Dret objectiu. Dret Civil

Norma Jurídica. Subjecte actiu. Subjecte pasiu. Deures. Normes. Dret públic. Dret privat

  • Enviado por: Nico
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

Tema 1.- El Dret objectiu. El concepte de Dret Civil.

  • Dret Objectiu i Norma Jurídica. L'estructura de la norma jurídica: Supòsit de fet i efecte.

  • El Dret Objectiu és el dret com a NORMA JURÍDICA. Estableix l'ordre dictant les normes. Però hi ha una altra manera de veure el Dret, és el Dret subjectiu.

    L'Ordenament jurídic és el conjunt de normes jurídiques (inestables) per les que en un determinat moment històric es regeix una comunitat. La norma jurídica és tot precepte nascut d'aquella autoritat (Estat o poble) que regula una parcel·la concreta y determinada de la vida comunitària.

    La norma atribueix als individus una esfera de poder davant l'altre o altres. La persona que rep aquesta esfera s'anomena SUBJECTE ACTIU de les relacions jurídiques. Les persones a qui la norma jurídica obliga un deure s'anomena SUBJECTE PASIU. Les normes són la cara y la creu d'una moneda. Las normes estableixen fins a on arriba l'esfera de poder d'un, els drets i els deures.

    NORMA = DRETS + DEURES

    El Dret es fa real quan hi ha un subjecte a qui se li reconeix un dret o un deure. (Disposició transitòria 5: Als 23 anys des de que es va fer el Codi (1898) s'estableix la pàtria potestat. Aquesta és una norma desfasada i buida de contingut (obsoleta), per que avui en dia les persones que en la seva època tenien 23 anys estan mortes o són molt grans.

    NORMA JURÍDICA

    Però les normes jurídiques no s'expressen de la mateixa manera. Por això algunes normes no parlen de drets sinó de obligacions, però això se deu a que implícitament ja conte el dret. Tot hi això, hi ha altres articles que no se sobreentenen.

    La norma jurídica es desenvolupa establint una norma de conducta (dret i deure) més una sanció. Perquè si no existeix sanció, no es garantitza el seu compliment, per això s'ha de preveure, per això la sanció ha d'establir l'ordre ja sigui voluntari o forçós.

    Així diem que el Dret Subjectiu només serà efectiu quan:

    - es compleixi voluntàriament,

    - es pugui exigir que es compleixi (mitjançant sanció).

    Sempre hi haurà algú que s'encarregui de que s'estableixi l'ordre jurídic. I com a última instància tenim als tribunals (acció judicial).

  • Els caràcters de la norma jurídica. Els diferents tipus de normes.

  • obligatòries

    coactives

    NORMES

    generals

    abstractes

    La norma jurídica, d'entrada, és OBLIGATORIA, imposen un ordre de convivència que ha de ser respectat. La norma es crea per que es compleixi. Lo obligatori és respectar l'ordre que la norma jurídica pretén imposar o garantitzar (obligatorietat). Però pot ser molt rígid imposant un mandat RÍGIT o ELÁSTIC.

    Mandat rígid. Una norma que imposa un mandat rígid seria l'art. 1.2. No tindran validesa les disposicions que contradiguin a una altra de rang superior.

    Mandat flexible. Quan la norma ofereix un marge d'actuació.

    Les normes també són COACTIVES (es poden imposar per la força). Si l'ordre que pretén establir una norma jurídica no es compleix, la vulneració de l'ordre que pretén establir, està garantitzat que s'imposa una sanció.

    Les normes a més ha de ser GENERALS o expressar - se en termes de generalitat. Perquè s'apliquen a persones, però mai esta pensat en persones concretes (particular) sinó en la figura genèrica (general). Perquè la norma pretén mantenir un ideal de justícia, just, igual per a tots. Una norma jurídica pot tenir un àmbit d'aplicació enorme.

    També són ABSTRACTES, es a dir, que va dirigida als destinataris de les normes. Pensa en situacions en abstracte. Hi ha molt poques normes que es presentin en situacions en concret (tot hi així amb caràcter general). Això es deu a que ha de tenir un caràcter d'igualtat per tots. Tenim l'ordre (normes) i a partir d'aquí ho hem de relacionar amb els casos.

    Els caràcters de la norma jurídica poden reduir-se a dos:

    IMPERATIVITAT, en el sentit en que la norma mana o prohibeix alguna cosa. Les normes han de complir-se.

    COERCIBILIDAD, en el sentit de que el seu compliment pot imposar-se coactivament, be en forma directa (forçosa) o indirecta (sanció).

    La norma RÍGIDA es fonamenta en la inflexibilitat i seguretat del Dret, i així es manifesten fonamentalment en institucions transcendentals, no deixant el més mínim marge per apreciar les circumstancies del cas concret ni per graduar les seves conseqüències.

    La norma FLEXIBLE tendeix a recollir les mudables connotacions socials, mitjançant fórmules amplies e indeterminades, denominades per la doctrina. Conté generalment conceptes jurídics indeterminats.

    Dispositives / imperatives

    substituïbles

    supletòries

    CLASES D normal / D excepcional

    D comú (civil) / D especial (mercantil)

    D general (civil estatal) / D particular (civil català)

    D estatal / D autonòmic

    Les normes dispositives són les que ofereixen un marge d'actuació als ciutadans, és tan ampli que es pot permetre als que ho posseeixen que la eliminin o la substitueixin per la norma contraria. El marge d'actuació de les normes dispositives sempre es limitat, ja sigui més o menys ampli, per les normes imperatives.

    Les normes dispositives són substituïbles si es poden canviar per una modificació. I són supletòries es poden suplir, i si no es supleixen s'apliquen.

    La norma dispositiva o permissiva no implica un compliment forçós, no s'imposa a la voluntat de les parts si no que supleix o completa aquesta, es a dir, poden ser excloses per les parts.

    Les normes imperatives són aquelles que no ofereixen cap marge, no podem modificar-les ni substituir-les. Estableixen una norma de conducta que s'ha de seguir. Aquestes no són substituïbles ni supletòries.

    La norma imperativa conté mandats o prohibicions de forçós compliment, amb caràcter de necessitat inderogable per la voluntat de les parts. Així doncs, si la voluntat de las parts viola una norma de Dret necessari, és nul·la.

    Les normes de Dret normal són les normes que s'integren perfectament en un conjunt de normes dintre d'un sistema.

    Les de Dret excepcional són normes que en un moment excepcional trenquen la lògica del sistema. De manera excepcional, limitada... i per causes justificades.

    Les de Dret Comú són molt similars a les del normal, són normes que regeixen una mateixa lògica. Les normes de Dret comú regeixen a tot el territori d'un Estat.

    Les normes de Dret especial estableixen un règim jurídic lleugerament comú però que no contradiuen els principis del Dret comú. Són les dictades per una determinada classe de persones, coses o relacions jurídiques. Normes la projecció de les quals és la de regular matèries concretes.

    Les normes de Dret general s'apliquen amb caràcter general i supletori a tot el territori nacional. Són les dictades per totes les persones, coses o relacions jurídiques. Regulen situacions generals per tota la comunitat.

    Les de Dret particular són les pròpies, particulars d'una determinada part del territori nacional. S'aplica el particular amb preferència al general en un determinat territori. Regeixen, per raons històriques o polítiques, en una part del territori nacional. Aquí tenim els drets forals. Si sorgeix un conflicte entre dues normes, una de D civil i l'altre de D foral o particular, si el conflicte es produeix en territori foral s'imposarà la norma particular abans que la comú.

    Les de Dret estatal són aquelles que en relació al Dret civil, regula totes les matèries que integren el Dret civil. Absolut.

    Les de Dret autonòmic són més limitades en quan a algunes matèries.

  • Dret Públic i Dret Privat.

  • El Dret privat regula les relacions entre particulars. El Dret públic les relacions entre públics, individus. Però la gran diferencia és que en el Dret privat es poden modificar, però en el Dret públic no existeix autonomia, es a dir, que te menys marge de llibertat d'autonomia.

    El Dret Públic és aquell que regula el funcionament i l'actuació de l'Estat, de les Comunitats Autònomes o províncies i entre locals menors. Són normes anomenades de dret necessari o de dret imperatiu perquè si es necessari s'imposaran per la força. El Dret Públic és l'integrat per aquelles normes que regulen l'estructura de l'Estat, el seu funcionament, la obtenció de mitjans per complir determinats fins i les funcions que l'Estat presta per a la tutela i garantia de l'ordre jurídic.

    El Dret Privat és aquell que regula les relacions entre particulars i l'Estat, i entre particulars i organismes públics quan actua de forma particular / privada. El Dret Privat és el constituït per aquelles normes que regulen les relaciones dels particulars entre sí o davant l'Estat desposseït de la seva potestat d'imperi, ja sigui regulant les relacions entre les persones, o be el comerç i la vida empresarial, etc..

    CRITERIS DE DISTINCIÓ

    DRET PÚBLIC

    DRET PRIVAT

    Administratiu

    Civil

    Penal

    Mercantil

  • La interpretació d'interès: general o particular.

  • El principi d'autonomia de la voluntat.

  • Les normes imperatives o dispositives.

  • El Dret privat regula accions de tipus econòmic i el Dret públic relacions de tipus no econòmic (altres), es a dir, d'interès general.

  • Es porten a terme relacions d'igualtat, en la mida a que s'apropa al principi d'autonomia de la voluntat. El privat porta a terme relacions en un pla d'igualtat mentre que el públic relacions de subordinació, es a dir, sense cap igualtat.

  • La manera en la que els tribunals van a garantitzar els interessos en una relació de Dret publico i Dret privat. En la acció privada, i així Dret privat, la única persona que pot acudir és el principal afectat. En canvi, en el Dret públic, les qüestions d'interès general no es poden deixar a caràcter particular. Per això, qualsevol pot acudir als tribunals perquè legalment pot fer-ho, s'encarreguen de defensar a tots. El ministeri fiscal ha de denunciar-lo per preservar la seguretat de la societat. El ministeri fiscal actua quan: menors, incapacitats, pròdigs...(legitimació exclusiva del perjudicat)

  • Prescripció extintiva en privat. No es pot penar a algú per alguna cosa que es va cometre anys enrera, ja que en privat els drets es perden amb el pas dels temps. Tot hi això, en públic hi ha coses que no. Ex: no es pot perdonar a uns pares que no van alimentar, educar... al seu fill a la seva infància. El dret en públic no es perd.

  • Delimitació del concepte i contingut del dret civil.

  • El Dret civil és la part del Dret que regula les persones i a les manifestacions que aquestes persones poden realitzar, es a dir, la protecció de la persona des de que neix fins més enllà de la mort.

    L'estructura bàsica del Dret civil, integrada en un Codi Civil.

    Títol Preliminar. De les normes jurídiques, la seva aplicació i eficàcia.

    Llibre I. De les persones.

    Llibre II. Dels bens, de la propietat i de les seves modificacions.

    Llibre III. De les diferents maneres d'adquirir la propietat.

    Llibre IV. De les obligacions dels contractes

  • La doble relació generalitat/especialitat en el Dret civil: especialitat per raó del territori i per raó de la matèria.

    • Per raó de la matèria

    D'una banda el dret privat general regula les matèries privades per les que no hi ha dictades normes o disposicions particulars constitutives d'altres drets privats especials.

    D'altra banda, els drets privats especials regulen aquelles matèries privades per les que hi ha dictades disposicions particulars. Actualment són el Dret Mercantil i la part no pública del Dret Laboral. Formen un cos legal apart i regulen una institució o matèria determinada.

    • Per raó del territori.