Dictadura franquista y represión homosexual

Historia de España. Franquismo. (1939-1975). Legislación represiva. Cataluña. Orientación sexual. Homosexuales # Franquisme. Legislació repressiva. Homosexuals

  • Enviado por: Monchy
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

INTRODUCCIÓ

BREU: “HOMENATGE ALS GAIS PERSEGUITS PER FRANCO”

Aquesta notícia del diari El Periodico explica que els dies 13 i 14 de novembre es va fer un homenatge als homosexuals que durant l'època del franquisme van estar perseguits per la seva orientació sexual.

En aquest homenatge, a més de institucions que comentarem més endavant, va participar-hi la Generalitat de Catalunya. El qui s'ha encarregat d'aquest acte és el conseller Joan Saura que va presidir l'homenatge als represaliats.

La notícia comenta que un 30% de les 1600 persones de Catalunya que van rebre repressió en l'època, van ser perseguides per la seva identitat sexual. Per tant, un 30% d'aquestes persones van ser “marginades” per la seva opció sexual.

A partir d'aquesta informació, en aquest treball podrem anar veient diferents punts diversos que fan referència al tema.

Primerament, podrem veure les lleis i ideologies de Franco en l'època del franquisme (1939-1975) i seguidament la repressió que aquest dictador aplicava a la població per ser diferent a com ell volia que fos el ciutadà espanyol.

Un cop ens haguem situat en el marge de l'època franquista i de la repressió del moment, veurem els qui van col·laborar amb l'homenatge i també perquè es va fer aquest. Per últim, explicarem la història de la institució d'homosexuals que nasqué l'any 1975, un cop acabat el franquisme. Alhora, podrem veure com van guanyant petites victòries morals dins el règim franquista i podrem fer referència a Antonio Ruiz, que va ser un dels gais perseguits per el dictador i podrem esmentar el seu cas.

Així, aquest treball constarà d'aquestes diferents parts que s'aniran desenvolupant al llarg d'aquestes pàgines. Cal dir que la informació del treball s'ha extret de diferents institucions com “El Front d'Alliberament Gai de Catalunya”, pàgines d'internet diverses o de distintes fons d'informació com la cadena tv3 i els seus reportatges de Franco.

LEGISLACIÓ REPRESSIVA FRANQUISTA

Desprès de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la dictadura del general Franco necessitava crear unes normes penals i així nasqué el Codi Penal de 1944 que fou qualificat com a liberal, conservador, moderat, progressiu, republicà i dictatorial. Per tant, diferents historiadors hi ha donat la seva opinió sobre aquesta norma de repressió. Abans que res, cal recordar que la dictadura franquista es caracteritza per seguir els ideals del dictador Franco, que era molt catòlic, creia en a la unió de la família i enaltia la pàtria. Un cop sabem això, podem deduir que tenia gran odi als gais i que això li venia donat per la seva educació catòlica.

Principalment podem dir que no hi havia una llei explicita per els homosexuals i pel qual haguessin de ser perseguits però si existien diferents lleis (poc clares), que deixaven temes a l'aire, i llavors es podia interpretar que la homosexualitat era un delicte i que es podia castigar. Al principi aquests homosexuals van ser detinguts per ser d'aquesta tendència sexual, però principalment el delicte s'associava a la prostitució o a l'escàndol públic, encara que mantinguessin relacions ens una habitació d'un casa privada.

La homosexualitat no va ser vista com a un delicte pròpiament dit fins al 1954 amb la llei “la ley de vagos y maleantes”. Aquesta llei englobava a: homosexuals, vagabunds professionals, als que vivien del carrer, els que explotaven menors d'edat i als malalts mental. A aquests se'ls aplicava la llei i seguidament internaven en uns camps de treball o colònies agrícoles, indiscutiblement separats els uns dels altres, en el cas de ser gais. Alhora se'ls prohibia de residir en determinats territoris i tenien la obligació de declarar els seus domicilis.

Més endavant, al 1970, va sorgir la “ ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social” que destacava per creure el homosexuals com a malalts que necessitaven rehabilitació i que per tant calien ser atesos. Amb aquesta llei es preten donar una visió de la persecució com a humanista, ja que significava donar tractament a aquests. A partir de llavors es creà dues “presons” una a Badajoz i l'altre a Huelva, i la seva finalitat era curar o tractar als homosexuals. Els dos campaments, tenien una diferencia particular: en el primer, a Badajoz, s'hi enviava els “passius”; i en segon, a Huelva, s'hi enviaven els “actius”. Cal clarificar que no hi havia rehabilitació, simplement se'ls feia la vida impossible o se'ls tractava inhumanament.

Podem dir que aquests homosexuals eren internats en presons durant 3 o 4 mesos i que encara que la llei parla de rehabilitacions mai se'ls donava ajuda. Ans al contrari, en aquestes presons experimentaven vivències molt dures i havien de patir fins i tot violacions. No només això, si no que desprès de haver estat a la presó no podien tornar al seu domicili en un any i encara menys treballar mai més, perquè el delicte era massa greu.

En aquest context, podem dir que una de les minses victòries que van aconseguir aquests homes va ser que la llei de 1970 se suavitzes i tan sols detinguessin a aquells que realitzessin més d'un acte homosexual. Cal afegir que més endavant veurem aquest aspecte i com ho van aconseguir, però que de moment cal recordar la forta repressió que va patir aquesta gent.

REPRESSIÓ ALS HOMOSEXUALS DEL FRANQUISME

El franquisme, com a totalitarisme que era pretenia, juntament amb l'església controlar la població i també el seu comportament, com és el sexual. Al llarg de l'època de Franco, es calcula que a Catalunya hi va haver uns 1600 represaliats per la seva orientació sexual. Molts dels represaliats d'arreu d'Espanya (més de 5000) van anar cap a Barcelona, on s'hi gaudia d'un ambient més obert. És per aquest motiu doncs, que molts d'aquests homosexuals van ser detinguts a Catalunya i majoritàriament a Barcelona.

Aquests detinguts van ser empresonats a la Model (galeria de “invertidos”) i d'altres als “centres de rehabilitació” de Badajoz i Huelva. Així, Catalunya va ser un dels llocs amb més repressió de tot l'estat espanyol.

Com ja hem esmentat abans, els primers anys del franquisme les repressions tan sols eren socials, ja que en el Codi Penal i figurava només l'abús a menors o l'escàndol públic. Ara bé, més tard als anys 1954 i 1970 es crearan dues lleis que faran la repressió més dura. Aquestes dues tindran la funció de castigar l'homosexualitat de la següent manera: internant els gais, prohibint-los de residir en el seu domicili i està sempre dotats de vigilància.

Per tant, aquestes lleis foren les eines de repressió que el govern franquista utilitzà per anar contra aquest grup social.

Actualment, desprès de 25 anys, els presos per repressions social encara esperen rehabilitacions morals i econòmiques. Volen que se'ls reconegui com a persones i que la gent tinguí en compte que se'ls va tractar de la mateixa manera que als presos polítics de l'època.

Sabem que aquestes persones durant l'època franquista van ser denominades malalts, tractats com a delinqüents i en molts casos se'ls feia “rehabilitar-se” mitjançant treballs forçats. En aquestes presons o “centres de rehabilitació”, que eren bàsicament com un camp de concertació, també hi havia repressions que comportaven a descarregues elèctriques. Així, era una veritable tortura per els gais. A més, van rebre insults, agressions i humiliacions.

Un altre de les possibles opcions que podien optar els empresonats era de treballar al edifici emblemàtic on està enterrat Franco: “El Valle de los caidos”.

Aquest va ser construït per commemorar als qui havien lluitat per Franco i havien mort i per els que s'havien enfrontat a ell hi havia perdut. Així doncs, com que ell estava il·lusionat amb el projecte, cada presoner que hi treballava un dia, rebia a canvi 6 dies menys de repressió. Així, per a ells era millor treballar-hi que quedar-se més temps a la presó.

Alhora Franco va manar afusellar molta gent, que pel motiu que fos, se'ls tractava com a mala llavor, ja que Franco volia eliminar qualsevol rastre de liberalisme o de moviments progressistes. Al fer això, s'excusava amb Déu, deia que ell ho volia així, i d'aquesta manera ens mostra el seu respecte per l'església catòlica. Aquest respecte és el principal fonament que explica que Franco tingués tanta fòbia als homosexuals, ja que com que l'església està en contra els aquests, el dictador també ho estava.

Per tant, podem ser conscients del que Franco va fer aquests persones i és per això que la Generalitat ha cregut oportú de fer-los un homenatge.

HOMENATGE ALS HOMOSEXUALS PERSEGUITS PER FRANCO

El Govern de la Generalitat va organitzar el primer acte de reconeixement per les víctimes que van patir repressió en l'època del franquisme, a causa de la seva identitat sexual. Això es va dur a terme a través de l Programa per al Memorial Democràtic i duia el lema de: “ En reconeixement de les víctimes de la dictadura per causa de la seva orientació sexual”. El govern va trobar oportú de organitzar aquest acte social, en motiu de la repressió que van sofrir els homosexuals per culpa de la llei 16/1970, ja esmentada amb el nom de “llei de perillositat i rehabilitació social”. Aquests, desprès de la mort de Franco i de ser empresonats, maltractats i tractats com a delinqüents en aquella època, no han rebut cap reconeixement oficial i per aquest motiu la Generalitat de Catalunya ha volgut homenatjar-lo.

Aquest programa va comptar amb l'ajuda de diverses institucions com serien: el Col·lectiu Gai, Lesbià i Transsexuals (creat per la Generalitat i que vol la plena equiparació legal dels homosexuals), Víctor Bedolla (historiador), Antonio Ruiz (president de l'Associació d'Ex-presos Socials), i diversos col·lectius homosexuals com ara: Col.lectiu de feministes Lesbianes.

Cal dir, que qui presentar tot aquest homenatge fou: Joan Saura, el conseller de Relacions Institucionals i Participació.

S'ha de recordar, que el actes duraren dos dies, concretament el 13 i 14 de novembre, tant al matí com a la tarda.

En aquests dies, la Confederació per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya i el Museu d'història de Catalunya foren els encarregats d'organitzar el seminari: “Resistència i oposició al règim de Franco. Memòria de la de la segona meitat del franquisme”

L'acte començà el dia 13 al matí amb intervencions de Jaume Sobrequés (director del museu) i Joan Saura (conseller de la Generalitat). Els continguts de l'acte foren sobrer tot del Moviment Obrer de principis dels anys 60. A la tarda, del mateix dia, els actes estaven relacionats als qui van haver d'anar a l'exili en l'època franquista. El dia següent, els continguts que es van tractar eren sobre la premsa en contra la dictadura i a la tarda sobre advocats que estaven en contra la dictadura.

Així, veiem que la jornada va durar dos dies i que en ells explícitament no hi havia cap tema dedicat a la homosexualitat, però que tots aquests actes es duien a terme per commemorar-los i per recordar a aquells que havien estat perseguits o en repressió franquista, especialment els homosexuals.

És important destacar que els qui i van intervindré van donar la seva opinió en contra el franquisme i que qui va tenir molt a dir en els actes fou, a més de Joan Saura, el president de l'Associació d'Ex-presos Socials, que posteriorment veurem alguns esments de la seva vida en la secció: testimoni d'un homosexual perseguit.

ASSOCIACIÓ D'HOMOSEXUALS

L'associació més important de homosexuals, de l'època franquista, és anomenada MELH (Movimiento Español de la Liberación Homsexual) que actualment aquest moviment a Barcelona s'anomena FAGC (Front d'Alliberament Gai de Catalunya).

Per entendre una mica les petites victòries que el moviment homosexual va anar guanyant durant l'època franquista, hem de situar-nos en el moment.

Com hem recordat abans, al 1954 hi va haver la llei de “Vagos y maleantes”, que jutjava als homosexuals, però que la llei tampoc ho deia explícitament; desprès al 1970 s'imposa una altre llei “ de Peligrosidad Social”, que condemna als gais pel simple fet de ser-ho.

Així, en aquest context, dos personatges amb el pseudònims de Mir Bellagi i Roger Gaimon envien una carta protestant per aquesta llei i anant en contra els bisbes de la cort i les revistes i diaris del moment. Aquesta carta arriba a l'editorial de la revista Arcadie, que llavors publica la carta. D'aquesta manera, les Corts i Franco decideixen que la llei no sigui tan estricte i que només es detinguessin aquells que, com deia la llei: “probablemente realicen más de un acto homosexual”.

Per tant, la llei de Franco tampoc es suavitza tant, només una mica. Desprès d'aquesta petita victòria, Mir Bellagi i Roger Gaimon decideixen crear un primer grup d'homosexuals anomenat MELH. Al 1971 a Barcelona els que formaven part d'aquest grup es reunien clandestinament, ja que era perseguit per la policia. Un any més tard, al 1972 el grup comença a editar un bolletí mensual anomenat: Aghois (“Agrupación homosexual para la igualadad sexual”). El que van aconseguir posteriorment, al 1973 és esborrar la homosexualitat de la llista de malalties mentals.

Un cop desprès de la mort de Franco, el moviment ja va deixar de funcionar en clandestinitat i sorgí a Barcelona el FAGS (Front d'Alliberament Gai de Catalunya).

Així, aquesta associació, que va néixer al 1975, és una de les institucions lligades a l'homenatge que estem estudiant.

Alhora, aquesta associació té contacte amb el president de l'Associació d' Ex-presos Socials del franquista, i podrem veure en la secció següent algunes referències i vivències d'aquest, també perseguit per ser homosexual, Antonio Ruiz.

TESTIMONI D'ANTONIO RUIZ

Antonio Ruiz fou entrevistat per la revista Naciongay, i d'aquesta mateixa en podem extreure diferents situacions anecdòtiques que ens ajudaran a entendre millor tot el que van patir els perseguits per Franco. La història d'Antonio Ruiz tracta de la seva vivència com a homosexual i el que va haver de patir. Seguidament exposarem la seva vivència.

Antonio Ruiz, va ser detingut ja que ell va explicar a la seva mare que era homosexual. Aquesta en sentir-ho va voler consolar-se amb una monja, però en comptes d'això, va ajudar al seu fill a anar a la presó, ja que la monja el va denunciar. Així comença la seva història, i seguidament sabem que va estar a la presó de Badajoz i allà el van violar el primer dia d'entrar, quan ell tenia 17 anys. Ruiz, ens diu que gairebé 4000 persones foren detingudes per el mateix tema i que, fins i tot, desprès de la mort de Franco encara eren vistos com a delinqüents.

Així, podem veure que ell sap de tot el que es tracta aquest tema, i per aquest motiu és el president dels Ex-persos Socials. També fent referència a l'entrevista, notem que ell està interessat en arreglar la situació dels gais, i que vol lluita per que hi hagi justícia i que es reconegui als homosexuals perseguits per Franco, d'una manera oficial. El que realment diu és que molts d'aquests homosexuals que van estar empresonats encara tenen l'expedient “tacat” per ser gai, i això s'ha de canviar. A banda d'això, el president dels Ex-presos Socials, també diu que està content del que ha aconseguit que és esborrar alguns d'aquests expedients de perillositat, però confessa que vol que la justícia reconegui per escrit que aquesta llei és injusta.

BIBLIOGRAFIA

  • He visitat les següents pàgines web:

  • He connectat amb el Front d'Alliberament Gai de Catalunya

  • He consultat un documental de tv3 dedicat a Franco

  • I per últim, he llegit la revista El Treball que parlava del franquisme en el número 156