Economía española

CEE (Comunidad Económica Europea) # Evolució. Dècades. Polítiques d'integració. Canvi. Pesseta. Balança de pagaments. Corrent. Competitivitat. Integració. Econòmica. Efectes. Aspectes monetaris. Avantatges. Inconvenients. Unió monetària. Estat Espanyol

  • Enviado por: Emg0211
  • Idioma: castellano
  • País: España España
  • 47 páginas
publicidad

TEMA 1: EVOLUCIÓ RECENT DE L'ECONOMIA ESPANYOLA

En la història econòmica espanyola recent podem diferenciar 3 dècades:

  • Els 60: Fort desenvolupament

  • Els 70: L'economia espanyola en la crisi internacional

  • Els 80: Integració a Europa

Abans d'iniciar aquest repàs a l'evolució històrica recent de l'economia espanyola, és necessari fer dos apreciacions generals que ens ajudaran a tenir una perspectiva més ajustada a la realitat:

Interdependència passat-futur: qualsevol fenomen que es tracti no es pot interpretar com un fet aïllat. Cap succés no pot desvincular-se de les seves causes o fets ocurreguts amb anterioritat (passat), ni podem ignorar les conseqüències o implicacions que comportarà a partir d'aquell moment (futur).

Interrelació economia i política: qualsevol decisió econòmica que es prengui dependrà en gran mesura dels objectius polítics que tinguin els governants del moment (bé de tipus general, com a conseqüència de la seva ideologia política; o bé de tipus conjuntural, per tal d'aconseguir fites polítiques més específiques). Al mateix temps, la bona/mala marxa de l'economia sovint pot reforçar/inestabilitzar el règim polític al poder.

LA DÈCADA DEL DESENVOLUPAMENT (60´s)

Aquest període, com bé indica el seu nom, destaca per uns nivells de creixement econòmic no experimentats fins llavors: Entre els anys 1959 i 1974 el PIB experimentà un augment anual mitjà del 7%. És a dir, en aquest període, la producció de béns i serveis a Espanya creixia cada any, en mitjana, un 7% respecte l'any anterior.

Tot i que es fa difícil determinar tots els factors que causaren aquest creixement, si que gran part de responsabilitat la té el Plan Nacional de Estabilización Económica (PNEE), aprovat el 1959.

Aquest pla de reformes econòmiques tenia dos objectius prioritaris:

  • Reduïr la inflació, és a dir, que els preus es mantinguessin més estables.

  • Lliberalitzar comerç interior i exterior. Lliberalitzar el comerç interior implica fomentar la competència al mercat de béns i serveis espanyol; i lliberalitzar el comerç exterior, impulsar mesures per a facilitar la relació comercial d'Espanya amb altres països.

En general, aquest Pla Econòmic perseguia la integració internacional de l'economia espanyola. Els països desenvolupats ja havien iniciat processos lliberalitzadors després de la 2ª Guerra Mundial, i Espanya s'havia mantingut en règim d'autarquia (gairebé aïllada del mercat internacional on participaven aquests països).

Seria bo, però, concretar quines foren les raons per a iniciar aquest Pla:

  • HI havia un dèficit considerable en la balança de pagaments. Per expresar-ho de forma simple, Espanya comprava productes a l'exterior (importacions) per un valor molt més alt als productes que venia a l'exterior (exportacions). Aquest desequilibri és poc sostenible a llarg termini.

  • És impossible continuar desenvolupant-se en autarquia (que representa una situació anacrònica respecte els països europeus, que ja havien començat a obrir les seves economies):

  • Durant la dècada dels 50 (1951-59), ja s'havia detectat a Espanya una tendència lenta però gradual a l'obertura.

  • Es presentava doncs un dilema a la política econòmica espanyola: o bé continuar el model actual d'industrialització de l'economia (creació de grans empreses públiques, infraestructures...) que anava acompanyat d'alts nivells d'inflació; o bé començar un procés de lliberalització econòmica, que exigia certa estabilització dels preus per competir amb altres països. El Pla, obviament, optava per la segona opció.

  • Per últim, el fet que entressin al govern franquista els primers nous economistes, atorgava un suport teòric a la lliberalització des dels organismes de decisió en política econòmica.

  • * Tot i així, el PNEE generà efectes no desitjats a curt termini, concretament entre 1959 i 1961:

    • ! rendes treball

    • ! atur

    • ! consum privat

    • ! existències

    Com hem dit, però, les causes que justifiquen el desenvolupament econòmic durant els 60´s no es limiten només al PNEE:

  • A part de les raons purament econòmiques, a Espanya hi havia un desig social de desenvolupament, fet que generà un entorn favorable al començament de noves activitats econòmiques.

  • L'endarreriment econòmic d'Espanya respecte Europa propicià majors taxes de creixement a Espanya respecte la resta de països europeus més desenvolupats. Al adoptar nous processos productius, Espanya augmenta considerablement la seva eficiència i això es tradueix en una major taxa de creixement (catching up).

  • Un altre factor a considerar és l'dopció de nova tecnologia provinent de l'exterior per part de la indústria espanyola. Aquesta adopció de nova tecnologia, va propiciar un augment de productivitat (es porduia més amb els mateixos recursos).

  • Aquest augment de productivitat, va generar una major renda a l'economia espanyola, que a la vegada van incentivar la demanda global: un augment del consum familiar i de les inversions i exportacions per part de les empreses.

  • L'entorn internacional també fou un factor fonamental. El fet que els països de l'entorn espanyol experimentessin un període de dinamisme econòmic, combinat amb la major obertura comercial d'Espanya, derivà en un augment considerable de les exportacions.

  • Aquest període de creixement no hauria estat possible, però, sense un augment dels recursos productius:

    • Recursos financers. Aquest augment va ser conseqüència de l'augment de l'estalvi a l'economia espanyola i el major volum d'inversió estrangera.

    • Recursos humans. La indústria espanyola va experimentar la introducció de nova mà d'obra. Per una banda, treballadors agrícoles que van passar al sector industrial buscant un major nivell de vida (al voltant de 2 milions de persones). De l'altra, les dones van començar a entrar al mercat laboral (al voltant d'un milió de dones començaren a treballar de forma renumerada).

  • La favorable relació real d'intercanvi pels productes espanyols, també va suposar una gran avantatge per l'economia espanyola dels 60. El preu dels productes que Espanya exportava (venia) augmentava en relació amb aquells que estava important (comprava).

  • Aquest desenvolupament econòmic també ocasionà importants canvis productius:

  • La economia experimentà una substitució d'inputs/factors productius. Pel que fa a l'energia, el patroli i l'electricitat acaben de substituir el carbó; i entren nous materials bàsics com el plàstics i derivats.

  • Disminueixen els requeriments de mà d'obra. Els processos de producció són més eficients, i es necessita menys personal per aconseguir el mateix resultat.

  • Augmenten els requeriments de capital. Al passar a utilitzar tecnologies més avançades, els processos productius necessiten d'una major inversió en maquinària. Aquest punt, juntament amb l'anterior, fa que augmenti la relació capital/treball.

  • Els inputs o factors de producció intermitjos (aquells productes semi-elaborats necessaris per a la producció d'un altre producte Ex: energia, transport...) agafen més importància.

  • El canvi tecnològic que s'experimenta està protagonitzat principalement pels sectors energètic, químic i de construcció de maquinària.

  • El creixement experimentat durant els anys 60, però, no s'hauria de sobrevalorar ja que s'han de fer les següents consideracions:

    • El comerç exterior fou menor del desitjat quan es va projectar el PNEE: encara hi havien forts aranzels al comerç exteriors, que feien necessàries mesures de foment a l'exportació.

    • Aquest baix nivell d'exportacions de béns es va compensar parcialment a través de l'exportació de serveis (turisme), transferències d'emigrants espanyols a altres països i inversions provinents de l'estranger.

    • Hi va haver un creixement altíssim (que va arribar fins el 14%PIB anual) però el punt de partida de l'economia espanyola era molt baix.

    PART NEGATIVA DEL DESENVOLUPAMENT:

    La part negativa de la dècada dels 60 des del punt de vista econòmic està relacionada amb els Planes de Desarrollo que, en resum, suposaren un retorn a la vella política autàrquica.

    Un dels motius principals per impulsar els Planes de Desarrollo (PD) era de caire POLÍTIC. El Pla d'Estabilització (PNEE) suposava un menor nivell d'intervenció en la majoria d'àmbits de l'economia: el mercat laboral, fiscalitat, finances, política industrial... Aquesta pèrdua de control social NO era assumible pel Règim franquista.

    A un nivell més concret, els objectius dels PD eren:

  • Un abandonament de l'obertura exterior d'Espanya.

  • Disminuir el nivell d'importacions d'altres països. És a dir, frenar el procés de lliberalització exterior.

  • Es frena el procés de conversió de l'economia espanyola en una economia de mercat (mercat treball flexible, lliure empresa...). S'abandona, doncs, el procés de lliberalització interior. Les raons són, en aquest cas, polítiques. Per tal de garantir la bona salut del règim franquista, interessava mantenir un clima de tranquil.litat social a tots els àmbits.

  • Per fer-ho, en primer lloc, s'havia d'evitar l'oposició dels treballadors, que implicava garantir certa estabilitat en l'ocupació que les reformes del PNEE podien posar en perill. En segon lloc, era recomanable assegurar el recolzament del sector empresarial del moment, la qual cosa implicava no lliberalitzar excessivament els mercats, ja que això suposaria un descens en els seus beneficis. En conclusió, la lliberalització econòmica interior que propugnava el PNEE entra en contradicció directa amb els objectius prioritaris del govern franquista.

    Malgrat el fort creixement que hi va haver durant els 60, l'herència no és excessivament positiva de cara als anys 70:

  • Com ja hem vist, l'obertura exterior que es produí fou molt moderada, i la liberalització interna dels mercats també va ser molt limitada. La tímida obertura d'una economia com la espanyola, amb uns mercats interiors molt poc competitius, no aconseguí corregir el dèficit a la balança de pagaments.

  • Els mercats financers estaven altament intervinguts per organismes públics. Aquest fet comportava que hi hagués una inversió discrecional de l'estalvi: sovint les inversions depenien més de contactes o influències polítiques que de criteris de pura rendabilitat econòmica.

  • No s'havia creat un sistema fiscal modern. Al tenir una estructura impositiva antiquada, es feia molt difícil recaptar ingresos per a cobrir la creixent demanda de béns públics, tant socials (sanitat, educació...), com d'infraestructures (xarxa de comunicacions), tots ells necessaris per a un desenvolupament econòmic sostenible.

  • Hi va haver un creixement molt intents pel que fa a la demanda d'energia, que s'havia de cobrir sovint des de l'exterior. Aquesta dependència energètica, i particularment del petroli, serà clau per explicar les repercusions de les crisis internacionals a Espanya durant els anys 70.

  • Hi havia limitacions per a la creació de llocs de treball, que no resulten evidents a primer cop d'ull. L'atur oficial està xifrat en unes 181.000 persones, però la rigidesa de la demanda laboral (llocs de treball disponibles) és ocultada per les altes taxes de creixement que s'experimenten (en períodes d'expansió sempre hi ha més feina) i pel nombre d'emigrants que van anar a treballar a altres països (711.000 persones).

  • Les raons d'aquesta rigidesa de la demanda laboral les trobem en un augment de la productivitat dels processos productius i un desplaçament de l'activitat econòmica cap a sectors menys intensius en mà d'obra. És a dir, les empreses produeixen de manera que no han de contractar tanta gent com abans per obtenir resultats similars.

  • Hi havia una gran necessitat de capital estimulada per un tipus d'interès baix (és més "barat" demanar préstecs quan l'interès que s'ha de pagar és més baix) i intervingut (el sistema financer encara estava poc desenvolupat).

  • El creixement que havia viscut l'economia espanyola havia sigut molt desigual entre sectors productius. Aquest desajust comporta que sigui un model de creixement poc sostenible a llarg termini (hi haurà sectors que no hauran seguit el ritme de desenvolupament global). És destacable:

    • El retràs del sector agrícola respecte l'alt desenvolupament industrial.

    • La presència de comunicacions internes deficients. Fet especialment preocupant, si considerem que el transport és un input que va prenent cada vegada més importància.

    • Una de les causes de la insuficiència de comunicacions era la insuficient provisió de béns públics (no només en infraestructures), en comparació amb el ritme de creixement que estava experimentant l'economia espanyola.

  • L'altre problema és que fou un creixement que mantingué fortes desigualtats de la renda entre la població (classes molt adinerades afavorides pel creixement, i classes pobres que no sortiren de la marginalitat). Per mantenir un creixement a llarg termini era necessària una classe mitjana sòlida que mantingués un consum estable, classe que no s'havia acabat de consolidar.

  • En resum, podem avaluar la dècada dels 60 com un període de creixement molt alt però amb hipoteques. És a dir, l'economia espanyola havia crescut descuidant molt aspectes que podrien repercutir negativament en un futur.

    L'ECONOMIA ESPANYOLA I LA CRISI INTERNACIONAL (70's)

    La dècada dels 70 ve marcada per una situació de crisi econòmica que afectà a tot el món, tot i que de forma desigual.

    La crisi s'origina quan el 1973 els països de l'OPEP formaren augmentaren de forma conjunta els preus del petroli. Com a productors majoritaris, l'OPEP causà un augment del preu internacional del petroli i, al ser un factor de producció fonamental a tot el món desenvolupat, desestabilitzà tot l'economia mundial. Un dels elements bàsics per produïr, sortia molt més car, i aquest fet originà efectes negatius múltiples que foren l'inici d'una crisi econòmica mundial.

    Van ser diversos els factors que caracteritzaren la crisi:

    1) L'existència d'un dèficit a la balança de pagaments americana causa una acumulació de dòlars a les altres economies. El fet que l'economia americana compri per més valor del que vengui, vol dir que paga amb dòlars per més valor del que cobra amb dòlars; augmentant les reserves de dòlars a altres països.

    Aquest fet provocà una manca de liquidesa a EE.UU. (pocs dòlars circulant). La necessitat de posar nova moneda (dòlars) en circulació originà el 1971 el trencament del sistema monetari de Bretton Woods. Bretton Woods era un sistema de canvi que valorava totes les monedes en relació el dòlar, i alhora, atorgava al dòlar un valor real en or. La necessitat d'augmentar la quantitat de dòlars circulants provocà el trencament del vincle or-dòlar. El trencament d'aquest vincle suposà la fi del sistema monetari que havia operat fins llavors a nivell mundial.

    A Espanya, la situació era semblant a la de molts altres països. Entre 1970 i 1973, hi va haver superàvit a la balança de pagaments (s'expotava/venia més del que s'importava/comprava), augmentant les reserves de l'economia. Aquest augment de reserves (moneda), derivà en un augment de la despesa (consum). Aquest augment del consum (augment de la demanda) incità un augment general dels preus, que situà la inflació en nivells molt alts (14%).

  • La primera part de la crisi comença amb l'augment dels preus del petroli

  • el 1973. Com el petroli és un dels factors de producció bàsic en totes les economies, aquest augment suposa un important canvi en la relació real d'intercanvi (preu importacions/preu exportacions) de tots els països.

    A Espanya suposa:

        • Pèrdua de renda. Una de les coses que comprem a l'exterior (petroli), ens surt molt més cara.

        • Balança pagaments deficitària, provocada per l'augment de preu del petroli. Importem la mateixa quantitat, però el preu és més alt ara. El valor de les importacions passa a ser més alt que el de les exportacions.

        • Alta inflació (18%). L'augment de preu del petroli repercuteix en un augment generalitzat del preu dels productes.

  • A Espanya, ens trobem amb la segona ronda d'efectes, ocasionada per una superindexació de salaris. Hi havia un conveni que fixava un augment de salari anual equivalent a l'augment de preus (taxa d'inflació) més 2/3 de punt (0,66%). Aquest augment automàtic dels salaris dificultava aturar aquest espiral inflacionista on, si augmentaven els preus, els salaris augmentaven encara més.

  • Seria bo preguntar-nos, quins són els problemes que ocasiona la inflació. És a dir, perquè la inflació és dolenta ?

    • En primer lloc, el fet que augmentin tant els preus de l'economia, fa que siguem poc competitius per vendre a l'exterior (els nostres productes són més cars).

    • L'augment constant dels preus, genera incentius a l'especulació, intentat d'obtenir benefici d'aquest constant canvi de preus.

    • Tothom vol mantenir el mateix poder adquisitiu i, per tant, tothom vol veure indexats els seus ingressos (augmentats pel mateix valor de l'augment de preus). Aquest fet crea una convivència difícil entre els diversos sectors socials.

  • El resultat és que hi ha un augment dels costos empresarials (tant els costos salarials com els energètics). A aquest augment de costos se li ha d'afegir una demanda dèbil: els nivells d'atur són alts i s'ha reduït el creixement a l'economia. La combinació d'aquests factors resulta en una disminució dels beneficis i un inici de crisi del sector empresarial.

  • Aquesta crisi empresarial es complica una mica més a causa d'un tipus d'interès real negatiu (r = I - ). La rendabilitat real dels diners (r) és negativa ja que la inflació () és més alta que el tipus d'interès nominal (I). Per tant, hi ha incentius a l'endeutament, ja que en termes reals surt a compte demanar diners en préstec. D'aquesta manera, moltes empreses s'endeutaren per fer front a la crisi.

    El posterior augment del tipus real, va fer que tornar el deute fos més costós del previst i s'aguditzés la crisi empresarial.

  • La crisi sectorial a la indústria va tenir una especial incidència, i les raons són:

    • Una disminució de la renda disponible per a productes industrials.

    • Un augment dels costos de producció (ja comentat).

    • Una variació en els aventatges comparatius, conseqüència d'aquest augment de costos en els salaris i l'energia. Això fa que no tinguem la mateixa avantatge productiva en els mateixos sectors on la teníem abans respecte els altres països.

    • Desigual introducció innovació tecnològica. Hi ha sectors productius més avançats tecnologicament que d'altres.

  • L' Estructura fiscal és obsoleta: no respon a les necessitats del moment:

    • Hi havia un baix nivell de recaptació, en part perquè el sistema permet una alta evasió fiscal (no pagar quan s'hauria de pagar).

    • Això només és compatible amb un baix nivell de despesa. De fet, el nivell de despesa pública a Espanya era molt baix en relació amb els altres països europeus.

    La necessitat d'augmentar la despesa pública sense un sistema fiscal modern capaç d'augmentar els ingressos, originarà els primers forts dèficits públics (despeses > ingressos).

    La crisi internacional del petroli tingué un efecte especialment perjudicial a Espanya. Les raons són tan de caire econòmic com polític:

    A) “CAPITALISME CORPORATIU”. L'economia espanyola es basa, en teoria, en principis capitalistes, de lliure mercat. Però aquesta llibertat de mercat està fortament limitada ja que l'economia està bastant controlada per determinats grups d'interès.

    Per tant, no hi ha una redistribució de recursos a través del mercat, i l'economia espanyola no s'adapta facilment als canvis:

    • Hi ha un alt nivell d'intervencionisme.

    • S'ha limitat l'obertura a l'exterior (Plan de Desarrollo)

    B) ENTORN POLÍTIC

    Entre 1974 i 1975 es va posar en pràctica l'anomenada Política compensatoria. Però fou d'aplicació tardana i contraproduent, ja que tenia un objectiu merament il.lusori (intentar minimitzar els canvis que s'havien produït al món):

    • Es va establir una subvenció a l'energia, per tal de mantenir els mateixos nivells de consum a un cost semblant (el petroli havia passat a ser més car).

    • Es va intentar substituir la caiguda de demanda exterior d'altres països amb l'estimulació de la demanda interior (dins del país).

    • S'aplica la sobreindexació salaris, abans comentada, que preten mantenir el poder adquisitiu dels assalariats.

    Com a conseqüència de l'aplicació d'aquestes polítiques es produeix un DESEQUILIBRI en tres àmbits:

  • Pressupostari, ja que s'augmenta la despesa pública per sobre dels ingressos.

  • Balança de pagaments, ja que es manté el nivell d'importacions i baixa el d'exportacions.

  • Consum d'energia, ja que es mantenen nivells de consum per sobre del que correspondria al preu d'aquell moment.

  • L'aplicació d'aquesta política amb efectes tan negatius sembla, per tant, il.lògica.

    Les justificacions de perquè s'aplica aquesta política les trobem, per una banda, en l'esperança dels polítics que aquesta crisi fos conjuntural (no durés gaire); i per l'altra, la debilitat política del govern (per la mort Carrero Blanco i la llarga malaltia de Franco) que li impedia impulsar mesures que impliquessin reformes profundes.

    En conclusió, l'inici de la democràcia (1976-77) vindrà marcat per una situació de seriosa crisi econòmica.

    Però, en comptes de prioritzar la solució de la crisi econòmica, la resolució els problemes que comportava l'establiment de la democràcia passà per davant de la resolució dels problemes econòmics. Com a consequència, la situació de crisi empitjorà: s'arribà a una inflació del 25,4% i el dèficit a la balança de pagaments continuà augmentant.

    De cara a la pròxima dècada es plantejava com a objectiu, no només la sortida de la crisi, sinó l'entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i continuar el camí de desenvolupament econòmic iniciat als anys 60.

    POLÍTIQUES D'INTEGRACIÓ A LA CEE (80's)

    L'inici de la dècada dels 80 ve estretament relacionada amb l'inici de la democràcia a Espanya. La primera política econòmica rellevant en període democràtic s'impulsa a partir dels Pactes de la Moncloa del 1977: és un pacte polític acordat per tots els grups del Congrés.

    La prioritat d'aquells pactes era la consodilació de la nova democràcia i, per tant, la correcció dels desajustos econòmics passà a un segon. El que no es tingué en compte és que la prolongació de la crisi econòmica, podria (i, de fet, ho va fer) disminuir la confiança social en el nou règim democràtic, creant certa desestabilització en els òrgans de govern (especialment als inicis, quan hi havia molta oposició o bé una actitud d'indiferència en vers la nova democràcia).

    Concretant, les raons de perquè es necessita un pacte per a superar la crisi les podem resumir en:

    • La complexitat de la crisi. S'han d'establir reformes a llarg plaç, no "pedaços" temporals com els que s'havien aplicat fins ara.

    • La configuració política heterogènia. Hi ha un gran ventall d'ideologies polítiques amb representació política (des de comunistes a extrema dreta), i per tant, es fa més necessari deixar sentir la veu de totes les tendències si es volen aplicar reformes sense una forta oposició.

    • Posar fi a la incertesa. Una reforma a llarg plaç consensuada farà disminuir la incertesa sobre possibles actuacions futures del govern.

    • La integració a la CEE. Una reforma del sistema era una de les condicions necessàries per aconseguir la integració d'Espanya a Europa.

    Les reformes originades amb els Pactos de la Moncloa es poden dividir en polítiques de sanejament i polítiques de reforma, que són dos cares d'una mateixa moneda:

    A) Polítiques de SANEJAMENT

    • Política monetària restrictiva. Es pretén controlar la inflació

    • Nova política pressupostària: Es fa una reforma fiscal: s'introdueixen nous impostos més moderns (l'IVA, l'IRPF i l'Impost de Societats). Per altra banda s'intenta controlar el dèficit sense deixar d'incentivar el creixement, primant les polítiques d'inversió respecte consum públic.

    • Política de reducció de costos. Fer menys costosa la contractació (cost del treball) i lliberalitzant els mercats financers (cost financer).

    • Política canviària: fixar un tipus de canvi realista amb les altres monedes, sense sobrevalorar la pesseta.

    B) Polítiques de REFORMA

    • Lliberalitzar mercat financer, per reduïr els costos financers.

    • Nou marc de relacions laborals, per a flexibilitzar la contractació.

    • Control eficient de l'empresa pública, per fer més efectiu l'ús de fons públics.

    • Control del dèficit balança pagaments, intentant equilibrar el nivell d'exportacions i el d'importacions.

    Els efectes de les polítiques impulsades a partir dels Pactos de la Moncloa tingueren efectes positius i negatius:

    * Efectes POSITIUS

    • S'aconseguí un major equilibri econòmic: es reduí la inflació i baixà el dèficit a la balança pagaments.

    • Hi hagué certa recuperació dels beneficis empresarials i la inversió.

    • S'conseguí la integració a la CEE (1985).

    • Les reformes reberen una bona acceptació social.

    * Efectes NEGATIUS

    • Els canvis es produïren amb excessiva lentitud, degut a la inestabilitat del clima polític.

    • Introducció massa light de la flexibitat econòmica. No s'aconseguí un lliure mercat real.

    • Tot i els objectius de control, es consolidà el dèficit públic.

    • Augmentà l'atur.

    GOVERN SOCIALISTA (1982)

    El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) és elegit com a partit de govern el 1982. El PSOE es presentava amb un programa d'esquerres força ambiciós:

    • Política expansiva i keynesiana: primant la despesa pública com a motor de l'economia, especialment en èpoques de crisi.

    • Forta política redistributiva: amb una polític d'impostos que benefici clarament els sectors de renda més baixa.

    Tot i el posicionament del partit a la campanya electoral, a grans línies es continuen aplicant dels acords del Pacte de la Moncloa. Com a polítiques adoptades a la primera etapa socialista destaquen:

    • La devaluació de la pesseta, per afavorir les exportacions.

    • Polítiques de control de la inflació.

    • Aplicació del decret Boyer (1985), que promulgava dos mesures que es dirigien a la promoció de nova activitat econòmica:

      • La llibertat d'amortització, que suposà un incentiu a la inversió ja que els actius es podien amortitzar de forma més lliure.

      • La llibertat de lloguers, que suposà majors incentius a la construcció de noves vivendes.

    TEMA 2: EQUILIBRI EXTERIOR I TIPUS DE CANVI DE LA PESSETA

    TIPUS DE CANVI: Relació d'equivalència entre dues monedes, mesurada pel nº d'unitats d'un país que es necessiten pagar per adquirir una unitat monetària de l'altre país. És a dir, el valor de la unitat monetària estarangera en termes de la domèstica.

    El tipus de canvi més comú: unitats que necessitem d'una moneda per comprar $, ja que sol actuar com a moneda de referència. Solen actuar també com a referència la lliura esterlina (GB) i l'euro.

    Si tenim una moneda de referència, i tenim el valor de totes les unitats monetàries respecte d'aquesta, podem trobar tots els tipus de canvi existents entre qualsevol parella d'unitats monetàries.

    Ex: Imaginem que el dòlar ($) actua com a moneda de referència:

    1,10 Euros = 1$

    1.48 $ = 1 lliura esterlina

    Hauríem de ser capaços de trobar l'equivalència (tipus de canvi) entre la lliura i la pesseta. Quin és el tipus de canvi entre la pesseta i la lliura esterlina ?

    'Economía española'
    Fent servir les equivalències de manera que resulti el factor de conversió que volem trobar (en aquest cas euros/lliura), només resta un càlcul simple.

    TC Nominal (TCn) i TC Real (TCr)

    No només importa però, quantes monedes em donaran a canvi d'una altra (que seria el tipus de canvi nominal, TCn) sinó també què podré comprar amb aquella altra moneda. És a dir, el poder adquisitiu que es té amb una moneda respecte l'altra (que seria el tipus de canvi real, TCr).

    Per a conèixer la relació de poder adquisitiu d'una moneda i de l'altra, necessitem conèixer l'índex de preus de tots dos països (P i P*). Per a calcular l'índex de preus, es calcula el preu d'una mateixa cistella/conjunt de béns representatius.

    Per tant, el tipus de canvi real és el tipus de canvi nominal (l'intercanvi monetari propiament dit), corregit per la relació de preus entre el propi país (P) i el país estranger (P*):

    'Economía española'

    on P = preu d'una cistella de béns en moneda domèstica

    P*= preu d'una cistella de béns en moneda estrangera.

    La teoria econòmica ens diu que s'hauria de complir la Paritat del Poder Adquisitiu (PPA). El que ens diu la PPA és que hauríem de tenir la mateixa capacitat de compra qualsevulga que sigui la unitat monetària utilitzada. Per tant, el tipus de canvi real hauria de ser 1, ja que hauríem de poder comprar els mateixos béns amb una moneda que amb una altra.

    Si no fos així, es produiria una situació d'arbitratge, on qualsevol persona podria obtenir beneficis a través de la compra-venda de moneda, fet que acabaria igualant preus a llarg termini.

    Imaginem que l'or té un preu amb dòlars a Aràbia Saudí que és la meitat del preu equivalent amb euros a Europa. Hi hauria incentius a comprar or amb dòlars a Aràbia i vendre'l més car a Europa amb euros (sempre que estigués per sota del preu inicial de l'or a Europa). Aquesta rebaixa de preus continuada per aprofitar els marges de benefici no és res més que un procés d'arbitratge, que finalitzaria amb una igualació de preus als dos països.

    Però, la PPA es veu reflexada a la pràctica ? Utilitzarem un estudi de The Economist del 1996 per trobar una primera resposta:

    Ex: Suposem que la cistella de béns és una Big Mac (un producte de característiques molt homogènies entre paÏsos).

    Si comparem el preu a EE.UU. (P* = 2,36 $) i a l'Estat Espanyol (P = 365 ptes), i calculem el tipus de canvi real:

    'Economía española'

    'Economía española'

    Teòricament, 'Economía española'
    (Paritat del poder adquisitiu) , o sigui que el tipus de canvi real hauria de ser igual a 1, pero a la pràctica veiem que no es compleix.

    Per quines raons no és compleix la PPA ?

    • En aquest cas, la Big Mac no és una cistella de béns representativa (en tot cas, no és un bé susceptible de ser objecte d'arbitratge).

    En general, però, la PPA tampoc es compleix perquè:

    • S'assumeix que no hi ha barreres al comerç, i els aranzels existents modifiquen la relació de preus entre països.

    • S'assumeix que no hi ha impostos. Aquests sempre hi són presents, i de forma heterogènia en diferents països.

    • Els marges de benefici divergeixen entre països. En funció del nivell de competència al país o en el sector econòmic en concret.

    EXPORTACIONS I IMPORTACIONS EN EQUILIBRI MACROECONÒMIC

    Y = renda

    C = consum

    I = inversió

    X = exportacions

    M = importacions

    A nivell macroeconòmic es compleix la següent igualtat

    Y = C + I + (X - M), la qual té dues interpretacions....

    • (Y + M = recursos) = (usos = C + I + X)

    • (Y + (M - X) = recursos "nets") = (usos = C + I)

    TIPUS DE CANVI FIX, FLEXIBLE I FLUCTUANT

    • TC FIX: És el que s'estableix com la proporció fixa entre el valor de la moneda nacional i el d'un patró determinat. Aquest patró pot ser un bé de referència (or, plata...) o una altra moneda estrangera.

    El tipus de canvi fix, doncs, pot ser quan la moneda té:

  • un valor real: la moneda manté una equivalència amb algun bé de referència real com l'or o la plata. Els exemples són bàsicament històrics, i existiren a gairebé tots els països.

  • un valor fiduciari: la moneda manté un valor simbòlic, per acord general. Tot i no tenir una equivalència amb un bé real, manté un tipus de canvi invariable amb una altra moneda. Requereix l'acord dels països implicats.

  • Ex: Argentina: equivalència Peso = $.

    • TC FLEXIBLE: És un tipus de canvi determinat exclusivament per l'oferta i la demanda de divises. El tipus de canvi imperant és el d'equilibri, quan l'oferta de divisa iguala la demanda.

    Ex: oferta (S) i demanda (D) de $ a la Unió Europea (UE). (Gràfic 2.1)

    • TC FLUCTUANT: Tipus de canvi que oscil.la al voltant d'un valor central de referència. Quan el tipus de canvi s'allunya molt del de referència, es recorre a la compra-venda de monedes per ajustar el canvi. Els límits de variació són normalment percentuals.

    És per aquest motiu, que també exigeix l'acord previ dels països implicats.

    Ex: Marc alemany (DM) i pesseta (pta.) abans de la fixació del valor final de l'EURO. (Gràfic 2.2)

    CAS A: Si la pta hagués perdut molt valor respecte el DM i s'hagués acostat a la banda superior, Alemanya hauria hagut de comprar reserves de pta. per augmentar-ne el valor.

    CAS B: En canvi, si el DM hagués perdut molt valor respecte la pta., l'Estat Espanyol hauria hagut de comprar reserves de DM per fer-ne pujar el seu valor

    .

    EVOLUCIÓ HISTÒRICA del TIPUS de CANVI ESPANYOL

    1948-57: Tipus de canvi fix però heterodox: el tipus és diferent en funció del país i de la mercaderia a que s'estigui aplicant.

    1957: S'estableix un tipus de canvi únic, però diferent del tipus de canvi de la pesseta existent als mercats internacionals.

    1959: Entrada d'Espanya al FMI: Espanya entra al sistema de Bretton Woods, prenent com a referència el dòlar, que manté una una equivalència real amb l'or.

    És un tipus de canvi fluctuant = 60 pts/$ ± 2%

    1967: La inflació i la pèrdua de competitivitat dels productes espanyols, reflexada en una disminució de les exportacions; porta a una devaluació de la pesseta fins a situar-se a 70 pts/$.

    70´s (inicis): crisi Bretton Woods

    • Tot i les devaluacions del dòlar (1971,1973), es manté la paritat pta/or. Això produeix una revaluació de la pta.

    1974: La inestabilitat canviaria, originada amb la crisi petroli, crea la necesssitat de tenir un sistema canvi més flexible.

    S'introdueix un tipus de canvi flexible controlat, on hi ha continues devaluacions, alternades amb algunes apreciacions.

    1979: Es crea el Sistema Monetari Europeu (SME), una sèrie de tipus de canvi flucuants entre les divises europees, per tal de fer front a la inestabilitat canviaria.

    Hi figuraven tots els països de l'actual UE excepte UK i Grècia, que se n'autoexcloeren voluntariament.

    La divisa de referència del SME era l'ECU (antic EURO), cistella revisable de monedes.

    Constava d'una graella de paritats de totes les monedes respecte l'ECU. Com en tot tipus de canvi fluctuant:

    • Hi havia un tipus central (pivot)

    • Marges de fluctuació ± 2.25% (excepte la lliura ± 6%)

    Per respectar aquests marges, hi havia el compromís de compra/venda entre països afectats quan s'estigués arribant a un dels marges.

    1999: Implantació de tipus fixes respecte l'EURO

    2001: Entrada de la moneda única.

    AVANTATGES/INCONVENIENTS DIFERENTS TIPUS CANVI

    TC flexible : Des del punt de vista teòric, garanteix l'equilibri a la balança pagaments (Gràfic 2.1).

    El problema, és que un tipus de canvi totalment flexible impedeix al govern utilitzar el tipus de canvi com a instrument de política econòmica (depèn només de l'oferta i la demanda de divises).

    TC fix: Compatibilitza objectius exteriors i interiors:

    • És un sistema més complex, ja que requereix l'acord i la fixació d'un tipus de canvi òptim per als dos països.

    • Si mantenim un tipus de canvi fix creïble a llarg termini, és un compromís a mantenir nivells d'inflació baixos. Amb un tipus de canvi fix no variable, la inflació (augment de preus) implica una pèrdua de competitivitat ja que els nostres productes són més cars. Augmenten les importacions i disminueixen les exportacions: empitjora la balança de pagaments.

    • Exigeix proximitat de resultats econòmics. Fixar un tipus de canvi fix entre països, implica que la política monetària d'aquests dos països no pot ser gaire diferent.

    Això s'exemplifica a la zona EURO, on es fan necessaris criteris convergència.

    TC fluctuant: Combina les avantatges i inconvenients del tipus fix i del variable.

    'Economía española'

    TEMA 3: L'ECONOMIA ESPANYOLA COM A ECONOMIA OBERTA

    BALANÇA DE PAGAMENTS: Registra les transaccions de contingut real i financer entre els residents d'un país i els no residents durant un període de temps determinat.

    La seva estructura es divideix en dos grans apartats:

    • La BALANÇA CORRENT: Es registren les transaccions de mercaderies, serveis i transferències que afecten a la renta disponible del període.

    • La BALANÇA de CAPITAL: Es registren els moviments de capital (a curt i a llarg plaç).

    A part, la relació comercial entre països també inclou un altre concepte que és el de:

    • VARIACIÓ de RESERVES (internacionals): és la variació neta de reserves internacionals, i ens informa de la posició deutora o creditora del país respecte l'exterior.

    PROCEDIMENT DE PARTIDA DOBLE

    Tota operació en la balança de pagaments esta compensada per una operació de signe contrari (principi comptable).

    Si:

    SC: saldo a la balança corrent

    SK: saldo a la balança de capital

    VR: variació de reserves

    Es compleix sempre...

    SC + SK + VR = 0 " SC = - (SK + VR)

    Ex: Imaginem que tenim un saldo negatiu a la balança corrent (M > X). Aquest fet implicaria que VR + SK > 0.

    Això vol dir que:

    • O les inversions de l'exterior > inversions a l'exterior (SK > 0)

    • O bé mantenim una posició deutora (VR > 0)

    O totes dues coses són certes (SK, VR > 0)

    Com podem veure, en qualsevol cas, un dèficit a la balança corrent implica una dependència econòmica major del país cap als seus creditors/inversors.

    BALANÇA CORRENT

    Sabent que....X = exportacions de béns i serveis

    M = importacions de béns i serveis

    R = transferències netes =

    transferències de l'exterior - transferències a l'exterior

    El nivell de transferències netes va molt relacionat amb els processos migratoris, ja que són els traspassos de diners no comercials que es produeixen entre un país respecte l'exterior. Quan el país té més emigrants que immigarants (marxen més dels que entren) s'espera una R > 0. Quan és al revés, hi ha més immigrants que emigrants, s'espera una R < 0.

    El saldo a la balança corrent (SC) és.... SC = X + R - M

    Relacionant-ho amb les magnituds de comptabilitat nacional comentades al passat capítol:

    On... Y = renta nacional C = consum privat

    G = despesa pública I = inversions

    I es complia que: Y = C + I + G + (X - M)

    Quina variable ens falta per relacionar les dues magnituds ?

    Les transferències (R)

    Y* = Y + R = C + I + G + (X - M) + R on Y* = renta nacional bruta

    Definint la variable despesa nacional (A) com a...

    A = C + I + G

    Y* = A + X - M + R " Y* - A = X - M + R = SC

    El dèficit a la balança corrent (SC < 0) pot tenir 4 INTERPRETACIONS diverses:

    a) M > X + R. És la interpretació més directa. El valor de les importacions és superior al de les exportacions més el valor net de les transferències.

    b) A > Y'. Excés de despesa: la despesa nacional (A) és major que la renda nacional (Y'). Recordar que SC = Y* - A.

    c) Excés d'inversió. La inversió és més gran.

    Y* - T = C + (G - T) + (X + R - M) = renda bruta disponible

    on T = impostos nets de transferències internes

    Si definim... Estalvi privat = Y* - T - C = SPR

    Estalvi públic = T - G = SPU

    Inversió = inversió pública (IPU) + inversió privada (IPR)

    SC = X + R - M = (SPR - IPR) + (SPU - IPU)

    Saldo balança corrent = saldo estalvi-inversió públic i privat.

    Per a finançar aquest dèficit a la balança corrent i cobrir la inversió que no és coberta per l'estalvi interior, han d'augmentar els passius externs o disminuir els actius externs:

    SC = - (VR + SK) =  AEN = variació d'actius externs nets

    (SC < 0 !  AEN < 0)

    EVOLUCIÓ HISTÒRICA de la BALANÇA CORRENT

    Tot i que alguns anys el saldo ha estat positiu, s'observa al llarg dels anys una tendència crònica al dèficit. En 18 anys dels 27 anys que van del 1966 al 92, el saldo de la balança corrent ha estat negatiu.

    Fent un anàlisi més detallat per parts:

    • Mercaderies: sempre negatiu, ha representat al voltant del 5% del PIB.

    • Serveis: sempre positiu. Especialment el turisme, que ha sigut un dels grans compensadors del dèficit a la balança comercial. Per exemple, entre 1980-85 cobrien 95% del dèficit comercial.

    • Transferències: sempre positiu. A mesura que els nivells d'emigració han anat disminuint, ha disminuit també el saldo positiu. De la mateixa manera, a mesura que augmentin els nivells d'immigració, es preveu progreun saldo negatiu

    El dèficit comercial al llarg dels anys ha vingut marcat per laa gran dependència que ha tingut l'economia espanyola de l'energia (petroli) i alta tecnologia respecte l'exterior.

    1964-85: L'augment d'exportacions és superior a l'augment d'importacions, el que implica una reducció progresiva del dèficit comercial.

    1986-90: L'augment de les importacions és 3 vegades més gran que l'augment de les exportacions, augmentant el dèficit comercial.

    1992: Disminuex el dèficit comercial: Creixen tan les importacions com les exportacions, però mentres el ritme de creixement de les importacions va disminuint, el de les exportacions creix gràcies a les devaluacions i a la disminució de la demanda per inversions.

    BALANÇA de CAPITAL

    La balança de capital comprèn:

    • Inversió

    • Directa: són inversions amb vocació de control empresarial

    • De cartera: inversions que només busquen la rendabilitat financera, sense exercir control de gestió.

    • Immobiliària: Inversions centrades en el sector immobiliari.

    • Préstecs i crèdits. L'evolució dels préstecs i crèdits a l'estranger ha vingut determinada per la baixada del tipus d'interès exterior, que provocà un augment progressiu dels prestataris (públics i privats).

    A la balança de capital és important distingir els conceptes de:

    • Curt termini: períodes més curts d'un any.

    • Mig i llarg termini: períodes més llargs d'un any.

    EVOLUCIÓ HISTÒRICA de la BALANÇA de CAPITAL

    1972-90: Hi ha un domini d'entrades a llarg termini, fet que aporta major estabilitat a l'economia espanyola.

    L'entrada a la Comunitat Econòmica Europea, provoca un augment de les sortides a llarg termini i un major nombre de moviments ambidireccionals (cap a l'estranger i de l'estranger) a curt termini.

    1980-85: La necessitat de finançament sector públic contrarresta la recuperació exportacions.

    1985: Comença a ser NO insignificant la inversió a l'estranger.

    TEMA 4: COMPETITIVITAT DE L'ECONOMIA ESPANYOLA COM A ECONOMIA OBERTA

    Entenem per a COMPETITIVITAT d'una economia aquell conjunt de factors socio-econòmics que fan que els seus productes tinguin més possibilitats de ser exportats a l'exterior.

    Segons la OCDE, la competitivitat és "el grau en que, sota condicions de lliure mercat, un país pot produir béns i serveis que superen l'examen dels mercats internacionals, i mantenir, simultaniament, un creixement sostenible de la renta real dels seus ciutadans" (OCDE, 1992, pàg. 237).

    En certa manera, és com si consideréssim els països com a empreses, que busquen la sortida més àmplia possible per als seus productes. Com més competitius siguin, més possibilitats tindran de vendre (exportar) i menys necessitat de comprar (importar).

    COMPETITIVITAT A CURT TERMINI

    La competitivitat a curt termini és determinada principalment pel preu que s'ha de pagar per adquirir els productes del nostre país.

    PREU: Tipus de Canvi Efectiu Real (TCER). A mesura que augmenta el TCER, disminueix la competitivitat a curt termini, ja que augmenta el preu que han de pagar els altres països per adquirir els nostres productes.

    Es corregeix el tipus de canvi nominal per la relació que mantenen els preus del país (PE), amb la mitjana ponderada dels preus de la resta d'Europa.

    'Economía española'

    TCEN = Tipus de canvi nominal: quantitat de moneda estrangera que et donen a canvi de la moneda local. Ex: divisa /pta

    i = Països de la UE

    t = Any

    wi = Importància relativa de les relacions comercials d'Espanya amb el país i.

    PE, PUE = índex de preus d'Espanya i dels països europeus respectivament.

    • Segons aquest índex, els productes espanyols han millorat la seva competitivitat entre 1986-1996 (principalment gràcies a l'evolució del TCEN).

    NON-PRICE FACTORS: Totes les característiquesque poden arribar a ser tan decisives com el preu, especialment en països desenvolupats, on l'elasticitat-preu és menor. Això vol dir que una variació en el preu del producte no produeix un canvi gaire gran en la seva demanda. Per tant, els altres factors que determinen les decisions de compra (com la qualitat, el disseny, la marca...) esdevenen molt més importants.

    Conseqüentment, el TCER és només un indicador imperfecte de la competitivitat. Hauria d'estar complementat amb altres factor que captessin implicitament els non-price factors. Per tant, s'han de buscar variables que ens indiquin el nivell d'acceptació que tenen els productes locals. Per exemple, les quotes de mercat interior i internacional.

    En aquest sentit, és útil introduir la competitivitat segons resultats comercials:

  • Quotes d'exportació: Les quotes d'exportació (QE) ens indiquen quin percenatge d'importacions d'un país o conjunt de països estrangers és cobert amb els nostres productes.

  • Ex: el 50% d'importacions del país A provenen d' EE.UU. . EE.UU. té una quota d'exportació del 50% al país A.

    L'augment de les quotes d'exportació, per tant, es pot traduïr com un augment de la competitivitat als mercats exteriors.

    Els fets observats són que:

    • Les quotes d'exportació d'Espanya a la UE, l'OCDE i a la resta del món han augmentat de forma generalitzada des de 1986.

    • Hi ha hagut una evolució negativa global de la UE respecte la resta del món.

    • L'augment més pronunciat de les quotes d'exportació espanyoles ha sigut a la UE

    Creixement de les quotes d'exportació espanyoles (QE):

    QE(UE): 85% > QE(OCDE): 57.3% > QE(MÓN) : 52.8%.

    L'explicació més clara és que el desarmament aranzelari (mercat únic) que hi ha hagut a Europa a facilitat aquest augment d'exportacions espanyoles a la resta de països de la UE.

  • Ratio de penetració de les importacions (RPI): És el percentatge de la demanda del país que es cobreix mitjançant importacions. Ens indica la capacitat relativa d'abastiment de la demanda interna. Com més gran és el RPI, es considera que els nostres productes són menys competitius respecte els que provenen d'altres països a través d'importacions.

    • El RPI a Espanya s'ha duplicat: 16.8% el 1986 ! 33.1% el 1996.

    • L'Estat Espanyol és el que més ha augmentat la dependència externa. És a dir, el que més ha augmentat el RPI.

    • Aquesta dependència és més acusada als sectors més intensius en tecnologia.

    • Pel que fa al RPI, per tant, l'economia espanyola sembla haver perdut competitivitat.

  • Índexs d'avantatge comparativa revelada (IACR): És el saldo de la balança comercial del país (X - M) en relació al volum de comerç, conjunt d'exportacions i importacions (X + M) que estem mantenint.

  • 'Economía española'

    i = sector productiu determinat

    t = any determinat

    Per tant, la nostra economia serà més competitiva com més alts siguin els IACR. L'IACR pot ser positiu (exportem més del que importem en aquell sector) o negatiu (importem més del que exportem). En tot cas, sempre es mourà entre 1 i -1.

    • 1986: l'index és positiu per sectors de baixa tecnologia i negatiu per als d'alta tecnologia

    • Evolució a la UE: millora de l'índex en sectors de baixa tecnologia i empitjorament en els d'alta tecnologia.

    COMPETITIVITAT A MIG I LLARG PLAÇ

    Es considera que, a mig i llarg plaç, la productivitat és la base de la competitivitat dels països. Això no implica que competitivitat i productivitat siguin el mateix: la productivitat és ser eficient en el procés productiu, menres que la competitivitat és la capacitat de vendre el teu producte. La competitivitat també inclou altres aspectes fonamentals com l'especialització o la comercialització dels productes.

    Ex: oli d'oliva italià als EE.UU.

    La mesura més complerta és la PRODUCTIVITAT TOTAL DELS FACTORS, on es comptabilitza l'output produït (Valor afegit) per la quantitat d'input utilitzat. Té, però, algunes crítiques: només es consideren com a inputs el capital i el treball i es fan supòsits restrictius pel que fa a la funció de producció. La productivitat espanyola se situa al 87% de la mitjana europea.

    Els factors que determinen la productivitat són:

    • TECNOLOGIA: Es pot mesurar pel nivell d'inversions en I+D. Les inversions en recerca i desenvolupament tenen una influència positiva sobre la productivitat empiricament demostrada).

    Espanya està molt lluny: es situa al 34% de la mitjana Europea en capital tecnològic (inversions acomulades al llarg dels anys en I+D). Les causes són degudes a una insuficiència d'inversió, tan pública com privada.

    • CAPITAL FÍSIC (maquinària, instal.lacions...). Es mesura a través dels ratios capital físic/treball. Espanya estaba al 78% de la mitjana comunitària (1996). S'ha millorat respecte 1986. però encara ocupa la 11ª posició respecte els països europeus.

    • CAPITAL HUMÀ: La qualitat del capital humà d'un país pot tenir dos efectes sobre la seva competitivitat:

    • Directe: en funció de la qualificació de la mà d'obra. A major qualificació, major productivitat

    • Indirecte: la major formació dels treballadors, augmentarà el rendiment del capital físic i tecnològic.

    Per a calcular el capital humà d'un país, el mètode estàndard és fer la suma dels alumnes matriculats (a tots els nivells) des de 1930, ponderats pel nivell de despesa per alumne.

    Si mirem les dades, a l'Estat Espanyol s'observa un augment superior del capital humà que el de la UE (1986-96), però es manté la mateixa posició relativa (13a) amb un 63.8% de capital humà que la mitjana UE.

    • CAPITAL PÚBLIC El capital públic augmenta la productivitat de l'economia d'un país en dos sentits:

    • Crea els equipaments necessaris que no són assumibles privadament (infraestructures)

    • Possibilita l'explotació de les economies d'escala.

    Hi ha una clara evidència empírica dels efectes de la inversió pública sobre productivitat sector privat.

    Per a mesurar el nivell de capital públic, s'utilitzen dos indicadors:

    1. Inversió del sector públic: Un dels pitjors de la UE, tot i que s'ha millorat molt.

    2. Km d'autopista/superfície. Estem en una millor situació pel que fa a les infraestructures de transport, tot i que encara ens situem per sota la mitjana europea (90% de mitjana UE).

    En general, hi ha hagut gran esforç inversor, tot i la situació encara endarrerida.

    TEMA 5. EL PROCÉS D'INTEGRACIÓ EUROPEA

    5.1 ASPECTES "REALS"

    Conceptes d'integració econòmica

    La INTEGRACIÓ ECONÒMICA es defineix com l'acord que estableixen dos o més països per tal d'intensificar les seves relacions comercials mútues. Per tant, implica certa discriminació respecte els països de l'exterior.

    No hi ha un únic model d'integració econòmica:

    • Acord preferencial: Concessió de rebaixes parcials a les barreres comercials que fan dos o més països en els seus intercanvis comercials. No hi ha llibertat total de comerç, però s'han establert mesures que suavitzen les restriccions entre un grup de països.

    Aquest tipus d'acords són ampliament extesos entre qualsevol grup de països que mantinguin unes mínimes relacions comercials.

    • Àrea de lliure comerç: Àrea constituida pels països que eliminen totes les barreres que podrien obstaculitzar el seu comerç mutu, pero conservant cada un d'ells les barreres que desitgin en les seves relacions amb l'exterior. No hi ha una política comuna, per tant, pel que fa al comerç dels països membres amb països exteriors.

    El NAFTA, l'àrea de lliure comerç que agrupa Mèxic, EE.UU. i Canadà en seria un dels exemples més destacats.

    • Unió Aduanera: Acord comercial on no només hi ha un desarmament arancelari i no arancelari entre els països membres (lliure comerç), sinó que també s'adopta una tarifa arancelària comuna respecte els altres països.

    • Mercat Únic: Implica la plena llibertat pel moviment de béns, serveis i factors (capital, tecnologia i mà d'obra) entre els països membres.

    La UE ha sigut un mercat únic fins que no s'establí l'EURO com a moneda única.

    • Unió econòmica i monetaria: A part de les condicions del Mercat Únic, comporta una harmonització de les polítiques econòmiques, particularment la monetària i la fiscal, i la creació d'una moneda comú. La consecució de la plena integració econòmica necessita d'alguna forma de vinculació política entre els països membres.

    L'actual Unió Europea en seria l'exemple més pròxim.

    Creació i desviació de comerç

    • Creació de comerç intern: substitució de producció del nostre país menys eficient per importacions procedents d'altres països membres. Conseqüencia de la reducció o eliminació de les barreres comercials. Quan s'eliminen les barreres comercials, surt més a compte comprar a altres països membres que seguir comprant els productes del nostre país.

    Analiticament:

    PI = preu del producte a l'interior del nostre país.

    PMU = preu del producte a altres països membres del mercat únic.

    t = aranzel entre els països membres abans d'eliminar barreres comercials.

    Abans d'eliminar barreres comercials no sortia a compte importar, ja que resultava més car:

    PMU + t > PI

    Quan s'eliminen les barreres comercials, surt més en compte importar ja que altres països són més eficients en la producció d'aquell bé i l'eliminació de l'aranzel ho fa evident en la decisió de compra:

    PMU < PI

    Hi ha hagut, per tant, una creació de comerç intern, ja que augmenta el comerç entre els països membres.

    • Creació de comerç extern: Increment de les importacions d'altres països NO membres en substitució de la producció nacional menys eficient. Conseqüència de l'adopció d'aranzels comuns respecte països exteriors inferiors als aranzels previament existents de cada un dels països membres respecte l'exterior.

    Analiticament:

    PI = preu del producte a l'interior del nostre país.

    PE = preu del producte a altres països fora del nou mercat únic.

    te0 = aranzel entre els nostre país i l'exterior abans de la creació del mercat únic.

    te1 = aranzel comú entre els països membres i l'exterior que s'estableix amb la creació del mercat únic.

    Abans de l'establiment de la creació del mercat únic i l'establiment d'aranzels comuns, sortia més a compte comprar productes del nostre país que no importar-los de països de fora:

    PI < PE + te0

    Quan es crea el mercat únic, s'estableixen aranzels comuns amb l'exterior (països no membres) que resulten ser més baixos que els que tenia el nostre país: te1 < te0

    Aquesta rebaixa d'impostos amb l'exterior genera creació de comerç exterior si passa a ser més barat comprar els productes a països de l'exterior en comptes de comprar productes dins del nostre propi país:

    PI > PE + te1

    • Desviació de comerç: Canviem algunes de les nostres importacions de països no membres a països membres. La rao és que, tot i que els països no membres són més eficients (preu més baix), l'absència d'aranzels entre els països membres fa que el preu final d'aquests productes sigui més barat.

    Analiticament, si utilitzem la mateixa terminologia... Abans d'establir un mercat únic, importàvem el producte de països que ara no formen part de mercat únic (exteriors) ja que ens sortia més barat:

    PE + te0 < PMU + t

    Un cop s'estableix el mercat únic, l'absència d'aranzels entre els països membres fa que desviem el comerç d'alguns productes de països exteriors a països membres:

    PE + te1 > PMU

    Tot i així, els productes de l'exterior del mercat únic continuen sent més eficients (barats) que els dels països membres: PE < PMU

    És per això que, mentres que la creació de comerç afecta positivament a l'eficiència, la desviació de comerç afecta negativament, ja que passem a comprar productes més ineficients que són més barats només per qüestió d'aranzels.

    Per veure les conseqüències globals sobre l'economia d'un procés d'integració comercial utilitzem el model convencional de comerç internacional, prenent com a exemple la integració de l'economia espanyola a Europa (Gràfic 5.1).

    Procés d'integració d'Espanya a la Comunitat Europea

    1962 Espanya sol.licita l'adhesió a la Comunitat Europea (CE).

    1970 Primer Acord Comercial d'importància amb la CE, que suposa la base per a una futura integració.

    1979 Inici formal de les negociacions entre Espanya i la CE.

    1985 Espanya es converteix en membre de ple dret de la CE.

    Es firma el Tractat d'adhesió, que consta d'una sèrie de condicions que s'han de complir el 1993:

    • Desarmament arancelari i adopció de la tarifa arancelària comunitària (TEC).

    • Adopció de l'IVA en substitució de l'anterior sistema d'imposició indirecta.

    • Adopció de la Política Agrària Comunitària

    • Homogeneització d'algunes polítiques industrials (ex. Llei de Patents)

    • Abolició de barreres al lliure comerç (fiscals, legals...)

    1993 Tot i així, encara queden alguns punts pendents per aconseguir un veritable Mercat Únic.

    • Establir una política de defensa de la competència, que eviti monopolis efectius a la Comunitat Europea.

    • Política de compensació de desequilibris regionals, per a les zones més desafavorides economicament.

    Efectes de la integració sobre l'economia espanyola

    TEORIA

    Segons la teoria econòmica neoclàssica (basada en el lliure mercat), els efectes que es preveuen en un procés d'integració econòmica són:

  • Hi ha un deteriorament a curt termini de la balança comercial. És a dir, en un primer moment, les importacions augmenten més que les exportacions.

  • Cada país s'especialitza en aquells sectors on té avantatge comparativa. Es traslladarà la producció de cada país als sectors on cada un és relativament més eficient que els altres. Per exemple, si Alemanya és relativament més eficient produint maquinària que els altres països de la UE, Alemanya augmentarà els recursos en la producció de maquinària.

  • A causa d'aquesta especialització, a llarg termini es produeixen guanys de benestar i eficiència, tot i els temporals costos d'ajust que ja hem comentat al punt 1.

  • PRÀCTICA

    El que ens interessaria ara és comprovar si cada un d'aquests efectes que preveu la teoria econòmica clàssica es veuen reflectides amb les dades reals:

  • En primer lloc, podem constatar que si que hi ha un augment del dèficit comercial a curt termini: el dèficit comercial espanyol passà de ser el 3.6% a representar el 6.1% del PIB.

  • No hi ha una evidència que mostri una especialització productiva a Espanya en aquells sectors on hi ha una avantatge comparativa. De fet, hi ha un empitjorament saldo comercial en sectors on Espanya té avantatge comparativa (tèxtil, alimentació...). És una mostra de les dificultats que té Espanya per competir obertament amb els altres països comunitaris.

  • No. Els costos d'ajust han resultat ser més grans dels previstos. Hi ha una convergència cap al PIB comunitari (els nivells de producció per càpita espanyols s'acosten a la mitjana europa. Tot i així, és discutible si hi ha una relació causa-efecte entre la integració a Europa i la convergència econòmica.

  • 5.2 ASPECTES MONETARIS

    Avantatges i inconvenients de la Unió Monetària

    El procés d'integració europea culmina amb la introducció de l'EURO, moneda única i compartida entre tots els països membres i que comporta la desaparició de les unitats monetàries existents fins ara.

    Volem analitzar quines són les avantatges i els inconvenients d'aquest procés d'unificació monetària:

    AVANTATGES

    • Eliminació dels costos de transacció. El fet de no haver de canviar de moneda per realitzar operacions comercials entre els països membres fa la operació menys costosa.

    • Disminució de la incertesa. Les operacions comercials ja no tenen un cost variable en funció del tipus de canvi, ja que hi ha una única moneda. Aquesta disminució de la incertesa suposa un impuls addicional al comerç i la inversió entre països de la UE.

    • Amb l'EURO com a moneda única, l'oferta monetària està centralitzada. Les expectatives d'inflació, al dependre d'altres països amb un control monetari més estricte (com Alemanya, per exemple), són més baixes. Les expectatives, al ser més baixes, reduiran els nivells finals d'inflació: quan s'espera que els preus pugin poc, les indexacions que s'acorden també són més moderades.

    COSTOS

    Els països ja no controlen l'oferta monetària i, per tant, suposa una pèrdua d'autonomia en política monetària i tipus de canvi.

    Els costos que suposi per a cada país dependran doncs, de:

    • Grau de monetització del deute públic: en quin grau han estat finançant (directament o indirecta) el seu deute públic amb l'emisió de nova moneda, ja que ara no deixarà de ser un recurs viable.

    • Perturbacions asimètriques. La utilització de la política monetària pot ser recomanable per a suavitzar els cicles econòmics. Els països, però, ja no disposaran d'aquest instrument. Com més diferenciats siguin els cicles econòmics d'un país respete els que pugui haver-hi a la resta de països de la UE, el cost de la seva participació a la unió monetària serà major. La presència de cicles econòmics diferenciats anirà en funció de les diferències en les estructures productives dels diferents països de la UE.

    • Grau de rigidesa dels preus i salaris. Els països ja no poden aplicar polítiques monetàries pròpies per a fer front als cicles econòmics. L'única política possible d'adaptació del país als cicles és la de fixació de preus i salaris. Si els preus i els salaris presenten fortes rigideses (no s'adapten facilment a l'entorn econòmic), aquest recurs és gairebé inexistent. Per tant, el cost de no disposar d'una política monetària pròpia és major.

    • Mobilitat del factor treball. Els cicles econòmics van sovint associats amb variacions en la demanda laboral:hi ha més llocs de treball en períodes d'expansió, i menys en períodes de crisi. Si els cicles són diferents entre països pot succeir que la demanda laboral en un país disminueixi mentres la demanda laboral en un altre país. Si hi ha mobilitat laboral (la gent es desplaça amb facilitat per anar a treballar a altres països on hi ha més feina) la presència de cicles econòmics diferenciats no serà tan perjudicial.

    • Capacitat del tipus de canvi per corregir desajustos. Amb la intoducció de la moneda única també desapareix el tipus de canvi entre països de la UE com a instrument de política comercial. Com més efectiu hagués sigut aquest instrument per a corregir desajustos a la balança comercial del país, un major perjudici li suposarà la seva renúncia.

    Tots aquests beneficis i costos que suposa la integració monetària venen resumits en un model de Krugman. Afirma que a mesura que augmenta la integració econòmica real entre els països, els beneficis de la unió monetària augmenten, i els costos disminueixen (Gràfic 5.2)

    Evolució cap a la Unió Monetària

    La necessitat de trobar una forma d'estabilitzar el tipus de canvi apareix amb la debilitat del Sistema de Bretton Woods.

    1972 Es crea la Serp Monetària Europea: totes les monedes tenen un tipus de canvi fluctuant, amb uns marges de variació entre elles del ± 2.25%.

    1973 La crisi del petroli genera inestabilitatat: algunes divises entren i surten, o bé es devaluen...

    1979 Sistema Monetari Europeu (SME): Suposa una estabilització del tipus de canvi i una major coordinació de la política econòmica. S'enforteix a finals dels 80.

    Informe Delors: tres fases

    L'informe Delors representà com una guia pels països de la Unió Europea per tal

    d'aconseguir una integració monetària satisfactòria. Hi ha tres fases:

    1989 Primera fase

    Es proposa una coordinació (voluntària) de la política econòmica dels països membres. Es projecten programes d'equilibri (reducció de la inflació, del dèficit públic...) per aquells països més inestables economicament.

    1994 Segona fase

    Preparació d'aspectes tècnics i organitzatius que permetin la Unió Monetària, a través de l'Institut Monetari Europeu (IME).

    Es vol mantenir la independència de tots els bancs centrals nacionals. És a dir, que els bancs centrals no vegin determinades les seves relacions per decisions del govern del seu país.

    • Tercera fase:

    S'apliquen els CRITERIS DE CONVERGÈNCIA, que han de garantir que tots els països tinguin unes variables econòmiques (per tant, necessitats) semblants:

    • La inflació no ha de ser més gran de la mitjana dels 3 països amb la inflació més baixa més 1.5 punts.

    • No hi ha d'haver hagut cap devaluació en els úlims 2 anys i s'ha d'haver respectat el marge de fluctuació del SME.

    • El tipus d'interès a llarg termni no ha de ser més gran que el tipus d'interès dels 3 països amb un tipus més baix més 2 punts.

    • El dèficit públic ha de representar menys del 3% del PIB.

    • El deute públic ha de representar menys del 60% del PIB.

    Establiment del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC), que està format pel Banc Central Europeu (BCE) i els bancs centrals nacionals. L'objectiu d'aquest banc és aconseguir una estabilitat de preus.

    Establiment del tipus de canvi fix (definitius) de totes les divises europees respecte l'EURO.

    2001 Introducció de l'EURO

    2002 Eliminació de les monedes nacionals

    TEMA 6. EL MERCAT DE TREBALL ESPANYOL

    Conceptes i macromagnituds

    Abans de parlar de quina ha sigut l'evolució del mercat de treball espanyol, és necessari fer una descripció dels conceptes i macromagnituds bàsiques en economia laboral.

    • POBLACIÓ ACTIVA: Conjunt de persones d'una comunitat o país que, durant un període determinat, realitzen una activitat econòmica (població ocupada) i els que no porten a terme cap activitat, però desitjen i estan en condicions de realitzar-la (població desocupada).

    Per tant, la població activa inclou tots els que volen i poden treballar, tan els que treballen, com els que no.

    • POBLACIÓ INACTIVA: Conjunt complementari de la població, que engloba persones que treballen sense renumeració (mestresses de casa, estudiants...) o que no realitzen cap tasca ni tenen intenció de fer-ho (jublilats, incapacitats físics o legals per treballar...).

    • TAXA D'ATUR = (Número d'aturats) / (Població activa)

    • TAXA D'OCUPACIÓ = (Població ocupada) / (Població en edat de treballar)

    • TAXA D'ACTIVITAT = (Població activa) / (Població en edat de treballar)

    Altres termes comuns que mesuren aspectes més específics del mercat de treball són la taxa d'assalarització (que ens indica el pes específic dels assalariats respecte la resta de treballadors), la taxa de temporalitat (que ens dona informació sobre el percentatge de treballadors amb contracte temporal) i el porcentatge d'aturats de llarga durada.

    Concepte d'atur

    La taxa d'atur ve determinada per:

    • L'oferta laboral (S): que consta de la gent que busca feina. És gent que està oferint el seu treball a algú altre.

    • La demanda laboral (D) : Ve representada pels llocs de treball oferts per les empreses. Estan demandant treball al mercat.

    En una situació d'equilibri l'oferta s'hauria d'igualar a la demanda (S = D), generant una situació de plena ocupació, on la taxa d'atur seria 0. S'oferirien el mateix nombre de feines que la gent està buscant (Gràfic 6.1).

    A la pràctica però, mai s'ha arribat a aquesta situació. Per això es defineix com a plena ocupació una taxa d'atur " 3% (Beveridge). El perquè és gairebé impossible arribar a una taxa d'atur el trobem en part si analitzem els diferents tipus d'atur que es poden distingir:

    • Atur residual: número de desocupats degut a fets circumstancials. En podem distingir dos tipus:

    • Atur friccional: Atur lligat als processos de canvi de lloc de treball i al temps de búsqueda per trobar una nova feina.

    • Atur estacional: Atur associat a activitats molt dependents de factors climàtics o estacionals. Ex: turisme, agricultura.

    L'atur residual s'identifica amb la taxa natural d'atur, ja que es considera que és impossible de reduir. Per tant, una situació de plena ocupació seria aquella en que la taxa d'atur és unicament deguda a l'atur residual.

    • Atur estructural: Atur degut a desajustos sectorials entre oferta i demanda. Hi ha sectors de l'economia on hi ha molta més gent buscant feina, que els llocs de treball que creen les empreses. Aquests desajustos estructurals entre oferta i demanda poden tenir característiques diverses:

    Si hi ha una especialització productiva regional i hi ha canvis en l'estructura productiva es pot produïr un atur (estructural) regional. Per exemple, la crisi en indústries de mineria i siderúrgia a Espanya han generat grans bosses d'atur a Astúries.

    Un altre tipus d'atur estructural és l'atur tecnològic, causat pels desequilibris d'oferta i demanda derivats del progrés tecnològic. Les empreses demanden treball especialitzat en àrees de nova tecnologia, que la gent no està preparada per oferir. Per exemple, les empreses poden necessitar tècnics.

    • Atur cíclic: Atur resultat d'una depresió general de l'economia d'un país. Tot i les controvèrsies teòriques, el nivell d'ocupació es considera altament cíclic (Llei d'Okun): A major creixement del PIB, major ocupació i viceversa.

    Teories explicatives del funcionament del mercat de treball

    Hi ha diverses teories que intenten explicar el funcionament del mercat de treball

    TEORIA NEOCLÀSSICA

    Les empreses actuen maximitzant el benefici, demandant més treball com més baix és el salari (demanda); i els individus maximitzen la seva utilitat, augmentant la seva disponibilitat a mesura que puja el salari (oferta) (Gràfic 6.1). Es considera ultimament la teoria del capital humà, on es considera la oferta laboral com un input més del procés productiu. Les implicacions d'aquesta visió són que:

  • Com més productiu és el capital humà, major retribució tindrà (salari). Per tant, l'educació (considerada com una inversió en capital humà), fa augmentar el nivell salarial.

  • El salari mínim interprofessional (superior al d'equilibri) fixat pel govern és una rigidesa pel treball no qualificat. Fa que el nivell de salaris de moltes feines se situi per sobre del seu rendiment real. Per tant, les empreses no els interessa contractar, i es genera més oferta de que demanda de treball, generant una situació d'atur que no existiria en lliure mercat. (Gràfic 6.1).

  • TEORIA KEYNESIANA

    El model bàsic és el mateix del neoclàssic, però hi ha diferències fonamentals:

  • Rigidesa de salaris a la baixa, fet que modifica la forma d'oferta de treball. Ningú està disposat a treballar per menys d'una certa quantitat

  • Aquesta teoria posa en qüestió que la curva de demanda laboral és igual a la productivitat marginal del treballador.

  • Hi ha problemes d'informació al mercat laboral: el desconeixement de quins seran els preus futurs fa que el salari real (en termes de capacitat adquisitiva).

  • Hi ha certa rigidesa als salaris i els preus. El nivell de salaris i preus no reaccionen de forma immediata als canvis de l'oferta i la demanda

  • Possibilitat d'atur involuntari: hi ha oferta laboral (gent que busca feina) però empreses no volen contractar més (no hi ha prou demanda). La teoria keynesiana ens diu que l'Estat pot estimular la demanda amb polítiques expansives. Curva de Phillips (Gràfic 6.2).

  • TEORIA MARXISTA

    Distinció entre treball i força de treball: "mentres que els demés inputs productius són mercaderies mortes disposades, de forma inerta, per la seva transformació, el factor treball és una mercaderia viva, el consum del qual depèn de la resistència o col.laboració que ofereixi el treballador al procés productiu" (C.Hernandez Pascual, 1995).

    La part més significativa de la teoria marxista, a diferència de les anteriors, és que té en consideració l'aspecte social (a part del mercantilista) del mercat laboral.

    Evolució de l'atur a Espanya

    1970-74 Creixement moderat de l'ocupació i la població activa.

    Nivells moderats d'atur.

    1974-79 Estancament població activa i lleuger augment de l'atur.

    1979-85 Caiguda substancial de l'ocupació. Altes taxes d'atur.

    1985-90 Augment població activa i l'ocupació.

    Tot i l'expansió, les taxes d'atur es mantenen aproximadament iguals.

    1990-95 Crisi. Augment de l'atur tot i la moderació del creixement de la població activa.

    Causes de l'augment de l'atur

  • El salari real és superior al salari real de plena ocupació (que igualaria oferta i demanda laboral), ja que el salari es situa per sobre de la productivitat marginal del treballador

  • Al 1975 hi havia molta ocupació "anquilosada": es mantenia només per les dificultats d'acomiadament i l'ocupació generada a través de formació

  • El fort progrés tecnològic exigia processos de formació per adaptar l'oferta laboral a la demanda de les empreses que no es produí.

  • Hi havia rigideses burocràtiques per a la creació de llocs de treballs, que augmentaven el cost de contractació de les empreses, desincentivant la demanda laboral.

  • La política de compensació als aturats suposava un fort desincentiu a l'ocupació.

  • TEMA 7. LA POLÍTICA FISCAL ESTATAL EN L'ENTORN DE L'UEM

    7.1 Evolució històrica

    El començament democràcia es caracteritza per recollir l'herència del franquisme. El franquisme, pel que fa al sector públic, s'havia caracteritzat per:

    • Estat altament regulador i intervencionista, que intentava ser present a tots els sectors de l'economia a través de mètodes legals.

    • Hisenda pública mínima: amb un recaptació impositiva molt baixa, però també amb un nivell de despesa molt reduït. Especialment, si ho comparem amb la resta de països europeus (Gràfic 7.1).

    A l'inici de la democràcia, un dels objectius principals era modernitzar el sector públic, i acostar-lo a un model més pròxim als països de la Comunitat Europea. Així, les prioritats eren:

    • Crear un Estat del Benestar, amb totes les prestacions que comporta: educació i sanitat pública de qualitat, pensions, prestacions d'atur...

    • Reduïr l'intervencionisme estatal per flexibilitzar l'economia. Acostar l'economia a un lliure mercat més real

    Per aconseguir-ho, eren necessàries profundes reformes al Sector Públic Espanyol. Aquestes reformes es materialitzaren principalement a través dels Pactos de la Moncloa (1977):

    • Era necessària una reforma fiscal, per augmentar el nivell d'ingressos de l'Estat i crear figures impositives més modernes. S'introduiren molts dels impostos actuals més significatius: IVA, IRPF, Impost de Societats.

    • S'inicia, també, un procés de lliberalització dels mercats.

    Per altra banda, el model econòmic teòric que s'aplicaria a l'Estat Espanyol en democràcia també ve definit, per bé que en termes generals, a la Constitució Espanyola (1978):

    • Es defensa l'aplicació d'una economia mixta. És a dir, una economia de lliure mercat amb la intervenció correctora de l'Estat.

    • Es pren vol aplicar un model d'Estat descentralitzat, en que la hisenda pública estigui distribuïda entre tres nivells:

    • L'Administració Central

    • Les Comunitats Autònomes (CC.AA.)

    • Les Corporacions Locals (CC.LL.)

    El procés d'integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) provocarà una acceleració del procés lliberalitzador que es volia portar a terme.

    7.2 La Despesa pública

    La despesa publica inclou tan aquella despesa que és responsabilitat directa de les Administracions Públiques (provisió pública directa), com aquella que no ho és (transferències, subvencions...). Les Administracions Públiques poden delegar la provisió de béns o serveis públics a altres organismes públics o entitats privades.

    Distribució funcional de la despesa (Gràfic 7.2)

    • Augment relatiu de tot tipus de despesa

    (excepte defensa i subvencions a l'explotació)

    • Important augment de les prestacions socials i dels interessos per deute pública.

    7.3 Ingressos públics

    L'Estat Espanyol presenta una diferència inicial respecte Europa al començament de la democràcia

    • La Pressió Fiscal és inferior. La pressió fiscal relativitza els impostos que paga una societat amb el seu nivell de renda. (Pressió Fiscal = Impostos pagats /PIB).

    • L'Estructura dels ingressos de l'Estat Espanyol també és molt diferent, ja que les figures impositives espanyoles són antiquades respecte els altres països europeus.

    Calia, doncs, reformar el Sistema Fiscal. Per a fer-ho, el disseny es basà en quatre criteris al 1975 per reformar tot el sistema tributari:

    Suficiència: els ingressos havien de cobrir, com a mínim, els ingressos.

    Equitat: s'han de garantir certs principis d'equitat entre individus.

    Flexibilitat: els nous impostos havien de ser impostos capaços d'adaptar-se a una realitat econòmica variable.

    Neutralitat en l'assignació: individus en la mateixa situació, havien de pagar el mateix. No era possible crear situacions de discriminació injustificades.

    El nou sistema tributari corregí molt errors del passat, tot i que n'aparegueren de nous. La plasmació d'aquests principis al sistema fiscal fou la següent

    • La Pressió Fiscal a nivells semblants als europeus (suficiència)

    • Potenciació de l'imposició directa i de la seva progressivitat. La Progressivitat impositiva implica que paguin més impostos aquells sectors de renda menor (equitat)

    • Introducció d'impostos sensibles a la conjuntura econòmica (flexibilitat)

    • S'introduiren mesures per reduïr la distorsió en l'assignació de recursos (neutralitat)

    7.3 Dèficit i deute públic

    DÈFICIT PÚBLIC = Ingressos públics (impostos) - Despesa pública

    DEUTE PÚBLIC = Dèficit públic acumulat

    El dèficit públic comença a aparèixer a partir del 1976. Les causes són:

    • Per una banda, el ràpid creixement de la despesa. Hi havia una creixent demanda d'inversió pública sense un sistema fiscal modern.

    • Per altra banda, la crisi del 1973 provocà desequilibris pressupostaris a tots els països.

    Evolució recent del dèficit:

    • L'Estat Espanyol es situa al punt màxim de dèficit (6.9% del PIB)

  • El període de recuperació econòmica fa que augmentin els ingressos impositius, fet que ajuda a reduïr el dèficit.

  • 1989-90 L'augment de despesa social i d'inversió en infraestructures (principalment a causa de les inversions pre-olímpiques) provoca un nou augment del dèficit públic.

    La crisi de l'inici dels 90, amb la desaccelaració d'ingressos impositius que comporta, accentua aquesta tendència (no només augmenta la despesa, sinó que els ingressos de l'Estat s'estanquen).

    1995-2002 La necessitat d'integrar-se a la Unió Europea exigeix una reducció del dèficit públic. El rigor pressupostari (ajustar-se als recursos disponibles) és cada vegada major. En consequència, hi ha un procés de reducció del dèficit any rera any.

    7.4 Perspectives futures

    El problema principal que afronta l'Estat Espanyol i en general de tots els països desenvolupats, és fer compatible el manteniment (o, fins i tot, la millora en alguns casos) del nivell de prestacions que comporta l'Estat del Benestar, amb un aproximadament dèficit 0 (especialment a la Unió Europea).

    La única solució seria augmentar els ingressos de l'Estat, però la pressió fiscal sembla ja massa alta per fer possible un augment dels impostos.

    Per tal d'afrontar aquest problema, les recomanacions europees són les següents:

    • Deixar als consumidors la decisió de com distribuir entre el govern i el mercat de serveis socials (possibilitat de deixar de pagar impostos renunciant a les prestacions de l'Estat).

    • Garanties de crèdit per problemes de desocupació

    • Substituir fons de prestacions d'atur per incentius a empreses per a la contractació d'aturats

    Però aquestes són reformes molt radicals que dificilment es poden portar a terme. Els canvis recomanables per la sostenibilitat d'un Estat del Benestar han de tenir un caire molt més gradual. Han de ser canvis que:

    • Responsabilitzin al contribuent de l'us de serveis públics. Per tal que se'n faci un ús racional

    • Millorin l'eficiència dels serveis públics introduint mecanismes de mercat.

    • Solucionin els principals problemes específics que planteja el futur del Sector Públic Espanyol:

    • Inviabilitat de l'actual Sistema de Pensions

    • Constant augment de la demanda (i, per tant, de la despesa) en Sanitat pública.

    • Rigidesa del mercat laboral i desocupats de llarga duració.

    'Economía española'