Descolonización

Historia universal. Europa # Descolonització. Països colonitzadors. Moviment d'occidentalització. Commonwealth. Gandhi. Conflicte a Algèria

  • Enviado por: Yudi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

L'expansió d'Europa des del període dels grans descobriments fins a l'inici del segle XX ha estat un dels fets més importants de la història de la humanitat, ja que contribuí notablement al moviment d'occidentalització experimentat de diverses maneres per tots els continents. Aquesta expansió es va dur a terme amb l'ocupació de territoris sobretot d'Àfrica, Àsia i Oceania en els que s'establiren comunitats d'emigrants europeus, amb l'extensió d'una dominació política i econòmica sobre pobles sotmesos per mitjans pacífics o militars.

El fet que diferents països colonitzadors ocupessin a la vegada pobles amb situacions polítiques i econòmiques molt diverses va provocar que hi hagués una gran varietat de situacions.

Els orígens de la descolonització podríem situar-los en el període d'entreguerres, tot i que en algunes colònies, només amb població blanca, com Austràlia, Nova Zelanda, Unió Africana, Terranova i Canadà, la Gran Bretanya ja els havia atorgat l'autogovern abans de la Gran Guerra i per tal que es produïssin d'una manera pacífica vincles absents d'autoritat entre la metròpoli i les seves colònies, es va recórrer a una evolució constitucional progressiva a través de la qual passaren d'una situació subordinada a una altra d'igualtat al si del Commonwealth. Segons Hobsbawm, la Commonwealth era una forma d'associació per mitjà de la qual Londres intentava mantenir almenys el record de l'imperi. El fet però, que gairebé totes les colònies continuessin dins aquesta comunitat manifesta l'encert de la descolonització britànica. Més endavant, veurem com aquest procés dut a terme pels britànics fou una de les principals diferències amb la descolonització de l'imperi francès.

La participació en la Primera Guerra Mundial d'africans i asiàtics cridats pels imperis i havent de defensar principis liberals, així com coneixent la tecnologia occidental i la divulgació del marxisme va ocasionar que en el si de les colònies comencessin a sorgir les primeres idees d'emancipació. Un dels exemples més clars el trobem a la Índia.

No fou però, fins acabada la Segona Guerra Mundial que amb la pèrdua de l'hegemonia del continent europeu que va acabar destruint el mite de superioritat occidental i de la raça blanca, per l'ocupació japonesa en el sud-est asiàtic, i que el domini del planeta passés a ser de dues potències anticolonialistes, Estats Units i la URSS, que es va posar fi a la dominació dels imperis a les colònies.

Les primeres diferencies entre la descolonització de l'imperi francès i el britànic sorgeixen en el període d'entreguerres on Gran Bretanya es troba millor situada que França, ja que ha vençut i no ha tingut invasions ni destruccions a diferència de França que està en plena crisi per la reconstrucció post-bèlica del país que reanima els moviments sindicals sobretot també per la reducció dels pressupostos i l'augment del impostos. Tot i això, Gran Bretanya es troba afectada per una crisi econòmica i social amb inflació, atur, malestar social i sobretot Irlanda i els problemes de continuar governant el seu gran imperi.

Els contrastos, bàsicament polítics, entre França i Gran Bretanya van posar de manifest des del seu inici les diferències entre els dos imperis en el procés descolonitzador. Mentre els francesos vetllaven per la indivisibilitat de la República i una política assimilassionista, els britànics consideraven inseparables els principis de desenvolupament econòmic, progrés democràtic i autogovern de les colònies en més o menys temps, a partir de pactes entre les èlits colonials i la metròpoli, interromputs només per minories blanques que volien mantenir els seus privilegis.

Les primeres colònies que van aconseguir la independència foren les asiàtiques que depenien del l'imperi britànic. Potser l'experiència traumàtica de la Índia fou una de les raons de perquè l'actuació de l'imperi britànic en la descolonització fou molt diferent a la del francès. Quan hi havia algun moviment nacionalista a les colònies, els britànics, en general i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, intentaven dur a terme un procés poc conflictiu a través de concessions graduals de competències a les colònies i recolzant a la formació d'institucions de govern responsables. A diferència de França, que es va negar en tot moment a acceptar la descolonització i va posar molta resistència per evitar la independència de les seves colònies que van patir en moltes ocasions fortes i dures guerres als seus territoris, com en el cas d'Indoxina i Argèlia. Els francesos no s'adonaren que els moviments africans i asiàtics constituïen un fet irreversible.

En el cas de Gran Bretanya, després de la Segona Guerra Mundial va guanyar les eleccions el partit laborista que davant la situació de penúria i arruïnament que vivia el país, juntament amb les grans despeses que ocasionaven les colònies i el sentiment cada vegada de menys confiança dels governants britànics sobre la possibilitat de conservar la seva supremacia colonial, el govern va decidir proclamar la independència d'algunes de les seves colònies. Aquesta fou una de les raons principals que va fer insostenible que els britànics no es resistissin a la descolonització després de la Segona Guerra Mundial.

El fet que a la Índia s'incrementessin els aldarulls paral·lel a l'augment d'afiliats al Congrés Nacional Indi, amb Gandhi al capdavant potenciant bàsicament la desobediència pacífica, foren dos dels motius pels quals la Gran Bretanya va decidir atorgar la independència a la Índia. Ben aviat però, la no presència de musulmans en el nou govern va fer esclatar una guerra que va tenir com a conseqüència centenars de milers de morts, desplaçaments forçosos per qüestions religioses de milions de persones i la divisió del país amb la Índia de majoria hindú i el Paquistan amb majoria musulmana.

Aquesta independència de la Índia va tenir fortes repercussions a la resta de colònies britàniques del continent asiàtic, ja que posteriorment i de manera ràpida i relativament pacífica aconseguiren també la independència Birmània, Ceilan i Malàisia, entre altres.

França, en canvi, persistia amb la idea de mantenir la seva autoritat com a condició indispensable per mantenir els interessos i els vincles econòmics, és a dir, les garanties del seu poder futur.

La inexistència d'un diàleg entre parts amb postures diferents on els francesos s'esforçaven encara a neutralitzar la situació del món extraeuropeu (en contínua evolució), preparant projectes constitucionals condemnats al fracàs, elaborant programes d'acció econòmica i social per a poblacions on les realitats econòmiques eren menys importants que les aspiracions d'alliberament polític i fins i tot recorrent a la força sota el nom de pacificació, justificant-se amb l'afirmació que l'ordre existent era pertorbat per una única minoria agitada, eren estratègies que encara utilitzaven els francesos per continuar amb el seu imperi.

L'Imperi francès, però, no va poder mantenir, com era d'esperar, la seva hegemonia i va protagonitzar dues de les guerres més sagnants de la descolonització. La primera insurrecció que va haver de suportar fou a Indoxina que amb la confusió produïda després de la derrota japonesa, el partit comunista del Viêt Minh, liderat per Ho Chi Minh va proclamar la seva independència de França. Les autoritats franceses no ho acceptaren i la falta d'acord va donar lloc a l'esclat d'una dura guerra colonial que va acabar al 1954 amb la retirada dels francesos. Acte seguit va esclatar el conflicte a Algèria, que al ser més proper a França i amb més d'un milió d'europeus va fer-ne augmentar la seva complexitat. La guerra va finalitzar amb la IV república francesa i el retorn de Charles de Gaulle que va concedir la independència algeriana després de vuit anys d'una cruenta guerra.

Pel que fa al continent africà les repercussions de la Segona Guerra Mundial no foren immediates, però tant la descolonització asiàtica com la conferència de Bandoung (1955) van marcar el camí a seguir als nacionalistes africans. En un principi doncs, la Gran Bretanya no hagué de fer front al nacionalisme de les colònies africanes i la seva gestió va consistir en governar als pobles indirectament i de forma econòmica a través d'institucions locals basades en caps rurals. No obstant, hi hagué algunes reaccions en llocs on es recaptaven nous impostos i on es van iniciar canvis en les costums tradicionals.

Davant aquestes petites insurreccions, els britànics van continuar amb la seva política de fer petites concessions d'autogovern, generalment de forma pacífica, tot i la situació més complexa i conflictiva davant la presència de colons blancs amb aires de superioritat.

Pel que fa a França, continuaven amb la seva política assimilassionista i concentrant els seus esforços en la centralització i control absolut de les colònies, fet que els va portar greus conseqüències, com el ja esmentat bèl·lic enfrontament militar amb els argelins.

Amb tots aquests motius exposats s'observen clarament les tendències divergents del procés de descolonització entre l'imperi francès, mantenint un fort centralisme i intentant fins al final la conservació de l'imperi, el fet, però, que l'imperi francès es trobés més implicat en els conflictes de la guerra freda i el món bipolar també pot explicar que mai no es consolidés una institució com la Commonwealth; i l'imperi britànic, iniciant després de la Segona Guerra Mundial un procés de renúncia controlat, és a dir, van fer concessió d'alguns autogoverns i més endavant atorgaren la independència a les colònies.

Els diferents mètodes emprats en cadascun dels imperis en la descolonització ens ha portat a analitzar la política interna de les dues metròpolis.

L'imperi britànic després de la Primera Guerra Mundial va arribar a la seva màxima extensió, ja que va adquirir la major part de territoris alemanys d'Àfrica d'acord amb el Tractat de Versalles. Tot i això, la Gran Bretanya no només es trobava esgotada internament sinó que el seu imperi des d'un punt de vista estratègic estava dispers. Durant el període d'entreguerres els britànics van intentar buscar mitjans per fer funcionar la metròpoli amb menys despeses i van haver de concedir les primeres independències a Egipte, Iraq i més endavant l'autogovern als països integrants de la Commonwealh.

La política interna de l'imperi britànic facilitava el flexible joc de fidelitats i autonomies al voltant de la Corona (com la creació de l'esmentada Commonwealth) que la feia comprensible a tot l'imperi, fet que beneficiava l'estabilitat política.

Tot i això, quan va finalitzar la Segona Guerra Mundial el govern britànic va intentar promoure una imatge progressista i coherent amb la guerra que s'havia fet en nom de la llibertat, per preservar la dependència de l'imperi, que ben aviat es va anar desintegrant amb la descolonització d'Àsia i després d'Àfrica.

Referent a la política interna de l'imperi francès en la qüestió colonial, aquesta es va desenvolupar en una administració i una cultura colonial intentant establir una major unitat entre les colònies. En aquest sentit, els francesos buscaven la cohesió de l'imperi a partir de l'ideal republicà i les lleis. Els seus esforços es basaven en aconseguir una política centralista i assimilacionista, tot i això, no es va arribar a un acord sobre la relació que les colònies havien de mantenir amb la França metropolitana. Per alguns significava garantir una explotació econòmica que portés beneficis per França, com en el cas del vi d'Argèlia; altres volien l'assimiliació dels habitants de les colònies a la superior cultura francesa i per molts era tan sols una relació conjuntural que permetia a les empreses franceses invertir a les colònies.

Encara després de la Segona Guerra Mundial, França continuava rebutjant qualsevol pretensió, no només d'independència, sinó d'autogovern dels territoris d'ultramar. A diferència de Gran Bretanya, els francesos no van fer cap mena de concessió a l'autogovern. Tot i els seus esforços per tal d'evitar-ho, primer Indoxina i després Argèlia aconseguiren la retirada de l'imperi francès, això sí, després de dues guerres molt violentes.

La guerra de Vietnam fou el conflicte més llarg i més dur de la guerra freda. Els orígens d'aquest conflicte podem situar-los en una conseqüència de la guerra d'Indoxina entre França i el grup comunista del Viêt Minh. La batalla decisiva fou quan el Viêt Minh va ocupar la base francesa fronterera de Dien Bien Phu, al nord del Vietnam. Aquest fet va significar la fi de la colonització francesa d'Indoxina, va canviar el destí de la política d'Àsia i dels moviments d'alliberament de la meitat del món, però també va obrir les portes a la guerra del Vietnam.

En plena guerra freda i tement l'efecte dominó de l'expansió comunista en el sud-est d'Àsia els Estats Units van desviar tot el pes de l'ajuda cap al Vietnam del Sud.

Amb la conferència de Ginebra l'any 1954, França i el Vietnam del Nord signaren un pacte on s'acordà la separació temporal del país entre el Vietnam del Nord, sota el règim comunista i el Vietnam del Sud en mans del govern de Saigon, també es va decidir la celebració d'eleccions per la reunificació del país. La primera de les causes que va acabar amb la intervenció dels Estats Units al Vietnam fou a partir de les decisions acordades en aquesta conferència, ja que ni els Estats Units ni el Vietnam del Sud els acceptaren i després de la retirada dels francesos de Vietnam, els Estats Units van decidir ajudar militarment al règim de Saigon i dur a terme activitats contra el govern de Hanoi. L'any 1954 el president Eisenhower va oferir ajuda econòmica directa al Vietnam del Sud i més endavant també va enviar assessors militars per entrenar a les tropes sudvietnamites.

El recolzament dels Estats Units al govern de Saigon va continuar inclús després de la proclamació de la República de Vietnam amb Ngô Dinh Diêm com a president, titllat de dictador i anticomunista, el qual anuncià que el seu govern es negava a celebrar les eleccions per la reunificació pel fet que la població del nord no seria lliure per expressar el seu desig i sota la possibilitat de fraude electoral. Per contra, el govern comunista de Hanoi va proclamar el seu propòsit de reunificar el país sota la seva hegemonia. Amb tots aquests fets és evident que els acords de Ginebra continuaven fent fallida.

Durant aquest temps alguns dels simpatitzants comunistes que havien emigrat al nord després de la divisió del país començaren a tornar cap al sud. Tots aquests formaren el Vietcong, un moviment guerriller i independent que va començar a iniciar petits sabotatges contra instal·lacions militars nord-americanes i contra el govern de Diêm. L'augment d'aquests conflictes va fer pensar als Estats Units que eren dirigits desde Hanoi. Per demostrar que aquest moviment era independent, el Vietcong va crear el seu propi braç polític, anomenat Front Nacional d'Alliberament, (FLN) amb quarter general a Hanoi.

Amb tot això, els Estats Units van enviar les primeres tropes a Vietnam del Sud per ajudar-los a mantenir la seva independència. Però, l'execució de Diêm, la inestabilitat política, el subministrament que tant la URSS com Xina enviaven a Hanoi, al mateix temps que aquests ho feien arribar al sud per ajudar al Vietcong i l'atac a dos destructors nord-americans al golf de Tonkín va provocar l'enviament de més tropes per part dels nord-americans al Vietnam del Sud i conseqüentment l'inici de forts bombardejos de represàlia sobre objectius militars de Vietnam del Nord.

Els bombardejos van augmentar al llarg de tot el conflicte a la vegada que també s'intentà en diverses ocasions la negociació, que fou impossible aconseguir tot i les pèrdues humanes i les despeses econòmiques.

Finalment, al juliol de 1976 i amb la prèvia ocupació de Saigon per part del Vietcong i els nordvietnamites es va proclamar la reunificació del Vietnam amb la República Socialista de Vietnam. Aquesta fou la derrota militar més important soferta pels Estats Units en la seva història.

La guerra del Vietnam va ser una continuació de la descolonització de l'imperi francès a Indoxina, al mateix temps que també va significar una altra demostració de les tensions de la guerra freda. En aquest sentit, els Estats Units només van intervenir al conflicte per evitar l'expansió del comunisme per tot Àsia i van ajudar a les tropes vietnamites del sud a derrotar el règim comunista de Vietnam del Nord liderat per Ho Chi Minh. A la vegada, la URSS enviava armament al nord.

Per acabar, només comentar que acabada la Primera Guerra Mundial es va iniciar el procés de descolonització que va accelerar-se després de la Segona Guerra Mundial. Les diferències en els processos de descolonització duts a terme, pel que fa a l'imperi britànic i el francès foren notòries, tot i que no podem oblidar sota cap concepte que en tots dos casos les conseqüències van resultar tràgiques per les colònies.

Els resultats doncs, de la descolonització han estat nefastos, tot i que en un primer moment semblava que els governs fossin relativament estables, aquesta concepció va canviar i les excolònies, en la seva gran majoria, han adquirit la condició de tercer món, caracteritzades per les desigualtats, el creixement demogràfic, l'elevada mortalitat infantil o l'alta taxa d'analfabetisme, és a dir, el que es podria entendre com a subdesenvolupament.

Així doncs, els nous estats han mantingut les fronteres traçades per les antigues potències colonials on la diversitat de grups ètnics o lingüístics, l'escassa experiència d'autogovern i els interessos enfrontats de les grans potències ajuden a entendre les dificultats polítiques dels nous estats.

Per tant, les colònies, tot i aconseguir la independència política la gran majoria estan immerses en el neocolonialisme, el qual suposa un sistema de relacions entre els diferents països on hi ha una dependència econòmica per part de grans empreses europees i nord-americanes que inverteixen en aquests països, per no haver desaparegut les estructures econòmico-socials del colonialisme. Tot i els intents per dur a terme transformacions polítiques, les mancances econòmiques i culturals ho impedeixen. A més, moltes colònies tenen com a llengua oficial la de la seva antiga metròpoli.

Avui en dia han quedat més que demostrades les conseqüències negatives del colonialisme amb la destrucció d'institucions tradicionals i formes de pensar, que han estat substituïdes per les costums i mentalitats del món occidental, se'ns dubte, un perjudici.

Vídeos relacionados