“EL REGAL DE LA COMUNICACIÓ”

(Recensió crítica)

1r Infermería 2003/2004

28/03/2004

Índex

Pàg.

1. Bibliografía de l'autor 1

2. Idees principals del text 1

3. Anàlisi crític 2

4. Bibliografía 5

1- Bibliografia de l'autor

Sebastià Serrano va néixer a Bellvís, Pla d'Urgell el 1945.

És catedràtic de lingüística general a l' Universitat de Barcelona i ha publicat nombrosos estudis sobre temes de semiòtica, lingüística, poètica, filosofia, teoria de la ciència i, sobre tot, teoria de la comunicació.

De la seva extensa obra, destaca Signes, llengua i cultura (1980), La paradoxa (1985), Elogi de la passió pura (1990, premio Ramon Llull) Comunicació, Societat i Llenguatge (1993), Comunicació, llenguatge i societat (1993), Cap a una lògica de la seducció (1996), El llibre del sexe, la poesia i l'empresa (1999) i Comprendre la comunicació (2000).

2- Idees principals del text

Al llibre El regal de la comunicació, el professor Sebastià Serrano disserta sobre les potencialitats de la comunicació no verbal i posa de manifest els beneficis que els gestos, la mirada, el tacte i el saber escoltar poden aportar a les nostres relacions. Una de les tesis d'aquest llibre és precisament aquesta; l'eficàcia de la comunicació no únicament està en relació amb el què diem, sinó que el com ho diem (1) és tant o més important.

Fa una petita introducció aludint a la evolució de la societat atribuint-li el nom de “societat de l'inmediatesa” (1) on tot ha de ser a curt termini deixant passar de banda tot sovint els aspectes realment impotants.

Sosté Serrano que la naturalesa ha dotat el gènere humà d'eines i sentits que ens poden fer la vida més fàcil. Hi planteja que fer-nos un caricia de tant en tant ens ajudarà a relaxar-nos, a sentir-nos millor i a apropar-nos els uns als altres, donant especial importància a exercitar aquesta pràctica en l'àmbit hospitalari. Explica que mirar als ulls de la gent ens permetrà saber si podem confiar en les persones, guanyar qualitat en les relacions i intensificar expresión d'empatía i calidesa. Fixar-nos en la cara dels altres ens oferirà informació sobre el seu passat i sobre els seus sentiments. Saber expressar els nostres sentiments i deixar fluir les emocions ens ajudarà a donar continuïtat a la vida. Escoltar amb interès ens dóna la capacitat de relacionar-nos més efectivament insistint en que hem de fer-ho amb tots els sentits i no només amb l'oïda.

A través de les pàgines d'aquesta obra, Sebastià Serrano elabora una sèrie de consells sobre la comunicació no verbal, tot allò que fem mentre parlem, que ens pot servir per tenir més èxit en les nostres relacions interpersonals i per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos. L'autor apunta les clares indicacions que té la comunicació com a teràpia per a tractar malalties del nostre món com són l'estrès, la síndrome del burnout, la fatiga, la incomprensió, la violència de la incomunicació i la soledat.

3- Anàlisis crític

És difícil fer un comentari crític d'una obra en la qual l'autor tracta el tema d'una manera tant filosòfica i divagant. Tracta de fer reflexionar al lector sobre la importància de la comunicació no verbal, i en el meu cas ho ha aconseguit.

Sembla mentida la quantitat de factors que influeixen en l'acte comunicatiu i la poca importància que els donem. D'altra banda penso que pot ser positiu que siguem en part inconscients de la comunicació no verbal que utilitzem habitualment doncs si no fos així l'acte comunicatiu deixaria de ser espontani, natural i es podria donar la sobreactuació.

Tant perjudicial és la manca com l'excés. Això no vol dir que no estiguí d'acord en aprendre certes habilitats comunicatives no verbals, crec que hi ha poca tradició a fer docència en aquest camp i, com diu Sebastià Serrano, s'hauria d'insistir per que això canviés.

Penso que es aquesta informació la que pensava trobar a aquest llibre. He trobat a faltar més consells pràctics, més maneres de millorar, tàctiques, exercicis. Tracta de convèncer de la importància de la comunicació no verbal i la poca assiduïtat que tenim a utilitzar-la conscientment (d'una manera massa conceptual en la meva opinió) però no dona una guia de com despertar aquesta consciència i quins son els secrets per aconseguir un equilibri.

Amb tot i això, la lectura d'aquest llibre m'ha induït a tenir ganes de profunditzar més en l'aprenentatge d'aquestes tècniques, per exemple, el ulls, les mirades. Mai m'havia parat a pensar en la quantitat d'informació que en arriba sense adonar-nos a partir de la mirada: seguretat, certesa, alegría, tristor, enfat, tendresa, por... son adjectius atribuibles als ulls i si els afegim l'expressió d'una cara poder arribar a saber aspectes tan importants de la persona com, per exemple, el seu estat d'anim sense que hi hagi un xic de comunicacó verbal.

El capítol que m'ha donat més en que pensar es el que parla del tacte. En la societat en la que ens trobem actualment anem tan accelerats que no donem cap importància a aspectes tant vitals com el contacte físic entre nosaltres. En nombroses ocasions no ens parem a continuar cultivant aquest contacte que quan naixem tant excercim pensant potser que es improductiu o simplement no pensant, actuant amb la individualitat que en aquest temps ens caracteritza. Donar una abraçada, a estretar les mans, o simplement, a fer una carícia son actes ineludiblement humans i no ho hauríem de perder sinó que hem d'intentar humanitzar-nos de nou, deixar d'actuar com màquines perquè, tot i que intentem negar-ho, molt sovint ho necessitem. Necessitem saber que no estem sols, però no només escoltant-ho, sentint-ho.

Aquest es un punt Sebastià Serrano tracta molt bé dons reflexa el menyspreu de la societat d'aviu dia envers el llenguatge no verbal plantejant a la vegada un execercici, molt útil en la meva opinió, ( acariciar amb la ma el nostre cos concentrant-nos exclusivament en alguna situació, moment o lloc que en resulti especial) per adonar-nos un altre cop que hi es present i necessari.

D'ença que he llegit el llibre he intentat posar en practica tot el que he après a partir de la reflexió produïda per la lectura.

Un dels experiments que vaig fer va ser amb el to de veu. Vaig fer una broma a dues amigues però amb diferent to de veu, una va riure i l'altre es va molestar essent idèntic el llenguatge verbal. Aquí vaig comprovar la veracitat de les paraules de Serrano en afirmar que es més important el com es diu què no pas el que es diu

Un altre tema en el que m'agradaría profunditzar es en el de l'escolta activa. L'afirmació “ qui sap escoltar posa un signe de qualitat a les relacions” (1) ho diu tot doncs com s'explica al llibre, comunicar es fer relació i la relació es un procediment circular on, una persona parla i l'altre escolta i al inrevés, convertin't-se el que era emissor en receptor i el que era receptor en emissor. Si un dels membres de l'acte comunicatiu deixa d'escoltar activament aquesta relació es veu afectada ja que deixa de ser receptiu a l'informació i en conseqüència el missatge posterior també es veura deteriorat.

Com he dit anteriorment, l'escolta activa no es porta a terme només amb l'oída sinó que hi intervenen tots el sentits. La manera com escoltem es captada instintivament per la persona amb qui s'esta produïnt la comunicació i si aquesta nota que l'escolta no es activa, es a dir, que només capta i processa l'informació sense enfortir aquesta relació no possarà el mateix interés a la conversà i es sentira molt menys comode doncs, qui no ha donat per finalitzada una conversació per no sentir-se escoltat?

Un dels aspectes que no m'han agradat del llibre es quan l'autor busca l'explicació de quasi bé tots els components comunicatius no verbals a l'evolució de l'especie i la bioquimica del cos humà. Penso que aquesta part del llibre es massa rebuscada (tot i que sigui veritat) i que tots sabem que la situació que tenim actualment es producte d'una evolució de l'especie sense necessitat de saber just en quin moment es va donar la primera gesticulació...

Trobo molt encertada la reflexió que fa Serrano envers la mentida. “Me'n puc fiar, d'aquest?” (1) es una quüestió que penso ens hauríem de realitzar més sovint, doncs vivim en un temps on, desgraciadament, molt sovint encara ens intenten tractar com a titelles intentant manipular la informacío per controlar la nostra manera de pensar i actuar.

Penso que haruíem de ser més crítics amb el que escoletm, fer-nos més preguntes, reflexionar , contrastar opinions i punts de vista, qüestionar-nos més la veracitat dels fets per tal de fer-nos amb una veritat més aproximada a la realitat. La racionalitat (fet que ens distingeix dels altres animales) va lligada estretament al critèri.

Per últim m'agradaria acabar el meu comentàri citant una a frase que per mi, es la millor de tot el llibre i que en llegir-la em va fer pensar moltíssim: “Tocar pot ser una delicada alternativa al silenci” (1).

4- Bibliografía

1. Serrano S. El regal de la comunicació, 7ª ed. Barcelona: ara llibres; 2003