L'economia del periode d'entre guerres

Efectes immediats de la guerra. Desequilibris comercials. Puixança de l'economia nord-americana. Feliços anys vint. Gran depressió. L'expansió mundial de la crisi. Eecuperació econòmica

  • Enviado por: Luu
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

8.L’ECONOMIA DEL PERIODE D’ENTREGUERRES (1918-1939)

1.Els problemes econòmics de la pau

1.1 Els efectes immediats de la guerra

La Gran Guerra va afectar la economia mundial. Es van afeblir els contendents europeus, va provocar molts morts i ferits, es va destruir gran part de l’equip productiu europeu, els preus pujaren i va haver deflació, i els països aliats devien diners als EUA pels préstecs de guerra.

Els tractats signats després de la guerra deixaren als països en situacions de desigualtat. Alemanya havia de pagar fortes reparacions de guerra, sobre tot a França que pretenia pagar els deutes de guerra amb aquests pagaments.

EEUU no volia que Alemanya pagar perquè no podia, però si exigia cobrar els deutes interaliats. Els desacords entre aliats encara van afeblir més l’economia europea. La situació d’Alemanya es va agreujar quan el seu sistema monetari va fer fallida i hi va haver inflació, arruïnant molta gent. A més, França i Bèlgica envaïren la conca del Ruhr (carbó) per assegurar els pagaments d’Alemanya, provocant que a Alemanya s’estimulara un nacionalisme radical que donaria lloc al nazisme.

1.2 Els desequilibris comercials

Els tractats van canviar les fronteres de molts països i l’intercanvi de mercaderies. Alemanya va perdre molts territoris i l’accés a matèries primeres fonamentals per a la industria. Àustria i Hongria també pergueren territoris, i Bulgària, Turquia i Rússia es van veure perjudicades per les decisions polítiques dels tractats.

A mes, es va sumar el desequilibri entre països industrials i exportadors. Va haver un excés d’oferta d’aliments i matèries primeres malgrat que les importacions de molts països depenien de les exportacions. El descens dels preus agraris empitjorà els comerç d’aquests països, amb el que disminuïren les exportacions i necessitaven ingressos per pagar els préstecs. Així hagueren de demanar nous crèdits, principalment als EUA.

1.3 La puixança de l’economia nord-americana.

La guerra consolidà la supremacia dels EEUU enfront dels Regne Unit. La lliura continuà sent la més utilitzada, mentre augmentava la demanda de productes americans. Els esforços per a mantenir la lliura front el dolar, van afectar negativament les exportacions i la producció industrial.

Aquesta situació no es pogué mantindre i el dolar s’imposa. A més, la banda nord-americana era la més dinàmica i la única que podia mantenir el sistema de préstecs a llarg termini. Així, els EUA van esdevenir el primer inversor mundial.

En aquesta puixança també va influir el desequilibri comercial entre EEUU i Europa. L’augment de competivitat dels Estats Units, amb mètodes de treball i tecnologies noves, va aconseguir que exportaren mes del que n’importaven. Per això, l’economia americana fou el gran financer de la reconstrucció europea en la postguerra.

2.Els feliços anys vint

2.1 La prosperitat nord-americana

Com a proveïdor de mercaderies i capital, van augmentar la producció industrial dels EUA i un canvi en l’estructura de la seua economia. Les exportacions dels EEUU el convertiren en el proveïdor d’Europa, generant un superàvit en la seua balança comercial.

UN GRAN CREIXEMENT ECONÒMIC

L’expansió de l’economia nord-americana es basà en la innovació tècnica i els canvis en l’organització del treball de la segona Revolució Industrial. S’incrementà l’ús de l’electricitat i del petroli, disminuint la despesa energètica. Es consolidaren nous sectors industrial que estimularen altres, i es popularitzà l’ús del telèfon i l’automòbil. El sector mes representatiu fou el de l’automòbil perquè utilitzava la cadena de muntatge, millorant molts sectors.

També es construïren grans gratacels amb un creixement demogràfic enmig d’un procés de concentració empresarial. La conseqüència va ser un augment de la productivitat que permeté reduir els costos de producció. Això augmentà l’ocupació, la demanda i el creixement de l’oferta.

LA REVOLUCIÓ DELS CONSUMIDORS

També va canviar el sistema de compravenda. Els petits comerços havien de competir amb els grans magatzems, que estimulaven el consum. A més, la compra a terminis (a crèdit) va permetre que moltes famílies augmentaren les compres, augmentant també la demanda. El desig de vendre més, donà més importància a la publicitat i el marketing. L’augment del consum i la difusió dels nous sistemes portaren a una revolució dels consumidors que conduí a la societat de consum. La confiança en que la situació milloraria encara més, va portar a comprar mes del que s’ingressava i a l’endeutament de les famílies, ja que creien que prosperarien eternament.

LA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL DE LA RENDA

No tota la població millorà la seua situació en la mateixa mesura. Els beneficis de les empreses enriquiren els accionistes, però els salaris no creixien al mateix ritme. La millora de la capacitat adquisitiva dels treballadors no era suficient per a l’augment de la producció i així començaren a pensar en la sobreproducció a l’economia americana.

L’agricultura fou el sector mes perjudicat, ja que els ingressos varen baixar durant la guerra. A més, els preus industrials estaven per damunt dels agraris, el que portà a la ruïna a molts agricultors que hagueren d’emigrar cap a les ciutats.

2.2 La febre borsària

La revolució dels consumidors s’acompanyà d’una pujada de les inversions en borsa enlloc d’invertir en sectors productius.

Inicialment, aquesta puixança borsària fou el resultat de la bona situació però la puja de les cotitzacions va crear una bombolla especulativa: compraven en funció de la diferència entre el preu de compra i venda (plusvàlua borsària). Açò es va deure a la psicologia col·lectiva en la que ningú volia ser l’últim en comprar.

També petits inversos s’interessaren per la borsa, demanant préstecs per comprar, que pensaven que pagarien amb els guanys. Mentre el preu d’accions tendia a l’alça, tots compraven i pagaven els préstecs, el problema arribà l’any 1929 quan el valor de les accions baixaren.

3.La gran depressió

3.1 Les causes de la Gran Depressió

La sobreproducció industrial va començar abans de l’afonament de la borsa. El ritme de creixement de la industria està desaccelerant els EEUU.

A més, la crisi de liquidat (manca de diners per pagar deutes), com a conseqüència del crac de la borsa va expandir la crisi. Es va generar una cadena d’impagaments, es tancaren industries i entitats bancàries, es retiraren inversors a Europa, es cancel·laren molts crèdits i va augmentar la deflació.

La caiguda del consum a causa de l’atur i el pensament de que les coses empitjoraven, agreujà la situació.

Va influir la disminució de la capacitat adquisitiva, la por de ser acomiadat, la caiguda de preus agraris i l’endeutament per l’adquisició de bens duradors (Cotxes)

3.2 La crisi bancària i industrial

La sobreproducció, la manca de diners i la caiguda del consum van provocar que la crisi de la borsa afectara a tots els sectors de l’economia. El primer fou el sistema bancari, amb els deutors que no podien pagar els préstecs i la pèrdua d’accions en borsa. La població intenta retirar els diners, però no pogueren perca no hi havia recursos monetaris als bancs. Això no comportà la crisi bancària: molts bancs tancaren i milions de famílies s’arruïnaren. Els bancs reduïren els crèdits per a la industria i el consum, agreujant la situació perquè va impedir que es pagaren deutes i es mantinguera el consum. Alhora es reduïren les inversions per por a no trobar compradors.

El consum va descendir i així van augmentar els estocs i van baixar els preus, provocant la crisi industrial. Desaparegueren milers d’empreses i es va reduir la producció. La caiguda de l’activitat industrial suposà un augment de l’atur. La depressió tingué conseqüències socials greus: pobresa, molta gent va perdre la llar i vivia dels ajuts de l’Estat, i altres hagueren de proletaritzar-se.

La desocupació agreujà la contracció de la demanda perquè els aturats no consumien i els ocupats preferien estalviar. La disminució de la demanda feu baixar altra vegada la producció industrial i agrícola. La crisi alimentava la crisi.

4. L’expansió mundial de la crisi

4.1 Els mecanismes d’expansió

Com els EEUU eren el motor de la prosperitat d’Europa també la va arrossegar a la crisi. Els mecanismes d’expansió foren: el descens dels preus dels productes americans, la reculada de la demanda va reduir les importacions, perjudicant els exportadors, i el descens dels préstecs i de les inversions a Europa. A mes, els inversors americans van repatriar el capital, extenguen la crisi bancària.

La crisi bancària fou el primer síntoma de la recessió. Encara que alguns bancs ja havien tancat, la situació empitjorà amb la fallida de creditanstalt, el banc principal d’Àustria.

Els préstecs entre entitats van estendre la crisi, que afectà sobre tot a Alemanya, ha que es trobava en una situació crítica des de la Gran Guerra. Va pujar molt la inflació i l’atur, mentre la producció industrial minvava.

Al Regne Unit no va afectar tant però l’intent de mantindre la lliura front al dolar va provocar la fallida del sistema monetari internacional. Així es van anar devaluant les monedes.

França va mantenir el tipus de canvi en relació a l’or, mantenint fixa la cotització de les seues monedes, però van perdre competivitat en el mercat internacional. Per lluitar amb açò, es van imposar pràctiques monetàries.

4.2 L’afonament del comerç

Els intents de solucionar la situació de cada país, la reducció de la demanda interna i l’enfrontament comercial van enfonsar el comerç internacional. La causa principal fou l’augment del proteccionisme, ja que quan els EEUU van adoptar aquestes mesures Europa pensà que era una guerra comercial i també les va implantar.

L’afonament del comerç comportà l’expansió de la crisi als països exportadors d’aliments en Amèrica Llatina i Àsia, fent caure les vendes. Amb la disminució d’ingressos no podien tornar els préstecs i hagueren de reduir la demanda als països industrialitzats. La crisi alimentava la crisi.

5.Els camins de la recuperació econòmica

5.1 La proposta keynesiana

Keynes pensava que baixar els salaris no augmentaria la producció, que la crisi no era transitòria i els governs havien d’actuar.

Va dir que el problema era la manca de demanda, necessària per augmentar la inversió alhora l’ocupació. Per tant, proposà que l’Estat augmentara la despesa pública (política anticrisi), principalment en obres públiques.

Aquesta despesa generaria dèficit públic, però no era un problema perquè si augmentava la demanda, es crearia una nova demanda (multiplicador keynesià) sobre altres sectors i alhora s’incrementarien els ingressos per impostos, sol·lucionant el dèficit públic.

Per augmentar el consum, defensà les millores salarials per a augmentar la capacitat adquisitiva de la classe obrera. Va argumentar que la prosperitat depenia de la inversió per part dels capitalistes i el consum dels consumidors.

5.2 El New Deal de Roosevelt

El New Deal era un pla econòmic per a superar la crisi i pal·liar-ne els efectes socials, posat en pràctica per Roosevelt. Però el programa era contradictori perquè colia augmentar la intervenció de l’Estat i retallar les despeses.

Les mesures mes importants lluitaven contra la deflació, creant l’Agricultural Adjustament Administration a través de la Llei d’ajustament agrari amb l’objectiu de reduir la producció agrària i recuperar els preus.

La llei nacional de recuperació industrial crea dos òrgans oficials: el National Recovery Administration per a fomentar els acords de preus entre empreses, i la Public Works Administration per a promoure projectes d’infraestructures. En aquest projecte es creà el Tenesse Valley Authority, que va construir preses hidroelèctriques als EEUU

Per impedir una crisi bancària, es va establir un control sobre els bancs alhora que creava assegurances federals per als petits inversors. També creà una comissió de valors i canvi per supervisar el mercat borsari.

Finalment, va impulsar una política monetarista, que devaluà el dòlar. La nova llei de relacions laborals reconegué la llibertat de sindicació i a negociar els salaris, es va establir un salari mínim i un nombre màxim d’hores de faena i s’aprovà la llei de creació de la seguretat social. Es pretenia augmentar els ingressos dels treballadors i potenciar el seu consum.

Molts empresaris no eren favorables a les propostes de Roosevelt, i la desconfiança empresarial provocà que invertiren menys. Per això es va produir una nova recessió.

La política de Roosevelt estabilitzà l’economia però no arriba a una etapa de creixement. La recuperació no arribaria fins el 1939, amb l’esclat d’altra guerra a Europa que desenvolupà la industria armamentista dels Estats Units.

5.3 Els països escandinaus.

La recuperació de Suècia i Dinamarca fou més ràpida perquè fomentaren més intensament el comerç. Es va atorgar un paper actiu al pressupost de l’Estat per lluitar contra la recessió. Quan els empresaris invertien menys, l’Estat augmentava la seua inversió per compensar.

Foren els partits socialdemòcrates els que posaren en pràctica aquest programa. També aprovaren plans d’ajuda als aturats i construïren l’Estat del benestar, que es va difondre per tota Europa.

5.4 La política armamentista d’Alemanya

Alemanya presentava un exemple de recuperació econòmica autoritari, impulsant una política de rearmament per estimular la indústria pesant. L’expansió de les obres públiques i el foment de la demanda interna ajudaren la ràpida recuperació d’Alemanya. Hitler volia l’autarquia econòmica (autosuficiència d’Alemanya prescindint de les exportacions).

Aquestes mesures permeteren que cresquera la producció industrial i l’atur, junt amb la repressió dels sindicalistes i els d’esquerra. Però aquesta recuperació basada en el rearmament no podia durar eternament i va conduir a la Segona Guerra Mundial.

5.5 El Regne Unit i França.

A partir del 1932, EEUU, França i el Regne Unit s’esforçaren per activar el comerç internacional. La conferència Internacional de Londres volia solucionar els deutes de guerra i el canvi de les monedes.

El Regne Unit va proposar mesures tradicionals anticrisi (devaluar la lliura i proteccionisme). També va establir acords amb les seues colònies, incrementant les exportacions. A França, les mesures nord-americanes arribaren gràcies al Front Popular: reducció de la jornada laboral, millora dels salaris, convenis col·lectius i vacances pagades.

També inicià obre públiques, garantí els preus agrícoles i devaluà el franc. Encara que l’economia no empitjorà, el creixement arribà amb la Segona Guerra Mundial, quan es reconegué la supremacia dels EUA front el Regne Unit.

Vídeos relacionados