Educación Física infantil

Enseñanza. Deporte. Historia # Caracteristíques. Infants. Procés educatiu. Activitat. Joc. Relacions competitives. Habilitats. Capacitats. Activitat física. Esquema corporal. Organització perceptiva. Motricitat. Respiració. Discapacitat

  • Enviado por: LilStar
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 45 páginas

publicidad
cursos destacados
Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
El curso de Reparación de Telefonía Celular o Móvil está orientado a todas aquellas...
Ver más información

Iníciate en LOGIC PRO 9
Iníciate en LOGIC PRO 9
Vamos a ver de manera muy sencilla y en un breve paseo de poco más de una hora como funciona uno de los...
Ver más información


Educació Física amb nens amb NEEs

Dossier de lectures

EDUCACIÓN FÍSICA (MEC, 1989) Diseño Curricular para Educación Primaria, Madrid.

Avui en dia es dóna molta importància al culte al cos i per aquesta raó hi ha una gran demanda social de la seva educació. L'objectiu de l'Educació Física és desenvolupar les capacitats i habilitats instrumentals dels alumnes. L'educació física serveix per a conèixer el propi cos, la conducta motriu i també implica aspectes expressius, comunicatius, afectius i cognoscitius. Les funcions del moviment depenen de les intencions educatives i són les següents:

  • funció del coneixement: conèixer el propi cos i l'entorn

  • funció anatómico-funcional: millora la capacitat motriu

  • funció estètica i expressiva: basada en l'expressió corporal i el moviment

  • funció comunicativa i de relació: mitjançant el cos i el moviment corporal

  • funció higiènica: millora i conservació de la salut i de l'estat físic

  • funció agonística: superació de dificultats mitjançant el moviment corporal i el cos

  • funció catàrtica i hedonista: mitjançant l'exercici es lliberen tensions

  • funció de compensació: el moviment compensa el sedentarisme

L'àrea d'Educació Física ha de tenir en compte aquestes funcions per tal d'assolir els objectius generals de l'educació obligatòria. L'educació ha de promoure la comprensió del cos i de les seves possibilitats i conèixer i dominar diferents activitats corporals i esportives per al desenvolupament personal.

L'Educació física contribueix a aconseguir socialització, autonomia, apren. instrumentals bàsics, millora de les possibilitats expressives, cognitives, comunicatives, lúdiques i de moviment, exploració del entorn i l'establiment de relacions lògiques amb les persones.

El procés d'ensenyament-aprenentatge s'organitza primer adquirint el més global i ampli per després arribar a el més específic i especialitzat. En aquest procés s'ha d'evitar qualsevol mena de discriminació. Una de les característiques de l'Educació Física és la seva funció lúdica, i és per això que molts aprenentatges s'adquireixen mitjançant el joc.

Els objectius generals de l'Educació Física en l'educació primària són els següents:

  • conèixer, valorar el cos i l'activitat física sabent que ajuda a explorar les capacitats corporals.

  • adoptar hàbits que manifestin una actitud responsable cap al propi cos i el dels altres

  • tenir control del propi esforç depenent de les possibilitats i les característiques de la tarea

  • resolució de problemes a través del domini de patrons motrius.

  • utilitzar les capacitats físiques i adaptar-les a cada situació

  • participar en jocs i activitats evitant qualsevol conflicte o discriminació.

CURRÍCULUM D'EDUCACIÓ INFANTIL (Departament d'Ensenyament. Generalitat de Catalunya, 1992).

Fonaments del currículum i orientacions

El currículum és el conjunt d'objectius, continguts, mètodes pedagògics i criteris d'avaluació de cada un dels nivells, etapes, cicles, graus i modalitats del sistema educatiu que regulen la pràctica docent. En ell es concreten una sèrie de principis útils per la pràctica pedagògica.

És elaborat pel govern de la Generalitat de Catalunya i es fonamenta en una opció d'obertura i flexibilitat que inclou tres nivells de concreció. El currículum proporciona informació sobre el què ensenyar, quan ensenyar i com ensenyar. A més a més, també dóna informació sobre el què avaluar, quan avaluar i com avaluar.

Característiques generals dels infants de l'etapa 0-6

El procés educatiu durant els primers anys de vida podem considerar que va de la dependencia cap a l'autonomia, de la impusivilitat cap a la reflexió, de les despostes incondicionades cap a les despostes asociadse, reflexives, conscienciades, de la globalitat en la percepció del món cap a processos més diferenciats. Aquest procés implica individualització i socialització. La interacció és molt important.

Els primers contactes amb el món

Quan l'infant neix, aconsegueix una certa autonomia. Tot i així, necesita una atenció bàsica. Aquesta necessitat tindrà una importancia psíquica. Els moviments que podem observar en el nounat són descàrregues d'energia muscular com: reflexos, modificacions tòniques i espasmes. Tot això és una activitat masiva, global i diferenciada. Tots els estímuls provoquen una desposta i aquest és l'únic mitjà de comunicació amb el medi social. Els adults són els encarregats de que l'infant tingui benestar.

Les primeres associacions, els primers afectes, l'acció dirigida

Ben aviat, l'infant crea associacions entre els seus moviments, els estímuls percebuts i les atencions, estímuls i/o canvis que es produeixen en el medi intern o en l'entorn més immediat.

L'infant expressa el que sent a través de mirades, somriures, picades de peu, palpacions i extencions dels membres cap a objectes o persones. Quan el nen realitza aquesta acció, les persones adultes que conviuen amb el nen se senten gratificades per aquesta activitat, llavors li aporten al nen uns estímuls més variats, intensos i constants. Aquestes accions motores solen produir un efecte que és viscut per l'infant i que comporta repetir l'acció a conseqüència d'aquest efecte.

Quan s'estableix aquest nou sistema de comunicació i d'intercanvi és important que l'adult el mantingui i l'enriqueixi perquè l'infant visqui diverses qualitats del medi físic i social i ajustar la seva acció a aquestes qualitats. Aquestes accions no han de ser mecàniques per tal de trobar matissos emocionals d'afecte real.

Actuant amb el propi cos i relacionant-se amb l'entorn aconsegueix una autonomia progresiva de postura i desplaçaments que li obre un nou camp de possibilitats. Com a exemple trobem la postura de seure.

El nen passa d'un moviment global a un més precís i coordinat. La relació amb les persones adultes i amb els infants més grans contribueix a identificar el llenguatge oral.

Les imatges representatives de la descoberta de sí mateix/a i dels altres i l'actitud investigadora

Amb la utilització del propi cos, com a mitjà d'expressió, relació, etc. arriba a construir-se una imatge mental representativa del seu cos, els objectes les persones i el medi. Aquest fet fa que el ene dirigeixi el moviment d'una manera intencionada mitjançant: investigació activitat mediatitzadora del pensament

L'adult ha de reforçar aquestes actituds i exegir-li comprensió i adaptació a la realitat del infant. Les activitats de exploració del propi cos i l'acció amb el món exterior li donen una imatge del propi cos com un tot independent. El nen comença a crear-se una noció de la pròpia identitat.

L'investigació de les possibilitats d'acció a l'espai i les característiques de l'espai ofereixen una representació de l'espai com inmóvil i on el desplacen els objectes i les persones. L'activitat investigadora proporciona: un coneixement del temps i de l'espai té un paper molt important la imitació influeix sobre el llenguatge. Les persones adultes han de tenir una actitud potenciadota de l'activitat de l'infant i ha de donar marge d'acció.

La comprovació de les possibilitats d'acció

Progressivament, amb aquest procés de compaginar l'activitat motora amb la representació mental i amb l'activitat lingüítica, l'infant arriba a concebre's com una unitat diferenciada.

Això comporta que el nen vulgui investigar els objectes, els jocs, les activitats i el perquè de les coses, és a dir, té la necessitat de descoberta de les propies possibilitats i les del món que l'envolten. Per comprovar els progressos del infant ens podem fixar en l'autonomia, les ressolucions i l'expandiment de les reaccions respecte els altres i si mateix.

La descoberta de la pròpia persona el porta a explorar amb profunditat i d'arribar els límits de la seva actuació. Aquest desig s'inclina contra una ambivalencia entre la voluntad de ser independent i la necessitat de ser tingut amb compte. El procés cada cop es donarà d'una manera més positiva depenent de si l'entorn és més o menys favorable.

L'EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L'EF (Pérez, C., 1993)

Segons el concepte actual d'EF, quina és l'etapa històrica més significativa? Raona la teva resposta.

Des del nostre punt de vista, l'etapa de la Il·lustració és la més significativa pel que fa a l'Educació Física, ja que es comença a introduir aquest concepte com una part integral de l'educació del nen/a. Com es pot veure al text, en aquesta etapa es postula un nou paradigma, més complet i integrador, en el qual es reivindica l'educació integral de l'infant, la necesitat que es trobi en contacte amb la naturalesa i que es cultivin en la seva formació le seves qualitats físiques.

Hi ha diversos autors que deixen constància de la importància de l'educació física però els més reveladors van ser Rosseau i Pestalozzi. Rosseau diu que “L'Educació Física és la millor activitat, ja que planteja el retorn a la natura i educa els sentits i la percepció”. Pestalozzi diu que “l'educació física de l'infant té una importància equiparable a la intel·lectual o a la moral”. A més intentava posar en pràctica un sistema integrador i globalitzador de tot el procés educatiu.

Encara que veiem aquesta etapa com las més significativa, hem de dir que totes les etapes han fet aportacions, i gràcies a aquestes s'ha pogut arribar a la concepció d'EF actual.

Com va influir l'Edat Mitjana en l'EF?

Aquesta època no va fer gaires aportaciones a l'EF ja que predominava la religió cristiana i aquesta veia el culte del cos com un pecat. Aquesta ideologia era l'única vàlida pel col·lectiu. Però com que aquesta societat medieval imposava lluites i tornejos, se li exigia al cavaller que estigués en forma perque lluitava en nom de Crist.

Llavors, l'esglèsia va acceptar finalment aquestes lluites i, per tant, el culte al cos. Tanmateix, l'època medieval no va aportar res important pel que fa a l'EF.

EL JOC MOTRIU (Ríos, M., 1997)

1. Definició del concepte “joc”

El joc és qualsevol activitat que té la finalitat de divertir. El joc és un comportament infantil, una activitat espontània, natural i que no necessita aprenentatge previ. El joc està present al llarg de tota la vida de l'individu, és una activitat essencial per al desenvolupamnent integral del nen i de l'adult, i com és lògic aquesta activitat serà diferent en les diverses etapes biològiques. És en el joc motriu, on és present princilpalment el moviment del cos i/o l'activitat sensorial. A través del joc el nen s'introdueix en el coneixement i en el món de l'adult.

  • Teories sobre el joc

    • Teoria del esbarjo: joc = plaer

    • Teoria del descans: joc = contrapartida del treball

    • Teoria de l'excès d'energia: joc = activitat de descàrrega

    • Teoria de l'anticipació funcional: Preparació per la vida adulta

    • Teoria de a recapitulació: resurecció hereditària de les activitats d'antigues civilitzacions

    • Teoria de l'evasió o compensació: mitjançant el joc acomseguim els desigs que no es poden assolir a la vida real

    • Teoria del desnvolupament integral

  • El valor educatiu del joc

  • El joc té un valor educatiu, ja que a través d'ell lpindividu experimenta, descobreix, dóna respostes, seguint el sistema d'assaig error i així poder reflexionar sobre elles, o comparar-les amb altres viscudes pels companys. A més els aprenentatges que el nen realitza quan juga poden ser transferits a altres situacions no lúdiques.

  • El joc i l'evolució motriu de la persona

    • Primers anys: Exploració del propi cos i de l'entorn. Joc heurístic.

    • 3-5 anys: El joc lliure és fruit de la motricitat espontània.

    • 6-8 anys: joc simbòlic, jocs imitatius. Apareixen les nocions de cooperació i oposició, i s'introdueixen paulativament normes senzilles.

    • 8-10 anys: El joc s'ha de codificar i reglamnetar, apareixen els jocs d'equip i els jocs reglamentats o preesportius.

    • 10-12 anys: Esport individual, d'equip i jocs codificats i recreatius.

  • La classificació dels jocs

    • Jocs d'animació: Normativa senzilla, per iniciar sessió o dinamitzar-la.

    • Jocs de recreació: jugar per divertir-se.

    • Jocs preesportius: Jocs amb complexitat normativa (jocs reglamentats).

    • Jocs paradoxals: dins d'un mateix joc hi ha relacions amistoses i/o hostils amb un mateix individu.

    • Jocs de tornada a la calma: jocs de relaxació.

    • Jocs infantils: de 1-5 anys (molt senzills).

    • Jocs a la natura: jocs fets en el medi natural.

    • Jocs cooperatius: L'bjectiu és que el grup col·labori.

    • Jocs expressius: jocs en els que es treballa l'expressió i la comunicació corporal.

    • Jocs populars: són aquells jocs que provenen de la tradició.

    • Jocs sensibilitzadors: Promouen el sentiment d' empatia cap al col·lectiu de discapacitats.

    • Jocs de condicionament físic: jocs que treballen la força, la resistència, la flexibilitat i la velocitat.

    Per damunt d'aquesta classificació trobem dos grans grups de jocs: els lliures i els dirigits. Segons hagi una intervenció educativa o no.

  • La fitxa de jocs

  • Per millorar l'organització de les sessions és recomanable que l'educador elabori un fitxer de jocs. El contingut de les fitxes serà: el nom del joc, el tipus de joc, l'edat a qui va dirigit el joc, el terreny on es farà el joc, el material que s'utilitzarà, el nombre de participants, el desenvolupament i la normativa del joc, les posibles variants i les observacions.

  • El joc com instrument per trencar relacions competitives

  • Els jocs competitius perque siguin positius, han de tenir una educació de la competitivitat.

    Es recomana fer jocs de relació i per tal de trencar les relacions competitives en un grup s'ha de tenir en compte els seguents punts:

    • Tots toquen i tots puntuen

    • Modificació del torneig

    • Rotació dels jugadors

    • Introduir l'atzar en els moments de puntuat

    • Equips desiguals segons el nivell de joc

  • L'observació del joc lliure i dels jugadors

  • Si volem tenir una informació sobre el joc, cal seguir unes pautes d'observació, com per exemple: quins grups es formen o com es decideix el joc. Si volem una informació molt individualitzada sobre cada jugador, ens podem fixar en uns ítems que ens donen informació sobre quina actitud tenen els jugadors sobre l'activitat i sobre els companys (el nen té interès, és actiu, etc.).

    ÀREA D'EDUCACIÓ FÍSICA (Generalitat de Catalunya, 1990)

    Característiques bàsiques de cada bloc de continguts

    Consciència i control corporal

    Continguts conceptuals:

    • El coneixement del propi cos:

      • L'estructura

      • La funcionalitat

      • Les possibilitats perceptives

      • Consciència del moviment i de la postura

    • L'organització del temps i l'espai i la relació entre ambdós.

    Continguts procedimentals:

    • Construcció de l'esquema corporal:

      • Motricitat ! domini i control del cos

      • Control tònic

      • Processos orgànics (ex: la respiració)

      • Orientació espai i temps

      • Ritme

    Continguts actitudinals:

      • Responsabilitat individual

      • La descoberta del propi cos, la imatge i el funcionament.

      • L'actitud positiva i responsable respecte al desenvolupament del cos i la seva cura.

      • Autoestima basada en la millora del propi coneixement.

      • Autoconfiança i autonomia.

    Habilitats coordinatives

    Continguts conceptuals:

    • Són habilitats motrius específiques:

      • Elements culturals propis de la nostra societat (ex: dansa i esport) que tenen el seu propi entramat intern.

    Continguts procedimentals:

    • Habilitats motrius bàsiques:

      • Procediments d'orientació en l'espai i en el temps.

      • Possibilitats perceptives.

    • Habilitats motrius específiques:

      • Coordinacions pròpies de diferents danses i esports.

    Aquests dos tipus d'habilitats motrius han d'anar relacionats entre ells.

    Continguts actitudinals:

      • Treballar el gust i la satisfacció per l'activitat física.

      • L'autosuperació

      • La responsabilitat i l'esforç

      • La relació interactiva amb els altres.

    Capacitats condicionals

    Continguts procedimentals:

    • Component coordinatiu de la força

    • Resistència general

    • Flexibilitat

    • Velocitat

    Continguts actitudinals:

    • L'organització i la constància

    • L'autosuperació.

    • Hàbits de salut.

    • Acceptació i respecte a la diversitat física.

    Expressió

    Continguts conceptuals i procedimentals:

    Aquests dos tipus de continguts van lligats ja que a través del moviment es canalitzen paràmetres cognoscitius i perceptius:

    • Representar idees, emocions i sentiments.

    • Imitar i simular personatges, objectes i situacions.

    • Expressar corporalment seqüències i ritmes.

    Continguts actitudinals:

    • L'autosuperació.

    • Motivació cap a la comunicació.

    • Reflexió i respecte cap a l'entorn.

    • Col·laboració i participació.

    El joc

    Continguts conceptuals:

    • Aproximació als jocs tradicionals i populars.

    Continguts procedimentals:

    • Combina habilitat i esforç en tasques proposades d'acord amb normes.

    Continguts actitudinals:

    • Responsabilitat individual

      • Acceptació i estimació del propi cos.

      • Higiene i salut

      • Iniciativa motriu

        • Relació amb els altres

      • Motivació vers la comunicació corporal.

      • Acceptació i respecte a la diversitat física.

      • Respecte a l'entorn.

    Esquema-resum: Orientacions didàctiques per dissenyar activitats d´aprenentatge

    L´Educació Física basa els seus processos d´ensenyament-aprenentatge en l´activitat vivenciada per l´alumne. Aquestes vivències caldrà prendre-les com a punt de referència, construint els nous avenços sobre els que ja ha après. Aquests processos d´ensenyança-aprenentatge sobre el propi cos no acaven a una edat determinada, i per tant no queden tancats, sinó que caldrà fer i refer processos ja tractats.

    El joc és una font educativa molt important, ja que per una banda, el mestre coneix al seu alumne i per l´altra, el nen interacciona amb el seu entorn. A més, és una font de plaer i de diversió. L´activitat física ha de tenir en compte aquells components importants per al coneixement del propi cos, ja que el treball sobre aquest, és essencial per al desenvolupament del nen.

    Respecte a les habilitats motrius especifiques, s´haurà de tenir en compte la selecció d´activitats, els recursos dels que es disposen i la variabilitat qualitativa de tipologies de les activitats i dels medis on tenen lloc. S´ha d´evitar una especialització prematura i la manca d´aprofundiment. Pel que fa a les activitats esportives, cal fugir de l´estricta competivitat i vetllar pel respecte entre els companys.

    L´alumne aprèn de les diferents vivències, la interrelació d´aquestes asegura la funcionalitat de l´aprenentatge, de manera que el podrà aplicar a la seva vida quotidiana. La interrelació de continguts s'ha de produir amb les altres àrees per configurar l´aprenentatge global. La consciència del moviment es manifesta per conductes motrius que condueixen a la formació de patrons de moviment que faciliten habilitats. L´execució de moviments comporta precisió de la tasca motriu i modificació del propi patró per adaptar-lo a situacions diverses.

    L´alumnat ha de saber quins són els riscos de fer una activitat física incorrecta o que no estigui al abast de les seves possibilitats. A tota activitat física, s´han de seguir uns hàbits der espectar les recomanacions sobre l´alimentació, tenir cura de la higiene personal i de portar indumentària idònia.

    El paper del professor té diferents vessants: la seva actitud enfront la matèria serveix de referent per a l´alumne, és dinamitzador de les activitats i observador i avaluador del procés d´aprenentatge. A més, ha d´utilitzar metodologies actives amb sistemes d´agrupament que no només suposin una simple juxtaposició de tasques individuals, sinó que propiciïn la cooperació i colaboració entre els alumnes.

    L´estratègia metodològica serà diferent segons els cicles de l´educació primària, d´acord amb els continguts i objectius que es pretenguin assolir i també segons les característiques del període evolutiu de cada nen. Per tal de respondre a les expectatives de l´alumnat, cal presentar les activitats de forma estimulant i atractiva. Condicions a tenir en compte al realitzar activitats:

    • Espai: La distribució adequada dels espais escolars facilita el desenvolupament motor i global del nen. Les experiències motrius s´enriqueixen en diversificar els espais.

    • Material: Ha de ser variat, en quantitat suficient, amb una qualitat de disseny i fabricació que possibiliti l´activitat dels nens adaptada i sense perills. Els nens han d'aprendre a tractar amb cura el material.

    • Temps:

    • Les diferents activitats han de donar coherència a la globalitat de la sessió.

    • Incrementar progressivament la intensitat de l´acció i acabar amb relaxació les sessions.

    • Temps suficient per fer una activitat relaxada.

    • Orientar les sessions i adaptar la duració de les activitats a cada nen i a la dinàmica del grup.

    • Que el conjunt de sessions doni coherència al programa previst.

    • A l´hora de desglossar el programa en sessions i aquestes en activitats, no hi ha d´haver dispersió en la globalitat d´aquesta matèria.

    TERMINOLOGIA BÀSICA

    Educació Física

    “Acció pedagògica que contribueix a l'educació integral de la persona. Utilitza en les seves activitats d'ensenyament/aprenentatge l'activitat motriu amb l'objectiu d'educar. La vivència de l`alumne esdevé eix de l'acció pedagògica”. (Lleixà, T., 1996)

    Joc motriu

    Qualsevol activitat motriu amb la finalitat principal de divertir-se o passar-s'ho bé.

    Esport

    “Tota activitat amb caràcter de joc, que adopta la forma de lluita amb si mateix o amb els demés, o que constitueixi una confrontació amb els elements naturals. Si aquesta activitat implica la competència, sempre haurà de realitzar-se amb esperit esportiu. Sense joc net no hi pot haver esport”. UNESCO

    Principis de l'Educació Física

    • Principi de canvi: s'ha de facilitar el màxim d'estímuls diferents amb la finalitat de trencar amb la monotonia corporal, oferint la possibilitat de vivenciar al màxim el seu potencial corporal.

    • Principi de disponibilitat: l'alumne ha de donar una resposta corporal adequada als diferents estímuls, trencant amb el concepte d'automatisme.

    • Principi d'autoacceptació i autonomia corporal: mitjançant l'activitat física hem de contribuïr a un major autoconeixement i control corporal, en definitiva, a millorar la qualitat de vida i aprén de la realitat.

    Activitat Física Adaptada (AFA)

    “La actividad física adaptada (AFA) se define como un cuerpo de conocimientos multidisciplinar dirigido a la identificación y solución de las diferencias en la actividad física. Es una profesión de prestación de servicio y un cuerpo académico de estudio que apoya una actitud de aceptación de las diferencias individuales, aboga por mejorar el acceso a estilos de vida y al deporta, y promueve la innovación y la cooperación en la prestación de servicios y la adaptación de las normativas. La AFA incluye, además de otros aspectos, la Educación Física, el deporte, la recreación, la danza y las artes creativas, la nutrición, la medicina y la rehabilitación”. (Congrés Mundial d'AFA, 1998)

    Deficiència (OMS)

    Qualsevol pèrdua o anormalitat d'una estructura o funció (psicològica, fisiològica, sensorials o anatòmica). Representen, per tant, les pertorbacions a nivell orgànic.

    Discapacitat (OMS)

    Tota restricció o absència (per causa d'una deficiència) de la capacitat de realitzar una activitat en la forma normal de l'ésser humà, representant les pertorbacions a nivell funcional.

    Minusvalidesa (OMS)

    Una situació de desavantatge per a un individu, degut a una deficiència o discapacitat, la qual limita o impideix assumir un rol. Essent, per tant, la socialització d'una deficiència o discapacitat, representant les pertorbacions a nivel social.

    L'ESQUEMA CORPORAL

    “Coneixement del propi cos en repòs i en moviment amb una percepció de les parts i de la totalitat corporal, utilitzat com instrument de relació amb l'entorn”. (Le Bouch)

    L'elaboració de l'EC segueix les lleis de maduració nerviosa:

    • Llei del desenvolupament cèfalo-caudal: el desenvolupament s'extén a trevés del cos del cap a les extremitats.

    • Llei pròximo-distal: maduren abans les zones més properes a les més allunyades del cos.

    Evolució

    • De 0 a 2 anys: delimita el seu propi cos de la resta d'objectes. Es realitza per parts i s'ajusta a les dues lleis anteriorment esmentades. En un primer moment el nen domina els segments anteriors del cos i que, respecte a les extremitats, el domini creix de l'arrel als extrems. El nen passa dels reflexos a les primeres coordinacions.

    • De 2 a 5 anys: Aprenentatge global. La motricitat permet el coneixement del cos.

    • De 5 a 7 anys: Període de transició. De la globalitat a l'anàlisi i la diferenciació. Es passa de l'acció del cos a la representació.

    • De 7 a 11 anys: Presa de consciència dels elements corporals i del seu control. Desenvolupament d'aprenentatges específics. Autonomia corporal.

    Importància de l'educació de l'EC

    Un esquema corporal mal estructurat és un dèficit en la relació del subjecte amb el món extern, el qual es tradueix en el pla de la percepció [dèficit en l'estructuració espai-temporal], de la motricitat [maldestresa i incoordinació, mala postura] i de la relació amb els demés [perturbacions afectives amb els altres].

    El nen que pateix perturbacions de l'EC presentarà una manca de disponibilitat motriu, a la qual cosa haurem d'afegir problemes per seguir el ritme d'aprenentatge del grup-classe i modificacions en el seu caràcter (canvis d'humor, atacs de còlera, aparent manca de voluntat…).

    A tot això cal afegir també les dificultats en l'aprenentatge de la lectura, que pot traduïr-se en:

    • Confusió entre lletres simètriques, en la inversió de l'orientació dreta/esquerra (b/d-p/q) adalt/abaix (n/u).

    • Inversió en la ubicació de les lletres (per, pre, erp), de les síl·labes (jo no veig, jo veig no).

    ORGANITZACIÓ PERCEPTIVA

    • “Los sentidos constituyen la vía a través de la cual el alumno toma consciencia de las capacidades de su propio cuerpo, de sus posibilidades y de sus límites.

    • A través de la educación sensorial, el alumno se acostumbrará a seleccionar los estímulos a los que deba responder con su acción motriz y pondrá en juego sus capacidades de tomar decisiones.

    • La percepción de las características del entorno y de la propia situación parmitirán dar respuestas al problema motriz que éstas provocan.

    • Finalmente, una buena educación de los sentidos generará automatismos motrices antes determinadas excitaciones sensoriales que actuará a favor de una economía de esfuerzos.”

    Bases de la motricitat: sensació i percepció

    La sensació és l'acció de sentir. Percepció d'una impressió rebuda a la perfèria per un nervi sensitiu que la transmet dels òrgans dels sentits als centres nerviosos.

    Per tant, tot coneixement del medi extern o intern s'obté mitjançant els sentits, a través dels receptors sensorials repartits per tot el cos. La informació anirà per vies nervioses aferents, fins al Sistema Nerviós Central. Allà aquests estímuls seran descodificats.

    Classificació de les sensacions:

    • Sensacions interoceptives: Necessitats bàsiques. Informen al cervell dels estímuls procedents de les vísceres.

    • Sensacions propioceptives: Informen sobre la situació del cos a l'espai i la postura (sensacions kinestèsiques i vestibulars).

    • Sensacions exteroceptives: Per contacte (gust i tacte) o a distància (olfacte, oïda i vista). Informen dels estímuls provinents de l'exterior.

    La percepció és l'acció de percebre. Recepció en els centres nerviosos d'una impressió dels sentits.

    SENSACIÓ >>>>>>>>>>>>> PERCEPCIÓ >>>>>>>>>>> CONEIXEMENT

    (contacte amb l'estímul) (Aprehensió de l'estímul)

    Propostes educatives de les sensacions exteroceptives:

    • Ampliant al màxim el ventall dels estímuls.

    • Agilitzant les vies aferents i eferents.

    • Millorant i fer conscient el nen de les seves possibilitats sensorials i perceptives.

    • Proporcionant més sensibilitat, afinant els llindars mínims superiors i diferencials.

    • Desenvolupament les habilitats perceptives:

  • Discriminació visual

    • Agudesa visual: capacitat per distingir formes i detalls precisos.

    • Rastreig visual: seguir amb la mirada símbols o objectes.

    • Memòria visual: capacitat de recordar experiències visuals anteriors.

    • Diferenciació figura-fons: capacitat per seleccionar la figura dominants de l'entorn.

    • Estabilitat perceptiva: capacitat per observar diferències entre objectes que pertanyen a una mateixa categoria.

  • Discriminació auditiva

    • Agudesa auditiva: capacitat per captar i diferenciar sons (to i intensitat)

    • Rastreig auditiu: identificació i seguiment del so

    • Memòria auditiva: capacitat de recordar i reproduir experiències post-auditives.

  • Discriminació tàctil

    • Capacitat per distingir diferents textures mitjançant el tacte

  • Discriminació del gust i l'olfacte

    • Capacitat de distingir diferents gustos i olors (estímuls d'origen químic)

    ACTITUT O AJUST POSTURAL

    L'actitut o ajust postural és conquerir una postura habitual i còmoda, que ha de ser capaç de ser mantinguda amb un mínim esforç i sense que provoqui desequilibris ossis-articulars. (LE BOULCH)

    La postura s'instal·la progressivament al llarg de la vida, ha de respondre a necessitats estètiques i mecàniques per ser més eficaç en el moviment.

    La regulació de l'actitut: a través de l'activitat tònica mantenim la postura i aquest fet implica que l'organisme assegura l'equilibri corporal.

    Propostes educatives per l'educació de l'actitut

    • Conèixer les parts del seu cos

    • Experimentar noves sensacions en les diferents parts del seu cos

    • Prendre consciència de les diferents posicions corporals

    • Prendre consciència de la mobilitat de l'eix corporal

    • Dissociar els segments. Alliberar la cintura escapular i la cintura pèlvica

    • Educar la respiració i la relaxació

    • Educar el seu equilibri corporal

    • Desenvolupar equilibradament la musculatura

    • Mantenir la mobilitat articular

    • Expressar-se mitjançant l'actitut

    • Desenvolupar el control tònic

    EQUILIBRI

    Permet estabilitzar la posició d'empeus tant dinàmica com estàtica, mantenint-se o reequilibrant-se en tot moment, gràcies a una contracció adequada de la musculatura i a una bona resposta a les informacions propioceptives.

    • Paràmetres de l'equilibri:

  • Línia de gravetat

  • Centre de gravetat

  • Base de sustentació


    • Posicions més estables:

    • Altura de centre de gravetat = 0

    • Base de sustentació màxima

    • Posicions menys estables:

    • Altura de centre de gravetat = infinit

    • Base de sustentació mínima


    Propostes educatives:

    • Variacions del punt de recolzament, de la posició corporal, de l'altura del centre de gravetat i de la superfície de recolzament.

    • Sostenir materials i/o anul·lar referències.

    LA LATERALITAT

    Concepte: Tendència a utilitzar un costat del cos amb preferència sobre l'altre. Les cause de la dominància poden ser:

    • Genètiques (lateralitat cortical: tenir més desenvolupat l'hemisferi esquerre del cervell i tenen preferència a utilitzar més la part dreta del cos).

    • Prenatals (segons la posició de l'embrió).

    • Ambientals (cultura, pressió social…).

    Tipus

  • Lateralitat integral: predomini absolut d'un costat

  • Lateralitat no integrada o creuada: Predomini d'un costat en una part del cos i d'un altre en una altra part del cos (mà dreta-peu esquerre).

  • Ambidextrisme: Utilització potenciada dels dos costats del cos, i en la què existeix una diferència de dominància molt petita, però que s'accentua amb l'educació.

  • Lateralitat invertida o contrariada: la d'aquelles persones que les conductes apreses les fan amb un segment diferent que les no apreses.

  • Evolució

    • 1ª Etapa. 0-3 anys

    • Fins als 3 mesos no hi ha diferència

    • Dels 4 als 6 mesos comença a aparèixer una petita diferència quantitativa

    • Dels 6 mesos als 3 anys, clara i progressiva diferència quantitativa i qualitativa.

    • 2ª Etapa. 3-7 anys

    • Clara dominància segmentària quantitativa i qualitativa

    • Poden aparèixer problemes degut a la no coordinació

    • Etapa crítica entre 3 i 4 anys, que és quan s'ha de fixar el segment dominant.

    • Cal evitar pressions socials que interfereixin en la fixació

    • 3ª Etapa. 8-12 anys

    • Coincidint amb el final del procés de mielinització de les terminacions nervioses, el procés ja ha d'estar ben definit.

    Pautes generals

    • Que la lateralitat es realitzi de manera correcta:

    • Sobre el segment neurològicament dominant

    • Donant màxima disponibilitat al subjecte proposant moltes i variades tasques motrius.

    • Que l'alumne tingui coneixement del procés assolit (autonomia)

    Localització

    Ideal als 3 anys, encara que es pot localitzar més tard. L'objectiu és localitzar el segment dominant mitjançant test o full d'observació amb es següents característiques:

    • Conductes i moviments senzills que no suposin aprenentatge.

    • No es faran demostracions prèvies, per tal de no mediatitzar el segment a utilitzar.

    • Es plantejaran activitats el més variades possible, per tal de localitzar el peu, ull, mà, orella dominant.

    Fases de la lateralitat

  • Fase de fixació - 4 a 5 anys

  • Objectiu: incrementar la pràctica amb el segment dominant per tal de fixar el procés de lateralització (fixar dominància quantitativa i qualitativa).

    Propostes educatives:

    • Comprometre sempre el segment corporal dominant

    • Fer conscients als nens dels segments parells i de la seva simetria

    • Experimentar el màxim nombre de moviments que necessitin la utilització d'un o altre costat del cos: diferenciació segmentària.

    • Presa de consciència de la dominància d'unes parts del cos.

  • Fase de desenvolupament - 6 a 9 anys

  • Objectiu: consolidació de la fase de fixació i inici de la pràctica amb el segment no dominant.

    Propostes educatives:

    • Presa de consciència de la simetria de les parts del cos

    • Presa de consciència de les diferents trajectòries del cos i velocitats segmentàries

    • Presa de consciència de la independència segmentària

    • Projecció de la lateralitat a l'espai

    • Refermar la qualitat de moviments dels segments dominants

  • Fase de maduració - 10 a 12 anys

  • Objectiu: Bilateralitat: domini successiu d'una mateixa tasca amb dues parts. Ambidextrisme: capacitat de realitzar dues accions diferents amb cada mà o cada peu.

    Propostes educatives:

    • Madurar les propostes de la fase anterior

    • Refermar la qualitat en els moviments dels segments no dominants

    • Afinar els moviments implicant dos segments amb tasques successibes o simultànies

    LA RELAXACIÓ

    És la capacitat que té el cos d'aplicar el to muscular adequat a cada situació per tal d'estalviar energia. És una situació de transició, d'eliminació de tensió, és a dir, un descans, tant a nivell fisiològic com psicològic, basat en una gran concentració interna.

    Objectius

  • Millora de la capacitat de percepció i autopercepció:

    • Millora del coneixement i control del propi cos.

    • Evitar contraccions segmentàries parasitàries.

    • Evitar rigideses

    • Aconseguir una independència segmentària

    Per tant, millora de la concentració i l'atenció (visual i auditiva).

  • Millora del control tònic muscular.

  • Aquests objectius poden ser tractats des de dos punts de vista:

    • Estàtic: el cos en situació de repòs.

    • Dinàmic: el cos en moviment.

    Propostes educatives:

    • Percebre globalment el cos en repòs i en moviment

    • Percebre globalment el cos en tensió i en relaxació

    • Reconèixer els segments corporals i experimentar diversos graus de tensió

    • Realitzar moviments amb diverses velocitats i acceleracions

    • Fer servir objectes utilitzant contraccions musculars de diversa intensitat

    • Passar ràpidament del repòs a l'acció

    • Passar ràpidament de l'acció al repòs

    LA RESPIRACIÓ

    És l'intercanvi de gasos que realitza l'èsser viu amb l'aire que l'envolta. És una funció automàtica, per tant, de senzilla execució. Però les diverses tensions a la qual està sotmesa fa que es vagi deteriorant la fluïdesa natural del moviment també d'una forma inconscient i automàtica.

    Es troba íntimament relacionada amb la percepció del propi cos, i suposa la conscienciació del moviment d'una part interna d'aquest. Malgrat que és una funció principalment automàtica, segons l'actuació del sistema nerviós pot ser també automàtica (objectiu de l'educació física).

    Fases

  • Inspiració: Entrada d'aire de l'atmosfera als pulmons per les vies respiratòries superiors, mitjançant la distenció de la musculatura inspiratòria.

  • Apnea: retenció del moviment respiratori, ja sigui en inspiració o expiració.

  • Expiració: alliberament a l'atmosfera de l'aire pulmonar mitjançant la contracció de la musculatura inspiratòria.

  • Formes de respirar

  • Respiració clavicular o alta: quan és realitzada amb la part superior dels pulmons i penetra poca quantitat d'aire dins seu.

  • Respiració intercostal o mitja: quan es realitza amb la part central dels pulmons. Produeix una expansió pulmonar superior a la respiració alta.

  • Respiració abdominal, diafragmàtica o baixa: quan es realitza amb la part inferior dels pulmons gràcies a l'acció del diafragma.

  • Respiració completa: és la combinació de les tres anteriors i és la més important; també és la que fem servir menys.

  • Objectius del treball respiratori

  • Percepció de les funcions respiratòries.

  • Percepció de les vies respiratòries: nas, boca.

  • Percepció de les fases respiratòries: inspiració, apnea, expiració.

  • Percepció de les formes respiratòries.

  • Regulació del comportament de la funció respiratòria.

  • Control respiratori en repòs i en moviment i domini d'aquest davant situacions afectives i emotives:

  • Adequació a la funció respiratòria en tot tipus de moviment i adequació del ritme respiratori a les diferents activitats.

  • Adaptació de la funció respiratòria a d'altres medis, concretament al medi aquàtic.

  • Independència de la funció respiratòria davant situacions afectives, emotives o de risc.

  • Autoconeixement de la funció respiratòria. El nivell de coneixement variarà amb l'edat.

  • Importància de respirar pel nas

  • Purificar l'aire inspirat.

  • Escalfar l'aire inspirat.

  • Humitejar l'aire inspirat, evitant la irrigació de les altres parts de les vies respiratòries.

  • Percepció dels olors.

  • Reforçar la musculatura respiratòria.

  • Evitar malformacions al paladar i boca.

  • L'ORGANITZACIÓ ESPACIAL

    El nen, en néixer, no és capaç de distingir el seu cos de l'entorn, no té consciència de fins on arriba ell i on comença la resta del món.

    L'orientació espacial designa la nostra habilitat per avaluar amb precisió la relació física entre el nostre cos, l'entorn i els elements que el composen, i proporciona els instruments per ajustar les modificacions d'aquesta relació quan ens desplacem.

    Evolució de l'organització espacial

    Es parteix de les informacions propioceptives i exteroceptives (visual), per codificar i organitzar les relacions entre els elements que es trobin a l'espai.

    1er estadi

    • Accés a l'espai perceptiu, resultat de l'experiència perceptiva immediata i de la vivència motriu.

    • Aprox. fins els 5-7 anys.

    • El nostre cos com a principal referència. Treball des d'una perspectiva més egocèntrica.

    2n estadi

    • Accés a l'espai representatiu. Requerirà una anàlisi de les pròpies percepcions, partint de punts de referència externs.

    • A partir dels 7-8 anys

    • Relacions projectives (apreciació de perspectives, seccions, prolongació de superfícies i volums, orientació dreta/esquerra en relació als demés)

    • Relacions euclidianes (comprensió de l'escala, proporcions, nocions de paral·lelismes, angles…)

    Propostes educatives fins als 7 anys

    • Apreciar l'espai corporal

    • Realitzar localitzacions espaials (relacions topològiques)

    • Reconeixement de l'espai d'acció

    • Nocions dins/fora, interior/exterior, davant/darrera, a dalt/baix, sobre/sota

    • Adquirir nocions d'agrupament/dispersió, d'ordre, de proximitat/llunyania

    Propostes educatives a partir dels 7 anys

    • Consolidació de l'etapa anterior

    • Projectar la lateralitat a l'espai

    • Representar i interpretar gràficament l'espai

    • Apreciació de trajectòries

    L'ORGANITZACIÓ TEMPORAL

    El moviment es realitza al llarg d'un temps. Cada vegada que el nen inicia una acció motriu, ha de preveure la duració, la distribució dels components de l'esmentada acció al llarg d'un temps, el ritme d'execució. El nen fonamentarà la seva organització temporal en:

    • La percepció de l'ordre i organització (aspecte qualitatiu del temps) Implica una successió d'esdeveniments que tenen lloc en un període de temps.

    • La percepció de la durada i de l'interval (aspecte quantitatiu del temps) Implica ser capaç d'establir uns límits determinant un principi i un final.

    Propostes educatives

    • Consciència de les relacions en el temps: temps d'espera, temps d'acció.

    • Consciència del moments del temps: abans, durant, després.

    • Adquisició de nocions de simultaneïtat i successió

    • Concepte de ritme

    • Sincronització de desplaçaments amb cadències i ritmes marcats

    • Sincronització de música i moviment. Aprenentatge de danses.

    ORGANITZACIÓ ESPÀCIO-TEMPORAL

    El temps existeix en un espai determinat. En analitzar les relacions que s'estableixen entre ambdós conceptes, sorgeixen nous conceptes fonamentals en EF: velocitat, acceleració i desacceleració.

    Propostes educatives

    • Apreciació, diferenciació i representació de diferents velocitats, a partir del moviment propi o del moviment aplicat a un objecte

    • Apreciació, diferenciació i anticipació a diferents acceleracions o desacceleracions

    • Intercepció de trajectòries d'objectes o de companys.

    LES HABILITATS MOTRIUS

    L'habilitat motriu es tracte d'una capacitat per resoldre un problema motriu específic, per elaborar i donar efectivament una resposta eficaç i econòmica amb la finalitat d'aconseguir un objectiu precís. Aquesta capacitat s'adquireix poc a poc.

    Cada habilitat és el producte d'acomodacions i modificacions d'habilitats ja adquirides que constitueixen el repertori de l'individu. S'elabora durant la primera infància i filogenèticament (reflexes que es posseeixen com a éssers humans).

    Els primeres 5 anys de vida són considerats com un període al llarg del qual es produeix l'adquisició bàsica dels moviments més fonamentals, denominats patrons de moviment bàsic, considerant-se unitats de moviment genèriques i controlades principalment per la maduració del sistema nerviós. Els anys següents estan caracteritzats tant per l'estabilització, fixació i refinament d'aquests patrons com per l'adquisició de les formes de moviment significativament diferenciades a les que ja eren conegudes.

    Tipus d'habilitats motrius:

    Habilitats motrius bàsiques: Són el substrat bàsic pel desenvolupament de les habilitats motrius específiques. Es tracta de: desplaçaments, salts, girs, equilibris, llençaments i recepcions.

    Habilitats motrius específiques: Es tracta de l'Esport i de la dansa.

    JOCS MOTRIUS SENSIBILITZADORS: UN MITJÀ CAP A LA NORMALITZACIÓ I EL RESPECTE A LA DIVERSITAT

    Els jocs motrius són aquells, que amb presència de persones amb discapacitat o no, fan que els participants visquin de manera lúdica les limitacions de les persones amb dificultats (físiques o sensorials) i valorin les seves capacitats.

    Objectius

    • Sensibilitzar als participants sobre la realitat del col·lectiu de les persones amb discapacitat.

    • Fomentar actituts positives i solidàries basades en el respecte a la diversitat.

    • Evitar l'aparició d'actituts negatives o no-integradores mitjançant el component lúdic i participatiu de l'activitat.

    • Experimentar i vivenciar les limitacions i valorar les capacitats que tenen aquestes persones, a banda d'aquestes limitacions.

    ACTIVITATS FÍSIQUES ADAPTADES A L'ALUMNAT AMB DISCAPACITAT

    El mestre analitza la tasca inicial i les característiques individuals de l'alumne/a i modifica la metodologia, l'entorn i el material.

    ORIENTACIONS DIDÀCTIQUES

    ALUMNE AMB DISCAPACITAT AUDITIVA

    • Asegurar la comprensió del llenguatge oral, tenint sempre en compte que mai podrà parar atenció simultàniament a més d'una font d'informació:

      • Cridar la seva atenció per mitjans visuals o tàctils abans de parlar.

      • Col·locar-se davant d'ell, evitant que en parlar-li, la gesticulació, els objectes que es tinguin a la mà, el cabell o les ombres dificultin la lectura labial.

      • Situar a l'alumne en una situació que faciliti l'observació general del grup i de l'espai.

      • Atenuar i evitar els sorolls de fons per aquells alumnes amb alguna resta auditiva.

      • No cridar ni fer moviments exagerats de la boca (lectura labial)

      • Assegurar que la il·luminació eviti el contrallum.

      • No parlar mentre s'escriu a la pissarra, es prenen notes o s'està en moviment. El mestre ha d'estar quiet i mirar a l'alumne.

      • Completar l'explicació oral amb elements i referències visuals.

      • Exemplificar sempre l'activitat que s'explica.

      • Quan un company expliqui alguna cosa al grup, avisar a l'alumne sord.

    • Explicar anticipadament nous conceptes, assegurant la seva assimilació.

    • En cas d'incomprensió, s'ha de reformular la frase donant la màxima informació, evitant:

      • Repetir insistentment i de manera textual el que s'ha dit.

      • Utilitzar frases segmentades o paraules aïllades sense sentit.

      • Facilitar la resposta desitjada.

    • Contextualitzar sempre, davant qualsevol explicació, el què, com, on i perquè.

    • Buscar alternatives a les senyals acústiques.

    • En jocs i esports d'equip assegurar prèviament el coneixement de les normes i pautes a seguir.

    • Explicitar continguts relatius a valors i actituts.

    • A les activitats rítmiques s'ha d'assegurar que l'alumne percebi les vibracions, baixant les freqüències agudes i pujent les greus.

    • Parar atenció en l'ús d'ajuda de pròtesis.

    • En activitats aquàtiques, a més de no poder utilitzar-se la pròtesi, és necessari consultar sempre si estan o no indicades.

    • Si existeixen problemes d'equilibri i/o vertigen, parar molta atenció a totes les activitats, sobretot en les que hi hagi algun risc.

    • Es recomana la presència d'un mestre de recolzament o d'un alumne col·laborador, en funció de l'edat, que es responsabilitzi del seu seguiment al llarg de la sessió.

    • Si l'alumne no realitza la lectura labial, seria òptim conèixer el llenguatge de signes tant per part del professorat com dels companys.

    ALUMNAT AMB DISCAPACITAT VISUAL

    • En els alumnes que presenten alguna resta visual, incentivar la utilització d'aquesta resta, potenciant la discriminació visual. Per això és important conèixer les característiques del seu camp, agudesa visual, sensibilitat cromàtica i al contrast, amb l'objectiu de presentar tasques i material de la millor manera, aprofitant al màxim la resta visual.

    • S'han de tenir en compte els informes mèdics, ja que depenent del tipus de patologia podrà posar-se en perill la resta de visió existent.

    • Promoure i estimular la motricitat amb l'objecte a desenvolupar el moviment intencional, paral·lelament, evitar les conseqüències del sedentarisme, incrementant la seva salut i, per tant, la seva qualitat de vida.

    • Informació:

      • Tant els alumnes cecs com els que presenten baixa visió requereixen una major quantitat d'estímuls auditius, kinestésics i tàctils.

      • Informar prèviament del que es tractarà a classe, explicant anticipadament els conceptes nous, per a contextualitzar al màxim les activitats. Si avancem informació escrita, aprofitar la resta visual presentant informació ampliada o, en els casos de ceguesa total, en Braille.

      • Donar més informació sobre les tasques amb la finalitat de què l'alumne sigui més autònom i perdi les pors a allò desconegut.

      • La informació ha de ser concreta però exhaustiva, procurant no recolzar-se massa a la imatge visual, verbalitzant les accions a realitzar, de tal forma que en tot moment sigui coneixedor del que ha de fer i del que fan els demés. En la demostració, facilitar que pugui tocar a la persona que la realitza, o bé mobilitzar les seves parts corporals.

      • És interessant a més pactar un codi fix on les paraules clau representin situacions o tasques que es donguin sovint, amb la finalitat de guanyar temps en les explicacions.

      • Informar d'específic a general, per a facilitar la comprensió de la globalitat de l'activitat.

      • Informació durant i després de l'execució, tant per part del docent com dels companys, per a facilitar el coneixement dels efectes de l'actuació i augmentar la seva motivació i interès.

      • Utilitzar un llenguatje descriptiu, adequat i clar, tenint present el repertori de vocabulari del que disposa l'alumne i els significats que dóna a determinats conceptes.

      • Cridar a l'alumne pel seu nom abans de parlar-li, comprobant que rep els missatges i intentar minimitzar altres fonts sonores que puguin interferir en el procés de comunicació.

      • Utilitzar un to de veu adequat, ja que pot ser un factor motivador o desmotivador.

      • Si l'alumne presenta una resta visual, la informació haurà de presentar-se de manera que s'optimitza aquesta resta.

      • Alguns alumnes poden necessitar sistemes alternatius i augmentatius de comunicació. Per això, és recomanable que tant el docent com la resta d'alumnes coneguin aquests sistemes per a donar un millor recolzament al company que els utilitza i facilitar la comunicació.

    • L'espai:

      • Reconèixer l'espai previament a través del tacte, coneixent l'estructura i el perímetre mitjançant la seva identificació verbal, i marcar punts de referència per a evitar la por a la desorientació. Amb alumnes amb baixa visió, es reconeixerà també l'espai i aquells elements visuals que poden servir d'orientació.

      • És recomanable la familiarització amb els sons i possibles olors propis de l'espai, amb l'objectiu de facilitar la seva orientació.

      • És aconsellable treballar sempre al mateix espai, per a que resulti familiar i evitar inseguretats.

      • S'han d'evitar portes i finestres semiobertes, ja que poden produir accidents.

      • Per a reforçar la orientació, poden utilitzar-se les següents estratègies:

        • Orientació a través de la veu del mestre, sempre es donaran informacions concretes des del mateix lloc, com per exemple:

          • La informació inicial des d'un punt determinat de l'espai.

          • Utilitzar la tècnica de la orientació indirecta: dirigir-se al grup sempre des del mateix punt, de manera que la veu del docent sigui un punt de referència constant.

          • El fi de la sessió des de la sortida.

          • Per a recollir el material, des d'on estigui.

          • En carrera rectilínia, es cridarà l'alumne des de la meta.

      • És recomanable minimitzar les fonts sonores que puguin desorientar o perdre l'atenció.

      • És convenient mantenir un codi fix d'avís i orientació.

      • Utilització de línies tàctils i diferents superfícies per a marcar les àrees de joc. En el cas de resta visual, potenciar el contrast de les línies de demarcació del terreny.

      • El material ha de situar-se sempre de la mateixa manera a l'espai facilitant-se la seva autonomia. Advertir quan canviï la seva disposició.

      • Si es desorienta, donar consignes referides al seu propi cos i als objectes, situant-lo a l'espai.

      • Utilitzar les ajudes-guia per a accedir per sí mateix a punts espacials determinats.

      • Protegir els obstàculs inevitables (columnes…)

      • La superfície ha de ser antridelliscant i no abrasiva.

    • Motricitat:

      • Proposar activitats que incrementin l'exploració del cos i del seu entorn, estimulant els sentits en general, desenvolupant, en definitiva, l'organització espacial i l'esquema corporal. Respecte a la percepció espacial, insistir en tasques que incrementin la percepció, representació i orientació.
        Quant a l'esquema corporal, incidir:

        • En l'estructura corporal i la pròpia imatge, insistint en el conexiement i l'acceptació del propi cos, aixó com de les seves possibilitats de moviment.

        • En l'organització de sensacions i percepcions: proposar tasques motores de major estimulació sensorial porpioceptiva y exteroceptiva. En els alumnes amb resta visual, s'haurà de prioritzar la discriminació visual.

        • En l'ajutament postural i equilibri, per a mantenir una posició correcta d'empeus, assegut i en mobiment.

        • En el control tònic, la relaxació i respiració, afavorint la disminució de la hipertonia muscular provocada per les possibles pors, incidint-se paral·lelament en el control de to muscular.

        • En la lateralitat, ja que les alteracions de la lateralitat comporten dificultats en l'orientació espacial.

      • Prioritzar, a més, les habilitats motrius: desplaçament, salts, girs i control i manipulació d'objectes.

      • Potenciar l'expressió, la creativitat i comunicació corporal, especialment en cecs totals.

      • Proposar activitats que afavoreixin l'autonomia i els hàbits higiènics, desenvolupant, a més les habilitats socials i els comportaments adaptatius.

    • El material:

      • Familiaritzar-se prèviament amb ell, cosa que incrementa la contextualització de l'activitat i evita la por a allò desconegut.

      • Incentivar l'exploració tàctil dels objectes.

      • Per a donar material a l'alumne pot posar-se en contacte directe amb les seves mans o bé es farà sonar.

      • Ha de compartir la responsabilitat de guardar i treure el material.

      • Respecte al material convencional:

        • En el cas de resta visual, el material ha de ser de color contrastat i més gran de l'habitual.

        • Afegir senyals acústiques al material mòbil.

        • Marcar el material per a la seva orientació.

        • Utilitzar material d'espuma quan sigui possible.

      • Utilitzar material específic d'esport adaptat.

    • Altres adaptacions:

      • Estructura regular, organitzada i ordenada al llarg de tota la sessió.

      • A les activitats de dispersió o carrera, haurà d'anar guiat mitjançant la corda d'acompanyament, o de la mà si presenta pors.

      • S'ha de permetre el contacte per a la localització i el seguiment dels companys.

      • Evitar situacions de perill.

      • Presència d'alumne col·laborador, en funció de l'edat, o professorat de recolzament per a facilitar la guia i l'acompanyament.

    ALUMNAT AMB DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL

    • Informacions concretes, precises, organitzades i simplificades. Les consignes hauran de ser simples, amb les paraules mínimes i freqüents repeticions facilitaran la transferència a altres situacions posteriors.

    • La informació ha d'arribar per la major quantitat de vies possibles, potenciant la verbalització i la comprensió, afavorint la capacitat de representació i abstracció.

    • Les accions han d'estar associades estretament a la terminologia corresponent, amb la finalitat d'aconseguir la unió entre el sistema de signes verballs i l'experiència.

    • Procurar limitar les instruccions verbals, ja que presenten dificultats en la comprensió del missatge oral. Sempre que sigui possible es complementarà la informació verbal amb visual, ja que ho comprenen millor amb la demostració i la imitació del model, sense oblidar un reforç tàctil.

    • Períodes d'aprenentatge curts, ja que els processos d'aprenentatge són molt lents. Facilitar la comprensió dels missatges, centrant l'atenció, ajudant-lo a identificar les demandes de l'entorn i eliminant les fonts de distracció. Si la tasca és complexa, es donarà una explicació general i, a mida que es desenvolupa, amb reforç continuat s'aniran ampliant les consignes.

    • Simplificar les tasques, fraccionant l'ensenyança en petits passos, reduïnt la complexitat de l'aprenentatge i el nombre de decisions.

    • Pedagodia de l'èxit: les tasques han de ser un repte assumible, sense infravalorar les potencialitats de l'alumnat. Es plantejaran els objectius a curt plaç ja que els resultats seran ràpids i motivadors.

    • Davant de la falta de motivació, modificar freqüentment les tasques degut a les dificultats d'atenció i concentració que presenten, dinamitzant la situació contínuament. Es donarà prioritat a les activitats que proposin condicions d'aprenentatge positives en els aspectes socials i afectius, utilitzant diferents tipus d'esforç.

    • S'haurà de tenir paciència en el treball, esperant la resposta i valorant el mínim èxit. Informar immediatament després de l'acció, afavorint el feedback, amb l'objectiu de reforçar positivament.

    • Mantenir un cert ritual o model a les sessions, conseguint un ambient estructurat que facilitarà la comprensió de la situació. La repetició serà una estratègia per a potenciar l'assimilació de coneixements intentant evitar actituds mecàniques.

    • Respectar les fases del desenvolupament motor, generalment fer propostes de treball corresponents a l'edat mental i cronològica, sense caure en l'infantilisme, adaptant-se al seu nivell de desenvolupament maduratiu.

    • Afavorir activitats que possibilitin l'exploració del cos i del seu entorn, estimulant els sentits en general, desenvolupant, en definitiva, l'organització espacio-temporal i l'esquema corporal.

    • Emfatitzar el desenvolupament de les habilitats motrius bàsiques.

    • Potenciar l'expressió corporal i la creativitat.

    • Treballar les capacitats físiques bàsiques, tenint en compte l'assessorament mèdic imprescindible en aquells casos que presentin lesions cardíaques o insuficiències respiratòries.

    • Proposar activitats que afavoreixin l'autonomia i els hàbits higiènics, desenvolupant a més les habilitats socials.

    • Material:

      • El color i la forma han de ser atractius i estimulants.

      • Objectes grans i lents per a facilitar qualsevol manipulació. En tamany dels objectes podrà reduïr-se a mida que augmenti el domini i el control.

      • A les primeres sessions, utilitzar poc material per evitar la dispersió.

    • En determinats casos s'utilitzaran sistemes de signes i ajudes tècniques per a la comunicació alternativa i augmentativa. En alumnes amb discapacitat severa o profunda, motivar la comunicació per mitjà de signes, sons i contactes físics que augmentin l'estimulació sensomotora.

    • Presència del mestre de reforç o alumne col·laborador, en funció de l'edat, que faciliti la comprenció de les situacions i fagi un seguiment de company a llarg de la sessió.

    ALUMNAT AMB DISCAPACITAT FÍSICA

    Alumnat amb discapacitat física motriu

    • Promoure i estimular la deambulació en el cas de que disposi d'ella.

    • Prioritzar el coneixement i acceptació del propi cos, així com de possibilitats de moviment, incidint especialment en millorar la funció respiratòria, l'ajust postural, l'equilibri, el control tònic i la relaxació, potenciant la relació amb l'entorn.

    • Desenvolupar programes d'activitat física preventiva, amb l'objecte d'afavorir el control del pes corporal i el desenvolupament de determinats grups musculars que facilitin una major qualitat de vida. No hem d'oblidar que les capacitats condicionals són, en aquest grup d'alumnes, essencials per a una major autonomia.

    • Potenciar les habilitats motrius bàsiques per afavorir l'autonomia i el domini de les ajudes tècniques de deambulació, que permetran la facilitació de la vida quotidiana.

    • Estimular la capacitat d'expressió i comunicació corporal.

    • Espai:

      • Delimitar l'espai per a compensar les dificultats de mobilitat.

      • Terreny llis i pla per afavorir els desplaçaments.

    • Material:

      • Ajudes tècniques: bastons o caminadors per als problemes d'equilibri, cadires de rodes…

      • Material d'espuma o qualsevol altre que faciliti la prensió.

      • Introduir el material específic d'esport adaptat.

    • Principalment en alumnes amb paràlisi cerebral i traumatisme cràneo-encefàl·lic, és necessari utilitzar, si es necessiten, sistemes alternatius i augmentatius de comunicació.

    • Evitar riscos de xocs, friccions, presions i cops a les parts corporals afectades.

    • Presència del mestre de reforç o alumne col·laborador, en funció de l'edat, per a facilitar la participació activa a les sessions, les ajudes físiques i d'acompanyament si ho precisen.

    Paràlisi cerebral

    • Evitar sorolls inesperats, ja que poden provocar espasmes musculars, així com sensacions brusques o situacions que puguin provocar ansietat o excitació.

    • Insistir en la relaxació, l'expressió i en el desenvolupament del control muscular voluntari, perseverant en activitats de coordinació. Així mateix, en la flexibilitat articular per a evitar contractures.

    • Requereix un major temps de recuperació donat que la fatiga muscular es manifesta més ràpidament.

    • L'adquisició de noves habilitats es poden veure dificultades per la insuficient sicronia dels grups musculars implimicats i, en alguns casos, per l'assimetria corporal.

    Distròfies musculars

    • Mantenir, retardar o millorar la pèrdua de força muscular i incrementar la seva resistència.

    • Proposar activitats de flexibilitat i mobilitat articular amb l'objectiu de prevenir contractures i deformacions. En cap cas s'han de sobrecarregar les articulacions afectades.

    • Perllongar la deambulació tot el que sigui possible.

    • Prioritzar la millora de la funció respiratòria, augmentant la capacitat pulmonar i disminuïnt la secreció pulmonar.

    • Proposar exercicis posturals amb l'objectiu de reduir les alteracions de la columna vertebral característiques d'aquestes patologies.

    • Evitar el cansament en algunes patologies, principalment a la distròfia muscular de Duchenne.

    Artritis crònica juvenil

    • Evitar les sobrecàrregues sobre les articulacions afectades.

    • Proposar activitats suaus de flexibilitat, mobilitat articular i varietat de moviments, sempre sense forçar, per a evitar contractures.

    • Exercicis de força i resistència muscular amb la finalitat de reduir l'atròfia muscular.

    • S'aconsellen activitats isomètriques per a desenvolupar els músculs de les mans.

    Amputacions

    • Depenent de la longitut i la ubicació de l'amputació, es podrà veure afectat el centre de gravetat, especialment si implica a membres inferiors. Per tant, s'haurà de potenciar l'equilibri i l'ajust postural.

    • Donat l'avanç en el disseny de pròtesis, la seva participació a les sessions d'Educació Física pot ser plena.

    Lesions medulars

    • Si són usuaris de cadires de rodes:

      • Potenciar al màxim la força dels braços i de la zona del tronc no afectada.

      • Controlar el pes corporal per la tendència a la obesitat motivada pel necessari sedentarisme.

      • Parar atenció a la resistència cardiorespiratòria, ja que és menor degut a que la tensió arterial no puja en les quantitats requerides per la pèrdua de la major part dels músculs de les cames, cosa que pot provocar perillosos augments de la freqüència cardíaca.

      • És important també tenir en compte els dèficits de termoregulacií cutània. Davant de l'exercici intens o ambients molt càlids necessitarà més hidratació, així com més jaquetes en ambients freds.

    • Emfatitzar la flexibilitat per a prevenir i reduir contractures a les articulacions.

    • Prioritzar l'ajust corporal.

    Alumnat amb discapacitat física orgànica

    Asma bronquial

    • Emfatitzar el desenvolupament dels músculs del ventre, tronc i esquena, dirigits a millorar la força i resistència dels músculs que intervenen a la respiració.

    • Proposar activitats que afavoreixin el control de la respiració i la relaxació.

    • Els exercicis hauran de ser a intèrvals (inferiors a 5' de durada).

    • Respiració nasal sempre que sigui possible.

    • Utilitzar l'inhalador o brònquiodilatador prèviament a l'esforç.

    • Necessitat d'escalfament a fons.

    • L'ambient mai no ha de ser fred ni sec. Si és així, es recomana la utilització d'una mascareta buconassal.

    • Evitar la pràctica física en ambients contaminats, atmosferes denses i/o riques en clor.

    • Evitar la pràctica física si es pateix una infecció respiratòria.

    • Davant d'una crisi, utilitzar l'inhalador o brònquiodilatador.

    • Evitar situacions que puguin provocar ansietat.

    Fibrosi quística

    • Potenciar activitats que augmentin la resistència i la força dels músculs ventilatoris.

    • Emfatitzar els exercicis de caràcter aeròbic, que incrementin l'eliminació de mucositat.

    • En cas d'afectació de lleu a moderada, si realitzen una pràctica física intensa, després s'ha de facilitar menjar i begudes més salades, ja que es produeix un augment de les pèrdues de sal amb le suor.

    Diabetes

    • Informar a l'alumne/a de la intensitat de l'activitat.

    • Necessitat d'ingerir menjar abans i després de la sessió, principalment hidrats de carboni.

    • Sota prescripció mèdica, a vegades s'ha de modificar l'administració d'insulina reduint la dosi.

    • Tenir sucre en activitats intenses.

    • Necessitat de prevenir el dèficit de sucre. Davant d'una hipoglucèmia, s'ha de beure aigua amb sucre, líquids o sucs. Per això és recomanable que l'alumne vagi a la sessió provist de caramels o sucre, per si es produeix una hipoglucèmia.

    • La intensitat de l'exercici s'ha d'incrementar de manera progressiva.

    • S'ha de supervisar l'autocontrol de la glucèmia abans, durant i després de l'activitat.

    • Evitar la injecció d'insulina a les extremitats i a prop dels músculs que intervindran a l'activitat, ja que l'absorció serà ràpida. Es recomana el teixit subcutani de la paret abdominal.

    Enfermetats cardiovasculars

    • Els informes mèdics determinaran el nivell d'intensitat apropiada.

    • Suspendre l'activitat davant de qualsevol síntome de mal en el pit, palpitacions, emblaviment dels llavis, inflament dels turmells i respiració costosa. Aixó implica un seguiment constant de l'alumne, evitant el sobreesforç, proporcionant períodes de descans i controlant les pulsacions.

    • L'alumne ha de conèixer com calcular les seves propies pulsacions i ser conscient dels seus propis ritmes cardíacs.

    • En activitats competitives, s'ha de tenir present que un augment considerable de l'estrés pot ser contraproduent.

    • El sobrepes suposa un risc afegit, ja que implica el sobreesforç del sistema cardiovascular.

    • Conèixer les interaccions entre mediació i activitat.

    • Davant de molta calor i/o humitat, reduir el nivell d'intensitat de l'activitat.

    • Són recomanables les fases d'escalfament i de tornada a la calma mitjançant la relaxació.

    Epilepsia

    • Encara que l'activitat física, per sí sola, no tendeix a provocar crisis, s'ha de parar especial atenció a les següents situacions que predisposen a una crisis:

      • El sobreesforç.

      • Situacions d'ansietat no controlades.

      • La hiperventilació o bloqueig respiratori.

      • Tasques que puguin afavorir caigudes, cops i traumatismes.

    • En cas d'atac, seguir el següent procediment:

      • Treure els objectes de la zona.

      • Col·locar alguna cosa que aguanti el cap i que protegeixi de possibles cops. El cap haurà d'estar de costat per evitar l'asfixia en cas de vòmits.

      • Deixar anar la roba del voltant del coll.

      • No reprimir els moviments.

      • No proporcionar aigua, líquids o medicines.

      • No donar respiració artificial, a no ser que hagin passat 15' i no s'hagi recuperat. [trucar a una ambulància]

      • Quan acabi la crisi, posar el cos de costat.

      • Animar després de la recuperació i deixar descansar.

    • Parar atenció i seguiment a les activitats a l'aire lliure i aquàtiques.

    • És recomanable emfatitzar les activitats de relaxació.

    Hemofilia

    • Poden presentar-se problemes en qualsevol situació que afavoreixi cops, ferides o erosions.

    • S'han d'evitar jocs i esports de contacte.

    • Potenciar la flexibilitat articular per a evitar contractures.

    • Evitar sobreesforços, ja que poden provocar hemartrosis.

    • El vestuari ha de ser el més protector possible i les bambes fins als turmells.

    Obesitat

    • És recomanable augmentar el nombre de sessions d'Educació Física, desenvolupant la resistència aeròbica, per afavorir la disminució de pes i de volum corporal.

    • Evitar esforços violents, reduint l'impacte a les articulacions.

    • Les activitats a limitar o eliminar seran les carreres contínues i els salts, ja que poden provocar lesions als peus i genolls.

    • Evitar les sabates gimnàstiques, ja que l'excés de massa adiposa els impedeix moure's amb agilitat.

    Anorexia nerviosa

    • Activitats físiques amb un mínim consum energétic.

    • El nivell de força física ha de ser gradual, incrementant-se la força abans que la resistència cardiovascular.

    • Col·laborar estretament amb els professionals clínics per afavorir la superació de les distorsions de la propia imatge corporal.

    Alteracions a la columna vertebral

    • Sempre sota la prescripció del metge i el fisioterapeuta, es pot col·laborar en la correcció dels problemes de la columna mitjançant exercicis analítics de fisioterapia sota formes jugades i motivants.

    • Evitar exercicis que puguin contribuir a les alteracions existents.

    • Insistir en la consciència de l'actitut corporal i en els exercicis respiratoris.