El discurs del método; Descartes

Filosofia moderna. Recerca del Coneixement. Deducció. Inducció. Mètode cartesià. Dubte metòdic. Existència de Déu

  • Enviado por: Sklenarikovo
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

Índex 1

Introducció 2

Primera Part 2

Segona Part 2-3

Tercera Part 3-4

Quarta Part 4

Cinquena Part 4-5

Sisena Part 5

Petita Biografia 6

Bibliografia 6

El llibre de René Descartes està clarament dividit en sis parts o capítols en els quals parla de sis temes diferents tot i que els relaciona lleugerament. El primer dels sis i un dels quatre més importants, ens parla sobre les ciències, tot alabant-les. Explica al començament de l'episodi, que quan era jove els seus pares el van fer ingressar en una escola de lletres amb el pretext de que amb elles, podria tenir un coneixement clar i segur de tot allò que li pogués ser útil en la vida. René Descartes creu que el més important no és tant la intel·ligència de que cadascú està dotat sinò la capacitat de l'individu per exposar els seus raonaments de forma clara i intel·ligible. Per això, quan va tenir l'edat adequada per fer-ho, va deixar els estudis de lletres i es va abocar a l'estudi i aprofundiment de les ciències, des de les conegudes fins les més iròniques, estranyes i desconegudes i va elaborar vàries conclusions. Es va estranyar que sobre una estructura tan sòlida com les matemàtiques no s'hi hagués construït res a sobre (concepte que segons nota del traductor, és la idea base de la física moderna) i que, d'altra banda, sobre una base dèbil en fonaments tangibles com la filosofia, n'haguessin pogut derivar moltes altres ciències. Tot aquest estudi científic el va dur a terme per dues raons: la primera era per acumular tants coneixements com el seu petit, segons ell, enginy i la seva curta vida ho permetessin. L'altra era aconseguir reduïr al màxim els seus errors en vida, és a dir, no deixar-se enganyar ni per mags, ni astròlegs, ni alquimistes ni res per l'estil i, gràcies a això, escollir el millor camí que el portaria al cel espiritual d'una manera més ràpida i segura.

En el segon capítol ens parla de les diferents normes per seguir el mètode i concreta un cop més que no pretén fer canviar ningú si no, simplement, explicar als altres la seva manera de fer, que segons ell, és la més audaç. També ens explica com es va proposar no seguir les opinions de ningú, donat que pensava que no hi havia cap capaç de donar-ne una d'encertada i intel·ligent. Ens diu que basant-se en la lògica, l'àlgebra i les matemàtiques, va elaborar quatre normes pel mètode estrictament pensades que són les següents: no admetre com a vertader res, si no sabia amb evidència que ho era, o sigui, evitar caure en precipitació. La segona era dividir cada dificultat que se li presentés en tantes parts com li fos possible per tal de trobar-ne una millor solució. La tercera, conduïr ordenadament els seus pensaments gradualment establint una relació entre ells. La quarta consistia en fer recomptes en tots els seus pensaments de manera tan exhaustiva que pogués estar segur que no omitia res. Aleshores va decidir analitzar les demostracions científiques ja descobertes començant per les més senzilles i acabant per les més complicades i va arribar a la conclusió que raonant una mica es pot arribar a descobrir tot el que existeix, per amagat que estigui, i ho va fer pensant erròniament que de totes les ciències només es poden fer demostracions verídiques de les matemàtiques.

La tercera part ens explica les normes de la moral que utilitza el seu mètode justificant-les com una manera de viure mentre el seu judici està estancat d'alguna manera en els raonaments que procedien. Compara això amb el fet de que quan enderroques casa teva i la tornes a construïr, necessites una habitació per viure mentrestant. Diu que segueix quatre normes o màximes tot i que a primer cop d'ull només n'explica tres: la primera era seguir les lleis i costums del seu país, França, i de la religió que des de petit li havien ensenyat, i pretenia ser el més moderat possible pel que feia a tots els altres aspectes de la vida. Per fer-ho decidí que observaria com actuaven les persones que a priori eren més moderades, donat que creia que molta gent no diu el que creu i viceversa. La segona era la de mantenir-se ferm i constant en el que creia com el caminant que es perd al bosc i camina en línia recta per sortir-ne, donat que sempre trobarà un lloc, encara que no sigui el que busca, on estarà millor que al bosc. I si dubtava en algunes afirmacions, es determinava i les tenia, no ja com dubtoses, sino com les vertaderes i úniques possibilitats correctes. La tercera norma moral que ens explica René Descartes és la de véncer-se a si mateix abans que a la fortuna, i canviar els seus desitjos abans que l'ordre del món i creure que no hi ha res que posseim completament sino els propis pensaments i com que n'hi ha prou amb pensar bé per obrar bé, va decidir pensar el millor possible per actuar també en el millor sentit. Després ens expica que va fer un viatge que va durar nou anys que va fer servir per aprendre encara més i evitar errors que podrien portar-lo a mal camí, tot això ho feia per no separar-se del bon camí, encara que fent-ho, disminuís la velocitat amb què es desplaçava. Va intentar buscar els fonaments de la filosofia impulsat per les veus que deien que ja ho havia aconseguit, i, per fer-ho, es va retirar a Holanda allunyat de tothom amb qui tenia relació, i a més era un país recent sortit de la guerra on l'exèrcit només buscava la seguretat i tothom volia la pau, clima idoni per dur a terme la tasca.

El quart capítol pretén explicar-nos la idea de Déu i l'ànima i d'on les ha tret. Ell pensa que no és perfecte, i com a tal ha de provenir de quelcom o algú que si que ho és. Diu que si a vegades tenim idees falses és perquè hi ha en nosaltres quelcom d'impefecte i que per això existeix Déu, matís del qual està convençut. Considera la natura: llum, calor, vent, foc, segons ell, cap d'ells és més perfecte que no pas ell i diu que com que ell té algunes parts de perfecció hi ha d'haver algú superior que ho tingui tot perfecte, és a dir, Déu. Aleshores busca totes les qualitats que contenen petites imperfeccions a qui les posseeix i observa clarament que Déu no en té cap d'aquestes, com el dubte, la tristesa, etc. i sí en canvi de les que mostren perfecció: constància, saviesa, etc. René Descartes creu que les idees que tenim en somnis no tenen perquè ser certes tot i que tampoc han de ser falses un cop les hem examinat fent ús de la raó. Això ho diu comentant que els somnis i les idees que hi apareixen són fruit de la imaginació, no de la raó i per això abans de dir si són certes o no s'hi ha de sotmetre. I la única opció que hi troba és que dins nostre hi ha una ànima que ho estudia tot amb cautela i raó i que no podem pas fiar-nos dels sentits donat que, de fet, són alterables (si poses una mà en aigua calenta i l'altra en freda, i després les dues en aigua tèbia, la que era a la calenta la trobarà freda i viceversa) ni tampoc de la imaginació.

El cinquè apartat té dues parts: en la primera ens descriu el funcionament del cor i de la circulació de la sang pas a pas: com surt la sang del cor i s'escampa per les artèries a tot el cos i com escalfa totes les parts per on passa i com acte seguit la sang torna al cor on barrejant-se amb aire i el foc de la concavitat esquerra, s'escalfa i torna a sortir del cor. En la segona part, ens compara l'ànima dels animals amb la nostra tot observant que si un simi tingués les nostres mateixes capacitats però sense ús de raó no podríem saber mai si som iguals o no i també afegeix que el “problema” dels animals no és que els faltin sentits, és que no tenen raó: els lloros poden dir paraules però no expressar el que pensen, en canvi, un sord-mut, aprén un llenguatge especial i es pot entendre amb aquells qui coneguin també el llenguatge, per exemple. A part, ens diu que l'ànima és totalment independent del cos.

En la sisena i última part ens explica què fa falta per arribar més lluny en la investigació de la naturalesa del que ell ha arribat i els motius que l'han impulsat a escriure, tot i saber que podia ser jutjat i condemnat (com Galileu), si el que publicava no agradava a les autoritats però estava molt segur de la seva parsimònia, constància i raonament i ho va publicar. Aleshores, va decidir escriure tot allò que li semblés que tenia alguna importància perquè així les podia examinar millor i també podia servir al públic amb les seves explicacions, però decidí que es publiquessin quan ell morís per evitar la controvèrsia.

Petita biografia de l'autor

René du Perron Descartes va néixer a La Haye, Turena l'any 1596 i morí a Estocolm l'any 1650. Va ser filòsof i científic i era conegut amb el nom llatinitzat de Cartesius, d'aquí que els seus seguidors s'anomenin cartesians. És considerat el pare de la filosofia moderna gràcies als seus pensaments i les seves realment avançades idees sobre tot el que va raonar.

Bibliografia

  • Llibre: “El Discurso del Método (1637) - Meditaciones Metafísicas (1641)” de René Descartes editat i traduït per Manuel García Morente de la Editorial Espasa Calpe en la seva trenta-tresena edició, amb la col·laboració en el Post Scriptum d'Agapito Maestre.

  • Gran Enciclopèdia Catalana.