El romanticisme

Historia de la literatura española contemporánea. Siglo XX # Historicista. Costumista. Autors. Renaixença. Poesía. Prosa. Teatre. Narrativa realista i naturalista

  • Enviado por: Ciberluna
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad

El romanticisme

Va sorgir a finals del segle XVIII a Alemanya i Anglaterra. Al segle XIX, aquest moviment es va difondre per Europa, i es trobava ja en regressió. Va sorgir com un moviment revolucionari fins que es va convertir en postures més conservadores.

Es va adaptar a cada pais i a les seues característiques. La situació va fer possible que hi haguera diferents tipus de literatura romántica. Hi han dos tipus: historicista i costumista.

Els historicistes van manifestarse en contra del mon real amb la fugida a altres époques més espirituals, relacionades amb la natura. El seu públic era minoritari, encara que culte i elitista. Utilitzaven un llenguatge molt culte.

Els costumistes van posar de model els estils de vida rurals i els personatges, oficis i ambients populars. Van intentar convertir la llengua popular en llengua literària.

El romanticisme va afavorir la visió esterotipada de cada país. Imposava la revolució industrial el perill de desaparició davant del canvis vertiginosos.

La fantasía popular del romàntics va contribuir amb cançons i rondaies que reivindicaven la nostra história antiga, i va propiciar una exaltació “regionalista” que va esdevenir la Renaixença.

Autors

La gran majoría dels romántics foren poetes. La prosa i el teatre tingueren problemes per arrivar a les editorials, que no volíen apostar per una llengua que estava prohibida. La producció prosística i dramática va anar augmentant.

Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedés, 1818-1884)

Va treballar per els Jocs Florals. Va destacar per la recopilació de poesía

popular. La seua prosa és breu amb llengua culta.

Marià Aguiló (Palma de Mallorca, 1825-1897)

Va ser bibliotecari en les universitats de València i Barcelona, i un del

principals impulsors de la Renaixença i del Jocs Florals. Va fer una tasca

de recopilació molt important de la nostra cultura popular. Va editar text

com Tirant lo Blanc i la Crónica de Jaume I. Autor del Diccionari Aguiló. La

seua poesía va ser premiada en els Jocs Florals.

Vicent Wenceslau Querol ( València, 1837- Bétera, 1889)

Rimes catalanes (1877) conjunt d'onze poemes. Gran qualitat i habilitat en la versificació. Els poemes més innovadors els va escriure en castellá.

La Renaixença

Es lo contrari de la Decadència. Un periode on la nostra llengua va tornar als usos literaris cultes, que va anar íntimament lligat a un procés que acabà pero polititzar-se a finals del S.XIX i principis del S.XX.

Causes

-La recuperació económica de finals del S.XVIII.

-Lafany investigadors dels ilustrats. La recerca arqueológica del nostre passar despertà l'interés per la llengua, les lleis i les institucions antigues.

-L'ús oficial del català durant la guerra del francés, que tenia com a objectiu atraure les simpatíes del catalans per la causa francesa. Durant la resisténcia a la invasió francesa, autors populars van difondre molta literatura antifrancesa.

-La difusió del Romanticisme. La seua reivindicació de la llibertat individual va ser el detonant d'una incipient consciéncia lingüística que es va reflectir en la Renaixença.

Programa de la Renaixença. Institucions

Per a recuperar la nostra llengua, els renaixentistes van proposar reconstruir la história medieval, redescobrir i divulgar els clàssics medievals, recollir l atradició literària popular, crear un model de llengua normativa, apta per als usos cultes i recuperar l'ús de la llengua a tots els generes literaris.

La llengua seguia prohibida i lluny del ámbits académics i administratius. Els renaixentistes es proposaren despertar la consciéncia dels sectors burguesos, perque contribuïren a crear editorials, de publicacions perdiódiques i institucions culturals.

La restauració dels Jocs Florals es va produir el 1859 a Barcelona, amb el lema “Pàtria, Fe i Amor”, que feia referéncia a tres modalitats temátiques a les quals concorrien els autors. Desde aleshores, els Jocs Florals se celebraren anualment de forma regular.

També a Valéncia es celebraren uns Jocs Florals, pero no es tornaren a fer de forma regular fins el 1879, convocats per Lo Rat Penat.

Els Jocs Florals crearen un públic lector, propiciaren una infraestructura editorial on es publicaven els treballs presentats, donaren prestigi a la nostra cultura escrita i feren possible l'aparició de noves generacions de autors.

La Poesía

Estigué molt influida per les idees romàntiques. Les tendències foren la conservadora i la progressista.

Tendències poètiques

Donaven una visió idealitzada del nostre passat históric i de la vida tradicional del nostre poble. Les dues encaixaven en les convocatòries dels Jocs Florals i eren conreades per autors burgueses, d'idees conservadores, formació culta i públic lector selecte. Utilitzaven llenguatge culte. Eren els anomenats poetes de guant.

També hi havia una tendència progressiva d'idees radicals i republicanes. Eren autors de les classes mitjanes que feien poesies satíriques amb intencionalitat política. Les més rellevants foren El Mole, La donsayna, El tabalet, La traca, El Tio Cuc i El Bou. Utilitzaven llenguatge col·loquial. Eren els anomenats poetes d'espardenya. Cal destacar a Josep M. Bonilla, Manuel Gimeno i Constantí Llombart.

Teodor Llorente (València, 1836-1911)

Fou el principal poeta valencià del segle XIX. Va començar en la Renaixença de la má de Marià Aguiló. Va mantindrerelacions amistoses i literàries amb els principals autors balears, catalans i provençals. Va triomfar als Jocs Florals de València i Barcelona, i va asistir al I Congrés Internacional de la llengua catalana (1906). Va fundar i dirigir Las Provincias.

Va escriure llibret de versos (1885) i Nou llibret de versos (1902).

Va recrear els costums de les clases humils i va conrear una poesia amb llenguatge més culte i arcaïtzant. Utilitza el paisatgisme sentimental.

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845- Barcelona, 1902)

Fou el millor poeta de la Renaixença. Va ser tan popular, que els seus poemes eren apresos a l'escola i posats en música.

Vida

Nascut d'una família pagesa i va estudiar al Seminari de Vic. Alternà els seus estudis amb les tasques camperoles, i les lectures literàries amb l'entusiasme per la cultura popular del medi rural. La seua obra poética està lligada a la seua afecció a la natura.

Obra

Va conrear el vers i la prosa en conjunt literari extens i variat. Va suposar un cas excepcional entre els autors de la Renaixença per la seua actitud de normalitat lingüística. Tota la seua obra va ser escrita en català. Les seues obres més destacades son L'Atlàntida (1877) i Canigó (1885), de la poesia èpica; i Idilis i cants místics, de la poesia religiosa. De la prosa cal destacar Excursions i viatges (1887) i els reculls de narracions folklóriques Rondalles (1905).

Caracterització

Les característiques son intimisme, natura, patriotisme i religiositat. Es va proposar reconstruir el nostre passat históric. Les seues obres èpiques, les poesies narratives i les llegendes de Montserrat i Pàtria responen a aquesta finalitat.

LA PROSA I EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

Narrativa romántica

Les poques noveles romántiques estaven farcides d'arcaismes i cultismes barrejats amb vulgarismes i castellanismes. La técnica era bastant rudimentària i tenía una excessiva moralització. Els generes foren:

La novel·la histórica. Popularitzada per autors com Alexadre Dumas i Walter Scott, era la moda romàntica historicista. L'obra més reeixida d'Antoni de Bofarull és L'Orfeneta de Menàrguens (1962).

La narrativa costumista presenta l'article, el quadre i la novel·la, com:

-L'article es publicava habitualment en la premsa satírica. Parlaba sobre els ambients típics de les classes populars, vistos de vegades de manera idealitzada i sentimental o de manera crítica i cómica.

-El quadre té l'origen en l'article de costums. Era una narració curta a partir d'una descripció ambiental i de personatjes plans, sense profunditat psicológica.

-És el génere de transició entre el Costumismte i el Realisme. L'autor construeix una narració llarga amb personatges més complicats i un argument versemblant. Destaquen Josep Pin i Soler, autor d'una trilogía on explica la trajectoria d'una família rural en un ambient urbà. Hi ha elements propis del costumisme i del fulletó, al costat d'elements naturals i reals.

-La novel·la fulletonesca és un génere de la narrativa sentimental en que els personatges viuen situacions dramátiques de les quals acaben reeixint gracies a la seua bondat, o fracassant a causa de la seua maldat. Les situacions se succeeixen de manera episòdica. Cada entrega acabava deixant la trama interrompuda por mantindre la intriga del lector. Josep Feliu i Codina va excelir en aquest génere.

Narrativa realista i naturalista

El realisme del segle XIX és contraposat a la recreació del passat feta pels romàntics historicistes. Els autors realistes van fugir de la visió idealitzada i folklòrica del costumisme. Es caracteritzaba per la reproducció de la realitat sense idealitzarla, sino tal com és. La nostra novel·la realista va conservar la descripció d'ambients pintorescos i rurals, encara que es va centrar en les vivències dels burguesos i en la problemàtica provocada per l'enriquiment ràpid i l'ambició.

Les novel·les realistes són anomenades de tesi; l'autor prova de demostrar una denúncia a través de la narració, que es posibloe gracies a la descripció dels personatges feta pel narrador omniscient, que introdueix dades que permeten anticipar alguns esdevinents. La novel·la naturalista era una evolució i superació del realisme durant la segona meitat del segle XIX; resultat d'aplicar la filosofía positiva d'August Comte i de L'afany científic de l'època. El naturalisme reforça i exagera algunes característiques del Realisme i va accentuar el descriptivisme realista amb la reproducció d'ambients degradantsi va explicar que el comportament del personatges són productes de la influència ambiental.

El Realisme i el Naturalisme propugnaren un llenguatge creïble, propi dels personatges, de la situació social i de l'època actual.

Els autors insisteixen en el fet que els personatges i les situacions són trets de la realitat. Aquesta voluntat va fer possible que molts narradors optaren per l'ús de la propia llengua. Es va construir un llenguatge narratiu basat en l'ús de la llengua actual. La veu del narrador s'acostava a un registre normatiu sense arcaismes.

La novel·lista Dolors Monserdà (Barcelona 1845-1919) va començar escrivint articles sobre actualitat i denùncia social. A les novel·les va retractar la societat burguesa de la Barcelona vuitcentista. La seua tasca literària està molta lligada a la tasca social d'ajuda a les dones obreres.

Narcís Oller (Valls 1846- Barcelona, 1930)

Insitía que els seus personatges eren producte de la seua observació i anàlisi de persones que va conèixer. Fou l'autor peninsular que va posar en práctica de manera més evident i entusiasta les técniques naturalistes. El seu naturalisme es va centrar en la descripció dels personatges i les trajectòries vitals.

Obres

Va començar a escriure en castellà, pero el van fer adoptar el català per a les seues millors obres. Va publicar relats curts i articles a la premsa. El millor de la seus obra són les sis novel·les:

-La papallona (1882) on Toneta, una xica pobra i órfena, és seduïda per un xic de classe social més elevada.

-L'escanyapobres (1884). En un pole en vies d'industrialització una dona ávara es casa amb un usurer. La passió pels diners porta el protagonista a una mort tràgica.

-La febre d'or (1890-1892) És la més llarga de les seues novel·les. Narra la història d'una família que s'enriqueix gràcies a les especulacions bursàries . Aquesta ascensió social, provoca una pèrdua de valor morals. La ruïna porta a la família a la situació de partida, i el pare torna a ser fuster.

-Pilar Prim (1906) Una jove viuda tracta de refer la seua vida sentimental amb un home més jove que ella, a pesar dels prejudicis de l'època.

Caracterització

Oller fou un narrador que no va desdenyar cap de les possibilitats que li oferien les diferents models de la novel·lística europea. Va incorporar a la seua tècnica influències de tots els models narratius. En la majoria de les seues obres es caracteritzaven un narrador omniscient i una descripció psicológica profunda dels personatges.

El teatre

El teatre de la Renaixença va seguir els paràmetres semblants a la resta de géneres literaris.

El sainet

La popularitat que tenien el col·loquis van fer possible que des del principi de la Renaixença la nostra llengua tingués presència.

El sainet era una peça de teatre curta, d'un acte, destinada a ser representada en els entreactes d'obres majors. Se'ls anomenava també entremesos, que teníen un carácter cómic i satíric amb personatges i ambients populars. El llenguatge es caracteritzava pels usos col·loquials i vulgars de la llengua. L'excés de incorreció lingüística responía a la recerca de la comicitat fàcil.

Els autors més representatius en foren Josep Bernat i Baldoví, i Eduard Escalante.

Eduard Escalante (El Cabanyal, 1834 - València, 1895)

Va escriure 47 sainets ambientats en les situacions quotidianes del barris menestrals de València. La trama se centrava en situacions amoroses de difícil realització que tenen un final satisfactori.

També va caricaturitzar els personatges que volíen manifestar la seua superioritat parlant en castellà, un castellà incorrecte que expresà la ridiculesa de l'autoodi del valencians de les grans ciutats.

Va oferir el costat cómic amb intenció moralitzadora. Voía que els espectadors en veieren reflectits els defectes i que se'n rigueren. L'ús d'expressions en castellà incorrecte augmentava la comicitat en caricaturitzar els personatges que malparlaven el castellà per a donar-se importància.

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 1845-Barcelona, 1924)

Fou un dels fundadors del setmanari La Renaixença i un excel·lent poeta romàntic. Va ser nomenat Mestre en Gai Saber, i va anar incorporant l'estética realista en l'època de maduresa. Finalment, tornà a la producció de caràcter romàntic historicista.

Obra:

Començà la producció dramàtica quan ja era famós. Es destaquen:

-Tragédies romàntiques. Es van caracteritzar per l'ambientació medieval, i per les característiques romàntiques. Mar i Cel és l'obra més interessant d'aquest periode. Està ambientada en el segle XVII, on un capità pirata s'enamora de Blanca i aquest amor impossible provoca un final tràgic.

-Drames realistes. Va incorporar el Realisme a les obres més aconseguides. Planteja una problemàtica que connecta amb la realitat. Les obres esdevenen auntèntics documents de denúncia social.

Caracterització:

Dos aspectes de la seua vida van influir-ne en l'obra; la condició de fill natural i la condició de nouvingut. No aprengué el català fins que arribà als vuit anys al poble del pare. Els fracassos amorosos de la seua joventut expliquen el romanticisme tràgic i els presonatges femenins molt idealitzats.