Economia mundial

Anarquia de la producció. Cicles econòmics. Capitalisme monopolista de base nacional. FMI (Fondo Monetario Internacional). Banc Mundial. Deute extern. Mundialització

  • Enviado por: Yudí
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 10 páginas
publicidad
publicidad

  • Responeu a les següents qüestions:

  • A què fa referència l'expressió “anarquia de la producció”?

  • El capitalisme el que vol aconseguir és el màxim de benefici possible per tal d'incrementar el capital. Encara que per aconseguir aquest increment hi ha unes regles de funcionament internes que asseguren el creixement de capital, aquest capital no creix sempre de manera uniforme i harmònica, sinó que hi ha molts productors que prenen decisions sobre la producció sense saber el què faran els altres productors capitalistes del mateix sector, no saben l'oferta que hi haurà al mercat i tampoc són coneixedors de com reaccionarà aquest mercat, perquè tampoc saben quina demanda hi haurà, és això doncs, al que anomenem anarquia de la producció.

    En aquest sentit, atès que la forma de desenvolupament no és uniforme ni sostinguda, el que provoca és pujades i baixades que donen lloc als cicles econòmics. Aquests cicles són com a conseqüència dels desequilibris del mercat.

  • Quines són les principals causes d'aparició dels cicles econòmics en el desenvolupament capitalista?

  • Els cicles econòmics apareixen, tal i com he esmentat, sobretot pels desequilibris existents en el mercat, és a dir, per la no-adequació entre l'oferta i la demanda al mercat. Així doncs, la combinació d'èpoques de recuperació, apogeu, crisi i depressió són les fases d'aquest cicle econòmic.

    Aquesta no-adequació en el mercat pot ser perquè el mercat produeix més productes del que la gent demanda, atesa la poca informació de decisions que puguin prendre altres capitalistes, és quan parlem de superproducció. Pot passar que la capacitat de producció sigui excessiva respecte la demanda, en aquest cas es tracta de superacumulació. O també pot ser que es produeixi més del que els treballadors poden absorbir perquè les rendes salarials són més baixes que les mercaderies produïdes i demandades pels treballadors, és el subconsum.

    Una vegada aparegut el cicle econòmic, aquest pot ser curt, 40 mesos, causat per l'excés de producció generat per l'optimisme, ja que acabat l'optimisme surt el pessimisme i l'acumulació d'estocs. Pot aparèixer un cicle mitjà, d'entre 9 i 10 anys, causat per l'adaptació monetària del sistema bancari a moments de pressió. I finalment, quan el cicle econòmic té una durada de 40-50 anys és causat per raons tecnològiques i també de tipus polític i social.

  • Què és el capitalisme monopolista de base nacional?

  • Atesos els diferents cicles econòmics, hi ha una concentració de capital controlat cada vegada per menys capitalistes, hi ha doncs, una centralització de capital en societats anònimes, borsa i banca i apareix una nova fase, el capital monopolista de base nacional. Aquesta fase incorpora l'hegemonia del capital financer què és el capital bancari juntament amb el capital productiu.

    Així doncs, durant l'era de l'imperialisme, hi ha un procés d'acumulació de capital de caràcter nacional per l'hegemonia del capital financer i la centralització del capital.

    2. Cerqueu dades sobre el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), consultant a més del material de l'assignatura, les seves webs, d'altres que podeu trobar fàcilment a la xarxa o abundant bibliografia existent al respecte i responeu a les següents qüestions:

  • Ha canviat el rol d'ambdues institucions des del seu origen?

  • Una vegada analitzades aquestes dues institucions, he pogut comprovar que les finalitats què tenen avui en dia són bàsicament les mateixes amb matitzacions. Ambdues institucions sorgiren després de la Segona Guerra Mundial per tal de restablir, per una banda l'ordre en les relacions monetàries internacionals (FMI), i per l'altra, la reconstrucció del continent europeu (BM).

    Respecte el FMI, es va crear d'aquesta manera un organisme que supervisés el sistema monetari internacional i fomentés tant l'eliminació de les restriccions de canvi en el comerç de béns i serveis, com l'estabilitat dels tipus de canvi, és a dir, es volia contribuir a l'estímul del bon funcionament de l'economia mundial.

    Les finalitats del FMI, segons el seu conveni Constitutiu, inclouen el foment de l'expansió i el creixement del comerç mundial, l'estabilitat dels tipus de canvi, evitar devaluacions canviaries competitives i la correcció ordenada dels problemes de balança de pagaments d'un país.

    Actualment, les prioritats més importants d'aquest organisme passen per promoure un creixement econòmic sostingut, no inflacionari, que beneficiï a tots els pobles del mon; actuar com a centre de competència per l'estabilitat del sistema financer internacional; concentrar-se en les responsabilitats financeres macroeconòmiques bàsiques, com a complement de les altres institucions encarregades de salvaguardar els béns públics mundials i ser una institució oberta, que aprengui de l'experiència i el diàleg, i que s'adapti contínuament a les noves circumstàncies, i sobretot, promoure l'estabilitat financera, i d'aquesta manera poder millorar les perspectives de creixement sostingut.

    Així doncs, la tasca del FMI ha anat d'alguna manera evolucionant i la institució s'ha adaptat per poder continuar prestant els seus serveis amb eficàcia. Ha de ser capaç de fer front a la turbulència dels mercats financers emergents, especialment a l'Àsia i Amèrica Llatina, on ha de fomentar el creixement econòmic i reduir la pobresa.

    Pel que fa al BM, la reconstrucció segueix sent un aspecte important de la seva tasca, ja que les economies en desenvolupament i transició es veuen afectades per la rehabilitació després dels conflictes.

    No obstant, ara, el BM concentra més la seva atenció en la reducció de la pobresa com objectiu principal de la seva tasca. En aquest sentit, el BM intenta reduir la diferència dels ingressos i convertir els recursos dels països rics en creixement pels països més pobres. És una de les principals fons d'assistència pel desenvolupament del món, recolza els esforços dels governs dels països en desenvolupament per construir escoles i centres de salut, subministrar aigua i electricitat i protegir el medi ambient.

    Al principi, el personal del BM era un grup homogeni d'enginyers i analistes financers que treballaven exclusivament a Washington. En canvi, actualment, té un personal variat i de caràcter multidisciplinari, amb economistes, especialistes en polítiques públiques, experts sectorials i especialistes en ciències socials.

  • Quines institucions formen part del Grup del Banc Mundial? Quina és la seva funció? Complementeu els apunts de l'assignatura amb la informació que ofereix la web del Banc Mundial.

  • Actualment el BM ha incrementat el seu abast i complexitat i és un grup format per cinc institucions de desenvolupament fortament relacionades.

    En primer lloc hi ha el Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRF), el qual concedeix préstecs i assistència pel desenvolupament dels països més pobres i d'ingressos mitjans. El número de vots dels membres està vinculat a les seves aportacions de capital, que a la vegada es basen en la capacitat econòmica relativa de cada país.

    L'Associació Internacional de Foment (AIF) és una altra institució que forma el BM. La funció d'aquesta Associació és atorgar crèdits sense interessos i donacions i és la principal font d'assistència en condicions concessionàries del món. Uns 40 països rics aporten fons per aquest tipus de finançament per mitjà de contribucions. En aquest sentit, aquesta Associació es dedica a ajudar als països més pobres del planeta atorgant-los crèdits sense interessos i duent a terme programes i projectes amb l'objectiu d'estimular el creixement econòmic, disminuir la pobresa i millorar d'aquesta manera les condicions de vida dels més desafavorits. A llarg termini, amb aquests crèdits sense interès vol dur a terme programes per la construcció d'institucions, infraestructures i capital humà necessari per aconseguir un desenvolupament sostenible.

    Una altra institució és la Corporació Financera Internacional (CFI), què te la funció de promoure inversions sostenibles del sector privat als països en desenvolupament per reduir la pobresa i millorar les condicions de vida de la gent, sent a l'igual que la resta d'institucions la seva funció principal. La CFI és la principal font de finançament multilateral en forma de préstecs i participacions de capital per projectes del sector privat en els països en desenvolupament. En aquest sentit, financia projectes del sector privat als països més desafavorits, assessora i assisteix a empreses i governs i ajuda a les empreses privades dels països en desenvolupament a mobilitzar finançament en els mercats financers internacionals.

    La quarta institució és l'Organisme Multilateral de Garantia d'Inversions (OMGI), què té l'objectiu de promoure inversions directes estrangeres pel desenvolupament dels països i donar suport al seu creixement econòmic, reduir la pobresa i millorar el nivell de vida.

    L'OMGI és una assegurança global dels inversors privats i aconsella als països sobre les inversions estrangeres. El que busca es promoure projectes amb un gran desenvolupament, que sigui econòmicament, ambientalment i socialment sostenible.

    La darrera de les institucions que formen el BM és el Centre Internacional de reparació de Diferències Relatives a Inversions (CIADI). És una representació de cadascun dels Estats què ha ratificat el Conveni, és un organisme internacional autònom, encara que té relació amb el BM.

    D'acord amb el Conveni, el CIADI proporciona facilitats per la conciliació i arbitratge de les disputes entre els diferents països membres i els inversors. Té doncs, la funció de conciliació i arbitratge.

  • Respecte al problema del deute extern dels països del Tercer Món (Podeu consultar a més de les webs del material de l'assignatura, d'altres com ara la de l'Observatori del Deute en la Globalització: www.debtwatch.org o bibliografia existent sobre el tema):

  • Expliqueu breument la crisis del deute extern: definició, procés de generació del deute i conseqüències.

  • El deute extern és la quantitat de diners que deuen els països del Sud als països del Nord, a la banca comercial internacional o a organismes financers, entre els quals podem destacar l'FMI, el Banc Mundial i bancs regionals com el Banc Internacional de Desenvolupament.

    La majoria dels països de la perifèria viuen en una situació de fallida econòmica, obligats a pagar unes quantitats que superen les seves possibilitats econòmiques, per la qual cosa, no tenen una altra alternativa que recórrer a la contractació de nous préstecs per afrontar els pagaments endarrerits, cosa que els porta a un endeutament creixent, insostenible, impagable i etern.

    En aquest sentit, es podria considerar el deute com una nova forma de colonialisme, ja que no són necessaris els exèrcits per espoliar els pobles del Sud, per imposar-los els nous models econòmics. El deute, és doncs, un mecanisme financer pel qual els països es veuen obligats a pagar, des d'una òptica democràtica i en ocasions en nom de la llibertat.

    Referent al procés de generació del deute, hi ha les inversions en desenvolupament, què als `60-'70 es van basar en la intensificació de les explotacions agrícoles i industrials i en l'orientació d'aquestes cap als sectors de l'exportació. El consum de luxe, ja que la riquesa als països endeutats està en molt poques mans, i aquestes èlits es converteixen en vertaderes castes econòmiques, polítiques i militars, mentre el poble es mata produint cafè, te, blat de moro o cotó, i les èlits es llancen a un consum de luxe desenfrenat que descompensa les balances de pagament dels països, ja que les exportacions no arriben a cobrir les importacions. També les despeses militars, ja que la influència de l'exèrcit en els pressupostos de l'Estat era molt notable en les èpoques dictatorials d'Àfrica i Amèrica Llatina. La crisi del petroli que va afectar als països dependents del petroli, però més acusadament als països en vies de desenvolupament a causa de l'endeutament previ i del retrocés econòmic mundial paral·lel. Una altra causa fou el canvi en la política monetària que van propulsar els governs de Reagan i Tatcher, on es va iniciar un procés de contenció de la inflació i d'elevació dels tipus d'interès, què va conduir a multiplicar per més de quatre vegades l'interès real dels préstecs. També es pot citar, la fuga de capitals a l'estranger i el circuit de la dependència, ja que si analitzem el deute extern, s'observa què és un element dins la roda de les relacions nord-sud, i provoca que tota la riquesa generada per la humanitat vagi sempre a parar als mateixos comptes corrents, mentre que pel planeta s'estén la pobresa i la precarietat.

    Tot això provoca que hi hagi una crisi del deute i que aquest es faci impagable, ja que s'incrementa cada vegada més per la majoria de països. Així per exemple, Mèxic fou el primer país que es va negar a pagar-lo, fet que va comprometre tot els sistema financer internacional i va precipitar la crisi del deute de 1982, que es va saldar amb un procés de recessió econòmica i de les condicions de vida als països endeutats que encara no ha cessat i que assoleix situacions dramàtiques per a continents sencers com l'Àfrica.

    Així doncs, hi ha com un cercle viciós del deute i aquest no para de créixer malgrat els diferents programes internacionals per atenuar l'impacte social del deute, les taxes d'alfabetització, d'accés a la sanitat, a l'aigua potable, la mortalitat infantil i materna, indiquen una progressiva tendència a la pobresa absoluta per a la major part de la població d'aquests països.

  • Cerqueu dades a l'Informe de desenvolupament humà 2004 del PNUD i feu un breu informe que posi de manifest:

    • La relació entre el servei del deute i les entrades de capital que rep de l'exterior el conjunt de la regió d'Amèrica Llatina i Carib

    En la major part dels països les entrades de capital estranger són molt més baixes que el total del servei del deute. Pel que fa a l'Amèrica Llatina podem destacar els casos, de Xile, Uruguai i Panamà, on les entrades de capital estranger són fins a deu vegades, en alguns casos fins a tretze vegades, menors que el percentatge del PIB destinat al servei del deute. Hi ha algunes excepcions, com a Guatemala i Costa Rica on la diferència és mínima. I també països d'industrialització antiga, com Argentina i Brasil on la diferència és molt notable, sobretot a Brasil, on hi ha un 3,7% d'entrades netes d'inversions estrangeres i el servei del deute és més d'un 11%.

    Referent als països del Carib, sembla que les diferències no són tan grans, potser perquè hi ha casos en que la pobresa és tant gran que al capital estranger no li interessa. És el cas d'Haití on només un 0,2% són d'entrades de capital estranger i al servei del deute hi destinen un 0,8% del PIB. Altres països com Jamaica, la República Dominicana o Dominica, el percentatge és molt similar, fins i tot a la República Dominicana el percentatge al servei del deute és menor que les entrades de capital que rep de l'exterior. Pel que fa a Cuba, en l'IDH no hi ha cap dada.

    • La relació entre el servei del deute i les exportacions de béns i serveis per als països que trobeu més significatius d'Amèrica Llatina.

    La relació entre el servei del deute i les exportacions de béns i serveis veiem com és molt més elevat el percentatge de les exportacions. En aquest cas podem destacar a Brasil com el país que exporta més béns i serveis i Guatemala com el país que n'exporta menys. Argentina, país d'industrialització antiga, és un dels que exporta menys béns i serveis, a l'igual que Costa Rica, Paraguai i Hondures. En canvi, països més pobres com Perú i Xile gairebé exporten el doble que Argentina.

    En aquest sentit, s'observa com aquestes economies no tenen estratègies definides pel seu desenvolupament industrial i la recessió avança. A més, les polítiques econòmiques de l'última dècada no han contribuït superar els problemes acumulats i hi ha debilitat de la demanda interna i escassa capacitat exportadora, fet que provoca una desinversió industrial per la maquinària obsoleta.

    • La relació entre el servei del deute i la despesa pública en educació i salut per als països que trobeu més significatius d'Amèrica Llatina.

    En aquest cas, hi ha països com Belice que destinen un 6,2% del PIB a la despesa en educació, i un 2,3% de la despesa en sanitat, i en canvi, tripliquen l'aportació en relació al percentatge de despesa pública del servei en educació i es deu vegades més gran la diferència entre els diners destinats a la salut i els del servei del deute.

    El cas de Brasil i Panamà és semblant, ja que destinen un 4% del PIB en educació i entre poc més d'un 3% i un 4% en sanitat, i en canvi Brasil destina un 11,4% al servei del deute i Panamà un 13,6%.

    Pel que fa a Argentina, tot i ser més el elevat el percentatge destinat a sufragar el deute, la diferència és mínima. Destinen un 4,6% i un 5,1% del PIB en educació i sanitat respectivament, i un 5,7% al servei del deute.

    Costa Rica, en canvi, és dels pocs països que destina menys percentatge al deute que a les despeses de sanitat i educació.

    Analitzant tot això és evident que aquests països no poden arribar al desenvolupament pel sol fet que destinen més a tornar diners que a millorar els seus serveis.

  • Respecte al procés de mundialització:

  • En quin aspecte, el procés de mundialització està més enrederit? Per què?

  • Vistos els diferents aspectes del procés de mundialització, és en relació a la mobilitat lliure de la força de treball a escala mundial, l'aspecte més endarrerit.

    Així, veiem que existeix una globalització financera, comercial i productiva, i per contra, una no-globalització de la força de treball, ja que aquesta continua fixada rígidament en els llocs d'origen.

    El fet que la força de treball sigui l'aspecte més endarrerit del procés de mundialització és perquè els països del centre saben que si hi ha mobilització lliure de la força de treball hi haurà encara més fluxe migratori dels països de la perifèria cap als del centre. Llavors, el que fan els diferents estats és acordar diferents mesures legislatives perquè no vinguin els emigrants cap als seus països.

    La contrarietat de l'existència de lliure circulació de capital i no de la força de treball provoca un increment de la desigualtat internacional de salaris i igualació internacional de la taxa de guany mitjana.

    Així doncs, aquest impediment de mobilitat lliure de treballadors provoca diferències salarials i de nivell de vida cada vegada més grans entre els països del centre i els de la perifèria.

    És per tots aquests motius que aquest aspecte és el més endarrerit del procés de mundialització.

  • A què fa referència l'expressió “el nou centre dels països de la perifèria”?

  • El procés de mundialització accentua el desenvolupament desigual i incrementa la polarització entre rics i pobres. Tanmateix, hi ha països de la perifèria què a la seva capital hi arriben les mateixes activitats capitalistes que als països del centre.

    Això no vol dir que el país a partir d'aquí s'anirà desenvolupant, sinó que en aquests països hi ha una economia molt polaritzada internament.

    Llavors en aquestes grans ciutats de la perifèria surten empresaris, tècnics i professionals amb un nivell de vida semblant al dels països del centre, és el que anomenem el nou centre dels països de la perifèria.

    Per tant, aquest creixement de la desigualtat entre el centre i la perifèria, la migració del Sud cap al Nord, el conflicte entre nacionalismes d'Estat i de Nació, la contradicció entre la base econòmica cada vegada més mundialitzada i els Estats nacionals està portant a una nova configuració del sistema capitalista mundial, on les activitats econòmicofinanceres són les mateixes en el centre del sistema que a les grans ciutats de la perifèria com, Sâo Paulo, Mèxic, el Caire, Bangok, Buenos Aires, Nova Delhi, Kuala Lumpur, Calcuta, etc., fent sorgir d'aquesta manera aquest nou centre dins els països de la perifèria.

    5. Comenteu la següent afirmació: La mundialització té factors molts negatius, per la senzilla raó de que els seus defensors, que es basen en els avantatges que el mercat de lliure competència perfecta ofereix en la teoria, no té en compte les imperfeccions de la realitat (Berzosa, Carlos (2002): Los desafíos de la economía mundial, Nivola, Tres Cantos). Per realitzar el comentari podeu utilitzar els apunts de l'assignatura, el llibre esmentat o qualsevol material que tingueu a la vostra disposició sempre i quan citeu les fonts consultades.

    L'últim informe elaborat pel PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) demostra, i la mateixa ONU així ho afirma, que amb la globalització de l'economia hi ha uns guanyadors, els rics, i uns perdedors clars, els pobres. La pobresa no ha parat d'augmentar en els països del Tercer Món malgrat l'increment global de la riquesa.

    Segons els defensors de la mundialització, la política ha d'abandonar la seva influència a l'economia, ja que la mundialització exigeix supressió de traves, és a dir, de lleis que impedeixin la seva consolidació i funcionament: lleis tant de caràcter internacional com lleis de caràcter nacional. La lliure competència va portar greus problemes a principis del segle XX que culminaren amb el crack del 1929, què arruïnà a milions de persones i milers d'empreses. Per resoldre els problemes plantejats per la fallida econòmica i recuperar l'estabilitat del sistema, nombrosos Governs, i el primer d'ells el de Franklin Roosevelt als Estats Units, van recórrer a les teories econòmiques del britànic lord Keynes, el qual destacava la necessitat de crear controls polítics dins del propi sistema liberal, ja que deixat sense control, el mercat tendeix a concentrar-se cada cop en menys mans i això acaba matant la pròpia llibertat de mercat i la competitivitat, conduint finalment a un capitalisme monopolista.

    Malgrat això, avui, el procés de mundialització exigeix la supressió de les legislacions que impedeixen la lliure acció dels capitals en els mercats, ja siguin nacionals, ja siguin internacionals. Però aquesta llibertat fou la que, el 1994, va permetre que els capitals financers internacionals abandonessin Mèxic i enfonsessin la seva economia o que al 1997-1998 es produís el mateix fenomen al sud-est asiàtic, amb la ruïna de les economies de Corea del Sud, Tailàndia, Indonèsia i Malàisia, per exemple. Països tots ells que estaven sortint del subdesenvolupament i que, de fet, han retrocedit substancialment.

    En la mundialització de l'economia, s'ha pogut comprovar com el concepte de la lliure competència ha provocat que les empreses transnacionals passin per damunt de les empreses mitjanes i nacionals.

    En un principi, la diferència econòmica i social estableix la dependència necessària pel desenvolupament i creixement del capitalisme; ara, és aquesta mateixa dependència la quina determina el predomini i benefici d'uns sobre altres i impedeix el desenvolupament d'un altre camí dins el propi sistema.

    Els defensors d'aquesta ho atribueixen a un procés normal i què s'esperava com a conseqüència al trauma que implica passar d'una economia fins a cert punt estatista, amb molts vicis de corrupció, a una de més sana com és el lliure mercat. Ells mateixos estableixen que el desenvolupament d'aquests països serà conforme vagin aplicant cada vegada més el model econòmic.

    No obstant, la realitat ha estat i és una altra, ja que a mesura que els països subdesenvolupats obren les seves economies en consonància a les pautes globalitzadores, el seu nivell de dependència econòmica augmenta i amb aquest, la seva vulnerabilitat i la incapacitat de controlar els agents d'una desestabilització. Un exemple són les crisis financeres o los famosos efectes tequila o dragón.

    Un altre factor important, és el de la transnacionalizació de les economies, on el capital nacional passa a formar part del joc d'interessos mundials, en una competència totalment desigual.

    Una vegada que els governs d'aquests països han garantit la participació d'aquestes companyies en els territoris del país al qual dirigeixen, els prenen els recursos i exploten la mà d'obra indiscriminadament. Una vegada s'han esvaït les seves expectatives o al trobar millors condicions en un altre país, deixen misèria, atur i crisi social.

    Les multinacionals fragmenten la seva producció ja que la seva estratègia segueix el cicle del producte per fer ús dels avantatges comparatius de diferents països, fet que significa que les empreses multinacionals necessiten un clima de lliure canvi sense traves.

    Davant tots aquests fets, n'hi ha que encara troben més beneficis en la globalització que en les conseqüències negatives, només cal fer una lectura crítica de la realitat per comprovar que no és així.

    Bibliografia: Revista el Balcó - febrer-març 2000, número 95