L'economía com a ciencia social

Economía # Escola neoclàssica. Societat. Intercanvi. Postkeynesiana. Producció i reproducció. Preus. Mercats. Rendes

  • Enviado por: Anna Quintero
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 49 páginas
publicidad
publicidad

Tema 1. L'economia com a Ciència Social

- L'economia com a C. Social: Existeix la ciència, i una de les ciències que hi ha són les C. Socials, a les que pertany l'economia. Dins l'economia hi ha diversos corrents de pensament econòmic. Actualment hi ha una crisi del pensament, perquè es comencen a qüestionar coses evidents. Mites: descobrim algunes idees de la societat que no són evidents i deixen de ser mites perquè es qüestionen.

A. Ciència Coneixement Veritat

Aquesta concepció de la ciència és una construcció social. Separació home i natura: la separació dualista del món és la construcció que fa possible la noció de ciència. Aquesta separació equival a la separació objecte i subjecte. Tots aquests conceptes són abstraccions sobre la qual es construeix la noció de ciència, a través de l'objectivitat. El coneixement ha de ser objectiu.

B. Tecnologia Transformació Eficàcia

La transformació comporta certa agressió. Com a cultura som agressius. Una cultura agressiva com la nostra es basa en un signe agressiu. El coneixedor va a buscar coneixement. La nostra cultura ha colonitzat les altres cultures, aleshores ha aparegut el desenvolupament. Estem a dalt de tot del progrés perquè tenim la veritat. La tecnologia és l'aplicació de la ciència.

C. Legitimació: La nostra cultura ha dominat el món. El poder s'ha de legitimar. Ho fem dient que la tecnologia és l'aplicació del coneixement. Occident així legitima el seu poder.

- Criteri de veritat: Procediment per saber si els enunciats que la ciència formula són veritat o no. El coneixement de la ciència acumulatiu va canviant a través dels criteris de veritat. Així obtenim dos tipus de ciències:

· Formals: Les afirmacions o enunciats s'han obtingut a través d'un procediment lògic.

· Reals: El seu criteri és la contrastació empírica. Un enunciat és real si la veritat es comporta com ell ho diu. El model de les ciències empíriques reals és la física, que ha estat model de tota ciència perquè segueix el procediment de l'experimentació. Hi ha dos tipus de ciències:

- Naturals: Estudien la natura

- Socials: Estudien la societat

Totes dues han de construir una objectivitat

19. Febrer. 1997

Objecte Subjecte

C. Naturals Natura Home Coneixement objectiu

C. Socials Home Home

Coneixement Objecte

C. Naturals Acumulatiu No canvia, és permanent

C. Socials No acumulatiu Canvia al llarg del temps

Les C. Socials, si volen ser ciències reals, han de resoldre problemes que les ciències naturals no tenen:

· Experimentació: Les C. Naturals poden experimentar.

- Modificar fenòmens: al laboratori s'aïlla un fenomen i es modifica.

- Llibertat de variació de factors que influeixen en els fenomens: Permet repetir en les condicions que determinen un fenomen.

Piaget diu que no totes les ciències naturals són experimentals. Aquest procés d'experimentació no es pot fer amb la societat. L'astronomia és l'observació sistemàtica (no experimentació)

· Unitat de mesura: Les C. Socials no tenen una unitat de mesura comuna. Es diu que la C. Moderna neix de l'aplicació de les matemàtiques als fenòmens de la natura. És a dir, a la possibilitat de quantificar, d'expressar fenòmens de forma quantitativa i mesurar-los.

Actualment les C. Socials no tenen una unitat de mesura comuna. Els economistes plantegen el problema de la unitat de mesura econòmica. L'economia no és una C. Experimental.

· Ideologia: “Visió global inconscient” (a priori) El problema que es dóna a les C. Socials és que no tots els científics socials veuen el tema igual:

- Schumpeter (austríac): En tot procés científic hi ha dos nivells (el problema es resol fàcilment):

· Recollida de materials: Els economistes tenen les idees prèvies del que volen estudiar. El nivell ideològic, de pensament és on es manifesta la ideologia dels economistes.

· Anàlisi: Cal utilitzar uns instruments, unes eïnes, es veu l'economia com una caixa d'eïnes. És el nivell científic, la capacitat de formar models sectorials que separen economia, béns de consum i béns de producció.

Així es veu quan fem ideologia i quan fem ciència. Fem ciència a partir d'on nosaltres volem.

- J. Robinson: Entre ideologia i ciència, no hi ha una capacitat de separar a priori.

24. Febrer. 1997

- Diferència entre C. Socials i C. Naturals: El problema de les C. Socials per ser científiques com les C. Naturals.

· Experimentació

· Ideologia: Visions:

- Existeix la capacitat a priori de separar el nivell ideològic del científic:

· Ideològic: Pensament

· Científic: Anàlisi La conseqüència d'això és que només hi ha una ciència, quan discutim les coses objectives.

- No hi ha separació a priori entre ideologia i ciència. Això vol dir que hi ha tantes economies com escoles de pensament. El problema que es planteja l'economista és que treballa alhora amb la ciència i la ideologia. Implico el meu pensament en la ciència. Hi ha tantes ciències o economies com escoles de pensament.

- Les C. Socials amb la primera visió poden ser científiques, però amb la segona es diu que tenen una problemàtica específica, ja que no poden separar ideologia i ciència.

- Pas de les C. Socials a l'economia:

· Les C: Socials tenen com a objecte la societat (les C. Naturals tenen com a objecte la natura - biologia, física, química...). La societat és molt complexa i cal subdividir-la en temes (economia, comunicació, història...)

· El problema és que no hi ha una sola economia. La divisió de la societat en àmbits no és evident, és una construcció que varia segons les escoles. Hi ha tantes societats com visions socials tenim.

SOCIETAT ECONOMIA PROBLEMES CONCEPTES

· Hi ha diverses economies, perquè hi ha diverses versions de la societat. Així, cada escola es planteja uns problemes i promou uns conceptes diferents de les altres.

- Hi ha dues grans escoles d'economia que responen a l'existència de dues formes de contemplar la societat:

· Neoclàssica: Correspon als liberals, o al neoliberalisme. És una escola científica i creu que només hi ha una economia (Schumpeter)

· Postkeynesiana: Correspon a la postura política socialdemòcrata o més d'esquerres. Diu que hi ha dues economies. (Robinson)

- ESCOLA NEOCLÀSSICA:

· Origen: 1880. De forma simultània i independent els economistes donen una nova visió de l'economia. És la Revolució Marginalista: revolució vol dir que els economistes fan llibres d'economia amb una nova concepció que canvia radicalment l'economia clàssica acceptada fins el moment. Enceta la idea de fer una economia científica. La revolució es va fer amb l'aplicació de les matemàtiques, per això és marginalista, perquè una de les eïnes que s'introdueixen és el càlcul marginal. El més significatiu és el canvi de nom:

Political Economy Economics (vol ser més neutral, sense política)

· Definició d'economia: Robbins 1932. L'economia és l'estudi de la conducta humana com a relació entre fins i mitjans escassos que tenen aplicacions alternatives.

Els fins són il·limitats (per això es diu que l'individu és insaciable) Per satisfer els fins, l'home té uns mitjans limitats (escassos) i que tenen aplicacions alternatives. L'individu ha d'escollir i jerarquitzar finalitats (per això és lliure d'escollir) per obtenir la màxima satisfacció, i per això usarà la raó. Quan l'home tria està fent economia, l'activitat econòmica és l'activitat d'elecció. Elecció i escassetat són paraules clau per l'economia neoclàssica. És l'economia d'elecció, i l'elecció es dóna perquè hi ha escassetat.

· Visió de la societat: La societat té tres característiques:

- Atomisme (individualisme): La idea essencial és que la societat està formada, constituïda, a partir de l'individu. Tatcher va dir “No hi ha societat, només hi ha individus”. L'individu és autosuficient, està aïllat i s'entén amb sí mateix. Aquesta abstracció de l'individu comporta unes característiques:

· Racional

· Lliure: És un atribut de l'individu, hi ha llibertat d'elecció. La seva llibertat es limita a l'elecció.

· Insaciable

Es pot parlar d'economia a partir de la conducta d'un sol individu aïllat, com per exemple Robinson Crusoe.

- No història

- No conflicte

26. Febrer. 1997

- No conflicte: Adam Smith planteja i resol aquest problema. La idea de no conflicte va lligada a la d'individualisme. L'individu és egoista perquè vol satisfer les seves necessitats, busca el seu màxim plaer. Com es transforma l'egoïsme en harmonia? La institució que resol aquest problema és el mercat (intercanvi). Un instint elemental de l'home és l'intercanvi. L'home fa un “contracte social”, fa un pacte per no barallar-se. Smith diu que l'estat és harmònic perquè l'individu tendeix a l'intercanvi.

A partir de l'egoïsme, aconseguim la satisfacció, el vici de cadascú el convertim en virtud de tots. Tothom està millor amb l'intercanvi. El fonament social és l'intercanvi, tots som individus que intercanviem.

EGOÏSME INTERCANVI SOCIETAT MILLOR

El mercat és oferta i demanda. Darrera de l'oferta estan els empresaris, i darrera la demanda està el consumidor. L'individu una vegada ofereix i una altra demanda, intercanvia els papers, els rols. Aquí no hi ha conflicte perquè tots som empresaris i consumidors. Cada cop que fem un intercanvi estem molt millor.

L'estat ha d'intervenir perquè el mercat funcioni, diu Smith. És més intervencionista que els liberals actuals. El mercat s'ha de protegir perquè funcioni, però un cop està establert, el mercat funciona sol. Tot mercat suposa mercaderia homogènia i oferents diferents, de manera que el preu és correcte, l'intercanvi és just.

ESCOLA NEOCLÀSSICA

Adam Smith Economia Societat

“Contracte Social”

Conducta humana - Atomisme Lliure

- Fins Racional

- Mitjans Insaciable

elecció - No història

escassetat - No conflicte

Egoïsme

Mercat Intercanvi

oferta demanda

empresari consumidor

· Observacions:

- Es creurà en el model neoclàssic si es creu en un societat d'atomisme, sense història i sense conflicte. L'objecte de l'economia dels neoclàssics és la conducta humana quan té una forma d'elecció. Qualsevol elecció que impliqui finalitats il·limitades i mitjans escassos és economia. Aquesta ciència té un objecte formal, té un elevat grau d'abstracció. És una ciència formal i no gaire real. Si no hi ha elecció, no hi ha economia.

- La norma és aquesta racionalitat que fa que fem una elecció (elegim en base a la raó). Els neoclàssics diran que en crisi econòmica, el que cal és liberalitzar els mercats i fer-los competitius.

- ESCOLA POSTKEYNESIANA:

· Origen: Keynes és un economista anglès. Tots els que no són neoclàssics (moviment majoritari), són postkeynesians. L'escola clàssica és la de David Ricardo, Karl Marx i Adam Smith. El que fan els neoclàssics és trencar amb la tradició clàssica. Keynes és la continuïtat de l'escola clàssica. Keynes també ha estat reivindicat pels neoclàssics. Marx és un economista clàssic.

· Definició d'economia: L'economia estudia els processos de producció i distribució entre grups socials. Aquesta definició s'inspira en la de Ricardo al seu llibre.

· Visió de la societat: (oposada a la visió dels neoclàssics)

- Grup social: No hi ha individus, hi ha grups socials. És oposada a la determinació de la conducta individual. Emfatitza la determinació a partir del grup. La llibertat individual no explica la societat, sinó que ho fa la interacció entre els grups. No hi ha elecció, sinó determinació o condicionament. Tot individu pertany a un grup i la seva conducta està determinada pel grup. Aquí és impensable el concepte de Robinson Crusoe. L'economia no és reduïble a l'individual, és una qüestió social.

- Històrica: Oposada a la no història dels neoclàssics

- Conflicte: Oposat al no conflicte dels neoclàssics.

ESCOLA POSTKEYNESIANA

Keynes Economia Societat

Escola clàssica: Processos de - Grup Social

Ricardo producció i Determinació

Marx distribució entre - Història

Smith grups socials - Conflicte

Economia capitalista Societat capitalista

Economia feudal Societat feudal

3. Març. 1997

- Conflicte: Els grups socials de la societat són excloents. Si un és treballador no és capitalista, i a l'inrevés. Els neoclàssics diuen que l'individu és lliure i que l'equilibri social es fa amb el mercat. Els postkeynesians diuen que la societat està en conflicte. L'economia la interpreten com a producció i distribució a partir del conflicte social en el terreny econòmic. El conflicte està bàsicament en l'àmbit de la distribució. Per ells l'economia és bastant determinant. El conflicte es produeix entorn a l'apropiació de l'excedent econòmic (allò que és més gran que el consum necessari). Normalment el grup que domina és el que s'apropia de l'excedent i són els dominants qui el produeixen. En cada societat tindrem un conflicte entorn a un excedent i això es traduirà en la idea que l'economia és un sistema. L'economia és un conjunt de processos que engloben tots els individus. Cada sistema econòmic tindrà un excedent, uns processos de producció i una distribució característica. La societat és una globalitat on es troba un sistema econòmic amb certa autonomia sobre el sistema social.

Un altre concepte clau és el de reproducció (pels neoclàssics no existeix, com no existeix el concepte d'excedent). Parlem de la reproducció dels elements i relacions del sistema.

La idea de crisi està lligada al sistema de reproducció. Pels neoclàssics el més important era escollir bé, pels postkeynesians el més important és entendre, determinar i trobar les lleis històricosocials que expliquen la reproducció del sistema econòmic. Aquesta serà la tasca dels economistes. Per tant, tot sistema econòmic estarà sotmés a unes lleis de reproducció.

El mercat pels postkeynesians és el lloc del conflicte entre grups socials. L'interpreten amb l'excedent, el conflicte i els grups socials.

- Ecologia: Diu que l'home és igual a la natura. No separa sinó que identifica home (subjecte) i natura (objecte). Això significa una crítica a l'economia neoclàssica i postkeynesiana. Els ecologistes critiquen l'economia com a objecte autònom. La realitat es pot configurar en tres esferes.

biosfera

activitats humanes

economia

L'esgotament dels recursos naturals i la degradació del medi ambient són els processos que porten a la destrucció de la societat. L'esgotament i la degradació l'home les fa en funció de la lògica econòmica que porta a la destrucció i està en contradicció de la lògica de la biosfera. L'economia s'hauria de subordinar a la lògica de les activitats humanes sobretot de la biosfera.

La lògica de l'home ha de concordar amb la lògica de la biosfera. La lògica de l'economia ens ha “separat”. L'home és l'única espècie capaç d'autodestruir-se. L'única manera de solucionar-ho és fent que les activitats econòmiques se sotmetin a la lògica de la biosfera.

El creixement de l'economia és la raó que ens porta a esgotar i degradar la natura. El creixement és bo en sí pels postkeynesians i també pels neoclàssics. Llavors, quines polítiques econòmiques afavoriran el creixement econòmic? Aquí és on no es posen d'acord.

La biosfera és el conjunt d'ecosistemes. Un biòtop és el lloc que conté els recursos que fan possible la vida d'una biocenosi (espècies). No es pot parlar d'espècie al marge dels recursos.

Lleis de termodinàmica: conservació de l'energia i llei d'entropia (quan passen d'una energia a una altra la degraden).

El petroli és un sistema tancat, perquè s'esgota, però la vida és un sistema obert. La unitat de mesura és l'energia.

El preu del mercat del petroli ens fa extreure més petroli. Hem de valorar la producció en termes d'energia. S'ha de controlar l'intercanvi energètic amb la natura. L'economia hauria d'actuar amb una comptabilitat de termes energètics.

5. Març. 1997

LECTURES COMPLEMENTÀRIES:

Tema 2: Producció i reproducció. Conceptes bàsics

Torres López p. 44 - 60

Bricall p. 1 - 13

Napoleoni p. 24 - 36

Tema 3. Intercanvi i preus

Bricall p. 13 - 21

Napoleoni p. 123 - 149

Tema 2. Producció i reproducció. Conceptes bàsics

- Els models són la manera amb la qual les C. Socials fan l'observació sistemàtica. Són la forma que tenen les C. Socials de plantejar els problemes, quan no es pot experimentar. L'economia, en particular, fa l'observació sistemàtica, i com tota C. Social, opera amb models.

- Aquesta construcció de model implica una separació, implica aïllar un fenomen. La separació serveix per introduir la idea d'abstracció. Un model és un procés d'abstracció del que és fonamental, deixant de banda el que és accessori. El punt de vista ens el dóna el fenomen que volem analitzar, el model serveix per solucionar un problema. El model respon a la idea que fem un conjunt d'hipòtesis sobre la realitat.

Un exemple de model és un mapa. Vol dir que tinc un problema que vull plantejar, per exemple un problema de xarxes de comunicació. Vull tractar un problema i per això necessito un model. El problema que hem plantejo és la comunicació a Catalunya. Al mapa poso allò que és fonamental i m'oblido del que és accessori.

- Hem de construir el model més general per veure les característiques més importants de l'economia.

Sistema econòmic

- Circularitat Distribució

* 3 * 2

Treball

Consum

Necessitats Recursos Productes

naturals

- Reproducció

* 1

- El treball és l'element comú a tots els sistemes econòmics. El treball explota els recursos, fa productes, que es distribueixen. Els productes es consumeixen satisfent les necessitats. El que és economia és més que tot això. La globalitat és economia, no les seves unitats.

- Aquest esquema ens permet veure un element de tot sistema econòmic: Circularitat (postkeynesià, oposada a la linialitat dels neoclàssics). Una altra idea és la reproducció (postkeynesiana). La reproducció s'entén en termes de continuació de la circularitat. Reproducció vol dir la continuïtat d'aquesta circularitat. La manca de reproducció és crisi. El sistema econòmic és un tot i la reproducció és la capacitat de mantenir la circulació. Tot sistema econòmic ha de mantenir la circulació assegurant la correspondència entre els productes obtinguts i les necessitats (* 1). Cada sistema social plantejarà els problemes de manera específica. Cal que hi hagi una distribució (* 2) perquè si hi ha aliments i gana, però no es connecten, el sistema no funciona. També calen mecanismes per adquirir els productes - diners- (* 3).

- Cada societat té el tipus de crisi que té segons l'estructura social i el sistema econòmic. A cada societat específica hi ha uns procediments concrets. No hi ha problema econòmic al marge de les condicions socials. Economia aquí és sistema econòmic i no la conducta humana d'elecció que diuen els neoclàssics.

- Conceptes:

· Necessitat:

- Neoclàssics: És el primer element del procés linial de l'economia. Es parteix de les necessitats de l'home “Tot home pel fet de ser home, té necessitats” (abstracció). Les necessitats fan referència a les finalitats. El procés linial acaba amb el consum. Segons els neoclàssics, el cotxe privat és majoritari perquè hi ha una necessitat de transport i un ventall tècnic per escollir. L'home decideix racionalment que la millor opció és el cotxe privat. L'home escull lliure i racionalment que la millor opció és el cotxe privat.

- Postkeynesians: Inscriuen les necessitats en un context de determinació. Observen què determina que el cotxe sigui majoritari. El cotxe ja no és fruit de l'elecció lliure i racional. Una determinació seria la configuració territorial (separació feina, llar, oci) per tant l'home necessita transport. Una altra determinació és que la producció és per guany (la producció de cotxes és més rendible que la producció de trens). L'última determinació és d'aspecte simbòlic; la gent té cotxe no perquè vol tenir-lo racionalment, sinó perquè l'estatus es mostra amb el consum. El cotxe és per tenir-lo no per usar-lo. (EXAMEN)

10. Març. 1997

· El TREBALL és l'element central del sistema econòmic dels postkeynesians igual que el mercat ho és pels neoclàssics. La societat moderna gira entorn el treball. El treball és l'activitat conscient de despesa d'energia per transformar el món exterior (primacia de l'activitat sobre el pensament). El més important és transformar el món i no pas entendre'l (Marx).

· Recursos naturals: Les seves qualitats no són reproduïbles. Deriven de la natura i per tant no és produït per l'home i no reproduïble.

· Béns de producció (Napoleoni):

- Tres característiques:

· Produïts: conseqüència d'un procés de producció

· Satisfan indirectament les necessitats dels homes.

· La seva funció és augmentar l'eficàcia del treball.

- Hi ha dos grans tipus dels béns de producció (objectes i mitjans)

· Objectes: Matèries primeres i productes semi elaborats. Són transformats pel treball humà i no són durables. No són recursos naturals perquè els béns de producció són productes (produïts)

· Mitjans: Eïnes i màquines. Són béns de producció durables.

· Béns de consum: Són béns produïts que satisfan directament les necessitats. N'hi ha de durables que es consumeixen en cada acte de consum (aliments) i durables com la cuina, la paella, el cotxe, la nevera. El taxi satisfà les necessitats de transport (bé de consum) i és un cotxe per la família del taxista (béns de producció).

Consum Treball + Mitjans de producció Béns de consum

Necessitats Transformació Productes

Recursos naturals + Objectes producció Productes

Béns de producció

Forma de producció molt rígida = Técnica

- L'esquema de sistema econòmic plantejat des de la reproducció.

Els mitjans de producció i els objectes són molt més rígids que el consum. La tècnica és la forma de produir i determina la manera de produir. Si falla un dels elements de la técnica s'altera el producte final. La técnica de producció significa una rigidesa que no trobem en el consum. La reproducció de l'economia té el punt més sensible en l'àmbit dels béns de producció.

- L'economia postkeynesiana a diferència de l'enfoc ecologista, considera que la técnica s'encarregarà d'usar els recursos naturals:

· Fent més eficients les tècniques.

· La tècnica pot permetre descobrir recursos naturals alternatius.

- No es pot parlar de sistemes econòmics sense fer referència al sistema social, el qual està sotmès al sistema econòmic.

- Producció, distribució, etc... (fenómens econòmics). Els fenómens econòmics es desenvolupen en el temps i així aquests fenómens es redueixen a magnituds (matemàtiques).

Fenomen Magnitud Temps Flux

Stock

Flux: Magnitud que es mesura en un període de temps.

Stock: Magnitud que es mesura en un moment del temps.

Les magnituds es definiran respecte el temps.

Ex: Riu Flux m3 / s Mesurem un període

Stock m3 Mesurem un moment

10. Març. 1997 10.000 m3 Stock

10. Abril. 1997 12.000 m3 Stock

2.000 m3 / mes Flux

- No podem dividir un flux i un stock perquè tenen dimensions temporals diferents.

Ex: Renda per càpita = Renda = Flux (fa referència a un període)

Població = Stock

12. Març. 1997

- El patrimoni és tot allò que algú té. Abans d'Adam Smith, el ric era el que tenia el patrimoni i no la renda. Adam Smith diu que ésser ric o pobre depén de la RENDA. La riquesa moderna és la de l'activitat econòmica, la idea de renda i no de patrimoni determina la riquesa.

- MAGNITUDS ECONÒMIQUES: Com es passa de fenomen econòmic a magnitud econòmica?

· El fenomen primordial és la PRODUCCIÓ (transformació d'un objecte a través del treball). La magnitud és el PRODUCTE, que expressa el fenomen de producció. És el conjunt de coses obtingudes (béns i serveis) durant un any.

· El segon fenomen és la DISTRIBUCIÓ, que vol dir que el producte obtingut durant un any és assignat a través d'una norma social que diu que els membres d'una societat tenen dret a aquest producte. La magnitud que expresa la distribució és la RENDA, però és la idea d'ingrés.

- La traducció de fenomen a magnitud permet parlar de renda i producte per tractar temes de distribució i producció.

- La renda és el producte vist des de la distribució. Per tota economia tancada, la magnitud de producte ha de ser igual a la magnitud de renda.

FENOMEN (temporal) MAGNITUD (de fluxos)

Producció Producte Any

Béns i serveis

Distribució Renda (Ingrés)

Norma: Forma en què una societat s'organitza (feudal, comunista, teològica -productes són dels seus Déus-)

- El problema és com sumar els béns i serveis heterogenis. Com calculem el producte? Amb el treball es transformen materials com la fusta. Una taula que val 10.000 ptes. no correspon a la magnitud de producte ni a la producció. L'activitat de producció és la fabricació d'una taula amb un material que és la fusta. El que mesura l'esforç de producció és el VALOR AFEGIT. El valor afegit és el valor real d'un producte sense comptar la matèria prima.

Taula 10.000 ptes.

Fusta 3.000 ptes.

Valor afegit 7.000 ptes.

- El producte nacional és la suma de valors afegits. Per tota economia tinc el valor afegit que em determina el valor del producte.

17. Març. 1997

Càlcul precís de la magnitud del fenomen (Valor afegit)

Any 1

Any 2

Any 3

Preu taula

10.000 ptes.

10.000 ptes.

12.000 ptes.

Preu fusta

3.000 ptes.

4.000 ptes.

4.000 ptes.

VALOR AFEGIT

7.000 ptes.

6.000 ptes.

8.000 ptes.

- El mateix fenomen ha de tenir la mateixa magnitud. El preu és una mesura imprecisa.

- El preu taula vol dir: mercat + producte homogeni, que vol dir preu únic.

- A qualsevol fuster que fa taules, el Kg. de fusta li costa el mateix. Per tant, quan varia el preu de la fusta, varia per tots els fusters per igual. Cada fuster ven el producte del seu treball a preu de mercat, només hi ha un preu. Si el producte és homogeni, el preu és únic.

- Teoria del valor del treball = Hores de treball:

Escola clàssica: Valor treball

Escola neoclàssica: Utilitat marginal

Escola ecologista: Energia

- El Producte és Consum + Acumulació.

· Consum: Flux de tots els béns de consum consumits

· Acumulació: Flux de béns de producció i béns de consum no consumits en el període.

Designa el nivell global de l'economia.

- La Renda és Consum + Estalvi

· Consum: Adquirir béns de consum

· Estalvi: Renda no consumida

(NOTA: Estalvi és Acumulació en tot sistema econòmic)

19. Març. 1997

- En tot sistema econòmic tancat s'han de complir aquestes identitats:

Preu (P) = Renda (R)

Estalvi (S) = Acumulació (Ac)

Renda Producte

(decisions) (decisions)

- Hi ha subjectes que decideixen sobrela renda i per tant sobre l'estalvi i decideixen sobre el producte i per tant sobre l'acumulació. Les magnituds d'estalvi i acumulació han de ser iguals.

- L'ACUMULACIÓ és la magnitud que té com a components els béns de consum no consumits anualment i els béns de producció. El sinònim que té (de moment, fins a arribar a un altre tema) és inversió. Un altre sinónim és STOCK, la formació de capital. El CAPITAL (K) és el stock de béns de consum no consumits i de béns de producció.

Període:

Ki (Capital Inicial) Kf (Capital final)

- La diferència entre Ki i Kf és el stock final, és l'acumulació o formació de capital inicial. L'acumulació és la magnitud més important, perquè és la que està relacionada amb el creixement.

- L'acumulació des del punt de vista de la intencionalitat: quan es diu que s'ha d'invertir es fa en béns de producció. L'estalvi és la decisió sobre la renda. Al final d'un període la magnitud d'estalvi i acumulació ha de ser igual. El que no és igual són les decisions al principi del període sobre la renda i la producció. Quan hi ha molta gent que actua de forma independent, les decisions són diferents.

Tema 3. Intercanvi i preus

- Explicació d'un model de dos sectors, un bé de producció (pont) i un bé de consum (blat). Un sector és un conjunt d'unitats productives d'un producte, per exemple, el sector de l'automòbil és el conjunt d'empreses que fan cotxes.

- Durant un període, un any, analitzarem l'economia en la que es produeix un pont i la gent menja blat. Hipòtesi: el blat i el pont es produeixen amb treball homogeni mesurat en hores de treball.

Producte (P) = Renda (R)

Consum

(C)

Estalvi

(S)

Acumulació (Ac)

Bé producció PONT

600 hores.

300 h.

300 h.

600 h.

Bé consum

BLAT

500 hores.

*2

200 h.

300 h.

1100 hores.

500 h. *2

600 h.

600 h. *1

- L'estalvi és la part de renda no consumida (Renda - Consum = Estalvi)

* 1. Acumulació = Béns de Producció + Béns de Consum no consumits

Béns de Producció (600 hores) + Béns de Consum no consumits *2 (0 hores) = 600 hores.

* 2. S'ha consumit tot el blat

2. Abril. 1997

- El producte del sector dels béns de producció (pont) va destinat a l'estalvi, per tant no hi ha acumulació de béns de consum.

- Es consumeix tot el blat, i per això es calcula la part de la renda no consumida (ESTALVI) = Part de la renda no consumida. Però l'estalvi no és ni pont, ni blat. Aquest model pot ser aplicat a qualsevol situació.

- EXPLICACIÓ DE L'EXEMPLE:

· A nivell d'una economia global, tot el blat produït és consumit, mentre que el pont, com a bé de producció no és consumit. Sobretot no pot haver més acumulació que producció. La gent que fa el pont menja blat i no menja pont. L'acumulació del blat, en acabar l'any és zero.

· El consum de tota l'economia ens ha donat 500 h. Entenem globalment només consum de blat perquè el pont no es pot consumir. Així, doncs, si el consum (de blat) era 500 h. i la seva producció també, la seva acumulació (la del blat) serà nul·la. L'acumulació es mesura en hores de treball.

· Diferència entre les magnituds econòmiques de pont i blat: les magnituds econòmiques no són magnituds físiques. L'estalvi per exemple, no és una magnitud física ni de pont ni de blat, sinó que és la part de renda (que no és ni pont ni blat) destinada a no ser consumida.

· El producte del bé de producció (pont) va destinat al l'estalvi. No hi ha acumulació de béns de consum.

· A partir de la relació S " Ac, què ens amaga aquest esquema o plantejament que hem fet? Aquesta igualtat S " Ac ens amaga una sèrie de processos:

· El pont és l'acumulació i per tant, si hi ha pont, hi ha estalvi. Si hi ha hagut acumulació és perquè els membres d'una comunitat han generat un estalvi (S).

· L'estalvi (S) generat al sector del blat és el que ha permés el consum dels treballadors i ha canalitzat la construcció del pont amb hores de treball.

Canalització de l'estalvi cap a l'acumulació Finançament

Transferència (fer possible)

L'estalvi és el que fa possible l'acumulació. Per això parlem de les entitats financeres o bancs, ja que fan que l'acumulació sigui finançada per l'estalvi. Si no hi ha capacitat d'estalvi no hi ha acumulació.

· La construcció d'un pont suposa la idea de preu, d'intercanvi.

· Que hi hagi o intervingui la decisió (econòmicament parlant, DEMANDA). Tot procés d'acumulació/producció implicarà en economia una decisió, una demanda, un intercanvi i un finançament.

- En tot sistema econòmic es donarà una demanda, relacionada amb un preu, que implica un intercanvi i un posterior finançament. Però com relacionem aquests termes, com i a què els atribuïm? Tot això ho veurem si introduïm en aquest esquema unes condicions productives. Per saber qui demanda el pont i perquè, qui el financia, hem d'anar a l'àmbit de les condicions socials. A cada sistema econòmic es contestaran de forma diferent les anteriors preguntes, perquè seran decisions (tipus de propietat) que es prenen diferents i concretes.

- A partir d'unes condicions productives, sabem unes condicions socials que donen resposta a aquelles quatre preguntes o problemes econòmics.

- Com es podien haver dut a terme les coses:

· Els del blat van demanar la construcció d'un pont. Això dugué irremeiablement a l'especulació d'un preu que estarà força relacionat amb les hores de treball emprades.

· Els del pont necessitaven estalvi i l'han aconseguit. Però no es pot dir que els del blat hagin comprat el pont.

· De quina manera els del pont han aconseguit estalvi? Mitjançant un crèdit proporcionat per una entitat financera que ha guardat els estalvis dels del blat i que anirà a convertir-se en estalvi del sector pont. O bé també mitjançant accions en borsa.

· Quan parlem de crèdit o accions parlem de mecanismes de finançament que l'únic que fan és transferir l'estalvi a l'acumulació. Veiem diferents formes perquè això passi:

- Directament amb crèdits (agafant diners dels estalviadors per donar-los a d'altres), Accions

- Indirectament.

· Als del blat els interessa perquè guanyen uns interessos ja que un crèdit implica un retorn. Malgrat tot, la majoria de vegades qui acaba guanyant és la banca.

- Anem al problema del preu: Jo puc dir que el pont val 600 hores, però si ho puc dir és perquè hi ha una diferència, un preu real que implica un estalvi. Un pot dir quan val un pont, però tasar-lo en un altre preu molt diferent. Així, el preu no deixa de ser un altre mecanisme de finançament. Tot aquell que puja el preu d'una cosa el que està fent és destruir i acumular tota una sèrie d'estalvis. S'enriqueix mitjançant els estalvis dels altres.

- Però, ara bé, aquell esquema que hem fet prèviament, no ens serveix per resoldre el problema del preu (que els preus estiguin indeterminats). I aquesta problemàtica radica en el pont ja que aquest no actua com a bé de producció. No augmenta l'eficàcia del treball perquè la producció del producte es duu a terme en un període de temps llarg, i per tant, fins al final no ens servirà de bé de producció.

7. Abril. 1997

- Piero Sraffa va voler fer un model on planteja el problema dels valors i dels preus. Planteja un model de dos sectors que intervenen en la producció de l'un i de l'altre.

Blat (B) 280 B + 12 F 400 B No hi ha excedent

Ferro (F) 120 B + 8 F 20 F

400 B 20 F

- La tècnica productiva del blat vol dir quantes unitats de blat fan falta per una unitat final de blat.

· Per produir 400 B fan falta 280 B, per tant per produir 1 B caldrà 0,7 B.

400 B 280 B

1 B 0,7 B

Per produir 1 B (una unitat de blat) fa falta 0,03 F.

Això és la tècnica productiva del blat.

- La tècnica productiva del ferro vol dir quantes unitats de ferro fan falta per una unitat final de ferro.

· Per produir una unitat de ferro calen 6 B i 0,4 F.

- Si aquesta tècnica no varia, i el consum tampoc, no es generarà excedent. El sector del blat necessita 280 B i 12 F i produeix 400 B, per tant li sobren 120 B. El sector del ferro necesita 120 B i 8 F, aleshores li sobren 12 F dels 20 F que produeix. El que li sobra a un li falta a l'altre.

NECESSITA SOBRA FALTA

Blat 280 B + 12 F 120 B 12 F

Ferro 120 B + 8 F 12 F 120 B

- Aquest sistema només es pot reproduir si el sector blat rep 12 F i si el sector ferro rep 120 B. Si l'intercanvi és diferent no funciona el sistema. Per cada

10 B s'intercanvia 1 F. Aquest és el PREU RELATIU. Aquest sistema només es pot reproduir si el sistema de preu relatiu és 10 B = 1 F

- Hi ha dos productes i un únic preu. Tot sistema econòmic sense excedent i amb reproducció simple, només es reproduirà amb un sol sistema de preus relatius (10 B = 1 F)

- L'altre model era el del Blat i el Pont mesurats pel valor Treball. Es mesuren valors absoluts:

Blat 600 hores

Treball Hi ha dos preus

Pont 500 hores

VALORS ABSOLUTS

- Al model de blat i ferro, en canvi, els valors són relatius.

- Fins fa 30 anys, l'or era numerari al mercat internacional, tota mercaderia es podia valorar en or. L'or servia per comparar. Quan val un gram d'or? Un gram d'or, perquè l'or és el numerari.

- Qualsevol sistema o economia sense excedent només té un únic sistema de preus relatius que fa possible la reproducció d'aquest sistema o economia. Aquest model vol dir que siguin quines siguin les condicions socials, el preu relatiu depén de les condicions tècniques, de la tècnica productiva

Blat 280 B + 12 F 575 B Excedent: 575 B - 400 B = 175 B

Ferro 120 B + 8 F 20 F

400 B 20 F

- Es poden aconseguir 575 B canviant la tècnica. Ara tenim excedent i no podem situar el preu relatiu. Ara hi ha excedent i les condicions productives no determinen on va a parar l'excedent. Caldrà alguna indicació sobre el destí de l'excedent, i aquesta serà la NORMA SOCIAL DE DISTRIBUCIÓ DE L'EXCEDENT, haurem d'especificar les condicions socials. En l'actualitat tenim la norma social CAPITALISTA, que distribuirà l'excedent.

- El GUANY és la categoria d'ingrés, el tipus d'ingrés, que correspon al capital o capitalista. El guany el contraposem al salari, que és l'ingrés que li correspon al treballador.

Segons el capitalisme:

· Capitalistes Propietaris Béns Producció Guany (ingrés capitalista)

· Treballadors No propietaris Salari (ingrés treballador)

- Segons els neoclàssics i els postkeynesians, els mercats són lliures perquè el capital es pot moure d'un lloc a l'altre. Si el mercat és lliure, els capitalistes poden invertir a diversos mercats, i per tant poden distribuir l'excedent. La norma de distribució de l'excedent és IGUALTAT DE TAXA DE GUANY. La taxa de guany és la relació entre el guany i la inversió (G/I). Si tots els capitalistes poden invertir lliurement, la taxa de guany s'igualarà, per la competència entre capitalistes. Així, amb aquest model, la taxa de guany de la producció de blat serà igual a la de producció de ferro. El sistema de preus estarà determinat per la taxa de guany. Els preus han de permetre que les taxes de guany siguin les mateixes.

Taxa de guany = r

Preu B Preu F

= 1 = Preu relatiu (p)

Preu B Preu B

Inversió dels productors de blat: (Equació)

(280 + 12 p) · (1 + r) = 575 280 és invariable perquè el blat és numerari

p= Preu relatiu

1 = Per recuperar la inversió

r = Taxa de guany

Exemple: Tinc 100 milions al banc i em donen un 20 % d'interès.

(100) + (1 + 0,2) = 120 milions

Resolució de l'exemple de blat i ferro:

(280 + 12 p) · (1 + r) = 575

(120 + 8 p) · (1 + r) = 20 p

Resolució: p = 15 1 F = 15 B 1 B = 1 B

r = 0,25

- Els mercats competitius fan que els capitalistes tinguin el mateix guany i per tant, tan és on inverteixis. Què vol dir aquest resultat? Una economia capitalista per reproduir-se només ho pot fer amb una única taxa de guany i un únic sistema de preus. Això vol dir que a l'economia capitalista els preus no són arbitraris, els mercats formen els preus, però no els determinen.

- Un únic preu implica una condició molt rígida. El sistema capitalista només es pot reproduir amb un únic sistema de preus. Hi ha oferents i demandants, però perquè el capitalisme es reprodueixi, les seves necessitats han de determinar un únic sistema de preus. Si hi haguessin altres sistemes de preus, el capitalisme estaria abocat a contínues crisis. El model ha mantingut una hipòtesi que ha mantingut la rigidesa de la conclusió.

9. Abril. 1997

- Hem de revisar el nostre model perquè la culpa d'aquesta rigidesa és la nostra hipòtesi, perquè el capitalisme no és tan rígid.

- No lliga que a les condicions de reproducció diguem que hi ha una taxa de guany i a les condicions socials parlem de guany (benefici dels propietaris) i de salari (benefici dels no propietaris). Això són condicions socials i no de reproducció.

- Quan considerem que el consum era constant, el salari també havia de ser constant i això desmuntava la teoria. Si el capitalisme avança i es manté és perquè la condició salari (W) és una constant que no és manté.

- El salari és una tercera incògnita de l'equació feta abans (r, p, W). Això vol dir que hi ha moltes solucions possibles. La variable que queda fixada pot variar segons l'escola econòmica. La hipòtesi del salari variable significa que una part de l'exdecent pot anar a parar als salaris i no tot al guany.

- L'escola clàssica volia dir que era per sistema. Però el capitalisme determina la taxa de guany perquè si és ell qui determina quina variable ha de ser la primera a fixar-se. La taxa de guany o salari venen donats, definits, perquè depenen de l'excedent.

- A l'economia capitalista qui pren les decisions són els capitalistes. Manen sobre la inversió i la producció. Inverteixen per obtenir un guany. El que determinarà les seves decisions serà la taxa de guany. r = G/I

- La taxa de guany que esperen obtenir és el que provoca la seva decisió. Per a cada taxa de guany tindrem l'estructura de preus que fa possible aquest guany i determina el salari.

- La distribució de la renda entre guany i salaris és una qüestió política. El límit inferior de la taxa de guany és el tipus d'interès (i). Només hi ha inversió si r>i.

- El salari constant era la hipòtesi dels clàssics, sobretot de Marx. El pensament crític modern (hereus de la tradició marxista) rebutja dues hipòtesis bàsiques de Marx: salari constant i teoria del valor treball.

- Punts principals de la teoria crítica:

· El problema que Marx planteja és resoldre la contradicció que hi ha perquè el capitalisme apareix com un sistema d'acumulació i que l'intercanvi és igualitari (des del punt de vista polític i econòmic respectivament).

· David Ricardo resol aquesta contradicció amb la teoria del valor treball. Intenta fixar-se en perquè una cosa és més cara que una altra, i arriba a la conclusió que és segons el treball requerit (valor treball). Tota mercaderia té un valor d'ús (utilitat) i un valor de canvi (el que es paga són les hores de treball -en abstracte- socialment necessari)

- Els preus del mercat són ajustats només per l'oferta i la demanda però aquest no es fixa sinó que ho fa el valor de canvi.

- El treball és la substància del valor. Per mesurar-la s'ha de fer en abstracte (segons el càrrec del treballador). Aquesta és la magnitud relativa. Que sigui socialment necessari vol dir que determinen el valor treball d'un obrer.

- Marx afegeix a aquesta teoria de Ricardo el poder explicar l'explotació sense excepcions: si tot és mercaderia, els treballadors també en venen una que és la força del treball (= capacitat de treballar) que té un valor d'ús i un de canvi.

- D'aquí sorgeix el terme de la plusvàlua. La plusvàlua és el valor d'ús menys el valor de canvi. Marx deia per això que l'empresari no compra un valor d'ús sinó un valor de canvi en “comprar” la força de treball d'algú.

- Si un treballador treballa 12 hores, se li hauran de pagar 12 hores però li paguen el valor de canvi que diguem que és de 6 hores. Plusvàlua = Explotació (6 hores no pagades). El treball pagat és el que val, el que el treballador veu. Després, a part, el treballador podrà estar-hi tantes hores com sigui per fer la mercaderia.

- L'explotació no està a l'intercanvi sinó al capitalisme mateix. L'explotació és prèvia a l'intercanvi.

- El valor de canvi ens explica el salari. Un treballador cobra en funció, no del que fa, del que treballa, sinó del que costa mantenir-se aquest per treballar cada dia.

14. Abril. 1997

- Teoria del valor del treball (Marx): El valor d'una mercaderia es pot descomposar segons aquesta teoria en tres parts:

V = c + (v + p) Valor afegit

V = Preu

c = Capital constant. Matèries primeres, part material utilitzada per fer el producte.

v = Capital variable. Valor de la força de treball. Salari.

p = Plusvàlua. Guany Excedent

- Marx pretén explicar el preu del producte (V). El preu es descomposa en capital constant i valor afegit (v + p). El guany a l'economia capitalista surt de la plusvàlua. Marx intenta explicar les categories del preu. Marx fa una explicació sobre el capitalisme a partir del valor treball de Ricardo, Marx teoritza sobre l'excedent a partir de la plusvàlua. La teoria de Marx falla al salari, no és coherent una teoria que considera el salari fix.

- El model de Sraffa (blat i ferro) és d'origen marxista.

Tema 4. Mercats, preus i rendes

Heilbroner Cap. 15, 16, 17

Torres López Tema 3 (31-33)

Robinson Tema 5 (187-206)

- Segons la visió dels neoclàssics i dels postkeynesians, el mercat són coses diferents. Pels neoclàssics el mercat és un lloc d'harmonia i pels postkeynesians és un lloc de conflicte.

- MODEL NEOCLÀSSIC (Abstracció, hipòtesi)

- La idea neoclàssica de mercat és el lloc on es troben l'oferta i la demanda, el lloc d'on surt el preu. El model explica què és l'oferta i la demanda i com surt el preu.

- La DEMANDA de mercat és una relació entre les quantitats demandades i els preus d'aquesta mercaderia. De tots els factors que incideixen en la demanda del producte només considerem les quantitats demandades i els preus. Prescindim de la renda dels individus, els gustos, els hàbits i els preus d'altres productes. Totes aquestes dades són fixes, ja estan donades, per tant la demanda és la relació entre quantitats demandades i els preus d'aquesta mercaderia.

Q d = f (p) Quantitat demandada = en funció dels preus

És una relació de comportament. Els individus tenen un comportament que relaciona quantitats demandades amb els preus, quantitats que es demandarien per cada preu del producte. Per cada preu possible del producte, els demandants demandarien unes quantitats de producte. A preus més alts, les quantitats demandades són més baixes.

Preu Preu alt, poca demanda

Preu mig, demanda mitja

Preu baix, demanda alta

Quantitats (Q)

- Això és la demanda dels individus que hi ha al mercat. Van al mercat amb aquesta funció de demanda. Això està donat en un cert moment, no hi ha temps, aquesta gràfica és instantània. Aquesta funció és una pura construcció teòrica, no existeix en la realitat. Aquesta gràfica és “el que jo compraria si el preu fos X”.

- Si això no existeix hem de justificar que té una consistència en la realitat. Hi ha dos arguments per donar versimilitud:

· Argument de la renda: Si res no varia excepte el preu, què passa? Tot és constant però varia el preu. Si l'ingrés en diners no varia (renda monetària) i el preu baixa, podré comprar més amb la mateixa renda. Si el preu baixa podré augmentar el consum d'aquest producte. Si el preu puja, en compraré menys.

· Argument d'utilitat: El pensament neoclàssic justifica que els consumidors es guien per la satisfacció o la utilitat. En termes tècnics parlen d'utilitat i com a constant psicològica, utilitat és decreixent, és satisfacció que ens dóna un producte. Cada unitat de producte em dóna cada cop menys utilitat. El primer bistec dóna més utilitat (satisfacció) que el cinquè bistec. El consum dóna una utilitat decreixent dels productes. Amb una renda tothom vol tenir la màxima satisfacció (utilitat) procurant distribuir la renda consumint productes que em donin la màxima utilitat (un bistec i una amanida enlloc de dos bistecs). Jo consumiré de manera que igualaré les utilitats. Només si el preu baixa em decidiré a augmentar el consum d'una unitat.

- L'OFERTA és creixent i estàtica. Amb preus més alts, els oferents ofereixen més. Si els preus són molt baixos, els oferents no ofereixen tanta quantitat de producte.

Q o = f (p) La quantitat ofertada = funció del preu

Preu

Quantitat (Q)

- El mercat és la trobada d'oferta i demanda. La inserció d'oferta i demanda és el Preu d'Equilibri i la Quantitat d'Equilibri:

Preu

P e

Q e Quantitat

- Tot això, el model de mercat, l'hem de comparar amb el món real, amb el que podem veure al mercat. En la realitat no hi ha un intercanvi sense temps, l'intercanvi instantani és només teòric, perquè en la realitat això és impossible. El punt (P e, Q e) és la intersecció de dues corves que no existeixen, perquè ens les hem inventat. Aquest punt ens diu que el punt d'equilibri satisfa simultàniament la conducta dels demandants i dels oferents. Així, no hi ha conflicte, hi ha harmonia. Si els mercats funcionen bé les conductes es realitzen correctament. Es fa aquesta gràfica que justifiqui l'harmonia entre oferents i demandandants, entre els individus.

- Aplicació en la realitat:

Preu

50 pts.

10.000 enciams Quantitat

- Aquest punt sí existeix, a diferència del punt (P e, Q e), però no és la intersecció de dues corves.

16. Abril. 1997

- Segons els neoclàssics i els postkeynesians, el mercat està format per:

· Mercaderia · Demanda · Preu

· Oferta · Quantitat

Per tant els mercats són competitius, i hi ha molts oferents i molts demandants.

- Segons el punt de vista dels neoclàssics, el mercat com a objecte econòmic és un conjunt de relacions de comportament. són relacions d'oferta i demanda intemporals.

Oferta Preu d'Equilibri

Equilibri

Demanda Quantitat d'Equilibri

Aquest equilibri té la propietat que és un punt d'intersecció de dues corves, i per tant és demanda i oferta alhora, satisfa alhora el comportament dels demandants i dels oferents.

Preu Oferta

P e

Demanda

Q e Quantitat

- L'economia neoclàssica té un caràcter normatiu. Si els mercats actuen lliurement assoliran l'equilibri i tothom satisfarà simultàniament la seva conducta. Els preus han de ser els d'equilibri, donats per mercats competitius. El mercat no només dóna equilibri, sinó que també és estable, quan es perd l'equilibri, és inestable. L'equilibri és un punt estable.

- Si augmenta la renda de la gent hi haurà més demanda i es farà una altra corva:

Preu O

P e'

P e

D `

D

Q e Q e' Quantitat

- Des del punt de vista empíric, el model neoclàssic té certa consistència. La demanda demostra que quan els preus pugen, la quantitat baixa. Es pot demostrar empíricament. El mercat d'un producte X es representa en funció de la demanda.

PREU QUANTITAT VOLUM DE VENDES

5 $ 1.000 unitats 5.000 $

4 $ 1.500 unitats 6.000 $

3 $ 2.000 unitats 6.000 $

2 $ 2.500 unitats 5.000 $

- La reducció de preus té diversos resultats, no sempre és guanyar més diners. Així entrem en el concepte d'ELASTICITAT. L'elasticitat és l'efecte que té la variació de preus sobre el volum de vendes, que no sempre és igual. És la sensibilitat de la variació de la demanda respecte a la variació del preu. El preu baixa en una proporció que fa que la quantitat augmenti d'una manera més que proporcional.

 Q/Q

E d,p = ( = Variació)

 P/P

500/1500 1/3 5

E 5,4 = = = > 1

1/5 1/5 3

- Tipus de productes segons la demanda:

· Demanda elàstica: La demanda depén molt del preu.

· Demanda rígida: La demanda no es guia pels preus. Són productes imprescindibles, que no tenen substitut.

21. Abril 1997

- Els neoclàssics tenen un model de mercat que es basa en la hipòtesi que l'individu és racional i lliure, i que la competència duu a l'equilibri entre quantitats demandades i preus. En la pràctica, hi ha diversos problemes:

· Informació: Una decisió és racional si la prenem amb tota la informació necessària, en l'oferta i la demanda. En la pràctica hi ha un dèficit d'informació, el consumidor no coneix totes les característiques tècniques del producte que consumeix. Això dóna lloc a l'aparició de:

- Publicitat: Fa que les demandes siguin diferents de les que serien si el consumidor tingués tota la informació del producte. La demanda està influida per la publicitat, els preus i les quantitats obtingudes seran diferents.

- Estat: Si el mercat no funciona bé l'Estat pot intentar que la publicitat no sigui enganyosa. Pot reduir l'impacte de la publicitat sobre la gent.

· Expectatives perverses: El model funcionarà si la gent es comporta correctament. En la conducta entren en funcionament les expectatives. Els preus són indicadors de conductes. Si en un mercat determinat augmenta el preu d'un mercaderia, normalment la demanda baixa. Però pot ser que la demanda no baixi. Apareixen aleshores les expectatives perverses. És la conducta inversa a la que proposa el model. Així cada cop ens allunyem més del punt d'equilibri. Si la demanda augmenta, què passa amb el preu? Els preus pugen. La gent creu que hi haurà un augment de preus, i compra abans que pugin més. Així les expectatives perverses es compleixen. L'estat ha de controlar tot això, perquè els preus no es disparin.

· Béns públics, de l'estat: Són béns que no tenen mercat. Característiques:

- El consum d'un bé d'aquest tipus no implica la disminució del consum per part d'un altre consumidor. Un far ofereix una sèrie d'informació als vaixells, el consum d'un vaixell a l'altre no satura el consum del far.

- No hi ha exclusió: No es pot excloure cap vaixell de consumir la llum del far. Així no puc fer pagar ningú, perquè tothom el pot veure, no puc excloure ningú.

- La decisió no serà a través dels demandants i els oferents, sinó que serà una decisió política, per votacions.

- Què passa quan les quantitats ofertades i demandades no són heterogènies? El mercat quan es troba amb funcions de demanda i oferta heterogènies, es comporta amb un mecanisme de racionaments


Preu

Nombre

11

10

9

8

7

6

5

4

3

2