Differents formes de funcionament animal

Biología. Comparación entre un artópodo y un molusco, y entre dos vertebrados # Aparell digestiu, circulatori, respiratori, excretor

  • Enviado por: Tasq
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

DIFFERENTS FORMES DE FUNCIONAMENT ANIMAL

BIOLOGIA

INDEX

Pàg. 1 Portada

Pàg. 2 Índex i introducció

Pàg. 3 Cmparació entre un escorpí i un caragol de terra

Pàg. 4 Comparació entre un anfós i un ésser humà

Pàg. 5 Continuació pàg. 4

Pàg. 6 Bibliografia

INTRODUCCIÓ

Per poder funcionar, tots els animals necessiten fer, entre altres, les funcions que estudiarem. Totes les funcions responen a diferents necessitats, encara que la forma de dur-les a terme ha variat dins l'evolució de les espècies. Tot i això l'aparell encarregat de fer la funció sempre farà bàsicament els mateixos processos, tot i que els òrgans i formes d'actuar variïn, que és el que estudiarem en aquest treball. Compararem els següents aparells:

- Digestiu: és l'encarregat de captar els aliments desde l'exterior, i transformar aquests en nutrients, assimilables i amb les substàncies orgàniques necessàries per l'organisme. També s'encarrega de que aquests nutrients passin a la sang (o líquid semblant, com l'hemolimfa) i rebutjar allò innecessari.

  • Circulatori: És l'encarregat de fer que tots els nutrients i gasos arribin a totes les cèl·lules de l'organisme. També serveix per mantenir la temperatura i per defensar-nos de microbis i altres agents externs

  • Respiratori: Fa passar O2 a la sang i expulsa el CO2.

  • Excretor: Ha de mantenir la pressió osmòtica idònia i el pH, a més de rebutjar els residus nitrogenats, ja que si no es podrien veure afectats órgans vitals.

En aquest treball farem l'observació de els diferents aparells entre aquests grups d'animals:

Un artròpode (escorpí) Un vertebrat (humà)

Un molusc (caragol) Un altre vertebrat (anfós)

L'objectiu d'aquesta comparació és observar la diferent evolució entre espècies que s'ha donat entre elles, per adaptar-se a diferents medis i també per fer millor la funció respectiva.

COMPARACIÓ ENTRE UN ARTRÒPODE (ESCORPÍ) I UN MOL·LUSC (CARAGOL DE TERRA)

APARELL DIGESTIU:

L'escorpí és carnívor i depredador, mentre els caragols són majoritàriament herbívors. Tot i això, tots dos necessiten mandíbules per introduir-se els aliments a la boca. Mentre els caragols utilitzen àcids digestius molt forts, els escorpins prefereixen filtrar només la part líquida de les preses, motiu pel qual regurgiten contínuament, a més de tenir glàndules salivals bastant desenvolupades, com els caragols. Aquests fan passar l'aliment de la boca a un esòfag molt musculat, i d'aquí a un estómac molt complex recobert d'un escut gàstric quitinós. Tenen diverticles digestius (hepatopàncrees) que produeixen enzims digestius i també emmagatzemen CaCO3 (per la closca). L'escorpí passa l'aliment de la boca a una faringe quitinosa quadriculada, que també té potents i elàstics músculs que fan passar l'aliment. L'esòfag és curt i travessa el sistema nerviós, comunicant-se amb l'intestí mitjà, que té cecs gàstrics. L'intestí posterior és un tub llarg en forma d' “S” que es dilata formant una vesícula cloacal. El recte desemboca entre dues petites plaques, al dotzè segment del metàmer. Els caragols absorbeixen l'aliment a l'intestí, tal com fa l'escorpí, una vegada s'ha digerit a l'estómac. La femta pot ser dividida en “paquets” per un esfínter específic.

APARELL CIRCULATORI

El caragol té un sistema obert amb un cor sistémic: aurícula, ventricle i vasos. A partir d'aquí l'hemolimfa es reparteix per la llacuna hemocel cap a tot el cos. El pericardi que envolta el cor s'encarrega de crear una pressió negativa per dilatar-lo.

L'escorpí té un aparell circulatori molt reduït, amb un cor curt, el tub dorsal impulsor proveït de dos ostíols, que es prolonga fent una aorta cefàlica. Encara que més desenvolupat, també és un sistema obert amb llacuna hemocel.

APARELL RESPIRATORI

L'escorpí té una respiració traqueal. Les tràquees, en parelles, s'obren a l'exterior del 3r i 4t metàmer. Els 2 primers parells oxigenen l'opistosoma, i el parell anterior les extremitats (o apèndix) i del prosoma.

El caragol en canvi té una respiració pulmonar al contrari que quasi tots els mol·luscs, ja que aquestos no estan en continu contacte amb aigua. Es tracta d'una transformació de la cavitat pal·lial que s'obre a l'exterior del mant a un petit forat per un esfínter anomenat pneumostoma.

APARELL EXCRETOR

L'escorpí el té al tercer parell de potes. En contra a la majoria dels artròpodes, els escorpins no tenen tubs de Malpighi, encara que hi ha gent que afirma que a l'intestí prim es fa la funció d'aquests. Les glàndules sericígenes i les del verí també es poden considerar de l'aparell excretor, ja que si no secretassin podrien rebentar i matar a l'escorpí.

Els caragols terrestres secreten urea, em els escorpins, en comptes d'amoníac, com fan els gasteròpodes marins. Tenen un órgan semblant al ronyó encara que no sigui un ronyó tal com els dels vertebrats, que no es troba en cap altre fílum.

COMPARACIÓ ENTRE DOS VERTEBRATS: UN PEIX (ANFÓS) I UN MAMÍFER (HUMÀ)

APARELL DIGESTIU

L'anfós té la boca situada a l'extrem del cap, en posició terminal. És carnívor, i fa passar l'aliment per la cavitat bucal, on té una glàndula secretora de mucus que facilita el trànsit per les vies digestives ja que no tenen glàndules salivals. L'humà en canvi és omnívor, pot menjar productes tant animals com vegetals, i, tenint una boca situada en lloc paregut al de l'anfós, sí que segrega saliva mitjançant diferents glàndules salivals. Tots dos tenen dents trituradores mecàniques de l'aliment. L'aliment de l'anfós passa a l'esòfag, que es troba foradat per les fenedures branquials. L'esòfag de l'humà també es troba en contacte amb les vies respiratòries. D'aquí, a l'anfós el menjar passa cap a l'esòfag, un altre tub curt i dilatable, com el de l'humà, amb l'excepció de que en aquest és més llarg. L'anfós té l'estómac en forma de sac on digereix mitjançant enzims, com l'humà, encara que aquest també segrega àcids bastant forts. Després només té un intestí d'absorció bastant curt, en comptes del llarguíssim intestí doble humà. El prim encara es pot dividir en 3 parts més, mentre que el gros només s'encarrega de l'absorció de l'aigua i de la formació d'excrements.

APARELL RESPIRATORI

L'anfós respira, com tots els peixos, per brànquies. Realitza un intercanvi de gasos on els eritròcits capten O2 dissolt a l'aigua i elimina CO2, tal com ho fan tots els vertebrats, entre ells l'humà. La diferència entre l'humà i l'anfós és que l'humà aprofita una ínfima part de l'Oxigen dissolt a l'aire (16%) en comptes del 80% de l'O2 dissolt que aprofita l'anfós. També hi ha que dir que el percentatge d'oxigen és menor a l'aigua que a l'aire. L'altra gran diferència significativa és que l'humà té una respiració pulmonar. L'anfós té una doble làmina de brànquies sostinguda per un arc, l'arc branquial. Per aconseguir un major intercanvi d'aigua a les brànquies, els peixos tenen dues possibles opcions. Quan estan en moviment, amb obrir les brànquies i aprofitar la corrent en tenen a prou. En canvi, quan estan quiets poden aprofitar per obrir i tancar la boca per tal de bombejar l'aigua de les brànquies. L'humà també pot intercanviar l'aire de dues maneres. Pel nas, on l'aire s'escalfarà i serà molt millor, i per la boca, on passar als pulmons sense tractament. De totes formes, en totes el diafragma haurà de contreure's i relaxar-se per tal de fer la inspiració i expiració.

APARELL CIRCULATORI

L'anfós té molt poc de volum en sang al cos, en comparació a la resta de vertebrats. L'aparell circulatori de l'anfós es tracta d'una circulació simple, amb un cor format per un auricle i un ventricle que bombeja la sang cap a les brànquies, i d'aquí a tota la resta del cos per ser recollida per les venes i tornar a l'aurícula, mesclant-se sang oxigenada amb sang sense oxigenar.

En canvi el de l'humà és un circuit doble, en el que el cor esta dividit en dos auricles i dos ventricles tal com si fossin dos cors de peixos en un. En ells, la zona dreta rep la sang de tot el cos sense oxigenar i la envia cap el ventricle, on és propulsada als pulmons, on s'oxigena i torna a l'auricle esquerre, que fa passar la sang al ventricle esquerre, situat davall seu i separat per una vàlvula, on s'envia a oxigenar les cèl·lules de tot el cos i a recollir el diòxid de carboni. Els conductes sanguinis de l'humà estan dividits en artèries, arterioles, capil·lars (quan s'ha de fer l'intercanvi de substàncies necessàries per la cèl·lula) vènules i venes, quan la sang torna cap al cos.

APARELL EXCRETOR

Com l'humà, l'anfós té ronyons parells, allargats i prims, a la regió dorsal i per sobre de la columna vertebral. Tots dos (els de l'humà i els de l'anfós) tenen nefrons Malpighials, i un glomèrul on conflueixen molts de capil·lars sanguinis. Tots dos secreten orina emmagatzemada a una bufeta.

La major diferència esta en la contínua necessitat de l'anfós de mantenir la pressió osmòtica, al trobar-se en un medi aquós molt salí i necessitar una concentració hipotònica amb respecte a l'exterior pel correcte funcionament corporal. Per aconseguir això, l'anfós ha de excretar molta sal a l'orina i expulsen clorur sòdic per les brànquies segons necessitin. L'humà també té aquesta necessitat, però no és tan imperiosa degut a que no es troba envoltat d'aigua.

BIBLIOGRAFIA

Tota la informació ha estat extreta de “Història natural dels Països Catalans” en els seus diferents volums, excepte tot l'escrit sobre l'ésser humà, del que he pensat que tenia coneixements suficients per poder comparar-lo amb un peix.

Les imatges (menys la de l'humà) han estat extretes de “morfología y anatomía (biología II)” i adaptades al meu gust.

6