Dos tractats sobre el govern civil; John Locke

Filosofía. Política. Propiedad privada. Siglo XVII # Segon tractat. Revolució gloriosa. Llibertat. Propietat. Contracte social. Hobbes. Rousseau

  • Enviado por: Arechavala
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 10 páginas
publicidad

El concepte de propietat privada segons John Locke en el Segon Tractat sobre el govern Civil

John Locke.

Introducció

Els “Dos tractats sobre el govern civil” van ser publicats a Anglaterra al 1689, any en que triomfava la Revolució Gloriosa i s'establia en aquest país una monarquia parlamentaria pràcticament ininterrompuda fins als nostres dies. L'objectiu del llibre es defensar i legitimar la revolució, desacreditant en el Primer tractat les tesis de Robert Filmer sobre el poder absolut del rei ( exposades en el seu llibre Patriarcha, or the natural power of king) i demostrant, en el Segon tractat, que tots els sers humans són iguals per naturalesa i que ningú pot governar sobre els altres sense el consentiment d'aquests. La obligació política es basa en el consentiment, i d'aquí es justifica la rebel·lió o resistència quan es violen els acords del contracte social.

El Segon tractat planteja molts dels problemes que s'han mantingut vius fins als nostres dies, com la igualtat, la llibertat, la funció dels exèrcits, l'organització del poder polític, la funció del diner, etc.

En aquest treball em centraré en la idea de Locke de propietat, entesa per ell de manera molt global, incloïent-hi la vida, la llibertat i les propietats, i la contrastaré amb opinions que van des de els seus contemporanis fins als nostres dies. La forma de la propietat, l'origen de la propietat i els efectes d'aquesta en la societat es un debat que considero de gran actualitat, i trobem en Locke un dels primers filòsofs que planteja la legitimació i els límits a la propietat privada.

Locke i la idea de propietat de l'època

A mitjans segle XVII, un primer conflicte a nivell de nació entre burgesía i monarquia enfronta, per una banda, els grans propietaris i les faccions realistes, associades amb l'església, i de l'altra, els industrials de la llana, els petits comerciants i propietaris, en general puritans. El conflicte te relevància per que conduirà, passant per la ma de Locke i Smith, fins a la il·lustració i el liberalisme.

El conflicte sorgeix quan apareix un moviment de caire bastant radical, els Levellers (Nivelladors), artesans, comerciants i petits propietaris que reclamen el dret a vot per a la totalitat dels propietaris, enfront d'un parlament prepotent i dominat pels puritans. Als Levellers, però, no els interessen els assalariats ni els pobres: Només denuncien la desigualtat entre propietaris, que permet que els grans explotin als petits. Alguns sectors més radicals -liderats per Lilburne- van encara més lluny i somien amb una república igualitària amb una societat cristiana que implicaria a tots els homes i posaria fi a la monarquia.

L'oportunitat d'entrar en acció dels Levellers esdevé el 1640, quan per un cop de força el rei Carles I intenta recuperar el dret a decidir els impostos al parlament. El rei es aturat pels exèrcits parlamentaris, dirigits per Cromwell, i els Levellers n'exigeixen la deposició, però Cromwell, per no anar en contra de la burgesia, intenta negociar una monarquia parlamentària, que queda frustrada amb la fugida del rei a Escòcia.

Els Levellers publiquen, al 1648, un nou programa molt avançat pel seu temps, on es perfila el que serà el liberalisme de Smith: reclamen l'elecció anual de diputats, la submissió dels reis, la abolició dels monopolis, els impostos, les taxes i els delmes.

El 1649 el rei es executat i Cromwell proclama una “república” amb el suport dels mercaders. Els levellers, que han anat aconseguint les seves demandes, es radicalitzen encara més: Ja no són només uns liberals, sinó també uns enemics declarats de la propietat privada. Els més extremistes, els Diggers, liderats per Gerard Winstanley, consideren la propietat privada (principalment la terra), com la font de tots els mals, que podreix la societat i ha de ser eliminada.

Davant d'aquesta situació, Cromwell instaura una mena de dictadura: reprimeix la dreta aristocràtica i captura als líders Levellers, alhora que pren mesures favorables als mercaders.

En aquest context apareix, el 1651, la filosofia de Hobbes, que considera que la propietat ha de ser un artilugi construït per l'autoritat civil, i que pertany a Leviatán, tot i que pot, si es necessari, delegar-la als homes.

El 1657 mor Cromwell i amb ell la república. Dos anys més tard s'organitza el retorn al tro d'un Estuard, Carles II, i dels diputats exclosos del parlament. Es tornen les terres comunals als Lords, a l'església i a la Corona.

Davant d'aquests fets, els propietaris es plantegen dues preguntes bàsiques: ¿L'estat ha de ser necessàriament dictatorial per a defensar la propietat privada? O pel contrari, ¿la propietat pot ser a la vegada un dret natural, basat en el treball i un dret positiu, basat en el contracte social entre propietaris lliures?

La burgesia no pot decidir-se a acceptar les respostes que ha donat Hobbes, Cromwell o Carles II a aquesta pregunta. Aquí apareix la filosofia de Locke, i les seves teories conciliadores són ràpidament interioritzades pels moviments liberals. Locke demostra que es possible donar uns drets als individus i un estatut jurídic als béns privats. Va obtenir gran èxit i la seva influència a Europa i a Amèrica va ser considerable.

La propietat de Locke

Al llarg del Segon tractat sobre el govern civil trobem idees bastant disperses respecte de la propietat, ja que és un tema al que remet amb freqüència. No obstant, Locke dedica tot el Capítol 5 (de la “propietat”), a explicar amb detall la seva teoria essencial.

Segons Locke, el treball és la via d'accés a la propietat. Em pertany tot allò que pugui apropiar-me amb el meu treball, doncs el treball es el més personal i la més innegable propietat de l'home. Mitjançant el treball s'aconsegueix una fusió entre la persona i l'objecte que transforma, al que posa un segell personal. Aquesta mateixa via d'accés a la propietat és la que, al mateix temps, estableix els límits a la capacitat d'adquisició de béns: Només ens pertany allò que ens apropiem amb el treball. Més enllà d'això i del que un necessita ja no és propietat nostra, sinó d'algú altre. Així, si un home és capaç de llaurar un gran terreny de camp i obtenir una gran collita, tota la recol·lecta serà legítimament seva, sempre i quan aquesta no se li faci malbé per no haver pogut consumir-la o utilitzar-la. No obstant, la possibilitat de que els béns es facin malbé (la fruita i la carn es podreixi, el vi s'agri o els ramats morin) s'elimina amb la invenció de la moneda, un objecte durader que els homes poden guardar sense que es podreixi, i que per consens mutu, poden utilitzar per a canviar per altres béns. Segons el que explica Locke que són els límits de la propietat, sembla que el filòsof entén per “el que un necessita” exactament el mateix que per “el que un pot arribar a utilitzar al llarg de la seva vida”. Doncs la acaparació de diners sí que és legítima. En paraules de Locke, “algú traspassa els límits del que li correspón en justa propietat no per acaparar moltes coses, sinó per permetre que se li facin malbé inútilment en el seu poder.

La premissa de la teoria lockiana de la propietat és que Déu va ordenar als homes sobreviure, i va donar a tots en comú la terra i els seus fruits per a que poguessin realitzar aquest propòsit. Per tant, la propietat privada no s'estableix per consens de tota la humanitat, sinó per dret natural.

Tanmateix, Locke s'esforça en demostrar que el treball és sempre legítim, per que és productiu, i per tant la propietat privada és beneficiosa per la humanitat, per que deriva del treball.

Posteriorment, en el capítol IX (De les finalitats de la societat política i el govern), Locke amplia el concepte de propietat, i el fa extens, a part de les rendes obtingudes pel treball, a la vida i a les llibertats. Això ho considera per que aquests tres conceptes són els que els homes volen preservar al unir-se en societat política, i els que tot governant te que protegir i garantir als seus súbdits.

Anàlisi de la Propietat de Locke i contrast amb l'opinió d'altres autors.

Locke, Hobbes i Rousseau son autors agradables de comparar perque tenen teories sobre les mateixes matèries i fins i tot les anomenen pel mateix nom. Així tots tres tenen les seves idees pròpies sobre l'Estat de naturalesa, sobre el contracte social, sobre els motius del contracte social i sobre els fonaments del poder polític.

Sobre la propietat, Locke considera que ja existeix en l'estat de naturalesa, doncs qualsevol persona que apliqui treball propi a una matèria ja ha creat propietat privada. En l'estat de naturalesa hi ha pau, bona voluntat, assistència mutua i conservació. El problema es que no hi ha organització en institucions que posin en pràctica les normes de la justícia. Està molt lluny de ser l'estat de Naturalesa perfecta de Rousseau, on la propietat privada no existeix perquè no es necessària, doncs es viu en una espècie de comunisme primitiu. I entra en contradicció amb l'estat de naturalesa ferotge de Hobbes, on la propietat privada no existeix perque és impossible garantir-la i no és reconeguda pels altres.

J. Touchard atribueix l'èxit de Locke a la seva justificació de la propietat privada com a dret natural, teoria que dona testimoni dels origens burgesos del seu pensament. Com hem explicat anteriorment, la teoria de Locke permet reconciliar llibertats personals amb propietat privada. Jo crec que aquesta es la clau del seu éxit, per que encaixa perfectament amb el que buscava la burgesia de l'època.

Touchard afirma que aquesta teoria demostra el pensament burgés de Locke. Jo considero que si Locke no defensés la propietat privada tal i com ell l'entén, tota la seva filosofía perdría coherencia, doncs tots els conceptes están relacionats entre ells. (l'objectiu del contracte social es vetllar per les propietats, la moneda permet ampliar la propietat privada, només els que tenen propietat poden formar part de la societat civil...)

Així crec que podem dir que la filosofia de Locke en general és d'origen burgés, peró no podem agafar una única teoria com a insignia del pensament d'un filòsof tan complet.

El contracte social de Locke garantitza els drets individuals, i suposa un contracte bilateral pel qual els particulars cedeixen els seus poders a un home o a un grup d'homes. La funció del contracte és, en primer terme garantir la propietat dels individus. Manté alguns trets comuns amb el contracte social de Hobbes, que es basa en la dimissió de tots a favor d'un poder absolut d'un home o d'una assamblea. L'objectiu sembla similar al de Locke: garantir la pau i la tranquilitat. L'obediència al poder absolut ha de ser total, de lo contrari, es corre el risc de tornar a l'estat de naturalesa, salvatge i despiedat.

El contracte social de Rousseau va més enllà, i suposa una creació de nova planta a base de negar els estrats precedents: El fet més característic és la creació d'un cos social nou, on el mecanisme de decissió és la voluntat general, que és la font de tot poder polític.

A partir dels objectius dels contractes socials, G. Sabine desenvolupa una crítica contra les funcions del govern civil de Locke. Sabine considera que les consequències polítiques i socials que sorgeixen del contracte social de Locke, fan que la seva teoria sigui tan egoista com la de Hobbes. Tant el govern com la societat existeixen per a mantenir els drets de l'individu, i la inviolavilitat de tals drets és la seva pròpia limitació. Per tant, en una part de la teoría de Locke l'individu i els seus drets figuren com a principis últims; en una altra és la societat la que realitza aquest paper. Sabine critica que la conducta humana s'expresa en termes de plaer i dolor, i no, com la de hobbes, en termes de la pròpia conservació. Sabine opina que el càlcul del plaer es tan egocèntric com el càlcul de la seguretat.

En la meva opinió, Sabine intenta trencar un tòpic que estableix a Hobbes com a un filòsof “egoísta” i a Locke com a un filòsof d'idees més obertes. Estic d'acord en que les dues tendències poden tenir un esperit igual d'egoísta, però considero a Hobbes com a un filòsof que, sota una monarquia absolutista s'hagés sentit igual de satisfet que en la monarquía parlamentària que va conèixer. En canvi, Locke presenta una ideologia molt moderna en la seva época, i amb les seves idees va ser un precurssor del liberalisme, que actualment jo entenc com una etapa per la qual la humanitat tenia que passar per a poder seguir el seu desenvolupament industrial i social.

Considero més profunda una altra crítica de Sabine a la filosofía de Locke, tot i que també és aplicable a la de Hobbes: tots dos autors lliguen a la teoria social la presunció de que l'egoisme de l'individu es clar i vigorós, mentres que un interés social o públic és dèbil i sense importància. De Hobbes no ens ve de nou, doncs el seu individu solitari ja és prou egoista, però de Locke ens pot sorprenddre. Això possiblement expressa un sentiment de l'època, en que els ciutadans no estaven acostumats a rebre serveis de les institucions públiques, i tenien molt sabut que s'havien de solucionar ells els seus propis problemes.

J. Touchard també fa una observació al respecte i ens recorda que Locke utilitza indiferentment les expressions “societat civil” i “govern”, i creu que segons Locke la funció del govern consisteix més en administrar i legislar que en governar. Així, sembla que els dos estudiosos están d'acord en que la societat de finals del segle XVII no esperava gran cosa dels seus governants, apart de que els fessin pagar tot tipus d'impostos.

Abans d'acabar amb aquest apartat considero interessant fer una al·lussió a l'origen de la desigualtat. John Locke no sembla que li doni gaire importància a l'assumpte, però deixa implícit que la invenció de la moneda es el que permet acaparar i crear les desigualtats. No obstant, en el Segon assaig sobre el govern civil això no es vist com un problema.

Rousseau, bon coneixedor de l'obra de Locke, dedica tot un llibre (el Discurs sobre l'origen i fonaments de la desigualtat entre els homes) a demostrar que la propietat privada es l'origen de tots els mals de la societat. Òbviament, Rousseau coneixia el concepte de l'origen de la propietat de Locke quan escriguè:

Només el treball es el que, donant dret al cultivador sobre el producte de la terra que ha llaurat, el dona també, consequentment, sobre la terra, al menys fins a la collita, i així [...] fàcilment es transforma en propietat.

Actualitat de Locke.

John Locke va ser probablement un dels primers filòsofs en exposar les tesis liberals. Economistes com Adam Smith o David Ricardo desenvolupen, donen fonament econòmic o reajusten els principis que Locke deixava entreveure en la seva obra. Si realment John Locke va portar el liberalisme al món, la seva influència en l'actualitat es inmensa.

La seva idea de propietat privada podem dir que, amb certs matissos, s'ha acceptat i generalitzat arreu del món. Tant en la concepció global de Locke de incloure-hi la vida i la llibertat, que avui en dia es consideren drets inalienables (reconeguts així pels Drets Humans i per la carta de les Nacions Unides, com per nombroses constitucions i declaracions de drets arreu del món) o com el dret literal a la propietat privada, entenent com a particular tot alló que una persona s'ha guanyat amb el seu treball. En la constitució espanyola, l'article 33.1 reconeix el dret a la propietat privada i a l'herència, i en artícles posteriors es regulen altres principis econòmics, com la llibertat d'empresa, els convenis col·lectius o la planificació. Podriem divagar sobre la realitat que les grans fortunes corresponguin realment al treball d'algú (o dels seus antecessors), però de manera global la humanitat ho entén així. Els països d'inspiració socialista que van intentar altres sistemes de propietat han vist caure el seu sistema, i encara està obert el debat de si aixó es deu a la inviabilitat de l'abolició de la propietat privada o a altres causes que van afectar aquests països en el context històric en que ho van intentar.

La moneda, i actualment el sistema finançer internacional, han fet possible les teories de Locke de l'acaparació més enllà de les necessitats (quantes pomes podrides als magatzems!) Contra tot això ja van advertir Marx i Engels en el Manifest comunista:

El que caracteritza al comunisme no es l'abolició de la propietat en general, sinó l'abolició del règim de propietat de la burgessía [...] expressió última i més acabada del règim de producció i apropiació de lo produït que reposa sobre l'antagonisme de dues classes, sobre l'explotació d'uns homes pels altres.

D'altra banda, els sistemes polítics actuals (principalment els europeus) disten molt, i en moltss aspectes, d'allò que Locke imaginava com a Estat. A ell li debem la divisió de poders, que ens sembla tan l·lògica actualment, i la instauració de sistemes parlamentaris, que han evolucionat en sistemes democràtics.

Personalment, el que considero més interessant del que queda de la filosofía de Locke, és la idea bàsica per la qual va ser escrit el Segon tractat sobre el govern civil, això es, la concepció de que l'estat el creen els homes per a garantir els seus drets, i que aquests, si l'estat no els correspón, tenen el dret legítim a canviar-lo.

Bibliografia

Attali, J. Historia de la propiedad Ed. Planeta. Barcelona. 1989

Dunn, J. Locke Oxford University Press. Oxford. 1984

Iversen, K. J. Locke, economista i siciólogo University of Cicago Press. Chicago 1980

Locke, J. Dos ensayos sobre el gobierno civil Espasa-Calpe. Madrid. 1991

Sabine, G. Historia de la teoria política Fondo de cultura económica. Méjico. 1990

Touchard, J Historia de las ideas políticas Tecnos. Madrid.1977