàries, lleis de bases, lleis autonòmiques, decret-llei, decret-legislatiu) a totes les quals el codi civil les designa amb el mot llei.

5.- Reforma de la Constitució.

En la mesura que tot evoluciona, la Constitució també ho ha de fer si pretén complir amb eficàcia la seva missió d'ordenació social, en aquest sentit qualsevol Constitució que contempli la seva eterna vigència, (Constitució francesa 1958 i Constitució italiana, prohibeixen el canvi de la forma política republicana, i la Constitució alemanya prohibeix la revisió de la fórmula federal) està destinada al fracàs. Jeferson deia que la terra pertany a els éssers vius i que els morts no tenen cap poder ni cap dret sobre ella, és la mateixa idea que expressa la Constitució francesa de 1743 (?), una generació no pot sotmetre amb les seves lleis a generacions futures.

La reforma de la Constitució acostuma a estar prevista en la pròpia Constitució perquè s'interpreta que altrament aquesta reforma no seria possible ja que la Constitució neix del poder constitucional, poder que està per sobre de tots els altres poders constituïts, així, per exemple, el codi civil espanyol es limita a dir que les lleis només es deroguen per altres lleis posteriors.

Generalment a la regulació de les normes de la Constitució s'acostuma a introduir dificultats addicionals per a la seva modificació dotant-la d'un major rigidesa respecte de la resta de normes, cosa que vol reflectir la superioritat jeràrquica de la Constitució sobre la resta de l'ordenament jurídic. La Constitució espanyola de 1978 regula el procediment de reforma constitucional. En el títol desè en els articles 166 a 169 estan legitimats per exercir la iniciativa de reforma els mateixos òrgans legitimats per exercir la iniciativa legislativa, el govern, el congrés dels diputats, senat i els parlaments autonòmics per vi indirecta o sigui demanant a el govern que enceti el procediemnt de reforma o demanant el congrés que iniciï el procediment, delegant per la seva defensa els fets parlamentaris autonòmics.

No es pot dur a terme una reforma de la Constitució mentre estigui vigent qualsevol dels estats d'alarma, excepció o setge previstos a la Constitució.

La Constitució preveu dos sistemes per a la reforma que la doctrina diferencia:

  • Procediment per reforma substancial: Quan allò que es vol reformar és tota la Constitució o el títol preliminar de la secció primera del capítol segon del títol primer de la Constitució (drets fonamentals i llibertats publiques) o capítol segon (la corona), el procediment de reforma pot sintetitzar-se en les següents fases:

  • Aprovació del projecte de reforma per al es 2/3 parts de cada cambra (congrés i senat)

  • Dissolució immediata de les corts i convocatòria de noves eleccions.

  • Elecció d'un nou parlament i estudi i aprovació del nou text amb el vot favorable de les 2/3 parts dels membres de les dues cambres.

  • Ratificació, mitjançant referèndum, del poble espanyol.

  • Procediment per reforma no substancial: Quan la reforma de la Constitució afecta a altres parts que no siguin les anteriorment esmentades el procediment és:

  • Aprovació del projecte de reforma per les 3/5 parts dels membres de cada cambra.

  • Referèndum de ratificació del poble espanyol si dins del 15 dies següents a l'aprovació de la reforma ho demanen el 10% dels diputats o 10% dels senadors. No obstant això, si no hagués acord entre les dues cambres s'ha de formar una comissió mixta, congrés-senat, la qual ha de formular un text alternatiu que es presentarà davant el congrés i el senat per a la seva aprovació. Si el nou text no té l'aprovació de les dues cambres amb el vot favorable de les 2/3 parts però obté majoria absoluta en el senat i majoria de 2/3 parts en el congrés la reforma es considerarà aprovada i només haurà de ser sotmesa a referèndum si ho demanen 1/10 part de diputats o senadors en 15 dies, comptats des de la seva aprovació.

6.- Dret d'excepció

Determinats fets o situacions de gravetat, des de catàstrofes naturals a conflictes interns o nacionals, poden posar en perill el funcionament de l'estat i la seva seguretat. S'afirma que quan es donen aquestes circumstancies l'estat pot adoptar mesures excepcionals de suspensió de drets i llibertats normalment limitades en el temps.

TEMA 3.- L' ESTAT SOCIAL I DEMOCRÀTIC DE DRET (I)

És freqüent en la doctrina afirmar que l'estat de dret es caracteritza perquè a través del mateix s'aconsegueix la subjecció de l'estat a la llei i el dret, a través d'aquest mecanisme es poden aconseguir finalitats bones o dolentes, la llibertat o l'opressió.

L' estat de dret es caracteritza pel reconeixement d'una sèrie de drets públics, subjectius als ciutadans i otorgament del mitjans idonis per a la seva defensa.

3.1.- Tècniques que asseguren la subjecció de l'estat al dret.

1.- Sobirania popular

La primera premissa teòrica sobre la que es fonamenta l'estat de dret és la proclamació de sobirania popular i, aquí, entenem per sobirania l'origen i justificació del poder.

Afirmar que tots els poders de l'estat emanen del poble (article 1, apartat 2 de la Constitució) suposa sostenir que l'estat, els òrgans de l'estat, no són l'origen de les seves competències si no que es limiten a exercir, per delegació del poble, les competències que l'han atorgat a través de l'ordenament jurídic i especialment a traves de la Constitució.

En conseqüència, si el poder dels òrgans de l'estat emana del poble i no de Déu. Aquest poble pot subjectar els òrgans de l'estat tal compliment del dret.

2.- Divisió de poders

La teoria de la divisió de poders va sorgir a Anglaterra, obra de l'autor Locke que va diferenciar entre poder legislatiu, poder executiu i poder confederatiu. El poder confederatiu era considerat com poder de relacions exteriors i corresponia, juntament amb el poder executiu, al rei, mentre que el poder legislatiu corresponia a una assamblea o parlament.

Sobre aquesta base un altre autor, Montesquieu, va distingir, amb “L'escrit de les lleis”, tres poders, poder legislatiu, poder executiu i poder judicial. Cadascú dels poders duia a terme les funcions que el seu nom indica, essent premisa bàsica, del postulat de Montesquieu, que a cada funció el correspon un titular diferent.

L'explicació que dona Montesquieu era que qui té poder abusa d'ell, per això és millor tenir més d'un poder.

La finalitat de Montesquieu i la de Locke és la mateixa: Rebutjar l'absolutisme i proclamar la supremacia del parlament com poder representant de la sobirania nacional.

La consagració legislativa del principi de separació de poders es va produir amb l'aprovació de la Constitució americana 1787. A 1789 a França s'aprova la declaració de drets de l'home i del ciutadà, proclamada per la revolució francesa, que conté l'afirmació que es recull a l'article 16 “Tota societat en que la garantia dels drets no estigui assegurada ni la separació de poders determinada no té Constitució”

Poder legislatiu

Correspon a una assamblea o parlament, en tots els règims democràtics encarna la representació nacional ja que els seus membres són escollits en un procés electoral amb un vot igual, lliure i secret

Poder executiu

Està atribuït al cap o president del govern que pot, o no, coincidir amb el cap de l'estat segons el que digui la Constitució.

La classificació més important de les diferents formes de govern és la que distingueix entre els següents sistemes:

  • Presidencialista: El cap d'estat i el cap de govern coincideixen, és escollit directament pels ciutadans (USA).

  • Parlamentarista: El cap de govern (o president de govern) és escollit pel parlament i ha de comptar amb la seva confiança per mantenir-se en al cap. En aquest sistema la figura de cap d'estat està diferenciada de la de cap de govern, és electiva en el cas del president de la república i hereditària en el cas de les monarquies. Al cap d'estat li corresponen funcions jurídiques, arbitrals i de representació.

Poder judicial

Consisteix en resoldre sobre la transgressió de les lleis per port dels ciutadans i dels poders públics (autoritats i funcions). Aquest poder és un poder difús en el sentit que la seva titularitat correspon a tots i cadascú dels magistrats integrants del poder judicial.

La divisió de poders va tenir tan èxit que paracticament avui dia no podem trobar cap estat de govern que no s'aculli a ella en les seves constitucions, quan menys formalment. Tanmateix, la teoria va sorgir amb la inexistència de partits polítics de masses, la qual cosa vol dir que la relació entre elector i legible era molt més personal i directa que a l'actualitat, ja que els diputats representen el territori pel qual havien estat triats. Hi ha una aparició de poders polítics de masses, on els líders del partit acostumen a ésser alhora els candidats a president de govern i com imposen la seva disciplina de partit a tos els seus afiliats, fins i tot diputats parlamentaris, a la pràctica aquesta separació de poders és sovint més teòrica que real, sobretot quan en un sistema parlamentari el partit que dona suport al govern disposa de majoria absoluta al parlament.

La subjecció dels poders públics al dret de principi de juricitat

La Constitució de 1938 proclama en el seu preàmbul la voluntat de la nació espanyola de consolidar un estat de ret que asseguri el imperi de la llei com a expressió de la voluntat general i com a conseqüència l'article 1 de la Constitució disposa que espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret.

La subjecció dels poders públics de dret es concreta a la Constitució en l'anomenat principi de juricitat el qual es desplega a la vegada en el principi de constitucionalitat i en el principi de legalitat.

Principi de constitucionalitat

Com es sabut a Europa l'instrument mitjançant el qual es sotmetia l'estat de dret era la llei atès que la Constitució no era pròpiament una norma jurídica. El principi de legalitat comportava la submissió dels poders de l'estat a la Constitució com a norma jurídica suprema que és.

Aquest principi s'expressa en primer lloc a la vinculació del poder legislatiu a la Constitució, materialment el legislador esta subjecte al principi i a les normes constitucionals que no pot contradir atès que això significa una modificació de la Constitució per un procediment que és el legalment previst per dur a terme aquesta reforma.

La resta de poders de l'estat també estan vinculats per la Constitució i és per això que les normes inferiors a les lleis i actes administratius estan subjectes a la norma suprema i és possible anul·lar-los quan la contradigui.

Pel que fa a jutges i tribunals que s'integren en el poder judicial, estan subjectes en primer lloc a la Constitució que les vincula de manera més forta que la resta de normes fins i tot que les lleis, és per això que quan un jutge o tribunal espanyol té que aplicar, per resoldre un conflicte, y norma en rang de llei que pot contradir el que estableix la Constitució ha de plantejar, forçosament, la qüestió de inconstitucionalitat davant el tribunal constitucional. Si la norma aplicada que pot contradir la Constitució és una norma de rang reglamentaria, el jutge o el tribunal competent pot inaplicar directament aquesta norma i aplica directament la Constitució.

Principi de legalitat

El Principi de juricitat s'expressa també en el principi de legalitat que significa la vinculació dels diferents poders de l'estat a la lli entesa com a norma general aprovada pel parlament que és l'òrgan que representa el poble.

L'article 9.3 de la Constitució disposa que la Constitució garanteix el principi de legalitat. La doctrina especialitzada es troba dividida entre el significat d'abast d'aquest principi, una part de la doctrina considera que la submissió de poders públics i en especial de l'administració a la llei comporta que l'administració no pugui dur a terme cap actuació de caràcter material sense l'existència prèvia d'una norma amb rang de llei que l'habiliti per realitzar aquesta actuació. Altra part de la doctrina considera que l'administració pot fer tot allò que la llei no prohibeix, l'article 97 de la Constitució, atribueix al govern (poder executiu) la potestat de govern.

El principi constitucionalitat són els informadors de l'ordenament que asseguren la subjecció de l'estat al dret. Aquest principis es troben recollits en l'article 9.3 de la Constitució que estableix que la Constitució garanteix el principi de legalitat de les normes jurídiques, jerarquia de les normes, publicitat de les normes, irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l'arbitrarietat dels poders públics.

  • Principi de jerarquia normativa

Aquest principi comporta l'existència de diversitat de normes entre les quals s'estableix una jerarquització de tal forma que una norma situada en rang inferior no por contradir el que disposa una norma de rang superior.

A la cúspide de la jerarquia es troba la Constitució, les lleis i disposicions normatives en rang de llei (són moltes) i finalment els reglaments.

  • Interdicció en l'arbitrarietat de poders públics

El principi que ens ocupa es refereix a la necessitat de controlar jurisdiccionalment la discrecionalitat dels actes dels poders públics, especialment dels que dicta l'administració.

S'ha de tenir en compte que l'administració utilitza gran quantitat de recursos econòmics que no són seus, sinó de tots i és per això que només són il·legals els actes de mera liberalitat sinó també aquests actes que no persegueixen el interès públic cosa que s'intenta fiscalitzar obligant a l'administració a motivar els seus actes.

  • Principi de responsabilitat dels poders públics

Si els poders públics tenen prohibida l'arbitrarietat i estan obligats a subjectar la seva actuació a l'ordenament jurídic, és lògic que quan la seva actuació no s'ajusti a l'ordenament o sigui arbitraria i produeixi un dany a qualsevol persona, l'administració haurà d'indemnitzar a aquesta persona pel dany causat.

A banda d'aquesta responsabilitat, l'article 6.2 de la Constitució reconeix als particulars el dret a ésser indemnitzats per qualsevol lesió que pateixin en qualsevol dels seus béns i drets, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics (normal o anormal), això significa que encara que el servei públic prestat per l'administració no sigui culpable del mal funcionament, l'administració estarà obligada a indemnitzar al particular pel dany que hagi patit (responsabilitat subjectiva).

  • Principi de seguretat jurídica

Es pot entendre com la confiança que els ciutadans poden tenir en l'observança i respecte de les situacions derivades de l'aplicació de les normes vàlides i vigents.

Des d'altra perspectiva la seguretat jurídica equival a predicibilitat (poder predir per endavant les conseqüències jurídiques dels nostres actes).

  • Principi de publicitat de les normes

Es pot considerar una conseqüència ineludible del principi de seguretat jurídica ja que mitjançant la publicitat de les normes els òrgans destinats a la seva aplicació, els ciutadans poden conèixer quines són les conseqüències jurídiques dels seus actes.

  • Principi de irretroactivitat de les disposicions sancionadores o restrictives de drets individuals.

Com se sap irretroactivitat significa que les normes s'apliquen per futur i per tant regulen les conseqüències dels actes jurídics realitzats a partir de l'entrada en vigor de la norma.

Una llei és retroactiva quan els seus efectes es projecten sobre les fets, actes o relacions jurídiques que es van produint amb anterioritat a la seva entrada en vigor .

La retroactivitat que proclama l'article 9.3 és de dos tipus de normes:

  • Sancionadores.

Són delictes i sancions administratives imposades per l'administració

  • Restrictives de drets administratius.

El Tribunal constitucional ha interpretat que els drets individuals a que fa referència l'article 9.3 de la Constitució són única i exclusivament els drets fonamentals i llibertats públiques reconeguts a la secció 1a capítol 2n títol 1 de la Constitució, articles del 15 a 29.

El Tribunal constitucional diu que interpretar de forma inversa la irretroactivitat de les disposicions sancionadores comporta alhora la retroactivitat d'aquestes disposicions quan són més favorables als ciutadans.

Divisió de poders a la Constitució

La Constitució de 1978 no proclama de forma expressa el doble de la divisió de poders encara que a cap norma es troba establert a través dels seus diferents títols.

Concretem el títol 3r de la Constitució, té la rubrica de les corts generals, òrgan al que s'atribueix la potestat legislativa de l'estat (article 66.2). El títol 4rt de la Constitució porta com a rubrica del govern i l'administració, naturalment el govern se li atribueix la potestat d'execució. Títol 5è de la Constitució opera sota la rubrica de les relacions del govern amb les corts generals. Per tant en un sistema parlamentari com l'espanyol el poder legislatiu i el poder executiu tenen atribuïdes funcions de cooperació i control d'un vers l'altre. Títol 6è porta per títol del poder judicial.

Els títols 3r i 4rt de la Constitució no porten per títol poder legislatiu i poder executiu, respectivament perquè amb la Constitució de 1978 l'esta ha deixat de tenir el monopoli sobre aquests poders, les comunitats autònomes també són titulars de la potestat legislativa la qual la duen a terme a traves dels parlaments autonòmics i de la potestat executiva que es realitza a través del governs autonòmics.

TEMA 4.- L'ESTAT DEMOCRÀTIC

4.1.- Principi de sobirania popular.

La segona característica de l'estat espanyol, segons estableix l'article 1.1, és la democràcia.

Si per democràcia política entenem la participació de tots els homes i dones que formen una societat en el seu govern, ja sigui directament, ja a través dels seus representants escollits lliurament per tots, l'estat lliberal que va néixer a partir de la revolució francesa no fou un estat democràtic.

La teoria de la democràcia és molt antiga, està present a Grècia i Roma i en determinats períodes a l'època mitja, en aquesta època democràcia significava, a més d'ideologia política que permetia la participació de tots en condicions d'igualtat en els assumptes públics, la proclamació d'un principi d'igualtat real entre tots els ciutadans, no simplement una igualtat davant la llei, si no igualtat econòmica i social. En canvi el liberalisme del segle XX defensa només la igualtat davant la llei però no igualtat econòmica i social, altrament es pretén que les classes més desfavorides de la societat només puguin gaudir de llibertats formals però no de drets de contingut social o de participació política.

Per expressar la voluntat de la nació no cal la participació de tots els ciutadans, altrament els únics que estan capacitats per fer-ho són els propietaris que són els més intel·ligents, els més bé preparats i els que tenen més llums. El liberalisme proclama el principi de sobirania nacional que no és el mateix que el principi de sobirania popular, la voluntat de la nació és la voluntat dels propietaris.

S. XVIII-XIX a Europa s'estableix el sofragi censitari, a Espanya a 1865 amb una població aproximada a 15 milions d'habitants només podien votar 415.000, en aquestes condicions no és estrany que no fes falta l'existència de partits polítics de masses que es reconeixeran amb força a les constitucions posteriors a la segona guerra mundial.

La sobirania popular és a dir, la proclamació del principi de què l'origen i font de poder de poder és el poble entens com la suma a tots i cadascú dels ciutadans (article 1.2 de la Constitució) no fou proclamat per `estat lliberal fins al segle XX fruit de les revoltes de l'època.

L'estat democràtic es fonamenta en dos principis essencials:

  • Voluntat estatal: Imposen les majories polítiques a partir del contrast de les seves opinions amb altres forces polítiques i socials però sempre s'han de respectar les minories i sobretot cal deixar oberts els mecanismes mitjançant els quals aquestes minories puguin convertir-se en majories parlamentaristes i conquerir el poder.

  • Tots els ciutadans tenen dret a participar en el govern de la seva comunitat autònoma i en el control dels seus governants ja sigui directament o a través dels seus representants lliuraments escollits per sofragi universal.

Estat democràtic: És uns sistema polític en que la sobirania pertany al poble i en que els poders suprems són escollits periòdicament per la totalitat dels ciutadans en règim de lliure concurrència d'opcions polítiques i efectiu gaudiment de llibertats individuals i col·lectives.

Hi han moltes manifestacions de principis de l'estat democràtic de la Constitució de 1978, així l'article 66.1 de la Constitució diu que les corts generals representen el poble espanyol i els seus membres són escollits per sofragi universal, lliure, igual, directe i secret.

El president del govern ha d'estar investit de la confiança parlamentaria per poder governar (article 99 de la Constitució).

Actualment la participació personal i directa a totes les decisions polítiques no és possible entre altres fronts per les dimensions dels estats actuals, davant l'impossibilitat d'aplicar la democràcia directa, l'estat democràtic va inventar la democràcia representativa que es caracteritza per:

  • Els ciutadans participen del govern i del seu control a través de representants escollits per tots de forma periòdica, per un espai de temps limitat i a través d'eleccions disputades com ho exigeix el principi de pluralisme polític.

  • Els triats no queden vinculats amb els seus votants per mandat de caràcter imperatiu sinó per mandat de caràcter representatiu. Actuen nom del poble en el seu conjunt i no només en nom dels ciutadans que els han votat, per això a aquests només els poden exigir comptes per la gestió al final de la legislatura quan els subjectin a una elecció.

4.2.- Principi de pluralisme polític

El règim lliberal propugna en un principi un individualisme incompatible amb l'exigència de forces socials organitzades, l'estat va créixer i la única defensa de les persones s'ha trobat a les organitzacions i a les associacions socials.

El pluralisme com a fet existeix a la societat, les diferents creences, interessos, actituds, races, llengües i cultures provoquen diferenciació, afinitats i distanciaments que tenen el seu reflex en les agrupacions socials des dels grups primaris fins la divisió del món en nacions i blocs supranacionals.

La tasca política d'aquesta, per excel·lència, és aconseguir la superació de l'enfrontament sense exterminar o anul·lar el dret a la diferencia. Això s'havia intentat a Europa però fins ara no s'havia aconseguit.

A la democràcia pluralista les decisions són obertes, els poders públics consulten i escolten els representants dels interessos. Les decisions que s'adopten són públiques i transcendeixen als ciutadans a través dels mitjans de comunicació, és per això que les decisions més importants adopten la forma de lleis que són discutides al parlament el qual tenen accés els mitjans de comunicació.

La idea moderna de democràcia no descansa en una concepció homogènia i unificada de la comunitat de manera que la voluntat general expressi una única opinió. Per contra la democràcia constitucional es fonamenta en una concepció pluralista de la realitat social. La voluntat general que s'ha d'adaptar a la voluntat estatal “llei” és el resultat de la lliure concurrència, de les decisions polítiques, en definitiva, la idea democràtica no es basa en la ratificació del poble d'una acció sinó en l'evolució d'aquella ha estat majoritàriament volguda entre les diverses que s'han presentat.

El pluralisme polític és un valor de l'ordenament jurídic espanyol (art. 1.1. de la Constitució). Sense pluralisme la legitimació popular, la participació del poble a l'exercici de la sobirania són fórmules buides de contingut com va ocórrer a les democràcies socialistes i a les democràcies de partit únic. L'estat democràtic actual no es limita a reconèixer el pluralisme com un valor individual (art. 16 llibertat de culte, art. 20 llibertat d'expressió de pensament i dret d'informació) si no es reconeix alhora el pluralisme existent en els grups socials organitzats que existeixen en el país, sindicats, partits polítics i associacions (art. 7, 6 i 20).

4.3.- Règim electoral

A les formes de govern parlamentaries el poders de l'estat es constitueixen de forma ascendent a partir de l'elecció dels ciutadans dels membres de l'òrgan central del sistema, el parlament el qual tria després els components dels altres òrgans superiors estatals, és per això que el parlament és l'únic òrgan estatal que representa el poble i la seva voluntat expressada en forma de llei s'atribueix a la comunitat.

La Constitució configura els drets dels ciutadans a participar en els assumptes públics com un dret fonamental, és a dir, un dret reconegut directament per la Constitució dels que gaudeix la màxima protecció, concretament aquest dret es troba reconegut a l'article 23.

A Espanya els ciutadans trien de forma directa els parlaments i allò que podíem anomenar seudo-parlaments: eleccions al parlament europeu, el congrés dels diputats, el senat, els parlaments autonòmics i als plens municipals.

De la forma en que els ciutadans trien els seus representants, la qüestió més important és la del sistema electoral i més concretament la fórmula utilitzada per convertir els vots emessos en escons parlamentaris.

En dret comparat acostumen a distingir-se dos grans tipus de fórmules electorals.

  • Les fórmules majoritàries parteixen del principi que el candidat o el poder polític amb més vots en la circumscripció obté l'escó, o escons en litigi, els altres candidats no tenen cap representació o, els vots dirigits als candidats no guanyadors són despreciats.

Aquest sistema beneficia als grans partits.

  • Les fórmules proporcionals parteixen del principi que els escons han de repartir-se proporcionalment amb el número de vots que cada partit, o coalició, ha obtingut.

Aquesta fórmula, que té nombroses variants, és la que tria l'ordenament jurídic espanyol, llevat de l'elecció dels senadors i concretament s'ha creat l'anomenat sistema Hont..

La Constitució regula alguns elements del procés electoral especialment en relació a les corts generals i remet la concreció del sistema electoral a una llei orgànica del règim electoral.

El congrés esta format per un número de diputats que oscil·la entre 300 i 400 triats pels espanyols per sofragi universal. La circumscripció electoral és la província a la que s'assigna un número mínim de diputats (2) i la resta en proporció al número d'habitants de cada província. Pel que fa al senat, una part dels senadors són triats per sofragi universal, directe i secret a raó de 4 per província, l'altra part del senat són triats pels parlaments autonòmics ( 1 per cada parlament més 1 per cada 1.000.000 d'habitants).

Règim dels partits polítics

Els partits polítics neixen amb el sofragi universal mentre que va subsistir el sofragi restringit no calia fer programes ni organitzar-se en parits polítics de masses.

Al segle XIX el ciutadà que feia política, era el ciutadà propietari.

El partits polítics són associacions de persones que professen una ideologia comuna i que a través d'una organització estable procuren aconseguir el poder o al menys influir en la direcció política del país.

L'article 6 disposa que “El partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política. Podran ser creats i exercitant la seva voluntat lliurement dins del respecte a la Constitució i a la llei. L'estructura interna i el funcionament hauran d'ésser democràtics”.

L'article 6 de la Constitució ha estat desplegat per la llei 54/1978 de 4 de desembre sobre les partits polítics.

Els trets essencials dels partits polítics que regula aquesta llei són:

  • Creació: Es poden crear lliurement per part dels ciutadans espanyols en l'ús legítim del dret fonamental d'associació.

  • Adquisició de personalitat: Els partits polítics adquireixen personalitat jurídica transcorregut 20 dies a comptar des del dipòsit dels estatuts del partit en el Ministeri de l'Interior, per tant no cal l'aprovació per l'autoritat administrativa o judicial.

  • Organització: Ha de ser democràtica i tots els membres del partit tenen dret a ser electors i elegibles en els càrrecs del partit.

  • Suspensió i dissolució: La suspensió d'un partit polític o la seva dissolució només pot acordar-se per decisió de l'autoritat judicial competent i per tant el govern no pot suspendre o dissoldre cap partit polític.

La iniciativa legislativa popular

La iniciativa legislativa popular es troba regulada a l'article 87.3 de la Constitució i desplegada a través de la llei orgànica 3/1984 de 25 de març.

Bàsicament consisteix en el dret que tenen els ciutadans a integrar un procés de discussió i eventualment d'aprovació d'una llei.

La regulació positiva de la iniciativa legislativa popular és, en el nostre ordenament, molt restrictiva, així per exemple no només cal que la proposició vingui avalada per més de 500.000 signatures, sinó que a més a més n'hi han matèries d'especial transcendència que estan excloses de la iniciativa popular com, per exemple, la reforma constitucional, les matèries reservades a la llei orgànica, tributaria o de caràcter internacional o la prerrogativa del dret de gràcia.

Dret de petició

L'article 22 de la Constitució reconeix com un dret fonamental de tots els espanyols (però només del espanyols) el dret de petició individual i col·lectiva.

Per la seva banda l'article 77 regula les peticions que es poden presentar davant les corts generals.

TEMA 5.- L'ESTAT SOCIAL I DEMOCRÀTIC DE DRET

Origen i significat de l'estat de dret

L'expressió estat social de dret apareix per primera vegada a la comunitat alemanya de Neimar (1919), la paternitat de la clàusula correspon a German H., amb l'expressió estat social s'al·ludia a una intervenció de l'estat, a la societat i a l'economia per posar-la al servei de la justícia. L'estat social no espera que el mercat s'autoreguli sinó que el dirigeix.

Després de la segona guerra mundial l'estat social ha derivat en l'anomenat estat del benestar que propugna una economia organitzada, concentrada i dirigida si fora precís per aconseguir justícia social. L'expressió estat social de dret (art.1) prové de l'article 20.1 de la llei fonamental de Bonn que proclama a Alemanya con un estat federal, democràtic i social, com manifesta el professor García Datalía, l'estat ha de portar a la pràctica una tasca existencial, l'estat ha de proporcionar als seus ciutadans els mitjans per exigir i obtenir dels poders públics tot allò que sigui necessari per a la seva subsistència quan quedi fora de les seves pròpies possibilitats.

Aquest és el signe de les societats industrials europees amb les consecucions de determinats béns i serveis com la sanitat, l'educació o la seguretat social no es realitzen a través del mercat mitjançant la llei de l'oferta i la demanda sinó a través de la prestació de serveis públics de cost indivisible. La despesa pública que cobreix el cost d'aquests serveis constitueix una especie de salari en espècie d'una part de la població que d'altra forma es veuria privada de l'accés a béns i serveis que es consideren essencials en una societat moderna i fins i tot de no existir les prestacions una part de la societat no gaudiria del mitjans minims per a la seva subsitència.

L'estat social acostuma a qualificar com a social aquell tipus d'estat en el qual l'aparell de govern intervé en el sistema econòmic i en les relacions laborals i socials per tal de garantir a tots el ciutadans unes condicions de vida dignes, un nivell de vida mínim.

5.1.- Valors superiors de justícia, igualtat i la clàusula de transformació de l'article 9.2 de la Constitució.

Al preàmbul de la Constitució es reflexa la voluntat de la Nació de garantir la convivència democràtica dins de la Constitució i les lleis amb un ordre econòmic i social just.

L'article 1 disposa que Espanya es constitueix en un estat social i democràtic per dret amb la constitucionalització de l'estat social i els textos constitucionals han incorporat un tipus de normes que prescriuen actuacions positives dels poders públics en una determinada direcció, no són normes que estableixin límits a l'estat com les que estem acostumats a utilitzar, si no que són normes d'objectius a aconseguir però queda en ma del govern de cada estat triar la formula que consideri més convenient per aconseguir la finalitat assenyalada pel precepte constitucional.

La clàusula d'estat social de l'article 1.1 es troba desplegada en el capítol 3r del títol 1r de la Constitució sota la rubrica dels principis rectors de la política social i econòmica (art 39 a 52).

Pel que fa a la Clàusula de transformació de l'article 9.2. s'ha de dir: La Constitució espanyola de 1978 proclama el principi d'igualtat en diversos preceptes amb un abast i significat diferent així com un valor superior de l'ordenament jurídic es proclama a l'article 1.1 com un mandat els poders públics per a que promoguin les condicions per tal que la igualtat de les persones i dels grups socials en els quals s'integra siguin reals i efectives a l'article 9.2. (igualtat material). I com un principi bàsic de l'ordenament jurídic que proclama l'igualtat davant la llei a l'article 14 de la Constitució.

5.2.- Els drets i principis rectors que exigeixen i orienten la intervenció sòcio-econòmica de l'estat en sentit social.

La majoria d'aquests principis es troben proclamats als articles 39 a 52, es a dir en el capítol III, del títol I de la Constitució.

Classificació dels principis rectors

Es poden agrupar en dos categories:

  • Inclou els principis que intenten protegir a les persones, les institucions i els clubs socials que per les seves característiques es troben en una posició social, economia o personal que desavantatge respecte a la resta dels ciutadans (connexió especial amb la clàusula de transformació de l'article 9.2.) entre aquestes persones i grups destaquen:

    • Disminuïts físics i psíquics (article 99)

    • Persones de la tercera edat (article 59)

    • Aturats (article 41)

    • Emigrants (article 42)

    • Joventut (article 48)

    • Fills tinguts fora del matrimoni (article 51)

    • Consumidors usuals (article 51)

  • Principis que procuren protegir determinats béns que són utilitzats per tota la societat

    • Salut, esport, educació física i lleure (article 43)

    • Medi ambient i qualitat de vida (article 45)

    • Patrimoni històric i cultural (article 46)

    • Habitatge (article 47)

    • Dret al treball (article 35)

    El reconeixement, el respecte i protecció d'aquests principis han d'informar la legislació positiva, la pràctica judicial i l'actuació dels poders públics, però només poden ser alegats d'acord amb el que disposin les lleis que els desenvolupin (article 53.3 que és una excepció al principi fonamental que la Constitució és una norma d'eficàcia directa

    TEMA 6.- ELS ÒRGANS CONSTITUCIONALS DE L'ESTAT I LES SEVES FUNCIONS

    6.1.- La Corona

    El títol II de la Constitució s'inicia sota la rubrica “la Corona”, nom clàssic per indicar el conjunt de funcions i prerrogatives que corresponen a la monarquia, malgrat això l'article 56.1 de la Constitució disposa que el rei és el cap d'Estat, amb la qual cosa es vol destacar que es troba per sobre de la resta de poders de l'Estat (legislatiu, executiu i judicial), sobretot pel poder executiu al que tradicionalment havia estat vinculat.

    La configuració constitucional de la corona respon als següents trets fonamentals:

  • La Corona és un òrgan constitucional, per tant els seus poders i atribucions emanen de la Constitució ja que com sabem la sobirania Nacional resideix en el poble espanyol (article 1.2).

  • La monarquia és hereditària, no és electiva, en els successors de l'actual rei Juan Carlos I, segons l'ordre de prelació que regula l'article 57.1.

  • La monarquia és vitalícia, ja que amb excepció als supòsits de renúncia, abdicació o inhabilitació el rei pot romandre en el càrrec fins la seva mort.

  • Les atribucions del monarca les trobem a l'article 62 i 63 de la Constitució:

    • Promulgar i sancionar les lleis

    • Convocar i dissoldre les Corts Generals

    • Proposar candidat a president del govern

    • Comandament suprem de les forces armades

    Totes les funcions del rei que recull l'article 62 i 63 de la Constitució tenen la consideració d'actes d'ús en els quals el monarca es limita a ratificar la decisió de l'òrgan estatal competent, a tal efecte l'article 64 estableix que els actes del rei seran referendats pel president del govern i en el seu cas pels Ministres competents. La proposta i el nomenament del president del govern i la dissolució prevista a l'article 99 de la Constitució seran referendats pel president del govern. Dels actes del rei són responsables les persones que els referendin, és per això que el rei és inviolable.

    6.2.- El govern: composició i funcions

    El títol II de la Constitució porta com a rubrica “del govern i l'administració” i en ell es regula la composició, estructura i funcionament del govern de l'estat.

    A Espanya, com gairebé a tots els països, el govern ha esdevingut l'òrgan preeminent de l'estat malgrat que l'article I, apartat III de la Constitució proclama que la forma política de l'Estat espanyol és la monarquia parlamentaria.

    El govern esta format per un equip reduït de persones (entre 10 i 20) en concret i d'acord amb el que disposa l'article 98.1 de la Constitució el govern es compon del president, els vice-president si en el seu cas, els Ministres i els altres membres que estableixi la llei. L'any passat es va aprovar la llei 50/1997 de 27 de novembre que regula el govern i es diu “del gobierno”.

    Els Ministres són els directors de les diferents branques en que actualment es divideix l'administració de l'estat per aconseguir una major eficàcia. Davant de cada ministeri hi ha un Ministre però hi han Ministres que no tenen ministeri, són els Ministres sense cartera.

    El govern actua com un òrgan col·legiat mitjançant les reunions que celebra setmanalment el consell de Ministres i/o a través de les sessions que puguin celebrar les comissions delegades del govern. El caràcter col·legiat del govern es tradueix en que les seves decisions es prenen de forma col·lectiva i és per això que l'article 108 de la Constitució estableix que el govern respon solidariament, de la seva gestió política, davant el congrés dels diputats.

    davant el caràcter col·legiat del govern el seu president gaudeix d'una posició de total preeminència ja que segons l'article 98.2 de la Constitució és ell qui dirigeix l'acció del govern i coordina les funcions dels altres membres.

    Elecció del president del Govern: Després de cada renovació del congrés els diputats i en altres casos previstos a la Constitució, el rei, prèvia consulta amb els representants designats per grups polítics amb representació parlamentaria proposa un candidat a la presidència del govern, el candidat proposat ha d'exposar davant el congrés dels diputats el programa polític del govern que pretengui formar i demanarà la confiança de la cambra. Si el Congrés dels Diputats atorga la seva confiança el candidat proposat mitjançat el vot de la majoria absoluta dels seus membres el rei el nomenarà president. En el cas de no obtenir la dita majoria, la mateixa proposta serà sotmesa a nova votació 48 hores després de l'anterior i s'entendrà atorgada la confiança parlamentaria si el candidat obté la majoria simple dels membre del congrés. Si el candidat tampoc obté la confiança parlamentaria per aquest procediment es tramitaran propostes successives a favor d'altres candidats en la forma anteriorment exposada. Si després d'haver transcorregut dos mesos a partir de la primera votació d'investidura, cap candidat hagués obtingut la confiança del congrés el rei dissoldrà totes dues cambres (congrés i senat) i convocarà eleccions amb el refrendament del president del congrés.

    Funcions del govern:

    Funcions del president del govern:

    • Representar al govern

    • Establir el programa polític del govern, determinar les directrius de política interior i exterior i verificar el compliment d'aquestes

    • Proposar al rei, prèvia deliberació del Consell de Ministres, la dissolució del Congrés, del senat o de les Corts Generals (pregunta d'examen).

    • Plantejar davant el Congrés del Diputats la qüestió de confiança.

    • Proposar al rei la convocatòria d'un referèndum consultiu, prèvia autorització del congrés.

    • Dirigir la política de defensa

    • Convocar, presidir i fitxar l'ordre del dia de les reunions del Consell de Ministres.

    • Interposar recurs d'inconstitucionalitat contra les lleis i disposicions normatives amb força de llei

    • Crear, modificar i suprimir els departaments ministerials.

    • Proposar al rei el nomenament dels vice-presidents del govern i els Ministres, així com proposar la seva separació.

    Funcions dels vice-presidents del govern.

    L'article de la llei del govern disposa que al vice-president li correspon l'exercici de les funcions que els encomani el president.

    Funcions dels Ministres

    Els Ministres són els titulars dels departaments ministerials i els hi correspon l'exercici de les següents funcions:

    • Desenvolupar l'acció del govern a l'àmbit del seu departament d'acord amb els acords adoptats en el Consell de Ministres en quan a les directrius del govern.

    • Exercir la protestat reglamentaria en matèria pròpia del seu departament.

    • Clàusula residual: Exercir totes aquestes matèries que els atribueixen les lleis i qualsevol altra disposició.

    Als Ministres sense cartera els president els atribueix per delegació les competències que estimi escaients.

    Funcions del Consell de Ministres

    • Aprovar projectes de llei i la seva remissió a les Corts Generals.

    • Aprovar el projecte de llei de pressupostos generals de l'Estat.

    • Aprovar els reials decret-llei i els reial decrets-legislatius

    • acordar la negociació dels tractats internacionals i, si s'escau, ratificar-los o remetre'ls a les Corts Generals per a la seva ratificació.

    • Declarar els estats d'alarma i excepció i proposar al congrés la declaració de l'estat de setge.

    • Disposar l'emissió de deute pública o contraure crèdits quan hagi ho hagi aprovat una llei

    • Aprovar els reglaments per al desenvolupament i execució de les lleis així com la resta de proposicions reglamentaries que no siguin competència d'un únic departament ministerial

    • La residual

    Dissolució del govern

    El govern cessa per diferents motius:

    • Quan es celebren eleccions generals: Quan es tria el Congrés i el Senat cosa que en principi succeeix cada quatre anys.

    • Pèrdua de la confiança parlamentaria (moció de censura o qüestió de confiança)

    • Quan dimiteix o es mor el president del govern

    6.3.- Administració pública: Principis constitucionals d'organització i funcionament

    Disposa l'article 103.1 de la Constitució que l'Administració pública serveix en objectivitat els interessos generals i actua d'acord amb els principis d'eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació en submissió plena a la llei i al dret.

    6.4.- Les Corts Generals: Composició i funcions

    Seguint una antiga tradició, el parlament espanyol ha pres el nom de Corts Generals. No hi ha dubte que aquest és un òrgan fonamental a l'esquema de la divisió de poders de Montesquieu malgrat que a l'actualitat ha perdut ha perdut part del seu protagonisme a favor del govern. Les Corts Generals representen el poble espanyol (com ho fa qualsevol parlament) i estan formades pel Congrés de diputats i pel Senat, cap d'aquestes dues cambres ostenta una representació territorial real malgrat l'article 69.1 de la Constitució estableix, si bé només formalment, que el Senat és la cambra de representació territorial. S'ha de tenir en compte que actualment les comunitats autònomes trien un molt reduït nombre de senadors (al voltant de 40 sobre un total de 250 senadors).

    El Congrés es compon de 350 diputats triats per sofragi universal, lliure, igual, directe i secret entre els habitants de cadascuna de les circumscripcions electorals. La circumscripció electoral és la província a la que s'atribueixen un nombre mínim de diputats i la resta en funció del nombre d'habitants. La formula elegida per traduir el vots emesos en escons al congrés es la formula D'Hont. En canvi en el Senat els senadors són triats a través del sistema majoritari, els votants de cada província trien 4 senadors i un per cada milió d'habitants.

    Organització interna del Congrés i del Senat

    A cada cambra hi ha: un president, la mesa, junta de portaveus, grups parlamentaris, diputació permanent i el ple.

    President:

    És la màxima autoritat de cadascuna de les cambres (a cada cambra existeix un).

    Funcions: Representació de les cambres, direcció del debat del pel i interpretació que pot dur a terme el reglament parlamentari.

    Diputació permanent:

    A cada cambra hi ha una diputació permanent formada per 21 membres que representen els grups parlamentaris en proporció a la seva importància numèrica.

    Les diputacions estan presidides pel president de la cambra i les seves funcions primordials consisteixen en vetllar pels poders de les cambres quan aquestes no estiguin reunides, ja sigui per vacances parlamentaries, per dissolució o perquè el seu mandat s'ha exhaurit.

    Funcions de les Corts Generals

    Són molt diverses, així correspon a les Corts:

    • Autoritzar els tractats internacionals (article 93 i 94)

    • Autoritzar declaració de guerra o signatura de la pau (article 63.3)

    • Declarar l'estat de setge i col·laborar en la creació d'altres òrgans de l'estat.

    • Elecció del president del govern (article 99)

    • Elecció de 8 membres del Tribunal constitucional, elecció dels 20 vocals del consells general del poder judicial.

    Però les funcions essencials són de control de l'activitat política i econòmica del govern i la funció legislativa.

    La funció legislativa és la funció de fer lleis, és a dir d'aprovar normes jurídiques que regulen les matèries de major transcendència social i sobretot les normes que ocupen el lloc més alt després de la Constitució en la jerarquia de les normes, cosa que significa que les altres normes que hi ha a l'ordenament jurídic han de respectar el conjunt de les normes en rang de llei.

    A més a més hi han matèries que es troben reservades a la regulació mitjançant lleis, com les normes sancionadores, tributaries, penals i el desenvolupament dels drets fonamentals i les llibertats públiques.

    Estan legitimats per iniciar el procediment legislatiu el govern, el congrés (un grup parlamentari o un mínim de 15 diputats), el senat (un grup parlamentari o 25 senadors) i els parlaments autonòmics per doble via poden demanar al govern estatal l'adopció d'un projecte de llei o transmetre al congrés una proposició de llei delegant fins a un màxim de tres parlaments autonòmics encarregats de defensar-lo. La iniciativa legislativa popular necessita 500.000 signatures.

    Una vegada admès a tràmit el projecte o la proposició de llei, el congrés realitza la votació de presa en consideració llevat dels projectes de llei del govern o de les proposicions del senat. En el butlletí oficial del congrés obrint-se simultàniament el termini per la presentació d'esmenes, finalitzat aquest termini per la presentació d'esmenes, finalitzat aquest termini el projecte es tramet a la comissió legislativa competent a raó de la matèria. Una vegada rebut el informe i el dictamen de la comissió legislativa competent, la qual ha votat el text articulat, article per article, les esmenes rebutjades per la comissió són sotmeses al ple del congrés per tal que ratifiqui o no l'exclusió de l'esmena. Aprovat el text pel congrés dels diputats aquest es tramet al senat que disposa d'un termini de dos mesos (20 dies si és per procediment d'urgència) per aprovar la norma tramesa al congrés, formular esmenes parcials o introduir el, vet a tot el projecte. El vet s'ha d'aprovar amb el cuorum de la majoria absoluta. Si el Senat aprova el projecte o proposició de llei, la norma es convertirà en llei tan aviat com sigui sancionada i promulgada pel rei i publicada en el BOE. Si el senat introdueix el seu vet o esmenes, el projecte torna al congrés que si no accepta les esmenes o el vet, podrà fàcilment superar-las tornant a votar el text inicial i el projecte, llavors es considera aprovat malgrat l'oposició del senat.

    Relacions entre el govern i les Corts generals:

    Els sistemes parlamentaris permeten una col·laboració entre el parlament i el govern trencant en certa mesura la doctrina de la divisió de poders.

    Així, per exemple, la Constitució accepta que els membres del govern ho siguin també del parlament. Així mateix el govern intervé en la funció legislativa aprovant projectes de llei i normes en rang de llei (decret-llei i decret-legislatiu) quan es donen determinades circumstàncies.

    El parlament intervé de forma decisiva en el nomenament del president del govern. Destaquem els mecanismes de control del parlament vers a l'acció de govern i aquest, bàsicament, són:

    Interpelacións, preguntes i mocions: (Pregunta d'examen) Les interpelacions i les preguntes són peticions adreçades al govern per un parlamentari o grup parlamentari per tal d'aclarir un fet concret o bé per aclarir les intencions o motius que té el govern vers a qüestions que afecten a la seva orientació política, estem davant una interpelació.

    Tota interpelació (no pregunta) pot donar lloc a una moció en la qual la cambra manifesti el seu parer mitjançant l'aprovació de la moció en una votació.

    Moció: Proposta que fa un o més grups parlamentaris per tal que la cambra després de debatre-la l'aprovi o la rebutgi a través d'una votació i expressi, llavors, l'opinió que té sobre aquell assumpte. Les mocions s'anomenen també proposicions no de llei i l'opinió del parlament ha de ser tinguda en compte pel govern.

    Qüestió de confiança: No sorgeix del parlament sinó del govern que la planteja, la competència per plantejar-la és del president del govern prèvia deliberació del consell de ministres i ho fa davant el congrés del diputats (el Senat tampoc intervé) a través de la presentació d'un programa o d'una declaració de política general. La qüestió que es planteja és que si s'aprova el seu programa o la declaració de política general, es veurà obligat a dimitir. Després de presentada la qüestió de confiança el congrés la vota interpretant-se que la cambra baixa atorga la confiança al govern si vota a favor del programa o la declaració política plantejada la majoria dels diputats presents. La qüestió de confiança acostuma a autoritzar-se per fer co-responsable el parlament de la política sobre qüestions delicades en les que el govern no vol prendre la decisió política en solitari. La majoria simple és fàcil d'obtenir i d'aquesta forma s'aconsegueix que el parlament es faci co-responsable de la decisió adoptada.

    Moció de censura

    Sorgeix del Parlament, (no del govern com la qüestió de confiança), consisteix en la facultat què disposa un determinat nombre de diputats (10%) de sol·licitar al congrés que decideixi, mitjançant votació, si el govern ha de continuar o no.

    Cinc dies després de presentar la moció de censura el congrés la vota (el senat tampoc intervé). Si obté el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de membres del Congrés, el govern ha de presentar la seva dimissió.

    Per dur a terme una moció de censura la Constitució i el Reglament del Congrés imposen una sèrie de requisits que fan molt difícil que la moció tiri endavant.

    Els requisits més importants són:

  • L'exigència que s'aprovi la moció de censura per la majoria absoluta dels membres del congrés, de tal manera, que els diputats exempts o les abstencions es computen de fet com a vots favorables al govern.

  • La necessitat que la moció de censura inclogui el nom d'un candidat alternatiu a la presidència del govern, el qual ha de substituir al president del govern en el cas que la moció triomfi i el govern es veiés obligat a dimitir (moció de censura constitucional).

  • Dissolució de les Corts

    És la contrapartida als mecanismes dels quals gaudeix el Congrés per controlar i fins i tot per fer dimitir al govern. L'article 115.1 de la Constitució atorga al president del govern prèvia deliberació del Consell de Ministres i sota la seva responsabilitat a la facultat de dissoldre el Congrés, el Senat o les dues cambres alhora.

    A la pràctica aquesta facultat s'utilitza per dissoldre el Parlament abans que hagi transcorregut els quatre anys de mandat, triant el moment més oportú per convocar les eleccions generals en funció del resultat o pronòstic de les enquestes generals.

    6.5.- El poder judicial: organització i funcions

    L'article 117.1 de la Constitució disposa que la justícia emana del poble i és administrada en mans del rei, els jutges i pels magistrats que entreguen el poder judicial independentment, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l'imperi de la llei.

    La funció jurisdiccional consisteix bàsicament en jutjar i fer complir els veredictes de jutges i tribunals.

    Els trets més característics del poder judicial són:

    • Es tracta d'un poder difús, és a dir, es predica que tots i cadascun que forma part dels òrgans judicials del país, des dels jutges de pau fins al Tribunal Suprem.

    • Els jutges i Tribunals són independents en quan el ministre de justícia, però no ho són en quan fan tasques complementaries.

    Les característiques bàsiques de l'organització judicial són:

    • Unitat: El principi d'unitat jurisdiccional és la base de l'organització i funcionament dels tribunals, no existeixen per tant tribunals dependents de Comunitats Autònomes o entitats locals a no ser que la planta jurisdiccional sigui única.

    • Totalitat: La jurisdicció s'exten a totes les matèries, a totes les persones, a tot el territori nacional i a fora.

    • Exclusivitat: La funció jurisdiccional es troba reservada de forma exclusiva als jutges i magistrals que formen part dels òrgans jurisdiccionals, però no de la resta. Així el consell general del poder judicial, que és l'òrgan de poder dels jutges i tribunals no té competències jurisdiccionals.

    • Responsabilitat: Els jutges i tribunals actuen si el principi de responsabilitat respon civil, penal i administrativament dels seus actes en l'exercici de la funció jurisdiccional.

    L'estructura del poder judicial es delimita en funció de la matèria en conflicte a resoldre, (civil, penal, contencions administratives, socials i d'altres).

    El territori on es van produir els fets i la importància de l'assumpte.

    A l'àmbit de la jurisdicció social la planta judicial s'estructura de la manera següent:

  • Jutjats socials unipersonals amb competència a tota la província que coneixen en primera instància de qualsevol tipus d'assumpte de naturalesa social. A cada província hi ha com a mínim un jutjat social.

  • contra les sentències dictades pels jutjats socials hi ha la majoria de vegades recurs de suplica davant el Tribunal superior de justícia de la Comunitat Autònoma corresponent.

  • Contra les sentències del tribunal superior de justícia de la comunitat autònoma de vegades es pot interposar recurs de cassació davant el Tribunal Superior.

  • Si s'ha violat un dret fonamental, un cop esgotades totes les vies anteriors es pot interposar recurs d'amparo davant el tribunal constitucional. Si el precepte violat, encara que estigui inclòs en la Constitució, no està verificat a la secció primera del títol primer de la Constitució no es pot interposar un recurs d'amparo.

  • TEMA 7.- LA JURISDICCIÓ CONSTITUCIONAL

    7.1.- El Tribunal constitucional: Composició i funcionament

    L'únic antecedent espanyol de la Jurisdicció constitucional és el Tribunal de garanties constitucional que regulava la Constitució republicana de 1931. La Constitució de 1978 regula el Tribunal constitucional en el títol 9è, és a dir, en el darrer títol que contempla òrgans constitucionals cosa que deixa entreveure la posició de l'alt Tribunal suprem a garant de la Constitució.

    Composició

    El Tribunal constitucional es compon de 12 membres nomenats pel rei, 4 a proposta del congrés dels diputats per majoria de les 3/5 parts, 4 a proposta del Senat amb idèntica majoria, 2 a proposta del govern i 2 a proposta del Consell General del poder judicial.

    Són nomenats per un període de 9 anys renovant-se per terceres parts i han de ser triats entre magistrats i fiscals, professors universitaris, funcionaris o advocats, tots ells de reconeguda competència i amb de 15 anys d'exercici professional.

    Funcionament

    La composició interna i el funcionament del Tribunal constitucional es troba regulada a la seva llei orgànica, norma que ha disposat la Constitució de 2 sales i 4 seccions a part del ple. Per tant el Tribunal funciona en ple (els 12 membres reunits) per resoldre els recursos d'inconstitucionalitat, les qüestions d'inconstitucionalitat i els conflictes de competències entre Estat i Comunitats autònomes, en canvi les sales (són 2 formades per 6 magistrats cadascuna d'elles) coneixen del recurs d'emparament i les seccions ( 4 sales de 3 magistrats) coneixen dels tràmits d'admissió i altres de menys importants.

    El president i el vice-president que presideixen, respectivament, les 2 sales són escollits pel ple entre els seus membres requerint-se majoria absoluta en primera votació.

    7.2.- Els procediments constitucionals

    En una primera aproximació hem de distingir entre els procediments constitucionals que tenen com a missió el control de la constitucionalitat de les lleis dels procediments que no tenen aquesta missió. Dins dels primers que només es troben el recurs d'inconstitucionalitat i la qüestió d'inconstitucionalitat.

    La finalitat primordial d'aquest procediment és garantir la permanència de la Constitució sobre les altres normes jurídiques en rang de llei, cosa que es realitza de forma indistinta mitjançant qualsevol d'aquests procediments.

    Les normes que tenen rang de llei i poden ser objecte del procediments esmentats són:

  • Estatuts d'autonomia

  • Lleis orgàniques

  • Lleis estatals o autonòmiques

  • Decrets-llei i decrets-legislatius

  • Tractats internacionals

  • Reglaments parlamentaris de les corts i els parlaments autonòmics

  • Recurs d'inconstitucionalitat

    Estan legitimats per interposar el recurs d'inconstitucionalitat el president del govern, el defensor del poble, 50 diputats, 50 senadors i els governs i parlaments autonòmics quan la norma impugnada afecta a l'àmbit de la seva autonomia.

    El termini per la interposició del recurs és de tres mesos a partir de la publicació de la llei, o norma amb força de llei, que es pretén impugnar.

    El procediment s'inicia amb la presentació de la demanda, si aquesta és admesa per la secció corresponent del Tribunal, es dóna trasllat de la demanda al govern, al congrés i al senat i, si la norma és autonòmica, al parlament i el govern autonòmic. Qualsevol dels organismes esmentats pot personar-se en el procediment i presentar al·legacions en el termini de 15 dies, després el Tribunal ha de dictar sentències en el teòric termini de 10 dies.

    La qüestió d'inconstitucionalitat

    La legitimació per plantejar la qüestió de legitimació s'atribueix a tots els jutges i Tribunals del país.

    Els seus pressupostos són:

  • Existència d'un procés judicial obert de qualsevol classe, òrgan jurisdiccional i grau.

  • Que per la decisió d'aquest procés necessariament s'hagi d'aplicar una norma en rang, o força de llei, de la que l'òrgan jurisdiccional dubti de la seva constitucionalitat sempre que la validesa d'aquesta norma depengui el veredicte de l'òrgan jurisdiccional en un o altre sentit.

  • La qüestió pot plantejar-la l'òrgan jurisdiccional d'ofici o a instància de part i sempre immediatament abans de dictar sentència o altra resolució, cosa que comporta la suspensió del procediment que es tramita davant el Tribunal “a Quo” (primera instància). Una vegada plantejada la qüestió es examinada pel Tribunal constitucional que quan l'admet a tràmit dóna trasllat de la mateixa al fiscal general de l'estat, les corts generals, el govern i, si la norma fora autonòmica, al parlament i govern autonòmic corresponent. Aquestes parts poden personar-se en el procediment i formular les seves al·legacions.

    Cal remarcar que en la tramitació de la qüestió, davant el Tribunal constitucional, no poden comparèixer ni ser escoltats les parts objecte del litigi que motiva l'aixecament de la qüestió. Formulades les al·legacions per les parts personades, el Tribunal constitucional dicta sentència confirmant o no l'existència del vici d'inconstitucionalitat amb la norma que el jutge o el Tribunal “a Quo” vol aplicar per resoldre el litigi. Després el Tribunal constitucional comunica la seva sentència al Tribunal “a Quo” per tal que aquest resolgui el litigi que tenia plantejat una vegada aclarit si la norma qüestionada és o no és constitucional.

    Efectes de les sentències del Tribunal constitucional en la resolució del recurs i la qüestió d'inconstitucionalitat

  • Les sentències dictades en aquest procediment són fermes des que es dicten, és a dir contra les mateixes no es pot interposar cap recurs.

  • Tots els poders públics queden vinculats per la doctrina de l'alt Tribunal continguda en aquestes sentències (no fa falta que hagin dos)

  • Si la sentència és estimatoria es declararà la inconstitucionalitat de la llei, o norma en rang de llei, impugnada, cosa que comporta la nul·litat absoluta del precepte impugnat a origen, és a dir des que es va dictar. La nul·litat no permet la revisió dels processos finalitzats en sentència ferma ni la revisió dels actes administratius ferms dictats per l'administració pública llevat dels processos penals o els procediments administratius sancionadors en que la nul·litat suposi la reducció o eliminació de la pena o sanció.

  • Sovint el Tribunal fa sentències interpretatives on acostuma a dir, interpretat d'aquesta forma, el precepte no és inconstitucional, per tant abans d'interpretar un projecte haurem d'examinar com ho ha interpretat el Tribunal constitucional ja que la seva doctrina vincula, al igual que la llei, a tots els poders públics.

  • Recurs d'Inconstitucionalitat

    És el procediment últim de protecció dels drets fonamentals reconeguts en la secció I, capítol II, títol I de l'article 12 al 29. Hi ha un procediment especial per tutelar els drets fonamentals que és la vida davant els Tribunals ordinaris i un procediment específic i últim recurs que es tramita davant el Tribunal constitucional.

    Legitimació activa

    Pot promoure el recurs d'empara tota persona natural o jurídica amb interès legítim, que estigui directament afectada per la resolució que es pretén impugnar i hagi estat part en el procés judicial corresponent.

    També està legitimat activament el ministeri fiscal i el defensor del poble.

    Legitimació passiva

    Estan legitimats de forma passiva els poders públics (no els particulars) dels que prové la norma, acte o actuació que es pretengui impugnar. L'administració estatal, autonòmica, local dels òrgans judicials o els parlaments estatals o autonòmics.

    Actes impugnables

    • De l'administració: Els seus reglaments, actes administratius o vies de fet.

    • Dels òrgans judicials: Les seves sentències interlocutories, omissions ...

    • Dels particulars: No es poden impugnar a través del recurs d'empara de forma directa però si de forma indirecta, impugnant la resolució del jutge o Tribunal que no hagi protegit el dret.

    Procediment

    El recurs d'empara és un remei subsidiari de la resta de remeis arbitrals per l'ordenament jurídic, la qual cosa comporta que abans d'interposar aquest recurs s'hagin de complir els següents requisits:

  • S'han d'haver esgotat tots els instruments de defensa. Tots els recursos judicials possibles.

  • S'ha d'haver estat part en el procés judicial previ

  • S'ha d'haver invocat el dret fonamental presumptament vulnerat davant el Tribunal “a Quo”.

  • El termini general per imposar el recurs d'empara davant el Tribunal constitucional és de 20 dies a comptar des que es va cometre la presumpta comissió del dret, o bé a comptar des que el Tribunal “a Quo” dictà la seva sentència o interlocutoria sense protegir el dret.

    Admesa la demanda el Tribunal pot decretar la suspensió temporal de la sentència, resolució o acte impugnat. Diu la llei: “Quan la seva execució hagués d'ocasionar un prejudici que faria perdre a l'empara la seva finalitat”.

    El conflictes constitucionals

    Els conflictes constitucionals poden ser:

    • De competència: Es poden donar entre l'estat i una o mes comunitats autònomes o entre dos o més comunitats autònomes i alhora poden ser positives (tothom reclama que la competència és seva) i negativa (les dues parts neguen tenir competència sobre la matèria)

    • D'atribucions: Aquests conflictes es poden donar entre els òrgans constitucionals de l'estat (gover-congrés-senat-consell general del poder judicial)

    Estan legitimats per interposar o iniciar un conflicte positiu de competències el govern de l'estat i el govern de cadascuna de les comunitats autònomes.

    Quan el conflicte es interposat per l'estat el govern pot actuar de dos formes:

    • Interposant directament la seva demanda davant el Tribunal constitucional

    • Fent un requeriment previ al govern autonòmic que hagi aprovat la disposició o reglament per tal que l'anul·li.

    Si el conflicte l'origina la comunitat autònoma llavors ha de requerir necessariament a l'administració de l'estat per tal que derogui o anul·li l'acte o reglament aprovat causant del conflicte.

    El termini per plantejar el conflicte de competència és de dos mesos a comptar des de la publicació de la norma reglamentaria en el BOC o notificació de l'acte administratiu, quan prèviament s'ha efectuat el requeriment previ d'anul·lació. El termini per interposar el conflicte és només a comptar des del seu rebuig o a comptar des que es va entendre desestimat per falta de contestació.

    Quan és el govern qui interposa el conflicte es suspèn l'executivitat del reglament o disposició impugnada si així es demana de forma expressa però el Tribunal constitucional ha de pronunciar-se sobre l'aixecament o ratificació de la suspensió en el termini de cinc mesos.

    Quan la norma que presumptament vulnera la competència de l'estat, o de la comunitat autònoma, és en rang de llei (o és una llei) llavors el conflicte es tramita en la forma prevista pel recurs d'inconstitucionalitat.

    Admès el conflicte i comparegudes les parts es presenten les al·legacions pel govern de l'estat i el govern de la comunitat autònoma i després el tribunal dicta sentència en la que declararà la titularitat de la competència controvertida i en el seu cas anul·larà l'acte o reglament aprovat si no fos competència de l'autoritat que l'hagués dictat.

    TEMA 8.- EL SISTEMA CONSTITUCIONAL DE LES FONTS DE L'ORDENAMENT JURÍDIC

    Les fonts del dret, les manifestacions del dret es troben a les normes. El sistema el trobem al codi civil i a l'article 1 ens diu quines són les fonts del dret.

    La llei és igual a la norma jurídica en general segons el que ens diu el codi civil.

    8.1.- Valor nominatiu i eficàcia de la Constitució espanyola

    Norma jurídica que ocupa la posició suprema perquè la Constitució ho estableix d'aquesta manera (article 9.1)

    Característiques de la Constitució

  • Supremacia de la Constitució

    • No és lògic que una norma digui que és suprema

    • La supremacia de la Constitució la poden derivar del Tribunal Constitucional

    Manifestació de la supremacia de la Constitució

    • Tribunal constitucional per anul·lar la norma

    • Disposició derogatòria

  • Eficàcia directa

  • La Constitució és una norma amb eficàcia directament als ciutadans i els poders públics. Nosaltres podem al·legar directament la Constitució.

    7/82 de 28 de abril el Tribunal constitucional recorda que la Constitució és una norma eficàcia directa.

    Dintre de la Constitució trobem normes heterogenees, normes que no són eficàcia directa i requerirà l'actuació del legislador. Són eficàcia directa els drets fonamentals.

    8.2.- Els tractats internacionals

    Característiques: Font autònoma del dret però són normes fruit de l'acord de dos o més països o bé de l'acord d'un país i una o més organitzacions internacionals.

    Conveni: Acord contractual que no té caràcter normatiu

    Quan l'estat estigui obligat a complir les normes d'un tractat abans s'ha de ratificar. En el moment en que es ratifica obliga a l'estat.

    Com s'interna un tractat, signat per un o més països, dins de l'ordenament jurídic intern? És suficient amb la seva publicació al BOE (article 96)

    L'article 96, diu que a part de publicar-se al BOE hem de saber la relació que té amb les normes . Els tractats tenen força passiva respecte de la resta de normes.

    Tipus de tractats internacionals

    • Article 93: L'estat espanyol pot signar tractats que comportin una limitació de sobirania. Poden complir funcions executives, legislatives i judicials. El govern és qui signa el tractat però abans ha de demanar una autorització a les Corts, l'autorització arriba per llei orgànica (Espanya només ho ha fet al 1992, en el tractat de Maastrich)

    • Tractats en funció de la seva matèria (Article 94.1): Abans s'ha de demanar autorització a les Corts, aquesta autorització s'aconsegueix per majoria simple.

    • La resta (article 94.2): Aquells que no suposen cap limitació de la sobirania i tractats en funció de la seva matèria, no cal que es comuniqui a les Corts.

    Ens diu l'article 95 que no és possible signar un tractar que sigui contrari a la Constitució. Si es vol signar un tractat internacional d'aquest tipus, abans s'ha de reformar la Constitució.

    Els Tractats internacionals estan subjectes al control de la constitucionalitat de forma preventiva i a priori i a posteriori.

    Dret comunitari

    La integració d'Espanya a la Unió Europea fa que Espanya tingui l'ordenament jurídic comunitari.

    Les normes es poden agrupar en:

    • Dret primari o dret originari

    Normes bàsiques de la Comunitat Europea, és “la Constitució de la Unió Europea” (el últim es va fer a 1992)

    • Dret derivat

    Normes elaborades pels òrgans de la Unió Europea

    Les seves principals fonts són

    • Reglament: Es caracteritza per ser una norma de caràcter general que tendeix a esgotar un marge d'actuació de l'estat

    • Directiva: Com a norma comunitària és una norma de caràcter general que pretén establir uns objectius però deixa que siguin els estats els que estableixin la forma d'arribar al resultat. Normalment precisa d'una regulació de l'estat.

    Com s'articulen els dos ordenaments jurídics? La coordinació es produeix en funció a dos principis:

    • Principi d'efecte directe

    El dret comunitari està format per normes que tenen drets i deures i s'han d'aplicar directament pels jutges i ciutadans

    • Principi de primacia del dret comunitari

    Davant un conflicte entre normes comunitàries i normes estatals s'ha de donar preferència a les normes comunitàries.

    S'aplica si no afecta a la Constitució

    8.3.- Lleis orgàniques

    • Corts

    • Congrés

    • Senat

    • Fan lleis

    • Lleis ordinàries

    • Lleis orgàniques

    • Govern

    • Poder Judicial

    Llei.

    Trobem dos conceptes de llei:

    Concepte Formal

    Tota norma aprovada pel legislatiu d'acord amb un procediment establert.

    És llei tot allò que fa el legislatiu.

    Concepte material

    Es refereix al contingut.

    És llei tot allò que regula els drets i deures dels ciutadans i a més una llei sempre ha de tenir un caràcter general.

    Concepte de llei que tenim a la Constitució.

    Partim d'un concepte de llei de caràcter formal però amb un règim de reserves.

    Què vol dir reserva de llei?. Quan una matèria es sotmesa a una reserva de llei existeix l'obligació de regular la matèria per llei.

    Les matèries que obligatòriament han de ser regulades per llei les trobem a la Constitució (regulació dels drets fonamentals).

    Lleis orgàniques

    L'article 81 estableix el que són les lleis orgàniques. Una llei és orgànica en funció de : la matèria que regula (matèries especifiques) i el procediment d'elaboració.

    Les matèries que han de ser regulades per llei orgànica són:

  • Matèries relatives al desenvolupament dels drets fonamentals: la Constitució estableix el contingut essencial dels drets fonamentals, allò que el legislador no pot infringir. El legislador pot desenvolupar els drets fonamentals però ho ha de fer per llei orgànica. Qualsevol dret quan es desenvolupa es desenvolupa per llei orgànica.

  • Aprovació dels estatuts d'autonomia: És la norma fundacional d'una comunitat autònoma. És la norma institucional bàsica de la comunitat autònoma. Norma superior de la comunitat autònoma excepte la Constitució. Els estatuts d'autonomia per ser aprovats requereixen l'aprovació de les corts per llei orgànica. Els estatuts d'autonomia són formalment llei orgànica, també cal referèndum del poble de la comunitat autònoma.

  • Règim electoral general

  • Totes les altres matèries previstes per la Constitució.

  • Com s'aproven les lleis orgàniques?

    Article 81.2 per aprovar una llei orgànica cal la majoria absoluta del congrés (majoria absoluta requereix la meitat més u dels vots de la cambra que s'han aprovar a favor i es compten les abstencions, ja que es consideren vots en contra).

    Cal una majoria important per aprovar-la, modificar-la o derogar-la, s'ha d'interpretar restrictivament la llei orgànica.

    8.4.- La llei estatal i la llei autonòmica

    Llei estatal: La Constitució reconeix l'autonomia política de nacionalitat i regions.

    Què vol dir tenir autonomia política?. Què les comunitats autònomes tenen poder legislatiu i que, per tant, poden fer lleis.

    Relació entre llei autonòmica i llei estatal: Relació de competència.

    La Constitució reconeix determinades competències a la comunitat autònoma i determinades competències a l'estat, no hi ha relació de jerarquia, ja que cadascuna regula les seves coses, un no pot interferir en les competències de l'altre i la llei passa a ser nul·la, el Tribunal constitucional diu que és nul·la

    TEMA 9.- EL SISTEMA CONSTITUCIONAL DE LES FONTS

    9.1.- Les disposicions del Govern amb força de llei: el decret llei i el decret legislatiu

    Decret llei

    És una disposició legislativa de caràcter provisional que el govern pot aprovar en casos d'extraordinària i urgent necessitat.

    El valor dels decrets llei és el mateix que el de les lleis i per tant pot modificar o derogar lleis anteriors.

    El tribunal constitucional ha interpretat de forma molt amplia la noció d'extraordinària i urgent necessitat de tal forma que no cal una circumstància d'excepció, sinó una simple situació imprevista que requereixi una ràpida actuació.

    Els decret llei tenen uns límits materials importants ja que no poden afectar a l'ordenament de les institucions bàsiques de l'estat, els drets, deures i llibertats dels ciutadans regulats en el títol I de la Constitució, el règim de les comunitats autònomes ni el règim electoral general.

    Els decret llei posseeix una vigència des de la seva publicació en el BOE i és sotmès a un control a posteriori pel congrés dels diputats segons el text constitucional, el decret llei una vegada promulgat ha de ser sotmès immediatament a debat i votació en el congrés dels diputats en el termini màxim de 30 dies, a comptar des de la seva promulgació.

    Si el congrés estigues dissolt serà la diputació permanent d'aquest òrgan la que dugui a terme el control.

    Dins del termini de 30 dies el decret llei haurà de ser convalidat o derogat si bé durant aquest termini és pràctica habitual del congrés la convalidació del decret llei (que ha de ser de tot l'articulat) i la seva posterior tramitació legislativa com si es tractés d'una llei que es tramita pel procediment d'urgència (aquesta pràctica permet introduir esmenes)

    Decret Legislatiu

    És també una norma en rang de llei aprovada pel govern però, lluny de produir-se com un fet excepcional, constitueix una col·laboració habitual entre el govern i el parlament per a l'elaboració de textos articulats d'especial complexitat.

    En síntesi, consisteix en una delegació legislativa de les corts generals en vers al govern per tal que aquest aprovi un text articulat subjectant-se a les directrius de la delegació legislativa.

    La delegació en el govern no pot recaure sobre matèries reservades a llei orgànica i es preveuen dos tipus de delegació:

  • Té per objecte l'elaboració d'un text articulat la qual s'efectua a través d'una llei de bases.

  • Té per objecte la refundició de diversos textos legals en un de sol i s'efectua a traves d'una llei ordinària.

  • La delegació ha d'efectuar-se de forma expressa per a matèria concreta i amb una data o període pel seu exercici, transcorregut el qual la delegació caduca.

    Des d'una perspectiva material a part l'impossibilitat que la delegació s'ocupi de matèries reservades a les lleis orgàniques s'imposen altres dos limitacions:

  • Prohibició que el govern pugui modificar la pròpia llei de bases.

  • S'exclou la possibilitat que la norma elaborada pel govern es dicti amb caràcter retroactiu.

  • Pel que fa al control del decret legislatiu i sobretot en vers la possibilitat que el contingut d'aquest no s'ajusti al que disposa la llei de delegació el control queda atribuït al Tribunal Constitucional (perquè es tracta d'una norma en rang de llei) però també als Tribunals ordinaris quan es produeix la inadequació del decret legislatiu a la llei de delegació.

    9.2.- La posició constitucional del reglament administratiu.

    El reglament és una norma que aprova l'administració pública, es tracta, doncs, d'una norma que a diferència de la llei no s'incorpora la “mistice” de ser expressió de la voluntat popular si no tant sols de la voluntat de l'administració pública que l'aprova. És per això que el reglament és sempre un valor subordinat per les lleis i normes amb rang de llei.

    També dins hi ha un ordre jeràrquic en funció de l'autoritat que les aprova de tal forma que al vèrtex de les normes reglamentaries es troben els reial decrets aprovats pel consell de ministres i per sota d'aquests les ordres ministerials.

    La jurisprudència, en sentit ampli, és la interpretació de l'ordenament jurídic que han fet els tribunals, el seu interès especial rau en que és la plasmació viva de l'ordenament jurídic.

    El codi civil dóna una interpretació de jurisprudència a l'article 1.6, en la mesura que atorga a la mateixa el valor de completar l'ordenament jurídic en la doctrina que de forma reiterada estableix el tribunal suprem en interpretar i aplicar la llei, el costum i els principis generals del dret.

    Des d'una perspectiva constitucional la jurisprudència que més ens interessa és la del tribunal constitucional ja que encara que la resta de tribunals també interpreten i apliquen la Constitució, el tribunal constitucional és el suprem intèrpret de la Constitució.

    Aquest caràcter intèrpret suprem resta confirmat pel contingut de l'article 5 de la llei orgànica del poder judicial, precepte que estableix: “que els jutges i tribunals han d'interpretar i aplicar les lleis segons els preceptes i principis constitucionals conforme a la interpretació dels mateixos que resultin que resultin de les resolucions dictades pel tribunal constitucional en tot tipus de processos”.

    T.10.- L'organisme territorial de l'estat: les comunitats autònomes

    L'article 137 de la Constitució estableix que l'estat s'organitza territorialment en municipis, províncies i en els comunitats autònomes que es constitueixen, totes aquestes entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels interessos respectius.

    L'article 149 de la Constitució, apartat 1, diu que l'estat té 32 competències. A l'apartat 3 diu que les 32 competències sempre han de ser de l'estat.

    Tipus de clàusules.

  • Clàusules que atorguen a l'estat competències legislatives, executives i d'administració sobre la matèria relacionada (per exemple les Relacions internacionals o d'administració de justícia). Article 149.1.3, en els quals la competència estatal, però l'executiva i l'administrativa poden ser autonòmiques si la competència executiva recull a l'estatut d'autonomia 149.1.7 i 149.1.9.

  • L'estat té competència per dictar o aprovar únicament la normativa bàsica sobre la matèria mentre que la competència autònoma assumeix estatutariament la competència de desplegament legislatiu de la normativa bàsica i s'escau la competència de l'execució i administració.