Dictadures en el període d'entreguerres

Historia mundial contemporánea, siglo XX # Feixisme italià. Nazisme alemany

  • Enviado por: Jenny
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

Democràcia i dictadures (1918 - 1939)

Hia ha dues claus principals que expliquen la crisi política d'aquesta etapa:

  • Les conseqüències de la primera guerra mundial.

  • L'inestabilitat econòmica que es va produir arran del crac del 29.

La crisi del liberalisme

Quan va acabar la guerra mundial al 1918, ja s'havien firmat els tractats de pau (Versalles, el qual culpabilitzava directament a Alemenya) i hi havia democràcia parlamentaria a alguns països o monarquia constitucional, tot va reprendre el seu funcionament.

Els autoritaris imperis austrohongarès, alemany i rus, un cop perduda la guerra enfront les forces dels aliats, van donar pas a règims polítics diferents dels que tenien abans de la guerra. A Àustria i a Alamanya es van establir democràcies parlamentàries i a Rússia s'establia un règim comunista.

Les antigues minories nacionals alliberades van formar nous estats, que van adobtar també règims parlamentaris basats en el sufragi universal i el pluralisme polític.

Quan va passar la guerra:

  • Els sofriments havien estat enormes.

  • Les frustacions nacionals es van multiplicar.

  • Les reparacions per les responsabilitats bèl·liques havien causat nombrosos desequilibris econòmics.

  • La conciència col·lectiva havia quedat greumentmalferida i amb els valors capgirats.

Monarquia constitucional: Règim polític democràtic en el qual el rei, cap de l'estat, regna pero no governa, ja que aquesta és la funció del president del govern o del primer ministre que suigui responsable d'aquest estat.

El feixisme i el nazisme

El feixisme italià i el nazisme alemany.

La naturalesa del feixisme

El feixisme aparaguè a Europa entre les dues guerres mundials i era d'ideologies totalitàries, agressiva i anticomunista dirigit per un cabdill carismàtic. Els moviment feixistes van implantar una dictadura sense contemplacions i no van convocar mai elleccions lliures.

Aspectes ideològics comuns a tots els règims feixistes:

  • La subordinació total a l'Estat de tots els àmbits de la vida.

  • L'odi al socialisme, al comunisme i al liberalisme democràtic.

  • L'antidemocratisme, l'antisindicalisme i l'antiigualitarisme.

  • El nacionalisme agressiu, que comporta l'extermini de les minories nacionals i una política exterior imperialista.

  • La fe irracional en un líder que té tot el poder.

  • La justificació de l'acció violenta directa per assolir els fins decidits pel líder.

  • La militarització de la societat, especialment de lesorganitzacions estatals juvenils i dels partits únics, que assegura l'ordre públic per mitjà de la repressió.

  • La utilització d'un vocabulari aparentment revolucionari i anticapitalista basat en un gran aparell propagandístic que coarta la llibertat de pensament.

  • Un sistema econòmic basat en l'autarquia, dins del model capitalista.

L'impacte de la primera guerra mundial va ser d'una importància cabdal en el desencadenament del procès que va permetre l'expansió de la ideologia feixista i el seu accès al poder. El conflicte bèl·lic va accelerar el declivi dels valors humanistes, va deixar un pòsit de violència en els excombatents, va exacerbar el sentiment nacionalista a Alemanya i Itàlia, humiliades pels acords de pau signats al final de la guerra mundial: Alemanya va ser declarada culpable i Itàlia no va veure satisfetes les seves pretencions expansionistes a costa de l'antic Imperi austrohongarès. Abans de la priemra guerra mundial, Itàlia estaba amb la Triple Aliança perquè té problemes amb austrohongria ja que aquesta li treu els territoris de Trentino i Ístria. Quan s'inicia la guerra Itàlia està amb els aliats i està al vàndol guanyador, però queda descontenta perque no guanys tots els territoris que esperava.

Cal afegir-hi les frustracions de diversos sectors socials provocades per diverses raons: falta d'aliments, la pobresa, la caiguda del valor de l'estalvi i l'atur.

Cal afegir la crisi econòmica. El prolateriat i les classes mitjanes van sofrir un cop molt dur i es van trobar proletaritzades de cop i volta com a conseqúència de la crisi.

Molts d'aquests petits burgesos desclassats van trobar una estructura d'acolliment que donava resposta a les seves preocupacions (feixisme). S'alimentà el nacionalisme com a valor suprem en contra de les altres nacions. En aquest context d'humiliació pel resultat de la guerra i dels sentiments nacionalistes agressius, que va florir el feixisme.

Les condicions òptimes pel triomf de la ultradreta feixista van van sorgir de la confluència d'un Estat feble amb una massa de ciutadans desencantats i descontents que no sabies en qui confiar, uns moviments socialistes bastant forts, l'amenaça latent, per part de la unió Soviètica, de l'expanció de la revolució proletària (comunisme), un ressentiment nacionalista contra els tractats de pau signats al final de la guerra mundial (1918-1920) i una gravíssima crisi econòmica.

El feixisme es diferenciava de les dictadures tradicionals clàssiques per:

Dictadura tradicional:

  • Elitista

  • Tradicional i molt conservadors

Dictadure feixista:

  • Barreja de classes

  • Ideologia més revolucionària.

El feixisme a Itàlia

Als anys 20 Itàlia era un país de contrastos: el nord era industrial, modern i burgès; el sud era agrícola i ascaic. La major part de la població activa treballava al camp i era molt jove. Fins a la guerra mundial, l'hegemonia política havia estat compartida entre la burgesia del nord i els terratinents del sud. Quan acabà la guerra tot semblava que tornaria a la normalitat fins i tot amb una ampliació de les llibertats i de la participació política en les inmstitucions democràtiques.

Però la guerra havia provocat conseqüències psicològiques i econòmoques molt greus:

  • Pèrdua de vides humanes.

  • Promeses d' annexions territorials frustrades ( la <<victòria mutilada>>, com dirien els feixistes).

  • Crisi econòmica generalitzada.

  • Atur en augment.

Seguint l'exemple bolxevic, la tradició de lluita de la classe obrera agrícola i industrial va desencadenar una dinàmica revolucionària que va donar lloc a ocupacions de fàbriques i terres, i a convocatòries de vaga continuades.

L'ocupació del poder

Entre l'aparició del moviment feixista i la seva presa de poder només van passar cuatre anys. A les eleccions de 1919, el moviment dels fasci di combattimento no va obtenir cap diputat i el seu fundador Benito Mussolini, només va aconseguir 4700 vots.

A finals de 1920, els industrials i els propietaris agraris van finançar el moviment feixista amb el propòsit de fer-lo servir coma instrument de dissuació contra els moviments sindicals. Els feixistescomençaren a sembrar el terror entre els sindicalistes, els militants obrers i camperols, i els membres dels governs municipals socialistes.

Al 1921 el moviment es transformà en un partit polític: el Partit Nacional Feixista. Tot i que eren 700000 militants (camises negres) a les eleccions del 21 només van aconseguir trenta-dos diputats. Des d'aquell moment Benito Mussolini va decidir agafar el poder a la força.

El seu partit intensificava les accions terroristes contra els demòcrates, tot i que l'Estat feia els ulls grosos devant tota aquesta violència, ambl'amenaça que evites una revolució comunista i compenses l'acció dels sindicats. A l'octubre de 1922 al congrès de Nàpols, els feixistes van programar una marxa sobre Roma si no els era concedit el poder. Aquesta decisió va ser un ultimàtum al rei.

Davant aquest, el president del govern va demanar al rei Victor Manuel III que proclamés l'Estat de setge, el monarca s'hi va negar i va demanar a Mussolini que es fes càrrec de la presidència del govern.

Les fases polítiques del feixisme

Del 1922 al 1924, el feixisme es comportà de portes enfora com una força legal i democràtica. De portes endins es van preparar per assumir el poder absolut i a partir de 1924 van desenvolupar la seva tàctica:

  • Van impedir el retorn dels diputats de l'oposició al Parlament (1925).

  • Van promulgar les Lleis de Defensa de l'Estat (1926), mitjançant el qual el partit feixista esdevingè partit únic.

  • Va crear tribunals especials i una policia política.

Al 1924 va haver- hi eleccions generals i el partit feixista guanya amb majoria absoluta del parlament. La victòria no es va aconseguir democràticament sino amb violència i coacció. Giacomo Matteotti (partit socialista) va denunciar el que estaven fent els feixistes i el van segrestar i el van matar. El rei no va fer cas d'això i Mussolini va seguir amb el seu lideratge. Al 1929, els Pactes de Laterà (acord del govern italià amb l'església catòlica), ja que des de 1870 la relació era molt tibant, Mussolini proposa a l'Església que el catolicisme serà la religió oficial d'Itàlia. L'any 1931 l'església catòlica de Pio XI condemna públicament el feixisme.

Des del 1930 fins l'esclat de la segona guerra mundial el feixisme italià continuà amb la seva línia de concentració de poder, d'enquadrament de les masses en el si d' d'un estat totalitari i de control de l'economia, sobretot a partir de la crisi de 1929. Dirigí campanyes de productivitat agrària i de bonificació de terres i promogué obres públiques (xarxa d'autopistes, treballs de condicionament de la ciutat de Roma. Mussolini esdevingè il Duce (el cabdill), màxim governant. Cap al 1938, Mussolini, impressionat per l'eficàcia d'Alemanya, començà a imitar els mètodes del nazisme, del qual seria un aliat fidel durant la segona guerra mundial.