Dret Romà

Esclavitud. Transmisión de la propiedad. Posesiones

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: Estados Unidos Estados Unidos
  • 5 páginas
publicidad

PAC 3 Dret Patrimonial I: Drets Reals

Enunciats de la PAC

ENUNCIAT I

Explica si les següents afirmacions són verdaderes o falses. Explica la raó de la teva elecció tant si les consideres verdaderes com si les consideres falses.

1. - La propietat bonitària procedeix del ius civile.

2. - Els immobles en sòl provincial no poden ser susceptibles de propietat quiritària.

3. - L'ocupació és una manera derivativa d'adquirir la propietat.

4. - Els interdictes protegeixen la possessió natural.

5. - La reivindicatio és una actio in personam que protegeix el propietari civil.

6. - La in iure cessio serveix únicament per transmetre la propietat de les res mancipi.

1. - FALS. La propietat bonitària procedeix del ius honorarium, és de creació pretòria, per això s'anomena també propietat pretòria. A través de la creació d'aquest tipus de propietat es corregeix la rigidesa pròpia del ius civile en atorgar protecció, per exemple, a aquells ciutadans que havien adquirit una res mancipi sense realitzar les corresponents formalitats que la transmissió d'aquest tipus d'objectes requereix. El pretor (sembla ser que un tal Publici?) entorn de l'any 67 aC va crear una acció que va anomenar-se acció publiciana, de funcionament similar a la reivindicatio, per protegir a aquests adquirents de res mancipi que no haguessin realitzat la mancipatio o la in iure cessio corresponent per adquirir la propietat quiritària.

2. - VERITABLE. Efectivament, tenint en compte la primitiva classificació de les coses, que les diferenciava entre mancipi i nec mancipi, només es concebia com objecte de propietat quiritària els immobles situats en sòl itàlic. El sol provincial era el conquerit a l'enemic, l'ager publicus en principi propietat de l'estat romà, però que solia cedir als particulars perquè aquests mitjançant el pagament d'un cànon, poguessin explotar-lo. La situació d'aquests particulars que exploten territori pertanyent a l'estat romà en propietat, era especial, doncs fins i tot no sent realment propietaris sinó posseïdors, la seva situació era molt similar a la dels propietaris, ja que els terminis de les concessions eren molt llargs, fins i tot vitalicis, i de fet mereixien una protecció jurídica, que va venir de la mà dels pretors.

3. - FALS. No, l'ocupació és una manera originària d'adquirir la propietat. Procedent del ius gentium, consisteix en l'apropiació material de l'objecte, amb intenció de fer-se propietari de les coses que no tenen amo (a les quals es denomina res nullius). Entre els supòsits d'ocupació es troben: la cacera, la pesca, les coses abandonades pel seu antic amo, el botí de guerra, o les coses que el mar llença al litoral ( per exemple, una petxina a la platja).

4. - FALS. No, els interdictes precisament serveixen fonamentalment, encara que no únicament per protegir la possessió interdictal, però mai la possessió natural, que és aquella que resulta de la mera tinença de l'objecte. Els interdictes possessoris, protegeixen sempre situacions de fet, no declaren dret (que sol pot ser declarat a través d'accions) i protegeixen la possessió no viciosa davant l'adversari.

5. - FALS. No l'acció reivindicatòria és una acció in rem, de fet, es considera l'acció real per excel·lència, prototip de les altres. Com totes les accions in rem, aquesta acció protegeix un dret real, en concret el de propietat, a diferència de les accions in personam en les quals es persegueix el compliment d'una obligació. A més de ser in rem, l'acció reivindicatòria, és d'orígen civil, i és reipersecutòria, contenint en la fórmula, la clàusula arbitrària que permet la devolució de l'objecte reclamat.

6. - FALS. La in iure cessio és una forma solemne de transmissió de propietat que pot utilitzar-se tant per a la transmissió (si el que es desitja és fer propietari quiritari a l'adquirent) de res mancipi, com res nec mancipi. La in iure cessio o cessió davant del dret es realitzava davant del pretor, i mitjançant una espècie de procediment reivindicatori, a través del qual el pretor acabava concedint el dret de propietat al nou adquirent mitjançant un acte anomenat addictio. La in iure cessio s'utilitzava menys que la mancipatio i va acabar desapareixent en època postclàssica.

ENUNCIAT II

Llegeix el següent supòsit

Marc li va vendre a Tuli la finca Quintiliana per un preu de 20.000 sestercis. El dia convingut van quedar a la finca, per tal que Tuli prengués possessió de la finca, i així es va fer mentre Tuli li va lliurar a Marc el preu acordat.

Passats mes de dos anys, de la data del lliurament, un tal Semproni va demandar a Tuli, perquè deia que la finca li pertanyia i que Marc no tenia capacitat per haver-la-hi venut. Semproni va perdre el plet i el jutge va absoldre a Tuli."

1. - Després del lliurament de la finca, en què es va convertir Tuli?: propietari civil, propietari bonitari, posseïdor natural. Elegeix la resposta correcta i raona el perquè de la teva elecció.

2- Semproni que es considerava propietari quan va iniciar la demanda: Quina acció utilitzaria contra Tuli i per què?.

3. - Raona perquè el jutge va absoldre al demandat.

1. - En el supòsit de fet no s'especifica expressament que la transmissió s'hagi fet d'una manera formal, sinó que l'objecte, essent una res mancipi (una finca) es posa “en possessió del comprador “. El que caldria haver fet per tal de transmetre la propietat hagués estat una mancipatio o in iure cessio. En tot cas, fins i tot si s'haguessin complert els requisits formals de transmissió (mancipatio-in iure cessio), el comprador no es podria considerar ple propietari, ja que Marc no té potestas alienandi, és a dir li manca la capacitat per alienar ja que la finca no és seva, sinó de Semproni, i aparentment aquest no li ha atorgat facultat per alienar-la.

El nou adquirent, seria un posseïdor de bona fe adquirent a non domino o un posseïdor ad usucapionem, protegit per interdictes i en el seu cas amb l'acció Publiciana davant tercers.

2- El propietari quiritari té al seu favor l'acció reivindicatòria, acció in rem per excel·lència, reipersecutòria, i civil que protegeix el propietari quiritari no posseïdor davant el posseïdor no propietari.

3. - Perquè havien transcorregut més de dos anys, i això significa que complerts els requisits de bona fe i just títol (la compravenda) la usucapió hauria consolidat la possessió convertint-la ja en propietat quiritària. Per tant, i encara que inicialment el verdader propietari era Semproni, en passar els dos anys que marca el dret romà per a la usucapió de béns immobles, el nou propietari serà Tuli.

ENUNCIAT III

Llegeix atentament el següent supòsit pràctic:

Tici va vendre a Caius l'esclau Esticus propietat de Tici) a canvi de 600 sestercis. Una vegada pagat el preu, Tici va fer lliurament de l'esclau a Caius. Al cap de dos mesos, el propi Tici va reclamar l'esclau a Caius.

Qüestions:

1. - En funció del tipus d'objecte que va ser venut i explica si va ser correcta la transmissió de l'esclau o no.

2. - Després del lliurament de l'esclau per part de Tici, en el què es converteix Caius? Escull la resposta correcta i raona-la:

a) Propietari civil,

b) Propietari bonitari,

c) Posseïdor de bona fe.

3.- Quina acció penseu que utilitzaria Tici per reclamar l'esclau?

4.- Quina defensa podria utilitzar Caius davant l'acció de Tici i per què?

5. - Si un tercer (qualsevol persona) arrabassa l'esclau a Caius, què podria fer Caius per intentar recuperar-lo? (quin recurs processal o extraprocessal podria utilitzar?). Raona la teva resposta.

1. - No, no és correcta, si el que pretén Tici és fer Caius propietari Quiritàri, ja que en el text es diu que la transmissió de l'esclau es va fer per simple lliurament (traditio). Els esclaus són considerats res mancipi, per tant per transmetre la propietat quiritària d'una res mancipi s'hauria d'haver realitzat una mancipatio o una in iure cessio.

2. - Després de la simple lliurament de la res manicipi (l'esclau) Caius es converteix en propietari bonitari, és a dir aquell propietari pretori que pot arribar a ser propietari civil mitjançant el pas del temps (usucapió). La seva possessió estarà protegida davant tercers mitjançant l'acció publiciana.

3.- Lògicament per ser considerat formalment propietari quiritari utilitzaria l'acció reivindicatòria que és la que correspon al propietari civil, que no posseeix, davant el posseïdor no propietari (tingueu en compte que en no haver-se fet una transmissió correcta de la propietat, per defecte de forma, en vista del ius civile el transmetent continua sent el propietari quiritari.

4.- Ja que Tici utilitza una acció, en aquest cas la reivindicatòria, el demandat nomésl pot defensar-se mitjançant una excepció. L'excepció que Caius podria interposar com defensa davant l'acció seria la exceptio rei venditae et traditae (excepció de cosa venuda i lliurada) que és precisament aquell mitjà de defensa que concedia el pretor al comprador d'un objecte quan el propietari civil (en aquest cas Tici) interposa davant el comprador (en aquest cas Caius) l'acció reivindicatòria. L'esmentada excepció té per finalitat neutralitzar l'efecte de l'acció i que aquesta no prosperi.

5. - Tal com hem definit la propietat pretòria, també anomenada bonitària o publiciana, Caius podria interposar l'acció Publiciana davant la persona que li hagi arrabassat l'esclau. És l'acció que pretén protegir a aquell que es troba en situació d'usucapir l'objecte, amb justa causa (en aquest cas la compravenda) davant qui li arrabassa l'objecte. Aquest posseïdor no és encara propietari, però arribarà ser-ho a través de la usucapió. L'acció publiciana és una acció fictícia, que té un funcionament semblant al de la reivindicació.

ENUNCIAT IV

Llegeix el següent text:

Tanmateix de vegades, encara que un posseeixi<A[tingui|posseeixi]> amb bona fe una cosa aliena, no procedeix la usucapió com per exemple quan un té<A[té|posseeix]> una cosa robada o posseïda per la força.

Respon a les següents preguntes teòriques:

1. - Defineix breument la institució de la usucapió.

2. - Qui o quines persones tenen possibilitats d'usucapir amb èxit.

3. - Explica els requisits de bona fe i iusta causa, referits a la usucapió del Dret Clàssic.

1. - La usucapió és una institució procedent del ius civile i ja estava recollida a les XII Taules. Aquesta institució permet adquirir la propietat plena o quiritària sobre un objecte si aquest objecte es posseeix de forma continuada durant el temps establert per la Llei: un any per als béns mobles i dos anys per als immobles. La usucapió, es fonamenta bàsicament en la possessió contínua i el pas del temps, però a més s'han de reunir una sèrie de requisits que es explicarem en les respostes a les qüestions següents.

2. - Sens dubte, no pot fer-ho el que posseeix per la força o hagi robat l'objecte, ja que aquest tipus d'adquisicions no són vàlides per poder usucapir. Els requisits inicials de l'usucapió exigien que: respecte al requisit subjectiu, cal posseir la condició de ser ciutadà romà, i respecte al requisit objectiu si és immoble només es pot usucapir el predi situat en sol itàlic. A més la possessió de l'objecte ha de ser continuada, no interrompuda i fins a l'època postclàssica en què els terminis canvien, per aconseguir la propietat plena de l'objecte s'ha de posseir continuadament durant un any (si l'objecte és moble) i durant dos anys (si és immoble).

En l'època clàssica a aquests requisits es van afegir els de bona fe inicial i justa causa (que s'expliquen en la segona pregunta).

Qui podia usucapir amb èxit són: el posseïdor d'una res mancipi, que ha adquirit l'objecte sense complir les formalitats previstes i el posseïdor de bona fe que és aquella que ha adquirit un objecte (és indiferent que sigui moble o immoble) d'algú que no era amo del mateix, es tracta d'una adquisició a non domino.

3. - Com ja s'ha explicat en l'anterior pregunta, aquests dos requisits, es van afegir als que ja existien en l'època clàssica.

Bona fe. El requisit de la bona fe inicial, s'aplica en els casos d'adquisició a non domino, és l'anomenat posseïdor de bona fe. L'adquirent de l'objecte que el rep d'algú que no és amo ha de ser de bona fe. La bona fe (sempre difícil de definir) s'ha d'entendre com el desconeixement per part de l'esmentat adquirent que amb la seva adquisició pot estar lesionant un dret d'una tercera persona. En definitiva, quan rep l'objecte, ha de desconèixer que el que l'hi lliura no és l'amo. La bona fe es valora en el mateix moment del lliurament. Després si l'adquirent s'assabenta que el transmetent de l'objecte no era amo, l'esmentat coneixement no li perjudica per continuar usucapint l'objecte (mala fides supeveniens non nocet , és a dir “la mala fe sobrevinguda no el perjuidica).

La justa causa, és el negoci que justifica el lliurament en qualitat d'amo. És a dir que quan l'objecte es lliura a l'adquirent ha de recolzar-se l'esmentat lliurament en un negoci jurídic que el dret consideri apte i suficient per tal que aquell negoci produeixi una transmissió de propietat. Així no és justa causa, per exemple el préstec o el dipòsit o l'arrendament, però sí són justes causes: la compravenda, el dot, herència, pagament, llegat, etc.

ENUNCIAT V

Respon a les següents preguntes teòriques:

1.- Com es protegeix la possessió?

2. - Respon breument (màxim mitja pàgina) a aquesta pregunta:

Distingir cada una dels tres tipus de garanties reals en funció de si s'exigeix la transmissió de la propietat, de la possessió o d'ambdues en relació amb la cosa donada en garantia

1. La possessió és un fet, no un dret, per això no es pot protegir mitjançant accions, sinó mitjançant interdictes, que tenen caràcter provisional i no declaren una situació de dret. Els interdictes possessoris, responen a diferents tipus: de retenir la possessió i de recuperar la possessió. Com a característica general tots els interdictes protegeixen la possessió no viciosa, és a dir, contenen la clàusula nec vi nec clam, nec precario, de manera que quan es pretén protegir el fet de la possessió, sempre es protegirà aquella possessió (de les dues possessions en discussió) aquella que no s'hagi obtingut ni de forma clandestina, ni amb violència, ni sigui en precari. RECORDEU QUE NO ES DISCUTEIX EL DRET ( EL QUAL SOL ES POT DISCUTIR A TRAVÉS D'UNA ACCIÓ) SINÓ EL FET DE LA POSSESSIÓ.

Els interdicta retinendae possessionis (de retenir) són dos depenent de si l'objecte és immoble o moble.

Per a béns immobles s'utlizava l'interdictum uti possidetis en el qual l'ordre es dirigeix contra l'autor de la perturbació, perquè cessi en la mateixa.

Per a béns mobles s'utilizava l'interdictum utrubi es un interdicte “doble" que serveix tant per a retenir com per a recuperar la possessió i protegeix a aquell dels dos posseïdors litigants que durant l'últim any, anterior a la petició de l'interdicte, ha tingut la cosa durant més temps la cosa sense utilitzar la violència, ni la clandestinitat ni és en precari enfront a l'altre litigant (o posseïdor).

Els interdicta recuperandae possessionis s'utilitzen, com el seu nom indica, per permetre al posseïdor recuperar la possessió, quan ha estat expulsat de la mateixa de forma violenta.

Per a béns immobles: l'interdictum unde vi cal utilitzar-lo dins de l'any comptador des de que es va produir l'expulsió violenta, sempre que el posseïdor “ expulsat" no hagués utlitzat ni la violència, ni la clandestinitat ni el precari enfront al seu adversari.

I l'interdictum unde vi armata s'utilitzava quan l'expulsió del posseïdor postulant de l'interdicte, havia estat comesa per una banda d'homes armats. Aquest interdicrte no contenia la exceptio vitiosae possessionis ni la limitació del termini a un any.

2. - Les garanties reals, eren concebudes com a drets reals sobre cosa aliena, en les que el deutor de l'obligació lliurava un objecte al creditor com a garantia- reforç de l'obligació. Eren les garanties preferides pels romans, enfront les garanties personals.

Fidúcia: és la forma més antiga de garantia real, i en ella l'objecte lliurat en garantia, es lliurava en propietat i també la possessió de l'objecte.

Pignus (datum): és un lliurament en possessió interdictal, és una forma de garantia més moderna que la fidúcia.

Pignus obligatum o Hipoteca: No es lliura ni la possessió ni la propietat, sinó que en el moment de la constitució de la garantia al creditor se li atorga el dret a tenir l'objecte en el moment que l'obligació garantida es vegi incomplerta.

Dret romà

PAC 3 CRITERIS DE SOLUCIÓ

Semestre febrer 08 - juliol 08 5