Diari 1918; Josep Vicenç

Poesía contemporánea catalana. Vanguardismo literario de Cataluña. Argumento. Personajes. Enric Badosa

  • Enviado por: Akane
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

J.V. FOIX, Diari 1918

J.V. Foix ha estat sempre un lector insaciable, sobretot d'obres d'autors grecs, llatins, francesos i fins de Nietzsche. Ben aviat començà a lliurar-se seriosament a la literatura i va abandonar la carrera de Dret. A partir d'aquest moment, l'activitat de Foix seguirà dues direccions complementàries: la col.laboració en revistes i diaris ( “La Revista”, “Trossos”, “Terramar”, “Monitor”, “Ariel”, etc) i la composició de textos, proses i poemes, de creació.

La seua fama, tanmateix, era minoritària, principalment pel fet que no signés els seus escrits. Va pertànyer a la Secció Filològica de l'IEC. Esdevé un dels fundadors d'Acció Catalana (1922) i dirigeix el butlletí d'aquest grup. Com a símbol de la seua actitud d'avantguarda, l'interès que té per les manifestacions més noves de la vida moderna el porta a ser un dels fundadors de l'Aeroclub de Catalunya. Va ser gran activista i militant a favor del recobrament de la llengua i la cultura, activisme que aplicà sense flaquejar fins que el desastre de la guerra l'obligà al silenci públic.

Diari 1918 constitueix un conjunt de proses poètiques publicades al llang de cincuanta anys. Els reculls que integren aquest conjunt, singular per les seues característiques i unitari malgrat les inevitables diferencies, són: Gertrudis (1927), KRTU (1932), Del “Diari 1918” (1956), L'estrella d'En Perris (1963), Darrer comunicat (1970) i Tocant a mà... (1972). Inicialment Diari 1918 havia de constar de tres-centes seixanta-cinc proses; malgrat els seus desigs, Foix nomès n'arribarà a redactar dues-centes vuit.

El fet d'agrupar les proses d'aquests reculls tan allunyats en el temps sota una data concreta, 1918, té un simbolisme precís: és el reconeixement de fidelitat de Foix a una època que assenyala el final de la “belle époque” i marca l'inici de les noves propostes dels anys d'entreguerres.

Comentari

Primers fragments del diari, Gertrudis i KRTU

-- SENSE SIMBOLISME --

En aquesta prosa, Foix ens conta un passatge suposadament de la seua infantesa, una festa al seu poble. El protagonista de la prosa és el director de la banda municipal, un home “... tan corpulent que ocupa mitja plaça.” (1927, 29). Foix el descriu a la primera part del text, i defensa la llibertat, el soroll, els gemecs, davant el silenci que demanen els músics per a interpretar les seues composicions: “Però la música de banda, en el silenci, és impura.” (1927,29).

A la segona part del text, Foix ens conta una entremaliadura de xiquets. És açí on apareix Gertrudis, la seua enamorada, nom de la qual apareix en totes les proses d'aquest recull, també anomenat com ella.

És al final del text on Foix incorpora els elements surrealistes. Apareix el maniquí, tan propi de la pintura metafísica i cubista de l'època. Està representat com a salvació; darrere d'ell es refugien els xiquets del terrible director “... convertit en un Ogre de Gustau Doré...” (1927, 29). Aquest personatge acaba sent només “... un esfèric de paper...” (1927, 29), inofensiu.

Del “Diari 1918”

-- “HAURIEM ARRIBAT, VOGANT...” --

Abans de tot, comente que a aquest recull, els titols de les proses són les primeres paraules de cadascuna d'elles, fet típic dels poemes d'avantguarda.

Aquesta prosa és de tema mariner, què amb el rural, formen la temàtica dominant d'aquest recull, Del diari 1918. Ja des de les primeres paraules d'aquests text, és patent el jo col.lectiu, el nosaltres en lloc del jo únic, que incorpora Foix en aquesta part de la seua obra: “Hauriem arribat...” (1956, 65).

Adopta aquesta prosa forma de paràbola. Foix ens descriu una aventura marinera on l'angoixa i la impotencia de no poder lluitar contra la natura es fan patents en tot moment: “Captius d'una potència rival...” (1956, 65). A partir de la meitat del text s'incorpora l'element de terror, els gegants, que adopten figures geomètriques: “Triangles Anquejants...”, “... con tenebros...” (1956, 65), fet propi de l'art cubista. Cal destacar l'aplicació de mots marítims a l'adjetivització de persones: “... humana esquifidesa...” (1956, 65). Per últim, comentar que la presència de la dona en aquesta prosa ens dóna un final d'intent de salvació que no s'arriba a assolir, on Foix incorpora l'element surrealista comparatiu “... d'algues amb ròssec de cabellera...” (1956, 65), i acaba amb la temible nit.

L'estrella d'en Perris

-- “EL FARONER, DE MIL BIGOTIS...” --

A L'estrella d'En Perris els titols de les proses són també les primeres paraules de cadascuna d'elles, com ocorria a Del “Diari 1918”. També cal destacar en aquest recull la gran proliferació d'oficis; a cada prosa s'esmenta un i a voltes dos i tot. En aquest cas, és l'ofici de faroner el que ocupa l'atenció de Foix.

Després d'unes primeres linies d'explicació, l'autor comença a poetitzar sobre la funció que, per una nit, li van encomanar, la de faroner. És com un somni, com la fantasia d'un Foix al qual la condició de faroner l'incita a imaginar llocs llunyans, a fer màgia: “... el feix de llum es projectava (...) en un país nou, en paisatjes inesperats, en illes no previstes...” (1963, 109).

L'autor, amb aquesta paràbola, estableix una relació entre faroner i poeta: “Hi ha hagut moments en els quals he cregut que la llosa i el castell farers eren una nau que navegava de nits...” (1963, 109). No hi ha elements surrealistes; Foix tracta de substituir la realitat per la idea, fet propi del simbolisme.

Darrer comunicat

-- NO TEMPTEU EL TEMPTADOR --

Amb Darrer comunicat, Foix torna als procediments que havien caracteritzat Gertrudis i KRTU. Aquesta prosa és una de les més clarament surrealistes d'aquest recull. El protagonista d'aquesta és el dimoni, el diable, el Maligne, protagonista també de molts textos de L'estrella d'En Perris. La idea general que es trau d'aquesta prosa és la prevenció que fa l'autor de no temptar al mal. Sembla una fantasia infantil, un conte d'un avi al seu nét per a desenvolupar la seua imaginació. Però aquests dimonis no són dels que donen por, són dimonis revoltosos que tenen com a missió: “... desendreçar i mantenir el desendreç pertot.” (1970, 155).

La influència cubista es pot apreciar per la utilització de formes geomètriques: els dimonis d'aquesta prosa són esfèrics. També incorpora Foix els elements més tipics del surrealisme: “... els objectes d'ús domèstic, personal i quotidià: vestits corbates, barrets, botes...” (1970, 155).

Per a finalitzar, les últimes linies d'aquest text són una conclusió, la moralitat del conte del que parlava abans, l'advertència que ens fa l'autor.

Tocant a mà...

-- ELS AMANTS -- a Enric Badosa

El tema del erotisme, tant present als primers textos de Foix, és el que ens ocupa en aquesta prosa.

Comença parlant del mar, i va introduïnt l'erotisme, com si aquest mar fos el causant de la passió dels amants, uns amants de bellesa clàssica, de formes perfectes, sense por a morir mentre pugan seguir gaudint: “... les tres parelles s'estrenyien fortament, tot afonant-se tràgiques, i somrient.” (1972, 217).

Apareix el color vermell, roig, un dels simbols preferits per Foix, que expressa, d'una banda, la violència, i d'un altra, l'erotisme: “Apareixen clamoroses o tumultuoses, vermelles, cenyides per horitzons roigs sota un cel baixíssim.” (1972, 217). Sembla que el narrador enveja els amants, anhela ser un d'ells, alliberar-se.

Podem apreciar que en aquesta prosa són molt quantioses les comparacions, que Foix fa de manera molt poètica: “Només l'espectre de llurs ombres surava com una vestidura de volves solars” (1972, 217).

La interrupció d'un altre espectador, corta tallantment el desenvolupament de l'escena. És el qui ens aclara que la narració és un desig reprimit, una frustració, un somni de l'autor: onirisme.