Economía de España y Cataluña

Evolución de la economía. Autarquía. Industrialización. Proteccionismo. Plan de estabilización. Desarrollismo. Crisis económicas. CEE (Comunidad Económica Europea) Agricultura. Industria. Servicios # Industrialització. Pla d'estabilització. Mercat de treball. Serveis

  • Enviado por: Patricia
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 75 páginas
publicidad
publicidad

Tema 1 Dels inicis de la industrialització a l'autarquia

a) La industrialització

Característiques del procés d'industrialització espanyola

1. Caràcter tardà en relació als països de l'Europa occidental.

2. Protagonisme del capital estranger. Es manté fins avui dia. De vegades ha estat important com a inversor directe i de vegades pq controla sectors clau (gas, telefònica, química...).

3. Procés sectorialment molt desigual. El sector que s'industrialitza igual que els altres països és el tèxtil, que manté la seva importància fins als 60.

4. Procés focalitzat: no es modernitza tot Espanya, sinó que hi ha punts de la geografia espanyola que canvien (Catalunya, Euskadi, Andalusia...).

5. Procés ràpid. Quan l'economia espanyola creix, creix més que els seus veïns. Això generea desequilibris a altres sectors de l'economia.

6. Forta dependència del sector agrícola en 3 sentits (any bo per l'agricultura, any bo per la indústria):

a) Els agricultors eren una part important del mercat dels produc-tes industrials.

b) L'agricultura va ser durant molt de temps l'únic sector que exportava i, per tant, que permetia pagar les importacions de pro-ductes industrials.

c) Els beneficis industrials depenien dels preus dels aliments. Per tant, quan els preus dels aliments eren més baixos, els beneficis industrials eren més alts. El benefici industrial és invers al salari que paguen els industrials. El salari s'establia en funció del preu dels aliments (si el preu del pa era baix, els salaris es podien mantenir baixos). A més, als industrials els interessen que els preus siguin baixos pq consumeixin més.

Aquesta dependència va durar fins als 60.

7. Limitacions del mercat. Al sector industrial europeu sempre li ha costat tenir un mercat pq les colònies eren petites i el mercat es limitava a l'intern (burgesia urbana...).

8. Procés d'industrialització condicionat als interessos dels terratinents (grans propietaris de terra). A Espanya, sobretot eren a Castella, Extremadura, Andalusia... i influïen el governs.

Etapes del procés d'industrialització

a) Etapa del triomf del lliure canvisme (1850-1880). El lliure canvisme és l'obertura exterior (en els intercanvis i al capital estranger). És el contrari del proteccionisme. És una etapa de vistiplau al capital estranger. És una etpa on la gran esperança de la indústria espanyola és en el ferrocarril, que es creu que ha de canviar Espanya. Això s'acompanya d'unes mesures que afavoreixen l'entrada de capital estranger (a SA, mines, ferrocarril...). La llei del ferrocarril va ser el mecanisme que va permetre la importació de tot allò que requeria el ferrocarril: va permetre una lliure importació. L'experiència del ferrocarril a Espanya com a lliure importació va ser un fracàs pq no va tenir els efectes inductors sobre els altres sectors de l'economia.

b) Etapa proteccionista (1890-1939): El proteccionisme triomfa per diverses raons:

1. Les dificultats del ferrocarril.

2. El canvi de postura dels terratinents: es van pensar que amb el tren es convertirien en grans exportadors de cereals, però durant l'època de construcció del ferrocarril també va tenir lloc una revolució en el transport marítim. Es van adonar que, a més de ser incapaços d'exportar, el mercat espanyol podia ser invaït pel cereal estranger.

3. La pèrdua de les últimes colònies. S'ha de protegir el mercat interior.

4. L'augment de proteccionisme a tot el món (excepte a Anglaterra i Holanda). Els EUA són molt proteccionistes i tenen la balança comercial deficitària.

5. Dificultats de la balança de pagaments.

Significat del proteccionisme

Hi ha 2 maneres de protegir:

a) Proteccionisme integral: es posa un paraigües a tota l'economia que ho inclou tot.

b) Proteccionisme selectiu: s'aplica a un sector o indústria cojuntualment.

El proteccionisme espanyol era integral.

Evolució del proteccionsime

Per protegir l'economia de les importacions es poden aplicar els següents instruments:

a) Aranzels: impostos que paguen els consumidors de productes importats. Normalment són percentatges sobre el preu del producte. L'aranzel fa disminuir la demanda (o consum) i les importacions i fa augmentar la producció interior. L'aranzel és un ingrés per a hisenda. Als productors interiors els són positius els aranzels i per als exportadors negatius. Per a hisenda són positius i per als consumidors negatius.

b) Quotes o contingents d'importació: es limiten les quantitats màximes a importar. Les repercussions s'assemblen a les dels aranzels. La diferència és que, tot i que els consumidors paguen un sobrepreu, la quota no és un ingrés per a hisenda. S'apropia d'aquest sobrepreu qui té llicència d'importació.

El proteccionisme espanyol era de tipus aranzelari. A partir de 1920-1922, l'aranzel va ser insuficient i es va optar per les quotes com a mecanisme de protecció.

La balança de pagaments

Registra totes les transaccions comercials que fan els residents d'un país amb la resta del món. Comptablement, sempre està en equilibri.

Dins de la balança hi ha subbalances, el signe de les quals cal mirar:

a) Balança de pagaments de compte corrent (és la més important. Registra els moviments de l'economia real):

1. Balança comercial. L'economia espanyola es caracteritza pel dèficit de la balança comercial, ja que sempre ha exportat menys del que ha importat. El problema de la balança de pagaments espanyola és que sempre té la balança comercial amb saldo negatiu (s'importa més que no pas s'exporta). Només s'ha aconseguit tenir una balança comercial amb saldo positiu per raons històriques exògenes a l'economia:

a) Del 1853 al 1855 amb la guerra de Crinea (Espanya va exportar cereals).

b) Del 1888 al 1890 amb la fil·loxera a França (el principal productor de vi del món va deixar de produir i Espanya va començar a exportar-ne).

c) Del 1896 al 1898 amb la guerra de Cuba.

d) Del 1915 al 1919 amb la I Guerra Mundia.

Per tal de superar el saldo negatiu de la balança comercial hem d'aconseguir divises de:

a) Balança de serveis positiva gràcies al turisme.

b) Balança de transfarències amb saldo positiu gràcies a:

1. Remeses d'immigrants (espanyols a Amèrica o Europa que envien diners a Espanya).

2. Remeses públiques: fons europeus com el FEDER (Fons de Cohesió), el Fons Social Europeu, FEOGAR (Fons de l'Agricultura) i IFOP (Fons de la Pesca).

3. Balança financera:

·Inversions estrangeres (entrant més inversió estrange-ra a Espanya que no pas inversió espanyola a foara).

·Demanant préstecs, la qual cosa genera deute extern (Espanya no té gaire deute extern i, per tant, no s'utilitza gaire aquest recurs).

·Disminuint els fons de reserva.

La balança de pagaments espanyola sempre ha buscat mecanismes per compensar la balança comercial negativa:

a) A finals del XIX-inicis del XX es recorria a remeses d'immigrants i a inversions estrangeres.

b) Als 60, es recorria a remeses d'immigrants, el turisme i a les inversions estrangeres.

c) Als 80-90, es recorria a remeses públiques, el turisme i la inversió estrangera.

2. Balança de serveis

3. Balança de rendes

4. Balança de transparències

b) Balança de pagaments de capital (conté part del FEDER i del PSE).

c) Balança de pagaments financera

La balança de pagaments de capital i la financera registren moviments financers (de capital): inversions, préstecs, moviments a les reserves...

Avui dia hi ha més remeses d'immigrants a Espanya que d'espanyols a fora.

Durant aquests anys va aparèixer la burgesia financera: apareixen els grans bancs espanyols. A l'inici de la industrialització (1850), els bancs solien ser estrangers, però després va aparèixer una banca espanyola lligada per 3 esdeveniments:

a) Repatriació de capitals de Cuba. Les grans fortunes fetes a Cuba tornen a Espanya. Neix el Banc de Barcelona.

b) Desenvolupament de la indústria bàsica de les regions del nord d'Espanya. Neix el Banc de Biscaia, d'Astúries, de Gijón... A Euskadi els burgesos passen als bancs (però a Catalunya no, ja que la fortuna s'inverteix a la indústria).

c) I Guerra Mundial. Permet una balança comercial positiva i fa néixer bancs com el Banc Central. S'ha dit que va ser la gran ocasió perduda per a l'economia espanyola.

b) L'etapa d'autarquia (1939-1959)

Un model autàrquic suposa:

1. Limitar al màxim l'importació

2. Forta intervenció de l'Estat

3. El màxim objectiu és l'autovestiment

4. La societat s'estructura

Característiques de l'autarquia

1. S'inspira en el feixisme italià

2. Suposa:

a) Portar fins a les darreres conseqüències les mesures proteccionistes (dificulta el comerç exterior imposant quotes, aranzels...).

b) Buscar l'autosuficiència econòmica respecte l'exterior (al darrere hi ha un discurs ideològic que diu que Espanya serà lliure quan aconsegueixi ser autosuficient).

c) Intervencionisme de l'Estat (no entès com a planificació socialista, si-nó repartint quotes, zones de mercat, permisos... i es fixen salaris, preus...).

d) Model de sindicalisme vertical i corporatiu: durant el franquisme, el sindicalisme era per branques de l'economia. Dins dels sindicats tots eren “productors” (en un sentit no classista del terme).

3. Durant una primera etapa, l'autarquia era un projecte polític, però després del 1945 va ser obligada.

4. En realitat mai va ser autarquia, sinó pretensions autàrquiques. Espanya sempre va aprofitar les possibilitats de comerç exterior. Sempre que podia venia i comprava (petroli i gasolina als EUA). Després del boicot internacional del 1945, l'Argentina de Perón va permetre l'obertura del comerç exterior. El 1953 els EUA instal·len bases militars a Espanya i s'obre més el comerç exterior. El gran drama és que Espanya no tenia gaire res a vendre.

Etapes de l'autarquia

a) Etapa de racionament, estancament, misèria i inflació (1939-1952): el racionament arribava a tota la producció i a totes les matèries primeres. Paral·lelament apareix el mercat negre.

b) Etapa de recuperació i d'obertura limitada gràcies a l'acord del 1953 de cooperació hispanoamericana (1953-1957)

c) Etapa del final de l'autarquia i de canvi d'orientació (1957-1959): els objectius d'aquesta política econòmica eren:

1. Normalitzar la vida econòmica: es volia acabar amb el racionament augmentant la producció fos al cost que fos.

2. Aconseguir el vistiplau dels grups influents: a Franco li importava més tenir contents els burgesos, terratinents... que no pas buscar una racionalitat econòmica. Això ho va fer limitant la competència; prohibint importacions; donant preus de garantia per a tota la producció... Les mesures eren conseqüència de la pressió d'aquests grups.

Actuacions sectorials

a) Agricultura: era el principal sector de preferència i preocupació del règim. Les actuacions van ser:

1. Contrareforma agrària substituïda per una reforma tècnica (no social): la reforma agrària de la República va ser una reforma social (es van repartir els latifundis). Durant el franquisme es van retornar les grans finques als propietaris expropiats. Es va modernitzar el sector agrari basant-se amb els regadius (lleis de colonització). L'Instituto Nacional de Coloniza-ción creava pobles.

2. Creació d'un sindicat nacional de blat, que garantia preus elevats als productors de blat.

3. Foment de la producció d'arròs i cotó.

4. Repoblació forestal.

Com evoluciona el sector agrari? El procés d'augment de la producció va ser molt lent. El 1952 es va treure el racionament de pa, però si no hagués estat pq el 1953 els americans (a canvi de bases militars) van enviar molta ajuda amb forma d'aliments, s'hauria tornat al racionament. Es necessitava la importació de cereals bàsics. Molta part de l'ajuda alimentària americana es canalitzava a través de la llei PL480. Els EUA tenien molts excedents de productes agraris. Molts països no podien pagar molts productes amb dòlars. L'acord va permetre que Espanya ho pagués amb pessetes, la qual cosa va permetre la construcció de bases militars. Sobretot es va enviar blat de moro i soja (serveix per fer pinsos i oli), la qual cosa es convertiria en la base de l'alimentació del nostre futur. A partir d'aquí, Espanya es va acostumar a uns productes nous.

A partir del 1953 els preus dels productes agrícoles van començar a créixer més a poc a poc que els preus dels productes industrials. Consegüentment, es va normalitzar el tema agrari.

b) Indústria:

1. Intervenció total de l'Estat (preus, reglaments, cupus de producció...)

2. Espanyolització de les empreses estrangeres (passen de tenir capital estranger a tenir capital espanyol), la qual cosa és diferent de la nacionalització (passar del sector privat al públic).

3. Substitució d'importacions: es fa una llei per incentivar la producció de productes que abans s'importaven.

4. Ampliació de l'empresa pública amb la creació de l'INI (Instituto Nacional de Industria) el 1941, que era un hòlding públic 8societat que té la participació en empreses de diferents sectors). Es va orientar cap als sectors bàsics; als sectors estratègics que no tenien inversió privada, i a la indústria militar. A part de l'INI, hi havia monopolis fiscals, Telefónica, Renfe i FEVE. Quan va acabar la guerra civil, l'Estat va nacionalitzar totes les empreses no rendibles (com les empreses del ferrocarril).

La política monetària de l'època

a) El primer problema que es va haver de superar va ser la conversió de les dues pessetes (nacionals i republicanes).

b) La pesseta va deixar de tenir cap relació amb les reserves d'or (l'or espanyol va desaparèixer amb la guerra).

c) Es va fer una política de diner barat (de molta oferta monetària). Com que la màquina de fer bitllets va anar més ràpida que l'augment de la producció, va aparèixer la inflació (el diner perd valor pq augmenten els preus). Generalment, la inflació sempre va acompanyada pel creixement econòmic (però en aquest cas no: hi havia recessió econòmica i inflació).

La política fiscal de l'època

S'inicia una política de pressió fiscal mol baixa. El 1940 es va intentar fer una reforma, però no va prosperar. La fiscalitat es va caracteritzar per:

1. Important frau

2. Moratòries fiscals (de tant en tant Franco anunciava que perdonava els impostos que es devien).

3. Ingressos fiscals baixos

4. Despresa superior als ingressos

5. Dèficit del pressupost públic

L'etapa d'autarquia és de dèficit i de diner barat. El dèficit es finança augmentant l'oferta monetària.

L'oferta financera (bancs)

El 1940 es va aprovar l'statu quo bancari (durant aquest any no es van poder crear més bancs), que va durar fins al 1962. Durant aquest període hi va haver una gran concentració bancària (es van absorvir molts bancs petits) i es va consolidar una estructura bancària molt oligopolística. Als 80, 7 bancs controlaven el sistema bancari espanyol (es posaven d'acord amb tot).

*En un monopsoni hi ha un únic demandant (és el cas de les cooperatives agrícoles).

Política laboral

L'objectiu era la plena ocupació. Per aconseguir-ho, es van seguir 3 vies:

a) Mantenint una part important de la població a l'agricultura (a través de la cartilla de racionament i la guàrdia civil vigilant que no s'abandonés el domicili).

b) Fent difícil l'acomiadament (però a més els salaris eren barats).

c) El paternalisme del discurs feixista laboral. Hi havia una forta intervenció (es fixaven els salaris). Això es va estabilitzar als 50.

Balanç de l'autarquia

Va ser un període de recuperació lentíssima de l'economia. A mesura que s'avançava als 50, cada vegada que un sector industrial es desenvolupava, al cap de poc es veia bloquejat per falta de matèries primes, importacions... Si es podia produir, la venda estava assegurada (per exemple, la SEAT).

L'esgotament de la via autàrquica

Es produeix a partir de 1957.

1. La raó principal és que el 1957 Espanya estava en situació de suspensió de pagaments internacional (no hi havia divises a les reserves ni hi havia la possibilitat d'importar). Per això, el model va fallir.

2. A partir de 1957, hi van haver-hi protestes socials.

3. Hi havia grups dins dels banquers i la burgesia que reclamaven un nou model de funcionament.

La balança de pagaments ofegava l'economia. La suspensió de pagaments es va solucionar per una intervenció en l'àmbit internacional, en la qual l'FMI, els EUA, l'OCDE... van prestar diners a Espanya a canvi d'una transformació del model econòmic. Se'l va anomenar pla d'estabilització. Des de fora es demanava un canvi del model econòmic espanyol. Hi van confluir forces internes i externes.

Tema 2 El pla d'estabilització de 1959

Actualment, un ajust econòmic (canvi del model econòmic) consisteix en:

a) Estabilització de l'economia. Mesures a curt termini per reequilibrar internament i externa l'economia a partir d'un fre econòmic, equilibrant la balança de pagaments i combatent la inflació. Per equilibrar la balança de pagaments, cal devaluar la moneda (així exportarem més que no pas importarem). Però la devaluaixó és un mecanisme d'empobriment. Per corregir la inflació, es pot:

1. Disminuir el dèficit públic o finançar-lo de manera ortodoxa.

2. Congelar els salaris.

3. Augmentar els tipus d'interès.

b) Liberalització (o desregularització) de l'economia. La liberalització s'aconsegueix amb:

1. Obertura exterior comercial (sense quotes ni aranzels) i financera (deixar la lliure inversió estrangera).

2. Liberalització dels preus i els mercats (això pot provocar revoltes socials).

3. Privatitzacions.

Pel que fa al pla d'estabilització, en el cas espanyol el 1957 ja es van fer unes mesures preestabilitzadores i el 1959 se'n van fer de noves. Les mesures de 1957 van incloure:

a) La devaluació de la pesseta (de 10 pts, el canvi oficial va passar a 42 pts).

b) S'acaba amb el tipus de canvi múltiple (el tipus de canvi de la pesseta variava en funció del tipus de canvi). Els cotxes eren els productes que tenien un tipus de canvi més alt.

c) Per combatre la inflació, bloquegen els salaris dels funcionaris i inicien una reforma tributària, la qual va incloure:

1. Per liquidar molts impostos directes, es feia a partir d'avaluacions globals. El frau era molt extès. Es dictava un impost global per gremis (farmàcies, forns...). Va ser un èxit.

2. Inflació.

El 1958, Espanya va entrar a l'OCDE, a l'FMI i al BM. El 1959 es va fer el Pla d'Estabilització (Decreto Ley de Nueva Ordenación Económica). Dels 544 milions de dòlars, la meitat van venir dels EUA; 75 de l'FMI; 100 de l'OCDE; 45 dels governs europeus, i 41 de la banca americana. A canvi, Espanya va fer una nova devaluació i va entrar a l'FMI. A més, va fer una nova legislació sobre inversions estrangeres (apareix al BOE 5 dies després del pla). Es liberalitza la inversió estrangera. Va ser una llei molt beneficiosa. Autoritza a invertir lliurament a tot el sector industrial. Els bancs, els M de C i la indústria d'armament van quedar exempts de la inversió estrangera. És molt liberal pq va permetre una repatriació de beneficis. Va permetre a les empreses estrangeres accedir al crèdit espanyol en condicions molt beneficioses.

Als 60 es va aprovar un nou aranzel. Era més proteccionista per molts productes. Va suposar acabar amb els contingents o quotes. Va ser un procés d'obertura de l'economia espanyola.

Coses menys importants que van passar a partir del pla van ser:

a) El tipus d'interès va pujar.

b) Es va modernitzar Hisenda.

Impacte a curt termini del pla

Va tenir una impacte immediat i molt positiu. Els preus es van mantenir. Va disminuir la demanda, però no va augmentar l'atur (però la gent tenia menys capacitat de compra). Van desaparèixer les hores extraordinàries i, per tant, es tenia menys capacitat de consum.

La balança de pagaments va millorar amb una ràpida caiguda de les importacions a curt termini i van augmentar les exportacions.

A partir de l'emigració, van augmentar les remeses d'emigrants, ja que a l'estranger els sous eren 6 vegades més alts. Els turistes van descobrir el barat que era Espanya.

7/3/03

Tema 3 Els anys 60-principis dels 70. “El desarrollismo”

1. Són els anys del “milagro espanyol”: entre el 1960 i el 1974 hi ha un creixement anual del PIB del 6,8%. Als països de l'OCDE (els més rics), la mitjana era del 4,9%. Només Japó era més ràpid que Espanya. El PIB per càpita creix un 5,5%. El PIB per càpita creix menys que el global pq hi va haver un creixement ràpid de la població.

2. El context internacional va ser molt favorable per al creixement de l'economia espanyola. L'economia internacional creixia un 5% i el comerç internacional un 8%. El context internacional ajuda l'economia espanyola en 3 sentits:

a) Va permetre absorvir mà d'obra espanyola. 1.100.000 espanyols en edat de treballar marxen a Europa. Els emigrants van enviar remeses.

b) A partir d'inversions de capital: arriben multinacionals a Espanya.

c) A partir del turisme.

Aquests 3 factors van comportar divises i van millorar la balança de pagaments.

3. És un procés de desenvolupament que es basa en la industrialització. La indústria és el sector que aconsegueix més productivitat. La indústria es diversifica (petroquímica, farmàcia, electrònica...) amb sectors que creixen ràpid.

4. Creixement orientat al mercat interior (no a l'exportació). El que es produeix ha de cobrir la demanda interna. Es construeixen els suburbis de les ciutats: canvia la forma de vida i de consum. Es produeixen cotxes, pisos, roba...

5. Proteccionisme aranzelari. Hi ha molts aranzels. És un model de substitució d'importacions. Es fabrica dins del país. Els aranzels dels cotxes eren del 100%. Renault s'instal·la a Espanya i fabrica cotxes petits i amb poca varietat de models.

6. Incorporació de tecnologia externa. No es desenvolupa tecnologia pròpia. Així es vol augmentar la productivitat. S'oblida el projecte d'una tecnologia pròpia. Creix molt la productivitat. La tecnologia arriba a través de:

a) Multinacionals (Unilever compra Frigo).

b) Empreses espanyoles que lloguen marques i patents (Kicker, Lacoste...).

c) Compra de màquines estrangeres (bodegues espanyoles compren maquinària a Itàlia).

7. Dèficit important de la balança comercial amb mecanismes de compensació. La taxa de cobertura comercial [(exportacions : importacions) x 100] va ser del 50%. Per tant, es va importar el doble del que es va exportar. Un 80% del dèficit el va compensar el turisme i un 20% les remeses d'emigrants. L'arribada del capital estranger va permetre augmentar les reserves.

8. Augment important de les inversions (formació bruta de capital, que és la part que no es consumeix de l'economia va a inversió). El contrari d'inversió és consum. Hi havia molta inversió privada (i poca de pública), nacional i complementada amb la inversió estrangera. No és un model asiàtic de molta intervenció pública.

9. Gran importància del capital bancari en el procés inversor. Els bancs passen a tenir molta participació en la indústria, sobretot en els sectors bàsics (siderúrgia, electricitat, petroquímica...). Els banquers es converteixen en promotors de moltes indústries. Es crea un capital financer (bancari + industrial) important.

10. El capital estranger busca cobrir el mercat interior (no exportacions) amb filials de tipus joint venture (o de risc compartit). La filial servia per fer productes per a Espanya pq la filial espanyola no era especialitzada, sinó que era com un món a part al proteccionisme espanyol.

11. La inversió estrangera es divideix en:

a) Inversió directa (45%): es fa amb l'objectiu de controlar una empresa. Per exemple, Unilever compra accions de Frigo.

b) Inversió en cartera (8%): inversió de petites participacions d'empreses a partir de la borsa sense buscar el control de l'empresa.

c) Inversió en immobles (47%): compra de finques, pisos, cases...

En aquells anys tenia molta importància la inversió estrangera en immobles, que estava lligada al turisme.

12. Molt poca importància del capital públic. L'INI (Institut Nacional d'Indústria) tenia un caràcter tenia un caràcter mínim de la inversió privada. Socialitzava pèrdues: arreplegava les empreses grans amb dificultats. És a dir, n'assumia les pèrdues i arreglava les empreses pq tornessin al sector privat.

13. Mercat de treball amb reduïda generació d'ocupació però amb canvis sectorials importants. El creixement va generar productivitat, però no ocupació. L'agricultura va perdre ocupació (del 48% es va passar al 22% de la població). En canvi, el sector de serveis i construcció van guanyar ocupació. L'agricultura era un sector en crisi. La construcció va pujar pel canvi de domicili. Els nous llocs de treball van ser ocupats pels antics agricultors a causa dels moviments de mà d'obra. Hi havia poca incorporació al mercat de treball de la dona (s'hi incorpora a finals dels 70-80), però a Europa sí.

14. Creixement econòmic geogràficament molt desequilibrat. Creix molt Catalunya Euskadi i Madrid. També hi ha unes subzones que creixen com el País Valencià, Saragossa i Valladolid. Altres zones abans industrialitzades comencen un declivi, com ara Astúries.

15. Processos migratoris forts. La meitat de la població espanyola va canviar de lloc de residència: de llocs a altres llocs; de pobles a ciutats, i de pobles més petits a pobles més grans.

16. Política econòmica d'ajut a la indústria a partir del finançament privilegiat (amb préstecs especials) i dels polos de desarrollo y de promoción industrial (es concedeixen avantatges a les empreses localitzades a certes zones geogràfiques). Aquesta política va ajudar la gran empresa propietat dels grans bancs espanyols. Es volia que els banquers invertissin en la indústria. Els polos es van fer en el marc de la planificació indicativa (eren plans que marcaven indicativament com havia d'evolucionar l'economia). El contrari d'això era la planificació imperativa dels països socialistes (on els plans eren vinculants). Indicativa vol dir que s'estimulava el sector.

17. Es fa una política de regulació econòmica coneguda com a stop and go a partir de la política monetària i condicionada al funcionament de la balança de pagaments. Per regular els cicles econòmics, Europa recorria a la política de despesa pública (fiscal). En el franquisme, l'economia es regulava amb la política monetària i la balança de pagaments: quan les importacions s'acceleraven, es frenava l'economia augmentant el tipus d'interès. Quan a la balança de pagaments les reserves augmentaven, s'abaixava el tipus d'interès + importacions. Quan augmentaven els tipus d'interès, les petites empreses en rebien les conseqüències (eren molts sensibles als canvis de la política monetària). L'economia espanyola vivia molt preocupada per l'equilibri de la balança de pagaments i la política fiscal no era important.

18. Hi havia poca pressió fiscal, manca d'Estat benefactor i superàvit del pressupost públic. La gent pagava pocs impostos. Els impostos eren indirectes (impost de luxe, tabac, gasolina, alcohol... i l'impost sobre els salaris). Es recollien pocs impostos sobre els beneficis (de les empreses) i dels ingressos dels professionals (metges, arquitectes...). Hi havia superàvit del pressupost púbic pq la despesa pública era baixa pq no hi havia Estat benefactor: la sanitat i l'educació eren raquítiques, no hi havia subsidi d'atur... A més, les inversions en infraestructures públiques eren mínimes: carreteres, Renfe... Només milloraven les autopistes privades. L'administració pública tenia poca capacitat de despesa.

19. Crisi de l'agricultura tradicional:

a) Disminució de la població agrària i mecanització i modernització de l'agricultura. Surt mà d'obra a la ciutat. Els salaris dels que es queden augmenten i compren tractors i desapareix l'agricultura tradicional.

b) L'agricultura tradicional canvia pq canvien les pautes de consum alimentàries: la gent consumeix més proteïnes animals i deixa de consumir llenties i cigrons.

c) A partir de 1965, la balança comercial de productes agraris espanyola es fa deficitària. Importa pinsos (cereals i soja) pq seran les proteïnes animals que es consumiran. També exporta una mica d'oli, vi...

20. Procés important de consolidació dels grans bancs. A partir de 1962 es poden crear nous bancs, però era un procés complicat. Els grans bancs es consoli-den i es fan forts. Hi ha una estructura bancària feta per diferents grups bancaris:

a) Banesto (banc més gran). Absorveix 19 bancs peteits i tenia moltes empreses en l'àmbit de l'electrictat.

b) Banco Hispano Americano i Banco Urquijo: tenien una aliança. L'Hispano era comercial i l'altre industrial.

c) Banc Central: tenia grans constructores.

d) Banc de Santander: Tenia Bankinter a darrere.

e) Banco Bilbao i Banco Bizcaia: tenien aliances. Estaven vinculats a la indústria d'Euskadi.

f) Grup bancari de l'OPUS que creixia (Atlàntic, Transatlàntic...).

g) Grup de bancs que va aconseguir Rumasa (Atlàntic i bancs propis).

Aquests bancs van fer que l'estructura bancària fos molt oligopolística. Cada dilluns dinaven junts.

També hi havia les caixes d'estalvi, però mai van fer la competència als bancs. Tenien el negoci limitat: estalvi de petits estalviadors i els diners de la caixa alimentaven els crèdits preferencials (de les empreses). No podien canviar moneda estrangera ni concedir crèdits.

No hi havia banca estrangera.

Els controls dels bancs es feien amb un percentatge petit d'accions. Les accions estaven molt disperses.

Tema 4 La crisi econòmica dels 70

La crisi dura fins a principis dels anys 80. Es caracteritza per:

a) Una davallada del PIB

b) Poca inversió

c) Apareix l'atur

d) No augmenten els salaris

La Transició política va estar influïda per aquesta crisi econòmica. L'any 1977, quan va pujar al poder, la UCD no tenia gaire legitimitat política. No tenia la força per impulsar reformes polítiques per superar la crisi, que no es van portar a terme fins als 80 amb el PSOE.

El context mundial influeix el que passa a Espanya. A partir d'aquells anys, les institucions que dominaven l'economia mundial prenen decisions per encaminar l'economia mundial.

Les raons que expliquen les crisis cícliques pròpies del capitalisme són:

1. Llei de Say. L'oferta crea la seva pròpia demanda. Produeixin el que produeixin, les empreses sempre trobaran un comprador. Si aquesta llei es complís, no hi hauria mai crisis. L'incompliment d'aquesta llei és una de les causes de la crisi.

2. Cicle de la inversió. Els recursos per invertir -que són el motor de l'economia- provenen de l'estalvi de les famílies o dels beneficis de les empreses. Una de les maneres d'obtenir beneficis és abaixar el sou dels treballadors. Aquesta inversió es tradueix amb un augment de la capacitat productiva. Però si això coincideix amb una davallada dels sous, ningú compra aquests productes.

3. Cicle tecnològic. Quan una empresa es mecanitza, sol quedar obsoleta en poc temps. Quan sorgeix una nova tecnologia millor, la inversió anterior esdevé inservible.

1918 1967-1973

1939-1945

1870

Els cicles econòmics del capitalisme són:

a) 1870-1914: època imperialista en què culmina l'etapa colonitzadora. Finalitza amb l'esclat de la I Guerra Mundial.

b) 1918-1945: època de crisi. En aquesta època el comerç internacional decreix. El capitalisme constantment necessita estar en expansió.

c) 1945-1967: va de la fi de la II Guerra Mundial fins a la crisi dels 70. Es caracteritza per l'expansió de les multinacionals dels EUA. Les economies europees tenen taxes de creixement altes, no hi ha atur, baixa la inflació i es comença a construir l'Estat del benestar. Hi ha un marc monetari i comercial molt estable, la qual cosa explica l'expansió econòmica. Es fomenta el comerç internacional. Una de les conseqüències de la II Guerra Mundial és l'establiment de l'FMI, que neix de la reunió de Bretton Woods. També es decideix la creació del Banc Mundial.

L'FMI estableix un tipus de canvi fix entre diferents monedes europees, la qual cosa impulsa les relacions comercials. Hi havia 2 postures per fixar el tipus de canvi:

a) Keynes: totes les monedes s'havien d'ajustar a una nova moneda creada expressament, el bancor.

b) White: la delegació dels EUA proposava que el canvi es fixés respecte el dòlar. Aquesta última va ser la proposta escollida, ja que els EUA exercien una força important.

En ser el dòlar la moneda de referència, quan els EUA havien de pagar les seves importacions, només havien de produir més paper moneda. A mitjans dels 60, els EUA comencen a tenir problemes d'inflació. A això s'hi va sumar l'esclat de la guerra del Vietnam el 1965. Vietnam va suposar un augment de la despesa pública en forma de despesa militar. Una part d'aquest finançament va ser inflacionari. Poc a poc, el dòlar va anar perdent credibilitat.

Si davallés el preu del dòlar, hi hauria menys dèficit comercial, ja que els EUA tindrien menys poder adquisitiu respecte l'exterior. Importarien menys.

Les pressions inflacionàries als EUA i el dèficit comercial van provocar que el dòlar perdés importància. Una de les solucions era devaluar el dòlar. Així se solucionaria el dèficit comercial (menys importacions i més barates) i el preu del dòlar esdevindria més real i creïble. El problema de la devaluació era que les reserves monetàries dels altres països estaven en dòlars i, per tant, també se'ls empobriria. Per tant, políticament era difícil portar-ho a terme.

Creient en la desvirtuació del dòlar, molts governs europeus van optar per canviar els dòlars per reserves d'or, que es va establir a Bretton Woods. El 1971, els governs ja no acceptaven el dòlar. L'agost de 1971, Nixon va decidir emprendre la convertibilitat en or. El desembre de 1971 es va produir la primera devaluació del dòlar (un 8%). Aquest va ser l'inici de la crisi, que va arribar al seu punt culminant el febrer de 1973, quan es va decretar una segona devaluació del dòlar en un 10%. El març de 1973, el canvi de tipus fix desapareix i es passa a un tipus de canvi flotant. A partir d'aleshores, el tipus de canvi passa a dependre de l'oferta i de la demanda de la moneda. D'aquesta manera s'acaba amb la cooperació. Això provoca que el comerç internacional es vegi afectat, ja que no es coneix quin serà el tipus de canvi el dia següent.

Els països productors de petroli es van veure molt afectats per la devaluació, ja que cobraven en dòlars. El juny de 1973, coincidint amb l'enèssima incursió israeliana contra Palestina, el món àrab decideix augmentar el preu del petroli i recuperar així les pèrdues per la devaluació.

Les reivindicacions dels països del Tercer Món comencen a prendre força en els fòrums. Una d'aquestes reivindicacions era augmentar el preu del petroli. Es passa d'1$ el barril a 4$ el barril.

La crisi del petroli fa visible l'esclat de la crisi, però les contradiccions ja venien d'abans. Bretton Woods representa el final d'un cicle.

La primera crisi: 1973-1977

Crisi de l'acord de Bretton Woods%Inestabilitat canviària%Crisi de matèries primeres (augment del preu) %Crisi energètica (augment dels preus del petroli, restricció de la producció i ús del petroli com a arma política) %Crisi alimentària (qüestions climàtiques i nova demanda dels mercats mundials que prové de l'URSS) %Enfrontament EUA-Europa (pèrdua de l'hegemonia dels EUA als 70: la balança comercial és negativa), que es manifesta sobretot quan els EUA decideixen exportar matèries primeres a la URSS en detriment d'Europa. Europa creu que l'augment dels preus del petroli ve determinada pels EUA%Crisi social (les reivindicacions de la classe treballadora són més fortes que mai: vagues contínues per augments de salaris, etc.).

La resposta a la crisi en els països occidentals va ser molt tradicional de la mà del keynesianisme. Es van produir al mateix temps 2 fenòmens oposats:

a) Disminueix el creixement: recessió.

b) Inflació.

Amb apostes keynasionistes es va intentar reanimar l'economia creant demanda, sobretot a partir de 3 vies:

1. Disminució dels tipus d'interès

2. Augment del dèficit pressupostari (més despeses de l'Estat)

3. Augment de les exportacions

També es va generalitzar el subsidi d'atur per tal de mantenir el consum.

La recuperació va ser relativament ràpida i el 1977 ja es parlava d'una reanimació exitosa. En aquest èxit trobem un canvi important que afecta els països en vies de desenvolupament: l'obertura de nous mercats i la concessió de facilitats creditícies, la qual cosa significa euromercats.

Els euromercats són mercats bancaris ons es fan préstecs amb una moneda diferent de la del país on hi ha ubicat el banc: els bancs europeus donaven crèdits en dòlars. Els països en vies de desenvolupament es van beneficiar molt d'aquests crèdits, la qual cosa va ajudar a la reactivació econòmica. Però això va acabar amb l'anomenada crisi del deute extern als anys 80, ja que els crèdits eren enganyosos: s'havien de tornar amb dòlars i amb tipus d'interès variables (que van arribar al 20%: el dòlar es va revaloritzar molt).

Espanya

1961-1974

1974

1975

1976

1977

1978

PIB

7%

5,7%

1,1%

3%

3,3%

1,8%

Atur

1,6%

3,2%

4%

4,9%

5,6%

7,4%

Inflació

7,5%

17,9%

14,1%

19,8%

26,4%

16,5%

Saldo de la balança de pagaments per compte corrent en % PIB

-0,6

-3,6

-3,3

-3,9

-1,8

+1,1

Dèficit del pressupost públic (en mil milions de pts.)

+8.400

+9.300

+2.600

-22.000

-56.000

-200.000

La inflació i el saldo de la balança de pagaments per compte corrent eren els sectors més preocupants.

La crisi espanyola no va ser d'atur, sinó d'infació, ja que era relativament alta. La crisi es va manifestar molt en la balança de pagaments, però no en el pressupost públic.

La resposta de la crisi a Espanya va ser:

a) 1973-1974: es considera que la crisi és un fet cojuntural i s'opta per una política compensatòria. S'evita que es noti la crisi: si els preus del petroli augmenten, a Espanya no es notarà pq s'abaixen els impostos.

b) 1975: política monetària restrictiva. Augmenten els tipus d'interès.

c) 1975-1977: política permissiva econòmicament, ja que la Transició polí-t¡ca era molt més important que els temes econòmics.

d) 1977: Pactes de la Moncloa, després de les primeres eleccions democrà-tiques.

La primera crisi va passar el 1973-1974.

En l'àmbit europeu-occidental, el 1977 hi ha una recuperació econòmica. Però a Espanya la transició política era més important que l'econòmica. La situació s'havia deteriorat (ho demostra la inflació i el dèficit exterior de la balança de pagaments). El pressupost públic de l'última etapa del franquisme era de superàvit.

A partir de les eleccions comencen les reformes econòmiques. La primera va ser la devaluació del 20% de la pesseta el juliol de 1977. A partir d'aquí, s'inicien els Pactes de la Moncloa, que va ser un acord negociat amb 2 objectius bàsics:

a) Fer un ajust (estabilització) de l'economia fent una negociació de les rendes. S'havia de controlar la inflació congelant els salaris. Era una estabilització diferent de la de 1959. Per controlar la inflació s'augmentaven els tipus d'interès.

b) S'introdueixen reformes per modernitzar l'economia espanyola:

1. Reforma fiscal. Neixen 2 nous impostos: l'IRPF i l'impost de patrimoni. Es fa un punt i a part respecte el franquisme. Es fan canvis en la inspecció tributària. Aquesta etapa acaba amb el secret bancari, ja que a partir d'aleshores Hisenda va poder demanar els moviments del compte corrent.

2. Reforma financera. És tímida però important. El 1978 es permet l'entrada de la banca estrangera (els altres sectors s'havien liberalit-zat el 1959). És una arribada controlada. Arriben Deutsche Bank, Barkclays... Amb la reforma s'homogeneïtzen els bancs i les caixes d'estalvi, ja que poden fer quasi el mateix i entren en competència. Avui dia les caixes no tenen finalitat de lucre, però els seus beneficis no es reperteixen només en obres socials. Abans les caixes eren molt presents en els habitatges. Ara les caixes són un grup de poder pq tenen participacions en empreses espanyoles (Repsol). Les caixes no tenen finalitat de lucre.

3. Inici de l'Estat benefactor en matèria d'educació (compromís d'escola pública), ampliació de l'assegurança d'atur i reforma de la seguretat social.

Els efectes dels pactes de la Moncloa van ser ràpids: del 1977 al 1978 la inflació va baixar del 26,4% al 16,5% i el saldo de la balança per compte corrent baixa de -2.100 el 1977 al +1.600 milions de dòlars el 1978.

Tema 5 Evolució de l'economia i de la política econòmica: la segona crisi (1979-1985)

El 1978 les coses milloren. Quan el 1979 es pensava que l'economia espanyola havia sortit de la crisi, arriba una nova crisi mundial. Aleshores hi havia l'UCD al govern amb una situació de minoria. Aleshores el consens de les forces polítiques ja no era el dels pactes de la Moncloa. L'estiu de 1979, els èxits de l'OPE i l'enfrontament bèlic entre Iraq i Iran van fer augmentar ràpidament el preu del petroli. L'origen de la segona crisi és l'augment del preu del petroli. En una any, els preus passen de 18 a 30 dòlars.

Com reaccionen els països occidentals a la segona crisi? La resposta va ser molt diferent de la crisi anterior, ja que no es va optar per una política keynesiana (no es fa despesa pública), sinó que es basen en una política d'oferta i de liberalització econòmica i de menys intervencionisme de l'Estat. Són les polítiques de Tacher i Reagan. Són unes polítiques que s'internacionalitzen (obliguen a tothom). La política d'oferta creia que la recessió econòmica estava causada per manques en l'estímul de la producció (no estava incentivada). No faltava demanda. Això coincidia amb la llei de Say: “Tota oferta crea demanda”. Si l'oferta estava estancada era per l'excessiva pressió fiscal de l'Estat.

Per evitar la inflació, s'havia de seguir una política monetària estricta: havien d'apujar els tipus d'interès del dòlar (havien d'augmentar el dòlar) fins al 18%. Les conseqüències d'això van ser:

a) Es passen els estalvis francesos als EUA. Coma conseqüència, el franc baixa i França apuja els tipus d'interès (per això es diu que s'internacionalit-zen).

b) Quan Reagan arriba al poder, EUA eren el principal creditor mundial i, quan marxa, són el primer deutor mundial. Als 80 havia xuclat capital d'arreu del món. Als 70 Mèxic va viure molt bé, però als 80 no. Que els EUA xuclin tant impedeix que es desenvolupin els països en vies de desenvolupament (pq l'estalvi nacional s'envia als EUA). Canvien els fluxos financers internacionals.

Situació a l'Estat espanyol

1979

1980

1981

1982

1983

1984

1985

PIB

0,2

1,5

0,1

1,1

2,5

2,3

2,1

Taxa d'atur

9

11,8

14,7

16,5

18

21

22

Taxa d'inflació

15,5

15,5

14,5

14,4

12,1

11,3

8,8

Balança de pagaments per compte corrent (en milions $)

+1.100

-5.200

-500

-4.300

-2.679

+2.000

+2.000

Dèficit públic (en milions pts)

-250

-500

-620

-1.100

-1.200

-1.200

-1.700

Dèficit públic/PIB (en milions pts)

1,9

3,2

3,6

5,7

3,8

3,7

3,9

El 1981 és el moment més dur de la crisi espanyola. Als 80 apareix un nou problema per a l'economia espanyola: l'atur. La inflació era el gran drama dels 70. Als 80 va ser difícil disminuir per sota del 14%. Quan el PSOE guanya el 1982, aconsegueixen baixar la inflació, però a costar.

Als 80 la balança de pagaments per compte corrent es torna negativa i es fa positiva el 1984.

El dèficit públic espanyol va permetre una transició política pacífica. Per exemple, les vagues a les empreses se solucionaven amb el rpessupost públic. En termes de dèficit públic, segons els criteris de Maastrich, no s'acompleixen uns bons nivells.

Hi ha una primera etapa (1979-1982) i una segona etapa amb els PSOE (1982-1985). Per baixar la inflació, el PSOE va devaluar i:

a) Va mantenir una política de tipus d'interès alts (com Reagan). Els pagarés de l'Estat es donaven un tipus d'interès del 30%.

b) Congelen salaris.

El 1977 hi havia un espiral salaris-preus.

El 1982 guanya el PSOE. El seu programa econòmic no era socialista. Per exemple, es va oblidar de les nacionalitzacions. Tampoc va fer nacionalització de la banca. El plantejament socialista se substitueix per un d'europeïsta. Després de dos dies de nacionalitzar Rumasa, la van tornar a privatitzar (només es volia acabar amb Ruíz Mateos).

Mesures econòmiques que pren el PSOE

1. Devaluació de la pesseta. S'havia après de Miterrand. Així es volia millorar la balança de pagaments.

2. Política monetària restrictiva. Es mantenen uns tipus d'interès alts en línia amb els que hi havia a la resta del món. Aquesta política és contrària a la que s'esperava del PSOE.

3. Política fiscal orientada a controlar el dèficit del pressupost augmentant els ingressos fiscals per lluitar contra les bases del frau. Borrell va ser el segon d'Hisenda i va fer una campanya per combatre el frau fiscal a través d'artistes. Hi havia més amenaces. L'altre mesura per controlar el dèficit del pressupost va ser congelar el salari dels funcionaris.

4. Política de moderació salarial general signant acords patronal-sindicats-govern. Va ser una política exitosa fins a la vaga general.

Reformes econòmiques que fa el PSOE

1. En el camp energètic, s'aprova una nova versió del pla energètic nacional que insisteix en potenciar l'energia nuclear. En plena crisi de l'energia, la UCD va fer un pla energètic (el van fer les empreses energètiques). Amb el PSOE aquest pla té una nova versió: diu que l'energia nuclear és l'alternativa del petroli i diu que cal racionalitzar l'energia.

2. En la indústria, cal detacar 3 aspectes:

a) Es fa una reconversió sectorial. Es vol fer un canvi en el sector. La crisi dels 70 va afectar la indústria. A més, la indústria s'havia de preparar per entrar a la CEE. Per això, s'havia de fer un reajustament. Es van fer plans de reconversió sectorial. Aquests plans els havia començat la UCD i el PSOE els continua i n'inaugura de nous. Aquests plans van afectar el tèxtil, la siderúrgia, la indústria naval, la línia blanca d'electrodomèstics (cuina), els fertilitzants, la indústria auxiliar de l'automòbil... Els objectius comuns dels plans són:

1. Eliminar l'excés de capacitat productiva.

2. Facilitar la reducció de plantilla.

3. Incorporar nova maquinària.

4. De vegades, concentrar industrialment i especialitzar l'empresa.

Amb aquests plans, el govern donava diners per reduir la plantilla. Es volia fer la indústria competitiva. Reduint la plantilla, s'incorporava més maquinà-ria. Per tant, també donava ajudes per incorporar maquinària i, a canvi, les empreses es comprometien a destruir l'antiga i no incrementar la producció. Era difícil no augmentar la producció, ja que la maquinària era més productiva. Els plans de reconversió industrial van tenir efectes positius a curt termini: les empreses tenien més capacitat de negociació amb els bancs. A mitjà termini, moltes empreses van fer fallida.

b) En la indústria es van fer ZUR (“Zonas de Urgente Reindustrializa-ción”). Eren zones on l'atur havia augmentat molt. La indústria estava en crisi, s'havien tancat empreses i eren un polvorí social (Euskadi, Baix Llobre-gat, Vigo...). Es volia que hi anessin noves empreses. Se'n van aprovar a prop de Barcelona, Madrid, Bilbao, Gijón, Ferrol i Múrcia. D'aquestes, Barcelona i Madrid van ser un èxit i Bilbao i Gijón un fracàs.

c) En l'àmbit de la indústria, els anys de la transició van ser de creixement multinacionals. Moltes filials de tipus joint venture (o de risc compartit i amb percentatge de capital estranger sumat al capital espanyol) passen a ser filials controlades al 100% per capital estranger pq, com que s'entra a la CEE i les barreres aranzelàries baixen, s'entra al mercat interna-cional. (Examen!). A més, sovint els propietaris espanyols eren els bancs i, durant aquest període, es desprenen de les inversions industrials (venen les seves participacions pq hi perdien). Als 80, les participacions les compraven les multinacionals i Ruíz Mateos (i les finançaven els bancs), per la qual cosa es concentrava excessivament el risc empresarial.

3. Quant a l'agricultura, es volia homogeneïtzar la política agrària espa-nyola amb l'europea. També es volien facilitar les negociacions agràries amb Europa. Se sabia que les negociacions serien difícils. Es van prendre mesures per facilitar la negociació agrària, per exemple, donant diners per arrencar vinyes i oliveres.

4. Quant a seguretat social, calia:

a) Millorar la gestió.

b) Controlar el frau.

c) Millorar el sistema de protecció de l'atur (el subsidi d'atur). Es va parlar de subsidi agrari (Plan de Empleo Rural o PER) per als jornalers agraris d'Andalusia i Extremadura. Segons aquest programa, si un jornaler treballa 60 jornades l'any, la resta té dret de subsidi d'atur. A més, els ajuntaments d'aquestes zones generarien ocupació orientada a donar jornals a aquesta gent. Si no era amb l'agricultura, s'havia d'arribar als 60 jornals treballant a l'ajuntament. Això va fer que mols alcaldes signessin jornals falsos a causa de la pressió social. A més, també va generar un mercat de compres o intercanvis de jornals (es venien jornals per arribar als 60). Això va fer que l'atur agrari a Andalusia fos molt gran: els andalusos són a l'atur i els immigrants treballen a l'agricultura. Avui dia, políticament és difícil tirar-se enrere d'aquests plans. Gràcies a això, el PSOE té el seu feu a Andalusia. Des d'aleshores, els andalusos no marxen a fer jornals a fora d'Andalusia. Per tant, han servit per retenir població. Aquestes polítiques són fàcils de posar, però en privilegiar certs grups, és difícil retirar-les.

d) Millorar les pensions de jubilació. Abans eren poques i baixes.

e) Amb el PSOE s'aprova un sistema sanitari universal: la xarxa pública d'hospitals ha d'atendre a tothom.

5. Pel que fa a l'empresa pública:

a) L'INI (Instituto Nacional de Industria) es va dividir en 2:

1. Institut Nacional d'Hidrocarburs. Genera Repsol. És la part que dóna més diners.

2. INI

b) Des d'aleshores, es prepara el tancament progressiu dels monopolis públics contraris als principis de la UE. Abans Campsa era l'única empresa distribuïdora del país, però això s'acaba.

6. Respecte el sistema finacer, és un període de crisi dels bancs. Va afectar tots els bancs petits i mitjans nascuts després de 1962. Va desaparèixer la Banca Catalana (se la va quedar el Banco de Vizcaya). Aquests bancs passen a un fons de garantia que els saneja i els revèn a un grup bancari important. El fons de garantia de dipòsits tenia un 50% del pressupost de l'Estat i l'altre 50% de la gran banca.

Tema 6 La integració a la CE

Integració econòmica: acord que estableixen dos o més països encaminat a intensificar les seves relacions econòmiques mútues. Sempre se suposa un tracte discriminatori o a favor dels països que signen l'acord.

Nivells de la integració

1. Acords preferencials: dos o més països rebaixen les seves barreres comer-cials. Per exemple, els acords que les metròpolis van signar amb les excolònies.

2. Àrea de lliure comerç: unió entre els països eliminant totes les barreres entre ells, però mantenint la seva autonomia respecte les seves relacions amb tercers. Per exemple, el NAFTA (Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord), que afecta el Canadà, els EUA i Mèxic, o l'EFCA (Zona de Lliure Comerç de la UE).

3. Unió duanera: suposa una desaparició d'aranzels entre els països membres i l'adopció d'una Tarifa Exterior Comuna (TEC).

4. Mercat comú: unió duanera, però a més, hi ha lliure circulació de mà d'obra, de capital, de tecnologia, llibertat d'establiment, etc.

5. Mercat únic: Mercat comú + Eliminació de les barreres no aranzelàries. Per exemple, la desaparició de les barreres sanitàries, tècniques, etc.

6. Unió econòmica i monetària: Mercat únic + Creació d'una moneda única + Harmonització de les polítiques econòmiques i fiscals. Aquest és el nivell cap al qual tendeix actualment la UE. És el procés d'integració econòmica més ambiciós. Mai hi havia hagut un exemple similar sense una integració política.

Avantatges de la integració econòmica

a) Efectes estàtics: lligats a la desaparició dels aranzels. Els preus dels productes importats són més baixos i el comerç entre els països membres augmenta. D'una banda, tenim la creació de comerç, però també es genera un procés de desviació del comerç.

Espanya

França

EUA

Cost de la producció

10

8

6

Aranzel 100%

10

16

12

Aranzel 50%

10

12

9

Interacció econòmica Espanya/França

10

8

9

b) Efectes dinàmics : relacionats amb el creixement del mercat. La integració econòmica permet aprofitar millor les economies d'escala (procés pel qual en augmentar la producció disminueix el preu unitari). També amplia l'activitat inversora: projectes que en mercats petits no s'arribarien a realitzar, acaben portant-se a terme amb la integració econòmica. Aquest mercat també permet desenvolupar mercats tecnològicament. També s'aprofiten millor les estructures organitzatives, ja que s'ha de fer un esforç molt gran per ser competitius. Els processos d'integració econòmica comporten un augment de la competència entre empreses i això obliga a augmentar l'eficàcia de les empreses.

La Unió Europea

Neix amb el Tractat de Roma l'any 1957 com a projecte de mercat comú. França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg entren en un projecte d'unió duanera, però amb progressiva llibertat de circulació de mà d'obra, capital, empreses, etc.

El 1973 hi entren Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. El 1981 ho fa Grècia. El 1986, Espanya i Portugal. El 1996 hi entren Suècia, Finlàndia i Àustria. Està previst que el 2004 hi entrin Xipre, Malta i els PECOs (Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovènia, Estònia, Eslovàquia, Lituània i Letònia. Resten pendents Romania, Bulgària i Turquia.

El projecte de la Comunitat Europea neix de la postguerra mundial. El seu ante-cedent és l'OECD (Organització Econòmica de Cooperació i Desenvolupament), que va néixer amb el Pla Marshall (va donar els diners a una organització europea).

En alguns sectors -com el carbó i l'acer- van sorgir experiències d'integració econòmica.

Evolució de la UE

1. La lliure circulació de mercaderies (1968), amb l'excepció dels productes agraris que, a causa de la complexitat dels mercats, es va posar en marxa amb la Política Agrària Comuna (PAC).

2. La lliure circulació de mà d'obra (1968).

3. El lliure establiment i prestació de serveis:

a) Llibertat per crear empreses fora del propi territori (finals dels 60).

b) Llibertat d'establiment de professionals qualificats (sobretot a partir de 1975).

4. Lliure circulació de capital. S'ha avançat molt lentament fins als anys 80. Després hi ha un augment de la circulació de capital, però també en l'àmbit exterior internacional.

5. Creació d'una moneda única. El 1998 es decideixen quins països entraran a l'euro. El 1999 entra en funcionament el tipus de canvi irreversible entre l'euro i la moneda nacional. L'1 de gener de 2002 comença a circular l'euro. No tots els països de la UE són dins de la unió monetària: Gran Bretanya, Suècia i Dinamarca no hi estan.

El pressupost de la UE

a) La meitat dels diners de la UE van a la Política Agrària Comuna (PAC).

b) Les mesures estructurals de cohesió són la segona partida de despeses (un 33%). Són el FEDER, el Fons Social Europeu (FSE), el Fons Europeu d'Orientació i garantia Agrària (FEOGA), el Fons de Cohesió i el Fons de la Pesca.

c) Les partides destinades a la investigació (5%), accions exteriors com la cooperació (5%), despeses de funcionament (5%) i accions polítiques diverses.

Els ingressos de la UE

Havien de venir de la Tarifa Exterior Comuna i dels aranzels sobre els productes agraris. Com que han anat disminuint, en aquest moment provenen d'un percentatge de l'1,5% de l'IVA i també d'un percentatge de l'1% del PNB. En conjunt, els ingressos de la UE són un 3,5% de la suma dels pressupostos públics de la UE. És un pressupost petit.

Cada país té tendència a aplicar un just retorn en els fluxos financers. És a dir, recuperar el que inverteixen, la qual cosa dificulta les polítiques de solidaritat. És un debat entre els països contribuents nets i els beneficiaris nets.

Impacte de l'entrada a la UE sobre

l'economia espanyola

Fins al desarmament (o desaparició) aranzelari del 1986, la protecció feia que l'exportació fos molt superior a la importació. Tot això era conseqüència d'un acord preferencial que es va signar el 1970 amb els països europeus, la qual cosa va suposar avantatges per al mercat espanyol.

L'aplicació de la Tarifa Exterior Comuna (TEC) o aranzel comú amb països tercers -que era més baixa que la protecció que l'Estat espanyol tenia amb països tercers- va fer que els productes de fora s'abaratissin, la qual cosa va suposar un creixement important de les importacions i, encara que més lentament, també van créixer les exportacions. El dèficit comercial va augmentar molt ràpidament.

1. La introducció de l'IVA va suposar la desaparició d'una sèrie d'impos-tos, alguns dels quals s'utilitzaven per protegir la producció nacional. L'IVA va suposar un augment de la pressió fiscal, tot i que es va recompensar amb una reducció de l'IRPF. És un impost força injust, més que alguns dels impostos que va substituir (com l'impost sobre els béns de luxe). A Espanya, tenen IVA fins i tot els productes bàsics, la qual cosa no era obligatòria.

2. La lliure circulació de mà d'obra. Als anys 70-80, amb la negociació per entrar a la UE, aquest tema era molt viu a causa de la por d'un èxode massiu. De fet, però, ha tingut un impacte mínim, especialment en la mà d'obra no qualificada. La situació econòmica no obligava a emigrar.

3. La lliure mobilitat de capitals va suposar una important entrada de capital estranger, que va adquirir moltes empreses espanyoles, fins a arribar al 33% del capital total de les empreses espanyoles. Les diferències entre un sector i altre són molt grans.

4. L'entrada en funcionament de la PAC va suposar una negociació amb Espanya molt dura, sobretot amb els francesos. Això va fer que el període transitori fos molt llarg (de 10 a 14 anys en el cas de la fruita). Europa estava convençuda que Espanya tenia una potencialitat agrària important que augmentaria ràpidament. Des que entra a la UE, la PAC s'ha anat reformant, tot i que el que es preveia no ha succeït. El més important ha estat que, gràcies a la PAC, els agricultors han millorat molt el nivell de vida (jubilats, agraris, jornalers, petits propietaris...).

5. Adaptació de la política estructural. Abans d'entrar Espanya (1989), les intervencions estructurals eren molt limitades. Eren petites accions de política regional o social. Però això canvia amb les reformes del 1989 i l'entrada d'Espanya, la qual cosa l'ha beneficiat força, sobretot les regions més pobres (10 de les CCAA espanyoles són de nivell 1, prioritàries).

6. Entrada al sistema monetari europeu. Per a què funcioni una integració econòmica, hi ha d'haver estabilitat en les monedes i en els tipus de canvi (tipus de canvi fix). El 1957, amb la creació de la Comunitat Europea, hi ha un sistema de canvi fix de les monedes en relació amb el dòlar (tal com marcava Bretton Woods), la qual cosa va provocar marges acceptables (0,1). El 1973 es va acabar l'acord de Bretton Woods i hi va haver inestabilitat, la qual cosa ha fet buscar un acord sobre el tipus de canvi (serp monetària europea). A partir del 1970, el sistema monetari europeu crea l'ECU, una moneda de compte o de referència (una moneda cabàs, ja que prové de les altres). El 1999 passa a anomenar-se Euro. El 1989, Espanya entra en el sistema monetari europeu, però se li van permetre uns marges més amplis en el tipus de canvi (el 6% contra el 2,5%). Del 1986 al 1992, la pesseta es va anar revaloritzant, sempre a punt de passar per dalt del límit a causa de la important entrada del capital estranger.

7. L'acceptació dels acords de mercat únic (desaparició de les barreres no aranzelàries: tècniques, sanitàries...), que estan en funcionament des del 1993. Imposen:

a) Més desprotecció.

b) Un esforç més gran de liberalització.

c) La desaparició de molts monopolis, prerrogatives i privilegis (la fi de l'exclusivitat d'Ibèria dins l'espai estatal).

Tema 7 La reactivació (1986-1992)

El període 1986-1992 és de ràpid creixement econòmic i de convergència a les dades de l'economia europea. Les raons d'això són:

1. Hi ha una situació molt favorable de l'economia mundial.

2. Els primers anys d'un procés d'integració econòmica o d'adhesió són sempre favorables per als països que s'integren. Això passa pq s'obren noves expectatives de negoci, capital exterior, nous fluxos de comerç, etc., que generen un impacte positiu.

3. Successió de processos d'integració que viu Europa quan Espanya s'integra. El 1987 se signa l'Acta Única, que referma el Tractat de Roma i que suposa que el 1993 es creï el mercat únic. El 1991 es negocia el Tractat de Maastricht amb el projecte d'unió monetària.

4. Els fons estructurals es desenvolupen a partir de la reforma del 1989. Durant aquests anys, Espanya rep molts recursos per modernitzar les seves infraestructures. Aquests recursos arriben amb règim de confinançament, la qual cosa obliga les administracions a posar recursos propis si volen utilitzar els recursos estructurals.

5. Canvi en el context polític. L'entrada a la UE dóna per finalitzada la Transició política i la consolidació de la democràcia (coincidint amb el govern del PSOE, que promou la pau social).

6. Important arribada d'inversió privada estrangera, que complementa l'estalvi interior: aleshores Espanya era un dels destins privilegiats de la inversió estrangera. Això passa a l'empresa, a la borsa i a la immobiliària, la qual cosa permet el finançament de les importacions.

7. Sobrevaloració de la pesseta, la qual cosa comporta que tot allò que s'importa sigui més barat. Així es pot controlar la inflació.

8. Durant aquest període, els preus del petroli van disminuir fins a nivells molt baixos i es va produir una depreciació considerable del dòlar.

*Comentari de la taula: Hi ha una taxa d'atur molt alta. La taxa d'inflació del 1998 va fer reivindicar un augment salarial, que es va aconseguir i, que com a conseqüència, va augmentar la inflació. Els tipus d'interès havien de ser alts per poder controlar la inflació i per atreure capital estranger. L'augment del pressupost públic es va solucionar amb l'emissió de deute públic i una mica d'emissió de paper moneda.

1986

1987

1988

1989

1990

1991

PIB

3,3

5,6

5,2

4,8

3,6

2,4

Taxa de cobertura de la balança comercial

78

70

67

61

63

64

Inflació

8,8

5,2

4,8

6,8

6,7

6,0

Atur

21,2

20,5

19,5

17,3

16,3

16,3

Dèficit públic (en % del PIB)

-6

-3,2

-3,3

-3,7

-4

-4,4

Deute públic (en % del PIB)

40

41

37

36

36

36

Tipus d'interès

16

11

14

14,6

13,2

Balança de pagaments

1,6

-0,1

-1,1

-3

-3,4

-4

Taxa de cobertura de la balança comercial = (Exportacions : Importacions) x 100

Tema 8 Crisi i recuperació econòmica. El període 1992-1996

El 1991 hi havia símptomes de recessió econòmica. El 1992 ja hi ha recessió econòmica. El 1993 és horrible i el 1994 es comença a recuperar. Va ser una crisi curta, però intensa. El 1992 puja el PP. Al final de l'etapa PSOE l'economia ja havia millorat. Des del 2001-2002, la situació és de descens.

Factors que va afectar el fre de l'evolució econòmica el 1992

1. Cojuntura internacional. A partir de finals del 1990, els EUA entren en reces-sió i el 1991 hi entra Europa i, sobretot, Japó. Japó havia resistit bé la crisi dels 70, però als 90 entra en crisi i encara avui no se n'ha recuperat. Aquesta recessió va ser molt curta i intensa. A partir de 1994, hi ha símptomes de recuperació.

2. Desacceleració del procés d'integració econòmica europea. Els primers anys d'Espanya dins la CEE hi havia grans projectes d'acceleració econòmica. El 1992, s'obren dubtes sobre aquest procés de convergència i de recuperació europea a partir del referèndum danès del juny de 1992. S'enceta un embolic, ja que Dinamarca hi vota en contra. A més, a l'estiu hi hauria el referèndum a França i el vot estava igualat entre el sí i el no. Això fa pensar que el procés d'integració promocionat des de Brussel·les va més ràpid del que la població vol: vol que el procés cap a la moneda única sigui més lent.

El setembre de 1992 hi ha una crisi profunda en e sistema monetari europeu. Les monedes del sistema no poden aguantar el tipus de canvi que tenien i, com a conseqüència, el banc del país en què es devalua la moneda i Brussel·les han de comprar moneda pq no es devaluï:. El setembre, la pesseta, l'escut portuguès, la lliura irlandesa, la lira i la lliura estarlina es devaluen. La lira i la lliura estarlina surten del sistema monetari europeu i les altres 3 es mantenen, però es devaluen. 5 monedes de 12 tenen dificultats. Es volia que les monedes tornessin al sistema monetari europeu, però els marges d'oscil·lació (del 2,5% amunt i avall) augmenten al 25% (12,5% amunt i 12,5% avall). Només així es pot salvar el sistema monetari europeu. Això feia pensar que no s'anava cap al camí de l'euro. Semblava que la convergència monetària seria difícil.

3. Elevat deteriorament dels comptes exteriors de l'economia espanyola. El 1992, la balança de pagaments per compte corrent tenia un dèficit del 4% del PIB. La situació era irresistible. Espanya es varesistir a fer una devaluació tant com va poder, concretament fins al setembre. El 1992, els preus van pujar molt pensant que hi hauria molts turistes.

4. Manca de credibilitat de la política econòmica espanyola lligada als últims anys del PSOE a causa de:

a) Els escàndols polítics del govern.

b) El PSOE va basar el seu projecte econòmic en Europa (en la UE). Espanya havia de devaluar pq Europa ho deia. La política econòmica es feia en funció del que deia Brussel·les. Quan el 1992-1993 el projecte de la UE va cap enrere, el govern espanyol es troba sense programa: li falta un projecte i no en té cap d'alternatiu. El projecte europeu era de sacrifici per Espanya i, per tant, no era políticament presentable.

5. Incapacitat de controlar la inflació. Per estar en un procés d'integració econòmica, calia tenir la mateixa inflació que els socis, ja que els preus pugen i això afecta les importacions i les exportacions. Només es podia mantenir la competitivitat devaluant la pesseta. Com que això no es podia fer, calia abaixar la taxa d'inflació als mateixos nivells que els socis comercials. El 1962 no es podia controlar la inflació i no es podia baixar del 6% (arriba a baixar fins al 4,5%). Aquesta dificultat per abaixar la inflació mostra la dificultat d'Espanya per complir el tractat de Maastrich i la convergència per arribar a la moneda única.

6. Elevada taxa d'atur. Quna l'economia espanyola frena, l'atur es dispara. En canvi, la creació d'ocupació és lentíssima (es manté al voltant dels 12 milions de llocs de treball).

7. Aparició de nous competidors per a la inversió estrangera. Espanya rep inversió estrangera. Entre el 1983 i el 1992, Espanya és un destí important de la inversió estrangera, però apareixen nous competidors:

a) Països de l'Est (PECOS)

b) Xina

c) Amèrica Llatina

PIB

Taxa d'atur

Taxa d'inflació

Taxa del tipus d'interès

Taxa de cobertura comercial

Saldo de la balança de pagaments per comp-te corrent en percen-tatge del PIB

Endeutament del sector públic en percentatge del PIB

1992

0,7

18,4

5,9

12,8

64

-3,7

38,7

1993

-1,2

22,7

4,6

11,3

76

-1,2

46

1994

2,2

24,2

4,7

7,7

79

-1,4

50

1995

2,7

22,9

4,7

8,8

80

0,2

53

1996

2,3

22,2

3,6

7,5

84

0,3

56

1997

3,4

20,8

2

5,4

85

0,5

57,6

PIB: El 1993 es viu una situació difícil. El 1997 augmenta lligat amb el canvi del període (del PSOE es passa al PP).

Taxa d'atur: El 1994 hi havia 1 de cada 4 persones a l'atur.

Taxa d'inflació: Quan al 1993 -1995 hi havia inflació, en altres països hi havia deflacció (per sota del 2%).

Taxa del tipus d'interès: El 1997 hi ha una caiguda forta i s'iguala a la txa europea.

Taxa de cobertura comercial [(Exportacions : Importacions) x 100]: El 1997 hi ha una taxa molt satisfactòria. Si la taxa de cobertura comercial és de 100, les importacions i les exportacions són iguals. Si és del 64, només es paga el 64% del que s'importa.

Saldo de la balança de pagaments per compte corrent en percentatge del PIB: El 1995-1997 es nota l'efecte de les devaluacions.

Amb l'euro ja no hi ha devaluacions.

Els criteris de Maastricht

a) S'han de complir per entrar en el projecte de la moenda única.

b) Són criteris de convergència nominals, no reals: efecten variables monetàries i no s'inclouen les variables relatives a l'atur, la taxa de creixement de l'economia. el nivell de renda per càpita...

Per arribar al projecte de la UE, s'ha de convergir en criteris d'índole monetària (no han d'afectar l'economia real). Són els següents criteris:

1. Inflació (estabilitat de preus). La taxa d'inflació no pot superar en més de 2 punts la taxa d'inflació dels 3 països que tinguin la taxa d'inflació més baixa.

2. Tipus d'interès. El tipus d'interès no pot superar en 2 punts el dels 3 països amb un tipus d'interès més baix. El 1995, els tipus d'interès més baixos eren a luxemburg, Àustria i Holanda.

3. Tipus de canvi. En els últims 2 anys abans d'entrar, la moneda del país no s'ha d'haver devaluat.

4. Dèficit del pressupost públic. No ha de superar el 3% del PIB. L'objectiu és el dèficit zero.

5. Endeutament públic. No ha de superar el 60% del PIB.

a) De tots aquests criteris, on Espanya tenia més dificultats l'any 1995 era en el dèficit del pressupost públic i en la inflació. El del deute públic el va complir molt bé.

b) Esl criteris de Maastrich no es van aplicar d'una forma estricta, sinó que es va acceptar que es tendís cap a aquests criteris.

c) No eren criteris que es referissin en un moment del temps, sinóq ue s'havien de mantenir. Havien de comportar un pacte d'estabilitat econòmica.

Dels 5 criteris, avui dia no s'ha de complir el criteri del tipus de canvi ni el del tipus d'interès, però sí que cal preocupar-se per les altres variables.

Per controlar la inflació es jugava amb el tipus d'interès (ara no es pot tocar pq només hi ha el tipus d'interès de l'euro). Ara, però, per controlar la inflació cal controlar la política fiscal i pressupostària i, sobretot, controlar la política laboral (els salaris). Per guanyar competitivitat internacionalment, cal fer una política salarial dura.

Tema 9 El període 1997-2002

Internacional

UE

Espanya

·Dèficit de la balança comercial (avui)

·Dèficit del pressupost públic (avui)

·Dòlar alt, fort

·Globalització (concentració empresarial; internacionalització empresarial; liberalització comercial; lliurecanvisme; hegemonia del mercat mundial; disminució dels Estats Nació com a mecanismes reguladors de l'economia; la finalitat és la competitivitat internacional; només hi ha un pensament econòmic correcte). Com a conseqüència, hi ha: menys Estat del Benestar; més inseguretat per als treballadors; més pressió de la competència.

·En la borsa, hi ha un boom en el sector de les telecomunicacions.

·Euro

·Creixement i, més tard, relentiment.

·Reforma laboral.

·Disminució de la taxa d'atur i augment de l'ocupació.

·Inflació baixa (però alta en relació a la UE). Avui és del 2%. Concentració bancària (es produeix des del 1965).

El context internacional

1. Els 90 són anys globalment bons per a l'economia mundial. Però el 2000 hi ha un fre (o relentiment) econòmic als EUA, Alemanya...

2. En el creixement dels 90 és important la nova economia de la informació, la qual cosa va suposar:

a) Aparició de nous sectors econòmics (com la informàtica).

b) Augment de la productivitat dels sectors tradicionals en el conjunt de l'economia a causa de l'avenç tecnològic.

Als 90, les noves tecnologies generen optimisme, ja que durant 10 anys hi ha creixement.

3. Boom financer, borsari i immobiliari, la qual cosa genera una “bombolla financera” que peta el 2000. La lògica d'aquesta bombolla es basava en l'optimis-me de les noves tecnologies i en un procés especulatiu molt fort. La situació s'as-sembla a la crisi del ferrocarril. Aquest procés especulatiu fa créixer el consum i l'endeutament de les famílies. Això genera una economia arriscada. A partir del 2000, això canvia radicalment.

4. Inflació molt baixa als 90 i inicis del 2000, tant a Europa com als EUA. Japó té un procés deflacionista (té gairebé un punt negatiu). El risc internacional és que hi hagi deflació, la qual cosa podria generar el retardament de les decisions de compra (per exemple, l'any següent un pis valdrà menys). Quan el tipus d'interès és més baix que la inflació, es desincentiva a estalviar. En canvi, en situacions deflacionistes, no s'incentiva a consumir.

5. Tipus d'interès baixos. En els últims anys, s'ha aconseguit el rècord de tipus d'interès baixos a Espanya.

6. Inestabilitat dels preus del petroli, però amb tendència a la baixa.

7. Dòlar fort, la qual cosa provoca dèficit de la balança comercial dels EUA, els quals juguen el paper de demandant comercial en l'àmbit mundial.

Tot això s'enmarca en la globalització, que és una via única i obligada. Tot és mercaderia i marca. La clau és saber si una economia és competitiva en l'àmbit internacional.

El context de la UE

1. Avenç de l'euro. Es converteix en una moneda consolidada el 1999 (ja té canvi fix amb les monedes) i el 2002 (en forma de bitllets i monedes). El 1999, l'euro tendia a afeblir-se en front del dòlar. Per tant, neix com una moneda feble, però el 2002 aquesta tendència canvia i es recupera. Avui dia, la quantitat d'operacions de dipòsit en euros supera les que es fan amb dòlars. I això és un indicador de la revalorització de l'euro.

2. El 2002 s'aprova l'ampliació i es va cap a una UE de 25 països. Això obre incògnites quant a pressupostos, política agrària...

El context espanyol

1. El creixement

Irlanda, Grècia i Espanya són els països de la UE amb taxes de creixement més favorables.

1998

1999

2000

2001

2002

PIB

4

3,7

3,9

2,7

2,0

Atur

18,8

15,9

14,7

10,5

11,4

Inflació

1,8

2,3

2,1

3,6

3,5

Dèficit de la balança de pagaments per compte corrent en termes de PIB

-0,3

-1,7

-2,7

-3

-2,7

Dèficit del pressupost públic

-2,6

-1,1

-0,1

-0,1

-0,1

El pressupost públic equilibrat en els últims anys s'ha aconseguit gràcies al creixement econòmic (PIB) i els ingressos extraordinaris del pressupost públic provinents de les privatitzacions d'empreses públiques (Telefónica).

2. El mercat de treball

La població total es divideix en:

a) Població de menors de 16 anys. No es comptabilitzen dins del mercat de treball.

b) Població amb majors de 16 anys:

1. Població activa. Totes les persones que treballen + Totes les persones disponibles i que fan gestions per treballar (busquen feina). Es divideix en:

1.1. Població ocupada. Població que ha treballat per compte propi o aliè. Per treballar s'entén realitzar una activitat retribuï-da durant la setmana en què s'ha fet l'enquesta de població activa (almenys una hora). Es divideix en:

1.1.1. Població assalariada

1.1.2. Població no assalariada

1.2. Població desocupada

2. Població inactiva

3. Població comptada a part. Població fent el servei militar o la prestació social substitutòria.

De la població activa en surten les següents taxes:

1. Taxa d'activitat = (Població activa) : (Població amb més de 16 anys)

Indica la txa d'incorporació de la gent d'un país al treball. No tots els països la defineixen igual (alguns compten la població entre 16 i 65 anys). És un indicador per entendre el món del treball. Els països amb una taxa d'activitat alta solen presentar una alta incorporació de la dona al treball.

2. Taxa d'ocupació = (Població ocupada) : (Població de més de 16 anys)

3. Taxa d'assalarització = (Població assalariada) : (Població ocupada)

4. Taxa d'atur = (Població desocupada) : (Població activa). N'hi ha 2 tipus:

a) Taxa d'atur estimada. Prové de l'Enquesta de Població Activa. Permet fer comparacions internacional. És l'alta.

b) Taxa d'atur registrada. Prové de les persones que s'inscriuen a l'INEM. Té millors resultats (és més baixa). És l'única vàlida per treba-llar municipis i comarques).

1. Durant aquests anys, cal tenir present l'evolució del nombre d'ocupats a Espanya, que abans estava estancada al voltant dels 12 milions. Des del 1996, s'ha passat de 12.800.000 ocupats a 16 milions el 2001 i 16.350.000 el 2003. Les causes d'això són:

a) La cojuntura econòmica.

b) Les noves formes contractuals: contractes precaris i mercat negre. Cada vegada més, el treballador té un contracte temporal (és més barat l'acomiadament) i es fan “contractes escombraria”.

2. L'altra característica del mercat de treball dels últims anys és l'augment dels immigrants: des de fa 10 anys, un milió dels nous llocs de treball són coberts per immigrants. L'economia espanyola ha creat llocs de treball poc qualificats i mal pagats. Quant a sectors, hem de destacar:

a) Agricultura. Des de fa 8 anys està estancada.

b) Indústria. Hi ha estancament (el 2001 tenia el mateix nombre de treballadors que el 1970). És un sector estable.

c) Construcció. Comparat amb el 1983 o el 1985, ara el nombre de llocs de treball s'ha multiplicat per 2. Hi ha 2 milions de persones treballant en la construcció, que és un sector inestable.

d) Serveis. En els últims 40 anys aquest sector ha creat llocs de treball. Té una estructura dual:

1. Hi ha gent amb una situació precària (pizzeros, treballadors domèstics...).

2. Hi ha persones qualificades amb ingressos alts (metges, advocats...).

On els serveis tenen més dinamisme és en el sector dels menys qualificats gràcies als immigrants (minyones, cuidadores de gent gran...). Hi ha un progressiu desajustament entre l'oferta i la demanda de mà d'obra i un desajustament entre l'oferta de mà d'obra qualificada i de demanda de mà d'obra no qualificada. Als 80 era al revés. Aquesta diferència entre oferta i demanda s'explica pel tipus d'especialització de l'economia espanyola, que es basa en el turisme (construcció, hostelaria...), la qual cosa no requereix gaire qualificació.

3. La inflació

Inflació subjacent: no inclou l'energia ni els aliments no elaborats. Quan el petroli puja, el govern parla d'inflació subjacent (i a la inversa).

La inflació es calcula a partir de l'IPC, que es calcula en funció d'una cistella de productes que canvia al llarg del temps.

4. La globalització

L'economia ha estat marcada pel discurs de la globalització. Això ha fet que tendeixi cap a:

1. Privatitzacions d'empreses públiques

2. Liberalització: treure traves, prohibicions, suprimir limitacions, fer que l'Estat intervingui menys... Això s'ha viscut en l'àmbit de:

a) Telecomunicacions

b) Transport aeri

c) Farmàcies (horaris)

d) Serveis funeraris (sempre havien estat monopoli dels ajunta-ments)

e) Professions col·legiades (tenien tarifes mínimes)

f) Sector elèctric

g) Mercat del sòl

3. Desregularització: forma amb què s'introdueix la competència en un

sector, sobretot en sectors amb tendència al monopoli. Es produeix una situació paradoxal: s'obren sectors (aviació, elèctriques, finances...) i, alhora, hi ha concentració bancària, de les elèctriques...

4. Defensa de la competència: ha estat més un discurs que una realitat. El govern ha defensat més la concentració.

Tema 10 L'agricultura

L'agricultura en l'àmbit mundial

a) El sector agrícola és molt important, però en els països desenvolupats només representa entre un 3 i un 10% de l'ocupació i entre un 2 i un 5% del PIB. A Espanya, en termes d'ocupació i producció, té un paper poc important.

b) A tot el món té un tractament peculiar, ja que l'agricultura està protegida (encara que el grau de protecció és variable). Els països que protegeixen més el sector agrari són: Corea, Japó, Noruega i Suïssa. I els que el protegeixen menys són: Nova Zelanda i Austràlia. Entremig d'aquests 2 grups de països, de més a menys protecció trobem: UE, PECOS (països de l'Est), EUA, Mèxic i Argentina. Les raons que expliquen pq es protegeix l'agricultura són:

1. L'alimentació és un producte estratègic i, per tant, és necessària certa autosuficiència i no dependre de països tercers. Es parla de seguretat alimentària en termes d'autosuficiència. És una raó política.

2. L'agricultura és clau per aconseguir l'equilibri territorial (és el sector que més es reparteix pel territori). És una raó de política territorial.

3. L'agricultura es fa dins d'explotacions agràries familiars, que són un component d'estabilitat social i política necessari per a l'estabilitat del sistema. Aquest és un discurs propi de dretes. Té implicacions d'índole social.

4. Cal protegir l'agricultura per protegir el medi ambient, ja que l'abandonament agrari té un cost ambiental gran. L'agricultor fa aliment i protegeix el medi ambient.

5. L'agricultura és un sector afectat per qüestions de tipus climàtic i, per tant, té resultats irregulars.

6. Econòmicament, hem de destacar 3 lleis:

a) Llei de Turgot (o de rendiments decreixents). El sector agrari té rendiments decreixents pq la qualitat de la terra no és igual i, per tant, primer entren en producció les millors terres i després les pitjors. Com a conseqüència, cau el rendiment.

b) Llei d'Engel. L'elasticitat de la demanda-renda dels aliments és menor que 1. A mesura que augmenta la renda, no augmenta proporcionalment la demanda d'aliments.

c) Llei de King. Els productes agraris són molt sensibles als canvis en la producció. Un augment petit de la producció fa caure molt el preu. I una disminució de la producció pot elevar el preu a un nivell molt alt. Si aquest any la collita és molt bona, els agricultors es poden arruïnar i es posa en perill que l'agricultura continuï produint. En cas contrari, l'IPC es dispara i s'afecta la gent més pobre, la qual cosa té un efecte nociu socialment i productiva. Per això, s'intervé en agricultura.

L'agricultura espanyola

1. És un sector molt variable en l'àmbit regional -cobreix molts productes (llet, kiwi...)-, quant a estructures productives (latifundis, minifundis, jornalers, propietaris...) i quant a formes de comercialització.

2. Ha experimentat un procés de modernització i un canvi molt important des del 1965. Avui dia en el sector agrari hi treballa 1 persona per cada 20 d'actives (el 1964 la proporció era d'1 de cada 4). Actualment, 1 milió de persones treballen en el sector agrari.

3. Hi predominen les produccions vegetals per sobre de les ramaderes (a diferència del que passa a la resta de la UE).

4. És el quart país productor de la UE.

5. Hi ha molta agricultura a temps parcial (molts agricultors amb ingressos que provenen d'altres fonts). Això passa sobretot en el País Valencià, en la vinya i en l'olivera.

6. Les explotacions solen ser treballades pels seus propietaris. No hi ha gaire terra de lloguer.

7. La mà d'obra és molt envellida.

8. El preu de la terra és molt car i l'oferta de terra és limitada.

9. Importància del regadiu: per ser productiva, l'agricultura espanyola ha de ser de regadiu. Avui el 75% de l'aigua que es consumeix a Espanya es destina al regadiu. El sector agrari paga preus baixos per l'aigua (entre 1 i 5 pts.).

10. Hi ha una balança comercial agroalimentària positiva. Però no és una gran potència exportadora. Exporta: cítrics, vi, oli d'oliva, verdura, maduixes, porc, llet, carn de vacú, carn de boví...

Mecanismes de protecció del sector agrari

1. Estocs reguladors. Protegeix el mercat agrari garantint als agricultors uns preus mínims i establint uns preus màxims per protegir el consumidor. Aquest és el model tradicional d'Europa. El compromís és que es deixa que el mercat funcioni i quan el preu disminueix per sota del preu mínim, l'organisme d'intervenció intervé en el mercat i per apujar el preu compra i ho envia a estoc (magatzem). En canvi, quan hi ha una collita baixa i els preus augmenten per sobre del màxim, l'organisme d'intervenció ven els estocs per abaixar el preu. Aquest sistema d'estoc regulador s'ha d'acompanyar d'una forta protecció en relació a les importacions estrangeres: només s'importa quan hi ha poca producció o quan el preu és molt elevat (quan no hi ha estoc). La importació ha d'entrar amb preus similars als preus màxims pq no s'enfonsi el mercat. Els productes importats estan gravats per aranzels mòbils d'acord amb el preu del mercat internacional. Quan hi ha molt d'estoc, es córre el risc que s'hagin de fer exportacions subvencionades o (dumping): es venen al mercat mundial amb subvenció pq els preus estarien per sota del preu mínim. L'estoc regulador funciona malament si són excedents any rere any enlloc de preu d'estoc, la qual cosa obliga a fer dumping (vendre als mercats mundials), que és una forma de competència il·legal. Aquest model es va aplicar a la PAC durant molt de temps. Dumping vol dir vendre per sota dels costos de producció o vendre al mercat internacional per sota del preu del propi país. Es fa per menjar competidors: quan plega un competidor, s'apuja el preu. De vegades, s'entra en un país fent dumping.

2. Pagues complementàries (o deficiency payments). És el model típic dels EUA. Els productors agaris es mantenen al mercat interior amb els preus del mercat internacional. Pq a l'agricultor la producció li sigui rendible, se li donen pagues complementàries que equivalen a la diferència entre el preu mínim de garantia i el preu del mercat internacional.

*En el model 1 qui protegeix els agricultors són els consumidors, ja que no es pot comprar a preus del mercat internacional, sinó del mercat interior. En canvi, en el model 2, com a consumidor es compra al preu del mercat internacional, però són els contribuents els que protegeixen a través dels impostos. En el model 1 la gent més pobra assumeix més el cost de la protecció i, en canvi, en el 2 són els més rics.

3. Tancar portes a la producció. Es determina una quantitat màxima que es pot produir sobre un producte concret. Limitant l'oferta es garanteixen preus més alts.

4. Retirada de terres (o set aside). Pagar als agricultors una quantitat pq tre-guin camps de la producció. Així es disminueix l'oferta, ja que es produeix menys.

5. Retirades puntuals. El mercat funciona lliurament, però quan els preus baixen molt, l'Estat fa una compra puntual i destrueix la producció o l'envia al Tercer Món.

6. Estimular la demanda. Hi ha 2 vies:

a) Programes d'ajuda alimentària per al Tercer Món. El gran donant d'alimentació són els EUA (cereals). La UE també té un programa.

b) Programes de promoció del consum intern: got de llet gratis als coles; mantega subvencionada per als pensionistes... Així és difícil incre-mentar el consum.

7. Ajudes directes deslligades de la producció i del preu. No estan lligades a cap activitat productiva. Són diners que es donen als agricultors o propietaris sense cap compromís quant a producció. Així es volen mantenir els agricultors europeus. Això comporta falta de legitimitat social.

Política Agrària Comuna (PAC)

Avui dia és la que s'aplica a l'agricultura espanyola. No n'hi ha cap altra.

Neix el 1962 amb 3 objectius:

a) Estabilitzar els mercats.

b) Augmentar la producció europea pq Europa fos autosuficient.

c) Augmentar els ingressos dels agricultors.

Es crea des de FEOGA (Fondo Europeo de Orientación y Garantía Agraria) i es posen enfuncionament OCM (Organització Comuna de Mercat) per a cada producte (oli, cereals...). Dins de les OCM hi ha normes de protecció. A l'inici de la PAC, les OCM funcionaven de 3 formes:

1. Les més importants (cereals, llet, carn, sucre...) funcionaven pel sistema d'estoc regulador. Eren els productes més protegits pq eren els més importants d'Europa.

2. Els productes que es produïen poc a Europa (cotó, soja i altres oleaginoses) funcionaven per pagues complementàries.

3. Els productes caducs (fruites, verdures, vi...) funcionaven per retirades puntuals.

La PAC va ser molt exitosa, ja que va comportar:

a) Augment de la producció.

b) Millora del nivell de vida.

c) Augment de la productivitat.

Però a partir dels 70-80 genera molts excedents que obliguen a subvencionar les exportacions. Això és molt costós pel pressupost de la comunitat. Suposen un gran conflicte internacional, sobretot amb EUA. Per això, el 1983 s'inicia una reforma de la PAC que encara no s'ha acabat. L'avanç d'aquesta proposta consis-teix en:

1. Disminuir els preus mínims sobre garantia. Es volia baixar fins als nivells del mercat internacional. Es vol acabar amb el sistema d'estocs reguladors.

2. Introduir quotes (o limitacions) a la producció. Les més conegudes són les de llet.

3. Progressiva incorporació dels ajuts directes en diferents etapes:

a) Lligades als factors de producció (superfície). L'ajut directe al productor està condicionat pel nombre d'hectàrees i la productivitat dels anys anteriors. És el taló que funciona sempre que es produeix.

b) Deslligades de la producció (que no obliguin a produir). Es decideix en funció de les ajudes rebudes els anys anteriors i sense compromís de producció (però sí mediambiental).

Raons de la reforma de la PAC

1. Cada vegada la PAC costava més diners i els països estaven menys disposats a contribuir-hi. S'ha fet una política que controla els pressupostos.

2. Es vol fer una PAC en consonància amb els acords de l'OMC, la qual estar impedint fer dumping i ajudes condicionades a preu o producció.

3. El problema és que ara aquesta reforma s'ha de fer entendre a la po-blació. Per legitimar-la, s'ha introduït la condicionalitat ambiental i la modulació (aquests ajuts disminuiran i les grans explotacions cobraran menys que les peti-tes). Ara la política és: donar diners als agricultors pq són pobres, però no es garanteix l'estabilitat del mercat.

Tema 11 La Indústria

1. S'inclou dins del sector secundari i transforma matèries primeres en productes de consum final. Dins del sector de la indústria, de vegades s'hi inclou la construcció i de vegades no.

2. És l'activitat productiva amb un nivell més elevat de productivitat. Industrialització s'assimila a desenvolupament: es creu que un país es desenvolupa quan s'industrialitza.

3. A Espanya, el sector industrial suposa el 20% del PIB. Per tant, està per sota de la mitjana europea (24%) i per sobre del de Grècia i Portugal.

4. La indústria no és homogènia: té diversos sectors amb diferents posicions. Se sol utilitzar una tipologia que divideix els sectors en 3 grups:

a) De demanda feble

b) De demanda mitjana

c) De demanda forta

Espanya està especialitzada en els sectors de demanda feble (tèxtil, sabates i fusta) i mitjana (cotxes, alimentació, paper i arts gràfiques). Pel que fa als sectors de demanda forta, trobem: ordinadors, electrònica, material de precisió, química (farmàcia)... També hi ha altres tipologies basades en el grau de producció.

5. En la indústria hi ha dos subapartats: el sector manufacturer (95%) i el de transformació de minerals.

Etapes de la industrialització espanyol

a) Fins al 1970:

1. Model orientat al mercat interior.

2. Forta protecció aranzelària.

3. Substitució d'exportacions (es procura produir a l'interior tot el que demana el mercat interior).

4. Poc competitiva en el mercat internacional.

5. Els productes són més cars i de menys qualitat que en el mercat internacional.

b) 1970-1985:

1. Les empreses industrials espanyols fan un gran esforç.

2. Coincidint amb la crisi econòmica (que afecta molt la indústria), les indústries estan obligades a exportar tèxtil, joguines, sabates, material de construcció, automòbils (va ser una exportació obligada a través d'acords amb Opel, Ford...), etc. L'exportació va ser exitosa.

3. L'any 1982-1983, per primera vegada la balança comercial in-dustrial amb França és favorable a Espanya (s'exporta més que no s'importa).

c) 1986 en endavant:

1. Etapa d'obertura.

2. S'entra a la UE.

3. Desarmament aranzelari, tarifa exterior comuna, desprotecció aranzelària amb els països de la UE, disminueixen els aranzels amb països tercers...

4. Aquesta competència internacional feia preveure la desaparició d'una part important de la indústria espanyola (n'havien de desaparèixer 2/3 parts). En realitat el que ha passat ha estat:

a) El sector industrial espanyol ha patit una reconversió industrial forta.

b) S'ha produït un traspàs de capital estranger (controla el 45% del capital industrial).

c) Aquesta etapa no ha canviat gaire l'estructura sectorial: no es veuen sectors guanyadors ni perdedors, no hi ha especialització sectorial.

5. El balanç d'aquesta etapa és que la indústria espanyola ha canviat i ara està plenament integrada a xarxes internacionals.

La política industrial

a) 1960-1975:

1. Finançament privilegiat.

2. Pols de desenvolupament.

3. Substitució d'importacions.

4. Promoció de les exportacions poc exitosa (a partir de 1970).

b) 1975-1985. És una política de reconversió industrial forta, basada en:

1. Ajudes puntuals a empreses.

2. Plans sectorials de reconversió.

3. Zones d'urgent reindustrialització.

c) 1986 en endavant:

1. Durant els últims anys, la filosofia sobre la política industrial ha estat: “La millor política industrial és la que existeix”.

2. S'ha intervingut en les polítiques de la UE, que comporten:

a) Assumir les polítiques de la competència (impedir que les administracions ajudin les empreses pq això implica falsejar la competència).

b) Les ajudes a la indústria s'han hagut de fer de la següent manera:

1. En l'àmbit de la I+D (Investigació i Desenvolupament).

2. A partir de polítiques regionals.

3. A partir d'ajuts en l'àmbit sectorial (no a les empreses individualment).

Aquesta és la política actual. Les empreses industrials poden deslocalitzar-se.

Canvis en la composició del capital

a) Fins al 1975, el capital espanyol es repartia en:

1. Capital financer. Era el màxim inversor. Els grans bancs espanyols eren propietaris de moltes indústries de sectors molt variats (siderúrgia, naval, alimentació...), sobretot d'Euskadi.

2. Empreses petites i mitjanes autòctones. És on el capital català hi era més representat.

3. Capital multinacional, en forma de joint venture (risc compartit): participaven en les empreses espanyoles, però conjuntament amb capital espanyol.

4. Empresa pública, sobretot amb l'INI, en sectors de la indústria bàsica (siderúrgia) i en sectors poc rendibles o en crisi (indústria naval). L'empresa pública espanyola era més petita que l'europea.

El sector industrial estava molt lligat als sectors financers espanyols.

b) 1975-1985:

1. Hi ha un canvi important en la construcció del capital per la important disminució del capital financer (crisi dels bancs dels anys 80). Els bancs deixen d'invertir en la indústria.

2. Augment important del capital estranger. Volen controlar el 100%.

3. Manteniment de la petita i la mitjana empresa (PIME). Durant la crisi, en van néixer i en van morir moltes. Hi ha una reconstrucció de les PIME.

c) 1986 en endavant:

1. Creixement important del capital estranger.

2. Disminució lenta del capital financer.

3. Important reestructuració de l'empresa pública, que comporta la privatització (venda d'empreses del sector públic) a través de 2 vies:

a) Mitjançant vendes directes a empreses. Per exemple, Pegaso es ven a Fiat.

b) Mitjançant la venda d'accions a la borsa. Per exemple: Acesa, Endesa, Ence (paper), Repsol, Argentaria (banc), Telefónica, Intra, Gas Natural, Iberia, Retevisión, Tabacalera, Aldeasa (dutty free), Aceralia (siderúrgia) i Red Eléctrica de Alta Tensión. Encara hi poden haver accions controlades pel sector públic. Sobretot es van privatitzar a partir de 1995. Des del 1997, bona part del dèficit pressupostari s'eixuga amb els ingressos de les privatitzacions.

Avui l'empresa pública no ha desaparegut del tot. És diferent pq n'ha renascut una de nova a les comunitats autònomes (i ha desaparegut la de l'Estat). De vegades, és una empresa pública que és un servei públic que l'han extret de l'Administració. Per exemple, el departament de conservació de museus ara és una empresa externa pública. Això s'ha fet pq el conveni laboral d'aquests treballadors no és de funcionari. A més, el directiu té un sou més alt. Són empreses més petites.

Balanç de la indústria espanyola avui dia

1. Té un creixement lent. És un sector amb moltes empreses madures.

2. Depèn molt de les estratègies de les multinacionals.

3. És un sector sempre amenaçat pels processos de deslocalització de la indústria en 2 sentits:

a) Deslocalització dels sectors més tradicionals i intensius en mà d'obra cap a països en vies de desenvolupament.

b) Deslocalització cap als nous futurs membres de la UE (PECOS). Són països amb nivells salarials més baixos, però amb característiques semblants de les espanyoles. Abans aquesta competència la feien Portugal i Grècia.

4. Fins ara, Espanya competia a través dels preus. No hi havia qualitat. Les marques espanyoles reconegudes internacionalment són excepció (Zara, Chupa-Chups...). Per exemple, en sabates no hi ha marques fortes. Per exemple, Seat és una marca de segona.

El futur de la indústria espanyola

1. El sector industrial espanyol està consolidat i no hi ha perill que desaparegui. Però no es poden esperar grans canvis.

2. Territorialment, està mal distribuït. La indústria està concentrada a Euskadi, Catalunya i Madrid, i sembla que això no canviarà.

3. És una indústria molt globalitzada i en el futur ho serà més. Per tant, està condicionada a les estratègies comercials internacionals. Davant d'això, s'hi pot fer poc. Sembla com si la indústria espanyola treballés per a una altra: entre la indústria i el consumidor hi ha un altre element amb molt de poder (per exemple el distribuïdor), el qual pot canviar les estratègies de la indústria. Aquest element exogen cada vegada està menys controlat per la indústria.

Tema 12 Els Serveis

1. La importància d'aquest sector augmenta en augmentar el nivell de renda dels països. Els més desenvolupats tenen més producció i ocupació en serveis. A Espanya, és el sector que ha crescut més.

2. És el sector menys estudiat, ja que és difícil fer-ne estadístiques per les raons següents:

a) És un sector molt heterogeni i les classificacions estan poc assenta-des, són cambiants i alguns serveis nous no s'inclouen dins de les classificacions.

b) Són de difícil medició, sobretot els serveis que no són objecte de transacció en el mercat (els serveis públics). El valor i la importància de la producció d'aquests serveis es mesura segons el cost del servei. Per exemple, en l'àmbit sanitari, es mesura què costa mantenir els metges, les infermeres... A més cost, més producció. Per tant, és un problema no resolt. Es qüestiona si els serveis estan sub o sobre valorats.

c) Comporta grans dificultats a l'hora de fer comparacions d'estadístiques internacionals. Com que no sabem la producció ni la qualitat dels serveis, la qualitat es coneix per enquestes, entrevistes... Així es valora la satisfacció del client. Això es fa molt en sanitat. Són mitjans de valoració de la qualitat parcials.

d) Només podem determinar la part dels serveis que es realitza fora de les empreses industrials o fora de les explotacions agràries. Una part important del creixement dels serveis és causat per l'externalització dels serveis que necessiten les empreses industrials i agràries. Per exemple, una empresa industrial externalitza la dona de fer feines, el correu, el transport... Abans, tot aquest personal s'incloïa dins la fàbrica.

3. Al voltant dels serveis, la gran preocupació és millorar l'eficàcia, ja que es creu que l'augment de la competitivitat d'un país es troba avui dia en el sector dels serveis. Es creu que la competitivitat dels serveis afecta la competitivitat dels altres sectors. La competitivitat dels serveis es pot millorar a través de la privatització dels serveis. Per exemple, el correu, el ferrocarril...

4. Es tendeix a la liberalització dels serveis públics i a la desregularit-zació (preus mínims). La privatització ha comportat monopoli (només hi ha una línia de bus Mollet-BCN) i disminueix la qualitat (sobretot en la sanitat del món que s'ha privatitzat).

5. Els serveis són el sector que guanya importància en la producció, però aquest guany és més important en termes nominals que en pessetes corrents, ja que avui dia els serveis són el sector més inflacionista (on els preus pugen de forma més ràpida). El valor dels serveis augmenta ràpidament. Té un grau d'importància fictici. Aquesta inflació diferen-cial (els serveis tenen una inflació més alta que les altres activitats) comporta una preocupació dels serveis. El valor dels serveis puja més pq la productivitat dels serveis és més lenta que en la resta d'activitats.

Classificació dels serveis

1.

  • Serveis que van al mercat (privats)

  • Serveis que no van a la venda (públics)

  • 2. Segons la seva sensibilitat a la competència exterior. Els serveis eren inflacionistes i de poca qualitat pq no competien en l'àmbit internacional. Això ara ha anat canviant: cada vegada són més sotmesos a la competència. Distingim:

    a) Serveis molt sensibles: transport aeri i terrestres (camió), teleco-municacions, comerç on line (llibres) i serveis d'alta qualificació de les em-preses (assessorament empresarial, de compra i venda...).

    b) Serveis mitjanament sensibles: banca i serveis financers (abans la banda era al revés, havia d'estar al costat), publicitat (abans era un món tancat i pensat en el mercat local, però ara hi ha competència internacio-nal), venda i lloguer d'immobles, venda i lloguer de cotxes, serveis per a les empreses en general (subministrament de material d'oficina)...

    c) Serveis poc sensibles: serveis de reparacions, restaurants i bars, comerç (té la competència creixent de la venda on line) i serveis personals (perruqueria, estètica...).

    Canvis en el comerç

    Abans a Espanya era poc eficient: era d'establiments poc especialitzats i amb una cadena comercial (entre el productor i el consumidor) molt llarga. Això va durar fins als 70. Ara ha canviat de la següent manera:

    1. Els establiments s'especialitzen.

    2. Avenç de la franquícia (del productor al consumidor s'hi va directament), però no és el mateix productor qui posa la botiga.

    3. Els productors s'han posat a la distribució minorista. Per exemple, la Cooperativa de Guissona ha obert botigues.

    4. Aparició de grans superfícies, que majoritàriament són cadenes d'em-preses multinacionals (sobretot franceses). També hi ha competència dels holandesos. Tenir distribuïdors estrangers suposa que el consumidor espanyol consumeixi més productes estrangers. És un vehicle de incorporació de productes.

    5. Han entrat establiments de descompte (Dia i Tot a 100), que han cobert una part del consum. És un mercat molt dinàmic que opera en el mercat internacional. A Espanya ha tingut dimensions importants.

    Hostaleria, hotelaria i restauració

    Hotelaria. El canvi més important a Espanya és el creixement de cadenes d'hotels estrangeres. En 20 anys, els negocis familiars artesans han passat a pertànyer a cadenes. Així s'ha augmentat la productivitat del sector. Aquestes cadenes tenen molt estudiada l'organització. Tots són iguals i solen estar gestionats per parelles que són accionistes i alhora són força de treball.

    Restauració i hostaleria.

    a) Espanya és el país del món amb més restaurants i bars per càpita.

  • El sector de l'hostaleria-bars és de refugi: quan la gent queda sense feina, posa un bar. Són negocis familiars i de rendibilitat baixa i amb una càrrega laboral forta.

  • Banca

    a) Té un percentatge molt elevat de banca nacional (com tots els països del món), tant en bancs com caixes.

    b) La banca espanyola té moltes sucursals. Aquesta proliferació d'establiments ha servit per competir entre elles, sobretot en el cas de les caixes d'estalvi (per fer front als bancs). Això ha provocat que els costos d'intermediació de la banca espanyola siguin elevats (com més baixos siguin, més rendible és un banc). Tots els bancs espanyols han generat la banca on line, però ha estat un fracàs. Últimament, en els establiments s'hi fan més coses: venda d'entrades, assegurances...

    Serveis públics

    Han estat els grans generadors d'ocupació des de la Transició. Però, comparat amb la UE, a Espanya no hi ha gaires funcionaris.

    Turisme

    1. No és un subsector específic. Per tant, totes les estadístiques del turisme són estimacions.

    2. És difícil saber què és un turista. Com a mínim, ha de dormir 2 nits fora del seu lloc.

    3. Espanya és la 2a o 3a potència turística (davant hi ha França i els EUA).

    4. Des de fa 50 anys, el sector turístic ha crescut molt (i continua creixent), L'elasticitat demanda-renda és més gran que 1.

    5. És un sector anticíclic (no és sensible a la cojuntura econòmica).

    6. Però és molt sensible a la cojuntura política (terrorisme).

    7. El model espanyol de turisme ha estat molt especialitzat en sol i platja, però en els últims 15 anys s'ha fet una diversificació exitosa a favor del turisme rural i de ciutat.

    8. L'ocupació que genera és estacional, amb no qualificats, precària (mal pagada), amb poca especialització... Això és un problema greu.

    9. És un sector amb importants efectes d'arrossegament. Turisme vol dir: construcció, transports, tota mena de serveis, internacionalització de les pautes de consum espanyoles... És una activitat bona per arrossegar les altres activitats econòmiques.

    10. De cara al futur es preveu:

    a) Competència de nous destins més cars i amb altres desavantatges (segrestos, robatoris...).

    b) Importància dels tour operators, que cada vegada més actuen amb paquets integrats. No concreten els paquets fins l'últim moment (juguen a la baixa). Això fa que els hotelers no puguin fer previsions.

    c) La fragmentació de les vacances fa canviar el turisme. Abans es feien a l'estiu. Això ha obert noves possibilitats de l'oferta turística.

    d) Importància dels jubilats com un nou mercat. A Espanya ha estat positiu pq les estacions turístiques s'han ampliat molt.

    28/5/03

    Tema 13 L'Estat del benestar

    Al llarg del temps, el paper de l'Estat en l'economia ha canviat:

    a) Al principi, intervenia en relacions internacionals (aranzels, traves d'importacions...).

    b) Entra a cobrir demandes socials: a mesura que apareixen tensions entre obrers i capitalistes, l'Estat intervé en subsidis d'atur, cobertura de la medicina... És la política social (com les pensions de jubilació).

    c) L'Estat comença a intervenir en sectors o mercats on:

    1. Hi havia tendència al monopoli.

    2. Es generaven externalitats en el procés productiu.

    3. Eren béns públics amb una demanda amb una retribució difícil en el mercat. És a dir, en àmbits amb falles de mercat. Per exemple, el transport públic, béns per mantenir el paisatge, remodelació de les ciutats...

    d) La correcció de l'evolució cíclica del capitalisme: les economies capitalistes evolucionen cíclicament i es va reclamar que l'Estat intervingués com a agent econòmic per corregir-ne les deficiències potenciant l'activitat econòmica en moments difícils (i a la inversa).

    En els països occidentals, dels 40 als 80, la importància de l'Estat dins de l'economia creix. A partir dels 90, s'entra en una fase de disminució de la intervenció (fase neoliberal).

    Política econòmica: inclou les mesures que l'Estat dicta per solucionar tensions econòmiques i socials, però sempre seguint la lògica del sistema econòmic (tot i que es pot fer un capitalisme més social).

    Àmbits de la política econòmica i de l'Estat dins de l'economia

    a) Política d'ordenació: definir i mantenir el marc institucional, la qual cosa permet que els costos de transacció siguin baixos.

    b) Política de procés: dirigir l'activitat econòmica en la direcció que es consideri apropiada. Vol dir intervindre directament en els processos productius. Aquesta política s'ha replantejat molt en els últims anys.

    Instruments de l'Estat

    1. Reglamentacions, prohibicions, lleis, etc.

    2. Hidenda pública: a través d'impostos, subvencions... Utilitza el principi d'auto-ritat o coactiu.

    3. Empreses públiques

    4. Persuassió: utilitzen campanyes de premsa, campanyes per orientar el con-sum... però sense obligar, només orientar.

    La problemàtica del sector públic des dels 90

    a) Hi ha una crisi del comportament de l'Estat a l'economia i dels resultats que l'Estat n'obté. Si hi ha falles de mercat, també hi ha falles de govern (apareixen lobbys per influir els governs), que no generen beneficis.

    b) Hi ha manca d'eficàcia dels serveis públics.

    c) Problema del sector nacional en un món cada vegada més globalitzat. Això fa reconsiderar l'activitat de l'Estat.

    La mida de l'Administració pública espanyola

    Fins als 60, només un 20% del PIB passava per mans del sector públic. Aquest percentatge avui és del 50%. Per tant, des dels 60 creix el sector públic. Aquest creixement va ser molt ràpid i important durant la Transició: l'èxit de la Transció és causat en bona part pq el govern va ser capaç de mobilitzar els pressupostos públics. Entre el 1975 i el 1985, el creixement del PIB en l'administració pública va ser molt gran.

    Els ingressos del sector públic

    La composició dels ingressos durant la Transició va comportar un important creixement dels impostos directes. Durant el Franquisme, els impostos eren indirectes (tabac) i com a directe hi havia l'impost sobre la renda del treball dels assalariats. Amb la Transició es produeix una reforma fiscal del 77% i guanyen pes els directes, l'IRPF i l'impost sobre societats. En canvi, en els últims 15 anys, de nou guanyen importància els impostos directes i, sobretot, l'IVA (i es tendeix que guanyin més pes). Tot això també passa a Europa.

    A l'hora d'analitzar un sistema fiscal, cal tenir en compte 4 paràmetres:

    a) Equitat: ha de pagar més qui guanya més.

    b) Flexibilitat: impost sensible a la cojuntura econòmica.

    c) Neutralitat: no ha de distorsionar l'assignació dels recursos.

    d) Senzillesa i transparència: els advocats i assessors fiscals fan que no sigui transparent ni senzill.

    Despeses del sector públic

    1. De vegades, el pressupost públic s'entén com el conjunt de totes les administracions públiques + la seguretat social. Altres vegades s'entén no-més com l'Administració central (sense comptar les locals, regionals...). En realitat, cal partir de la primera definició per tenir-ne una visió més completa.

    2. Avui dia, el sector públic gasta en:

    a) Serveis generals i defensa (10-12% del pressupost). S'hi inclou la Casa del Rei.

    b) Prestacions socials (30-35%): pensions de jubilació, subsidi d'atur...

    c) Béns socials (20-25%): educació, sanitat, habitatge públic...

    d) Serveis econòmics (15-20%): subvencions d'empreses privades, inver-sions, carreteres...

    e) Interessos i retorns del deute públic (4-10%): en els últims anys ha disminuït.

    De totes aquestes partides, el que preocupa més els pressupostos pel seu creixement i descontrol són les pensions de jubilació i la sanitat (creixen en la mesura que la població és més envellida).

    Les pensions de jubilació

    Són una prestació social.

    1. Apareixen després de la II Guerra Mundial. És un tema força nou.

    2. Preocupa la tendència a l'augment.

    3. Les pensions es veuen com un cost i, per tant, es considera que influeixen negativament la competència internacional.

    4. Se suggereix que les pensions de jubilació i la política social es converteixin en una mercaderia, en un negoci. Com que es posa en crisi el sistema de pensions, es demana que sigui un negoci.

    5. Es creu que la política social i de pensions contribueixen a disciplinar els treballadors. Es demanen sistemes que facin precària la situació dels obrers pq hi hagi més disciplina.

    Per això es qüestiona l'Estat del Benestar: tendim cap a prestacions lligades al treball (no socials).

    Models de sistemes de pensions

    a) Sistemes de repartiment. Propi dels països europeus. És el sistema més públic. Consisteix en què una part del salari es transfareixi a la seguretat social i, amb aquests fons, la seguretat passa una pensió als treballadors jubilats. Hi ha solidaritat entre generacions: els que treballen avui paguen als que van treballar ahir. A part dels fons de seguretat social, el pressupost públic pot aportar una part de les pensions. Aquest percentatge és més gran en alguns països que en d'altres. Aquest sistema no comporta capitalització (quan sobra, se'n va cap al pressupost públic). Hi ha una forta intervenció de l'Estat. És un sistema sempre públic, però es pot subdividir en:

    1. Pensions no contributives (o de tipus assistencial): són universals. Tothom hi té dret (s'hagi treballat o no).

    2. Pensions contributives: la pensió de jubilació depèn del que s'ha cotitzat.

    b) Sistemes de capitalització. Al llarg de la seva vida activa, els treballadors posen part del seu salari en un fons, que normalment és gestionat pel sector privat (bancs, assegurances, etc.) i en el moment de la jubilació es cobra una quantitat en funció de les quantitats aportades i dels beneficis o pèrdues d'aquest fons invertit en borsa, deute públic... És un model típic del món anglosaxó i neoliberal. Aquest sistema té diverses possibilitats:

    1. Pot ser obligatori (com a Xile).

    2. Pot ser més o menys avalat per l'Estat (hi pot haver una garantia de l'Estat si l'empresa fa fallida).

    3. Poden ser fons individuals, empresarials (Nestlé) o sectorials (mútua de taxistes).

    Els arguments que s'apunten per

    reformar el sistema de repartiment

    1. És un sistema insostenible: tendeix a fer fallida i és poc eficaç. Es veuen els comptes de la seguretat social com a autònoms. Es diu que és insostenible per diverses raons:

    a) Demogràfica: la proporció entre actius i passius ha cnviat. cada vegada hi ha menys actius respecte el nombre de passius pq s'ha allargat l'esperança de vida.

    b) De costos: és massa car. El paràmetre de referència no està clar.

    c) D'eficiència: es diu que el sistema de capitalització és més eficient pq dóna més marge de llibertats, són els diners propis i la rendibilitat privada d'aquest diner és més gran que el públic.

    d) De creixement econòmic: els sistemes de pensions públics disminueixen l'estalvi de la gent i, per tant, incideixen negativament en la inversió i en el creixement econòmic.

    e) Tant els pensionistes com els actius estan descontents, ja que pensen que podrien viure millor.

    Solucions per millorar

    el sistema de repartiment

    1. Disminuir les prestacions del sistema actual i augmentar les contribu-cions:

    a) Augmentant els anys de cotització.

    b) Jugant amb l'edat de jubilació: no als 60, sinó als 65. Hi ha sectors que es poden jubilar a partir dels 55.

    Es produeix un canvi en el càlcul de la taxa de reemplaçament: abans el càlcul de la pensió es feia en funció dels últims anys cotitzats. Ara es demana que es faci en base a tota la vida.

    2. Desenvolupar un sistema privat de pensions: es vol un sistema de desgravacions fiscals que facin atractiu el sector privat. Es diu de fer un sistema mixt de pensions:

    a) Pensió pública petita i una de complementària.

    b) Reservar la pública per als pobres i els altres que vagin a la privada.

    Els contraarguments en contra de la visió

    que el sistema de pensions és insostenible

    1. La viabilitat del sistema de pensions només s'analitza des d'una lògica econòmica i pressupostària, mai tenint en compte arguments socials o de demanda efectiva de l'economia.

    2. Sempre es critica el sistema de pensions al·legant qüestions demogrà-fiques, però sense incloure els aspectes de riquesa del país o d'augment de la productivitat.

    3. El sistema de pensions està lligat a la distribució de la renda (és un sistema de redistribució entre actius i passius i entre gent més rica i gent menys rica). Els rics són els més crítics amb el sistema de pensions.

    4. El sistema de pensions és un pes per a generacions futures, ja que les obliga a fer un sacrifici. Aquest argument oblida que les generacions futures es beneficien per l'estoc de capital generat per les generacions anteriors (per exemple, carreteres).

    5. Es critica que el sistema de pensions desincentiva l'estalvi. Però el cert és que l'estalvi no sempre genera desenvolupament econòmic.

    6. La superioritat financera dels sistemes privats en front dels públics no sempre és certa: la rendibilitat està sotemesa a grans riscos (incertesa), els quals han augmentat amb la globalització dels mercats financers. A més, els fons de pensió privats són molt més cars.

    Tema 14 El Mercat de Treball

    Renda bàsica: tothom té dret a rebre una renda.

    1. La taxa d'atur espanyola és elevada i persistent. Des de finals dels 70, s'ha mantingut.

    2. La taxa d'ativitat és baixa. No es treballa gaire (sobretot les dones).

    3. La població tendeix molt a l'envelliment:

    a) Taxa de natalitat baixa.

    b) Esperança de vida alta (sobretot la dona).

    4. Molta immigració. El flux d'immigrants fa créixer la població i és responsable del canvi en la taxa de natalitat.

    L'ocupació

    a) Per sectors:

    1. L'agricultura destrueix ocupació (expulsa gent).

    2. La indústria es manté estable.

    3. Els serveis augmenten.

    3. La construcció té una evolució cíclica: en els últims 10 anys ha generat molta ocupació, però abans n'havia destruït molta.

    b) Han augmentat els contractes temporals i precaris des de la reforma laboral de 1984. Ara hi ha contractes de pràctiques, per obres...

    c) Ha augmentat molt l'ocupació del sector públic assalariat (funcionaris).

    L'atur

    1. És sobretot de dones i joves.

    2. És atur de llarga durada (s'està més d'un any i mig a l'atur).

    3. És molt desigual territorialment: és força urbà i afecta molt Andalusia, Extremadura i Astúries.

    Plena ocupació: fins fa 15 anys, es creia que s'aconseguia quan la taxa d'atur era del 3-4%. Ara, aquest mínim és variable segons els països, però s'acosta al 7-8%. Això és així pq cal que hi hagi un atur friccional a causa de la gent que està canviant de feina i pq hi ha d'haver un cert percentatge d'atur motivat per l'atur estacional (cal que hi hagi aturats pq a l'estiu puguin ser reclutats en el turisme). Això fa que es defineixi una taxa natural d'atur, la qual és impossible de reduir (és la taxa de la plena ocupació).

    Histèresi: mal que pateix el mercat de treball. Fenomen que explica pq després d'una època d'atur molt forta la taxa natural d'atur es manté especialment elevada. Aquest procés és causat pq, després d'un període llarg d'atur, es fan bosses d'aturats que després són molt difícils de reintegrar en el mercat de treball. Per exemple, una telefonista de 50 anys.

    Atur tecnològic: part de l'atur com a conseqüència de les noves tecnologies que estalvien treball, requereixen una formació específica...

    Les teories sobre l'atur

    a) Teoria neoliberal (o de desajustament del mercat de treball). Diu que l'atur és un desajustament entre oferta i demanda en el mercat laboral. És la teoria actual. Hi ha uns factors que impliquen rigidesa en el mercat de treball en l'equació oferta-demanda:

    1. Falta de flexibilitat en la fixació dels salaris. Si hi ha atur és pq entre l'oferta i la demanda, els salaris estan més amunt del que l'oferta demanaria. Això és culpa dels sindicats i també de les empreses, ja que paguen sous més alts per fidelitzar la plantilla.

    2. Manca de mobilitat ocupacional i geogràfica. Per exemple, un periodista que ha de fer de recepcionista prefereix anar a l'atur. Això és típic del model europeu (però no de l'americà).

    3. El cost de l'acomiadament és tan elevat que els empresaris no s'atreveixen a contractar.

    4. Les regulacions institucionals i els sistemes de protecció de l'aturat. El culpable és l'Estat i el subsidi d'atur, que desanima els aturats a buscar feina, ja que opera com a salari mínim.

    Les solucions que des de la teoria neoliberal s'han posat en funcionament passen per flexibilitzar, desregularitzar, desprotegir el subsidi d'atur, etc:

    1. Precarització contractual. El que Espanya ha practicat més és la definició de noves formes de contractes precaris. Per exemple, contractes de pràctiques, temporals, d'obres...

    2. Disminució del cost d'acomiadament.

    3. Augmentar la part variable del salari (que no entra en el moment de l'acomiadament). El salari base és petit, però després s'hi afegeixen molts complements. L'acomiadament es calcula sobre el salari base. La part fixa és la que es negocia amb el conveni col·lectiu i la variable es determina com es vol. Això fa que el personal no tingui una unitat forta.

    4. Augmentar la mobilitat:

    a) Geogràficament. Abans, per canviar d'indret geogràfic, s'havien de donar moltes facilitats, però ara no.

    b) Ocupacionalment. Abans les categories eren tancades. Els con-tractes posen les categories com volen: cada vegada són més oberts.

    5. La negociació col·lectiva (amb els sindicats) té menys competèn-cies i cada vegada més aspectes són negociats individualment. Abans la negociació col·lectiva podia decidir els horaris.

    6. Endurir les condicions d'atur. Cada vegada s'han exigit més mesos d'atur per poder cotitzar i es cobren menys mesos. Se segueix el model dels EUA.

    7. Ajustar la formació ocupacional. Es creu que en bona mesura l'atur és conseqüència de la diferent qualificació entre oferta i demanda. Per exemple, hi ha oferta de periodistes i demanda de cuiners. Per això, es fan cursos de formació ocupacional.

    b) Teoria que creu que l'atur actual és estructural (conseqüència del model de desenvolupament). Hi ha un desajustament entre les forces productives, la disponibilitat de mà d'obra i la lògica capitalista, la qual cosa constitueix un triangle d'incompatibilitats. Es proposa que l'Estat tendeixi a fer disminuir la jornada laboral. Els socialistes francesos van aprovar un màxim de 35 hores setmanals. També es proposa acceptar més treballadors a jornada parcial: les dones (i ara els homes) acceptarien menys sou i menys hores, la qual cosa faria disminuir l'atur. L'empresariat és reticent al temps parcial. El país més important en temps parcial és Holanda.

    Anàlisi de la guerra des del punt de vista del sistema capitalista mundial

    S'està discutint si estem davant del sorgiment d'un nou imperialisme liderat pels EUA.

    A finals del XIX, les potències imperialistes europees s'expandeixen a arreu del món. És l'era de l'imperialisme. Per tant, l'imperialisme dins del capitalisme no és nou, però hi ha 2 aspectes nous:

    a) Per primera vegada a la història, hi ha un sistema econòmic únic global: el capitalisme.

    b) Hi ha un sol país que pot regular aquest sistema: EUA.

    A inicis del XX, va haver-hi un debat intel·lectual liderat per Lenin, Kautsky i Burkharin. Volien esbrinar cap a on es dirigia el capitalisme. El debat era: anem cap a un sistema on un sol país controlarà el sistema capitalista o anem cap a un sistema on els govern dels Estats desapareixeran i haurà un sol govern mundial?

    Lenin parla de 2 conceptes:

    a) Superimperialisme: un sol país governa tot el sistema.

    b) Ultraimperialisme: hi haurà un govern mundial.

    Aquest debat va acabar amb la revolució russa. Entre la revolució russa i la II Guerra Mundial l'espai capitalista creix. Avui dia aquest debat el podem reemprendre pq el capitalisme és el sistema global i hi ha un país capaç de regular-lo. Es pot reprendre des dels 90 amb la caiguda del mur i la desaparició de l'URSS. Als 90 apareix el terme globalització i es constitueix un sistema capitalista global. Fins a la caiguda de l'URSS, no hi havia un país hegemònic. A partir dels 90, EUA es vol posar al capdavant de la cursa per constituir-se com a poder hegemònic dins del capitalisme. El primer episodi va ser la guerra del Golf: per primera vegada, EUA es posa al capdavant dels països més importants del món per controlar-ho tot estratègicament i militar. Després de la guerra, els altres països van haver de pagar la factura. En el terreny militar, EUA pren força. El 1999 amb la guerra de Kosovo, hi ha una mostra de la projecció dels EUA com a potència hegemònica. EUA força l'oTAN a bomberdejar Sèrbia i Kosovo. Per primera vegada, l'OTAN actua fora de les seves fronteres en una missió no defensiva, sinó per atacar un país.

    Tot això s'accelera a partir de l'11-S. A partir d'aquí, la projecció que venia des del final de la II Guerra Mundial es manifesta cruelment. Bush multiplica la despesa militar i la despesa militar dels EUA esdevé el 50% de la despesa militar mundial. Per tant, a partir d'aquí és impossible contestar militarment els EUA.

    Unilateralment, EUA decideix atacar l'Afganistan (malgrat que Rumsfeld el 12-S decideix atacar directament l'Iraq). Iraq és un país estratègicament interessant (entre Rússia i Xina) i amb grans concentracions de gas. A partir d'aquí, s'accentua l'escalada militarista fins a esclatar la guerra a l'Iraq.

    EUA ja no necessita l'aval de les Nacions Unides ni el d'altres països per atacar. EUA va decidir atacar unilateralment. La diplomàcia dels EUA es va limitar a recollir països a favor pq l'atac no fos tan agressiu. EUA decideix com, quan i aqui atacar sense gaires discursos polítics.

    A curt termini, anem cap a una situació superimperial en què un sol país controlarà tot el sistema. Per tant, l'ultraimperialisme esdevé una utopia.

    L'hegemonia dels EUA en el terreny militar, culturai i ideològic és indiscutible. El BM i l'FMI són institucions financeres que fan préstecs als governs i així poden imposar models de societat i de política econòmica. Això s'anomena condicionalitat econòmica (o en els préstecs).

    D'aquesta manera, l'hegemonia dels EUA sembla total. Però en realitat no ho és. Per exemple, en el terreny financer, des de Bretton Woods la moneda internacional és el dòlar, la qual cosa beneficia els EUA. Aquest domini financer s'accentua als 70-80. Amb la crisi dels 70 desapareix el sistema acordat a Bretton Woods (model de canvi fix entre les monedes i el dòlar), la qual cosa va beneficiar els EUA. L'or desapareix com a divisa de referència i a partir dels 70 el dòlar passa a ser l'única divisa de referència. Als 80 hi ha un boom de la borsa, que es basa en el dòlar. Avui dia, el 80% de les transaccions es fan amb dòlars, la qual cosa beneficia els EUA.

    L'hegemonia cultural, militar, etc. dels EUA està causada per l'hegemonia financera. Amb l'aparició de l'euro el 1999, aquesta hegemonia es posa en dubte, ja que una altra moneda pot substituir el dòlar.

    El novembre de 2000, Hussein va decidir que quan s'aixequés l'embargament sobre les vendes de petroli, Iraq passaria a cobrar les exportacions de petroli en euros. Si tots els països exportadors haguessin fet el mateix, hauria passat un daltabaix.

    Des dels 90, el dèficit comercial dels EUA creix molt: els nord-americans viuen per sobre de les seves possibilitats. EUA pot mantenir aquest dèficit pq té una moneda forta (poq té molta demanda i això n'augmenta la cotització) que li permet comprar a fora. Si tots els països petrolers deixessin de vendre a canvi de dòlars, la demanda baixaria. Aquesta pot ser una de les causes de la guerra.

    Per tant, l'hegemonia militar dels EUA és molt forta, però en altres sentits està en decadència. La cotització de l'euro ha augmentat un 15%. Per tant, el poder adquisitiu del petroli augmenta un 15%. Si ho fessin tots els països exportadors de petroli, EUA viuria un daltabaix. Des de fa uns mesos, Xina està canviant part de les seves reserves de dòlars a euros.

    En l'aspecte de l'economia real, als 90 l'economia dels EUA ha crescut molt. Aquest creixement s'ha basat en l'augment del consum i de la productivitat del treball. Es diu que aquest augment s'ha produït arran de l'augment de la jornada de treball i de les condicions laborals. EUA no estalvia i hi ha poca inversió. Això fa que el creixement financer dels EUA sigui insostenible.

    És evident que hi ha unes tendències hegemòniques en el terreny militar, cultural i ideològic, però hi ha febleses en el camp financer. La crisi econòmica comença a ser profunda.

    Reflexió política sobre què podem fer per trencar aquesta hegemonia

    Als 50 emergeix el bloc dels no alineats, que vol trencar aquesta hegemonia. Les seves reivindicacions prenen força als 70 coincidint amb la crisi del capitalisme, de manera que l'hegemonia bipolar és contestada pels països del Tercer Món.

    Als 80, EUA vol assolir l'hegemonia del sistema. S'inicien les polítiques del BM i de l'FMI. S'ha d'exigir un món multipolar per evitar decisions arbitràries. La UE hauria de superar l'etapa de construcció econòmica per esdevenir una entitat política per fer front als EUA.

    Hi ha un projecte d'Unió Africana. A Amèrica Llatina, Lula vol convertir el Mercosur en un projecte polític que pugui contrarestar els EUA.

    En definitiva, l'agressivitat militar dels EUA és proporcional al seu declivi econòmic.