El budisme

Religiones. Historia del budismo. Fundadores. Divinidades. Moral budista. Buda. Libros sagrados. # Origens del budisme. Fundadors. Divinitats. Morals budistes. Textos sagrats. Societat i poble budista. Temps sagrats. Espais sagrats. Persones sagrades

  • Enviado por: Newton
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 21 páginas
publicidad

'El budisme'

'El budisme'

Nom

:

Curs

:

4t ESO B

Àrea

:

Religió

Professora

:

ÍNDEX

pàg.

Introducció (Definició i localització geogràfica).........3

Les corrents que integren el budisme.......................4

Origens del budisme................................................7

Fundadors i divinitats..............................................10

Creences i normes morals budistes.........................13

Llibres i textos sagrats............................................16

Societat i poble budista...........................................18

Ritus, festes i temps sagrats....................................19

Llocs i espais sagrats...............................................20

Persones sagrades...................................................21

INTRODUCCIÓ

El budisme és la religió, la filosofia, i discutiblement la psicologia, desenvolupada a partir dels ensenyaments difosos en el nord de la Índia per Siddhrtha Gautama, conegut com el Buda, al voltant del segle V adC.

Buda no és ni un déu, ni un mesías, ni un profeta, i el budisme no postula sobre un creador. Buddha, que significa "el qual ha despertat", és un títol en els antics idiomes pali i sànscrit que se li dóna també a qualsevol altre ésser que igualment hagi realitzat el que es considera com un descobriment personal i no una revelació divina. Així, els ensenyaments no són percebuts pels seguidors com creences o dogmes de fe, ja que aquests mateixos animen al practicant a qüestionar-los, investigar-los i experimentar -los de manera pràctica per a poder interioritzar-los.

L'únic propòsit d'aquests ensenyaments és l'eradicació definitiva de tot sentiment d'insatisfacció o frustració. Segons el budisme, la causa real de la insatisfacció és o l'anhel ansiós, o l'aferrament, que al seu torn són el producte últim d'il·lusió i ignorància, enteses com la percepció errònia de l'autèntica naturalesa de l'existència. Per això el cessament definitiu d'aquesta situació es denomina el despertar. Per a guiar l'esforç necessari per a arribar a aquest nou estat, el budisme desenvolupa i prescriu pràctiques d'entrenament mental i emocional, la disciplina ètica i l'estudi.

El budisme és la quarta religió organitzada del món pel seu nombre de seguidors, la majoria d'ells a Àsia, amb uns 380 milions (o uns 700 milions si s'inclogués a l'heterogènia religió tradicional xinesa).

LES CORRENTS QUE INTEGREN EL BUDISME

En l'actualitat, el budisme està dividit en dos grans escoles: el budisme Theravada (Ensenyament dels Ancians) i el budisme Mahayana (Gran Vehicle). Els seguidors de la branca Mahayana es refereixen en forma despectiva als de la branca Theravada usant el nom de Hinayana o Petit Vehicle.

També distingim els tibetans, els tàntrics entre d'altres subgrups minoritaris.
Cadascuna d'aquestes tenen festes, ritus, textos entre d'altres signes diferents, però comparteixen la creença en les ensenyances de Buda.

Cadascuna d'aquetes branques té una ideologia diferent i aspectes diferents, que els veurem més endavant als altres apartats.

Les branques són:

  • Entre els anys 100 i 250 de la era cristiana es va desenvolupar una nova forma de budisme que era conscient de constituir un mitjà d' alliberació superior a les doctrines del passat: Mahayana o Gran Vehicle, que ofereix un camí de salvació col·lectiu i accessible a tothom, monjos i laics. En el moment de la mort, la persona en lloc d'entrar al nirvana torna per ajudar als altres a assolir la salvació. Ret culte a Buda com si fos una divinitat. El trobem a Xina, Corea, Vietnam i Japó.

El procés de formació del budisme Mahayana és força desconegut, tot i que hi ha una etapa intermèdia, cap a l'any 100 dC., de la qual ens queden importants documents.

L'altra gran escola del Mahayana, el Yogacara, es va desenvolupar a partir d'uns texts com el Lankavatara Sutra, que sostenien que l'univers és una concentració mental.

  • Els adeptes del budisme Hinayana o Petit Vehicle aspiren a convertir-se en arhat, és a dir, un ser que no abandonarà mai l'estat de nirvana. És un camí de salvació únicament individual i accessible als monjos. Els fidels els ajuden per tal de reencarnar-se en monjos.

El trobem a Sri Lanka, Myanmar, Tailàndia , Cambotja i Laos.

  • El budisme Vajrayana o vehicle del diamant admet moltes divinitats. És un camí de salvació basat en la repetició de mantres. Els monjos que reben el títol de Lama (venerable mestre), són molt importants per a la comunitat. El trobem al Tibet i a Mongòlia.

Zen. Tao. Religions a la Xina

  • El budisme Zen és una forma de Gran Vehicle, nascut a la xina, amb influències del Taoisme i difós al Japó.

Proposa una concentració rigorosa del pensament a través d'un mètode semblant al del ioga. És una tècnica d'alliberament del cos i de l'ànima per trobar la unitat suprema més enllà de qualsevol diferenciació.

  • El Taoisme busca la perfecció de l'home en la contemplació de la naturalesa i en la mística. El Tao (o Dao), que podem identificar amb l'Absolut, l'única realitat. L'ensenyament dels mestres, com Lao-Tsé,va dirigit a aconseguir la unió de l'home amb el Tao, per trobar la inmortalitat.

  • Les religions de la Xina tenen un aspecte tradicional: es basa en un culte als avantpassats. Fou introduït al començament de la dinastia Xou fa uns 3000 anys. Un gran divulgador fou Confuci, que insistia sobre la pietat filial. Els xinesos creuen que, després de la mort, l'ànima dels avantpassats difunts resideixen una part en el cel, una altra part roman en la sepultura per rebre sacrificis i una tercera part es localitza a la tauleta o altar austral.

Confucionisme. Xintoisme. Religions al Japó

  • El confucianisme prové de Confuci, que va viure del 551 al 479 aC. Una època de guerres va portar a homes savis a aportar noves idees per posar remei als mals de la Xina, un d'ells Confuci. Als 22 anys fundà una acadèmia i es dedica a l'educació dels fills de la noblesa. Les doctrines de Confuci es van centrar en els aspectes ètics i de filosofia moral, aquest, juntament amb la dels seus deixebles Menci i Hsun-tzu.

  • Xintoisme vol dir “el camí de les divinitats”. Té per finalitat estar en comunió i d'acord amb els kami ( divinitats i tot allò que inspira respecte: éssers humans, fenòmens naturals…), per trobar l'harmonia en aquesta vida. Diferents ritus xintoistes:

  • El culte xintoista exercit pels emperadors de Japó en honor a la deesa del sol i dels avantpassats imperials.

  • El culte xintoista dels pemples, no estatal, on la gent hi va per fer-hi peticions: treball, sort… i on hi tenen lloc festes, processions…

  • El culte xintoista de les sectes basat en la fe personal. D'aquí han sortit les “noves religions”, que segueixen a un fundador.

  • El culte xintoista popular es basa en els ritus religiosos o màgics que practica la gent en la vida corrent.

ORIGENS DEL BUDISME

Història del budisme fins els nostres dies

El budisme pogué sobreviure fora de l'Índia, on s'havia estès gràcies a l'universalisme i a la capacitat d'adaptació del seu missatge. Pel sud, arribà primerament a Ceilan, on Asoka envià el seu fill ¾o germà, segons les fonts¾ Mahendra. La comunitat fundada allí guardà escrupolosament la tradició, fins que al s I aC la consignà per escrit en llengua pali.

El budisme Theravada hi fou instituït com a religió oficial de l'estat i contribuí a crear un nou medi cultural. Ceilan ha estat fins avui un dels llocs principals del budisme Theravada. A Birmània, el budisme arribà probablement al s I dC, i s'estengué de primer només pel sud en una mescla de hinayana i mahayana amb la religió indígena. Amb la conversió del rei Anorattha (Anawratha?) de Pagan (s XI), l'escola Theravada s'imposà i s'estengué a tot Birmània. El budisme és la religió de l'estat segons la constitució del 1961. Birmània és el lloc on les comunitats monàstiques porten una forma de vida més semblant a la primitiva. Des de Ceilan i Birmània, el budisme Theravada passà, d'ençà del s XIII, a Tailàndia, Cambotja i Laos. A Indonèsia fou introduït, en les tres formes Theravada, mahayana i tàntrica, pels colons i comerciants indis, però a partir del s XV l'islam esdevingué predominant a Malàisia, Sumatra, Java i Borneo.

El budisme mahayana s'escampà pel nord de l'Índia (Magadha, Benarés, Avadh, Gandhara). Des d'allà, en temps dels Kushan (ss I-II dC) ¾el més important dels quals, Kanishka, reuní encara un concili budista a Shalandara¾, féu ràpids progressos per l'Àsia central, juntament amb l'art grecobúdic. De la Bactriana, a través de la ruta de la seda, al llarg de la qual s'establiren comunitats, anà penetrant a la Xina. Amb tot, sembla que la Xina ja havia tingut contacte amb el budisme al s III aC. Però fou el 67 dC que l'emperador Mingdi degué enviar una expedició a l'Índia, la qual tornà amb dos monjos que portaven relíquies i texts sagrats. Però el budisme necessità alguns segles d'aclimatació enfront d'una civilització autòctona tan antiga com la xinesa, que tenia dues religions nacionals, el confucianisme (que el refusava com una doctrina políticament perillosa) i el taoisme, més disposat a una conciliació.

El budisme es desenvolupà sobretot en èpoques de trastorns socials o polítics, com al final de la dinastia Han (25-220), quan els xinesos s'hagueren de replantejar les qüestions últimes sobre el sentit de la vida i el budisme oferia un refugi espiritual i una doctrina de la ultratomba. Del s IV al VI el budisme gaudí del favor imperial, la vida monàstica prosperà, diversos pelegrinatges anaren als llocs sants de l'Índia i es començà a crear una extensa literatura d'obres traduïdes i d'originals xinesos. Progressivament aparegueren les sectes del budisme xinès, que arribaren a ésser deu, les més importants de les quals foren la Zhenyan, la Tiantai, la Qingtu i la Chan. Al s VIII representà el moment culminant de la creació d'una cultura budista relativament unificada. Després, al final dels Tang, començà a declinar, a causa del debilitament del poder de l'imperi, d'un ressorgiment de l'esperit nacional, de l'influx polític del taoisme i de la renovació del confucianisme. Una persecució del 845 destruí 44 000 temples i monestirs.

Durant vuit segles (XI-XIX) no tingué cap paper important, llevat el temps de la dominació mongòlica (1280-1367). L'últim desvetllament del budisme xinès es produí el 1912, amb l'adveniment de la República. De la Xina, el budisme passà a Annam (Vietnam), on encara persisteix al costat del confucianisme, el taoisme i el cristianisme. El 372 arribà a Corea, on a l'edat mitjana tingué un paper important, fins que, després de la vinguda de la dinastia Yi (1392), perdé la preponderància enfront del confucianisme. Des de Corea, una ambaixada el portà al Japó vers el 525. L'obra del príncep Shotoku Taishi (mort el 621) fou decisiva. Convertit al budisme, fundà un monestir i centre d'estudis a Horyuji, prop de Nara, i començà a reconstruir la societat sobre els nous valors ètics. Al principi no fou comprès pels japonesos, altrets sobretot pel suposat poder taumatúrgic del Buda i anhel de felicitat terrenal. El període Nara (710-784) representà la primera edat d'or del budisme japonès, bé que molt dependent encara del xinès. Sorgiren sis escoles, i adquirí una gran influència política, puix que el seu centre d'interès era el bé de l'estat. La situació esdevingué insostenible i l'emperador Kammu, del període Heian (794-1192), traslladà la capital a Kyoto, mentre el budisme començava a japonitzar-se per obra de Saicho (fundador de la secta Tendai) i de Kukai (fundador de la secta Shingon). El període de guerres i les lluites entre monestirs que provocaren l'aparició de monjos-guerrers fou seguit per un nou budisme, el més pròpiament japonès, amb sectes pròpies, Jodo-shu, Shin, Zen i Nichiren, que es mantingueren dins el món d'idees del budisme mahayana i gràcies a les quals el budisme arrelà en tots els estrats del poble japonès. Perdut molt del seu prestigi amb l'abolició del shogunat (1868), el budisme japonès es reorganitzà d'acord amb les noves condicions, fins al punt que el Japó és el país on el budisme mahayana pot ésser considerat millor en tots aspectes.

Després de la Segona Guerra Mundial ha desplegat una gran activitat social i intel·lectual amb les seves investigacions sobre les escriptures xineses i tibetanes amb mètodes científics moderns i les traduccions dels clàssics budistes a llengües occidentals. Al Tibet s'introduí al s VII dC en una forma barrejada d'idees i pràctiques tàntriques amb tradicions hinayana i mahayana, la qual absorbí encara elements de la religió aborigen, el bon. La religió complexa que en resultà s'anomenà lamaisme. Al s XI havia ja esdevingut decadent. La reforma promoguda per Atisha portà al predomini de la nova secta o gelukpa ('casquets grocs'), enfront de l'antiga (casquets vermells). El seu superior, el dalai-lama (encarnació de Chen-re-zi o bodhisattva de la Gran Misericòrdia Avalokiteshvara), obtingué el 1641 el poder temporal i espiritual sobre tot el Tibet. El lamaisme s'estengué també a Mongòlia al s XVI, afavorit per Altan Khan, i als regnes de l'Himàlaia..........................................................FUNDADORS I DIVINITATS

Buda va néixer a Kapilavastu, l'actual frontera entre Nepal i la India, l'any 560 aC, i va morir a Kusinagara, avui Kasia (Índia) l'any 480 aC.

És el màxim fundador del budisme, però també fou príncep del clan dels Sakyas.

No es pot fer una biografia exacta de la seva vida, perque no va deixar cap text escrit, no obstant els texts posteriors a la seva vida, fets per deixebles, ens poden dona una idea, tot i que alguns estan ornamentats amb llegendes.

Buda no és ni un déu, ni un profeta, ni un messies, Buda vol dir “el que he despertat”, i se'l dóna al ser humà que ha fet un descobriment espiritual sense la actuació d'un déu.

Quan la mare de Buda, Maya, va donar a llum a Buda, no va patir dolor, però va morir en aquell mateix moment. Per això es va profetitzar que Buda seria o un gran governador o un gran líder religiós.

Per això el seu pare el va allunyar de les parts negatives de la vida, fins tal punt que va prohibir al ancians, malalts i monges estar a la ciutat quan Buda estigués. A més a l'edat de 16 anys el va casar amb una cosina seva anomenada Yasodhara, i va tenir un fill que el va anomenar Rahula.

No obstant això va sortir quatre vegades de palau, i va veure un ancià, un malalt, un cadàver i un monjo asceta.

Això va fer que als 29 anys, degut als quatre encontres, abandonà el palau i tots els luxes. Es va convertir en un monjo mendicant i asceta, que en aquell temps era molt popular a la Índia. Així va començar la seva búsqueda espiritual.

Va aprendre de quatre mestres, dels quals va aprendre tècniques de meditació i va aconseguir trobar-se en alts estats de consciencia.

Tot i això, no podia resoldre els seus dubtes. Per això es va sotmetre a dures austeritats, que tampoc va donar resultat. Aquest fet va suggerir a Buda que potser no era el millor mètode de vida.

Va decidir trobar un punt intermedi per evitar la mortificació, però també la indulgència. Així trobaria la lucidesa i capacitat de concentració.

Es va seure a baix d'una figuera, que avui dia es considerat un lloc sagrat i de peregrinatge pels budistes, amb la promesa de no aixecar-se d'allà fins haver trobat les solucions que esperava.

En la primera part de la nit va assolir el coneixement de les seves existències anteriors durant la segona part de la nit va arribar el coneixement de veure éssers morir i renéixer d'acord amb la naturalesa de les seves accions i durant l'ultima part de la nit va purificar la seva ment i va tenir una penetració directa de les Quatre Nobles Veritats. Al final, va conèixer que havia assolit un estat definitiu de "no-tornada" al que es diu Nirva, que significa "cessament", però que segons els practicants budistes no és possible descriure. En aquest moment va dir "fet està el que havia de fer-se", convertint-se en el Buda, "qui ha despertat". Després d'arribar a l'estat d'il·luminació, va dedicar la seva vida a propagar els seus ensenyaments per tot el nord de la Índia.

DIVINITATS

La única branca del budisme que es considera politeista, el budisme Shingon. Els seus déus són:

  • Aizen Myo-o: és una personificació de l'amor diví que destrueix les passions malignes. Se li sol representar de color vermell fosc, amb un cap i sis braços que sostenen diverses armes i una corona amb un cap de lleó.

  • Daiitoku Myo-o:és un déu protector que té sis cares, sis cames i sis braços que empunyen armes. Cavalca sobre una vaca blanca, i se li venera com el déu de la victòria. Daitoku pot vèncer a serps verinoses i dracs, i té el poder de destruir el mal i crear el bé. Se li situa en l'oest.

  • Fudo Myo-o: és el més important dels reis de la saviesa. Amb la mà dreta empunya una espasa flamígera, i amb l'esquerra subjecta una corda per a lligar als dimonis. Se li situa en el centre, entre els altres quatre déus situats en els quatre punts cardinals........................................

  • Gozanze Myo-o: és un déu protector. Té tres cares amenaçadores i vuit braços, i és enemic de la ingenuïtat i de la ira. Se li situa en l'aquest.

  • Gundari Myo-o: és un déu protector. Té tres cares amenaçadores i vuit braços, la majoria dels quals empunyant armes. Se li representa amb serps lliscant-se pel seu coll i cames. Està situat en el sud.

Kongo-Yasha Myo-o: és un déu protector. Té tres cares amenaçadores i sis braços (o una cara i quatre braços), i representa la força. Se li situa en el nord.....................................................................................................CREENCES I NORMES MORALS DEL BUDISME

Les creences principals que tenen els budistes són les que el propi Buda va ensenyar. El Sermó de les Quatre Nobles Veritats el condensa, i constitueix el nucli del budisme.

  • Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de sofriment, de pena, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.

  • Segona Noble Veritat: l'origen del sofriment es troba en l'afany de viure, en el desig d'actuació, de plaer, de possessió.

  • Tercera Noble Veritat: el sofriment es suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.

  • Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos. Qui el segueix s'apropa a la il·luminació.

La Senda Octuple són els vuit pasos que s'han de seguir pe aconseguir el Nirvana. Són:

  • Comprensió correcta (conèixer i entendre de forma recta les

nobles veritats i el dharma)

  • Pensament correcte (no cedir als desitjos o a l'odi)

  • Actitud correcta (controlar el desig sensual, allunyar-se i reprimir l'odi, la ira i altres verís)

  • Paraula correcta (no parlar a l'excés o inútilment, no mentir...)

  • Acció correcta (no matar, robar, ferir, violar...)

  • Ocupació correcta (guanyar-se la vida de forma digna sense fer mal a altres)

  • Esforç correcte (reprimir els dolents instints i alimentar els bons)

  • Concentració correcta (meditar amb aplicació i bona aspiració, sense desitjar només el propi despertar)...............................................................

El samsara i el nirvana

Segons el budisme, tots els éssers amb consciència (això exclou només el regne vegetal) viuen en un cercle d'existència mort-renaixement controlat per la llei de causa i efecte. A aquesta existència cíclica en móns o universos més o menys desafortunats, però sempre plens de sofriment, n'hi diuen samsara. El samsara, Buda ho va deixar molt clar, no té un principi, però té un final individual per a aquells afortunats que puguin alliberar-se'n. A aquest alliberament n'hi diuen nirvana, literalment més enllà del dolor o sofriment. De manera complementària, el budisme mahayana reconeix un despertar superior, abocat al treball pels altres.

El treball interior que proposa el budisme inclou reconèixer en quina forma el samsara, on hi ha sis regnes, entre el qual hi ha el dels humans, ens condueix a aquests renaixements plens de misèria (Primera Veritat Noble), i aquest reconeixement (Segona Veritat Noble) ens pugui conduir a l'alliberament del samsara (Tercera Veritat Noble) a través del camí budista (Cuarta Veritat Noble).

També hi ha 15 creences bàsiques del budisme. Són:

  • Ha de practicar-se la mateixa tolerància, la mateixa indulgència, el mateix amor fraternal cap a tots els homes indistintament, i una bondat inalterable cap als éssers del regne animal.

  • L'Univers ha estat desenvolupat i no creat; funciona conforme a la Llei, i no per capritx de Déu algun.

  • Les veritats que es funda el Budisme són naturals. Han estat ensenyades, segons creiem, durant eones o períodes successius del món, per certs éssers inspirats, cridats Budes; la paraula Buda significa «Il·luminat».

  • El cuart Mestre del període actual va ser Sakyamuni o Gautama Buda, de règia estirp, que va néixer fa u 2 500 anys. És un personatge històric, i el seu nom era Siddharta Gautama.

  • Sakyamuni va ensenyar que la Ignorància produeix el Desig, que el Desig no satisfet és causa de la Reencarnació, i la Reencarnació causa de Sofriment. Per a evitar el Sofriment, és necessari, doncs, lliurar-se de la Reencarnació; per a lliurar-se de la Reencarnació, és necessari extingir el Desig, i per a extingir el Desig, cal destruir la Ignorància.

  • La Ignorància fomenta la creença que la Reencarnació és una cosa necessària. Destruïda la Ignorància, es percep la manca de valor de cadascuna de les Reencarnacions considerades com fi en si mateixes, així com la necessitat imperiosa d'adoptar un gènere de vida que anul·li la raó d'ésser de les Reencarnacions repetides. La Ignorància engendra també la idea il·lusòria i il·lògica que no hi ha més que una existència per a l'home, i l'altra il·lusió que a aquesta única vida succeeixen estat immutables de gaudis o turments.

  • La desaparició d'aquesta Ignorància pot assolir-se amb la pràctica perseverant d'un altruisme que comprengui la conducta, el desenvolupament de la intel·ligència, l'elevació del pensament i la destrucció del Desig dels plaers inferiors.

  • Sent el Desig de viure la causa de les Reencarnacions, cessaran aquestes quan s'hagi extingit aquell Desig, i l'individu perfeccionat arribarà a per la meditació el suprem estat de pau anomenat Nirvana.

  • Va ensenyar Sakyamuni que es pot dissipar la Ignorància i suprimir el Sofriment per mitjà del coneixement de les «Quatre Nobles Veritats».

  • La recta concentració (o meditació) condueix al desenvolupament de la facultat de Buda, que està latent en tot home.

  • L'essència del Budisme, tal com la va resumir el seu fundador, és: «Cessar tot pecat. Adquirir la Virtut. Purificar el cor. »

  • L'Univers està sotmès a una causalitat natural, coneguda sota el nom de Karma. Els mèrits i demèrits d'un ésser, en les seves passades existències, determinen la seva condició en l'existència present; cada home, doncs, ha preparat les causes dels efectes que actualment experimenta.

  • Els obstacles per a obtenir un bon Karma poden evitar-se per l'observança dels preceptes següents, preconitzats pel codi moral del Budisme: 1. No destruir cap ésser vivent. 2. No apropiar-se de res que no hagi estat donat. 3. No abusar dels plaers sensuals. 4. No mentir. 5. Abstenir-se de tota beguda embriagant o droga soporífica.

  • El Budisme desaprova la credulitat supersticiosa. El Buda va ensenyar que ningú ha de creure el que s'ha dit per qualsevol savi, ni l'escrit en cap llibre, ni les afirmacions de la tradició, tret que estigui d'acord amb la seva pròpia raó.....................................................................................................

LLIBRES I TEXTOS SAGRATS

Buda no va deixar res escrit, són els seus deixebles els quals transmeten de forma oral els seus ensenyaments fins que decideixen recopilar-les en forma escrita. Hi ha llibres sagrats comuns a les dues grans branques del budisme com és el "SERMÓ DE BENARÉS" que és un dels 27 dels 30 discursos extensos del "DIGHANIKAYA" (escrit en llengua pali usat pels Theravada) i "DIRGHAGAMA" (escrit en sànscrit per als Mahayana).

Els llibres acceptats per tots es coneixen pel nom de "TU-PITAKA" (els Tres Cistells, atès que al escriure-les els seus deixebles les anaven classificant ficant-les en tres cistells, tres col·leccions):

  • VINAYA-PITAKA (col·lecció de la disciplina) prescripcions relatives a la disciplina de la comunitat de monjos i a la vida de Buda.

  • SUTTA-PITAKA (col·lecció de paraules) són els ensenyaments de Budha (Para els Mahayanas, en sànscrit, són els SUTRAS.) Consta de cinc 'Nikaya':

A- EL DIGHA-NIKAYA, discursos extensos (DIRGHA, en sànscrit).

B- EL MAJJHIMA-NIKAYA. Discursos mitjos i breus.

C- EL SAMYUTTA-NIKAYA Discursos de Budha.

D- EL ANGUTTARA-NIKAYA Altres discursos.

E- EL KHDDAKA-NIKAYA. O col·lecció de llibres breus (format per el Dhammapada, l'Iti-vuttaka, l'Udana i el Tataka).

  • ABHIDAMMA-PITACA (Cistella de la dogmàtica) la qual sistematitza els conceptes i idees propies de la doctrina. Són, bàsicament, de caràcter filosòfic i especulatiu. En elles es parla d'altres lleis a part de la llei del Kamma (Karma), es diu que hi ha cinc lleis naturals: La del Kamma, les lleis físiques, les psicològiques, les atmosfèriques i les biològiques. Els seus textos principals:

  • DHAMMA SANGANI

  • VIBHANGA

  • DHATU KATHA

  • PUGGALA PAÑÑATTI

  • KATHA VATU

  • YAMAKA

  • PATTHANA

En la literatura Mahayana, destaquen, a més:

- EL VIMALAKIRTINIRDESA. Ensenyaments de Vimalakirti

- EL SADDHARMAPUNDARIKASUTRAS. Discurs del loto de la llei veritable (en el qual sembla un Budha deïficat)

Existeixen textos no canònics com el MILIMDAPAKA (o MILINDAPÑHA en pali), preguntes del rei Milinda, al bonzo Nagasena, obra que posseeix gran autoritat. I el VISUDDHIMAGGA (camí de puresa). Uns altres, més recents (segle I i.c.) són PRAJNAPARAMITA, EL LALITAVISTARA, EL SADDHARMA-PUNDARIKA, EL SAMADHIRAJA, etc.. A més: el budisme, en la seva expansió pels diferents països, ha anat donant lloc a multitud d'escoles i sub-escoles una rica literatura. Entre els més famosos està el "BARDI-THÖDOL" conegut, en occident, com el “Llibre Tibetà dels Morts".

L'enorme varietat de les escriptures budistes, ha donat lloc a múltiples controvèrsies sobre l'autoritat i l'interpretació de l'escriptura.

SOCIETAT I POBLE BUDISTA

Avui dia, la societat budista es troba en una difícil decisió: seguir amb la tradició o deixar-se influenciar per occident i modernitzar els seus costums. Tot i això el poble budista ha sabut conservar la seva essència i no ha variat gaire des de el principi dels temps. La societat actual religiosa es divideix en:

  • Els monjos, monges, religiosos. És el grup de gent que es dedica a la religió com a ofici. Destaquem el Dalai Lama, que es el màxim dirigent espiritual de la religió. Normalment poden tenir fills.

  • Els laics. És el grup de gent que no es dedica a la vida religiosa com a ofici, però si que creu en Buda.

La societat budista actual ha variat molt depenent del país. No poden equiparar una societat budista de Tailàndia, que una d'Anglaterra, per exemple.

El que comparteixen totes entre si es la creença en Buda i el seu ensenayment, a més, depenent de la branca de la religió, els seus costums i al seva manera d'entre la vida i d'estucturar-se varia molt. Hi ha molts factors que fan que les diverses societats budistes siguin variades i diferents.

La societat budista segueix unes normes molt conservadores i es una de les més religioses i menys atees que hi ha.

La jerarquia d'aquesta societat és molt important, no es pot saltar. Cadascú ha de fer la seva tasca encomanada, tot i que també es pot canviar de “classe social”. Això passa normalment quan els nois joves volen ser monjos. Ser monjo és molt en els països asiàtics i hi ha una gran quantitat de joves que aprenen del mestre per voler esdevenir un Buda

RITUS, FESTES I TEMPS SAGRATS

Per molts budistes, els festivals més significatius del any reflecteixen moments de la vida del Buda.

La celebració més significativa és el festival de la concepció del Buda, o encarnació.

Les celebracions també poden centrar-se en les relíquies del Buda.

En molts països budistes se celebren festivals per honorar els ensenyaments o escriptures budistes més importants.

En el Sud i sud-est Asiàtic, les comunitats monàstiques observen el costum de la “retirada a causa de la pluja”, durant dos mesos. Pels monges això els suposa una època d'estudi i meditació.

Una celebració pròpia de l'est d' Àsia amb un contingut més explícitament budista és el festival dels morts.

Els ritus de transició, són tan importants per els budistes com per les demés tradicions religioses.

una vegada que un nen entra en l'etapa de l'adolescència, el jove passa temps just en el monestir per aprendre les regles de la pràctica monàstica o per aprendre a llegir o escriure.

Al nen se'l afaita el cap, vesteix una túnica i pronuncia unes frases sagrades.

La percepció dels budistes sobre els temps sagrats no es limita a les estacions del any o als esdeveniments de la vida.

Finalment, és important reconèixer que per molts budistes les distincions en el temps no són rellevants i que el despertar és possible en qualssevol moment.

Tot i això el budisme no es una religió que utilitzi grans ritus per comunicar-se amb el misteri. A vegades una simple oració és suficient. No obstant, amb el pas del temps s'ha pres importància als fets quotidians i s'han organitzat festes i rituals.

LLOC I ESPAIS SAGRATS

Pel budisme un lloc es considerat sagrat, quan té una relació directa amb Buda. Per aixó, un espai sagrat pot ser un barranc, un arbre, una cova o qualsevol element que es pugui relacionar amb ell.

Tot i aixó, l'ésser humà ha volgut demostrar que la seva religió era monumental, i per aixó entre daltre coses, ha creat grans temples per ressar o guardar reliquies entre d'altres. En el cas del budisme els temples budistes s'anomenen stupes o pagodes. Aquestes primeres, les stupes, son mes baixes, peró també més amples i es troben als països que tenen un tadició Theravada o inclus Mahayana. Les pagodes en canvi, són edificis més alts i més estres que són construïts principalment a Xina, pero també al Japó i a altres països propers.

La funció bàsica d'aquests temples és ressar. En elles es troba una gran sala amb imatges de Buda o alguna reliquia en un cas especial, on els seguidors van a ressar. També s'han anant incorporant atres sales, per fer més fàcil el culte i la meditació, de tal forma que han resultat edificis molt complexos.

No obstant aixó, un budista pot ressar a qualsevol lloc que consideri sagrat, o encara que no ho sigui esxplícitament, com és el cas de la natura.PERSONES SAGRADES

El fet de ser una “persona sagrada” en la tradició budista es basa, sobretot, en imitar el exemple del Buda. El millor mode de fer-ho consisteix en embarcar-se en una vida monàstica amb el fi de trobar el “nirvana”. Els millors exemples del ideal monàstic van venir de la mà dels primers seguidors del Buda.

Un dels primers deixebles destacats de Buda va ser Angulimala, qui abans de conèixer el Buda era un assassí que utilitzava els dits d e les seves víctimes com collaret.

La relació de figures monàstiques que van ajudar a conformar la religió en l'est, el sud-est asiàtic, i el Tibet és interminable.

La pràctica monàstica del budisme continua en l'actualitat amb figures tan reverenciades com Thich Nhat Hanh, monge budista que va predicar la virtut budista del “pensament en els demés” es Occident.

Un dels desenvolupaments institucionals més importants del ideal “bodhisattva” va ser la seva ampliació per incloure una monarquia sagrada, una tradició que ha existit en el budisme en el segle III aC.

No totes les figures que s'han considerat u exemple de ideal monàstic han estat homes. Durant la seva vida, Buda va accedir a ordenar a la seva tieta i a formar una ordre de monges.

Per això cal destacar d'aquestes persones els monjos i algunes monges, que son els que practiquen la fe budista, o bé als monestirs, o bé als carrers i a les ciutats.

Segons el ram tibetà destaca el Dalai Lama, que és el guia espiritual d'aquesta branca budista. El Dalai Lama és un títol que passa de monjo a monjo i es l'equivalent al Papa Catòlic.

Sapiencial Devocional

Budisme Theravada/Hinayana Budisme Mahayana


Vajrayana Budisme Dhvana Sukhavati, Ching-t'u

Mi-tsung (Xina) Ch'an o Zen o Jôdo (Terra pura)

Shingon (Japó)

Tien T'ai

Avatamsaka, Hua-yen...