Economía española contemporanea

Historia de España siglo XIX. Desamortización. Crisis agraria. Revolución industrial. Industria textil y metalurgia catalana # Altres Indùstries

  • Enviado por: Evanis
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

economia del segle XIX

  • Trets generals de l'economia

  • Des del començament del segle fins a la Dècada dels anys 30

  • Van ser trenta anys de crisi econòmica.

  • Les collites insuficents

  • Disminució de la població

  • Pèrdua progressiva del comerç

  • Des del 1830 fins 1874

  • Hi va haver una expansió del capitalisme industrial a l'Europa Occidental: un procés de creixement econòmic basat en la modernització agrària, el desenvolupament de la indústria i la creació d'un mercat internacional.

    A causa de les dificultats de fer uan veritable modernització agrària i la manca de grans capitals i d'una autèntica burgesia van dificultar la possibilitat de dur a terme una revolució industrial a Espanya.

    La burgesia industrial catalana volia crear una indústria moderna, tot i la manca de capitals i de primeres materies. Necessitava que es creés un mercat interior amb una bona organització, que es desenvolupessin les comunicacions i el proteccionisme.

  • Del 1874 al 1898

  • El desenvolupament de: un sector bancari important, una xarxa ferroviària nacional, una indústria siderúrgica, un mercat colonial i el proteccionisme; va topar amb grans obstacles: creixement lent de la població espanyola, una població activa majoritàriament agrària i amb pocs recursos econòmics, una xarxa ferroviària i de camins molt dolenta i manca de capitals...

    Durant el darrer quart de segle va sorgir: indústria siderúrgica al País Basc i Tèxtil a Catalunya, aquesta última va tenir un cert augment gràcies al mercat espanyol i colonial.

    Al final de segle: gran crisi agrària, a causa de la competència dels americans, la destrucció de les vinyes i la pèrdua de les darreres colonies.

  • LA POBLACIÓ ESPANYOLA

  • Característiques generals

  • A Espanya el model de creixement demogràfic de l'Europa Occidental presentava uns trets menys evolucionats, la taxa de natalitat va continuar sent alta i la de mortalitat també. El creixement de població espanyola no va ser tan elevat com en altres països europeus.

  • La taxa de mortalitat va continuar a Espanya per sobre del 30‰. Les epidèmies de còlera dels anys 1833-35, 1854-55, 1865 i 1885 van influir-hi.

  • La taxa de natilitat durant la segona meitat del segle va oscil·lar entre el 38 i el 34‰ fins ben entrat el segle XX.

  • El creixement de la població

  • La població espanyola va créixer 8.000.000 al llarg del segle XIX.

    L'augment de la població va ser especialment notable a les regions perifèriques, a Catalunya l'augment de la població va ser de més del doble durant el segle XIX.

  • La població de catalunya

  • La demograría catalana seguia les pautes dels països industrialitzats d'Europa.

    Catalunya va augmentar el seu pes específic a espanya en relació de l'Estat espanyol.

    El repartiment de la població no era pas uniforme, això fa que es pugui parlar de quatre zones demografques: dues zones progressives ( litoral i prelitoral) i dues zones regressives ( interior i muntanya.

    El litoral creixia gràcies a l'arribada de la població interior.

    Al final del segle, el creixement vegetatiu de Catalunya es va estancar com a conseqüència de la disminució de la natalitat, tot i que la mortalitat continuava baixant.

  • Les migracions

  • L'èxode rural des de mitjan segle xIX , en el cas de Catalunya, el creixement de les comarques litorals i la despoblació lenta de l'interior.

    Les migracions internes no van ser gaire importants a Espanya, pero si a Catalunya.

    Els Immigrants eren sobretot aragonesos i valencians, més tard andalusos i murcians amb motiu de l'exposició del 1888.

    A partir del 1853 es van dictar lleis que suprimien els impediments per emigrar i així molts espanyols van emigrar a Tunisia i Algèria.

    A mès, la represa de les relacions amb els nous països americans, van fomentar l'emigració cap a Amèrica.

  • L'ECONOMIA: EL SECTOR AGRÀRI

  • Espanya continuava sent un país sobretot agràri, només n'era una excepció Catalunya.

  • Característiques generals i conreus principals

  • La majoria dels habitatnts eren pagesos i vivien al camp. Però la propietat estava molt mal repartida: una part de pagesos treballaven terres arrendades o tenien propietats molt petites, i els jornalers havien de treballar a les grans finques per un jornal. L'agricultura espanyola es va començar a modernitzar durant el regnat d'Isabel II.

    Als altres països la Revolució indústrial havia començat amb una revolució de l'agricultura, a Espanya va fer un esforç per augmentar-ne la producció, així va ampliar la superficie de conreu i es va introduir algunes màquines per treballar la terra. Sobretot volien augmentar la producció del blat.

    Els anys de males collites calia importar, i aixó va provocar una crisi agrícola i els productors van exigir a l'Estat el proteccionisme.

    El ferrocarril va afavorir al comerç interior, va permetre augmentar la producció de vi, oli i fruita.

  • L'agricultura a Catalunya

  • Les propietats eren petites, molt treballades, amb conreus sobretot de cereals, una mica de ramaderia, oliveres i vinya i arròs a les zones humides

    A poc a poc s'hi van introduir arades i adobs, i van aconseguir ampliar el regadiu. Es va suprimir el guaret i es van estendre els conreus com els de patates, els de blat de moro, els d'arbres fruiters, ametllers, avellaners i sobretot vinyes.

    El desenvolupament del ferrocarril va ajudar a que l'agricultura catalana fos en una bona part l'agricultura de mercat del començament de segle XX.

  • Modificacions de l'Estatut de la propietat agrària: la Desamortització

  • Entre el 1835 i el 1860 es va dur a terme un programa de reformes

    • Es van suprimir els delmes i els drets senyorials

    • Es van suprimir els mayorazgos

    • Es pretenia augmentar el nombre de propietaris amb la desamirtització de les terres que pertanyien a l'Esglèsia i a ajuntaments.

    En la primera fase, 1836, Mendizábal va publicar la primera llei de desamotització: l'Estat es va fer càrrec de les terres de l'Esglèsia i les va vendre en subhastes públiques, per aconseguir que augmentés la propietat i que així es modernitzés l'agricultura i la producció, a canvi d'aixó l'Estat es va comprometre a mantenir les despeses del culte i el clergat.

    En una segona fase, 1855, Madoz va ampliar la llei de desamortització i va posar a la venda tots els béns eclesiàstics i les terres dels ajuntaments. Els resultats peró no van ser els esperats.

    • Les finques grans, de preu elevat, les van comprar els fabricants o comernciants de la ciutat, que les arrendaven o treballaven a traves de capatssos.

    • La noblesa va continuar tenin les seves possessions

    • A conseqüència d'aixó, molts pagesos es van torbar en mans de propietaris que volien treure'n el màxim benefici possible de les terres.

    • I les institucions benèfiques, que havien estat dependents de l'Esglesia, i que ara no tenien ingressos.

    L'aspecte positiu de la desamortització es que va fer augmentar la producció de cereals i es va arribar a exportar blat i farina i es va estendre el conreu de la vinya.

  • La crisi agrària del final del segle

  • Cap al 1880 tot Europa va patir una crisi agrària, a causa de les importacions dels països americans de cereals, que eren més barats que els europeus.

    Per aquestes dates entra la fil·loxera a Catalunya. A conseqüència els productors espanyols de cereals van perdre els mercats europeus, van reduir les superfícies conreades i va disminuir la producció. Quan es va dur a terme la plantació de ceps americans, resistents a la fil·loxera, la producció vinicola va tornar a revifar-se.

    Els grans perdedors van ser els petits propietaris, que van quedar gairebé arruïnats. Aquest conjunt va fer que l'Estat aprovés una política econòmica proteccionista.

  • LES BASES DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

  • El procés industrial

  • Els processos de la revolució industrial que hi va haver a Europa es van caracterítzar per un mercat ampli, que permetia acumular beneficis, i la inversió d'aquests beneficis per millorar la maquinària i augmentar la producció i abaratir-la. Hi havia també una gran necessitat a la indústria de fons d'energia barates.

    A Espanya el mercat era escàs, pobre i mal articulat, pràcticament no hi va haver revolució indústrial, tret de la indústria tèxtil catalana.

    Catalunya havia aconseguit crear un mercat articulat, que era massa petit per a la indústria creixent, hi havia molt poques fonts d'energia. El mercat americà es va perdre amb la independència, i el mercat europeu era molt difícil d'aconseguir, la indústria catalana es va haver de conformar amb el mercat espanyol, que tenia un poder adquisitiu molt baix.

  • Lliurecanvisme i proteccionisme

  • Lliurecanvisme: el fabricant o el comerciant tenen llibertat per comprar les primeres matèries i vendre els productes allà on els sigui més favorable. Gran Bretanya defensava aquesta política econòmica.

    Els industrials no podien competir amb els productors britànics i exigien als seus governs un sistema de proteccionisme que establis drets o aranzels de duana alts per tal que els productes estrangers importants resultessin més cars.

    El 1891 es va establir el sistema proteccionista a causa de la pressió dels fabricants catalans, de la siderúrgia basca i dels productors castellans de cereals.

  • El finançament de la indústria

  • Les indústries naixien i vivien gràcies a capitals individuals o familiars.

    El creixement de la industrialització exigia recursos financers més importants. Durant aques període va començar a arribar capital de l'estranger: capitals francesos i belgues que van inveritir a Espanya.

    El govern va promulgar diverses lleis que regulaven i afavorien la creació de bancs, tot i una crisi ecònomica que va fer tancar molts bancs petits els grans van seguir.

    L'any 1868 es va establir com a unitat la pesseta de cent cèntims, una llei del 1874 va concedir l'emissió de la moneda al Banc d'Espanya.

  • Fonts d'energia

  • Les fonts d'energia bàsica a la revolució industrial va ser el carbó vegetal. Les mines espanyoles es van explotar molt tard no hi havia gaire carbó i era de mala qualitat, aixó provocà que s'hagués d'improtar carbó anglès.

    Les primeres extraccions de carbó a Espanya es van fer a Langreo, despres van començar les explotacions a Lleó i més tard a Sierra morena.

  • Les fonts d'energia a catalunya

  • La manca de carbó va comprotar que Catalunya mantingués durant molt de temps l'aigua com a font d'energia bàsica. La turbina moguda per aigua va ser el motor principal de la indústria catalana, amb l'inconvenient de cabal dels rius.

    Es van explotar, les mines de lignit del Prepirineu i la producció va augmentar, pero a partir del 1890 la producció va començar a disminuir.

    Es va fundar a barcelona El Veterano Cabeza del hierro amb l'objectiu d'obtenir carbó de San Joan de les Abadesses.

    A més de fer-lo servir per les màquines de vapor, als alts forns i a les locomotores, el carbó s'utilitzava per fabricar gas.

  • LA INDÚSTRIA TÉXTIL CATALANA

  • Els inicis de la mecanització

  • El desenvolupament industrial de Catalunya, és semblant al de la Gran Bretanya.

    La base d'aquest desenvolupament industrial va ser el creixement demogràfic i el desenvolupament de l'agricultura, que va comportar l'èxode rural.

    A Catalunya, a final del segle XVIII ja hi havia una indústra tèxtil cotonera força desenvolupada: eren les fàbriques d'indianes, feien servir una filadora manual anomenada berguedana.

    El 1803 va arribar la mule o mule-jenny, que filava i torçava el fil perquè fos més resistent. Aquest impuls modernitzador es va aturar a causa de l'època de destrucció i de crisi dels anys 1808-1825.

    El 1831 es va importar 4.000 tones de cotó, pero la mecanització continuava sent lenta, encara predominava la bergadana. Es van conjugar diversos elements que van contribuir a reimpulsar la indústria cotonera: la repartició de capitals i la manca de mà d'obra, que va obligar a mecanitzar el sector de la filatura amb mules, i a partir del 1844 arriben les selfactines.

    La bergadana va ser arraconada i els telers manuals es van anar substituint per mecànics. Pero encara abundaven les mules, aixó va fer que la indústria catalana continués antiquada davant la modernització de la indústria europea.

  • La concentració geogràfica i financera a catalunya

  • La primera fàbirca que, el 1832, va instal·lar una màquina de vapor a Catalunya i a Espanya va ser anomenada El vapor, de Bonaplata, va ser destruïda al cap de tres anys pels obrers.

    La localització d'empreses a les ribes dels rius va donar lloc a les colonies tèxtils. Es tractava d'una fàbrica de filats o de filats i teixits, situada en un lloc aïllat on també vivien els obrers que hi treballava, es a dir també hi havia habitatges i els serveis necessaris.

    Les colonies tenien dos grans avantatges: mà d'obra barata i com que els obrers estaven aïllats no rebien la influencia de l'ambient ideològic.

    La mecanització exigia inversions de capitals importants, i els capitals familiars eren cada cop més insuficients, aixó va comportar la creació de les Societats Anonimes.

    La primera indústria tèxtil organitzada com a societat anònima va ser l'Espanya Indústrial, S.A, creada a Sants el 1847. Al 1855 ja n'hi havia 9.

  • Consolidació de la indústria tèxtil

  • Les conseqüències de la modernització tècnica i la facilitat d'adquisició del cotó americà van crear una classe obrera especialitzada i la baixada dels preus dels productes tèxitls.

    Al 1860 la producció augmentava a un ritme superior al de la indústria tèxtil britànica.

    El mercat català i espanyole ra pobre i d'un nivell adquisitiu escàs, estava exposat a tota mena de vaivens, que feia que els compradors fossin encara més pobres. Al 1860 va haver-hi crisi a causa de la guerra de secessió nord-americana.

    A partir del 1875 la indústria tèxtil catalana tornava a tenir un creixement apreciable a causa de la febre de l'or, i també perque el govern va empendre unes mesures proteccionistes.

    Al 1898, la pèrdua de les colonies va provocar una altra crisis, perquè el mercat va quedar reduït a àmbit espanyol

    També tenim indústries de estampar, de pintar i blanquejar, i les de generes de punt.

  • SIDERÚRGIA I METAL·LÚRGIA

  • La mineria espanyola

  • Durant el segle XIX Espanya va ser un dels principals productors de minerals d'europa. L'abundancia de minerals no va repercutir gaire en benefici de la indústria espanyola. Al País Basc, va ser la base de la creació i de l'expansió d'aquesta indústria.

    L'estat va vendres les mines, el resultat d'aixó va ser perjudicial per a l'economia espanyola, els minerals s'exportaven, perque les mines van anar a para en mans extrangeres. Al 1910 es van exhaurir les mines.

  • Els inicis de la siderúrgia espanyola

  • Al 1823 va començar a Marbella la producció espanyola de ferro colat als alts forns. Tenia com a primera matéria el mineral del ferro dels jaciments de la zona, els forns funcionaven amb carbó vegetal.

    A partir del 1840 l'explotació de mines a Asturies va fer que creesin en aquella zona alts forns.

  • la Siderúriga basca

  • Al 1841 es va construir el primer alt forn a Biscaia, que va produïr més un cop acabada la tercera guerra carlina.

    Aquest indústria tenia dos grans avantatges: hi havia capital basc, i tenia facilitat per importar carbó anglès a bon preu.

    Així les ferreries basques es van anar transformant en siderúrgies modernes. Es van fundar dues grans empreses siderúrgiques: Sociedad de altos hornos y fábricas de Hierro y Acero de Bilbao i La Vizcaya totes dues es van fusionar i van forma Altos hornos de Vizcaya.

  • la metal·lúrgia a catalunya

  • Fins al 1808 les màquines, el material ferroviari i els motors i els vaixells eren d'importació.

    Catalunya tenia certa tradició en la metal·lúrgia moderna, malgrat la manca que tenia de carbó i de ferro. La producció de ferro encara va ser més minsa i només permetia alimentar algunes fargues.

    L'any 1836 es va crear la primera fàbrica metal·lúrgica a catalunya, la Nueva Vulcano que al 1839 construí el primer vaixell.

    El 1855 va néixer La maquinista terrestre i maritima, on es van crear les primeres locomotores espanyoles i deu vaixells de guerra. Pero la manca de ferro va fer que haguessin de comprar ferro als bascos i aixó va provocar un desequilibri en la indústria catalana.

  • Altres indústries catalanes

  • Malgrat la manca de primeres materies els empresaris catalans seguien l'esperit europeu d'innovació, i d'aquí van neixer indústries químiques i elèctriques.

    L'origen de la indústria química moderna va ser l'empresa química que es va establir a Badalona. Exportaven sabó, juntament amb colorants per a teixits i adobs.

  • l'indústria espanyola a final de segle

  • L'any 1890 va començar una etapa que va durar fins al començament de la Primera guerra mundial.

    • Creixement continuat de la indústria siderometal·lúrgica.

    • Creació de les primeres empreses dedicades a la producció elèctrica.

    • Consolidació del sector bancari força important dirigit per financers espanyols.

  • COMERÇ I TRANSPORTS

  • El comerç

  • Perque hi hagi un bon desenvolupament del comerç hi ha d'haver un mercat nacional ben articulat de manera que els diversos productes d'unes regions arribin a les altres facilment i a un bon preu.

    El mercat espanyol tenia la dificultat de transports i una xarxa de camins molt dolenta, cosa que encaria encara més els productes. Al final de segle la xarxa ferroviara ja estava acabada, la circulació de mercaderies seria més.

    El comerç exterior, sempre va ser deficiari, perquè els productes que Espanya exportava tenien menys valor que els que s'importaven.

  • Els transports

  • El ferrocarril

  • A Espanya no es va regular la construcció del nou sistema de transports fins al 1844.

    Els primers trenta quilometres van ser els de la linia Barcelona Mataró l'any 1848.

    El govern va atorgar concessions a vuit grups finacers espanyols per construir diversos trams, pero l'any 1850 encara no se'n havia construït cap tram més.

    L'any 1851 s'inaugura la lina Madrid Aranjuez, i el 1855 es va publicar la Ley General de ferrocarriles, que concedia avantatges econòmics importants als possibles inversors.

    El resultat de tot aixó va ser que es van construir més de 6.000 km de línia fèrria entre el 1850-1875. La majoria de les inversions eren estrangeres.

    La xarxa espanyola ferroviària va ser traçada seguint un esquema radial, totes les linies convergeixen en un punt central. El centre d'aquesta xarxa era Madrid, i aquesta va quedar unida amb totes les poblacions perifèriques tot i que aquestes linies eren molt deficients.

    L'economia del segle XIX

    2