Economia de l'empresa

Unitat econòmica. Objectius de l'empresa. Cadena de valor. Elements que la componen. L'entorn de l'empresa. Responsabilitat social. L'ètica empresarial. L'empresari, l'empresària. Classificació de les empreses. Formes jurídiques d'empreses

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 21 páginas
publicidad

Economia de l’empresa

1 Batxillerat

L’empresa i entorn

  1. L’empresa com a unitat econòmica

Encara que parlem de persones diferents amb condicions diferents, les necessitats que tenen solen ser il·limitades. El fet que els béns siguin escassos fa que tinguin un valor; per tant, qui els vulgui haurà de pagar alguna manera per obtenir-los.

EMPRESA: conjunt d’elements organitzats i coordinats per la direcció, orientats cap a l’obtenció d’una sèrie d’objectius, i que actuen sota condicions de risc.

Les empreses, per poder realitzar la funció de producció dins del sistema econòmic, necessiten uns grups socials anomenats famílies, que tenen com a funció el consum i aporten factors de producció. El consum i la producció son les dues activitats clau en totes les relacions d’intercanvi que es generen en el sistema econòmic.

Objectius de l’empresa.

El fi de l’empresa o objectiu general és el primer nivell en la jerarquia dels objectius i és la missió o la raó de ser de l’empresa com a unitat econòmica.

Els objectius pròpiament dits són aquells que vol aconseguir l’empresa durant un període concret, les metes triades una vegada s’ha analitzat l’entorn i, que s’ha d’anar adaptant a ell i per tant aquests solen ser canviants, però evidentment sense perdre de vista el fi de l’empresa.

Els subobjectius també els podríem anomenar objectis departamentals o operacionals, que són els que ens ajudaran a aconseguir els objectius prèviament marcats i els que impliquen tota la plantilla.

Conflicte d’objectius

A l’hora de fixar els objectius, s’ha de mantenir un equilibri amb totes les persones que estan relacionades amb l’empresa, ja que cadascuna d’elles voltrà qie se satisfacin els seus interesos:

  • Propietaris, socis, accionistes... voldran el màxim rendiment, un benefici i el màxim dividend.
  • L’empresari professional tindrà com objectiu fer bona gestió, creixement de l’empresa, millora de les inversions, etc.
  • Els treballadors voldran millorar el seu salari i les seves condicions laborals, seguretat,...
  • Els clients voldran que l’empresa compleixi amb els compromisos d’entrega de productes, condicions de venda com descomptes, etc.
  • Els proveïdors intentaran cobrar en els terminis pactats i que l’empresa compleixi els compromisos que s’han marcat.
  • Els bancs i institucions financeres coldran assegurar-se que l’empresa els pugui tornar els diners prestats juntament amb els corresponents interessos
  • L’estat i les administracions públiques tindran com interès cobrar els corresponents impostos.
Cadena de valor

És una forma d’anàlisi de l’activitat empresarial mitjançant la qual una empresa disgrega l’activitat global en diferents parts amb l’objectiu d’identificar fonts d’avantatge competitiu eb les accions que generen valor. En la cadena de valor podem diferenciar tres elements bàsics:

  • Les activitats bàsiques primàries, que tenen a veure amb el desenvolupament del bé o servei que ofereix l’empresa.
  • Les activitats de suport a les activitats primàries, com l’administració, organització dels recursos humans, etc.
  • El marge o diferencia entre el valor real i els costos totals. Segons com sigui aquest marge l’empresa pot veure quines activitats son rendibles i quines no, de manera que si alguna no ho es pot plantejar-se l’opció de subcontractar-la a una altra empresa externa (outsourcing).
Elements que la componen

Tota empresa que produeix béns i serveis ha de tenir en compte una serie de factors:

  • Factors humans o actius. Son les persones físiques o jurídiques que tenen una vinculació directa amb l’empresa.
  • Factors materials o passius. Son els béns econòmics de l’empresa. Distingim dos:
  • Capital fix. Tot el capital de l’empresa que dura més d’un exercici econòmic.
  • Capital circulant. Tot el capital que es renova cada exercici i que depèn del cicle d’explotació.
  • Organització. Conjunt de relacions d’autoritat, de coordinació i de comunicació que formen l’activitat del grup humà entre si i amb l’exterior.
  • Entorn. Tots aquells factors que condicionen d’alguna manera l’actuació de l’empresari o l’empresària i de l’empresa, des de la normativa governamental fins als clients o proveïdors.
Funcions que realitza

Per poder coordinar tots els seus elements i assolir els objectius prèviament marcats l’empresa es divideix en una sèrie de d’àrees funcionals o departaments que actuen conjuntament:

  • Àrea comercial. Inclou el conjunt d¡activitats necessàries per fer arribar als consumidors els béns i els serveis produïts. Aquest té dues funcions:
  • Abans de la producció, que analitza les necessitats dels consumidors mitjanant l’anàlisi de mercat.
  • Un cop produït el producte, que consisteix a dissenyar una política comercial adequada per poder vendre’l.
  • Àrea de producció. Controla l’aprovisionament de les matèries primeres i gestiona la producció de béns i serveis.
  • Àrea d’inversió i finançament. Captar fons necessaris per al funcionament de l’empresa i dur a terme la política d’inversions. Totes les àrees de l’empresa necessiten finançament i s’han d’adaptar als pressupostos de l’empresa.
  • Àrea de recursos humans. Selecciona i contracta treballadors, els forma i organitza tot el personal a més d’una funció bàsica d’administració gestionant tota la documentació que se’n derivi de les altres.

Aquesta distribució és la que es troba en una empresa industrial. Si parlem d’una empresa comercial, l’àrea de producció no existeix, ja que no es transformen productes sinó que tan sols es distribueixen.

  1. Influència de l’entorn a l’empresa
L’empresa com a sistema

Entenent el sistema com un conjunt d’elements interrelacionats entre ells i amb el sistema econòmic global. Aquest sistema econòmic pertany a un tot unitari relacionat amb l’entorn. O el medi en el que actua. L’empresa, com a sistema es pot representar amb la manera següent:



L’empresa com a sistema te les característiques següents:

  • És un sistema obert. Com es que es relaciona amb l’entorn, tot allò que passa fora de la mateixa empresa l’afecta i influeix en les seves decisions.
  • Està composta per la combinació d’elements o subsistemes diferents, combinació que li atorga unes característiques concretes que no te cap dels subsistemes que la formen. Per tant, com actuen tots els subsistemes junts, se’n treu més rendiment que cadascun per separat (sinergia).
  • És un sistema global. Qualsevol influència que rebi algun dels seus subsistemes repercuteix sobre els altres i sobre tot el conjunt de l’empresa.
  • S’autocontrola. S’adapta a qualsevol canvi conjuntural, com pot ser un canvi de la demanda, un augment de preus, etc.
L’entorn

El sistema econòmic s’entén com la manera de resoldre els problemes econòmics bàsics d’una societat en un moment històric i social determinat. L’empresa no és un independent aliè a les estructures o infraestructures dels sistema.

L’empresa no es res més que un element del subsistema productiu dins d’un sistema econòmic mes ampli. Per això està condicionada per l’estructura econòmica en què es troba immersa. Podem dir que l’empresa és un subsistema que forma part d’un entorn, del qual podem diferenciar:

  • L’entorn general, que afecta totes les empreses en general.
  • L’entorn específic, que afecta d’una manera concreta cadascuna de les empresses i varia segons el tipus d’empresa.

CULTURA D’EMPRESA: sèrie d’influències constants i duradores que condicionen d’alguna manera el comportament de les persones que componen l’empresa; es a dir, la personalitat de l’empresa, el fet diferencial.

Responsabilitat social de l’empresa

L’empresa és responsable de problemes socials com la pol·lució de l’aire i de l’aigua, etc. A més ha de tenir en compte aspectes tan importants com l’ètica empresarial, el tracte amb els clients, la política empresarial, etc.

Actualment l’empresa ha de considerar els aspectes socials i, a conseqüència d’això, els efectes que les decisions de l’empresa tindran en la societat en general.

Els costos socials negatius no són res més que despeses directes o bé indirectes suportades sense compensació per persones alienes a l’empresa, a conseqüència de l’activitat d’aquesta. El cost social positiu és aquell cost de l’empresa que té una repercussió positiva en la societat.

L’altra opció és que els costos vagin a càrrec dels organismes públics, però això faria que, indirectament, els costos socials els estiguessin pagant tots els ciutadans.

La llei obliga les empreses a adaptar les seves instal·lacions, com poden ser les màquines o la manera de treballar, amb la finalitat de reduir al màxim els possibles costos socials negatius. D’altra banda, les empreses que inverteixen en el medi ambient tenen beneficis de tipus fiscal.

En tot això ens sorgeixen dos conceptes que són prou importants per destacar-los:

  1. La responsabilitat social corporativa (RSC).
  2. L’ètica empresarial.
  1. La responsabilitat social corporativa(RSC)

Integració activa i voluntària per part de les empreses de les preocupacions socials i mediambientals en les seves operacions comercials i en les seves relacions amb els seus interlocutors, amb l’objectiu de millorar la seva situació competitiva i el seu valor afegit.

No ens referim només a complir la normativa, sinó que es tracta d’una sèrie de codis de conducta que formen part de la cultura empresarial. L’aplicació de la RSC en l’ambit empresarial repercuteix positivament en els resultats de l’empresa.

  1. L’ètica empresarial

Hi ha una sèrie de normes d’educació, basades en el que es considera moralment correcte, de general acceptació. L’empresa ha d’aplicar l’ètica en totes les seves activitats: en la gestió, el servei que ofereix, la qualitat dels seus productes... i, sobretot, en l’honradesa que ha de caracteritzar totes les seves relacions internes i externes.

Si l’empresa actua aplicant els principis ètics en els seus negocis, aquests li generaran beneficis:

  • L’augment del seu prestigi, l’acceptació i la preferència davant dels competidors.
  • La fidelitat dels seus clients i proveïdors, que farà que s’incrementin les seves vendes.
  • La motivació i la millora en el treball del seu personal, que millorarà la productivitat.
  • La possibilitat de rebre millors suports financers, ja que els informes que es facin sobre ella seran positius en aquest sentit.
  1. L’empresari, l’empresària

EMPRESARI/A: es aquella persona o aquelles persones encarregades de pendre decisions per tal d’assolir els objectius de l’empresa, coordinant tots els elements de l’empresa i actuant sota condicions de risc.

Diem condicions de risc perquè l’entorn es variable. L’empresari no sempre es el propietari. Per exemple a grans empreses es sol contractar a una persona amb experiència.

Funcions de l’empresari/a
  • Planificar: crear un pla amb uns objectius.
  • Gestionar: ‘‘dirigir’’ tots els elements de l’empresa cap a un objectiu.
  • Organitzar o coordinar: que tot el conjunt sigui el mes eficaç possible.
  • Controlar: conèixer si estan complint els objectius marcats per el pla i corregir les desviacions.
  1. Classificació de les empreses
Classificació segons l’activitat
  • Sector primari: empreses que realitzen activitats referents als recursos naturals
  • Sector secundari: empreses que es dediquen a activitats transformadores o industrials. En aquestes hi ha un procés productiu.
  • Sector terciari: empreses comercials.
Classificació segons la mida
  • Criteri econòmic: es el volum de facturació, els ingressos obtinguts per les vendes.
  • Criteri tècnic: és el nivell tecnològic, la innovació del capital.
  • Criteri patrimonial: patrimoni que té (béns, drets, obligacions).
  • Criteri organitzatiu: té a veure amb el nombre de treballadors de l’empresa i amb la seva organització.
Classificació segons la propietat del capital
  • Empresa privada: es propietat de persones físiques o jurídiques particulars.
  • Empresa pública: es propietat de l’Estat o qualsevol entitat de caràcter públic.
  • Empresa mixta: es compartida entre l’Estat i particulars. Però si es majoritàriament de l’Estat s’anomena pública.
Classificació segons l’estructura jurídica
  • Individual: únic propietari.
  • De socis o societària: més d’un propietari. Quan son de diversos propietaris s’agrupen i formen un patrimoni comú aportant cada un per l’explotació

Formes jurídiques d’empreses

  1. L’empresa individual

És un tipus d’empresa que té personalitat física; es a dir, es propietat d’una persona. Les podem classificar en empresari o empresària individual i societat civil privada.

Empresari o empresària individual

Es tracta d’una persona física que realitza en nom propi i mitjançant una empresa una activitat comercial, industrial o professional. Ha de ser major d’edat i tenir plena disponibilitat dels béns propis.

Aquesta figura implica el control total de l’empresa per part del propietari, que dirigeix personalment la seva gestió i respon dels deutes socials contrets davant de terceres persones ab tot el seu patrimoni present i futur. Responsabilitat il·limitada.

Per constituir aquest tipus d’empresa no fa falta un capital mínim. El nom de l’empresa ha de ser el del titular.

Els empresaris individuals tributen ( paguen a hisenda) mitjançant l’impost sobre la renda de persones físiques (IRPF), ja que el benefici de l’empresa esta considerat com a individual.

Societat civil privada

Contracte pel qual dues o més persones s’obliguen a posar en comú diners, béns o indústria, amb la voluntat de repartir-se’n els guanys. Es consideren empreses individuals, perquè no tenen personalitat jurídica; tenen personalitat física.

Aquestes societats tenen responsabilitat il·limitada i personal davant terceres persones. No hi ha límit de capital, la raó social pot ser qualsevol nom elegit pels socis i els socis civils tributen mitjançant l’(IRPF), ja que el benefici de l’empresa es considera individual, perquè actuen com a persones físiques.

  1. L’empresa societària

Empresa amb personalitat jurídica, que adquireix una personalitat pròpia diferent de la dels seus propietaris. Totes les societats han d’estar formalitzades en escriptura pública i inscrites al Registre Mercantil. Les podem classificar en societats civils públiques, societats mercantils i societats d’interès social.

Societat civil pública

Té el mateix objectiu i les mateixes característiques que la societat civil privada, però els pactes entre els socis són públics i es constitueixen mitjançant escriptura pública atorgada davant notari.

Societat mercantil

Societats formades per diverses persones que reuneixen un fons patrimonial comú per col·laborar en l’explotació d’una empresa, amb la finalitat d’obtenir-ne un benefici i participar en el repartiment dels guanys. Les podem classificar en:

  1. Societats personalistes. La gestió correspon als socis i, és més important l’aspecte personal de cadascun que el capital en si. Dins d’aquest grup hi trobem la societat col·lectiva i la societat comanditaria simple.
Societat col·lectiva

Les qualitats personals dels socis són determinants per al funcionament, ja que es tracta d’una societat personalista. Les característiques són les següents:

  • El nombre mínim de socis per a la seva constitució és de dos, però no hi ha un màxim.
  • Tots els socis intervenen en la gestió de l’empresa.
  • Els socis responen dels deutes socials davant de terceres persones de manera personal, solidària i il·limitada
  • No hi ha un capital mínim per a la seva constitució.
  • La raó social ha de ser el som de tots els socis, o el d’un d’aquets seguit de l’expressió i companyia o l’abreviatura i cia. Sempre, seguit de l’expressió societat col·lectiva o les sigles SC.
  • Aquestes societats tributen per l’impost de societats.
Societat comanditària simple

Les característiques d’aquestes societats són les següents:

  • Hi coexisteixen dos tipus de soci:
  • Col·lectius. Intervenen directament en la gestió de la societat i responen de manera personal, solidària i il·limitada davant els deutes socials.
  • Comanditaris. Realitzen una aportació econòmica a la societat i participen únicament dels resultats econòmics, sense intervenir en la gestió de l’empresa. Tenen una responsabilitat limitada a la seva aportació
  • El nombre mínim de socis és de dos, un ha de ser col·lectiu i l’altre, comanditari.
  • La condició de soci no es pot transmetre lliurement sense el consentiment dels altres socis.
  • No hi ha un capital social mínim per a la seva constitució.
  • La raó social està formada pel nom de tots els socis col·lectius seguits de societat en comandita o l’abreviatura s. en c. o s. com.
  1. Societats capitalistes. És més important l’aportació de capital que les característiques personals dels socis. La gestió no ha de recaure necessàriament en els socis, ja que es pot contractar un empresari o empresària professional perquè les gestioni. Dins d’aquest grup hi trobem la societat comanditària per accions, la societat de responsabilitat limitada, la societat anònima i la societat laboral.
Societat comanditària per accions

Les seves característiques generals són pràcticament comunes amb les de les societats comanditàries simples. Les diferències són les següents:

  • La participació dels socis comanditaris és representada per accions, que són parts alíquotes del capital. Han de tenir un capital mínim de 60101,21 € , que en el moment de la constitució de la societat ha d’estar totalment subscrit i desemborsat com a mínim en un 25%.
  • El nombre de socis comanditaris ha de ser com a mínim de dos i almenys un ha de ser col·lectiu.
  • La raó social pot ser qualsevol nom elegit pels socis seguit de societat en comandita per accions o l’abreviatura s. en c. per a. El nom del socis comanditaris no pot figurar mai en el nom de la societat.
  • Aquestes societats tributen per l’impost de societats.
Societat de responsabilitat limitada

Societat de caràcter capitalista, apropiada per a societats amb pocs socis i que no necessiten una xifra elevada de capital.

Característiques generals:
  • El nombre de socis per la seva constitució és d’un o més d’un. Quan estan formades per un sol soci s’anomenen societats unipersonals.
  • Entre els drets dels socis hi ha els següents:
  1. Dret de participar en el repartiment de beneficis i en el patrimoni de la societat en cas de liquidació.
  2. Dret de tempteig en l’adquisició de les participacions dels socis sortints.
  3. Dret de participar en les decisions socials i ser elegits com a administradors.
  4. Dret d’informació en els períodes establerts en les escriptures.
  • Responsabilitat limitada al capital aportat.
  • El capital social està dividit en participacions. No pot ser inferior a 3005,06€.
  • La raó social ha d’estar formada pel nom seguit de societat de responsabilitat limitada o societat limitada o ve les sigles SRL o SL.
  • La transmissió de les participacions socials s’ha de comunicar als administradors, el nombre, la identitat de l’adquirent i el preu. Hi tenen preferència els socis restants.
  • Aquestes societats tributen per l’impost de societats.
Societat limitada nova empresa

És una especialitat de la societat de responsabilitat limitada (SRL), un cas particular que es va crear per facilitar i simplificar els tràmits de creació d’una societat tipus PIME o més aviat les ara anomenades microempreses.

Característiques:

Anotarem únicament les que canvien:

  • El nombre màxim de socis en el moment de la constitució es limita a cinc, que han de ser persones físiques.
  • El nombre de socis pot ampliar-se amb la transmissió de participacions socials. Si els nous socis són una persona jurídica, el termini màxim per fer la transmissió a favor de persones físiques es de tres mesos.
  • El capital mínim és de 3012 € i el màxim de 120202€.
  • La denominació social ha de ser els cognoms i el nom d’un dels socis més un codi alfanumèric únic. Haurà de figurar la indicació Societat Limitada Nova Empresa o SLNE.
  • Se li dona ajudes fiscals i facilitats comptables.
  • Importants facilitats per continuar la seva activitat com a societat de responsabilitat limitada.
Societat anònima

Societat purament capitalista, el capital és l’únic element important. És el tipus de societat que s’adapta millor a les grans empreses.

Característiques generals:
  • El nombre de socis per a la constitució pot ser d’un o més d’un, físiques i jurídiques. Quan es d’un únic soci s’anomenen societats unipersonals.
  • La responsabilitat dels socis és limitada al capital aportat.
  • El capital d’una societat anònima es divideix en parts iguals i cadascuna d’elles s’anomena acció.
  • El capital mínim es de 60101,21€. En el moment de la creació el capital ha d’estar totalment subscrit i desemborsat almenys en un 25%.
  • La raó social ha d’estar formada pel nom de la societat seguit de societat anònima o SA.
  • La transmissió de les accions és lliure una vegada que la societat s’hagi inscrit al Registre Mercantil.
  • Aquestes societats tributen per l’impost de societats.
Societat laboral

Són societats anònimes o de responsabilitat limitada en què la majoria del capital social, es propietat dels treballadors que presenten serveis retribuïts de manera personal i directa i la relació laboral dels quals és de caràcter indefinit.

Característiques:
  • Cap soci no pot tenir accions o participacions que representin més de la tercera part del capital, excepte les entitats públiques, que poden arribar fins al 49%. El nombre mínim de socis és de quatre, dels quals tres han de ser socis treballadors.
  • La responsabilitat dels socis és limitada al capital aportat.
  • El capital social està dividit en accions nominatives o en participacions. Hi ha accions i participacions de dues classes:
  1. Classe laboral: estan destinades als socis treballadors.
  2. Classe general: propietat dels socis no treballadors.
  • Aquestes societats poden contractar treballadors que no siguin socis, però amb algunes limitacions d’hores que dediquen a l’empresa.
  • La raó social pot ser qualsevol nom seguit de societat de responsabilitat limitada labora (SRLL)l o societat anònima laboral(SAL).
  • Per a la transmissió d’accions de la classe laboral es donarà preferència als treballadors indefnits que no siguin socis.
  • Aquestes societats han de construir obligatòriament un fons especial de reserva amb el 10% del benefici líquid obtingut.
Societat d’interès social

Societats que no pretenen obtenir benefici, sinó satisfer les necessitats comunes dels seus membres.

Societat cooperativa

Associació de persones físiques o jurídiques amb interessos i necessitats comunes que desenvolupen una activitat empresarial.

Característiques generals:
  • Poden ser de primer grau (5 socis, persones físiques), de segon grau o ulterior grau (3 socis, persones jurídiques). Poden tenir associats, que cobren interessos per la seva aportació i no responen personalment dels deutes.
  • La responsabilitat dels socis pels deutes de la cooperativa queda limitada a l’import nominal de les respectives aportacions socials. Però els estatuts de la societat poden determinar una altre responsabilitat, que pot ser il·limitada.
  • El capital social mínim és varialbre segons el nombre de socis.
  • La raó social ha d’incloure de manera general l’exressió societat cooperativa (s. coop.).
  • El 30% dels excedents obtinguts s’ha de destinar al fons de reserva obligatori i al fons d’educació i promoció.

El procés de direcció de l’empresa

3.1 El procés de direcció

Consisteix a realitzar tasques de govern, donar tot tipus d’instruccions i establir els criteris que es creguin convenients per a la consecució dels objectius marcats.

  1. Funció de planificació

Consisteix a fixar uns objectius, marcar estratègies per aconseguir-los i establir criteris de decisió.

Classificació de plans
  1. Per las seva naturalesa i característica.
  1. METES: són el punt de partida de la planificació.
  2. OBJECTIUS: caràcter general, ja que involucren tota l’empresa i tothom a de contribuir a aconseguir-los; SUBOBJECTIUS: es refereixen a temes més específics, que afecten àrees concretes de l’organització. A l’hora d’establir objectius s’ha de tenir en compte que:
  • Siguin realistes i es puguin adaptar al moment en què es posin en pràctica.
  • S’estudiïn i s’aprofitin les possibilitats de l’entorn.
  • S’estableixen prioritats entre les diferents objectius i subobjectius.
  • El mínim de conseqüències imprevistes i que els seus costos siguin mínims.
  • Els subsistemes de l’empresa tinguin els recursos necessaris per obtenir-los.
  1. POLÍTIQUES: principis bàsics que serveixen de guia per prendre decisions específiques i delimiten uns certs límits d’actuació.
  2. PROCEDIMENTS: els passos que s’han de seguir per executar una acció.
  3. REGLES: indiquen què es pot fer i que no es pot fer. Són molt estrictes.
  4. PRESSUPOSTOS: preveuen les necessitats de diners per afrontar els plans marcats.
  1. Per la seva dimensió.
  1. A LLARG TERMINI: es preveuen en un període superior a 5 anys.
  2. A MIG TERMINI: s0’han d’assolir en un temps superior a un any i inferior a 5 anys.
  3. A CURT TERMINI: tenen cm a límit d’exercici econòmic un any.
  1. Per funcions o departaments.
Etapes de procés de planificació
  1. Anàlisis de la situació inicial.
  2. Fixació dels objectius.
  3. Creació d’alternatives o determinació de les línies d’actuació (diferents camins per assolir els objectius.
  4. Avaluació de les alternatives.
  5. Elecció de l’alternativa.
  6. Control i determinació de esdeveniments.
  1. Funció d’organització

La funció d’organització fa que els plans siguin una realitat amb la col·laboració conjunta de tots els elements que formen l’empresa.

ORGANITZACIÓ: funció que té per finalitat dissenyar una estructura en què quedin definides totes les tasques que ha de realitzar cada persona que compon l’empresa. Té com a objectiu ordenar el conjunt de relacions que poden sorgir entre les diverses tasques i entre totes les àrees de funcionament de l’empresa.

Funció d’un procés d’organització
  1. Determinar els nivells d’organització.
  2. Atribuir funcions a cada nivell de comandament.
  3. Definir la relació entre els nivells d’organització.
  4. Distribuir les funcions i determinar-les a cada persona de l’empresa.
Comunicació a l’empresa

La comunicació es un dels punts mes importants perquè l’empresa funcioni amb total garantía.

  • Comunicació ascendent: vertical de baix a dalt. ( empleats direcció)
  • Comunicació descendent: vertical de a dalt a baix. (direcció empleats)
  • Comunicació horitzontal: mateix nivell jeràrquic.
Organització del treball

Conjunt de normes per coordinar l’empresa.

Evolució historica de l’organització del treball
Escola d’organització científica del treball

FREDERIC W TAYLOR (1856) “pensilvania” taylorisme.

  • Finalitat de racionalitzar el treball eliminar el temps mort i marcar els moviments justos.
  • Les tasques les organitzava l’oficina tècnica.
  • Salaris basats en el rendiment.
  • Al final va ser rebutjat perquè el treball era monòton, i a causa produïa cansament i fatiga.

HENRY FAYOL. Fa un sistema d’organització que organitzava l’empresa en un tot global.

  • Estructura jeràrquica. Cada persona depèn d’un únic superior.
  • Funció més important: l’administrativa.
Escola de relacions humanes

ELTON MAYO. Fer el treball mes humà. Comprova que el rendiment dels treballadors augmentaven si els explicava la importància de la seva feina. Introduïa música ambiental, feien descansos. Relacionava el personal de la planta, i la relació d’amistat.

  • Incentius diferents materials
  • Atenció de l’empresa cap al treballador
  • L’home no es una maquina.
La motivació a la feina

L’empenta que cal per cobrir les necessitats es pot anomenar motivació.

  • Diners: per el consum. Necessitats vitals. Necessitats d’estatus.
  • Expectatives de futur. Poder millorar i ascendir.
  • Reconeixement del treball. Tenir en compte l’esforç de cada persona i recompensar-lo.
  • Col·laboració en el treball. Tenir responsabilitat.
Teoria Maslow

Representava les necessitats en forma de piramide.

L’organització formal

És l’estructura que es fa a priori i amb una finalitat determinant. (Mitjanes i grans empreses) tenen diversos centres de desició i de control del treball, la gestió es complexa i la plantilla no es reduïda.

Estructura organitzativa

Segons les tasques que es realitzen, de manera que s’assignin a cada persona aquelles per a les quals estigui més capacitada: aixi es formen els departaments:

  • Per funcions. Depenent la seva especialització, la capacitat i d’acord amb la feina que hauran que realitzar.
  • Per producte. (empreses + un producte) l’agrupació del personal segons el producte final que s’obtingui.
  • Per processos. Per les fases que componen qualsevol cadena de producció.
  • Per les zones geogràfiques. El personal que conegui la zona on està destinat el producte i els clients estiguin més ben atesos.
  • Diverses maneres de relacionar-se
  • Relacions lineals. Lligam entre ordres.
  • Relacions de staff. Finalitat d’assessorament per part d’especialistes.
Models d’estructura organitzativa
  • Model lineal o jeràrquic. Tothom depèn d’un superior.
  • Model funcional. Existencia d’especialistes que dediquen tot el seu esforç auna tasca concreta.
  • Model en línia o d’assessorament (staff). Intenta solucionar inconvenients dels models anteriors
  • Model en comitè. Cooperació de diverses persones a l’hora d’assumir autoritat i responsabilitat: comparteixen decisions.
  • Model matriarcal. Combina com a mínim dues variables organitzatives.
Els organigrames

Són la presentació gràfica, sintètica i simplificada de l’estructura de l’organització empresarial, i donen a conèixer les característiques primordials d’aquesta estructura.

Segons la forma:
  • Organigrames verticals. Jerarquia de comandaments, les posicions més elevades tenen més autoritat.
  • Organigrames horitzontals. Les unitats de comandament a l’esquerra, els subordinats a la dreta.
  • Organigrames radials. Com més al centre, el càrrec és més alt.
Segons la finalitat
  • Organigrames informatius. Informació global de l’empresa.
  • Organigrames d’anàlisi. La totalitat de l’estructura organitzativa d’una manera detallada.
Segons l’extensió
  • Organigrames generals. Tota l’estructura general de l’empresa.
  • Organigrames detallats. Informen sobre l’organització d’un departament concret.
Segons el contingut
  • Organigrames estructurals. Representen les unitats que formen l’empresa i les seves relacions.
  • Organigrames personals. Representades les persones que ocupen diferens unitats.
  • Organigrames funcionals. Informen sobre com estan formades cadascuna de les unitats marcades en el gràfic.
L’organització informal

No neix d’una manera predeterminada, sinó es conseqüència d’una sèrie de circumstàncies naturals:

  • Relacions personals entre els membres.
  • Aparició de líders espontanis en qüestions que no tenen res a veure amb l’empresa.
  • L’existència de problemes a l’empresa i la necessitat de fer reivindicacions.
  1. Funció de gestió

Gestionar vol dir intentar que les persones actuïn realitzant les tasques necessàries perquè s’assoleixin els objectius marcats. Hi ha diversos nivells de direcció que s’encarreguen de diferents tasques.

  • Alta direcció. Ubicats als alts càrrecs de l’empresa.
  • Nivell intermedi. Caps de departament.
  • Nivell de gestió. Directius o directives que tenen la responsabilitat directa sobre l’assoliment de tots els plans fets.
DOUGLAS McGREGOR

El directiu/iva té una sèrie de funcions que es poden diferenciar de la manera següent:

  • Elegir les tasques que s’han de realitzar.
  • Transmetre les tasques que s’han marcat a les persones que té al seu càrrec.
  • Donar instruccions a aquestes persones perquè puguin realitzar les tasques amb els mètodes i procediments correctes.
  • Crear bones situacions de treball, amb la finalitat de motivar al personal.

Les aptituds personals poden ser innates, les tècniques s’aprenen a les escoles d’administració d’empreses. S’hi destaquen dos estils de direcció:

  • Purament autoritari. Ordres imperatives.
  • Més democràtic. Les decisions es prenen d’una manera participativa entre les persones interesades.

McGregor opina que hi ha dos tipus de treballadors:

TEORIA X:

  1. Aversió al treball (s’ha de suportar).
  2. No tenen ambició, ni volen responsabilitats.
  3. Prefereixen que els manin.
  4. No volen canvis, volen mètodes coneguts.

TEORIA Y:

  1. Volen treballar
  2. Ambició, imaginació i creativitat.
  3. Volen responsabilitats en la seva feina.
  4. El treball desprèn energies positives naturals.
  1. Funció de control

Controlar consisteix bàsicament a verificar que tot surti tal com s’havia previst en fer la planificació, detectar les desviacions que es produeixin respecte a les previsions prèvies i corregir-les abans de que es produeixin conseqüències negatives.

Etapes de control
  1. Marcar uns estàndards. Mesures que es considerin normals.
  2. Mesurar activitats. Analitzar el que s’ha obtingut en la realitat.
  3. Corregir les desviacions obtingudes. Analitzar i determinar els motius que les han originat.

La presa de decisions.

  1. Concepte de presa de decisions

Procés de convertir la informació en acció, essent la decisió el conjunt d’accions adoptades en un moment concret.

  1. Etapes de presa de decisions
  1. Definir l’objectiu que es vol assolir.
  2. Aconseguir tota la informació per assolir l’objectiu.
  3. Hipòtesis sobre el comportament de les variables que es tinguin.
  4. Dissenyar alternatives(matriu)
  5. Avaluar cadascun dels camins marcats.
  6. Seleccionar la solució mes adequada.
  1. La matriu de decisió

Una taula que conté tots els elements que intervenen en el procés de la presa de la decisió.

  • Estratègies. Variables controlables i són les alternatives o les opcions d’elecció que es poden triar que construeixen l’element bàsic de la decisió.
  • Estats de la naturalesa. Variables no controlables. Les possibles situacions en què aquesta persona es pot trobar.
  • Desenllaços o resultats esperats. Es pot aconseguir mitjançant estimacions i prediccions, resultats experimentals, l’aplicació de relacions que ja han existit.
  • Prediccions de la probabilitat que es produeixi cadascun dels estats de la naturalesa.

Successos investigats

1

2

...

Estats de la naturalesa

N₁

N₂

...

Probabilitats

P₁

P₂

...

Estratègies

E₁

D₁₁

D₁₂

...

E₂

D₂₁

D₂₂

...

E₃

D₃₁

D₃₂

...

...

...

...

...

Criteris de decisió

Segons els graus de coneixement de la naturalesa es poden presentar tres situacions de decisió:

  1. Situació de certesa.

Es prenen decisions segons la situació de certesa quan se sap amb tota seguretat l’estat de naturalesa que es presentarà.

  1. Situació de risc.

Es poden prendre decisions segons la situació de risc quan es coneixen totes les probabilitats dels estats de la naturalesa. Per triar, s’ha de calcular el valor necessari esperat (càlcul de l’esperança matemàtica) de cada alternativa i elegir aquella que presenti un valor esperat màxim.

VE₁ = (P₁·D₁₁) + (P₂·D₁₂) + (...)

VE₂ = (P₁·D₂₁) + (P₂·D₂₂) + (...)

...

  1. Situació d’incertesa.

En aquests casos la determinació es pren d’una manera subjectiva, segons la manera de ser de qui hagi de prendre la decisió o la seva actitud davant el risc:

  • Criteri pessimista o de Wald. En aquests casos hi ha dos tipus de criteris que podria utilitzar:
  • Criteri maxi-min. L’empresari/a triaria el valor més alt entre els mes baixos de cada estratègia. S’utilitza aquest criteri quan els resultats que es volen mostrar interessa que siguin els màxims.
  • Criteri mini-max. Es triaria el valor mínim entre els màxims existents. S’utilitza quan els resultats que es volen mostrar interessa que siguin els mínims.
  • Criteri optimista. Segons aquest criteri, hauria d’elegir l’alternativa que li proporcionés el millor resultat:
  • Criteri maxi-max. Es tria el valor màxim entre els màxims. S’utilitza quan els resultats que interessa mostrar són els màxims.
  • Criteri mini-min. Es tria el valor mínim entre els mínims. S’utilitza quan els resultats que interessa mostrar són els mínims.
  • Criteri Laplace. Enfrontar-se a les decisions sense saber les probabilitats de cada estat de la naturalesa, però assignant a cada estat la mateixa probabilitat. Es calcula el valor monetari esperat de cada estratègia, i se n’elegeix aquella que ofereixi el valor més alt.

Si hi ha tres estats de naturalesa 1/3.

V = (D₁ · 1/3) + (D₁₂ · 1/3) + (D₁₃ · 1/3) =

...

  • Criteri de Hurwicz. Es basa en el fet de definir un coeficient d’optimisme (referent al desenllaç, que ha d’estar entre 0 i 1. Consegüentment, també hi ha un coeficient de pessimisme que serà 1 -.

V = (D₁ · D₁₂·()) =

...

  • Criteri de Savage. Crear una nova matriu de desenllaços en termes d0oportunitat, substituint els valors que teníem en principi per les diferencies o perjudicis que s’hagin presentat per no haver elegit la millor estratègia, són les pèrdues o els costos d’oportunitat per no haver elegit correctament. Es prenen els resultats més bons de cada estat de la naturalesa i s’hi resta el valor de cada desenllaç. Aleshores, amb els resultats es tria el pitjor resultat ja que representa el mínim perjudici.
  1. Arbres de decisió

Eina que utilitza una persona que decideix que vol prendre una decisió única. L’arbre es una forma de representar la informació disponible i totes les alternatives s’hi poden trobar.

Fases d’elaboració d’un arbre de decisió.
  1. Determinar on es vol arribar.
  2. Representar amb l’arbre totes les alternatives possibles.
  3. Determinar-ne els resultats i marcar els punts finals.
  4. Prendre nota de la probabilitat que hi pot passar a la representació de l’arbre.

Per fer-ho cal utilitzar tres elements:

Punts de decisió.

Esdeveniments.

Resultats esperats.

Una vegada fet l’arbre de decisió, cal fer us de tota la informació econòmica que es té per arribar a una decisió ajustada. I fer el càlcul següent:

E = ( D₁ · Probabilitat/100) + ( D₁₂ · Probabilitat/100) + (...)=

El departament de recursos humans

Perquè una empresa funcioni cal una bona gestió de recursos humans, es necessita una bona organització del treball, ja que es considera l’element humà vital per el bon funcionament de l’empresa.

5.1 L’element humà dins de l’empresa
Importància de l’element humà dins de l’empresa

Està format per les persones que col·laboren en l’organització i evolució de l’activitat empresarial. Els components de l’element humà són fonamentalment els següents: