Diabetis # Diabetes

Azúcar en sangre # Glucosa. Insulina. Tractament. Alimentació. Hipoglucèmia. Cetoacidosis

  • Enviado por: Arnau Garci
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 15 páginas
publicidad

INDEX

·ENTENDRE LA DIABETIS........................................................................3

·D'ON PROVÉ EL NOM DE DIABETIS?..................................................7

·QUÈ ÉS LA DIABETIS?..............................................................................8

·EL TRACTAMENT DE LA DIABETIS....................................................9

·ELS PUNTS BÀSICS DEL TRACTAMENT DE LA DIABETIS...........10

·L'AUTROCONTROL................................................................................12

·LES COMPLICACIONS DE LA DIABETIS..........................................13

·CONCLUSIONS.........................................................................................15

ENTENDRE LA DIABETIS

La diabetis és una malaltia caracteritzada per una alteració en la utilització dels sucres i dels greixos. Afecta a un 6% de la població i aquest percentatge augmenta ràpidament sobre tot als països en desenvolupament. Molta gent és diabètica i no ho sap i això representa un perill seriós per a la seva salut. Sota el nom de diabetis s'agrupen dos tipus diferents de la malaltia: la tipus 1 que afecta a menys del 10% de tots els diabètics i la tipus 2 que és la més habitual.

Per entendre la diabetis primer hem d'entendre com funciona l'organisme humà. Nosaltres, en tant que màquines, utilitzem essencialment dos combustibles : carbohidrats i greixos. Els carbohidrats ens els podem imaginar com llargues cadenes d'anelles. L'anella més habitual és la glucosa, altres són la fructosa i la galactosa. Les anelles soltes són dolces, també ho són quan s'uneixen de dos en dos. El sucre (sacarosa) està format per una glucosa i una fructosa enganxades. El midó, que trobem a les patates, blat, moresc, etc., és una llarga cadena de centenars d'anelles de glucosa. En termes de combustibles ens el podem imaginar com un rosari de boles de carbó. Els greixos, olis, mantega, llard, estan formats per àcids grassos que podem imaginar com a troncs d'arbres molt alts lligats de tres en tres.

Els humans no tenim necessitat de menjar contínuament, fem tres o quatre àpats al dia i podem estar vuit hores dormint sense menjar. Això és possible perquè desprès de menjar emmagatzemem combustibles que utilitzarem en els períodes entre els àpats i quan dormim. Analitzem aquests processos. Els carbohidrats només els podem assimilar si estan en la forma d'anelles senzilles. Si els ingerim directament d'aquesta forma (raïm, mel) els absorbim directament i molt de pressa. Si el que mengem son cadenes de dos anelles (sucre, lactosa de la llet) només cal separar les dues anelles. Això es fa molt fàcilment i l'absorció també es molt ràpida. Per contra el midó (pa, pasta, arròs) cal primer trencar-lo i separar les anelles de glucosa una a una i això és un procés lent i l'absorció anirà més a poc a poc que si prenem la mateixa quantitat de glucosa lliure. Com que ens arriba més glucosa de la que gastem, els nivells de glucosa a la sang augmenten i ho fan molt més de pressa si prenem glucosa o sucre que si mengem productes que contenen midó. Com veurem més endavant no és bo que els nivells de glucosa a la sang augmentin, així que la glucosa no la podem deixar a la sang , tot esperant que l'anem gastant, cal doncs emmagatzemar-la. Aquest procés és l'invers del de la digestió: les anelles de glucosa s'enganxen i formen al fetge i als músculs cadenes similars al midó. El producte es diu midó animal o glicogen. Desar la glucosa en forma de glicogen és molt convenient ja que és molt fàcil tornar-la a recuperar, només cal anar-la alliberant de les cadenes a mida que es necessita. La quantitat de glicogen que podem emmagatzemar és però limitada. Tots sabem que el midó (i el glicogen) tenen una gran capacitat per a absorbir aigua. Per cada gram de glicogen que acumulem, hem d'immobilitzar una gran quantitat d'aigua, i el conjunt pesarà molt. Per això, si continua arribant glucosa, un cop els magatzems de glicogen estan plens, aquesta es convertirà en greix, principalment en el fetge. El greix te l'avantatge que no agafa aigua, per la qual cosa es més eficient en termes de pes. Té, però, dos grans desavantatges: el primer que al ser insoluble en aigua es difícil de transportar per la sang. L'altre és que si bé es pot convertir glucosa en greix, no es pot fabricar glucosa a partir de greix. Aquests punts tenen una importància cabdal com veurem. El greix fet al fetge, o el que ingerim amb els aliments, s'emmagatzemen al teixit adipós. Per a portar-lo des del fetge o des del budell cal barrejar-lo amb detergents que el permetin viatjar per un medi aquós. És un problema similar al de mantenir la mantega de la llet sense que faci “nata”.

A la nit, mentre dormim, i entre àpats, hem de mobilitzar les reserves per a mantenir les nostres activitats. Primer s'utilitzarà el glicogen, normalment la quantitat que en tenim dona per a tota una nit, fins i tot podem aguantar sense esmorzar. Si no mengem però, el glicogen s'acaba i aleshores cal mobilitzar els greixos. Això planteja de nou dos problemes: El primer es com transportar els àcids grassos des del teixit adipós cap als òrgans on han de ser consumits. Abans hem dit que els àcids grassos són com a troncs molt llargs i a més insolubles. Podem imaginar els problemes de transportar-los. Només poden circular units a l'albúmina que els fa de transport. Tot plegat és un conjunt molt gran que te molt poca mobilitat. És com si quan necessitem llenya a casa per a la xemeneia ens enviessin un tronc de 10 metres sobre un camió de transports especials. Naturalment seria molt difícil fer-lo entrar a casa. Afortunadament , el fetge es capaç de trencar aquests grans troncs en tions més petits, dits cossos cetònics, que són solubles, per la qual cosa poden arribar fàcilment als teixits i no els cal l'albúmina com a camió. Malauradament, no són perfectes ja que són àcids i això es una dificultat si la seva concentració a la sang augmenta massa.

L'altre problema de que s'acabi el glicogen i haver d'acudir als greixos és que d'aquests no se'n pot tornar a fer glucosa. Això no és pas un problema pel múscul que pot cremar perfectament els àcids grassos, però, si ho és pel cervell que normalment només crema glucosa. L'única forma de oferir-li aquesta glucosa és fabricar-la de nou a partir de proteïnes. Com que totes les proteïnes fan una feina o altre, destruir proteïnes vol dir anar perdent treballadors de les cèl·lules i això no es pot permetre gaire temps. Sortosament, el cervell al cap de tres o quatre dies acaba adaptant-se a utilitzar cossos cetònics i així es frena la degradació de proteïnes dels teixits. Desgraciadament aquesta no es pot suprimir del tot, ja que hi ha altres cèl·lules com els globus vermells de la sang que no poden fer servir altra cosa que no sigui la glucosa. Si el cervell no fos capaç d'adaptar-se a consumir cossos cetònics només podríem estar uns vuit o deu dies sense menjar, amb l'adaptació es pot aguantar un mes o una mica més.

La glucosa de la sang s'ha de mantenir dins d'uns marges. Si davalla per sota d'un cert nivell el cervell es queda sense combustible i es produirà un xoc: la persona perdria el coneixement. Per contra, si son elevats, la glucosa acaba danyant els ronyons, la retina, els nervis i els vasos sanguinis. La insulina és qui controla els nivells de glucosa en sang. Aquesta hormona es segrega per les cèl·lules beta del pàncreas en resposta a un increment de glucosa a la sang. La insulina és la que ordena al múscul i al fetge que agafin la glucosa i l'emmagatzemin i la que atura la mobilització dels greixos al teixit adipós. El resultat és que disminueix la concentració de la glucosa a la sang. Les cél.lules beta tenen doncs dues funcions: d'una banda actuar com a sensors dels nivells de glucosa sanguínia i de l'altra ésser les productores d`insulina. És molt important que la insulina es segregui de forma regulada en les quantitats adequades a cada moment de cara a mantenir constant el nivell de glucosa a la sang.

Ara que ja entenem com funciona el sistema podem entendre la diabetis. La majoria dels diabètics es poden classificar en dos grans grups: tipus 1 i tipus 2. El tipus 1 és degut a una pèrdua de les cèl·lules que fabriquen la insulina. Això passa quan el sistema de defensa, aquell que ataca a les cél.lules que ens envaeixen o a les que s'han fet canceroses, “s'equivoca” i destrueix a les cél.lules beta del propi pàncreas. No se sap què és el que indueix al sistema immunológic a fer aquest terrible error. Normalment aquesta situació es dóna en gent jove i no es hereditària. Analitzem-ne les conseqüències:

Desprès d'un àpat, al mancar insulina, la glucosa s'acumula a la sang. El fetge i el múscul mancats de les ordres que dóna la insulina són incapaços de gastar-la. El teixit adipós sense tenir el fre que representa l'hormona continua la seva mobilització de les reserves de greix. De fet, en no tenir insulina tots creuen que manca glucosa i el conjunt es comporta com si no haguéssim menjat. Les cèl·lules passen gana malgrat estar nedant en glucosa. Per acabar-ho de complicar el fetge fabrica encara més glucosa perquè pensa que en falta. El ronyó no és capaç d'evitar que la glucosa sobreïxi per l'orina. Això obliga a afegir més aigua a l'orina ja que aquesta no pot superar una certa concentració. El resultat és que es produeix molta orina i dolça. Sovint, aquest és el primer indici de la malaltia. Si es perd molta aigua, cal beure més aigua i trobem una altra de las característiques de la diabetis: la set. La mobilització del greix fa aprimar malgrat que es menja més. El problema més greu ve però de l'excessiva mobilització de greix. Com sabem, els grans troncs del àcids grassos són transformats al fetge en tions més curts però que són àcids. D'aquí ve el perill immediat més gran per a la vida. La gran quantitat de cossos cetònics augmenta l'acidesa de la sang i això pot provocar el coma i la mort si no es corregeix.

La diabetis de tipus 2 es presenta en gent gran i es coneix com a diabetis de l'adult. Aquí, el problema no és la manca d'insulina. De fet, al començament, n'hi ha un excés. El problema és la resistència dels teixits a l'hormona. El múscul, el fetge, el teixit adipós, no responen a la presència de la insulina. És com si s'haguessin tornat sords. El pàncreas respon fabricant més hormona. Normalment, en una primera etapa, a base d'augmentar la insulina s'aconsegueix mantenir la glucosa normal. El problema és que els teixits necessiten cada vegada més hormona per a respondre i el pàncreas acaba fallant, esgotat per l'esforç de tants anys. No es coneixen les bases d'aquesta resistència, encara que són una combinació de factors genètics i ambientals. Els factors que més hi predisposen són l'obesitat i el sedentarisme. De fet la nostra forma de vida en les societats desenvolupades afavoreix la diabetis tipus 2 y l'exportació d'aquests hàbits a altres civilitzacions, l'anomenada coca-colonització comporta un increment espectacular en la diabetis. L'exemple més clar el tenim en els jueus etíops que en traslladar-se del desert a Israel, més del 20% s'han tornat diabètics.

El tractament de la diabetis tipus 1 implica reproduir artificialment les dues funcions del pàncreas: ésser sensor de glucosa i productor d'insulina. L'aspecte de sensor cal imitar-lo mitjançant punxades i mesures de glucosa per tècniques bioquímiques. Aquí s'ha avançat moltíssim en els últims anys mitjançant la popularització de petits aparells autònoms de mesura. La substitució de la producció es resol mitjançant l'administració de la insulina. El fet de disposar d'insulina humana obtinguda per tècniques d'enginyeria genètica ha representat un pas de gegant respecte a la utilització d'insulines de tipus animal. La insulina va ser el primer medicament “modern” utilitzat en medicina. Per primera vegada a la historia els metges van poder veure com un pacient a les portes de la mort tornava a la vida, desprès d'administrar-li l'hormona. El problema del tractament amb insulina és que l'hormona només és activa per injecció.

En la diabetis tipus 2, tant per a la prevenció com pel tractament en la fase prèvia, és millor lluitar contra l'excés de pes i fer un exercici moderat. En fases posteriors, si no s'obté resposta, es pot acudir a agents que estimulen el pàncreas a segregar més insulina, a disminuir l'absorció de glucosa al budell o a reduir la producció hepàtica de la glucosa. Recentment s'han introduït medicaments que redueixen la resistència dels teixits a la insulina. Malauradament, a la fi sovint cal recórrer a l'hormona.

La recerca actual esta encaminada a trobar derivats que siguin actius per altres vies, tot i que encara presenten problemes de dosificació no resolts. Les bombes d'insulina representen una alternativa a les injeccions. També s'està treballant en la recerca de substituts de l'hormona actius per via oral. Els trasplantaments de pàncreas representen una solució massa complicada i amb riscos considerables. També s'està assajant el trasplantament cel·lular i la teràpia génica. La resposta vindrà probablement d'estudis de biologia cel·lular bàsica. Alguns òrgans, com l'os, es poden regenerar i per això es solden les fractures. Altres no ho fan. Malgrat això totes les cèl·lules contenen la mateixa informació en el seu genoma. Les instruccions per a regenerar-se estan apagades en alguns òrgans. Si aconseguim despertar-les fora possible induir el pàncreas a regenerar les seves cèl·lules beta. Això combinat amb una teràpia immunosupresora, a fi d'evitar que el sistema immunològic tornés a destruir-les, podria permetre trobar una solució força favorable.

Pel que fa a la diabetis tipus 2 cal aprofundir en l'estudi de las causes de la resistència a la insulina a fi de poder atacar-la sobre una base científica.

La diabetis no representa avui dia un inconvenient insuperable per a portar una vida normal. Malgrat això, pot provocar una greu crisi sanitària. És la malaltia més cara pel sistema de salut en costos directes i representa un factor molt important de ceguesa i d'amputacions no traumàtiques, sovint en pacients que no eren conscients de que eren diabètics. Cal involucrar a tota la societat en la prevenció i en la recerca pel tractament d'aquesta malaltia. Els fons destinats a la lluita contra la diabetis son molt inferiors als que es destinen a altres malalties que tenen una incidència social molt menor. És imprescindible, però, seguir treballant a fi de trobar una autèntica cura per a la diabetis.

D'on prové el nom de Diabetis?

La primera referència escrita sobre la diabetis data aproximadament de l'any 1550 a.C. Fou Georg Ebers al 1862 qui va descobrir en una tomba de Tebes, a Egipte, un petit papirus que descrivia una malaltia caracteritzada per l'abundant eliminació d'orina i es recomanava com a tractament l'ús d'extractes de plantes.

Els metges hindús, per altra banda, descriuen en llibres datats vers l'any 600 a.C. L'existència d'una malaltia que provoca set, pèrdua de pes molt ràpidament, pèrdua de força i l'orina que eliminaven els malalts deien que atreia les formigues degut al seu gust dolç.

Tot i conèixer els símptomes de la malaltia des de feia molt de temps, no va ser fins el segle II quan Areteo de capadòcia parla de "DIABETIS", que ve del grec "DIABAINEIN" que significa "TRAVESSAR". Ho va anomenar així per la rapidesa amb la qual el diabètic orina allò que beu.

Al segle XVII, Thomas Willis se li va acudir la idea de tastar l'orina d'un diabètic i va comprovar que tenia gust dolç. D'aquest fet en surt la paraula "MELLITUS" que significa "amb gust de mel".

Fins al segle passat no es va comprovar que l'elevació de glucèmia a la sang és la principal característica de la diabetis. Va ser llavors quan es va pensar que el pàncrees devia segregar una substància capaç de regular el metabolisme del sucre.

Aquesta substància, la INSULINA, fou descoberta el 1921 per dos joves científics anomenats Banting i Best. Gràcies a la insulina, milers de persones de tot el món han pogut portat una vida pràcticament normal.

Què és la Diabetis?

La diabetis és una malaltia crònica ocasionada per la dificultat que te l'organisme per utilitzar el sucre que ingereix amb els aliments. Com a conseqüència el sucre s'acumula i resta en la sang ocasionant la hiperglucèmia (valors alts de glucèmia en sang) que donen lloc al diagnòstic de la diabetis. Aquesta situació es produeix perquè l'organisme fabrica poca insulina que és la hormona necessària per afavorir el pas de la glucosa de la sang als teixits (músculs, cervell...).

Classifiquem la diabetis en tres grans tipus:

  • Diabetis mellitus 1 (DM1), dita també juvenil, tipus I o insulinodependent:

La manca d'insulina acostuma a ser severa, per tant cal administrar la insulina injectada.

Apareix en persones menors de 30 anys.

El debut o inici acostuma a ser brusc i apareixen uns símptomes molt clars: set intensa, excés de gana, orina amb molta freqüència, aprimament, cansament...

  • Diabetis mellitus 2 (DM2), dita també de l'adult, tipus II o no insulinodependent:

Apareix normalment en persones majors de 40 anys.

L'inici és lent i gradual els símptomes són menys aclaridors per realitzar el diagnòstic.

La causa va normalment lligada a l'obesitat. Aquest excés de pes fa que augmentin les necessitats d'insulina obligant al pàncreas, que és l'òrgan que la produeix, a treballar en excés. En aquests casos la correcció de l'obesitat és la millor mesura terapèutica juntament al tractament amb hipoglucemians orals i també a vegades amb insulina.

  • Diabetis gestacional:

Apareix en algunes dones en el moment de l'embaràs. Normalment és una diabetis temporal i desapareix després del part. Cal controlar-la de manera molt estricte per evitar danyar el fetus.

El tractament de la Diabetis

El tractament de la diabetis té com a principal finalitat disminuir al màxim les anomalies metabòliques, de tal forma que la situació sigui el més semblant possible a la d'una persona no diabètica.

Per tant, el tractament intentarà que els nivells de glucosa en sang es mantinguin al més propers possible als valors normals (entre 80-120 mg/dl). Amb això desapareixerà la sintomatologia deguda al mal control de la glucèmia en sang i s'intentarà minimitzar o retardar al màxim la aparició de complicacions

Els punts bàsics del tractament de la Diabetis

  • RÈGIM ALIMENTARI (DIETA):

Al igual que qualsevol altra persona no diabètica, el tipus d'alimentació que s'ha de seguir ha de tenir aquests trets bàsics: alimentació sana, variada i equilibrada.

Tenir un bon estat nutritiu:

    • Els aliments aporten les substàncies nutritives que l'organisme necessita per funcionar bé. En l'alimentació habitual s'han d'incloure aliments dels grups de: LÀCTICS, FARINACIS, ALIMENTS PROTEICS, LES VERDURES, LES FRUITES I ELS GREIXOS.

    • Aquests aliments s'haurien de prendre en quantitats necessàries per anar ben alimentat i mantenir un bon estat de salut.

    • Prevenir malalties lligades al consum excessiu de greixos (malalties cardiocirculatòries, augment del colesterol, obesitat).

    • Es recomana moderació en el consum de greixos perquè l'excés pot conduir a l'obesitat i a fer pujar els nivells de colesterol.

    • Ajudar a regular el nivell de sucre a la sang (glucèmia), junt amb la resta de tractaments de la diabetis (pastilles o insulina, exercici...).

    • Els aliments que contenen hidrats de carboni, anomenats també carbohidrats, glúcids, sucres, són aquells que cal controlar millor.

    • Aquests aliments, un cop realitzada la digestió, són transformats per l'organisme en glucosa. D'aquí bé la seva relació directa amb la glucèmia.

Contenen hidrats de carboni:

    • EL SUCRE I ALIMENTS ENSUCRATS: S'han d'excloure de l'alimentació habitual pel seu alt contingut en hidrats de carboni i per la seva forma ràpida de passar a la sang.

    • ELS FARINACIS/LES FRUITES/ELS LÀCTICS: Aporten un alt contingut en hidrats de carboni. La quantitat a consumiren la dieta ha de ser controlada.

    • LES VERDURES-AMANIDES: Poden consumir-se de forma lliure, pel seu baix contingut en hidrats de carboni i per ser rics amb fibres.

  • TRACTAMENT AMB INSULINA O ANTIDIABÈTICS ORALS (PASTILLES):

El tractament d'elecció per la diabetis dependrà de les reserves d'insulina que la persona té i sobretot de l'edat d'inici de la malaltia.

La diabetis de l'adult (DM2) es tracta, en principi, amb règim i exercici físic. Si amb aquestes mesures no s'aconsegueix un bon control, llavors es pot començar el tractament amb antidiabètics orals o amb insulina.

Es coneix com antidiabètics orals els comprimits o càpsules utilitzades per fer baixar el nivell de sucre de la sang. N'existeixen els següents tipus: les Sulfanirees, que estimulen el pàncreas perquè alliberi la insulina i afavoreix la seva acció sobre els teixits; les Biguanides, que ajuden les cèl·lules de l'organisme a utilitzar la glucosa, fent que la poca insulina existent sigui més efectiva; i l'Acarbosa que alenteix el pas de les fècules i els sucres de l'aparell digestiu a la sang.

En el diabètic jove (amb DM1) el tractament d'elecció serà la insulina. La Insulina és una hormona segregada pel pàncreas necessària per a la vida.

En l'actualitat s'utilitzen insulines anomenades "humanes", que presenten una estructura químicament igual a la dels sers humans encara que no s'obtingui a partir d'ells.

La insulina no és activa quan es pren per via oral, ja que es destrueix a l'estómac. Per això s'ha d'injectar.

  • EXERCICI FÍSIC:

L'exercici forma part del tractament de la diabetis ja que una activitat física adequada ajuda a controlar els nivells de glucosa en sang, afavoreix la pèrdua de pes, disminueixen els riscs de malalties cardiovasculars i aporta efectes psicològics positius.

El millor exercici per a les persones amb diabetis és aquell que es practica regularment (cada dia i a la mateixa hora, si és possible), evitant els excessos.

Cada persona pot triar el tipus d'exercici segons els seus gustos i preferències. Un exercici mal programat pot descontrolar la diabetis. I en el cas que hi hagi una decompensació de la diabetis (glucèmies superiors a 300 mg./dl, presència d'acetona) és totalment desaconsellat que es practiquin esports.

  • EDUCACIÓ DIABETOLÒGICA:

L'Educació Diabetològica forma part del tractament integral del pacient i constitueix una de les armes més eficaces per aconseguir una bona compensació i evitar complicacions.

L'educació proporciona una vida activa i duradora com a conseqüència d'un bon control i et fa més independent i un eficient col·laborador del metge.

No tant sols va dirigida a la persona diabètica sinó que també ha d'incloure els seus familiars i tota la gent que l'envolta.

L'autocontrol

Una persona diabètica que coneix la seva malaltia pot adonar-se, abans que ningú, dels símptomes d'alerta i evitar, d'aquesta manera, complicacions.

Si el pacient es fa responsable de la seva medicació i del seu tractament, serà una persona independent i podrà portar una vida normal, ja sigui a casa, a la feina o en situacions excepcionals com ara, per exemple, els viatges.

L'autocura, entesa com l'adopció per part de la persona amb diabetis d'un estil de vida saludable, s'ha beneficiat de la disponibilitat d'instruments i tècniques que li permeten conèixer, en qualsevol moment, els nivells de glucosa en sang.

Gràcies a l'educació diabetològica i les noves tècniques de control de glucèmia cada vegada és més fàcil per el diabètic portar un bon autocontrol de la seva malaltia.


Les complicacions de la Diabetis

És important conèixer les possibles complicacions de la diabetis. Especialment perquè és més fàcil evitar-les que curar-les totalment un cop han aparegut.

Cal recordar que aquestes complicacions es poden evitar, o almenys atenuar, amb un bon autocontrol de la malaltia.

Complicacions Agudes:

  • HIPOGLUCÈMIA:

És un descens excessiu del nivell de glucosa de la sang (inferior a 60 mg/dl).

Es manifesta, amb més o menys intensitat, amb mareig, desorientació, suor freda, tremolor, debilitat intensa, fins i tot convulsions i pèrdua de consciència.

Un cop detectada la hipoglucèmia cal actuar de la següent manera:

    • Si es possible, realitzar un control de glucèmia capil·lar per assegurar que estem davant d'una hipoglucèmia.

    • Ingerir immediatament alguna beguda o aliment ric en hidrats de carboni d'absorció ràpida (suc, sucre...) esperar cinc minuts i repetir l'operació si encara es noten els símptomes.

    • En cas d'hipoglucèmia severa amb pèrdua de consciència cal injectar Glucagó (és una hormona que, com la insulina es fabrica al pàncreas). La seva principal propietat és augmentar els nivell de glucèmia en la sang, utilitzant els dipòsits de glucosa que existeixen al fetge.

Les causes hipoglucèmia solen ser excés d'insulina o de medicament hipoglucemiant orals, alimentació insuficient -sobretot d'hidrats de carboni-, retards en la ingesta, activitat física excessiva o be la combinació d'aquest factors.

  • CETOACIDOSI:

És la manifestació clínica d'un excés de glucosa a la sang, amb la corresponent intensificació de la necessitat d'orinar i de beure per tal d'evitar la deshidratació.

Al risc de deshidratació s'afegeix, si el tractament no és ràpid i eficaç, l'augment de cossos cetònics (que apareixen en l'orina) i la progressiva acidificació de la sang.

El grau més intens d'aquesta complicació és el coma diabètic, que pot arribar a ser molt greu. La causa sol ser una deficient administració d'insulina, la presència d'una malaltia afegida (infecció, traumatisme, intervenció quirúrgica, etc.) i també una important transgressió dietètica.


Complicacions Cròniques:

  • Tendència a l'envelliment precoç de les grans artèries, cosa que ocasiona un major risc de patir accidents vasculars cerebrals, infarts de miocardi i l'arribada defectuosa de sang a les extremitats inferiors, amb la corresponent mala cicatrització de ferides aparentment poc importants.

  • Afectació especifica dels ulls (retinopatia diabètica) amb risc de perdre visió.

  • Afectació específica del ronyó (nefropatia diabètica) amb risc de sofrir insuficiència renal crònica i acabar necessitant diàlisis o trasplantament renal.

  • Afectació específica del sistema nerviós (neuropatia diabètica) amb aparició de trastorns de la sensibilitat (especialment en cames i peus) i de la potència sexual en l'home.

  • Una diabetis mal compensada pot afectar la fertilitat en la dona.

  • Poca capacitat per lluitar contra les infeccions.

  • Diverses lesions de la pell.


En la majoria dels casos, aquestes lesions només es produeixen si el control glucèmic és deficient i durant molts anys. Per això cal tenir present que la millor manera de prevenir-les i, en el seu cas, controlar-les, consisteix en dur un bon autocontrol de la glucosa de la sang, per tal de fer-la el més semblant possible a la de les persones no diabètiques.

CONCLUSIONS

La diabetis es una enfermetat que prové de un accés de sucre i la gent que la te cada dia es te que punxar amb insulina.

4