Dràcula; Bram Stoker

Literatura universal romántica # Novel·la de misteri i terror. Llegenda de Vlad. Vampirisme. Pel·licula de Coppola. Argument. Personatges. Vampirs

  • Enviado por: Zoé
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 37 páginas
publicidad
publicidad

1. INTRODUCCIÓ

L'obra de Bram Stoker, Dràcula, es situa a finals del Romanticisme. Anteriorment havia hagut un període de certa decadència en la literatura a causa del'augment del públic lector que duraria fins l'arribada de Scott. Tot i que Dràcula va ser publicada al 1897, va creure que seria més adequat incloure-la dintre d'aquest període, que va transcórrer entre 1770 i 1800, doncs les seves característiques li són afins. La gran part de la literatura publicada en aquesta època, o més concretament la que es podria englobar dintre dels gèneres que en aquest període predominaren (el de terror i el pseudohistòric), tendeix a ser considerada per els crítics com a insignificant, sobre tot al costat de les obres de grans escriptors del Romanticisme com Coleridge, Wordsworth, Byron, Keats, Shelley, Southey, Moore, Campbell, Hazlitt, Leight Hunt, Savage Landor, Lamb, de Quincey, Scott… entre d'altres. Però no puc negar que obres com a Dràcula, i fins i tot Frankenstein han tingut una fama tal que ha arribat casi intacta fins als nostres dies.

L'obra de Dràcula, exactament, s'inclou dintre del que seria la novel·la de terror i en una època en que predominava el gust per el document narrat, és a dir, obres formades per col·leccions de cartes, memòries, biografies, etc. que feien l'escrit més personal i íntim, factor que va influenciar l'autor a l'hora de començar a escriure la novel·la. A causa d'aquest tipus de narració, cada vegada que es canvia de narrador, es produeixen salts en el temps i en el context en el que es troben els personatges.

2. TRANSILVANIA

Transilvania és de lluny la més romàntica província de Rumania. El seu nom mateix dóna lloc a imatges dels cims de les muntanyes alçant-se fins al cel per sobre de les valls de boscs i dels rius cristal·lins, imatges d'esglésies de fusta, imatges de castells llegendaris i memòries d'una història agitada. Però aquí es poden descobrir molts més llocs interessants: estacions per a l'esport hivernal i de tractament, vies per les excursions en les muntanyes i el Parc Nacional Retezat, les ciutadelles medievals fascinants, museus d'art, etc.

2.1 Exactament, on és situada Transilvania?

La resposta és: en el centre del país, rodejada per els Càrpats que transcorren Rumania. La capital de la regió, Cluj-Napoca, està situada a la mesada, mentre que Brasov i Sibiu, unes de les principals ciutats, hi són a sota dels Càrpats. Aquí, el personatge principal és el pastor, sent aquest el qui guarda les tradicions populars ancestrals.

2.2 Brasov - estació muntanyesa rumana

Aquesta fascinant ciutat medieval està pintorescament situada en la proximitat del cim Postavaru i molt a prop de la zona muntanyesa transilvana. Els seus monuments arquitectònics en estil sajó antic, situats en la veïnatge de l'Església Negra, monument datat del segle XIV, com també les ruïnes de la fortalesa i l'antic ajuntament, datat del segle XVIII.

2.3 Sighisoara medieval

Ciutat romana a origen, Sighisoara és una de les més belles ciutats medievals que hi ha en el món actualment. Aquí hi ha una fortalesa en el més alt d'un puig, entrades i passatges secrets, una torre amb rellotge datat en el segle XIV, així com la casa on va viure el príncep Vlad Tepes Dracul.

2.4 Folklore i festivals

Per qualsevol part que s'hi vagi en Transilvania, pots descobrir tradicions rurals que hi són en vigor avui dia. Els pastors produeixen mató que si volguéssim, el podríem comprar en el carrer durant els casaments i els festivals, ja que són plenes de diferents significats. En el que concerneix als festivals, s'ha de saber que la temporada propícia comença després de les Pasqües.

3. VLAD TEPES: LA HISTÒRIA

Vlad Tepes, "Vlad l'Empalador", conegut en el món sencer com a Dràcula, va néixer a Rumania (1428-1476). Fill de Vlad Dracul (cavaller de l'ordre del drac - 1431) i net de Mircea el Gran, sobirà de Velaquia (1368-1418) va ser un dels prínceps rumans que per les seves diverses gestes i la seva ni molt menys corrent personalitat, va cridar l'atenció i va ocasionar l'interès de forma molt especial, no només dels seus contemporanis, sinó també de la història i literatura actuals. Per a alguns historiadors del tema, Dràcula va ser un heroic defensor dels interessos i independència del seu país i del cristianisme, mentre que per d'altres, es tractava d'un cas patològic, el d'algú que torturava, turmentava i per suposat, matava, per divertir-se, per pur plaer.

Va ser un dels tres fills legítims de Vlad "El Diable", príncep de Velaquia (antic principat danubià, que va formar juntament amb Moldavia el regnat de Rumania). Avui en dia, constitueix dos regions geogràfiques ben definides: la Mutenia, situada a l'est del riu Olt, i l'Oltenia, a l'oest.

3.1 “Dracul” (El Diable)

El vell Vlad es guanya per mèrits propis el sobrenom de "Dracul" (El Diable) per la seva afamada crueltat i sang freda i que posteriorment heretaria el seu predecessor. No es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però s'estima que va néixer, allà per 1428 a la ciutat de Sighisoara (Transilvania, situada en la regió de Brashov, i fundada en 1280). El seu pare residia allà en una mansió que avui encara es conserva (Bran Castle). Ha passat a la història pel seu sobrenom Dràcula que prové de "Draculea". La terminació "ulea" en rumà vol dir "fill de", el que podria traduir-se com a "El fill del Diable".

Va regnar com a príncep de Velaquia en 1448; de 1456 a 1462, i finalment en 1476, any de la seva mort. El poble li va posar com a sobrenom també "Tepes" (Empalador) ja que aquesta era la pena capital a la que més era aficionat i que aplicava amb més prodigalitat, encara que aquesta última expressió, fins a mitjans del segle XVI no apareixeria en cap document.

3.2 El Tro de Velaquia

En aquells temps, el tro de Velaquia estava amenaçat des de l'exterior per els turcs i húngars, i en l'interior per els nobles àvids de poder que lluitaven entre ells amb un salvatgisme i ferocitat més que bestial. La tràgica mort del seu pare, que va ser executat per Iancu d'Hunedoara en 1447, va obligar al jove Vlad a posar-se al costat dels turcs, adversaris d'Iancu, que amb la seva ajuda va accedir al tro de Velaquia en 1448, i encara que el príncep Vladislav II, pretendent al tro, i recolzat pels húngars i la població d'origen alemany, fou derrotat en Kossovo (al nord de l'actual Macedònia junt al riu del mateix nom) aquest només va aconseguir conservar el tro unes poques setmanes.

La vida i gràcia de Vlad es coneix molt poc fins l'any 1456. Durant aquests anys, Vlad va anar separant-se dels turcs i estrenyent les relacions amb el seu enemic Iancu d'Hunedoara, el que sí era moralment refutable, era, sens dubte, molt pràctic. No era res estrany durant aquesta època el fet de canviar les idees i conveniències polítiques d'una manera un tant estranya i del tot inesperada, només hi ha que fer un cop d'ull a la història dels grans i diversos regnats de l'Europa Occidental. Aquest inesperat viratge polític es manifestava només en una cosa: el desig per a Vlad de tornar a regnar en Velaquia. Seguia atentament les creixents desavinences entre Vladislav i Iancu fins que a 1452, Iancu iniciava la guerra, arravatant al seu rival les ciutats i propietats que posseïa en Transilvania, circumstancia que va aprofitar Vlad per oferir-se al guanyador com a pretendent al govern d'aquestes, sol·licitant la seva ajuda i prometent-li una "fidelitat infringible". Però en 1545, Vladislav, negat i resignat al fet de ser derrotat, irrompia en Transilvania arrasant, matant, cremant i saquejant. Draculea, desitjant conservar el seu tro, va sol·licitar i obtenir el comandament d'un petit exercit aprofitant l'intervenció en la guerra del monarca húngar Ladislau V d'Habsburg, archiduc d'Àustria i rei de Bohèmia, que veia amenaçats els seus interessos en la regió. La pugna li fou favorable, aconseguint apressar a Vladislav el qui va fer decapitar en la ciutat de Tirgusor (a prop de Tirgovisthe, l'antiga capital de Velaquia).

Juliol de 1545, va ser una data important per Vlad perquè tornaria a regnar i garantitzaria als seus súbdits la protecció contra els turcs i el lliure comerç dellà de les muntanyes de Velaquia, a canvi de que aquests li prestessin ajuda en cas de guerra.

El fet de que el nou príncep obrava amb "massa independència" va donar la veu d'alarma als húngars i alemanys els quals foren modificant la seva actitud, arribant a sol·licitar en 1457 als seus súbdits que defensessin a d'altres pretendents. No trigaren en iniciar-se una sèrie d'aliances i intrigues, acompanyades (com podia esperar-s'hi) de lleialtats i traïcions.

3.3 L'inici d'una carrera de crueltats

En l'any 1459, Draculea va ordenar empalar a alguns rebels destacats i llençar al foc d'altres, sent així el macabre i tortuós inici de la seva carrera de crueltats. Afavorit per la sort, aconseguí atrapar al més perillós dels seus adversaris, Dan Voeivod, a la primavera de 1460, al qui va obligar a cavar la seva pròpia tomba i assistir als seus funerals abans de fer-lo decapitar. L'estiu de 1460 va reduir als últims rebels; fent empalar a alguns però curiosament es va mostrar excessivament generós amb d'altres.

3.4 Guerra contra els turcs

Consolidat el seu tro, "L'Empalador" es va alçar contra els turcs als quals no els hi pagava els tributs que aquests exigien des de feia tres anys. El sultà Muhammad II, el conquistador de Constantinopla, coneixent el temple del seu enemic i el coratge i bravura dels seus guerrers, va preferir utilitzar el cap abans que la força. Li va enviar com a missatger, al col·laboracionista grec Catavolins, citant-li en Giurgiu (fortalesa i port danubià, no molt lluny de Bucarest) per a solucionar un "petit problema fronterer", apostant a prop de la població un destacament de tropes escollides al comandament d'Hamza Beg. Vlad va fingir caure a la trampa, (ja s'havia ensumat que dita citació no era normal i menys tractant-se d'un assumpte aparentment de tan poca importància) i fins i tot es va presentar amb part dels tributs pendents i alguns presents per al sultà, però a la seva vegada portava amb si mateix, un fort exercit de cavalleria que va derrotar als turcs (posat que eren molt inferiors en nombre) desprès d'apoderar-se del lloc, va fer presoners, a més a més, al grec i al general otomà, els quals junt amb la resta dels apressats van ser conduïts a Tirgovisthe, capital de Velaquia, i posteriorment empalats.

Animat per l'èxit, Vlad es va passar a la costa dreta del Danubi, incendiant i saquejant desprès de derrotar a les tropes turques. En el 1462, en una carta que estava dirigida al nou sobirà húngar Matías Corvino, donava compte d'haver-hi acabat amb més de 24.000 enemics havent fet amuntegar els seus caps i contar-los, amb l'excepció dels qui van morir en els incendis de les seves cases. A conseqüència d'aquestes invasions, estaven tan desmoralitzats que molts d'ells van preferir abandonar Istanbul davant el temor de que aquest pogués apoderar-se de la ciutat, conquistada fa pocs anys i en la que encara hi quedava gent que recordant l'esplèndid període bizantí, no haguessin dubtat en alçar-se contra els seus dominadors.

Enfurismat, Muhammad II va disposar d'un gran exercit d'uns 250.000 homes i una flota disposada a remuntar el Danubi. Vlad no podia oposar més de 10.000 homes i va recorre a tàctiques com la guerrilla i la "terra cremada". Després de sofrir moltes baixes, haver-se declarat una important epidèmia de pesta i no poder apoderar-se la flota turca de la ciutadella de Kilia (al sud de Moldavia), el sultà ordena la retirada de les seves tropes i una vegada en Istanbul valent-se del seu geni i astúcia, li va oposar a un dels seus propis germans, Randu "el Bell", que s'havia passat al bàndol otomà, arrossegant alguns dels principals boiards.

3.5 L'arrest de Vlad Tepes (1662-1675)

Finalment, després d'una sèrie d'intrigues, molt de l'època i del lloc, Muhammad aconseguí que el rei ordenes l'arrest de Vlad, que va ser tancat durant dotze anys, primerament en Visegrado (a prop de Sarajevo, a les costes del Drina) i posteriorment en les immediacions de Budapest, on rebia un tracte especial, és a dir, era tractat amb majors consideracions. Mentre tant, entre 1462 i 1475, Randu, home dèbil i sense personalitat, es va seure en el tro de Velaquia quasi com un titella dels turcs.

Les circumstancies que van permetre a Vlad, lliurar-se de la presó no estan molt clares, però és sabut que va tomar part a la batalla de Vaslui (en la regió de Jashi, Moldavia), en 1475, formant part de l'exèrcit enviat per el rei d'Hongria al príncep transilvà, Esteban Báthory, contra els turcs.

3.6 La mort de Vlad (1476)

El curiós i per altra banda, cert, és que Draculea tornava a ocupar el seu tro a 1476. En aquest mateix any, els turcs li sorprengueren desprevingut amb una escolta de tan sols 200 homes, i li van donar mort. El cap de Vlad fou enviat a Istanbul i exhibit públicament. Li va succeir el seu germà Randu, però sempre supeditat a la "Sublima Porta", que va regnar fins al 1500.

4. LA NOVEL·LA DE BRAM STOKER

4.1 El Romanticisme anglès

Primer, començaré parlant de la situació a Anglaterra -on Stoker va viure tota la seva vida-, que per l'època en que es va escriure la novel·la (1897), es trobava a finals del Romanticisme.

Al començar la documentació sobre aquest moviment s'hi observa que en ell van influir fets com la Revolució Francesa, la revolució industrial, l'arribada d'un gran públic lector…

El Romanticisme va constituir la victòria de l'individualisme, l'imaginació, la llibertat, etc. Aquest moviment va lluitar contra l'objectivisme i va intentar omplir-ho tot amb el seu subjectivisme i, en els seus principis, es va mostrar liberal i contrari a la Revolució. El Romanticisme anglès també és, principalment, democràtic, i pretén fer de la literatura una cosa popular. En ell s'unifiquen dos principis, el de Déu i el poètic-individual, i amb això, el poeta acaba convertint-se en el seu propi Déu.

Al parlar dels escriptors romàntics, trobem una clara preferència, una clesse d'admiració, por la naturalesa que és molt difícil de comprendre sense abans haver-hi viscut el procés de separació entre la ciutat i el camp, a l'igual que el seu gran pessimisme sense haver-hi vist les míseres condicions de vida en les que es trobava el proletariat.

Els escriptors anglesos del XVIII, no obstant la seva gran qualitat literària, no trobaven acceptació entre el públic i l'esteticisme fa que, en totes parts, la gent renunciï als seus ideals.

Respecte al públic lector va començar a créixer a principis del segle XVIII; creixement que es podria dividir en tres parts: de 1710 a 1750, aproximadament, aquesta fase comença amb les noves revistes i acaba amb les novel·les de meitat de segle; de 1770 a 1800, on va tenir gran importància la novel·la de terror pseudohistòrica, i l'època de la novel·la naturalista, que va començar amb Scott.

El gran augment del públic lector va fer que la qualitat de les produccions literàries descendís considerablement i que no tornarà a pujar fins a l'arribada de Scott, qui constitueix l'inventor de la novel·la històrica social.

En aquesta etapa és quan la moderna burgesia comença a independitzar-se de l'aristocràcia. En la literatura, a partir d'aquest moment, hi ha un gran conflicte del referent a l'àmbit personal en contra del referent a l'àmbit col·lectiu.

L'emocionalisme comença a tenir un gran èxit, sobre tot entre la burgesia, ja que li serveix per a separar-se encara més de l'aristocràcia; d'aquí que el sentiment termini com al medi més segur per que una obra gusti al gran públic. La literatura Romàntica és també malenconiosa, en oposició a l'antiga alegria de la clesse burgesa.

Les obres de Richardson tenien gran èxit entre el gran públic lector, qui quedava fascinat amb la sinceritat i credibilitat amb que s'expressaven els seus personatges i amb la cotidianitat dels seus problemes; l'aristocràcia, per el contrari, la trobava massa vulgar.

A partir d'aquí, la novel·la adquireix, com a forma habitual de presentació, l'autobiografia, ja sigui mediat una narració en primera persona com en forma de cartes o de diari; això serveix per centrar encara més l'atenció del lector en els sentiments del personatge. D'aquí sorgeix una clesse de complicitat entre el públic i els protagonistes de l'obra, doncs se sent identificat amb ells; algunes vegades, aquesta identificació amb els personatges, es torna “amistat” amb l'autor i pot arribar-l'hi a interessar més saber sobre la vida d'aquest que no sobre les seves novel·les. Però tot això només porta a que l'obra vagi d'efecte en efecte per sorprendre contínuament al lector i d'aquí surten les primeres novel·les terrorífiques, i també les “històriques”.

4.2 Vida i obra de Bram Stoker

Un cop finalitzat aquesta breu explicació sobre el Romanticisme anglès i tot el que li envolta, intentaré informar-vos sobre la vida de Bram Stoker ja que encara no ha sigut mencionat. Segons diu Noel Zanquín Subirats: “Sembla com si la fama de la seva criatura terrorífica hagués devorat els perfils del seu autor.”

De Bram Stoker sabem que va néixer el 1847 en el sinus d'una família nombrosa típica de la clesse mitjana industrial d'Irlanda. De petit fou un nen dèbil i d'escassa salut. Posteriorment, poc satisfet amb el seu aspecte i imposant-se una fort disciplina, es va esforçar per superar aquestes característiques, adoptant la clàssica consigna de mens sana in corpore sano. També fou un profund coneixedor de la cultura del seu temps.

L'interès per la literatura li va arribar en la seva adolescència. Va entrar en el Trinity College de Dublín per estudiar Ciències Exactes; la mateixa institució on anteriorment hi havien estudiat dos grans escriptors irlandesos de la literatura de terror: Charles Robert Maturin i Joseph Sheridan Le Fanu. Aquest últim fou el creador de Carmilla, que va deixar una profunda marca en Stoker.

Terminats els estudis va ingressar en l'administració Pública del seu país natal. El seu afany per la literatura es va inclinar cap al periodisme, arribant a convertir-se en crític literari teatral del diari Mail de Dublín.

A través del món del teatre fou com va arribar a entaular relació amb el famós actor Sir Henry Irving. Stoker va acabar convertint-se en l'home de confiança de l'actor i cuidant-se dels problemes que influïen en la seva companyia de teatre. Hi ha qui veu en esta relació una exagerada submissió per part de Stoker i una profunda tirania per part de l'actor. D'aquí podem deduir que alguns de les característiques, tant físiques com psicològiques, de l'actor foren transferides al personatge de Dràcula.

Als 24 anys va topar amb un llibre abans ja mencionat, Carmilla. Meravellat, es va lliurar amb entusiasme al gènere de terror i, poc després, va escriure una breu narració titulada L'invitat de Dràcula, que algunes persones consideren el primer capítol de la novel·la que li va conduir a la fama, Dràcula. Però es creu que aquest assaig no li va deixar satisfet doncs no es va arribar a publicar fins passats ja dos anys de la seva mort.

Entre 1878 i 1879 va escriure uns contes de temàtica folklòrica-misteriosa de poca qualitat. El seu interès per temes estranys està comprovat, així com la seva amistat amb una sèrie d'intel·lectuals i escriptors interessats en la màgia. Per al crític Tony Faivre, i segons diu Rafael Llopis, “fou en el sinus d'aquesta institució iniciàtica on Bram Stoker va adquirir els seus coneixements de l'ocult”. Abans de començar a escriure Dràcula, s'ha de subratllar que Stoker es va documentar de forma extremadament meticulosa.

Com abans ja s'ha dit, Dràcula estava ja en la ment de Stoker molt abans de la seva edició en 1897. Per la seva correspondència es pot esbrinar que allà per 1895 estava ja completament abstret en la seva redacció i el propòsit d'aquesta obra era “oferir una obra capaç de trencar la falsa tranquil·litat de les nostres llars mentals”.

La novel·la fou un gran èxit comercial. La crítica va mencionar d'ella la seva importància, la seva capacitat per a impressionar al lector i la perfecció formal de la primera part.

Després d'això, Stoker va seguir escrivint tant contes com novel·les de terror, però de menor qualitat. En 1905, Sir Henry Irving va morir i, poc després, Stoker va publicar un llibre amb els seus propis records de l'actor. Tres anys desprès va escriure La dama del sudari, pràcticament d'igual qualitat que la seva obra magna. En 1911 va aparèixer la seva última producció, La guarida del cuc blanc; un altre gran descens de qualitat. Després d'estar patint d'una malaltia durant sis anys, va morir el 20 d'abril de 1912.

4.3 El concepte de novel·la

4.3.1 La novel·la realista i les seves vessants

Una cop conegut el context de la novel·la es procedeix a informar sobre quina clesse de novel·la és aquesta. El primer que trobem és la novel·la realista i algunes de les seves vessants.

La novel·la realista, tal com el seu propi nom indica, pretén ser una representació de la vida i la societat de l'època. Els seus personatges intenten seduir al lector mitjançant el seu subjectivisme i/o la seva situació.

Quan l'autor es recolza en la part més subjectiva la novel·la, aquesta adquireix un matis psicològic, mentre que si ho fa en la situació, es va tornant costumista. Aquest tipus de novel·la va sorgir en el segle XVI i des de 1850 està en plena apoteosis. Entremig, per allà en els segles XVII i XVIII, tant a França com a Anglaterra, sorgeix un tipus de novel·la que es troba entre els subgèneres sentimental; amb autors com a Richardson, Prévost i Rousseau, i realista, con Defoe, Fielding i Laclos, entre d'altres. Encara no hi ha una línia que pugi separar aquests dos subgèneres ja que, dintre de la realista, s'hi troben també fragments sentimentals en la seva variant psicològica -per exemple les novel·les de Mme. De la Fayette- i, en les obres que s'hi consideren principalment filosòfiques, hi ha, a vegades, un to realista dels fets combinat amb components ficticis, com per exemple, les novel·les de Voltaire.

Segons Balzac, gran exponent de la literatura realista, el seu propòsit a l'hora de començar una obra era transcriure “la història de les costums del seu temps i elevar la novel·la al valor filosòfic de la història”.

Ja dintre del segle XVIII van tenir gran èxit les obres narrades per mitjà de cartes, memòries, biografies i caràcters. La tendència naturalista que també existia en aquesta època era predecessora del Romanticisme i va fer que els artistes posessin més èmfasi en la simple bellesa de la naturalesa en sí, al contrari del que havien fet fins ara. Les obres històriques de Walter Scott són un clar exemple d'aquesta tendència.

Però en aquesta definició, l'únic que coincideix amb la novel·la de Stoker és el fragment que diu “Ja dintre del segle XVIII…biografies i caràcters”. Per això anem a veure que ens diu la novel·la de terror, i allà hi trobem la seva vertadera definició.

4.3.2 La novel·la de terror

La novel·la de terror és un subgènere narratiu en el que els seus precedents es poden trobar en les novel·les pre-romàntiques d'estil gòtic. Es basa principalment en els components aterradors que es comencen a trobar ja en les obres d'Edgar Allan Poe. Però els escrits més representatius de la novel·la de terror, de la qual la seva fama ha arribat encara intacta fins als nostres dies, són Frankenstein i Dràcula. Avui en dia la literatura de terror sol ser bastant vulgar i ha arribat fins i tot a l'àmbit còmic.

4.4 La gènesi de Dràcula

Al saber a quin estil pertany, ens preguntem d'on ha sortit i trobem un seguit de novel·les anteriors a ella de temàtica molt semblant, a més a més, del folklore transilvà, que és d'on va sorgir el mite del comte Dràcula.

Els antecedents literaris de Dràcula són, principalment:

- La núvia de Corint, de Goethe. D'estructura romàntica, mostra al vampir com a mostra de la revolució amorosa, unificant amor i mort. Tracta, a més a més, la condemna com a punt culminant de la passió amorosa.

- El manuscrit trobat a Saragossa, de Potocki. Específicament en l'episodi titulat Historia de Pacheco i a través dels incidents que es produeixen en relació amb dos penjats-vampirs, s'incorporen a la tradició literària temes tan representatius com l'incest, el sexe o la nocturnitat com a transfons necessari.

- Vampirismus, d'E. T. Hoffmann. Constitueix la primera designació moderna i psicológica del vampir.

- El vampir, de Polidori. Creat en la famosa sessió literària que va reunir a Lord Byron, el matrimoni Shelley i Polidori, i que donaria lloc a la producció de Frankenstein. Aquest relat, encara que no massa apreciat des d'un punt de vista literari, és un antecedent clar del vampir de Dràcula.

- Varney el vampir, de Thomas P. Prest. Editat el mateix any que va néixer Stoker, la seva qualitat és notable. La figura del vampir correspon, a l'igual que en Dràcula, a un aristòcrata malvat. Aquesta obra va afectar algunes parts de novel·la de Stoker.

- Bernice, d'e. A. Poe. El mestre nord-americà era molt respectat per l'autor de Dràcula. Poe, en aquest escrit, va aconseguir treure al vampir de l'estat folklòric per a insertar-lo en el real imaginari. També s'ha de subratllar la relació entre erotisme i vampirisme, que s'exposa amb una destresa inigualable.

- Carmilla, de Sheridan Le Fanu. Novel·la que va produir una gran impressió en Stoker. És, indubtablement, el precedent literari que més va afectar a la seva obra.

Considerant el folklore hem de dir que el vampir ha existit des de fa molt temps. Com diu Van Helsing, un dels personatges de la novel·la, ha estat i està present en totes les cultures i els temps, però concretament s'ha de remarcar que aquesta llegenda existia de forma especialment intensa en l'Europa central, més concretament en Transilvania. Les qualitats del vampir, com la set de sang, les múltiples transformacions, la neutralització que sofreix durant el dia o la nul·litat davant l'all i la creu, són elements extrets del folklore que Stoker va introduir en la seva obra.

4.5 Els salts temporals

Analitzem també els salts temporals de l'obra, encara que resultin relativament extensos i tediosos, ja que, posteriorment, haurem d'estudiar com aquests salts han siguts adaptats al relat lineal al gravar-se la pel·lícula de Coppola i de Munnau.

Aquests són, detalladament, els salts temporals que s'hi donen al llarg de la novel·la:

    • 3 de maig - 30 de juny: diari de Jonathan Harker.

    • 9 de maig: carta de Mina Murray a la senyoreta Lucy Westenra.

    • Dimecres: carta de Lucy Westenra a Mina Murray.

    • 24 de maig: carta de Lucy Westenra a Mina Murray.

    • 25 de maig: diari del doctor Seward.

    • 25 de maig: carta de Quincey P. Morris a l'honorable Arthur Holmwood.

    • 26 de maig: telegrama d'Arthur Holmwood a Quincey P. Morris.

    • 24 de juliol - 1 d'agost: diari de Mina Murray.

    • 5 de juny - 20 de juliol: diari del doctor Seward.

    • 26 de juliol- 6 agost: diari de Mina Murray.

    • 8- 9 d'agost: retall de “The Dailygraph”.

    • 18 de juliol- 4 d'agost: diari de navegació del “Demeter”.

    • 8- 17 d'agost: diari de Mina Murray.

    • 17 d'agost: carta de Samuel F. Billington i Fill, procuradors, Whitby, als senyors Carter, Paterson i Cía, Londres.

    • 21 d'agost: carta dels senyors Carter, Paterson i Cía, Londres als senyors Billington i Fill, Whitby.

    • 18- 19 d'agost: diari de Mina Murray.

    • 12 d'agost: carta de sor Agatha, Hospital de Sant Josep i Santa Maria, Budapest, a la senyoreta Wilhelmina Murray.

    • 19 d'agost: diari del doctor Seward.

    • 24 d'agost: carta de Mina Harker a Lucy Westenra.

    • 30 d'agost: carta de Lucy Westenra a Mina Harker.

    • 20- 23 d'agost: diari del doctor Seward.

    • 24- 25 d'agost: diari de Lucy Westenra.

    • 31 d'agost: carta d'Arthur Holmwood al doctor Seward.

    • 1 de setembre: telegrama d'Arthur Holmwood a Seward.

    • 2 de setembre: carta del doctor Seward a Arthur Holmwood.

    • 2 de setembre: carta d'Abraham Van Helsing, M.D., D.Ph., D.Lit., etc., al doctor Seward.

    • 3 de setembre: carta del doctor Seward a l'honorable Arthur Holmwood.

    • 4 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 4 de setembre: telegrama de Seward, Londres, a Van Helsing, Amsterdam.

    • 5 de setembre: telegrama de Seward, Londres, a Van Helsing, Amsterdam.

    • 6 de setembre: telegrama de Seward, Londres, a Van Helsing, Amsterdam.

    • 6 de setembre: carta del doctor Seward a l'honorable Arthur Holmwood.

    • 7- 9 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 9 de setembre: diari de Lucy Westenra.

    • 10- 11 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 12 de setembre: diari de Lucy Westenra.

    • 13 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 17 de setembre: diari de Lucy Westenra.

    • 18 de setembre: “The Pall Mall Gazette”.

    • 17 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 17 de setembre: telegrama de Van Helsing, Antwerp, a Seward, Carfax.

    • 18 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 17 de setembre: notes deixades per Lucy Westenra.

    • 18- 19 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 17 de setembre: carta de Mina Harker a Lucy.

    • 20 de setembre: informe de Patrick Hennessey, M.D., M.R.C.S., L.K.Q.C.P.I., etc., a John Seward, M.D.

    • 18 de setembre: carta de Mina Harker a Lucy Westenra.

    • 20 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 22 de setembre: diari de Mina Harker.

    • 22 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 25 de setembre: “The Westminster Gazette”.

    • 23- 24 de setembre: diari de Mina Harker.

    • 24 de setembre: carta de Van Helsing a la senyora Harker.

    • 25 de setembre: telegrama de la senyora Harker a Van Helsing.

    • 25 de setembre: diari de Mina Harker.

    • 25 de setembre: carta de Van Helsing a la senyora Harker.

    • 25 de setembre: carta de la senyora Harker a Van Helsing.

    • 26 de setembre: diari de Jonathan Harker.

    • 26- 27 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 27 de setembre: nota deixada per Van Helsing a la seva maleta, a l'hotel Berkeley, dirigida a John Seward, M.D.

    • 28- 29 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 29 de setembre diari de Mina Harker.

    • 29 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 29 de setembre diari de Mina Harker.

    • 30 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 29- 30 de setembre: diari de Jonathan Harker.

    • 30 de setembre diari de Mina Harker.

    • 30 de setembre: diari del doctor Seward.

    • 30 de setembre diari de Mina Harker.

    • 1 d'octubre: diari del doctor Seward.

    • 1 d'octubre: diari de Jonathan Harker.

    • 1 d'octubre: diari del doctor Seward.

    • 1- 2 d'octubre: diari de Mina Harker.

    • 1- 2 d'octubre: diari de Jonathan Harker.

    • 1 d'octubre: diari del doctor Seward.

    • 1 d'octubre: carta de Mitchell i fills & Candy a lord Godalming.

    • 2- 3 d'octubre: diari del doctor Seward.

    • 3 d'octubre: diari de Jonathan Harker.

    • 3 d'octubre: diari del doctor Seward.

    • 3- 4 d'octubre: diari de Jonathan Harker.

    • Diari fotogràfic del doctor Seward, gravat per Van Helsing.

    • 4 d'octubre: diari de Jonathan Harker.

    • 5 d'octubre: diari de Mina Harker.

    • 5 d'octubre: diari del doctor Seward.

    • 5- 6 d'octubre: diari de Jonathan Harker.

    • 11 d'octubre: diari del doctor Seward.

    • 15- 24 d'octubre: diari de Jonathan Harker.

    • 24 d'octubre: telegrama de Rufus Smith, Lloyd's, Londres, a lord Godalming, a l'atenció del vicecònsul d'H.B.M., Varna.

    • 25- 27 d'octubre: diari del doctor Seward.

    • 28 d'octubre: telegrama de Rufus Smith,, Londres, a lord Godalming, a l'atenció del vicecònsul d'H.B.M., Varna.

    • 28- 30 d'octubre: diari del doctor Seward.

    • 30 d'octubre: diari de Mina Harker.

    • 30 d'octubre: diari de Jonathan Harker.

    • 30 d'octubre: diari de Mina Harker.

    • 30 d'octubre- 2 de novembre: diari de Jonathan Harker.

    • 2- 4 de novembre: diari del doctor Seward.

    • 31 d'octubre- 2 de novembre: diari de Mina Harker.

    • 4- 5 de novembre: notes d'Abraham Van Helsing

    • 4 de novembre: diari de Jonathan Harker.

    • 5 de novembre: diari del doctor Seward.

    • 5 de novembre: notes del doctor Van Helsing

    • 6 de novembre: diari de Mina Harker.

    • Nota de Jonathan Harker 7 anys més tard.

Els salts, tant de temps com de lloc, que es produeixen al llarg de la novel·la són a causa de la forma en que aquesta es narra (mitjançant diaris, cartes, grabacions, telegrames…), que fa que sigui difícil escriure-la de forma lineal ja que, si es fes, es produirien nombrosos canvis de narrador que la farien bastant carregada.

5. LA PEL·LÍCULA DE F. F. COPPOLA

5.1 El cinema americà

Acabada ja la part que podríem denominar més literària, passarem a examinar la cinematogràfica, començant per buscar en quina clesse de cinema es podria incloure la pel·lícula de Coppola i la trobem en el famós cinema americà.

El cinema també està sotmès a les modificacions del mercat. Ja des de 1989, Hol·lywood, ciutat cinematogràfica per excel·lència, està en mans dels japonesos, doncs aquests han invertit allà gran part del seu patrimoni. A més a més, els representants d'alguns actors vertaderament famosos, es podrien arribar a considerar els amos del mercat internacional.

El cinema fet a Nord-Amèrica sol tenir una clara predilecció per alguns estils, així com el fantàstic, la comèdia o el policíac; si ben bé els Oscar són per als melodrames.

En la dècada dels noranta aquest cinema ha millorat mitjançant l'unió de les productores amb la televisió. En canvi, el cinema fet als EUA segueix sent el més vist mundialment, cosa que repercuteix en el mercat europeu.

Però no tot el produït allà té èxit: de cada deu pel·lícules, un promig de sis o set no produeixen els beneficis necessaris, al menys una, és un gran fracàs. Por exemple: Waterworld, de Kevin Reynolds, va costar uns 200 milions de dòlars i tan sols va obtenir 175 en el seu propi país d'origen; fou gràcies al mercat internacional que va poder arribar a recobrar la seva despesa. Amb això es pot comprovar que Hollywood necessita del mercat estranger per tirar endavant; per exemple, les pel·lícules de Woody Allen tenen més acceptació a Europa que en els propis EUA.

Una de les causes dels elevats costes de producció d'aquestes pel·lícules són els honoraris dels seus actors; Demi Moore i Sylvester Stallone cobren 20 milions de dòlars por pel·lícula. Encara que això no és símbol de qualitat, doncs pel·lícules com The Scarlet Letter (1995), de Roland Joffé amb D. Moore o Juez Dredd (1995), de Danny Cannon amb S. Stallone, han arribat a ser grans fracassos en el seu país d'origen. D'altra banda hi són les pel·lícules que han arribat a l'èxit, entre d'altres coses, gràcies a l'estalvi de contractar actors que encara no han arribat a la fama; un exemple d'això seria Independence Day (1996), de Roland Emmerich.

Les últimes pel·lícules rodades usen bastants efectes especials, com a exemple estan Matrix i Missió Impossible 2.

Una cop dit això, parlarem sobre la producció de Coppola.

5.2 Bram Stoker's Dràcula, la pel·lícula

5.2.1 Actors

La pel·lícula a la que a partir d'ara ens referirem, com havíem dit al principi, és Bram Stoker's Dracula i, el primer que farem, serà mencionar el repartiment d'actors que en aquesta van intervenir; que és el següent:

  • Gary Oldman: Dràcula.

  • Winona Ryder: Mina Murray/ Elisabetha.

  • Anthony Hopkins: professor Abraham Van Helsing.

  • Keanu Reeves: Jonathan Harker.

  • Richard E. Grant: Doctor Jack Seward.

  • Cary Elwes: lord Arthur Holmwood.

  • Bill Campbell: Quincey P. Morris.

  • Sadie Erost: Lucy Westenra.

  • Tom Waits: Renfield.

5.2.2 Secuenciació temporal

Després de fixar-nos en això, farem la secuenciació temporal de la pel·lícula, a l'igual que vàrem fer amb la novel·la abans, per així poder-les comparar.

El relat de Bram Stoker's Dracula (Dràcula de Bram Stoker) és lineal. Això ho aconsegueix suprimint bastants fragments de la novel·la original, que presenta nombrosos salts en el temps, i deixant només els que al guionista li semblen més rellevants per la seva particular versió d'aquesta. Per el contrari, també hi ha agregats alguns fragments que no figuren en la novel·la per fer-la més interessant de cara al públic i, per això, més comercial, com seria l'introducció que se'ns presenta a l'iniciar-se la pel·lícula, amb totes les transformacions que comporta, por exemple, el final, que no és el mateix ni s'assembla al de la novel·la.

Com és natural en qualsevol pel·lícula de la nostra època, predominen els diàlegs i, sobre tot, les imatges. Encara, que per seguir més l'estil de la novel·la a partir de la que ha sigut creada, introdueix alguns fragments narrats per diversos personatges de la pel·lícula. Aquests fragments solen coincidir amb els moments en que plasmen les seves idees en un paper, les graven en un magnetòfon, llegeixen un escrit, etc. El narrador que sorgeix en aquests breus moments és sempre un narrador objectiu, tant si és en primera (el més habitual) com si és en tercera persona.

També hi ha, al llarg de la pel·lícula, escasses anotacions en la part inferior de la pantalla que ens situen en el context en que ocorrien els fets (època, localització…).

6. LA PEL·LÍCULA DE F. W. MURNAU

6.1 L'expressionisme

Terminat l'anàlisi d'aquesta pel·lícula, ens decidim a comparar-la amb la primera pel·lícula que es va fer de Dràcula i de vampirs en general: Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (Nosferatu, una simfonia del terror), per a veure les diferencies principals.

Abans de tot, busquem informació sobre l'època en que havia estat rodada i trobem que va ser en ple expressionisme.

L'expressionisme va ser una revolució que va aparèixer en l'Europa central entre 1905 i 1933, i mitjançant la seva inclinació per els temes fantàstics i de terror, es va mostrar l'inestabilitat i el temor que ocasionaven els esdeveniments que allí estaven transcorrent en la població; és també, principalment, una actitud fonamentalment estètica que ens condueix fins a l'art aborigen.

Sorgeix del Barroc i del Romanticisme alemanys, encara que s'hi troba més pròxim del Sturm und Drang. L'artista pretén convertir-se en amo de la realitat ubicant-la en mig d'un cúmul d'abstraccions que intenten interpretar l'univers sense fer ús del que ens aporten els fets existents. El nombre “expressionisme” ja insinua l'ànima manifestada en la distorsió de les imatges i dels contexts per exterioritzar tota la tensió del món en que vivien i convertir l'art en una forma d'acusació a la societat on també es veneraven la bogeria, la mort i la desesperació.

Cinematogràficament, la primera proclama expressionista va ser Das Kabinett des Doktor Caligari (“El gabinet del doctor Caligari”, 1920), de Robert Wiene, predecessor d'un estil caracteritzat per la transcendència que van adquirir els decorats, els jocs de llums, unes interpretacions molt característiques i uns arguments centrats en el que és terrorífic i fantàstic on predominaven vampirs, bojos, assassins, monstres i fantasmes.

Els més cèlebres directors expressionistes foren F. W. Murnau, amb Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (“Nosferatu, una simfonia del terror”, 1922) i Der letzte Mann (“L'últim home”, 1924), i Fritz Lang, amb Der müde Tod (“La mort cansada”, 1921) i Die Niebelungen (“Els Nibelungos”, 1923-24). Després d'aquests es trobarien Arthur Robinson, amb la seva pel·lícula Schatten (Ombra, 1923), i G. W. Pabst, amb Der Schatz (El tresor, 1923).

Encara que va durar relativament poc (des de 1920 fins a 1924), l'expressionisme alemany fou un dels més grans pronunciaments de tota la història del cinema.

6.2 Nosferatu, eine Symphonie des Grauens

Aquesta pel·lícula alemanya fou rodada en 1922 tenint, com a director, a Friedrich Wilhelm Murnau, com a guionista, a Henrik Galeen i, com a fotògraf, a Fritz-Arno Wagner. Està inspirada en la novel·la de Dràcula, de Bram Stoker. La pel·lícula està protagonitzada per:

  • Max Schreck (Comte Dràcula)

  • Gustav Von Wangemhein (Jonathan Harker)

  • Greta Schroeder (Mina Harker)

  • Alexander Granach (Renfield)

  • John Gottowt (Professor Abraham Van Helsing)

  • Gustav Botz (Doctor Jack Seward)

  • Georg H. Schnell (Lord Arthur Holmwood)

  • Ruth Landshoff (Lucy Westenra)

Aquí es pretén representar la victòria de l'amor, personificat en la dona, per sobre del despotisme i la por, personificats en el vampir.

A l'igual que li va passar a Coppola, Murnau té que adaptar els salts en el temps i lloc de l'obra a un relat lineal per a fer la seva pel·lícula, i pràcticament, segueix el mateix mètode abans explicat.

Al ser una pel·lícula muda, les imatges i els gestos tenen un paper principal; es troben, com és habitual, algunes aclaracions sobre els diàlegs i hi ha, també, fragments narrats mitjançant la mostra de cartes o llibres per a simular l'estil de la novel·la.

Al contrari del que predicava l'expressionisme, Murnau va decidir rodar en l'exterior, i amb l'introducció de factors reals va aconseguir que una pel·lícula fantàstica adquiries un cert to de veracitat. A més a més, l'ús que va fer dels nous recursos tècnics va fer que aquesta pel·lícula s'allunyés encara més del corrent expressionista.

7. VAMPIRS

Es vulgui o no, tots hem pensat alguna vegada en la mort. Però obsessionar-se amb la mort pot tenir com a resultat que la por a la mort es converteixi en la por als morts. És d'aquí d'on pot ser que derivi la creença de que el cos pot ressuscitar alguna vegada.

La por a la mort és una de les claus de l'origen del mite vampíric. Però, en la superstició és on és la base del vampirisme. La superstició i el fet de que l'Església va perseguir aquestes idees i les condemnés, va augmentar el mite fins a límits insospitats.

Però d'on provenia tanta superstició sobre la base dels vampirs?. Doncs bé, en aquells temps abundaven els enterraments prematurs i els robatoris de cadàvers per a les facultats de medicina. Però això no era sabut per els habitants de petites aldees que vivien a prop de cementiris.

7.1 L'origen d'un mite

Que va donar origen a la llegenda del vampir? És molt possible que aparegués com a resposta a molts problemes que la ciència de llavors no encertava a resoldre. És llavors quan poden sorgir múltiples monstres i dimonis de tota clesse.

No podem atribuir l'origen del vampirisme a una única causa. Van ser diferents factors, amb major o menor influencia, els que van anant creant el mite.

7.1.1 Malalties

Hi ha tres malalties bàsiques que van ser els motius principals per l'aparició del mite:

- Anèmia perniciosa: En aquest tipus d'anèmia el malalt no pot absorbir la vitamina B12, ocasionant que els glòbuls vermells no madurin correctament. L'afectat, en la seva fase avançada, se li produeixen canvis en la columna vertebral, per debilitat, inflamació de la llengua, molèsties gàstriques, dificultat per a mantenir l'equilibri...

La necessitat d'aquests malalts de beure sang va poder col·laborar a la creació del mite.

- Porfídia eritropoyética congènita: Aquesta malaltia també pot ser l'origen de la llegenda de l'home llop. La porfídia és una malaltia genètica deguda al mal funcionament de la formació de l'hem, substància a partir de la qual es forma la hemoglobina.

Els seus principals símptomes són els següents:

- La pell es torna sensible a la llum.

- Excessiu creixement del vell.

- Els llavis, les genives i la pell, es contrauen al voltant de la boca. Els músculs d'aquesta zona es tornen tensos, que li dóna l'aparença de que les dents hagin crescut.

Antigament no existia l'injecció d'hem, l'únic que podia reemplaçar-la era l'ingestió d'una gran quantitat de sang.

Aquests símptomes van col·laborar a que aquests malalts fossin identificats com a vampirs. A més a més, l'all augmenta la gravetat de l'atac de porfídia. Fins i tot es pot transmetre a través de la mossegada.

Però, és una malaltia que s'hi dóna amb escassa regularitat. Per això que no té gran rellevància.

- Ràbia: aquesta clesse de zoonosis té uns símptomes que encaixen amb alguna de les característiques que se li atribueixen al vampir. Si bé és cert, que algunes li foren imposades pel cinema i la literatura. A saber:

- Agressivitat.

- Trastorns del ritme vigília-son.

- Hipersexualitat.

- Transmissió per la mossegada.

- Violents espasmes reflectits en tot el cos.

- Freqüents episodis de fuga.

Però, els investigadors de l'època no relaten casos de víctimes mossegades per els vampirs. Al no mort se li descriu com a xuclador de sang. Però res es diu de com es porta a termini l'extracció. El mateix es pot dir dels espasmes, els quals, gairebé no són tractats en els relats de l'època.

7.1.2 Fenòmens físics.

L'incorruptibilitat del cos és un d'ells. Aquest fet era una prova de que aquell cos era el d'un vampir. Aquesta incorruptibilitat era deguda a qualsevol d'aquests casos:

- Cos momificat: la calor momifica el cos, adquirint un aspecte sec, acartronat, poc flexible, amb un color grisós. La momificació comença als 15 dies o al més, terminant en quatre o cinc mesos.

- Cos saponificat: apareix en zones humides, i fins i tot amb aigua. La humitat impedeix el desenvolupament de la bactèria encarregada de la descomposició. El cadàver adquireix un color blanc. Es conserven en mal estat les vísceres, la musculatura es manté, encara que olora de forma especial, no és olor de podrit.

A més a més, hem d'afegir el fet de que certes malalties retarden la putrefacció. A l'igual que les baixes temperatures o l'enterrament en un taüt ben aïllat. També és veritat que la majoria de les vegades els cossos eren desenterrats als pocs dies, sense donar temps a la descomposició del mateix.

Un altre d'aquests fenòmens físics són les taques de sang en els cadàvers: les quals són produïdes per traumatismes, asfixia...

El crit al ser travessat es deu a que l'aire que s'hi troba tancat, surt amb violència amb el cop de l'estaca, produint aquest soroll al passar per la gola.

I per últim el creixement del cabell i les ungles causat a que rera la mort es produeix una retracció de la pell, el que pot descobrir mil·límetre i mig més o menys. Els cabells, a més a més, solen caure cap enrere donant l'impressió d'haver crescut.

7.1.3 Enterraments en vida

Els mètodes usats per a decretar el falliment foren els causants d'aquests fatals errors. Eren molt variats, per exemple posaven un tros de cotó davant la boca o el nas per a veure si es movia per la respiració. Substàncies irritants o col·locar un mirall davant el nas per veure si s'entelava, eren altres mètodes emprats.

Certs casos patològics poden confondre-s'hi amb la vertadera mort. Així, tenim l'anomenada "mort ae", la qual pot presentar-se per catalèpsia, letargia, histèria, intoxicacions, sufocacions, apoplexia.

No és d'estranyar que els enterrats en vida proferissin crits de pànic, reclamant als seus familiars, els quals aterrats, no els socorrien, pensant que pogués ser un vampir. Quan es decidien a obrir el taüt ja era massa tard. Segurament el cadàver tindria sang, causat a l'intent d'escapar de la seva mort segura.

7.2 Com exterminar-los

7.2.1 L'estaca

El mètode més conegut, al menys avui en dia, per acabar amb un vampir és el de travessar el seu cor amb una estaca.

Les gents que s'hi valien d'aquest mètode, volien evitar que aquell ser fos etern. Per tant, acabant amb l'òrgan que és el motor de qualsevol ens viu, es termina amb l'existència eterna del vampir. En el cor hi és la força del cos.

Una altra teoria seria que en l'antiguitat el diable podia influir en el cor de les persones i tornar-les malignes com va passar amb Judas Iscariot. Aquests fragments i altres de la Bíblia que evitarem mencionar per a no estendre'ns, pogueren influir per a que les gents pensessin que els "malignes de cor" (els quals es descriuen en els textos bíblics), podrien ser els famosos vampirs.

S'aconsellava que l'estaca fos de fusta, doncs si era de metall el "fluid" del vampir podria passar a través d'ell. I el més apropiat és que fos d'espí blanc, per allò de que es creu que va ser la fusta en la qual va ser crucificat Jesucrist. Però habitualment s'usava la fusta que més abundés en el lloc.

7.2.2 La decapitació

Tallar i separar el cap del cos era comú a Alemanya i a l'est d'Europa. Però, en alguns llocs es temia que el vampir tornés amb el cap subjectat per els braços, per el que aquesta i el cos eren cremats per separat. El motiu essencial per realitzar aquesta practica és que es té la creença de que en el cap resideix la "força espiritual", i fent desaparèixer aquesta força, feien desaparèixer el vampir.

L'instrument més utilitzat era la pala o l'espasa, aquesta última símbol de foc. En el nord d'Europa el cap solia ser col·locat entre els genolls o sota el braç.

7.2.3 La cremació

Aquest mètode no ha sigut especialment difós pel cinema, però si que era habitualment usat per a desfer-se dels vampirs. Els vampirs, després de decapitats, eren normalment cremats per a, més tard, llençar les cendres al vent o al riu.

El foc és símbol de regeneració, de purificació. Amb la cremació del vampir el que es buscava era la salvació de l'esperit. Purificar el corrupte per mitjà del foc redemptor. Transformant el cos en cendres la volta del vampir era materialment impossible. és difícil trobar histories que ens parlin de fenòmens vampírics desprès de produir-se la cremació d'aquests.

En la Bíblia Déu es simbolitzat mitjançant el foc. Vist d'aquesta manera, el vampir era lliurat a Déu.

En quant a l'acte de llençar les cendres al riu, reflecteix l'anhel de fer desaparèixer al vampir, d'oblidar-lo. A més a més, l'aigua es considerada un mètode de purificació. No és d'estranyar llavors que es penses que s'hi devia arruixar amb ella al vampir.

7.3 Tòpics del vampirisme

7.3.1 La transformació en rat-penat

En el cinema hem vist habitualment un vampir que es transforma en un rat-penat. Aquesta és una creença que segueixen tenint nombroses persones, la de la transformació d'algunes persones en animals. D'això se'n diu una transmigració. I si el no mort tenia que transformar-se en un animal, que millor elecció que la del rat-penat.

No cap dubte de que va influir el fet de que existissin cert tipus de rat-penats que gustin d'alimentar-se de sang d'alguns animals. Per el que la relació entre ambdós era evident.

7.3.2 Dormir en taüts

L'imatge d'un vampir sorgint d'un tètric fèretre ha sigut difosa pel cinema. és una de les seqüències més recordades del cinema de terror. Però, aquesta relació entre el vampir i la seva taüt no sembla formar part del mite original. De fet els primers relats sobre vampirs van sorgir en una època en la que encara no era freqüent l'ús de taüts.

7.3.3 La mossegada en el coll

De nou el cinema i la literatura van crear una tradició que habitualment no apareix a les histories de vampirs. La mossegada, si l'havia, es podia donar en qualsevol lloc del cos.

El vampir en comptes d'utilitzar les dents, podia usar un ganivet, molt més còmode. Però el motiu de la mossegada pot ser el contingut sexual que té el vampir, i la mossegada té un ampli contingut eròtic. A més a més, dóna un to més agressiu, és com una dominació de la víctima. Però l'objectiu principal de la mossegada era succionar la sang de la víctima per a seguir amb "vida".

7.3.4 La capa

Dràcula és representat en el cinema vestit amb una gran capa negra per fora i vermella per dintre. La capa en sí representa l'estatus social del personatge. Els colors representen, per una banda el negre simbolitza el més negatiu de la vida, i per l'altra, el vermell és el color de la sang.

Però aquesta forma de veure a Dràcula i a altres vampirs ens ha sigut imposada més per les pel·lícules que per els primitius relats de vampirs.

7.3.5 La llum del sol

Es possible que aquesta creença fos un intent de cristianització del vampir, posat que en els relats de l'època es parla de no morts que caminaven a la llum del Sol. El fet d'identificar el vampir amb la nit té que veure amb el procés de diabolització al que va ser sotmès.

La nit representa les coses negatives, totes les coses injustes, les coses malignes, pervers, pertanyen a l'obscuritat. I els vampirs com és sabut, no feien més que incordiar, fer emmalaltir i matar animals i persones.

Però com ja hem dit abans, els revinents no tenien problema en moure's durant el dia en relats antics. Fou posteriorment amb la literatura quan se'ls impossibilità moure's a la llum del Sol

7.3.6 Mètodes de defensa

El crucifix no és mencionat en els antics tractats sobre vampirs. Segurament fou a partir de la novel·la "Dràcula" quan va començar a creure's en ell com a mètode eficaç contra els vampirs. Però, és possible que s'usés causat a l'enorme religiositat de l'època i a la relació que es va establir entre el vampir i el Diable.

L'oració i recitar en veu alta notes de la Bíblia eren molt utilitzades en tot el planeta. En alguns llocs es feia us de l'exorcisme, que fins i tot s'arribava a practicar-se en la mateixa tomba del difunt.

L'ús d'imatges religioses penjades del coll també era un mètode bastant popular. Entre els cristians s'usava la creu, però en altres pobles eren usats altres símbols propis de la seva civilització.

Espí blanc era col·locat en portes i finestres. També era normal col·locar una barrera d'espí que rodegés la llar per a allunyar als esperits. Fins i tot es col·locaven les rames d'aquest arbre sobre el taüt del vampir per a que restés dintre.

L'all no era necessari ingerir-lo, es solia picar per a untar amb ell les fenedures de les portes i finestres. Als cadàvers se'ls omplia la boca d'alls.

Els aldeans solien esbargir llavors sobre la tomba, així una vegada crescut el clos el vampir s'entretindria tallant-lo tota la nit. També eren esbargides les llavors sobre el terreny perquè el vampir les contés. O se esbargien sobre la seva tomba o al voltant d'una casa que es volgués protegir.

7.3.7 El reflex en el mirall

En moltes civilitzacions es considerava que el reflex de l'imatge en l'aigua o un mirall, era l'ànima. Si amb la mort l'ànima es separa del cos físic, el cadàver ja no podria veure's reflectit en el mirall. Els vampirs eren éssers sense ànima, per tant no es podien reflectir. Fins i tot en el cinema se'ns mostra com el vampir té aversió als miralls.

Però el tema del reflex en el mirall no és mencionat en cap relat de l'època. Fou a partir de la novel·la "Dràcula" quan es va difondre aquesta creença.

3. Marc Teòric

40