Educación

Labor educativa. Pedagogía # Desmotivació dels alumnes. Mestres i professores

  • Enviado por: Ruben
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

"APOLOGÍA DEL DIARIO ESCOLAR"

En aquest article, Glòria Domínguez Chillón ens explica totes les seves opinions sobre "El Diari de Classe".

L'article es divideix en diverses parts, sempre prenent com a màxima figura el Diari.

El Diari té la mateixa durada, parlant de temps, que el curs escolar; i cada curs, per tant, requereix el seu propi diari. L'estructura del diari és ben senzilla: a la portada hem de trobar l'any al que correspon així com el curs; a la contraportada ha d'aparèixer la llista d'alumnes que componen la classe i diversos trets significatius de cadascun d'ells. Les darreres tres pàgines de cada diari es reserven per fer un índex que s'anirà confeccionant a mesura que el diari es vagi omplint. Quan el curs s'acaba, es fa una valoració global, i s'apunten totes les conclusions i sentiments que s'hagin tingut.

Cada matí, quan comença la classe, lo primer que s'anota és la data. A mesura que la jornada va passant, s'ha d'anotar tot el que es consideri important i significatiu. Les anotacions són molt variades, però l'atenció s'ha de centrar en tot allò que inclou la labor educativa.

Si no hi ha molt temps disponible, la Glòria anota les coses de forma telegràfica per després, quan arribi a casa, desenvolupar-les. Quan s'acaba la setmana, totes les anotacions són traslladades a un quadern individual de cada nen.

A la seva classe, el diari ocupa un lloc molt important, i això ho saben molt bé els seus alumnes. Aquests l'agafen amb molta estima i el consideren una part més del treball del "profe".

La lectura del diari pot fer-se pocs cops durant el curs ja que la manca de temps és una constant al llarg de tot l'any. El que fa ella és llegir-ho a l'estiu, i és llavors quan se n'adona dels seus errors, i que abans no els havia considerat com a tals. També descobreix coses o situacions que al seu moment no s'havia fixat, i això l'ajuda a millorar de cara al seu proper curs.

La Glòria és una professora que s'inclina per conservar el diari de classe. Ens diu que és el màxim representant de tots els sentiments que s'han tingut durant el curs i que, amb el temps, si no queden enregistrades, es poden oblidar.

Ara bé, en l'elaboració d'aquest diari no tot són avantatges, també hi ha inconvenients que cal superar. La manca de temps, com ja havia comentat amb anterioritat, és el màxim enemic a l'hora d'elaborar el diari.

Per finaltzar, la Glòria ens dóna un consell: l'elaboració del diari ha de ser un treball constant, l'hem de treballar sempre amb lesmateixes ganes i no hem d'intercalar dies d'efusives ganes d'escriure amb dies d'oblit.

"EL DIARIO DE CLASE"

Mª Carmen Díaz Navarro ens mostra un aspecte molt semblant però a la vegada diferent del que ens ha mostrat Glòria Dominguez Chillón a l'article anterior.

Per la Mª Carmen el Diari no ha de ser per obligació un treball diari, sinó que ha de ser un treball freqüent. Ella l'utilitza com una eina més per dur a terme el seu treball. Al Diari anota totes les seves sensacions, sensacions que té a la classe quan està amb els seus alumnes, i també hi recull moments significtius.

Amb el el diari, aquesta professora s'ajuda per dur a terme el seu treball d'una manera més efectiva, per poder reflexionar sobre tot allò que té lloc a l'aula, i en general a l'escola.

"LES PARADOXES DEL MESTRE"

L'artcle de Mª Antonia Canals ens mostra les vicissituds de la professió de mestre. Com el mateix títol indica, la professió de mestre és plena de paradoxes. Si els nens no aprenen tot el que han d'aprendre els mestres culpen els pares i els pares culpen els mestres, però cap dels dos col.lectius busquen una solució al problema.

La societat creu i vol que els mestres han de ser el model a seguir pels seus fills, han de ser esportistes, intel.lectuals, etc., però els pressionen de tal manera que els poden arribar a angoixar.

D'altra banda, els polítics, als seus míttings, convencen a tothom de que la professió de mestre és una de les més importants, però quan ho han de demostrar als mateixos mestres, no ho fan. Es formen mestres que ho han de saber tot, però les modificacions del sistema educatiu no ajuden gens ni mica en aquest sentit; segons l'autora de l'article "resulta massa car que la carrera de mestre duri 4 anys", com hauria de ser pel seu programa.

La gran quantitat de coneixements que es demana als mestres comporta el perill de que perdin aquest grau d'humanitat i comprensió vers els nens que suposem han de tenir. En definitiva, la societat vol que els mestres ho sàpiguen tot, però els mestres prefereixen mantenir aquest grau d'humanitat i no angoixar-se per la seva professió per tal de no perdre la passió que tenen per aquesta.

On de veritat es forma un mestre és a l'escola, a la pràctica quotidiana amb els nens, no pas a la facultat, on se li exigeixmés teoria que pràctica. Seria molt més profitòs preparar mestres de cara a la relació amb els nens, que no pas per arribar a la total sapiència que la societat demana.

"EL TREBALL EN GRUP DELS MESTRES"

Sempre s'ha tingut el pensament de que treballar en grup aporta bones solucions als problemes de l'escola. Molts professionals de l'ensenyament creuen que "fer escola" és un mètode molt positiu per tal d'aconseguir uns objectius comuns. Altres mestres que no estan d'acord amb el treball en grup pensen que aquesta tasca colectiva pot portar problemes.

De vegades dins d'un grup de treball hi ha algun membre que no s'acaba d'adaptar a aquest tipus de feina; el problema esdevé més greu quan els que no tenen cap dificultat continuen endevant, deixant endarrerit al que no s'adapta.

Un altre problema que sovint apareix és la confusió que es pot tenir entre un grup de treball i un grup d'amistat. Quan els que creuen que el grup de treball és un grup d'amistat tenen una discussió amb algun altre membre, es crea un descontent en el grup, que comporta un empitjorament del treball.

Un altre problema que pot haver és que algú posi els seus interessos personals per sobre dels objectius comuns. Personalment trobo una equivocació la pressència d'objectius personals dins un grup de treball, crec que s'ha de trobar un objectiu comú així com el millor camí per arribar.

Per últim, penso que el treball en grup es fa molt més amé i això sempre el posarà per davant del treball individual i comportarà millors conseqüències. S'hauria de fer un esforç comú per tal de que aquests problemes que aparèixen dins el grup de treball no apareguin.

"ETNOGRAFÍA DE UN PROFESOR NOVATO"

L'article de José Ángel del Pozo Flórez el vaig extreure de la revista Comunidad Educativa (nº 249 del març de 1998) perque em va cridar l'atenció el seu títol: Etnografía de un profesor novato.

En aquest article, José Ángel del Pozo Flórez ens relata totes les experiències que va tenir un professor, que acabava de passar les oposicions, durant el seu primer any professional. Segurament, nosaltres també passarem per aquesta situació tard o d'hora.

L'article comença dient-nos que el professor havia superat les oposicions i que durant tot l'estiu va estar esperant un destí on anar a treballar. Van concedir-li plaça a un institut d'ensenyament secundari. El primer dia de treball ja va trobar-se amb una reunió de claustre on va poder conèixer els professors que havien de ser els seus companys. Tots eren molt més grans que ell i en arribar el van atossigar amb moltíssimes preguntes.

Va començar el curs. El primer trimestre va ser el pitjor degut a la falta d'experiència, falta de material, falta de currículum del MEC, etc. Les vacances de Nadalli van suposar un gran descans; durant aquells dies va poder reorganitzar-se tot el que tenia preparat per fer, però que fins ara no havia pogut portar a terme. El segon trimestre va ser molt millor que el primer, el material ja havia arribat, i el currículum del MEC també. A més, durant el segon trimestre, el treball en grup dels mestres va començar a fer-se realitat (durant el primer trimestre el treball en grup va brillar per la sava abs`ncia). I així va arribar el tercer trimestre, que va ser curt però molt intens: exàmens, avaluacions, etc., tot amb un clima mlt tens. Però amb el tercer trimestre també va arribar la fi del curs; el professor havia acabat esgotat, però havia merescut la pena, les mostres d'estimaper part dels alumnes cap els professors van resultar molt gratificants, i van fer que tots els sobreesforços que s'havien fet resultessin útils.

"LA DESMOTIVACIÓ DE L'ALUMNAT, PRIMERA CAUSA D'ESTRÈS DELS DOCENTS"

Ja en el títol, la Carol Biosca dóna a conèixer la idea central de l'article, dient-nos que la desmotivació dels alumnes és la principal causa de l'estrès que pateixen els professors.

Segons l'estudi realitzat per l'Isidre Rabadà (professor de secundària i tècnic en prevenció de riscos laborals) són factors psicosocials els que provoquen l'angoixa o estrès entre els docents (tant de primaria com de secundària)

Entre els mestres de primària es considera la dificultat d'impartir una matèria en una classe amb nens que tenen diferents ritmes d'aprenentatge com a principal causant de l'estrès, mentre que entre els professors de secundària es considera la manca de motivació per part dels alumnes com a principal causant. Però cal dir que no són aquests els únics factors que provoquen estrès, que n'hi han molts altres.

La manca de prestigi i/o reconeixement social de la professió dels mestres és un altre factor provocant de l'angoixa (personalment estic d'acord amb el sr. Rabadà ja que crec que el treball dels mestres està infravalorat dins la societat en què vivim).

Rabadà basa els seus estudis en el fet de que un 10% de les baixes presentades per professors en el curs 96/97 van ser degudes a problemes mentals.

Aquest tema es va portar a debat el dia 19 d'octubre del present any per l'Institut Municipal de Salu Pública, i es va presentar un programa de prevenció de l'estrès als centres docents.

"ENSENYAMENT: UN TOC DE PESSIMISME"

L'article es centra en la indiferència generalitzada davant el fracàs escolar. Jordi Castellanos ens comença fent un anàlisi de l'ensenyament en general, arribant a la conclusió de que aquest es troba en crisi, i que l'actitud dels professors davant aquest fet és de desconfiança vers els alumnes. L'estat dels professors és, en general, de desànim davant aquesta situació, i aquest desànim els aboca a una "resignació còsmica", és a dir, que res no es pot fer per acabar amb la crisi.

Ningú es fa responsable de la situació, i tothom culpa a la resta. I el desànim és tal entre els professors, que un gran sector d'aquests professionals pensen en la jubilació anticipada. Hi ha qui culpabilitza el professorat, d'altres culpabilitzen els plans d'estudi, ... I per intentar arreglar-ho s'ha aplicat un reforma, probablement de manera precipitada, que qui sap si donarà resultats positius.

La intenció d'en Jordi no és desmoralitzar ningú, sinó constatar una situació de pessimisme dels mestres i mestras, que encaren la seva feina amb un cert desengany. Busca solucions: "sintonització" entre alumnes i mestres, incorporació de professorat jove, ...

Però per ell el problema es troba en l'actitud "no-innovadora" del professorat, deguda al desànim generalitzat. Per acabar, en Jordi fa una crida a l'optimisme, una crida a la lluita per la millora de l'ensenyament.

"EL PROFESORADO DEL FUTURO"

L'article es centra en la futura activitat docent, en la qual, segons ens diu Ricardo Díez, intervindrà tot la societat. A més ens diu que en la futura activitat docent, el professorat assumirà una més gran responsabilitat en tots els àmbits de la vida.

"Es la enseñanza la que debe adaptarse al enseñado" és una de les frases més significatives de l'article, amb la que ens vol fer entendre que l'educació ha de girar entorn les necessitats dels estudiants, tot i que més endevant ens diu que això no vol dir que l'estudiant no s'hagi d'esforçar.

Ricardo Díez continua dient que l'activitat docent és "un art", en el que, cada cop més, s'imposa la qualitat, qualitat deguda a la professionalitat del professorat.

Però, parlant de futur, es creu que els i les mestras haurien de tenir una major col.laboració amb l'Administració a l'hora d'elaborar reformes, proyectes, etc., en definitiva, haurien d'intervenir més en les decissions relatives a la docència. Als professors cada cop se'ls demana més, però sempre amb les mateixes condicions, és a dir, se'ls demana més però no es milloren els mitjans, i a més no reben el reconeixement social que es mereixen.

L'articulista ens diu que els valors que poseeixen els/les mestres/as venen donats amb la professionalitat (no es "compren"). També ens diu que el paper que jugava el/la professor/a era el de "tutor" o "guia", i que aquest paper s'hauria de recuperar.

Les similituts entre alumnes/as i professors/es a l'hora d'aprendre ajuda a arribar a l'èxit en les espectatives posades en un aprenentatje; aquesta adequació resulta possible en nivells d'educació per sota de la secundària.

En Ricardo ens parla també dels mètodes pedagógics, basats en el concepte d'ensenyança no en l'aprenentatje autònom o en el diàleg; cosa que dificulta un pensament autònom en els joves. L'aprenentatje no es pot limitar a seguir uns plans i/o programes oficials, s'ha de fomentar el tractament de temes relacionats amb l'actualitat del moment, encara que siguin temes que no es trobin a cap pla d'estudis, aprofitant que criden l'atenció de l'estudiant/a per trnsformar-ho en nous coneixements.

També es remarca en l'article la necessitat dels docents de poseïr un coneixement científic amb un nivell en funció de la seva especialtat i del grau de l'ensenyament.

En moltes ocasions, sobretot a zones rurals i en paísos en desenvolupament, els/les professors/es han d'abarcar feines que no corresponen amb la seva professió, i això és degut a la falta d'especialistes en àmbits que fan referència a la salut, la nutrició, ...

Ricardo Díez torna a reincidir en un tema al que ja havia fet referència amb anterioritat, fent referència a les exigències que els professors pateixen, exigències que no van acompanyades dels pressupostos i mitjans necessaris, com tampoc del reconeixement que aquesta professió mereix. I finalitza donant un vot d'optimisme de cara al futur, confiant en els que ara comencen la seva formació com a professors.

"LA GLOBALIZACIÓN EN LA EDUCACIÓN INFANTIL"

Etibalitz Delgado, profesora d'Educació Infantil, desenvolupa un tema interesant, la globalització dins de l'educació dels/de les nens/es, que significa portar a terme una programació dirigida al desenvolupament integral de les qualitats dels/de les nens/es. Aquesta programació ve determinada pel currículum, que ha de contenir totes aquelles facultats que s'han de desenvolupar en el nen, i que els professors ha de treballar, sense deixar-se cap.

L'Estibalitz fa referència a Piaget quan aquest diu que "el nen capta les coses mitjançant un acte general de percepció", i tot seguit ens comenta el punt de vista de Montserrat Fortuny: "... Estos (els nens) capten la realitat no de forma analítica sinó per totalitats. Significa que el coneixement i la percepció són globals. (...) La funció de globalització té conseqüències didàctiques. S'han d'aplicar en l'ensenyament uns mètodes d'acord amb la psicologia i la forma de percepció de l'individu." L'Estibalitz arriba a la conclussió de que resulta molt més fàcil l'educació integral del/de la nen/a a través de la globalització.

Ens dóna unes pautes a seguir per realitzar una programació globalitzadora: hem de creure en la programació que fem, ha de ser agradable pel nen, constructiva, és ha dir, independent dels coneixements que poseeixi o pugui posseïr el nen, individualtzada, ha de fomentar la creativitat i l'autonomia en el nen.

La programació anirà sempre en funció da cada nen, però sempre basant-se en el currículum. Però cal dir que normalment no es gaudeix del temps necessari per portar a terme aquestes programacions, i que per aquest motiu ens ajudarem emb els Centres d'interès. Els Centres d'interès proporcionen als/a les nens/es una educació integral, arribant a totes les àrees de la personalitat d'aquests/estes.

Per últim, ens proporciona una mena de guia que ens ajudarà a l'hora de portar a terme l'activitat globalitzadora a l'aula, i ens proporciona la "metodologia adequada per portar a terme un Centre d'interès", que es basa en el joc i en el conte.

ÍNDEX

ARTÍCLE 1............................................................................................................................... pàg. 1

TÍTOL: Apología del diario de clase.

FONT: Cuadernos de pedagogía.

DATA: març de 1998.

AUTORA: Gloria Domínguez Chillón.

ARTÍCLE 2............................................................................................................................... pàg. 2

TÍTOL: El diario de clase.

FONT: Cuadernos de pedagogía.

DATA:

AUTORA: Mª Carmen Díez NAvarro.

ARTÍCLE 3............................................................................................................................... pàg. 2

TÍTOL: Les paradoxes del mestre.

FONT: Revista "Infància".

DATA: juliol/agost 1990.

AUTORA: Mª Antònia Canals.

ARTÍCLE 4............................................................................................................................... pàg. 3

TÍTOL: El treball en grup dels mestres.

FONT: Revista "Infància".

DATA: novembre/desembre 1990.

AUTORES: Pere Darder i Conrad Izquierdo.

ARTÍCLE 5............................................................................................................................... pàg. 3

TÍTOL: Etnografía de un profesor novato.

FONT: Revista "Comunidad Educativa".

DATA: març 1998

AUTOR: José Ángel del Pozo Flórez.

ARTÍCLE 6............................................................................................................................... pàg. 4

TÍTOL: La desmotivació de l'alumnat, primera causa d'estrès

dels docents.

FONT: Diari "Avui".

DATA: dimecres 20 d'octubre de 1999.

AUTORA: Carol Biosca.

ARTÍCLE 7............................................................................................................................... pàg. 5

TÍTOL: Ensenyament: un toc de pessimisme.

FONT: Diari "Avui".

DATA: dilluns 5 d'octubre de 1998.

AUTOR: Jordi Castellanos (Catdràtic de Filologia Catalana a

la UAB)

ARTÍCLE 8............................................................................................................................... pàg. 5

TÍTOL: El profesorado ante el futuro.

FONT: Diari "El País".

DATA: dimecres 18 de novembre de 1998.

AUTOR: Ricardo Díez Hochleitner.

ARTÍCLE 9............................................................................................................................... pàg. 6

TÍTOL: La Globalización en la Educación Infantil

FONT: Revista "Comunidad Educativa".

DATA: decembre de 1992.

AUTORA: Estibalitz Delgado.