Educació física

Entrenament. Dopatge. Jocs Olímpics. Voleibol. Coordinació. Relaxació. Resistència Aeròbica. Força. Velocitat. Jocs populars. Orientació

  • Enviado por: Francisco Vicens
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 22 páginas
publicidad

TEMA 1

L'ENTRENAMENT

ESPORTIU

Es un llarg procés i racionalment planificat que te per objectiu estimular el desemvolupament de les nostres capacitats físiques. Mitjançant l'entrenament provocam l'adaptació del nostre organisme a dterminades formes d'actuació. Els exercicis poden ser:

-Adaptació ràpida o immediata del nostre organisme. Exigeixen un elevat rendiment i els resultats depenen de ses nostrs reserves d'energia per mourer-nos i del nivell d'entrenament que tenguem. Quan el nostre cos no està preparat per aquest rendiment, normalment, es produeixen mals o lesions.

-Exercis per a una adaptació a llarg plaç. En aquests s'estableix una alternança prolongada i interrompuda per proccesos d'esgotament i recuperació de l'organisme, amb el que aconseguim adaptar-nos a determinats nivells d'exigencia, funcionament o rendiment.

Tot entrenement ha de ser entes com a un hàbit saludable e higènic que faci possible la qualitat de vida i ens doni un equilibri psicofísic que ens permeti enfrontar-nos amb èxit a problemes de qualsevol tipus.

Ha de ser, a més, una cosa agradable que ens faci disfrutar del que aconseguim i conèixer les nostres possibilitats.Durant aquest període escolar aprendrem les tècniques bàsiques destinades a tenir o mantenir el nostre cos sa i amb bon estat per la resta de la nostra vida. Per això s'ha de tenir una atenció especial en la formació d'hàbits i de desenvolupaments d'actituds solidàries. Els objectius de l'entrenament en les nostres edats han de ser els següents:

-Descobrir el plaer que s'experimenta amb els moviments i les activitats físiques.

-Ensenyar-nos, mitjançant la pràctica, els efectes que produeixen les activitats físiques en el nostre organisme.

-Proporcionar-nos hàbits de vida activa que contrarrestin a l'inactivitat de les societats contenporànies.

-Permetren's compensar defectes i incapacitats o deformacions mitjançant la pràctica adecuada d'exercicis físics.

-Fer possible la nostra incorporació a la pràctica social de les activitats fisicoesportives dins els programes conegut com “esports per a tots

-Estimular-nos a prendre contacte amb la natura com a lloc on es conjuga la vida sana amb l'exercisi.

TIPUS D'ENTRENAMENT

-Entrenament natural:

Es du a terme en espais oberts mitjançant exercisis desembolupats en la natura. Les seves caracterÍstiques són la pràctica i l'absència d'atenció.

En l'entrenament natural els exercisis es desenvolupen en espais oberts i amb contacte amb la natura. La seva característica principal és que no genera l'atenció que produeix els entrenaments intensius, en el que es necessiti aconseguir determinades marques. L'entrenament natural pot ser de tres tipus:

-Carrera continua: Es fa a un ritme suau i sense canvis, en terrenys plans o amb escasos desnivells. No hem d'arribar als límits de les nostres possibilitats.

-Fartlek: Consisteix en un joc alternatiu de ritmes i distàncies , a gust de l'esportista, que es desenvolupa a un terreny que permeti corre tant en baixades com en pujades de diferents inclinacions i longituts. Són descomenables les pauses al llarg de la cursa, pero sempre de menys de cinc minuts i mantenint la movilitat.

-Costes i dunes: Córrer per aquest tipus de terreny ens proporciona un extraordinàri enfortiment muscular i ens permet adaptar-nos a sensacions molt semblants a les que viuen en els moments finals d'una competició de carreres. A més permet dominar les sensacions de fatiga i acabar amb forces, malgrat el cansanci muscular.

Aquest entrenament, el natural, millora la nostra resistència orgànica, ja que afavoreix l'absorció d' oxigen per l'organisme.

ENTRENAMENT AMB CIRCUIT

L'entrenament en circuit combina, de forma continua, els exercisis destinats a beneficiar totes les parts del cos. Es un sistema fàcil, divertit i imaginatiu que ens permet mantenir-nos en forma. Les seves qualitats són:

-Resultar accesible a tots sense distinció d' edat, sexe, o capacitats físiques ja que cada un pot anar al seu ritme.

TEMA 2 EL DOPATGE

2.1._ CARTA EUROPEA CONTRA EL DOPATGE A L'ESPORT.

(Consell d'Europa. Estrasburg, 1985)

El dopatge:

-Colpetja a l'esport en el mateix cor.

-Ignora el fonament ètic i humà de l'esportista i de l'activitat física recreativa a l'altra competició.

-Destrueix els beneficis cercats en la pràctica de l'esport. Amb la pràctica del dopatge s'utilitza a l'esportista, se'l manipula i se'l transforma en un instrument amb un objectiu que no és el seu desenvolupament integral en la llibertat i en la dignitat.

-Al tractar de millorar artificialment les qualitats esportives, va en contra de la competició justa i equitativa.

-Es contrari al principi segons el qual l'esport ha de ser una activitat sana.

2.2._ BREU HISTÒRIA DEL DOPATGE

L'ús de substàncies dopants no és un fenòmen exclusiu dels nostres dies. Al llarg de la història hi ha hagut homes que han intentat augmentar les seves possibilitats físiques de forma artificial recorreguent a la ingestió de determinats productes o a la estirpació d'òrgans.

Sabem que els xinesos coneixien, 300 anys a. C., els efectes de l'efedrina, una substància que extreien de la planta denominada phedra. Els herois de la mitologia escandinava augmentaven la seva força mitjançant la bufoteïna, produida per el fong Amanita muscaria. En el món grec, hi ha noticies que els atletes consumien extractes de plantes o s'extirpaven la melsa per augmentar el seu rendiment i millorar la força. També l'Europa moderna, desde el s. XVI, es tenen noticies de l'ús ocasional de drogues per augmentar les possibilitats físiques, registrant-se al 1866 en ciclisme, el primer cas mortal. Però va ser l'increment alarmant de l'ús de substàncies dopants el que va donar lloc a que, a partir de 1950, les federacions esportives reglementassin els controls antidopatge o antidopping.

2.3._ EN QUÈ CONSISTEIX EL DOPATGE

Consisteix en emprar substàncies que estan prohibides per les organitzacions competents. Així ho califica la “carta europea contra el dopatge i l'esport” i ho ratifica el COI i les federacions internacionals. Dins del concepte de dopatge hem de distingir:

-Les substàncies dopants: estimulants, narcòtics analgèsics, esteròides anabolitzants, bloquetjants beta-adrenalèngics i diurètics.

-El dopatge sanguini i les manipulacions farmacològiques.

-Les substàncies sotmeses a certes restriccions: alcohol, anestèsics locals, i corticoesteroides.

Per combatre el dopatge es varen establir els controls antidopatge, que es desenvolupen de la següent forma:

  • Selecció d'esportistes guanyadors i/o participants d'una prova o campeonat, escollit per sorteig.

  • Notificació, per escrit, del control a l'esportista. Que ha de firmar com mentres ha rebut l'avís.

  • Presentació a la sala de control en els plaços marcats. El o la esportista pot anar acompanyat de les persones autoritzades, normalment el seu metge o entrenador.

  • Recollida de mostres en presència del responsable del control, precintant aquestes davant testimonis i enviat al laboratori autoritzat, on són analitzades.

  • Comunicació dels resultats en els 15 dies següents.

  • En cas de resultat positiu, es pot solicitar un contraanàlisis de la mateixa mostra i en el mateix laboratori. Si se confirma, el o la esportista es sancionat.

  • TEMA 4 EL MOVIMENT OLÍMPIC

    Al 1892, durant una sessió de la Unió Francesa d'Esports Atlètics, el baró Pierre de Coubertin va proposar el reestabliment dels Jocs Olímpics.

    Aquesta idea, que ja havia estat feta al 1859 per el millonari grec Constantino Zappas, encara que esnse èxit, va ser molt ben acollida en aquest per diverses organitzacions esportives de França, Grècia, Suècia, Rússia, Gran Bretanya, EUA, Argentina, Itàlia i Alemanya, on els seus representants, reunits per Coubertine en la Sorbona de Parísel 23 de juny de 1894, varen fer possible la fundació del Comité Olímpic Internacional (COI).

    Malgrat això, abans de que s'aconseguis organitzar els primers Jocs Olímpics de l'era moderna, que van tenir lloc a Atenes, l'any 1896, el COI va haver de resoldre greus problemes derivats de la incomprensió mostrada per altres molts païssos i de la falta d'interés dels polítics de l'època. Però Coubertin va posar totes les ganes en estendre aquesta idea romàntica de reviure “l'ideal olímpic” 2000 anys després de la seva desaparició, i va aconseguir el seu propòsit.

    Per al que respecta als pobles, el baró francés pretenia recuperar també l'antiga tradició grega en virtut de la qual, durant la celebració dels jocs olímpics s'establien una treva sagrada que interrumpia tots els conflictes entre les nacionsparticipants.

    I a nivell individual el lema dels jocs olímpics, simbolitzat per les paraules llatines citius, altius, fortius (més ràpid, més alt, més fort), expressava l'esperit de superació que hauria de regnar entre tots els atletes. Ara bé, aquest esperit de superació personal mai hauria de ser entés com una simple competició. Per això, la frase que millor resumeix això, és la que va pronunciar en certa ocasió el propi Coubertine: “L'important és participar”.

    Els Jocs Olímpics s'han anat celebrant desde 1896 cada 4 anys, coincidint amd el beixest, excepte durant les dues Guerres Mundials.

    El temps comprés entre la celebració de cada un dels jocs és el que es denomina olimpíada..

    A partir de 1924 es celebren, també cada 4 anys els Jocs Olímpics d'Hivern, en els que es practiquen esports damunt gel o neu. Fins al 1992, data dels jocs olímpics de Barcelona, la celebració d'ambdues competicions coincidia en el mateix any. Però després es va establir que entre elles hi hagués una diferència de dos anys, de manera que, ara, cada dos anys hi ha un “any olímpic”, una vegada d'estiu i una altre d'hivern i en els anys no olímpics es celebren els campeonats del món de les distintes disciplines.

    En els Jocs olímpics tenen cabuda pràcticament tots els esports, encara que es produeixen algunes variacions. Això es així perque cada any olímpic se solen presentar un o varis esports nous amb categoria de “esports d'exibició”, els quals es converteixen en olímpics si deu o més països manifesten la seva inenció de participar en les competicions que d'ell s'organitzin en els jocs següents. Per al contrari, si en un esport olímpic s'inscriuen manco de deu païssos, aquest pert tal condició.

    TEMA 5 EL VOLLEY

    9-IX-99

    5.1._ Aspectes reglamentaris

    El volley es juga en un camp de 18 x 9 m., separat en dos camps de 9 x 9 m. L'alçada de la xarxa és de 2'43 m. per absolut i juvenil masculí; 2'24 m. per absolut i juvenil femení; 2'37 m. per cadet masculí; 2'18 m. per cadet femení; 2'24 m. per infantil masculí; 2'10m. per infantil femení i aleví masculí; 2 m. per alevins femenins i benjamins.

    L'equip es composa de sis jugadors al terreny de joc i sis a la banqueta, com a màxim; amb menys de sis jugadors no es pot jugar.

    La rotació és en sentit de les agulles del rellotge.

    La línia de tres metres delimita l'espai on no poden rematar els jugadorsde darrera, és a dir, els de les zones 1,6 i 5.

    Es juga al millor de cinc sets. Els quatre primers es jugen a 25 punts, amb el sistema de punt directe. S'ha de guanyar amb dos punts d'avantatge. El cinquè set es juga a 15 punts, també a punt directe i s'ha de guanyar de dos punts. No hi ha límit de puntuació.

    La pilota pot tocar la xarxa al servei.

    5.2._ El remat

    El remat és el gest tècnic del volleyball amb el qual s'aconsegueix la major eficàcia en l'atac. Tant la recepció del servei com la col·locació tenen el seu objectiu en aconseguir un bon i efectiu remat cercant l'obtenció del punt.

    El remat es pot definir com el cop que es realitza a la pilota amb una mà per damunt de la xarxa, amb la màxima força i velocitat, cap al camp contrari, amb la finalitat de provocar la màxima dificultat en la defensa de l'adversari.

    La pilota ha de ser rematada a la màxima alçada per damunt de la xarxa i a prop d'ella, de manera que el jugador realitza una carrera anterior al salt. Normalment s'ha de partir des de la linia d'atac, realitzant tres o quatre passes, essent les dues darreres les més importants. Quan el col·locador rep la pilota, el rematador inicia la carrera i, quan veu el lloc on va dirigida efectua el penúltim pas marcant la velocitat i el lloc on es produirà el salt.

    La darrera passa és la més ràpida i la més llarga; el peu es recolza al terra de taló i inmediatament es fa el mateix en l'altre peu, procurant que quedin recolçats a la mateixa alçada, repartits a l'amplada de les espatlles i de cara a la xarxa.

    Quan el jugador realitza la darrera cursa o botada, flexionant les cames i el tronc cap endavant duguent energicament els braços estirats enrera per mantenir l'equilibri i ajudar en el salt. El peu fa un moviment de secant de taló punta per realitzar el salt.

    TEMA 6 LA COORDINACIÓ

    13-I-2000

    6.1._ Concepte

    La coordinació és la capacitat de percepció, organització i control dels actes motrius i la seva modificació,mitjançánt ajusts d'acord amb les exigències de cada moment.

    6.2._ Classificació de la coordinació.

    Es pot classificar de maneres diferents:

    1._ -General: aquells moviments que no responen a un hàmbit concret.

    -Especial: aquella que s'aplica a situacions específiques en un hàmbit concret.

    2._ Segons la part corporal que intervé pot ser:

    -Coordinació oculo-manual: s'utilitza el membre superior.

    -Coordinació oculo-pèdica: s'utilitza el membre inferior.

    3._ Quantitativament poden ser:

    -Segmentaria: de pocs segments corporals.

    -Dinàmica general: participació practicament de tot el cos.

    4._ Qualitativament poden ser:

    -Gruixuda: no són moviments execivament precisos.

    -Fina: moviments que requereixen un grau alt de pressició.

    6.3._ Factors variables de la coordinació.

    La coordinació és una qualitat que es pot millorar.

    -Edat: la fase sensible per exel·lència és la que va dels vuit als dotze anys. Hi ha una maduració del sistema nerviós. Es diu que és l'edat de les habilitats i de les destreses. És el període de màxim a entrenabilitat de la coordinació.

    A la pubertat (13-15 anys) hi ha un canvi morfològic i emocional important. Hi ha un creixement que provoca un augment de les qualitats físiques i també una disminució de la coordinació. És una etapa de readaptació.

    A l'edat adulta, l'augment de la coordinació està en funció de l'experiència motriu. Es pot mantenir fins al descens, que es produeix degut a l'envelliment o a les lesions.

    -Sexe: No hi ha diferències en el sistema nerviós entre els dos sexes, però s'han de destacar dos tipus de coordinació, la fina i la gruixada. Pot ser degut a factors culturals, els homes destaquen en l'execució de la coordinació gruixada i les dones en la fina.

    -Fatiga: la fatiga dificulta l'atenció i concentració del moviment. S'ha d'evitar l'entrenament específic de la coordinacióen cas de que apareixi la fatiga, ja que aquesta produeix un descens del rendiment del sistema nerviós i del muscular.

    -Patològiques i insuficiències coordinatives.

    6.4._ Mètodes de treball

    Hi ha dues grans metodologies, la global (treballa la variació de situacions en les que participa tot el cos), i l'analítica (es basa en el treball segment a segment). Aquestes dues metodologies poden variar en funció de :

    • L'execució del moviment, el ritme...

    • Les condicions externes, l'alçada...

    • El temps i la velocitat

    • La informació que es rep (visual, auditiva...)

    • Augmentar la dificultat, per exemple, en estat de fatiga.

    Les activitats seran generals (participa tot el cos i les activitats són bàsiques o naturals), o bé seran específiques (on es trebala la coordinació específica i tècniques esportives).

    - Generals: treball sobre desplaçaments, quadrupèdia, trepa, marxa, carrera, variacions de ritme, ... Es treballa voltetjos, salts, equilibris, recepcions, llançaments, jocs i exercicis combinats.

    - Específiques: engloba qualsevol treball de tècnica esportiva.

    6.5._ Valoració de la coordinació.

    Es pot valorar tant per temps com per precisió.

    -Temps que necessita un subjecte per realitzar un moviment.

    -Precisió d'execució.

    En proves de precisió és important realitzar varis intents agafant com a model el resultat intermig.

    6.6._ Aplicacions de la coordinació

    La coordinació és millorable. S'ha de dir que aquesta millora ja es produeix de forma natural i espontànea. Els objectius generals del treball de coordinació són:

    • Domini corporal

    • Precisió motriu i perfecció

    • Millora de la condició física

    • Millora de les condicions cognitives

    • Economia energia

    • Evitar lesions

    • Millora la qualitat motriu

    S'han de tenir presents una sèrie d'aspectes a l'hora de l'aplicació del treball de coordinació:

    • No al moviment específic, no automatitzar

    • Varietat i quantitat de situacions

    • Grau de dificultat dels exercicis. Ha de ser progressiu.

    Recodar que segons l'edat:

    • Primera infància: actes reflexes.

    • Segona infància: repeticions d'actes més específics.

    • Tercera infància: tècniques esportives.

    TEMA 7 LA RELAXACIÓ

    3-II-2000

    7.1._ Concepte

    És un conjunt d'exercicis i tècniques que permeten la descarrega de tensions mitjançant uns mètodes de descans psico-físics, cercant el repós més eficaçpossible. Permet millorar les possibilitats del rendiment motor i la realització que necessiten calma, facilitar la concentració, controlar la tensió i l'ansietat i coneixer-se millor a un mateix.

    7.2._ Objectius de la realització en l'activitat diària

    La relaxació preten:

    -Eliminar les tensions físiques i mentals, el que permet una major capacitat de l'ús de facultats com la concentració, la tensió, la memoria, la creativitat, etc...

    -Afrontar els estats de nerviosisme i desequilibri que genera la vida diaria.

    -Percebre sensacions noves, eliminant els bloquetjos originats per l'acumulació de tensions.

    -Conseguir un estat de relaxació que faciliti la ... d'aprenentatges nous.

    -Aliviar i prevenir trastorns de tipus psicomàtic com mal de cap, indisposició general, mal estar, dolors musculars, tensió nerviosa.

    7.3._Aspectes a tenir en compte

    -El moment més adequat per anar familiaritzar-se amb els exercicis de relaxació es el final de la sessió de treball, dedicant-li de cinc a deu minuts. Més endavant es pot anar augmentant el temps fins arribar a la realització d'una sessió específica algún dia de tensió acumulada (per exemple, es època d'examens).

    -Quan s'acaba la relaxació no ens hem d'aixecar bruscament perque es .... S'ha de tornar a la normalitat poc a poc, sense presses.

    -Quan es practica alguna tècnica de relaxació, s'ha d'estar en silenci, la roba que s'utilitza ha de ser comoda, la temperatura ambiental ha de ser bona, hi ha d'haver poc llum, no hi ha d'haver renous forts i la postura ha de ser el més còmoda possible.

    -En l'execució dels exercicis s'ha de mantenir la columna vertebral el més recte possible.

    TEMA 8 LA RESISTÈNCIA AERÒBICA

    10-II-2000

    8.1._ Concepte

    La resistència és la capacitat que té el cos de recuperar-se i suportar la fatiga. Hi ha dos tipus de resistència: aeròbica, que implica esforços inferiors a 170 puls/min; i anaeròbica, que implica esforços superiors a 170 puls/min .

    La resistència aereòbica s'obté mitjançant el metabolisme aeròbic, que realitzen les cel·lules musculars mitjançant combustions, és a dir, reaccions químics en presència d'oxigen. Per aquestes reaccions, les proteïnes, els greixos i el glucogen emmagatzemats en els músculs, s'oxiden. Aquest procés té lloc quan es realitzen esforços de més de tres min amb una freqüència cardiaca entre 150 i 170 puls/min.

    8.2._ Què és l'ATP?

    L'ATP és la molècula d'energia química necessaria per produir la contracció muscular. Prové dels aliments, on aquesta energia es transforma en l'ATP i s'emmagatzema després en els músculs, principalment.

    8.3._ Treball de la resistència aeròbica.

    -Sistema continu: carreres en ritme continu, en les que es va augmentant progressivament el temps d'esforç (3-5-7-9-12-15-20 min) i mantenguent una freqüència cardiaca entre 150 i 170 puls/min Les activitats més comuns són la carrera, ciclísme, natació, rem, piragüisme, paisatge, esquí de fons i senderisme.

    -Sistema intervàlic. El temps d'esforç no ha de sobrepassar els 20s i la freqüència cardiaca ha de pujar fins a 170 i baixar fins a 120-130 puls/min. Les activitats a realitzar poden ser jocs de carrera, relleus, recorreguts amb obstacles, jocs col·lectius, esports col·lectius, carreres amb canvis de ritme i circuits de coordinació.

    -Es convenient alternar mètodes, sistemes i continguts, procurant donar varietat a les activitats, perque sigui més divertit.

    8.4._Consells per la pràctica de la resistència

    -Primerament s'ha de fer un escalfament.

    -S'ha d'utilitzar calçat adequat i correr per terreny bla.

    -No es bo correr recolçant els talons; produeix contractures a l'esquena i presiona molt els meniscs.

    -Abans de finalitzar, han d'efectuar-se estiraments musculars i treballar els abdominals lentament, per centrar la cadera i evitar les lumbàlgies.

    TEMA 9 FORÇA-RESISTÈNCIA

    17-II-2000

    9.1._ Concepte

    La força és la capacitat de superar una resistència mitjançant una contracció muscular. A l'esport es manifesta la força explosiva (salts), la força resistència (400m llisos) i la força màxima (aixecament de peses en dos temps).

    La força-resistència és la capacitat per suportar càrregues lleugeres durant cert temps o de practicar un exercici estàtic o dinàmic repetidament.

    Quan es practica un esport o exercici on la força és inferior al 20% del rendiment màxim es diu que predomina la resistència; en canvi, quan la càrrega supera el 20% es diu que predomina la força.

    9.2._ Força i creixement

    Entre els onze i els tretze anys és quan es produeixen els canvis hormonals, L'hormona del creixement i l'hormona sexual flueixen pel torrent sanguini, provocant una sèrie de modificacions morfològiques i funcionals en els cartílags de creixement. Quan es produeixen aquestes modificacions disminueix la capacitat de suportar grans càrregues i, per aquesta raó, es precís desenvolupar una musculatura robusta, reforçar les articulacions, distribuir homogeneament el greix corporal i protegir de sobrecàrregues la columna vertebral. La màxima càrrega que pot soportar un adolescent de 14 a 15 anys damunt les esves espatlles en una flexió de cames de 90º és l'equivalent al seu pes corporal.

    Hi ha exercicis contrapoducents per la postura i per el creixement si es repeteixen amb freqüència, com els que es realitzen amb càrregues màximes.

    9.3._ Classificació de la força-resistència.

    La força-resistència és pot classificar en funció de les fonts d'energia que requereix i del nombre de músculs que es posen en funcionament per al seu desenvolupament.

    En funció de les fonts d'energia es parla de càrregues lleugeres i càrregues mitges:

    -Càrregues lleugeres: són les inferiors al 20%; la font d'energia és aeròbica i desenvolupa el sistema perifèric de recuperació.

    -Càrregues mitges: estan entre el 40 i el 60%; la font d'energia és anaeròbica, i es produeix àcid làctic, que bloquetja l'eliminació de greixos.

    En funció del nombre de músculs es parla de força-resistència global i de força-resistència local.

    -Força-resistència global: és la capacitat de resistir la fatiga quan intervé més d'una sèptima part de la massa corporal total.

    -Força-resistència local: és la que és desenvolupa quan s'implica menys d'una sèptima part de la musculatura total.

    En el rendiment de la força-resistència influeixen els següents factors: la força màxima, la resistència aeròbica i anaeròbica, el cansanci muscular local, i el cansanci del sistema nerviós central.

    9.4._ Formes de treballar la força-resistència

    El circuit consisteix en realitzar de 8 a 12 exercicis, que s'anomenen estacions, durant un temps concret de 10 a 60 s, a efectuar cert nombre de repeticions que poden oscilar entre 10 i 30, repetint el conjunt de 2 a 4 vegdes. Els exercicis han de ser fàcils de fer, coneguts, generals, exercicis tècnics que es dominin i en cada un s'ha de treballar un grup muscular distint. Els descansos entre estacions i entre un circuit i un altre variaran en funció de la condició física. No obstant la freqüència cardiaca ha d'oscil·lar entre 150-200 batuts/min durant l'execució, i descansar fins que el cor arribi a una freqüència de 120-140 batuts/min.

    El circuit té efectes fisiològics, psiquics i físics:

    -Efectes fisiològics: milloren la regulació cardiocirculatòria, la capil·larització, l'absorció d'oxigen, el metabolisme i la capacitat aeròbica.

    -Efectes psíquics: milloren la voluntat, la perceverància, la superació i la confiança en la concecució de metes.

    -Efectes físics: milloren la resistència aeròbica general, la força-resistència, la resistència a la fatiga i el creixement muscular.

    TEMA 10 LA VELOCITAT

    24-II-2000

    10.1._ Concepte

    Els autors no es posen molt d'acord a l'hora de classificar-la, ja que sempre va combinada amb altres qualitats físiques, com la força i la coordinació. Requereix un desenvolupament equilibrat de les qualitats físiques.

    A nivell general s'enten com “desplaçament d'un punt a un altre en el mínim temps possible”.

    10.2._ Classificació

    Segons Weineck tenim tres tipus de velocitat:

  • Velocitat de reacció: donar una resposta motriu a un estimul en el menor temps possible. Compren des de que es rep l'estímul fins a l'inici de la resposta. Influeixen: edat, grau de concentració, posició corporal...

  • Velocitat de contracció: és el temps que passa des de que arriba l'estimul al múscul fins que aquest es contreu. Influeixen: grau de força, freqüència, coordinació muscular...

  • Velocitat de despaçament: des de que es dona l'estimul fins al final del moviment. Engloba la velocitat de reacció i la de contracció. Influeixen: la tècnica de moviment, la coordinació...

  • 10.3._ Factors variables que afecten al desenvolupament de la velocitat.

    -Edat: ve determinat pel desenvolupament dels sistemes nerviós i muscular. És progressiva.

    Fases sensibles: 9-11 anys, on hi ha una millora de la coordinació. 13-16 anys, millora del sistema muscular. Es dona una millora lenta. Rendiment màxim dels 21 als 25 en els homes i als 19 a les dones.

    Es pot mantenir fins als 30 anys. Es la qualitat física que es perd més ràpidament.

    -Sexe: fins a la pubertat no hi ha diferències entre sexes. A la segona fase sensible és en la que es marquen les diferències (desenvolupament muscular).

    A la velocitat de reacció no hi ha diferències significatives, però sí en la de contracció i la de desenvolupament.

    -Altres factors:

    • Factors interns: talla, pes, massa muscular, motivació...

    Factors externs: clima, presió psicològica, superació...

    TEMA 11 JOCS POPULARS

    11.1._ Concepte

    Els jocs populars neixen en el poble: les regles són pròpies d'una localitat, barri o grup de persones, les quals inclús es posen d'acord sobre ells en el moment de jugar.

    Aquests jocs poden variar d'un lloc a un altre, es transmeteixen d'una generació a la següent i són sencills, fàcils d'aprndre. No obstant, hi ha jocs que pareix que no tenen fronteres, es juguen a tot el món:

    -jocs de lluita

    -jocs de disputa d'una bolla

    -jocs de carreres

    -jocs de danses

    Als jocs populars també se'ls coneix com a jocs tradicionals (per tenir el seu origen en el pasat llunyà), jocs autòctons (propis d'una cultura determinada) i actualment també jocs alternatius (com alternativa als esports més universals i coneguts). Els jocs populars i tradicionals ha estat l'origen de molts dels esports que tant d'èxit tenen a l'actualitat, com el futbol, el rugby, l'atletisme...

    11.2._ Referències històriques

    El joc com a manifestació humana ha estat present a totes les cultures i el coneixem perquè han arribat fins a nosaltres nombrosos testimonis de l'arqueologia, així com mitjançant les arts (pintura, escultura, etc) i de la literatura.

    Els jocs s'han transmés d'uns pobles a altres mitjançant les guerres, el comerç, les peregrinacions i els diversos moviments migratoris.

    Alguns estudiosos han resaltat la seva importància fins al punt que el primer d'ells en ocupar-se del tema, l'historiador Johan Huizinga, afirma que el joc és l'origen de la cultura.

    11.3._ L'importància del joc

    Els jocs es caracteritzen per ser una activitat divertida i placentera; improductiva, ja que no té una finalitat que no sigui el mateix joc; espontànea i lliure, que s'improvisa i no requereix un aprenentatge anterior; el joc implica activitat, ja sigui física o mental. Per dur-los a terme es requereix una limitació d'un espai, es a dir, el lloc on es juga, i un temps, així com regles assumides de forma voluntària.

    L'esport professional, que es va originar a partir del joc, s'ha allunyat d'aquest concepte tradicional, convertint-se en un ofici en el que sols una minoria aconsegueix destacar. L'alternativa per a molts es la de disfrutar amb els jocs populars, arrelats a la nostra cultura i a la nostra forma de ser, que tenen una excelent funció formativa per al foment de certs valors propis de la convivència: la cooperació, la tolerància, la no discriminació de sexes i races, etc.

    Des de fa temps s'ha tengut en compte aquest valor formatiu del joc i per aixó s'ha incluit entre les activitats pròpies de la vida “sèria”, com a l'educació. Les escoles infantils alemanyes, anomenades Kindergarten, fundades per Fröbel i Pestalozzi, seguidors del filòsof alemany Karl Frause, varen basar les seves ensenyances en el joc. A Espanya, Sanz de Rio i Giner de los Rios varen introduir el Krausisme amb l'Institució Lliure d'Ensenyança on el joc tenia un paper molt important.

    11.4._ Jocs de força

    Els anomenats jocs de força varen ser ideats per diversos pobes per medir i comprovar aquesta capacitat física. Basicament hi ha dos tipus diferents:

  • Jocs d'aixecament, que consisteixen en aixecar del terra objectes de construcció (pedres, troncs, etc) o vells aparells del camp (reixes d'arada). El guanyador és aquell o aquella que aixeca més pes o que manté elevat el mateix pes durant un temps més prolongat.

  • Jocs d'arrosegar, en els quals una persona tota sola, un equip o un grup d'animals dirigits per el jugador o jugadora ha d'arrossegarun objecte pesant al llarg de certa distància. Guanya el que arrossega l'objecte més pesant, el que arrossega un mateix objecte al llarg d'una distància major o el que recorr la mateixa distància amb el mateix pes en el menor temps.

  • Les competicions de jocs on la seva base essencial és l'extracció o l'arrossegada de pesos tenen el seu origen en treballs de mar i de muntanya. Són els més estesos per tot el món. Per a la seva execució i pràctica s'utilitzen dos tipus d'elements: flexibles, com les cordes, i rígids, com els pals especialment preparats per agafar i setra.

    El seu objectiu és que el jugador/a individual o un equip aconsegueixi arrossegar o fer caure per desequilibri al jugador o a l'equip contrari, que estira o s'aferra a l'altre extrem de la corda o al rival. En altres casos, el que es preten es fer sortir a l'equip o al jugador contrari d'una àrea determinada, obligant-la a trepitjar fora d'ella.

    TEMA 12 L'ORIENTACIÓ

    11-V-00

    12.1._ Concepte

    Orientació és la tècnica de recorregut a qualsevol terreny i de traçat de recorreguts. Aquests traçats es fan damunt un mapa topogràfic (reproducció fidel del terreny a escala) i damunt el propi terreny. Abans d'iniciar la primera cura d'orientació s'ha de coneixer com interpretar un mapa topogràfic, orientar-se amb el seu significat que apareixen en el traçat dels recorreguts.

    12.2._ Mapes topogràfics

    Els mapes topogràfics presenten una reprodució del terreny detallada que ens permet orientarnos i coneixer la nostra ubicació en el mateix. Estan realitzats a escala, el que significa que si aquesta és de 1:10000, un centimetre del mapa representa 10000 cm en el terreny, és a dir, 100 m. Estan impresos en colors que representen els accidents geogràfics naturals o artificials. El recorregut a realitzar es dibuixa en el mapa amb color lila o vermell, assenyalat amb un cercle els punts de control.

    12.3._ Corbes de nivell

    Representen el relleu del terreny. Tots els punts d'una corba de nivell tenen la mateixa alçada damunt el nivell de la mar. Cada cinc corbes se'n recalca una amb la línea més gruixuda: són les corbes mestres.

    12.4._ Institucions

    La Federació Internacional d'Orientació estableix en el seu reglament les normes del traçat i del desenvolupament de les competicions de curses d'orientacióinternacionals. A Espanya existeix l'Agrupació Espanyola de Clubs d'Orientació (AECO), les seves seus regionals engloben a nombrosos clubs existents a quasi totes les provincies espanyoles. Aquests poden proporcionar, si així se'ls ho solicita, mapes topogràfics de zones properes a on ens trobam.

    12.5._ Aspectes a tenir en compte

    12.5.1._Com s'ha de preparar el recorregut?

    • Per realitzar els recorreguts s'ha de coneixer el terreny i solicitar els permisos oportuns, en cas de que s'hagin de creuar propietats privades, vedats de caça, etc.

    • S'ha de coneixer les zones que s'han d'evitar, com plantacions, zones perilloses, etc.

    • El recorregut s'ha de preparar amb anterioritat i cuidadosament.

    • S'han d'evitar recorreguts que suposin perill o perturbació per la fauna (per exemple, fer fogir les aus quan estan en els seus nius).

    • En la fase d'iniciació el recorregut tendrà una longitud d'entre un o dos km, amb varis controls (de tres a cinc, sempre en funció de la dificultat del terreny).

    12.5.2._ Com s'ha d'orientar el mapa en el terreny

    Si existeixen varies referències molt clares en el mapa (una via de tren, una muntanya, un riu, etc), basta amb girar el mapa apuntant i fent-lo coincidir amb aquestes referències. Sinó existeixen referències clares necessita una bruixola, la col·locarem damunt el mapa i girarem aquest fins que els seus meridians coincideixin paral·lelament amb l'agulla de la bruixola, que sempre assenyala la linea N-S.

    12.6._ Variants i elements de l'esport d'orientació

    La cursa individual i diurna és la forma més usual en que es practica l'orientació, però existeixen altres modalitats segons els aspectes que es tenguin en compte:

    • Segons la forma de desplaçar-se, a peu o amb esquis.

    • Segons el moment, diurna o nocturna.

    • Segons la forma de participar, individual, relleus i equips.

    • Segons l'ordre dels controls, específic o sense ordre.

    Les categories de les curses estan en funció de l'edat, sexe i nivell de destresa.

    12.6.1 Els controls

    La situació de cada control s'entrega al corredor amb una descripció exacte que, juntament amb l'informació del mapa, ha de quedar clara.

    A la descripció s'ha d'aportar detalls del terreny no visibles en el mapa, bé per mitjà de simbols o, per principiants, amb una descripció literal.

    Per situar correctament els controls i el recorregut s'ha de coneixer la zona molt bé, respectar el medi ambient, evitar les zones de cultiu, les que ofereixin qualque perill, etc.

    12.6.2._ Les “balizas”

    Les “balizas” assenyalen els punts de control damunt el terreny, han de ser totes del mateix material i color, cada senyal està formada per tres quadrats de 30x30 cm, units amb forma de prisma, cada cara dels quadrats es divideix diagonalment en dues parts iguals, una blanca i una altre taronja.

    Damunt la “baliza” o a les seves proximitats s'hi ha de trobar la pinça de cercar de la que fa ús cada corredor quan passa pel control.