Eduard Escalante i Mateu

Literatura catalana contemporánea del siglo XX. Teatro # Obres. Context històric. Teatre de la Renaixença

  • Enviado por: Laura
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 22 páginas
publicidad
publicidad

'Eduard Escalante i Mateu'
EDUARD ESCALANTE I MATEU

La biografia d'Eduard Escalante i Mateu (Canyamelar, València 1834-1895). Autor teatral. Orfe de mare quan nasqué, el seu pare va ser desterrat, com a liberal, amb l'editor Marià Cabrerizo, després dels successos de 1835, que produïren la dimissió del comte d'Almodóvar. Mort el pare el 1839, Escalante quedà a càrrec d'uns familiars. Estudià dibuix en la societat “El Liceo” i, a partir de 1847 enceta el treball com a pintor de ventalls. Després d'una breu estança a Madrid, col·labora amb composicions poètiques en periòdics d'Alacant com “El Iris” i “La Palma”, i els de València “La flauta” “El Rehilete” i “El Rubí”. En aquella època escrigué un drama, Raquel.

El 1855 escrigué dos miracles de sant Vicent: La vanitat castigada i La muda. El 1861 es donà a conèixer com a sainetista, amb la peça Deu, dinou i noranta, al qual continuaren fins a quaranta-set, que en la seva majoria aconseguiren un gran èxit de públic: La satreseta, Què no serà, Un grapaet i prou, La processó per ma casa, El bou, La mula i l'àngel bobo, A la vora d'un sequiol, Una nit en la Glorieta, Als lladres, Una sogra de castanyola, Les xiques de l'entresuelo, Tres forasters de Madrid, Les criaes, Les coentes, L'herència del rei Bonet, Trapatroles, etc.

El teatre d'Escalante, en l'aspecte lingüístic, és un mostrari molt variat de la situació idiomàtica de la ciutat de València, sobretot en els barris populars, en la segona meitat del segle XIX. La temàtica gira sobre eixos ambients i personatges, tipificats: l'avar, el vell verd, la presumida, la xica honesta i discreta, el guapo, etc. En les seves obres es pot advertir la ideologia popularista i liberal de l'autor, així com unes difuses posicions davant qüestions idiomàtiques que serien les pròpies posicions del públic al qual anaven destinats els sainets. A més de les nombroses edicions soltes dels seus sainets, fetes en vida de l'autor, a València el 1894, s'edità una Colección completa de Obras dramáticas seves.

Les obres d'Eduard Escalante son les que anomenem a continuació.

A la vora d'un sequiol

L'Agüelo Cuc

Als lladres

Barraca en el Cabanyal

Bolot d'Oros i Mà

El Bou i la mula o l'Àngel Bobo

Buen moso

Bufar en caldo gelat

La Casa de Meca

La Cencerrada del mercat

Les Coentes

La Consoladora, Casa d'empenyos i préstamos

Les Criades

Des de dalt del Micalet

El Deu, dèneu i noranta,

En una orxateria valenciana

Endevina endevinalla o el Tio Perico

L'Escaleta del dimoni

La Falla de sant Josep

Fugint de les bombes

Un Grapadet i prou

L'Herència del rei Bonet

Jeroni i Riteta

Matasiete, Espantaocho

Mentirola i el Tio Lepa

La Moma

La Muda

Una Nit en la glorieta

Els Nóvios de ma cunyada

Oros són triumfos o Un solter de l'Hortet

La Patti de Pescadors

La Processó per ma casa

El Rei de les criadilles

La Sastreseta

Una Sogra de castanyola

Tadea la Corsetera

El Tio Cavila o A divertir-se a un poblet

Tonico!

Un Torero d'estopa

Trapatroles

Tres forasters de Madrid

Les Tres palomes

El Trovador en un porxe

La Vanitat castigada

Vides trencades

La Xala

Les Xiques de l'entresuelo

El Xiquet del Milacre

El context històric i els principals esdeveniments de l'època en la que va viure Eduard Escalante, Espanya es caracteritza en aquesta època pel ràpid creixement de la població que, en canvi no és tan fort com a la resta d'Europa. No es produeix cap creixement econòmic ni industrial. Les úniques regions en les que es va apreciar alguna cosa de l'industrialització és a Catalunya i el Pais Vasc. El auge de la burgesia va ser més tardà i continua la lluita entre les dos Espanyes: La Espanya burgesa i innovadora i la Espanya tradicionalista, oposa a tota reforma. En el any 1879, Pablo Iglesias funda el Partido Socialista Obrero Espanyol (PSOE). Per aquella època la situació política era molt complicada. Fins l'any 1868 la política va respondre a un signe lliberal moderat. En aquest any es va produir una Revolució, la Gloriosa, darrere la qual Isabel quedà destronada i en la que guanya la burgesia progressista. Posteriorment es proclama en 1869 una Constitució que proclama amplies llibertats com la llibertat d'expressió, la llibertat de premsa, la llibertat de culte... A pesar de tot no va trobar una fórmula estable de govern ja que es va produir una forta reacció del sector tradicionalista. Açò va donar lloc a la tercera guerra carlista. En l'any 1875 la Restauració de la monarquia tanca aquesta època. En el govern es alternen els partits dinàstics: Els conservadors i els progressistes. A principis del segle XIX, el periodisme va alcançar un extraordinari desenvolupament. Amb ell naix el costumisme, que recrea tipus humans, encara que frena, a voltes, el desenvolupament de la novel·la. Molts autors van cultivar aquest gènere, molt assolint conservador i aferrat a lo quotidià.

El context sociocultural és la Renaixença. Es va iniciar amb el nom de Renaixença es designa un moviment d'ample abast, essencialment cultural i literari, però també de conscienciació política, que sorgeix cap a 1830 i que té com a component bàsic el descobriment de la cultura i la societat catalana com un fet diferencial important que cal potenciar de diverses maneres .
Aquest moviment es va produir i va evolucionar a Catalunya al mateix temps que el Romanticisme. Cal tenir present, però, que l'impuls inicial de la Renaixença no va sorgir del Romanticisme encara que sense dubte va afavorir-la, ni es tracta d'un fenomen que acabi amb la crisi del moviment ja que el fenomen renaixentista, en tant que redreçador de la cultura catalana, va ser l'iniciador d'un procés de normalització que serví de base a moviments i tendències posteriors.

Per bé que en el marc de la Renaixença es puguin matisar diverses opcions culturals i polítiques i situar tendències literàries diferents, aquest nom les engloba totes perquè els objectius mínims són comuns.
Encara que és difícil establir amb precisió les etapes del moviment, les dades que figuren a continuació poden servir com a punt de partida i element de consulta ràpida en qualsevol moment. 'Eduard Escalante i Mateu'

Els fets que ocorren en la tendència literària del romanticisme son "La Pàtria" (1833) de B. C. Aribau es considera el punt de partida del moviment.
Predomini gairebé exclusiu de la poesia sobre els altres gèneres.

J. Rubió i Ors (Lo Gayté del Llobregat) publica el 1841 un recull de poesies amb un pròleg que es considera el manifest de la Renaixença. Dispersió d'iniciatives.

La consolidació del romanticisme dona lloc al realisme en aquest s'inclouen els Jocs Florals, instituïts el 1859 donen cohesió al moviment i serveixen de punt de trobada i de plataforma per a donar a conèixer els escriptors.
S'inicien els intents de normalització de la llengua, encara que la unificació de criteris no s'aconseguirà durant la Renaixença.
Comencen a diversificar-se els gèneres literaris.

La plenitud del romanticisme com a realisme dona lloc al naturalisme, malgrat les dificultats de publicació, cada vegada són més abundants les edicions en català.
Importància de la premsa periòdica en la divulgació de la literatura, sobretot de l'anomenat costumisme.
Comencen la seva producció literària els escriptors més importants del moviment: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller

La plenitud i crisi (1890) del realisme i naturalisme. Encara que la producció de molts escriptors de la Renaixença s'allargarà fins ben entrat el segle XX, l'aparició del modernisme l'any 1892 suposa el triomf d'una nova concepció i valoració del paper de l'escriptor i de l'obra literària.

'Eduard Escalante i Mateu'

El problema lingüístic de la llengua literària: L'escriptor i el problema de la llengua. Els intents de normalització.
Algunes de les causes que dificultaven la decisió de dedicar-se a la literatura catalana han estat ja exposades; seria interessant, però, de veure algun exemple que il·lustrés de directament la situació a l'època. Narcís Oller, el novel·lista més conegut de la Renaixença, que començà escrivint en castellà i després ho féu en català, ens explica en la seva obra Memòries literàries. Història dels meus llibres, un seguit de fets i reflexions sobre la seva evolució literària.

El teatre de la renaixença te les següents característiques: Diverses formes, drama romàntic, melodrama. Temàtica d'impersonal scunet i entremès, es passa a personalització catalana. Els antecedents sainet, teatre costumista, Gatades, Drama romàntic 1879 any de la definitiva consolidació del teatre català, publicació de teatre català Joseph Yxart. 1er shakespeare, schiller, en castellà teatre en vers. 1870, canvi Àngel Guimerà, realisme. Diferents autors com Frederic Soler, Àngel Guimerà...

Hi distingim dues tendències:

Teatre culte, on s'usa la llengua culta i arcaica. Tot lo romàntic va trencar el neoclassicisme. Va buscar la llibertat, es a dir, desapareixen les fronteres del gènere dramàtic. Es barreja la prosa i el vers. Rebutgen les tres unitats clàssiques. Hi ha gran varietat de situacions i personatges. El subgènere d'aquest tipus de teatre és el drama romàntic en el qual l'amor es el tem amés important i el heroi sempre te un fi catastròfic. L'autor principal del teatre culte és Àngel Guimerà.

Teatre popular, s'usa la llengua col·loquial farcida de vulgarismes i castellanismes. És una obra gramàtica breu, esta escrit en versos eptasílabs. El principal autor del teatre popular és Eduard Escalante, que escrivia sainets.

Els gèneres del teatre de la renaixença son:

La tragèdia és un gènere dramàtic tradicional, contraposat a la comèdia i te un desenllaç funest on intervenen personatges il·lustres i herois.

La comèdia és el gènere dramàtic tradicional, contraposat a la tragèdia, te un desenllaç optimista i que produeix rialla al públic.

El drama és un gènere teatral en el que es representa una acció de la vida, mitjançant el diàleg dels personatges, els principals drames son el drama històric, drama isabelí, drama líric, drama litúrgic, drama de la passió, drama social, drama satíric, drama escolar i drama abstracte.

La tragicomèdia és una obra en la que participen els gèneres tràgics i còmics.

El monòleg és un monodrama - peça dramàtica interpretada per un sol actor.

L'opera es una representació teatral on canten els distints personatges.

La sarsuela és una obra dramàtica i musical en la que alternativament es canta.

El sainet és una peça jocosa de curta duració, inferior a un acte, de caràcter i argument popular, en la que els ridiculitzen els vicis i convencions socials.

Els principals autors de la renaixença son Carles Aribau; Manuel Milà i Fontanals va ser impulsor del moviment estudiós de la literatura catalana popular; Joaquim Rubió i Ors “Lo gaiter de Llobregat” que és un recull de poemes; Víctor Balaguer va escriure” Los Trovadors Moderns”, “Don Juan de serrallonsa”; Josep Lluís Pons i Gallorça “l'olivera mallo de Sóller”; Maria Aguiló llibre d'aniversaris, Focs Follets; Teodor Llorente poemes en català.