Dret Romà

Institutiones de Gaius. Fianzas. Deudas. Hipotecas. Contratos

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

Criteris de solució - PAC 4

ENUNCIAT I

Llegeix atentament aquest text procedent del jurista Gaius:

“ L'obligació verbal és contreu mitjançant una pregunta i una resposta, com per exemple: Promets donar? , prometo". donaràs?, donaré". Et compromets? em comprometo". Garanteixes? Garanteixo". Afiances? Afianço". Però aquesta fórmula d'obligació verbal: Promets? (Spondees?), prometo (spondeo) és peculiar dels ciutadans romans, la resta han d'acudir al ius gentium".

Qüestions:

1. - Pots dir a quin contracte s'està referint aquest text i quines característiques tenia aquest contracte.

2. - Pots posar un exemple de contracte o obligació que respongui a cada una de les preguntes que és fa en el text (prometre, donar, fer, garantir, a...).

3. - Explica breument l'última frase del text (Però aquesta fórmula...) i per fer-ho tingues en compte el que varem estudiar en el primer mòdul de l'assignatura respecte dels diferents estrats jurídics i la complexitat de l'ordenament jurídic romà.

1. Clarament es tracta de la stipulatio o estipulació, que és el contracte verbal per excel·lència, encara que no l'únic, i a més un dels més utilitzats en el dret romà per la seva practicitat i senzillesa, dins de la solemnitat que el caracteritza. L'estipulació a més de ser verbal, el requisit imprescindible, és la formalitat, de manera que ha de respondre sempre a la mateixa estructura. Es a dir és un sistema de pregunta- resposta en el que s'ha d'utilitzar necessàriament el verb spondere que significa prometre, però que en llatí a més té un significat solemne. Els elements subjectius del contracte són el estipulant (que és el que fa la pregunta) i el promitent (que serà el que quedi obligat un cop ha donat la resposta).

Sens dubte perquè la promesa sigui vàlida ha de dur-se a terme entre persones amb capacitat per obligar-se.

El contracte és unilateral, ja que sol resulta obligada una de les parts: el promissor o promitent, i és de dret estricte, ja que l'acció que serveix per protegir l'estipulació és stricti iuris, (es tracta de la condictio).

A més se sol dir que és un contracte abstracte, això és, en la pregunta no s'ha d'expressar la causa del contracte ( el perquè s'obliga el promitent o la finalitat econòmic-social a què es vincula aquesta estipulació). Encara que no resulti necessari expressar la causa del contracte, pot fer-se, si així es desitja, i sempre podrà ser útil sobretot a efectes de prova.

En principi no és necessària la presència de testimonis, o la documentació de l'estipulació, encara que poc a poc es va anar estenent l'esmentada pràctica a fi d'acreditar l'existència de l'acord.

D'altra banda sempre és necessària la presència dels contractants, no admetent-se l'actuació a través de representants, i sempre ha d'existir coherència entre el preguntat i el respost i unitat d'acte: la pregunta i la resposta han de ser realitzades en el mateix acte.

Atesa la seva practicitat i la seva aplicació a Roma, encara que al principi sol era accessible als ciutadans romans, posteriorment i a través d'altres verbs va ser utilitzada pels estrangers.

2.<A[consolidar|fiançar]> Més que exemples concrets, explico el seu possible contingut en el qual caben multitud d'exemples. El contingut bàsic de tota obligació respon fonamentalment a tres possibles continguts: dare, facere o praestare..

Dare: seria obligació de dare qualsevol prestació que consistís que el deutor traspassés la propietat d'una cosa al creditor o constituís un dret real sobre ella.

Facere: inclou un contingut molt més ampli, fins i tot podria quedar inclòs el dare, ja que inclouria totes les obligacions positives i les de no fer. En sentit estricte suposa totes aquelles obligacions que impliquin observar un determinat comportament per part del deutor, incloent el deure d'abstenció i el tornar una cosa al seu propietari.

Praestare: es tracta d'un terme bastant imprecís quant al seu significat. Significa respondre d'alguna cosa o garantir. Per exemple hi ha obligacions derivades normalment d'arrendament, en les que el deutor s'obliga a custodiam praestare, això és, a respondre de la custòdia de l'objecte tornar-lo al creditor. Per exemple constituir una fiança, també encaixaria en el concepte de praestare.

3. Té a veure amb la solemnitat especial que tradicionalment se li adjudica al verb spondere, que és el que necessàriament ha de ser utilitzat en la stipulatio. La stipulatio prové del ius civile i per tant i en principi, sol resulta accessible a cives o ciutadà romà. No se sap exactament l'origen etimològic del verb spondere però si és conegut el seu caràcter quasi màgic i ritual, i no estada permès el seu ús als estrangers.

La impossibilitat “ formal" d'utilitzar la stipulatio per a crear obligacions entre estrangers, xoca amb el carácter pràctic del contracte i la seva senzillés. Així que els llatins sense ius commercium, i peregrini, van començar a utilitzar contractes verbals, de la mateixa estructura que l'estipulació, amb un mateix sistema de pregunta i resposta, en les quals en lloc d'utilitzar el verb spondere s'utilitzaven altres verbs que també significaven prometre: promittere, fideipromiterre, iubere, fideiubere... i aquest tipus de promeses s'accepten amb eficàcia jurídica a través del 'ius gentium.

ENUNCIAT II

Estableix si les següents afirmacions són veritables o falses i explica la raó de la teva elecció.

1. - La fiança és un tipus de contracte real

2. - El deutor en cas de retard en el compliment de l'obligació respon per força major.

3. - La hipoteca i la sponsio són garanties reals.

4. - En les obligacions solidàries existeix objecte únic i pluralitat de subjectes.

5. - Les obligacions naturals no són susceptibles de novació.

6. - En les obligacions facultatives el deutor pot pagar complint amb una altra prestació diferent.

7. - El pagament extingeix l'obligació ope exceptionis.

1. - La fiança és un tipus de contracte real

FALS. La fiança és un tipus de garantia, i en concret es tracta d'una garantia personal i en cap cas real. La fiança com a garantia que és, implica un reforç en tota obligació, i sempre resulta accessòria a aquesta. De manera que l'afecten totes les circumstàncies que afectin l'obligació garantida. A més se li assigna la característica de la subsidiarietat ja que l'obligat inicialment és el deutor principal, i si aquest no respon és quan el fiador ha de respondre, en la seva qualitat de deutor accessori.

A Roma els diferents tipus de fiança es realitzaven sempre sota estipulació o contracte verbal, de manera que el deutor accessori o fiador, es comprometia verbalment a complir amb l'obligació contreta pel deutor principal si aquest no ho feia. Els principals tipus de fiança són la sponsio, la fideipromissio i la fideiussio.

2.- El deutor en cas de retard en el compliment de l'obligació respon de força major.

FALS. Mai, la mora<A[mora|móra]> debitoris o retard en el compliment de l'obligació per part del deutor d'aquesta no té, lògicament una sèrie de conseqüències, entre les quals se situa la del seu increment de responsabilitat, que implica respondre de cas fortuït en cas de pèrdua de l'objecte però mai de força major. A més la mora<A[mora|móra]> debitoris produeix altres efectes com la perpetuatio obligationis o l'obligació del pagament d'interessos.

3.- La hipoteca i la sponsio són garanties reals.

FALS. La hipoteca i la sponsio coincideixen que ambdues són garanties d'obligacions, però mentre que la hipoteca és una garantia real, es constitueix sobre un objecte, la sponsio, tal com hem vist en la resposta a), es tracta d'un tipus de fiança, o el que és el mateix una garantia personal. La hipoteca, es tracta d'una garantia que s'estableix sobre un objecte, sense desplaçar la possessió del mateix fins al moment de l'incompliment de l'obligació, mentre que la sponsio és una garantia personal, realitzada mitjançant estipulació que serveix per assegurar o consolidar<A[consolidar|fiançar]> una obligació també sorgida d'estipulació, i en la qual un deutor accessori o fiador es compromet davant el creditor a complir l'obligació del deutor principal si aquest no ho fa.

4.- En les obligacions solidàries existeix objecte únic i pluralitat de subjectes.

VERDADER. - Així és, existeixen obligacions que tenint un únic objecte poden establir-se diversos creditors davant un deutor, diversos deutors davant un creditor, o diversos creditors davant diversos deutors. Encara que la prestació és única, quan es produeix aquesta situació sol produir-se també el repartiment de la prestació, però no necessàriament ha de ser així.

5. - Les obligacions naturals no són susceptibles de novació.

FALS. Les obligacions naturals són aquelles obligacions a les que falta l'acció per fer-les efectives, per la qual cosa en principi, no tenen la consideració d'obligacions jurídiques pròpiament dites, però tot i així, produeixen alguns efectes jurídics: són susceptibles de solutio retentio i poden ser susceptibles de novació.

6.- En les obligacions facultatives el deutor pot pagar complint amb una altra prestació diferent.

VERDADER. Les obligacions facultatives són aquelles que tenen objecte únic o prestació única però en el moment del pagament ( no abans) al deudor se li permet “ pagar"-cumplir amb una altra prestació diferent.

7. - El pagament extingeix l'obligació ope excepcionis.

FALS. El pagament és una de les formes d'extinció de l'obligació ipso iure, això és automàticament, literalment. Una vegada pagada (= complerta ) l'obligació aquesta queda automàticament extingida sense cap possibilitat de reclamar-se.

ENUNCIAT III

Llegeix atentament les relacions contractuals que se citen a continuació:

1. L'acord d'intercanviar cosa per preu.

2. La transmissió de la propietat d'una quantitat de diners que A fa a B i que aquest ha de retornar transcorregut el termini convingut.

3. L'acord pel qual A s'obliga a posar a disposició de B una determinada cosa a fi que B la pugui utilitzar durant un temps a canvi d'una contraprestació que B pagarà a A.

4. La promesa solemne que A fa a B de realitzar una prestació al seu favor (a favor de B).

Identifica cada un dels diferents contractes. En cada un d'ells digues, quan és perfecciona, quines són les parts que intervenen i per a quina d'aquestes parts és generen obligacions, especificant, per tant, si es tracta d'un contracte unilateral o bilateral. (4 línies per pregunta).

1.L'acord d'intercanviar cosa per preu.

Es tracta d'un contracte de compravenda. És un contracte consensual, bilateral perfecte, de bona fe, i onerós. Es perfecciona en el moment en què venedor i comprador arriben a un acord sobre cosa i preu.

2.La transmissió de la propietat d'una quantitat de diners que A fa a B i que aquest ha de tornar transcorregut el termini convingut.

Es tracta del contracte mutu o préstec de consum. És un contracte real, de dret estricte, unilateral, gratuït. Es perfecciona amb el lliurament (datio) en propietat dels diners en el mutuari.

3.L'acord pel qual A s'obliga a posar a disposició de B una determinada cosa a fi que B la pugui utilitzar durant un temps a canvi d'una contraprestació que B pagarà a A.

Es tracta d'un arrendament de cosa, o locatio-conductio rei. És un contracte consensual, bilateral perfecte, de bona fe i onerós. Es perfecciona pel mer consentiment o acord de voluntat entre les parts.

4 La promesa solemne que A fa en B de realitzar una prestació al seu favor (a favor de B).

Es tracta d'una estipulació. Contracte verbal, unilateral, de dret estricte i abstracte. Para el perfeccionament del contracte, com es tracta d'un contracte formal, resulta imprescindible elcumplimiento de la forma preestablerta: pronunciació de paraules concretes, sistema de pregunta i resposta, oralitat i presència de parts

Recordeu que el moment de perfecció d'un contracte fa referència al moment en el qual el contracte comença a generar obligacions per a una de les parts, llavors el contracte és unilateral com el mutu o la stipulatio, o per a ambdues parts, llavors el contracte és bilateral (pot ser bilateral perfecte, si sempre genera obligacions ara per ambdues parts, com la compravenda o l'arrendament, o bilateral imperfecte, si normalment genera obligacions per a un de les parts del contracte, tanmateix, ocasionalment, pot generar per a les dues parts, com en el cas de la comodat o préstec.

ENUNCIAT IV

Llegeix atentament el següent supòsit:

Marc, gran terratinent romà, va cedir a Luci la finca Lucerna a canvi de 1000 sestercis anuals, perquè la dediqués al cultiu del blat durant cinc anys.Al passar els cinc anys i establir la possible renovació de l'acord, Marc i Luci van estar parlant sobre la possibilitat que Marc vengués la finca a Luci. Van acordar que el preu donada la mesura i ubicació de la finca Lucerna havien de ser 50.000 sestercis. El dia assenyalat Luci es va presentar a casa de Marc per fer-li lliurament dels diners. Quan havien passat més de dos anys de l'adquisició de la finca, Luci es va adonar, ja que la finca realment no tènia la mesura que li havia assegurat Marc, que el preu que havia pagat per ella, havia estat excessiu. Luci va decidir demandar a Marc.

Qüestions:

1. - Segons el que has llegit en la primera frase del text: quina relació jurídica van establir Marc i Luci?. Enumera les seves característiques.

2. - En quin moment va quedar perfeccionada la compravenda la finca i per què?

3. - Una vegada que Luci va pagar el preu de la finca a Marc, podem considerar Luci nou propietari de la mateixa?. Raona bé la teva resposta i tingues en compte el que hem estudiat en el mòdul anterior sobre transmisssió de la propietat.

4. - Quan Luci es va adonar que la mesura de la finca no era la que suposadament li havia afirmat Marc, podia demandar a Marc, per què? i amb quin recurs processal?

1.Inicialment Marc i Luci van realitzar un arrendament de cosa, això és, una locatio conductio rei. Es tracta d'un contracte consensual, onerós, de bona fe i bilateral perfecte en el que el locator s'obliga a posar a disposició del conductor una cosa a canvi d'una renda.

2.- En quin moment va quedar perfeccionada la compravenda la finca i per què?

La compravenda és un contracte també consensual, igual com l'arrendament, pel qual lògicament en el moment en què van arribar a l'acord el contracte va quedar perfeccionat, sense necessitat que es fes lliurament en aquell mateix moment dels diners o de l'objecte ( en aquest cas la finca). En aquest cas, la relació inicial era d'arrendament i quan aquesta conclou, mantenint Luci la tinença de l'objecte, i previ acord es converteix en compravenda, després de l'acord sobre el preu i de la finca i les seves característiques.

3. - Una vegada que Luci va pagar el preu de la finca a Marc Podem considerar Luci nou propietari de la mateixa?. Raona bé la teva resposta i tingues en compte l'estudiat en el mòdul anterior.

No de forma automàtica ni immediata, ja que en aquest cas, com ja s'ha dit en la resposta anterior, el comprador ja era posseïdor de la finca, el que ocorre és que ara passa a detenir-la en virtut d'un altre títol, ( abans era llogater i ara propietari).

Cal fixar-se que la finca és una res mancipi, i encara que la compravenda és justa causa perquè a través d'ella s'operi una transmissió de propietat, el que ocorre és que s'hauria d'haver realitzat una mancipatio o una in iure cessio perquè Luci es convertís en nou propietari quiritari. En realitat en el text s'ha produït simplement una traditio, i més en concret, una traditio brevi manu, és a dir, l'adquirent<A[adquirent|adquiridor]>, Luci, en el moment de la compravenda ja detenia la finca, el que ocorre és que en consensuar-se la compravenda passa a detenir-la en virtut d'un altre títol. El nou títol de possessió, la compravenda, justifica (= és justa causa) que pugui arribar a ser propietari de la finca mitjançant l'usucapió, és a dir, pel pas del temps. De moment sol pot considerar-se propietari bonitari, fins que passin dos anys de possessió continuada sobre la finca, que el convertiran en propietari quiritari.

4. - Quan Luci es va adonar que la mida de la finca no era la que suposadament li havia afirmat Marc, podia demandar a Marc, per què i amb quin mitjà<A[mitjà|medi]>?.

Abans de res, caldria comprovar que es tracta d'un cas de vici ocult o material, i després hauria de comprovar-se si les accions han caducat o no a causa del temps transcorregut entre la compravenda i la possible reclamació.

Per una part, i en el moment de comprovar el problema, el fet d'haver passat més de dos anys des de la compravenda consolida la situació del comprador ja que ja ha passat el període d'usucapió i per tant cal considerar-lo propietari quiritari.

Entenc que efectivament ens trobem davant d'un cas bastant clar de vici material, doncs el venedor havia assegurat al comprador que la finca tenia una certa mida i a més el preu de la compravenda s'havia fixat en funció de la mida de la mateixa ( a més d'altres qüestions).

Si amb la compravenda s'hagués realitzat mancipatio, en el dret més antic s'explicava<A[explicava|comptava]> amb l'actio de manera agri, que en aquest supòsit cal, descartar de forma automàtica ja que no s'ha realitzat cap mancipatio.

Acudint a les accions derivades de la compravenda i sobretot situant-nos en el temps a partir del segle I aC, existien ja les anomenades accions edilícies, l'actio redhibitòria i l'actio quanti minoris, a fi de fer respondre al venedor bé produint-se la resolució del contracte o bé la reducció del preu. Però aquestes accions, que a més i en principi s'utilitzaven per a casos de venda d'esclaus i animals, tenien temps limitat d'exercici: un any o sis mesos. No resultaria aplicable al supòsit present.

Tanmateix l'actio empti, l'acció derivada del propi contracte de compravenda no presenta un limiti temporal al seu exercici i a més és una acció de bona fe, per la qual el jutge podria apreciar totes aquelles circumstàncies que envoltaven al cas, i establir una condemna que satisfés al comprador.

No era estrany, encara que no es planteja en el supòsit present, que entre venedor i comprador es realitzés una estipulació que obligués el venedor d'aquestes situacions.

ENUNCIAT V

Caius va demanar 500 sestercis al seu amic Mevi, el qual va afirmar que li lliuraria aquesta quantitat sempre que li retornés al cap de 7 dies. L'endemà, ambdós amics és van trobar al fòrum i Mevi va fer lliurament dels 500 sestercis a Caius. El dia acordat per a la devolució dels diners, Caius no es va presentar a la cita.

1. -Quin tipus de contracte van realitzar Caius i Mevi? Quan va quedar perfeccionat?

2. - Explica li característiques del contracte anterior.

3. - Es transmet la propietat dels diners que li deixa Mevi a Caius? Per què?

4. - Quina acció podria utilitzar Mevi contra Caius per exigir-li els diners?

1. - Quin tipus de contracte van realitzar Caius i Mevi? Quan va quedar perfeccionat?

Caius i Mevi van realitzar un contracte de mutu. Com el mutu és un contracte real, va quedar perfeccionat des del moment en què Mevi va lliurar els 500 sextercios a Caius.

2. - Explica les característiques del contracte anterior.

- El mutu és un contracte real, ja que, com ja hem dit, es perfecciona amb el lliurament de la cosa objecte de préstec.

- És un contracte unilateral, ja que només genera obligacions per a una de les parts contractuals, el mutuari. Aquesta obligació consisteix en tornar el tantundem.

- És transmissible de domini, doncs, en tractar-se d'un préstec de diners o d'altres coses fungibles, amb el lliurament es transmet la propietat de la cosa a l'adquirent<A[adquirent|adquiridor]>.

- És gratuït, ja que procura un avantatge i a canvi no es rep cap compensació, encara que mitjançant una stipulatio es podia pactar el pagament d'interessos.

3. - Es transmet la propietat dels diners que li deixa Mevi a Caius? Per què?Por|Para

Si, ja que els diners són un dels béns fungibles per excel·lència : en utilitzar-los es destrueixen jurídicament. Com l'adquirent<A[adquirent|adquiridor]> pot destruir fins i tot allò que se li ha lliurat, se'l considera propietari d'aquesta cosa, i, en finalitzar el mutu, només podrà tornar el tantundem - no la mateixa cosa que s'ha destruït en fer ús d'ella.

4. - Quina acció podria utilitzar Mevi contra Caius per exigir-li els diners?

L'actio certae creditae pecuniae

Dret roma

Criteris solució - PAC 4

6

03.002 - Dret romà

Semestre febrer' 08- juliol'08

Módulo 5

Criteris de solució - PAC 4