El cafè de la Marina; Josep Maria de Sagarra

Literatura española contemporánea del siglo XX. Narrativa. Novela catalana # Costa empurdanesa. Argument. Personatges

  • Enviado por: Jiba
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas

publicidad

Mamen Jiménez Barranco

2º Batx. Social

20/02/03

El Cafè de la Marina

De Josep Maria de Sagarra

  • Vida i obra de Josep Maria de Sagarra

  • Josep Maria de Sagarra i Castellarnau va néixer el 5 de març de 1894 a Barcelona. La seva família era aristòcrata, el seu pare feia investigacions històriques, però en la seva joventut havia fet versos, la seva mare tenia una gran passió, els ocells, i les espècies més exòtiques van predominar al carrer dels Mercaders, que era el carrer on la família Segarrara residia. Des de petit es refugiava a la biblioteca que tenia quatre segles, i va començar a escriure els primers versos i també a interessar-se per la història i l'arqueologia, però també sentia una fascinació per les plantes i els animals, especialment pels ocells on apareix en la seva obra. Estudià al col·legi els Jesuïtes on es donen a conèixer els seus poemes de tema religiós o històric. Gràcies al seu mestre Esteve Moreu i Lacruz va conèixer profundament els clàssics. Els quinze anys va escriure molt poemes de temes mitològics, on troba una perfecció formal. Mentre realitza els estudis de batxillerat té contacte amb Carles Ribas, Lopez-Picó i Josep Carner. Va estudiar dret, en aquells anys Carner va ser el seu mestre i va ser el primer que li va publicar els seus poemes en les revistes de l'època i qui li va presentar a Joan Maragall. Aquest autor va tenir una gran influencia per Segarra i va aprendre el sentit de la natura. Als 18 anys va obtenir amb la poesia La Celestial Amestia, un accèssit a la Viola, en els Jocs Florals de Barcelona. L'any 1912 va fer un viatge per Itàlia i va començar a escriure un poema Somni d'una nit d'hivern, va obtenir posteriorment l'Englantina d'Or als Jocs Florals. El 1913 fou un anys de festes perquè es van celebrar festes de poesia a Ripoll i a més llocs. L'any 1914 va publicar Primer llibre de poemes, durant el seu viatge a Paris. Sagarra atraves dels seus poemes tracta d'expressar tot el gust del seu país, i utilitza un dels rics lèxics de la literatura catalana i també utilitza la riquesa lèxica de Verdaguer. L'autor és un poeta, més tard un home de teatre i novel·lista. El 1915 conclou El mal caçador que va publicar l'any següent amb un gran èxit. Un cop acabada la carrera, es va instal·lar a Madrid i durant dos anys va estudiar a l'Institut Diplomàtic i Consular. Allà va escriure Cançons d'abril i de novembre (1917). A Madrid va conèixer un ambient nou, la vida dels cafès, dels teatres, de les dispeses, de les redaccions, de l'Ateneu, de la bohèmia i del carrer, i també homes de lletres com Unamuno. L'any 1917 escriu en una setmana una primera obra de teatre Poemes i Cançons, el 1923 Cançons de rem i de vela, el 1925 Cançons de totes les hores. Algunes de les primeres composicions son molt populars, les segones hi descobreix, gràcies a Josep Pla, el paisatge mariner, principalment el Cadaqués i Port de la Selva. Gràcies a Ortega y Gasset és nomenat corresponsal del diari El sol a Berlín, a Alemanya comença a preparar el seu poema El comte Arnau.

    De retorn a Barcelona, el periodisme i el teatre esdevenen per l'autor un modus vivendi, l'aparten de la poesia. Fins el 1936 l'autor no es va moure d'aquests tipus de teatre, deslligat de les modes del moment, i va publicar obres de teatre com: El Cafè de la Marina, L'estudiant i la pubilla, Marçal Prior, El foc de les ginestes, Cançó de taverna, La filla del Carmesí, la corona d'Espines, L'hostal de la glòria... L'autor també va conrear la comèdia, la farsa i el sainet, algunes obres són: El jardiner d'amor, El matrimoni secret, Cançó d'una nit d'estiu, L'estudiant de Vic, La rambla de les floristes...

    El 1925 Sagarra defensa la novel·la i escriu Paulina Buxareu (1919), el 1929 All i salobre, l'any 1932 Vida privada premi Crexells.

    Durant els anys 1923 i 1929 va escriure publicitat cada diumenge.

    Després de 1936 s'exilia a París voluntàriament i fa un viatge per les Illes del Pacífic, s veu reflectit a la seva obra Entre l'Equador i els Tròpics (1943). L'any 1940 torna a Barcelona i l'any 1946 es dedica al teatre però ensenya a la gent en el moment en que estem vivint.

    Escriu quatres peces en prosa que són les més productives del seu teatre: El prestigi dels morts, La fortuna de Sílvia, Galatea i Ocells i llops. Tot i així veu que no té èxit i l'abandona. L'any 1949 torna a les formes pesades amb obres com: L'hereu i la forastera, les vinyes dels Priorats... i posteriorment es decanta pel drama de tesi, escrit en prosa i que gira al voltant d'una problemàtica religiosa - moral, escriu La ferida lluminosa, aquests temes tan dramàtics tendeixen a la decadència de l'autor. Sagarra es va dedicar a la traducció com l'obra de Shakespeare. El 1954 escriu Memòries que no va poder acabar-les perquè el mateix autor les qualificava de confidència amable. El 1961 va morir a Barcelona.

    El cafè de la Marina; Josep Maria de Sagarra

  • El cafè de la Marina

  • 2.1 Tema, Estructura i Argument

    El tema d'aquesta obra gira al voltant de l'avortament secret viscut per la protagonista, la Caterina.

    El Cafè de la Marina, està dividida en tres parts, segueix els patrons clàssics d'introducció, nus i desenllaç que es corresponen amb els tres actes. Al primer acte, es presenten els personatges, la situació escènica de l'obra i s'insinua del conflicte que prové d'un avortament secret, resultat d'una relació amorosa frustrada entre la Caterina i un home del qual sabem, únicament, que ha fugit a França. Al segon acte, apareix Monsieur Bernat, catalitzador i desencadenant de l'acció dramàtica, que aporta un to d'humor a l'obra. I finalment amb el tercer acte arriba el desenllaç: un cop allunyat de l'escena Monsieur Bernat, la gent del poble ha descobert el secret de

    la Caterina, aquesta pot assolir el seu somni de llibertat, que trobem simbolitzat amb un viatge amb vaixell mar enllà. En aquest acte el Claudi li declara el seu amor.

    En un cafè de mariners d'un poble de la costa empordanesa, la Caterina juntament amb el seu pare i els mariners que freqüenten el cafè, viuen amb il·lusió els preparatius de la boda entre la Rosa i el Rafel. Aquell mateix dia es quan intuïm, gràcies a la Salvadora, que va a comprar una ampolla de vermut, i el Claudí borratxo, l'avortament de la Caterina amb un home que ha fugit a França.

    Quan celebren la boda, hi apareix un nou convidat el Bernat, que s'enamora profundament de la Caterina, i fa que el Libori obligui a la seva filla a casar-se amb ell per conveniència. El mateix dia apareix un artista amb el seu acompanyant al cafè, l'artista festeja amb el Claudí, però ell enamorat de la Caterina no vol saber res d'ella. Al dia següent, Bernat s'assabenta, per culpa de la mala llengua de la Rufina, del secret que es mou per tot el poble, i per no desprestigiar la seva reputació decideix parlar amb el Libori i anul·lar el casament oblidant tot el que havia succeït. Això fa que la Caterina tingui un altre vegada il·lusió pel Claudí, el qual trencant el seu bitllet de viatge cap a Amèrica li declarà el seu amor amb l'acceptació del pare.

  • Anàlisi dels personatges

  • Com a personatge clarament principal trobem a la Caterina, i com a secundaris tenim a : el Libori, el Rufí, la Rufina, la Salvadora, la Rosa, el Rafel, el Claudi, el Bernat i el Luard.

    La Caterina és la filla gran del Libori, té 25 anys. És un dona molt treballadora que treballa al cafè del seu pare, i manté en secret el seu avortament amb un jove que a fugit a França. És molt sentimental i es veu obligada , primer a acceptar la seva condició de noia soltera en un poble petit i ple de males llengües, i que, després, es veu sotmesa a la voluntat del seu pare, que li destina a casar-se amb un banulenc. L'esperança de la Caterina es formar una família i aconseguir una relació amorosa sòlida Al final de l'obra la bondat i el dolor que pateix la Caterina es veu premiat amb un amor correspost i reconegut.

    El Libori té 60 anys, és el propietari del Cafè de la Marina, és un home tendra, encara que té una materialista i interessada visió de la vida. Ell estima més a la seva filla Rosa que a la Caterina, no solament per la desgràcia que li va succeir a la Caterina, sinó que la Rosa s'assembla més a la seva mare ja morta, i li dona més llibertat a la petita que a la Caterina.

    La Rufina és comercianta de peix, te 40 anys, es la persona que ha posat la mala fama a la Caterina, sempre la crítica, es molt treballadora. El seu marit és el Rufí, un pescador gandul, de 50 anys, que viu a l'esquena de la Rufina i que sempre està al cafè mentre la seva dona treballa. Aquests dos personatges són els que donen gràcia a l'obra per les seves continues baralles.

    La Rosa és la filla petita del Libori, té 19 anys, és una jove divertida que està molt mimada pel seu pare. Ella defensa a la seva germana en alguna de les escenes en què la critiquen. El seu marit és el Rafel, de 25 anys, tots dos treballen a la mar.

    La Salvadora és la veïna del Libori i la mare del Claudi, té 50 anys. És una dona molt comprensiva i bondadosa preocupada pel visi del seu fill, el qual més d'una vegada la posat la mà a sobre. És comprensiva amb la Caterina i l'estima, per això se alegrarà molt de que el seu fill hagi decidit casar-se amb ella.

    El Claudi, el fill de la Salvadora té 30 anys, és un home molt dur, mig amargat per l'alcohol i desenganyat amb les dones. És un personatge contradictori, ja que d'una forma massa sobtada, passa a contemplar la vida amb ulla encisats i d'home apassionat i enamorat.

    El Monsieur Bernat, és un comerciant rossellonès de 50 anys ric, és pretendent de la Caterina ; al assabentar-se del secret de la seva amada renúncia a casar-se amb ella per el seu prestigi i reputació. És símbol del poble francès i conforma l'arquetipus ridícula i pròpia de la farsa.

    El Luard té 60 anys, és un pescador vell i pobre. És solter i li agrada llegir llibres d'amor. És una mica fantasiat. És l'únic personatge capaç de prescindir del lligams de l'entorn gràcies als mecanisme d'evasió que li proporciona el seu temperament, dóna consells a la Caterina.

    En aquesta obra també hi participen pescadors com: el Baldiri, el Moreno, el Tià, l'Antonet i el Gallaret; a més a més de l'artista que s'enamora del Claudi, el Valent que acompanya a l'artista i les amigues de la Rosa, la Maria i la Gracieta. Són personatges que no surten en molt als actes, i que no tenen cap importància dins de l'argument.

  • Context social i moral

  • No estem acostumats a sentir parlar de Catalunya com un país pobre, sense recursos, primari on la gent desitja emigrar a Amèrica per enriquir-se. Josep Maria de Sagarra, a El Cafè de la Marina, ens parla de la pobresa i de la supervivència, del món dels pescadors catalans de principis del segle XX, i fa un retrat moral i social que gira al voltant de les vivències de la protagonista, d'una societat terriblement hipòcrita i masclista, de la condició submisa de la dona, del matrimoni per conveniència...

    Tots els personatges de l'obra, menys el Luard, actuen moguts per un entorn que els condiciona i per un temperament més aviat ingenu i premitiu. A continuació es detallaran valors que representen alguns del protagonistes de l'obra. La Rufina representa, per una part, la dona treballadora que té mantenir la família sense l'ajuda del Rufí, i per altre lloc la cotilla del poble que critica a la Caterina i fa que s'asabenti tot el poble del seu secret. Tots els homes tenen una visió masclista del món, ells al bar, metres la dona treballa a casa. El Rufí és un pare molt proteccionista que no deixa decidir a la Caterina els seus sentiments. El poble en general són hipòcrites per el menyspreu que tenen a la Caterina pel seu avortament.

  • Recursos retòrics

  • El Cafè de la Marina, a més de posseir les característiques pròpies d'una obra dramàtica, també posseeix el gènere poètic, atès que és un poema construït amb versos decasil·làbics sense rima, és a dir, versos blancs. Aquests versos sovint es troben esglaonats en funció del diàleg que mantenen els personatges.

    En l'obra trobem algunes figures retòriques com són: la ironia, la hipèrbole, els jocs de paraules, la personificació, l'antítesi, el polisíndeton, les interrogacions i exclamacions, les frases fetes, les comparacions i les metàfores, que a continuació s'explicaran detalladament. La ironia és una figura que consisteix a expressar el contrari d'allò que aparentment es diu; és una forma de retret o de burla. A l'obra, les ironies provenen, o bé de l'èmfasi amb què és pronunciada la frase: Quin esguerrat que parla! O bé del sentit metafòric i oposat al que es vol expressar: Ell és un home / que pels seus anys conserva bona planta. La hipèrbole és una construcció que es basa en l'exageració deformadora de la realitat; en l'obra trobem les hipèrboles: No es cull ni mitja gota, per indicar que el mariners no beuen o no fan despeses del bar; No li arribes ni a la faixa, frase feta; Pell de dona / pitjor que pell de cap narí, nom d'un peix que s'assembla al tauró. El joc de paraules s'origina quan l'autor juga amb el doble sentit d'un mot o quan s'estableix un paral·lelisme entre dos mots que tenen una relació semàntica o fònica: I què, el teu angelet? Que s'hi assemblava? / Tenia aquella boca de gatvaire?; / Vols que m'hi embarqui, / amb aquell grop i aquella mala cara? El mot gatvaire i el mot embarcar aquí tenen un doble sentit. Gatvaire és un peix, anomenat també gat, i el d'home informal que no mereix estimació; i el mot embarcar, té un sentit literal, l'acció de pujar en una embarcació, i el sentit de ficar-se en un afer perillós. La personificació consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers inanimats, com per exemple: I al cafè tan temprat riuen les mosques. L'antítesi és la contraposició d'una paraula o frase, amb una altra de sentit oposat, a l'obra es reflecteix així: o l'hospital, o quatre dents negre / blanques de llum, que xisclen mentre peta ... El polisíndeton consisteix a fer remarcar una enumeració mitjançant la repetició de la conjunció i: I ara al moll, i ara allà i a comprar nissos... En el text trobem tot un enfilall d'interrogacions i exclamacions que atorguen èmfasi i expressivitat a l'obra, com per exemple: Així et rebentis! / Veuràs el pa que hi donen, amb un home! L'expressivitat d'El Cafè de la Marina ve generada, també, per la gran quantitat de frases fetes que donen vivesa i naturalitat al text, són exemples les frases fetes populars següents: aguantar la troca; predicar delicat, ser un cap de trons... N'hi ha d'altres que són més pròpies del llenguatge mariner com: Repicar-se la ganya (barallar-se), No li hem vist la ganya (no li hem vist el pèl)...La comparació estableix una relació entre dos o més termes a partir d'una semblança real o imaginària, com per exemple: Sembles un enze, Se'm va morir com un rantell... I per finalitzar tenim les expressions metafòriques que són semblants a les comparacions però eliminant els vincles de comparació; algunes expressions metafòriques són aquestes: S'endú la clenxa més lluent del poble (el noi que és el millor partit), Ara que el teu sorell va capbussar-se ( la teva parella), S'arrapen a les guiules (noies) ... Aquestes són referides a Monsieur Bernat: És un déntol una mica picat, La clavellada ens ha romput l'artó i ha fuit tan fresca! I ara ve un rap i se l'empassa viva...

  • Anàlisi del muntatge teatral

  • Fitxa tècnica

    Direcció: Rafel Duran

    Repartiment:

    Libori: Jordi Banacolocha Baldiri: Ramon Vila Bernat: Pep Sais

    Caterina: Laura Conejero Gracieta: Mireia Llunell Tià: Dafnis Balduz

    Rosa: Mireia Aixalà Maria: Sílvia Ricart Moreno: Santi Monreal

    Salvadora: Lurdes Barba Rafel: Òscar Rabadan Antonet: Carles Cruces

    Rufina: Àngels Poch Clauidi: LluísX. Villanueva Gallaret: Pep Farrés

    Rufí: Artur Trias Artista: Mont Plans

    Luard: Jaume Bernet Valent: Manuel Veiga

    Escenografia: Rafel Lladó

    Vestuari: César Olivar

    Il·limunació: Maria Domènech

    Muntatge musical: José A. Gutiérrez

    Coreografia: Montse Colomé

    Interpretació

    En general, tots els protagonistes de l'obra han actuat bastant bé. Tots han interpretat correctament la pobresa i la supervivència del món dels pescadors catalans de principis del segle XX.

    Escenografia

    El vestuari que s'ha pogut apreciar en aquesta obra diferencia clarament l'estatus de la societat; posem per exemple una comparació entre el vestit que portava el Bernat o l'artista i els vestits que portaven els pescadors, la Caterina.... El vestuari dels burgesos era de bona qualitat i els vestits de la classe baixa eren molt senzills, ja que estaven quasi tot el dia a la mar treballen.

    Altres elements escènics

    La música anava molt lligada amb els personatges, amb l'ambient i amb els sentiments dels protagonistes.

    Tots els actors representen persones reals d'aquell poble i anaven maquillats de forma senzilla per apropar-se més a la realitat.

    La il·luminació també ha estat un element clau pel desenvolupament de l'obra, ja que el cafè donava la sensació d'una cosa molt orejada. El primer acte és amb llum de tarda, el segon acte és a l'hora de fer-se fosc i s'acaba amb un llum encès que deixa anar el raig damunt el taulell, i per finalitzar el tercer acte és a ple sol.

  • Valoració de l'obra i de la representació

  • Josep M. de Sagarra ha apostat per un cafè testimoni d'una època marcada per la penúria de la gent que habita més que per una imatge de cafè d'Ateneu de jubilats amb pensions de ministre. El cafè és, encara, en moltes poblacions petites, un punt de reunió que lluita contra l'aïllament que provoca la relació contemporània “ésser humà-televisió”. I l'obra El Cafè de La Marina manté aquest caràcter de punt de reunió, malgrat que sembla que el director del teatre, Rafel Duran, hagi optat per donar-li un toc de cafè-cava, amb una rampa o passarel·la immensa, que és l'única opció de moviment escènic que tindran la majoria dels personatges que apareixen des de la claror del carrer de dalt i s'enfonsen en la penombra del cafè de baix. Possiblement, aquesta opció és el que fa que, el dos primers actes d'El Cafè de la Marina, on es planteja el conflicte, predomini una certa tebior interpretativa, com si s'esperés que passés alguna cosa, que aparegués algun element o personatge que esqueixés la calma aparent que regna a la casa. L'esqueixada té diverses possibilitats, Josep m. de Sagarra dota alguns dels personatges d'El Cafè de la Marina amb petits monòlegs que són un model de llengua i discurs. També encaixa escenes amb personatges que fan de pont entre el planteig i l'esclat del conflicte. I finalment, se serveis d'alguns personatges secundaris per fer córrer l'eix del conflicte i retornar-lo al seu lloc. Amb aquesta estructura El Cafè de la Marina és una obra amb un quadre de personatges que defineixen un època i una societat (El port de la Selva com a referent històric) que només poden ser vistes tal com els ha creat el seu autor, perquè qualsevol actualització podria fer trontollar el conjunt.