El verí del teatre; Rodolf Sirera

Literatura valenciana contemporanea. Teatro progresista de compromiso social. Ficción. Prototipos sociales. Biografía. Localización. Argumento. Estilo

  • Enviado por: SmokeFillsTheAir
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

Fitxa tècnica

Informació tècnica

Nom: El verí del teatre

Autor: Rodolf Sirera

Edició: 9ª edició

Editorial: Edicions 62

Autor

Nascut a l'any 1948. En els seus inicis podem distingir tres etapes: va començar muntant l'avantguarda europea i espanyola (Beckett, Arrabal) amb uns companys de les Escoles Pies. Després es va plantejar la possibilitat d'un teatre popular i naix el Centro Experimental de Teatro. Al principi els muntatges són clàssics en castellà però és aquí on va muntar el seu primer text en català, La pau (retorna a Atenes) i va obtenir un important èxit. El grup es va dissoldre en dos corrents irreconciliables: els culturalistes i els polítics. Rodolf Sirera va optar per aquesta darrera opció i es quan va fundar el grup El Rogle (1972-1977). Aquest grup era format pels germans Sirera, Alfred Mayordomo, Juli Real, Marilena Casanovas i Claudi Arenas. Intervingueren directament en el Manifest del Teatre Valencià que va publicar el diari Levante el 5 de febrer de 1974. Allí s'hi reivindicava la necessitat d'un teatre actual, que tingués present la lectura històrica de la tradició, la incorporació d'autors clàssics i contemporanis universals, la normalització del llenguatge, i l'obtenció d'un ampli suport econòmic i social.

En un context espanyol de final de dictadura i començament d'una nova etapa que simbolitza la redacció de l'Estatut d'Autonomia la ciutat de València bullia en tensió, especialment en l'àmbit cultural. A València comptaven amb dos teatres, un premi cada quatre anys i un públic en clara retracció. Contra aquesta situació es rebel·la un sector de la intel·lectualitat valenciana que entenia el teatre com a servei públic. I Rodolf Sirera va començar la seva trajectòria com a gestor teatral. Va iniciar una política de produccions pròpies i va obrir el Teatre Principal a altres activitats com la dansa, el jazz, o el teatre infantil. Malgrat això, va ser àmpliament criticat des de tots els sectors, tant del públic tradicional com del públic suposadament afí. Del 1981 a 1984 va gestionar els teatres de la Diputació, gestionava el Teatre Principal, la Sala Escalante i el festival de teatre de Sagunt i inicia un canvi d'imatge i de preus al teatre Principal. L'any 1984 es nomenat cap del Servei de Música, Teatre i Cinematografia de la Generalitat Valenciana.

Escriu, sovint en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís. El seu teatre adopta una actitud crítica i posa en qüestió la Renaixença valenciana (Homenatge a Florentí Montfort, 1971) o la repressió de l'última postguerra: Plany en la mort d'Enric Ribera (1975). Ha escrit, amb el seu germà Josep Lluís, sobre la realitat social i política del País Valencià durant la Restauració. El desenvolupament del teatre al País Valencià ha estat relacionat de manera molt directa a la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera.

Les dues grans idees de Rodolf Sirera pel que fa al teatre són: el compromís de l'intel·lectual amb la societat ocupant una posició sempre combativa i militant i la segona convertir la pròpia matèria teatral en base substancial de les reflexions personals més o menys teòriques -i sempre crítiques- sobre el tema.

Verí del teatre és l'obra més traduïda i editada de Sirera i la que li va possibilitar accedir a l'escena espanyola i internacional. Ha estat traduïda a l'anglès, al castellà, al francès, al polonès, a l'italià, al portuguès, al grec i a l'eslovac.
Des del 1984 és director de música, teatre i cinema de la conselleria de cultura de la Generalitat Valenciana.
L'any 1997 va guanyar el premi Nacional de Cultura de Teatre per la representació de Maror i per la seva trajectòria. Ha estat guardonat amb molts d'altres premis.
Ha escrit també sobre Joan Brossa, Baltasar Porcel, Joan Oliver, Salvador Espriu, Jordi Teixidor i Xavier Fàbregas.

Localització

Escrita en el 1978, quan es reprenia en la vida pública el debat polític sobre les desigualtats socials, El verí del teatre, a més d'interessar-se per la capacitat de ficció del teatre, tracta del tema dels prototips socials, de les diferències que sempre hi ha hagut i que encara persisteixen. En aquells moments de reivindicació de llibertats individuals i col·lectices, Sirera també planteja el tema de la llibertat de l'artista o la sea submissió al poder (cal recordar que durant la dictadura franquista la censura afectava tants les publicacions com les representacions teatrals). L'autor s'identifica amb les classes desfavorides, reflex del teatre progressista de compromís social que es produí els anys setanta. Com a integrador del teatre independent, Sirera investiga sobre el teatre amb una proposta que convida al receptor a meditar sobre la temàtica, li demana, per tnat, una reacció activa.

Al marc històric, ens trobem amb la mort de franco el 1975, i a Joan Carles I coronat rei. A partir d'aquest moment, sota l'acció del president Adolfo Suárez, s'inicia la reforma política que ha de conduir al restabliment de la democràcia. S'esdevenen les primeres eleccions democràtiques, el 1997, i l'any següent s'aprova la Constitució, que permet l'elaboració dels estats d'autonomia i el restabliment de les institucions d'autogovern, com són la Generalitat de Catalunya, la Valenciana i el Consell Insular.

Tant a la Comunitat Valenciana com a les illes, el procés fou més tardà,perqué es portà a terme un règim preautonòmic, que a la Comunitat Valenciana es desenvolupà entre el 1978 i el 1982. Però la dreta valenciana tractà de desestabilitzar-lo amb campanyes ideològiques que dificultaven les reivindicacions populars valencianes i que insistien a considerar que la catalanitat del valencià formava part de les estratègies impreialistes del Principat.

Aquests fets i el fracàs del valencianisme polític del 1977 van facilitar que l'esquerra estatal acceptara reconduir les reivindicacions d'un estatut de màximes competències -exigit per la majoria dels valencians- cap a un altre de competències reduïdes i eliminar, a més, la terminologia i la simbologia històriques defensades pels partits progressistes.

L'estatut concedit per les Corts espanyoles entrà vigor el juliol del 1982, i l'ay següent, en les primeres eleccions autonòmiques, el PSOE aconseguí la majoría i es mantingué en la presidència fins al 1995, en què el rellevà el PP.

Resum

Aquesta història comença quan Gabriel, un afamat actor, espera al senyor Marqués per a una cita concertada.

Mentrestant un criat li dóna un ví exòtic i començen a parlar de teatre. Poc després, el criat comfessa ser el mateix amo disfressat, el que provoca la ira de Grabriel, que acava reconeixent-li.

Aleshores el Marqués li proposa representar una obra escrita per ell mateix. Mentre que parlen, l'actor es sent cada vegada més adormit, i poc després comença a representar l'obra, un passatge de la mort. Però a meitat de la representació el Marqués l'interromp, discuteixen i Gabriel acava entenent que el vi es un verí.

Llavors, el Marqués li fa entendre que l'única manera de salvar-se és prenent un antídot que ell té, però per a aconseguir-lo té que representar una altra vegada el passatge amb més émfasi. Grabriel, desesperat, s'esforça fins a l'esgotament, i el Marqués li dóna l'ampolla.

Finalment, aquest antídot és en realitat el verí de veritat, i l'amo es seu, expectant, per a veure una obra de teatre, representat desde la realitat de l'angoixa i la veritable mort de Gabriel.

Referències estilístiques

Duant els anys setanta s'incia el teatre independent, que renovà les tècniques escéniques, amb autors com Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Xavier Romeu i Joan Brossa, a Catalunya; Alexandre Ballester, Joan Soler i Francesc Barceló, a les Illes; i Manuel Molins, Juli Leal, Rodolf i Josep Lluís Sirera i Ximo Vidal, en el teatre valencià.

Tot i la seua voluntat renovadora, apreciable en la dedicatòria a Joan Brossa, Sirera no rebutja els referents clàssics del teatre: ja ens hem referit a la presència en l'obra de les teories de Diderot, però també hi ha uns altres alaments que ho refermen, com la citació de Jean Racine o la mateixa situació temporal de l'acció en el segle XVIII, el període neoclàssic, Però fins i tot els personatges, cultes i usuaris d'un llenguatge molt acurat, comparteixen l'esséncia de l'obra ben feta.

Si l'escenificació i el desenvolupament de la representació es podrien qualificar de tradicionals, no ho és gens el plantejament sorprenent de l'assumpte i la presència d'un personatge com el Marqués, modern i astut, refint i immoral, però sobretot transgressor de les normes. Les seues propostes provoquen Gabriel, que s'hi juga la vida, però també ho fan amb el receptor. En conclusió, el lector o espectador actual pot trobar-hi referides qüestions encara vigents i, alhora, gaudir d'un text intens i intrigant que li captivarà l'atenció des del primer moment.

Opinió personal

Aquesta obra m'ha agradat prou. No sols per la brevetat d'aquesta sinó perque m'ha paregut interessant, i a més a més la progressió era molt lleugera i ràpida. També m'ha agradat molt el personatge d'el Marqués, per la seva frialtat amb la mort de Gabriel i la seva passió per el teatre, així com el seu pensament maquiavèlic i calculador.

M'hauria agradat llegir també l'altre llibre que estpa inclós en l'edició, L'assassinat del doctor Moraleda, però no he pogut ja que el llibre era deixat i tenia que tornar-lo.

A la fi, m'ha sigut prou agradable la lectura, tot i que el teatre no és el meu punt fort.