El mite de la caverna

Filosofía clásica # Idea del bé. Món de les idees. Ànima dotada de raó

  • Enviado por: Judit Escrivá
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

Comentari sobre...

“El Mite de la Caverna”

ÍNDEX:

Pàg. 3 Plató: Vida i obra

Pàg. 5 Comentari Filosòfic

Pàg. 6 Conclusió

Plató: vida i obra

El mite de la caverna
(Atenes, 427- 347 aC.) Filòsof grec. De família noble, va freqüentar els cercles militars i poètics, però davant la falta d'èxit va seguir l'ensenyança de Sócrates, i després de la seva mort (399) va viatjar a Egipte i al sud d'Itàlia, coneixent el pitagorisme i establint amistat, a Sicília, amb Dión, nebot del tirà de Siracusa Dionisi. A la seva tornada a Atenes va fundar l'Acadèmia (387). Tornà (367) a Siracusa, intentant, en va, que el nou tirà apliques a la ciutat el seu model polític. Al morir, va ser substituït en l'Acadèmia pel seu nebot Espeusip.
És el primer pensador grec del qual obra s'ha conservat íntegrament, i Aristòtil ha transmès, inclòs fragments de la seva ensenyança oral en l'Acadèmia, sembla que discordant amb els seus escrits. Els seus «Diàlegs» (nom que fa referència al gènere literari pràcticament exclusiu dels seus escrits) solen ser ordenats cronològicament en tres grans grups. El primer, el dels diàlegs socràtics, es centra en el procés i la mort del mestre («Apologia de Sócrates i Critón») i en el mètode de la mayèutica («Hipias menor», «Cármides», «Laques», «Lisis», «Eutifrón», «Gorgias», «Menón», «Cratilo», «Eutidemo» i «Menexeno»). En el segon grup, el dels diàlegs de maduresa (literàriament, els més aconseguits), tracten els grans temes platònics: la teoria de les idees, la immortalitat de l' ànima, l'amor ideal, la ciutat perfecta («El banquet», «Fedó», «La república» i «Fedro»). El tercer grup és el de la vellesa, o dels diàlegs dialèctics, en els que l'autor exposa la seva cosmologia («Timeo») on comenta i exposa a revisió la seva teoria de les idees («Teetet», «Parmènides», «El sofista», «El polític» i «Filebo») o la seva doctrina política («Les lleis», obra inacabada); també inacabat està el «Crities». Tretze «Cartes» (alguna de dubtosa autenticitat) tanca el conjunt, aportant dades (sobre tot la «Carta VII») de gran interès biogràfic.

El pensament de Plató sorgeix en una època de crisi política d'Atenes (rere la guerra del Peloponès i la derrota enfront a Esparta), i és la democràcia que segueix als trenta tirans la que condemna a Sócrates, el just; a més, la caiguda dels tradicionals valors religiosos i morals dóna lloc al relativisme ètic dels sofistes i al debat sobre la base convencional o natural de la llei. Plató busca una resposta a aquests problemes. Surt en defensa de la memòria de Sócrates, elabora la teoria de les idees (hi ha, doncs, valors i virtuts en sí, més enllà de tota convencionalitat ), estableix la justícia «en sí» com a fondament del ordre socio-polític, eleva l'eros a la categoria ideal, presenta la figura del filòsof (crític per amb la realitat, situat per damunt de interessos mesquins i preparat pera la mort) com a model del ser humà i l'únic capaç de regir la polís, i s' afana per trobar un prototip de la mateixa.

Comentari filosòfic:

Plató mitjançant aquest text, El Mite de la Caverna, inclòs en la seva obra la República pretén fer-nos veure que sol el món de les idees, per la seva universalitat, inmutabilitat i necessitat, constitueix l' objecte d' un coneixement rigorós i a la vegada jeràrquic, que culmina en la idea del bé.

Aquest món és de caràcter independent i el món sensible és sol una còpia perfecta del món de les idees, imperfecció que arranca de la naturalesa material en que per necessitat ha de posar-se en un món sensible. Segons ell, aquest últim forma un tot orgànic, animat per un principi vital o ànima del món. Pensa que l'home és un dels éssers del món sensible amb una ànima dotada de raó, ànim i apetit o força vegetativa. La raó descobreix el món de les idees, que no pot obtenir-se mitjançant la nova presència del món sensible. En aquest text, descobreix a Sòcrates, el seu interlocutor, aquest món plantejant-se immenses qüestions que condueixen ambdues a aquesta conclusió.

Opina que la jerarquia del món de les idees que ens descobreix la raó, funda a la vegada la finalitat pròpia de la vida de l'home, que ha de dirigir-se a imposar en sí mateix l'ordre del món ideal. Creu que passa aquest objecte, cada una de les tres forces de les que consta l'ànima que es regula amb la seva corresponent virtut: La raó amb la prudència, l'ànima amb la fortalesa y l'apetit amb la temprança, segons Plató la justícia és l'encàrrec d'aconseguir l'harmonia entre aquestes tres forces.

Des de el seu punt de vista, la vida de l'home solament aconsegueix amb el seu ple desenvolupament dins de la societat, que és així un organisme natural i no per a una creació arbitrària.

No aconsegueix el món sensible establert, en la seva totalitat ja que creu que pera això primer ha de conèixer el de les idees, que des de el meu punt de vista representava en ombres per aquesta mateixa raó, el seu desconeixement.

Conclusió:

Des de el meu punt de vista, Plató és un dels grans clàssics de l'humanitat i les seves doctrines han estat sàbies no sol en el desenvolupament de la filosofia si no també en l'evolució de forma més àmplia de la nostra cultura, i es que quí no s'ha preguntat mai, perquè afirmem que el que veiem és la veritat, si encara hi ha boires i ombres que no coneixem?

1

5

El mite de la caverna