Descolonización y Tercer mundo

Ciencias sociales # Expansió europea. Fases, causas i factors. Civilitzaciò àrab. Àsia. Àfrica. Guerras mundials. Resultats

  • Enviado por: Crysthal
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 94 páginas
publicidad
publicidad

1. INTRODUCCIÓ

L 'expansió d'Europa des del període dels grans descobriments fins l'inici del segle XX ha estat un dels fets més importants de la història de la humanitat, ja que contribuí notablement al moviment d'occidentalització experimentat de diverses maneres per tots els continents. Aquesta expansió es va dur a terme mitjançant l'ocupació de territoris buits o poc poblats en els que s' establiren comunitats d'emigrants europeus, mitjançant l'extensió d'una dominació política i econòmica sobre pobles sotmesos per medis pacífics o militars.

La història d'aquesta expansió no va seguir un curs cronològic regular; després de la fundació dels imperis dels segles XVI, XVII i XVIII, la revolta dels colons anglesos a NordAmèrica constituí l'inici d'un període de “descolonització”. Arribà més tard la formació dels Estats Units i la dissolució dels imperis ibèrics a Amèrica.

Donat l'inevitable procés, per tal que es produïssin d'una manera pacífica vincles absents d'autoritat entre la metròpoli i les seves colònies, es va recórrer a una evolució constitucional progressiva a través de la qual colònies de població com Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i SudÀfrica passaren d'una situació subordinada a una altra d'igualtat al si del “Commonwealth”.

Però cal preguntar-se si el que era vàlid per a les colònies de població d'origen europeu, també ho era per les “dependències” o “dominis” (gran part aconseguits a finals del S. XIX ) i als que les potències occidentals havien imposat la seva autoritat considerant-los “retardats”.

Entre les variades causes que originaren el llarg procés hem de distingir les que actuaren en funció de factors interns dels propis pobles afroasiàtics, a nivell nacional i les que derivaren de factors internacionals, plantejats a nivell mundial.

Els orígens de la descolonització es troben entre la Primera i Segona Guerra Mundial, període en el qual primerament el retrocés econòmic dels països colonials continuava essent considerable i els governs no realitzaven cap esforç financer per tal de superar-lo, i en el què el baix nivell de formació, degut a la deficient escolarització, permetia excloure els indígenes de les responsabilitats administratives, això provocava un sentiment generalitzat d'una realitat colonial inqüestionable.

Però mentre les potències colonials s'obstinaven a perpetuar el passat, fora d'elles començava l'evolució. Encara que després de la Primera Guerra Mundial el fenomen fou quasi bé imperceptible, ja no s'aturaria. Les idees d'emancipació encara no havien arribat a tots els pobles, només als més evolucionats. Tot i així, a tot arreu es preparaven les forces que generarien el desenllaç.

S'iniciaren les independències entre els pobles àrabs de l'Àsia islàmica i es continuaren a partir de 1945, primer entre els pobles de l'Àsia Meridional i oriental, i seguidament entre els pobles d'Àfrica fins als nostres dies.

Per a tots ells el dret a disposar de si mateixos significava el dret a rebutjar l'estat de dependència que consideraven responsable de la seva misèria i de la injustícia del seu destí.

En general, les potències colonitzadores no estaven disposades a admetre el nou dret que reclamaven les poblacions colonitzades.

Només Gran Bretanya aplicà amb èxit a les Índies i Ceilan el procediment de les “Commonwealth” abans d'estendre-ho, no sense reticències ni dificultats, a les seves possessions d'Àfrica occidental. Les altres potències colonials es negaren a aprovar la descolonització “acceptada”. No s'adonaren que els moviments africans i asiàtics constituïen un fet irreversible. El manteniment de la seva autoritat era condició indispensable per mantenir els interessos i els vincles econòmics, les garanties del seu poder futur.

Al no poder donar-se un diàleg entre parts amb postures diferents, s'esforçaren a neutralitzar la situació del món extraeuropeu (en contínua evolució), preparant projectes constitucionals, condemnats al fracàs, elaboraren programes d'acció econòmica i social per a poblacions on les realitats econòmiques eren menys importants que les aspiracions d'alliberament polític, fins i tot van recórrer a la força, sota el nom de “pacificació” o “operacions policials”, justificant-se amb l'afirmació que l'ordre existent era pertorbat per una única minoria agitada.

El 1955, com a data central del procés, la Conferència de Bandung representa el despertar dels pobles colonitzats i el símbol de l'acció solidària en lluita per a la alliberació dels pobles afroasiàtics, que consegüentment configuraran el Tercer Món.

Els nous Estats, ja políticament independents, han d'enfrontar-se a nous problemes que caracteritzen la situació existent a la majoria dels països tercermundistes, com són: el subdesenvolupament econòmic, les desigualtats i les tensions socials, la tendència al neutralisme internacional i la no al.liniació entre els blocs, la diversitat i inestabilitat dels sistemes polítics que van des dels socialismes revolucionaris i nacionalistes fins els militarismes autoritaris i les dictadures oligàrquiques, la busca de la identitat cultural i l'intent del poder capitalista occidental per mantenir noves formes de dependència, com el neocolonialisme.

La descolonització com a tema i problema històric, pot articular-se per al seu coneixement en els següents punts:

- L'imperialisme colonial d'Europa com el fet de major transcendència de la segona meitat del S.XIX.

- Els inicis i característiques generals de la descolonització, les seves fases, factors i causes.

- La revolució i independència del món àrab-islàmic de l'Àsia Sudoccidental (1919-1945).

- Amb la Segona Guerra Mundial entren en joc unes condicions més favorables, i es dóna la descolonització i independència dels països de l'Àsia Meridional, oriental i Sudoriental (1945-1955) i d'Oceania.

- Descolonització d'Àfrica (1945-1980).

- Els resultats i els problemes actualment plantejats entre els pobles afroasiàtics: Tercer Món.

Aquesta història s'estén a través d'un segle sencer, arriba a tots els continents, afecta a totes les formes de l'activitat humana i provoca l'enorme creixement de producció. La descolonització, l'accés a la història independent dels nous Estats, l'increment mateix de la preocupació per la investigació han augmentat i renovat, en els últims anys, els múltiples treballs sobre el tema.

2. L'EXPANSIÓ EUROPEA

2.1. CONDICIONS

Un conjunt de profundes transformacions facilitaren o estimularen l'expansió i les rivalitats europees. Les més importants foren el creixement de la població europea, la revolució dels transports, la major mobilització del crèdit i l'abundància de capitals.

L' expansió demogràfica, es tracta d'un element essencial. La població d'Europa passà, entre 1815 i1870, de 190.000.000 a 300.000.000 d'habitants i arribà als 450.000.000 al 1914. La gran onada colonitzadora coincidí amb aquest apogeu; la descolonització acompanyà el descens de la població europea i l'explosió demogràfica del Tercer Món.

Els Transports, “El progrés de la navegació marítima és el principal fenomen econòmic dels nostres temps” afirmava P.Leroy-Beaulieu el 1889.

Els vaixells, amb major capacitat, més ràpids, obligats a una ocupació més rigorosa, necessitaven un nòlit abundant i regular. D'altra banda havien de proveir-se de carbó i recórrer a estacions abatudes. Aquests vaixells costosos van aparèixer a partir d'aquell moment més vinculats als interessos industrials i financers que exercien, en ocasions, un paper decisiu en la política d'expansió colonial.

Les Finances, Les profundes transformacions del sistema de crèdit a Europa entre 1852 i 1864 (desenvolupament de les societats anònimes per accions, dels bancs de negocis i posteriorment dels grans bancs de dipòsit) van permetre la concentració de capital considerable.

Els préstecs i crèdits als Governs dels països subdesenvolupats, on els diners eren escassos i cars , i importants les necessitats per a la seva lenta modernització, foren particularment sol·licitats entre 1863 i 1882. No només van permetre fructuoses operacions, sinó també l'adquisició de garanties.

L'acumulació contínua de capital europeu, a l'últim terç del S.XIX, augmentà la pressió financera sobre la resta del món.

El paper de les inversions a l'estranger van anar adquirint cada vegada major importància pels grans països europeus.

Superioritat Tècnica, els progressos tècnics d'Europa s'acceleraren durant la segona meitat de segle. L'enorme diferència entre els països industrialitzats respecte la resta del món fou cada vegada més gran tant en el domini de la producció econòmica com en els medis militars.

Nova Política Internacional, L'ideal del benefici nacional i del poder va marcar aquesta “generació del nacionalisme” que s'allunyà del sentiment de la comunitat internacional que havia caracteritzat la generació de 1848.

El problema essencial no consistí només en la dominació econòmica i l'expansió comercial, sinó en una colonització amb control polític i ocupació territorial.

2.2. MOTIUS DE L'EXPANSIÓ

L'expansió d'Europa semblava detinguda a finals del S.XVIII i principis del S.XIX. La independència de les colònies angleses d'Amèrica i la de les colònies espanyoles indicava un reflux que trobava la seva justificació teòrica en l'anticolonialisme de l'escola lliurecanvista.

Tot i així, a partir de 1875-1878, la majoria de les grans potències van llançar-se a les expedicions colonials i a concloure entre ells el repartiment de la Terra, estenent la seva preponderància econòmica i cultural per les “colònies sense bandera”, al mateix temps. ¿Quins van ser els motius de la formació i el triomf d'aquesta ideologia colonial?.

Factors econòmics:

Uns cotoners de Lancashire declaraven que “conquerir nous mercats s'ha convertit per la nostra indústria en una qüestió vital”; aquest desig econòmic s'anava consolidant, es convertí en un dels arguments més empleats pels defensors de la colonització.

No obstant, els motius econòmics són força complexos i desiguals. A vegades intervenen les exigències generals del progrés, altres un desig d'obtenir unes fonts privilegiades de matèria prima, o el desig particular de dominar un mercat preferencial.

Factors polítics: La rivalitat colonial s'alimentava del nacionalisme, que era alimentat a la vegada per les preocupacions patriòtiques.

L'auge de l'imperialisme permetia afirmar el poder i exaltar l'orgull nacional.

El desig de no deixar que altres nacions modifiquessin en benefici propi l'equilibri general o regional de les forces creà una competència imperialista que suscità els seus propis objectius.

Factors ideològics: Cada gran nació, conscient dels valors que representa, pretén propagar-los. Amb aquest fi, apel·la a la història: Itàlia evocà la imatge de Roma, Gran Bretanya la missió civilitzadora britànica, Espanya el record del Segle d'Or, França la difusió dels “ grans principis”.

De tota aquesta unió sorgí la iniciativa; grups de pressió, com les societats geogràfiques i missioneres (evangelització), i partits colonials utilitzaren distints arguments i desenvoluparen en la opinió pública la ideologia colonial.

********************

2.3. TRANSFORMACIONS LOCALS

El xoc entre dues civilitzacions diferents- una tradicional, replegada sobre si mateixa i en un estat de crisis; l'altra imperialista, tecnificada i triomfant- provocà transformacions en tots els sectors de la vida local.

El deute colonial com a conseqüència de la penetració de l'economia de mercat, la multitud d'intercanvis i el nins numerari provocant importants hemorràgies monetàries, fou molt elevat.

El contacte amb els europeus provocà una forta disminució de la població, per les operacions militars, les detonacions degudes al reclutament i el treball forçat. Després d'aquesta reacció inicial, la natalitat continuà sent molt elevada, mentre que la mortalitat descendí gràcies als avenços de la higiene i la creació d'una infrastructura mèdica.

La puixança demogràfica i les transformacions econòmiques provocaren una forta urbanització no industrial sinó caracteritzada per l'atur i la misèria.

El desenvolupament de les noves ciutats significà l'ascens de noves classes socials: burgesia de negocis i terratinent, protagonista del moviment de reconstrucció nacional durant el període d' entreguerres; i proletariat, format a propòsit d'una infrastructura (camins, ports, ferrocarrils) i de les primeres indústries.

Les societats rurals van sofrir també transformacions degudes a la introducció de noves plantes, l'extensió de l'agricultura comercial i l'economia monetària. Però l'escassetat dels rendiments, l'esgotament dels sòls, la depreciació relativa de productes agrícoles al mercat, les creixents necessitat d'una família nombrosa expliquen la mediocritat del nivell de vida rural, desenvolupant-se així una nova classe de subempleats sense terres: subproletariat.

La pressió campesina s'afegí a la reivindicació de la burgesia i del proletariat, produint-se la primera gran crisi del règim colonial als anys 30.

Les mentalitats i al mateix temps la cultura es transformaren. Els agents d'aquesta evolució foren essencialment les missions religioses i l'ensenyament. L'evangelització inicià, voluntària o inconscientment, el procés de modernització. Contribuïren a soscavar la cultura nacional i renovar-la a través d'estudis científics de la civilització local, i principalment de treballs lingüístics.

Renovació, però també alteració per intentar substituir la llengua de cultura per la llengua parlada i els valors nacionals tradicionals pels valors importats. Paral·lelament a l'ensenyança de les missions, es constituí un mestratge públic, reduït als primers graus.

El drama de l'aculturació és present a qualsevol colonització. Per naturalesa, l'imperialisme tendeix a ignorar l'originalitat dels pobles que domina i a arrossegar el colonitzat cap a nous models, els del progrés tècnic i futurista, arruïnant així el seu propi passat.

********************

3. FASES, CAUSES I FACTORS DE LA DESCOLONITZACIÓ

3.1. FASES:

a- En primer lloc, com antecedents a la descolonització pròpiament del S.XX s'engendrà la independència de les colònies britàniques i hispanoluses d'Amèrica.

b- Durant el període d'entreguerres (1919-1945) s'inicien els moviments nacionalistes a Àsia i Àfrica. És la fase de preparació i orígens de la totalitat del procés descolonitzador, en el qual es produeixen ja les primeres revolucions i independències del món islàmic.

c- Entre el 1945 i el 1955, principalment tenen lloc les revolucions i independències de quasi bé la totalitat dels països de l'Àsia meridional i oriental, culminant el procés a la Conferència de Bandung, celebrada el 1955, que reuní per primera vegada als països afroasiàtics independents i els configurà com a nova força internacional.

d- Per últim, entre 1955 i 1980, es propaguen els moviments nacionals i d'alliberament africans, i es produeixen igualment les revolucions i independències dels països d'Àfrica.

Es tancà així el procés de la descolonització amb les independències coetànies dels països i territoris d'Oceania. Desapareixen pràcticament les colònies al món.

3.2. CAUSES I FACTORS:

Els dos conflictes bèl·lics que tenen el seu centre a Europa i el segon també a Àsia durant la primera meitat del segle XX- l'era de la violència, entre 1914 i 1945- tenen immediates conseqüències en les relacions fins al moment existents entre les metròpolis i les colònies, creant una nova situació.

En l'aspecte extern no canviaren moltes coses, aparentment, als Imperis colonials, que van mantenir la seva estabilitat general, a excepció dels casos en els què van ser afectats directament els territoris depenents dels països implicats en els conflictes, aquests aportaren un pes i una força decisius sobre el destí de les pugnes.

El fet de contemplar als occidentals directament entregats a una guerra desapiadada, en dues ocasions, al mateix temps que pretenien ser els defensors dels principis humanitaris, va fer disminuir davant seu el prestigi d'Europa. Aviat adoptaren una nova i distinta imatge del l'europeu.

La crisis econòmica europea posà al descobert l'existència de problemes que no eren exclusivament d'origen econòmic. El replantejament de la dominació de les potències colonitzadores extreia els seus arguments de les dificultats interiors de les metròpolis, el seu marasme econòmic i de la seva relativa decadència. Les decepcions de la postguerra i de les promeses no acomplides afectaren el prestigi europeu.

La unificació política i administrativa, la pacificació, la creació d'una infrastructura econòmica i els primers efectes de l'escolarització constitueixen elements positius d'una presa de consciència nacional. El desenvolupament de les comunicacions posà en contacte a grups que s'ignoraven entre si.

Davant d'aquest malestar, les forces d'oposició a la colonització, exteriors al territori colonial, es va anar afermant: anticolonialisme europeu, panafricanisme nascut a Amèrica, panislamisme àrab. A les mateixes colònies, les resistències anaven prenent forma, s'organitzaven i trobaven la seva inspiració en els moviments nacionalistes o religiosos, als quals s'adherien.

Un factor rellevant fou la pròpia evolució ( progrés i desenvolupament) dels pobles afroasiàtics, tant per l'acció del colonialisme, com per la dinàmica interna de les pròpies societats: transformacions econòmiques, canvis socials (aparició i formació de noves classes socials),...

Unit a tot això, l'afirmació de la seva personalitat socio-cultural s'identificarà en el suport ideològic (Asiatisme, Islamisme i Negritut).

També la formació i el desenvolupament del nacionalisme polític, concretat en organitzacions i partits a favor de la independència de diversos tipus: conservadors i oligàrquics, liberals i populars.

Per últim, són un factor transcendental els moviments de solidaritat i col·laboració entre els pobles afroasiàtics en el seu enfrontament comú contra el colonialisme europeu a través d'associacions i celebració de reunions: Panasiatisme, Panislamisme, Panarabisme i Panafricanisme.

Existeix en el pensament occidental un sentiment d'oposició i denúncia als excessos i abusos del colonialisme:

- A Brussel·les el 1927, fundació de la “Lliga contra l'Imperialisme” i reunió de la Lliga Internacional de Dones per la Pau.

- L'orientació política dels EE.UU.

- El socialisme marxista en diversos moments:

a- L'obra de Marx a Lenin.

b- Política de l'U.R.S.S.: La revolució Russa, la instauració del règim soviètic i el seu reforçament, la formació de la Tercera Internacional al 1919, donaren a l'anticolonialisme marxista una base territorial. A la reunió del Congrés de Pobles orientals a Bakú (setembre de 1920), Zinoviev proposà l'aliança del comunisme i els pobles en lluita contra el opressors, i va fer una crida als 800.000.000 d'habitants d'Àsia per tal que s'unissin al moviment sense altre passaport que la voluntat de alliberació. El V Congrés de la Internacional (Moscú, 1924) reorganitzà el partit i l'acció anticolonial fou concretada en la Conferència Comunista de Djikja (desembre de 1924). La guerra Rif donà ocasió a una forta propaganda antiimperialista; fou també la primera insurrecció colonial recolzada pel comunisme.

c- Aquest marxisme actuà també políticament al si dels mateixos pobles afroasiàtics.

d- Partits socialistes i comunistes dels propis països europeus colonialistes.

L'aptitud política seguida per les potències europees tindrà un doble caràcter, d'una banda la tendència general favorable a la descolonització, i d'altra banda l'impuls de les independències colonials a partir de la Segona Guerra Mundial.

Finalment, un altre factor que actuà a nivell internacional va ser la política seguida en relació amb els territoris colonials per les dues més importants organitzacions internacionals creades a ambdues postguerres: La Societat de Nacions el 1919 i les Nacions Unides el 1945.

4. REVOLUCIÓ I INDEPENDÈNCIA DEL MÓN ÀRAB- ISLÀMIC

4.1. LA CIVILITZACIÓ ÀRAB:

La descolonització d'Àsia té una primera fase de desenvolupament en iniciar-se el procés, quasi paral·lel i al mateix que es registra a l'Àsia Oriental, que porta cap a les autonomies i independències dels països àrabs del Pròxim Orient asiàtic, que fins la Primera Guerra Mundial havien estat territoris depenents de l'Imperi turc, i que després de la seva derrota, al finalitzar el conflicte, quedaren sota la tutela franco-britànica. Aquests van donar lloc al naixement dels Estats islàmics de l'Àsia Occidental que organitza una vida independent en una evolució històrica conflictiva fins els nostres dies. El món àrab-islàmic de l'Àsia Occidental- Pròxim i Mitjà Orient- és el primer en ser descolonitzat, al mateix temps que els països musulmans no àrabs de la mateixa regió intenten organitzar la seva vida moderna independent a través dels mateixos i també complexos processos revolucionaris.

Al món islàmic del segle XX podem assenyalar tres principals zones geohistòriques, deixant al marge altres més diferenciades regions de l'islamisme o arabitzat en zones d'Àsia i Àfrica:

- La de la totalitat dels països àrabs d'Àsia sudoccidental, Pròxim Orient: Aràbia Saudita, Iemen del Nord, i del Sud, Emirats Àrabs Units, Estats del Golf, Iraq, Síria, Jordània i Líban.

- La formada pels països islàmics no àrabs d'Orient Mig: Turquia, Iran i Afganistan.

- Els països àrabs del nord d'Àfrica, des dels Estats del Nil: Egipte i Sudan, fins als del Maghreb, entre el Mediterrani i l'Atlàntic: Tunísia, Argèlia i el Marroc, a més de Líbia, Somàlia, Mauritània i Sàhara.

Fins el 1914 la zona del Pròxim Orient constituí un enorme territori sotmès a la sobirania turca, i per aquesta raó fou afectada d'alguna manera per les repercussions de les vicissituds de l'Imperi Otomà com foren la “qüestió d'Orient” i la intervenció de Turquia en la Gran Guerra com aliada d'Alemanya. També es projectaren sobre la regió les rivalitats existents entre les potències europees per estendre's sobre aquells territoris. La història de les lluites pel control del Pròxim Orient s'inicia entre finals del segle XIX i inicis del XX, i juntament a les rivalitats de les potències europees actuaran altres forces amb drets històrics i aspiracions nacionalistes a favor del seu establiment i consolidació institucional a la regió.

En temps de la Primera Guerra Mundial, per tant, pot afirmar-se que actuen sobre el Pròxim Orient quatre forces històriques, dues de les quals son pròpies dels pobles que habiten a la regió, el moviment sionista ( moviment nacional jueu) i el nacionalisme àrab, que l'expressió d'un ressorgiment i renovació dels pobles àrabs que, alliberats del domini turc, aspiren igualment a crear una gran nació àrab independent.

El Sionisme és ja en els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial l'expressió política d'un ferm nacionalisme jueu que disposa d'estructures polítiques, d'òrgans financers i econòmics, i que es dirigeix amb clara decisió cap al seu territori històric. En aquests anys les activitats sionistes s'orienten cap a una doble direcció que ha de desembocar en la creació de l'Estat d'Israel.

Al mateix temps que per la Declaració Balfour, Gran Bretanya es comprometia amb el nacionalisme sionista en la creació de l'Estat d'Israel, de forma anàloga, també el govern britànic entaulava negociacions i acords amb els àrabs i mobilitzava al nacionalisme àrab que portaria a la constitució i independència de les actual nacions àrabs.

La desmembració àrab, en contrast amb la unitat i la independència promeses s'exercí, en definitiva, per varietat de factors que s'imposen en els anys de la immediata postguerra: En acabar la guerra, efectivament, les potències aliades vencedores , que ocupaven la regió, no acompliren les promeses fetes als àrabs per obtenir en el seu moment la col·laboració contra els otomans. Es produí un xoc entre dues forces- el nacionalisme àrab i Gran Bretanya i França. Entre aquestes dues forces era més forta la dels aliats, que s'imposà sobre la del nacionalisme àrab, i el resultat fou la divisió dels àrabs, que quedaren organitzats en diferents Estats sota la tutela europea.

La qüestió palestina , punt de confluència entre el sionisme i el nacionalisme àrab.

Els esdeveniments de les primeres dècades del segle XX amb la derrota i l'enfonsament de l'Imperi Turc a propòsit de la Primera Guerra Mundial, per un costat i el ressorgiment del nacionalisme àrab, amb l'acció de les potències occidentals per un altre, els àrabs tornen a recobrar el seu protagonisme històric. Aquesta situació general es va mantenir sense grans canvis durant la Segona Guerra Mundial.

A partit d'aquests precedents, la història de l'Islam durant el segle XX, des de la Segona Guerra Mundial té les següents fases:

-Entre 1945 i 1952 es consoliden i s'incrementen les independències dels països àrabs del Pròxim Orient. Aquestes independències son la fórmula política que representen els desitjos de respectives oligarquies àrabs nacionals, vinculades amb els interessos econòmics occidentals i que es combinen a l'expressió d'un nacionalisme conservador aliat amb Occident: El 1943 Iraq , el 1946 ho són Síria i el Líban i Transjordània, que el 1949 es converteix en el regne de Jordània. L'ideal d'unitat àrab es materialitza en la constitució de la Lliga d'Estats Àrabs que neix al Caire el març de 1945. Al mateix temps, i de forma paral·lela, en aquesta fase adquireixen un gran desenvolupament els moviments nacionalistes dels països àrabs del nord d'Àfrica: el Marroc, Tunísia i Argèlia. Líbia per la seva part, obté dels aliats la independència formal com monarquia el 1951.

- Des de 1952 fins el 1979 s'estén la segona fase, caracteritzada per ser el període en el què, per un costat, es completen les independències de tots els països àrabs, i per l'altre, sorgeixen les revolucions en alguns d'aquests països amb caràcter popular i anti-occidental i en contra del règims pro-occidentals i conservadors establerts.

Egipte amb la revolució es transforma en una República el 1953 i Nasser en el seu president el 1954, animant un moviment nacionalista popular i anti-occidental.

Les revolucions es propaguen donant lloc a noves Repúbliques: Iraq el 1958, Iemen del Nord el 1962, Argèlia també aquest mateix any, obtindrà la independència igual que Iemen del Sud el 1967, i Líbia el 1969. Tots els països àrabs, d'altra banda, accedeixen a la independència durant aquests anys, fent desaparèixer els sistemes colonials tradicionals del món islàmic: El 1956 Sudan , el Marroc i Tunis, el 1960 Somàlia i Mauritània, el 1961 Kuwait, el 1962 Argèlia, el 1967 Iemen del Sud, i el 1971 Qatar, Bahrain i els Emirats Àrabs Units.

Un altre factor a tenir present és la pervivència de la presència occidental en aquesta fase, a la regió intervé de forma creixent i exclusivament entre 1949-1954 EE.UU. que organitza una política de pactes militars amb Israel, Aràbia Saudita, Turquia i Iran en funció dels interessos nord-americans, amb el qual la regió queda immersa en la dinàmica internacional de la guerra freda.

En l'ordre econòmic, el petroli de la zona es converteix en protagonista mundial en el moment que es crea el 1960 la O.P.E.P., i des del 1973 més acusadament amb la crisi econòmica dels nostres temps.

I a l'altre extrem del món àrab, a l'Àfrica occidental atlàntica, s'inicia el 1975 un nou i extens conflicte que divideix i enfronta els països maghrebís i àrabs: el del Sàhara occidental després del seu abandonament de la mà d'Espanya.

- Des de 1979, triomfa la revolució islàmica a Iran, proclamant-se la República, a l'Afganistan s'imposa un règim de tipus comunista, el 1980 Turquia viu un cop d'Estat que inicia una nova fase de dictadura militar. Al mateix temps, es prolonga a l'Àfrica atlàntica el conflicte del Sàhara Occidental.

Els factors i components històrics d'aquesta descolonització són:

- El nacionalisme àrab: configurat des de mitjans del segle XIX en retrobar en la ideologia col·lectiva social elements ètnics, el poble àrab, i religiosos, l'Islam, amb una cultura i expressió comuna, la llengua, així com la consciència d'una gloriosa unitat històrica.

Les manifestacions inicials d'aquest moviment corresponen a la segona meitat del S. XIX i tenen un doble caràcter: de renaixement cultural i de consciència política.

A principis del segle XX es produeix una reactivació cultural, ideològica i política , així múltiples accions populars, tot i desordenades i ineficaces , contribuïren a fortificar el sentiment nacional i a preparar els moviments de postguerra.

En temps de la Primera Guerra Mundial, acabaria per imposar-se un nacionalisme àrab de caràcter conservador, oligàrquic i tradicional que es concretarà en la formació de vàries nacions àrabs enfront el vell ideal d'unitat àrab.

Al període d'entreguerres, sectors del nacionalisme àrab es consideraren traïts pels països occidentals, que s'havien imposat a la regió aliats amb les oligarquies àrabs, i s'inicia un procés de rebel·lió i lluita a favor d'una autèntica unitat i independència de caràcter revolucionari contra els occidentals i l'oligarquia, que cobreix tot el període i marca definitivament fins els nostres dies la ideologia nacionalista àrab.

- Panarabisme: Moviment de caràcter històric que tendeix a la col·laboració i la unió de tots els Estats àrabs de l'Àsia i l'Àfrica per a la formació d'una nació àrab. El Panarabisme desemboca, al final de la Segona Guerra Mundial, en la constitució de la Lliga dels Estats Àrabs el 1945.

- Panislamisme: moviment que pretén la cooperació i la unificació de tot el món musulmà, no limitat només als àrabs.

4.2. PROCÉS DE DESCOLONITZACIÓ:

Aquest procés es desenvolupà de diversa manera i en diferents etapes a cadascuna de les tres grans regions àrab-islàmics : en primer lloc, entre els països àrabs del Pròxim Orient, els països islàmics no àrabs d'Orient Mitjà , i després als països àrabs de l'Àfrica del Nord.

La història política del Pròxim Orient al llarg del segle XX, i en especial des de la Segona Guerra Mundial és sobretot la dels nacionalismes, fil conductor d'una millor comprensió, tot i que hi ha a més a més una multiplicitat de factors col·lectius com són les intervencions exteriors a la regió, el nombre de conflictes i la freqüència de canvis polítics interns. Però el nacionalisme és d'un costat el motor de la resistència a la dominació europea, encara que sigui influència d'aquesta.

Als països àrabs d'Àsia, excepte a la Península Aràbiga, el nacionalisme provoca situacions conflictives permanents: l'heterogeneïtat del poblament és molt gran i la influència d'Europa ha estat massa forta per a que les estructures polítiques tradicionals puguin sobreviure. El resultat és la existència d'Estats no molt segurs de la seva pròpia legitimitat, incapaços d'unir-se, amb greus conflictes interns

La Segona Guerra Mundial va tenir al Pròxim Orient repercussions menys directes i menys profundes al igual que a la Primera, la principal raó va ser la diferència de situació i de política a Turquia , que entre 1939 i 1945 es manté neutral i constitueix una barrera protectora per al conjunt de la regió . La principal conseqüència de la guerra pels àrabs va ser l'afebliment decisiu que comporta per les potències colonials europees , sobretot per França i Gran Bretanya

Així, els anys immediats de postguerra, tots els països àrabs de la regió eren o ho són ja independents : Aràbia Saudita, Iemen, Iraq, Transjordània- després Jordània- , Síria, el Líban i Egipte, la història del qual es troba més vinculada als països àrabs d'aquesta regió que als del Nord d'Àfrica. Dos esdeveniments són especialment significatius en aquest moment: La Lliga Àrab i l'establiment de l'Estat d'Israel.

La Lliga dels Estats Àrabs fou constituïda al Caire el març de 1945 i naixia per a fer realitat la vella aspiració de la unitat del nacionalisme àrab . La constitució d'aquesta és el resultat de la confluència de dues tendències o factors : la idea del nacionalisme i unitat àrabs i l'acció aliada al si del món àrab , i més concretament , la protecció britànica durant el segon conflicte mundial.

Fou Nouri Pachà Said, primer ministre d'Iraq, qui s'encarregà d'elaborar un projecte presentat al desembre de 1942, aquest fixava que el conjunt havia de ser situat sota la dominació de la família hachemita. No contà amb l'aprovació dels pobles del Pròxim Orient i suscità forces oposades a la seva realització, tenint en contra als jueus, la gran majoria dels libanesos , una fracció important dels sirians que tenien consciència de la seva personalitat nacional, Egipte que aspirava a la unitat però també a dominar el món àrab, i el rei Saud d'Aràbia que desconfiava de la constitució a la seva fronterera nord d'un gran conjunt dominat pels seus enemics els hachemitas.

En aquesta situació, el primer ministre egipci Mustafà Nahas pren llavors la iniciativa desplegant una contraofensiva a favor d'un altre pla, reuní al setembre de 1944 una gran Conferència a Alexandria dels caps de govern àrabs per tractar sobre la unitat àrab ,que termina amb la firma d'un protocol i sis mesos més tard, al Caire, el març de 1945, es firmà el Pacte de constitució de la Lliga d'Estats Àrabs.

La Lliga Àrab, en efecte, no satisfà plenament les aspiracions ideològiques dels pobles àrabs . Al si de la Lliga s'enfronten corrents oposades sobre els problemes més crucials , arribant a l'hostilitat declarada.

Però la Lliga Àrab serà sotmesa molt aviat a una dura prova: el naixement de l'Estat d'Israel i la guerra àrab-israelita consegüent.

Gran Bretanya decideix, al finalitzar la Segona Guerra Mundial, posar fi al seu Manament a Palestina. L'assumpte passa a l' O.N.U., l'Assemblea General de la qual aprova el desembre de 1947 el pla de partició de Palestina: el pla projecta la creació de dos Estats independents, un àrab i l'altre jueu, i d'una zona internacional a Jerusalem sota el control de l'O.N.U. , amb una unió econòmica entre les tres entitats. El pla fou acceptat pels jueus, al veure en ell la creació d'un Estat , i rebutjat pels àrabs. Els jueus proclamen el naixement de l'Estat d'Israel i el exèrcits àrabs d'Egipte, el Líban, Síria, Iraq i Transjordània la primera guerra àrab-israelità, que es prolongà fins el gener de 1949, i finalitzà amb la victòria d'Israel. El fi d'aquesta guerra no significa el fi de l'enfrontament entre les dues comunitats, que ha continuat fins el moment, convertint-se en el focus de l'actualitat.

A l'any 1956 aconsegueixen la seva independència, per un costat, els primers països àrabs d'Àfrica del Nord: Sudà, Tunis i el Marroc, però sobretot és l'any crucial de recruïment final de la guerra freda per la crisi doble de Budapest i de Suez.

La crisi de Suez representa el moment central i culminant de la segona guerra àrab-israelita , amb intervenció militar franco-britànica i político-diplomàtica dels EE.UU. i la URSS . Constitueix, de fet, un dels esdeveniments més grans del nostre segle , no tant pels seus efectes econòmics, sinó principalment des del punt de vista de la relació de forces al món, de les forces polítiques i culturals sobre tot. En aquest sentit significa el moment clau de la decadència d'Europa i l'aparició d'un Tercer Món Sorgit de la Descolonització . Per a Egipte representà una victòria al quedar-se amb el canal i aconseguir Nasser un gran prestigi; per a Israel suposà aconseguir els seus objectius a la zona.

Les repercussions de tot aquest complex conjunt de factors es notaran durant els anys successius en una sèrie d'aconteixaments : la propagació del nacionalisme en forma de moviments revolucionaris antioccidentals i la consecució de les independències per a tots els països àrabs , i la intensificació del conflicte àrab-israelita , que porta a l'espetegada de noves guerres.

En el primer aspecte, las alteracions a Síria , on a través de continuats cops d'estat militars , iniciats el 1949, s'ha anat formant una opinió pública neutralista, amb el triomf a les eleccions de 1957 del partit socialista “Baas”, la unió amb Egipte entre 1958 i 1961, i la formació de la R.A.U. i la nova victòria socialista el 1963 amb la proclamació, el 1964, de la República Popular Síria.

A Iraq esclata la revolució el 1958 amb un cop d'estat dels “oficials lliures” que proclamen la República ,posant fi a la monarquia hachemita i liquidant el Pacte de Bagdad organitzat pels EE.UU. el 1955. El 1961 Kuwait obté la independència de Gran Bretanya, transformant-se en la República Democràtica i Popular de Iemen del Sud.

Al llarg de 1971 accedeixen a la independència els últims Estats àrabs del Golf Pèrsic: Bahrein, Qatar i el Emirats Àrabs Units, nascut de la federació entre els emirats de la costa.

En el segon aspecte, ja citat, amb l'apogeu del nasserisme, la difícil situació entre els Estats àrabs i Israel, estabilitzada des de 1957, es degrada de nou a partir de 1962.

Tota aquesta situació ha evolucionat en el marc internacional en què es manté el Pròxim Orient des de la Primera Guerra Mundial i que constitueix igualment un factor de primer ordre per la regió: el de la presència , influència i intervenció de les potències occidentals . Aquesta acció internacional té dues fases clares: fins 1954 s'estén la preponderància britànica , i des de 1955 s'imposa la influència dels EE.UU. com a potència dominant en substitució dels britànics , involucrant als països àrabs en la dinàmica de la guerra freda.

Per últim un altre factor clau per a la regió, amb projecció mundial, , és la qüestió del perdoni i la creixent importància dels països productors d'aquesta font d'energia. Després de dues Conferències preparatòries , a Bagdad el 1960, i a Caracas el 1961, per iniciativa d'Iraq i Veneçuela, es funda en aquests moments la O.P.E.P., integrada per Aràbia Saudita, Iran, Iraq, Kuwait i Veneçuela, als que s'uneixen en els successius anys Qatar, Líbia, Indonèsia, Abu Dhabi, Argèlia, Nigèria, l'Equador i Gabó , amb l'organització d'un secretari permanent a Viena.

La creació de l'O.P.E.P. modifica les bases del mercat mundial del petroli. Els Estats productors estenen el seu control sobre les activitats de producció ja sigui per la nacionalització com a Argèlia o Iraq, ja sigui per la participació a les Companyes , com a Aràbia Saudita o Kuwait. L'augment de la demanda mundial de petroli, conseqüència de les avantatges pràctiques que presenta aquest producte en relació amb les altres fonts d'energia , permetrà a l'O.P.E.P. durant els anys setanta un paper de primer ordre a escala internacional . Els països àrabs del Pròxim Orient productors de petroli, en especial Aràbia Saudita, unit al canvi de política experimentat a Iran per la revolució islàmica , aconseguiran un major paper en el sistema econòmic mundial ,i en concret el regne àrab es converteix en un Estat líder entre la resta dels països àrabs , i en un ferm aliat d'Occident a la regió.

l'Islam asiàtic compren també, com ja he assenyalat, a tres països musulmans no àrabs que s'estenen sobre una àmplia zona de l'Orient Mitjà, i que són d'oest a est: Turquia, Iran i Afganistan. Els tres països, de base religiosa-cultural comuna fonamentada a l'Islam, de proximitat i continuïtat geogràfiques i de , en ocasions, paral·lelisme històric, es troben , en els anys de la Primera Guerra Mundial, en una situació dèbil i decadent amb problemes interns; i els tres inicien els seus processos revolucionaris durant el període d'entreguerres, en un intent de renovació i modernització nacionals, que els alliberi de tot tipus de dependència, en especial de la pressió occidental i els consolidi com a Estats independents.

Turquia es transformarà en una República que intenta seguir el model occidental, alternant amb repetits cops d'estat militars que imposen governs dictatorials.

Iran s'organitzarà com una monarquia autoritària assentada en el creixement econòmic facilitat pel petroli, per protagonitzar recentment una singular revolució islàmica i proclamar-se República.

Afganistan intentarà una monarquia i una República reformistes per transformar-se , últimament, en un Estat socialista.

Tot i la parcel.lació actual del món musulmà, i de la diversitat de solucions pràctiques adoptades per cada país, l'Islam continua afirmant-se , no com una comunitat, sinó almenys com un conjunt de nacions que han de fer front al mateix problema: l'adaptació a les condicions de la nova vida d'aquestes societats en les circumstàncies del món modern.

5. DESCOLONITZACIÓ D'ÀSIA

5.1 CARACTERÍSTIQUES GENERALS:

El concepte de la “Rebel·lió d'Àsia” ha tingut una general acceptació com a expressió inqüestionable d'un dels fets decisius de la història del nostre segle: el despertar dels nacionalismes asiàtics i la seva lluita per obtenir la independència política nacional contra el règim colonial europeu, i per a la formulació d'una revolució social de caràcter popular contra les estructures tradicionals dominants. La consecució d'ambdós objectius, la independència i la revolució, constitueixen el procés descolonitzador d'Àsia.

Són els britànics i els russos els principals conqueridors d'aquest continent: els primers dominaven la Índia, des de la qual s'estengueren cap el Tibet, Birmània, Malàisia, Singapur i cap a Xina; mentre que els russos dirigien la seva expansió cap a Sibèria, Àsia Central i Manxúria; però també estan presents i actius els francesos, alemanys, holandesos i nord-americans, entre altres. En aquest context s'inicia l'acció del Japó que , després d'alliberar-se del colonialisme occidental i arribar a ser a finals del S.XIX una potència moderna industrialitzada, manifestada en l'expansió pròpia pel continent asiàtic, imposant-se en les successives guerres xinesa-japonesa (1895) i russo-japonesa (1905), rivalitza amb la puixança occidental. D'aquesta manera, per Japó comença contra Europa la rebel·lió d'Àsia.

Als inicis del segle XX es manifesta ja un sentiment col·lectiu antioccidental. Es pot dir que els primers moments de la rebel·lió d'Àsia són: la victòria del Japó a la guerra contra Rússia (1904-1905), comprovant la possibilitat de vèncer als europeus; la revolució russa de 1905, lluita d'alliberació contra els despotisme i continuada pel moviment revolucionari del 1917; la revolució nacionalista i republicana de 1911-1912 a Xina; i la constatació que el procés revolucionari no quedà limitat a l'Extrem Orient, sinó que es va estendre per la resta dels pobles asiàtics.

Àsia queda configurada en les següents sis àrees geohistòriques regionals, on es desenvoluparà el procés:

a) Àsia Oriental- o Extrem Orient-, constituïda pels totalitarismes continentals com Xina, Mongòlia i Corea, i la democràcia capitalista del Japó.

b) Àsia Meridional, integrada pels països d'herència britànica. Compren la pròpia Índia com a centre geohistòric i els països pròxims , antics límits de l'Imperi: Pakistan, Bangladesh, Sri Lanka, Birmània, Afganistan, Maldives, Nepal i Estats Tibetans.

c) Àsia del Sud-est, que comprèn diversos pobles i països amb diferents herències colonials, com són la francesa: Indoxina- Vietnam, Laos, Cambotja-, l'holandesa: Indonèsia, la britànica: Malàisia, Singapur i Bornea del Nord, i la hispano-nordamericana: Filipines, a més de Tailàndia.

d) Àsia Central, que forma part del món russo-soviètic.

e) Àsia del Sud-oest, formada pels països àrabs i pels islàmics no àrabs del Pròxim i Mitjà Orient.

f) Com a prolongació natural del món asiàtic, els països Oceànics d'Austràlia -Oceania- on predomina l'herència britànica- Austràlia, Nova Zelanda- sobre les altres herències colonials europees entre la diversitat de pobles i col·lectivitats d'aquesta gran regió marítima.

El procés descolonitzador d'Àsia s'inicia entre finals del segle XIX i començaments del XX, desenvolupant-se al llarg del nostre segle.

Es pot concretar en tres grans fases:

- La que va des de la plenitud fins al final del colonialisme europeu (finals del S.XIX-mitjans del S.XX), en temps de la Segona Guerra Mundial, en la que es manifesten els caràcters del despertar d'Àsia.

- El triomf de la rebel·lió d'Àsia i la consecució de les independències i revolucions dels pobles asiàtics, que entre dificultats i pressions culminen les lluites d'alliberació nacional.

- l'Àsia independent, que consolida la descolonització amb les últimes independències i reajustaments polítics.

Són variats i complexos els moviments i accions que animen la rebel·lió asiàtica contra Europa:

- Els nacionalismes asiàtics: Factor clau que actuà de forma decisiva i que és l'expressió i el mitjà de lluita per part dels pobles d'Àsia.

Els nacionalismes asiàtics s'expressen i desenvolupen a partir d'un marc doble: per un costat, sobre la base de la tradició i la història del propi poble com a herència d'una identitat i comunitat nacional, i per un altre, a través de les coordenades creades pel colonialisme, com a configurades de la nova acció.

Exerciren influència les pràctiques i els exemples polítics d'Occident, els proporcionà el motiu per a la reacció i després el mitjans , creant les condicions possibles per a l'èxit de la revolució, a en explotar les idees europees d'autodeterminació, democràcia i nacionalisme i a en aprofitar els avenços de la industrialització i la tecnologia occidentals. També en la seva evolució cap a la independència han intervingut altres forces pròpies no procedents d'Occident, com la decisió de conservar, refer o crear la seva pròpia personalitat en un procés de modernització.

-L'Asiatisme: Es tracta d'un moviments de naturalesa històrica, política, jurídica, econòmica i cultural que tendeix a l'aproximació i la col·laboració entre els pobles de l'Àsia en la seva lluita comuna contra Europa.

El cas de L'Asiatisme, a nivell d'un continent tan complex, té un contingut difós, i un desenvolupament irregular, com un vell somni de fraternitat entre els pobles asiàtics front el domini blanc.

Tot i difós als seus inicis, es materialitza a la Conferència de Bandung (1955), de la que pot considerar-se com el seu antecedent.

- El Marxisme: El marxisme és una forma de pensament essencialment europea. Al ser trasplantat a Àsia, entre societats on la majoria no té el sentit europeu de la història, provocà un profund xoc. Aquest primer trobament entre el marxisme i el món no europeu exigí una mediació , feta per Lenin.

* L'existència del comunisme asiàtic es constata sobre tot després de la Segona

* Guerra Mundial, quan s'implantà sòlidament a Àsia.

- Les conseqüències de la Segona Guerra Mundial a Àsia: Aquests efectes van ser encara més decisius. Japó s'afirmà com un temible adversari dels occidentals, i amb les seves victòries durant la primera part del conflicte granà tot el sistema colonial a l'Àsia oriental, meridional i de sud-est. La guerra precipità, per tot arreu, la caiguda del poder europeu a Àsia.

La Segona Guerra Mundial, que s'inicià a Àsia el 1937 amb el conflicte xino-japonès, integrant-se a la pugna mundial el desembre de 1941, canvià completament l'equilibri de les forces de l'ordre diplomàtic i militar a l'Àsia oriental i del sud-est; al mateix temps provocà profundes transformacions econòmiques i socials a les regions.

Al termini de la Segona Guerra Mundial es produeix de forma paral·lela, el final del sistema colonial a Àsia que culmina entre 1945 i 1955 el procés de la “rebel·lió d'Àsia”.

  • DESCOLONITZACIÓ DE L'ÀSIA ORIENTAL:

  • Els Imperis orientals: Xina i Japó: Xina tot i que formalment va mantenir una independència durant el S. XX, va sofrir tan greus interferències a la seva sobirania que es pot afirmar que fins a 12 països al llarg de la segona meitat del S. XIX i principis del XX intervingueren a les seves qüestions internes. La política d'ingerència occidental provocà una infinitat de tractats desiguals i deixaren l'imperi xinès exhaust, i si amb el nom d'” Open Door Policy” es coneix el Protocol boxer firmat per la Xina i les 12 potències estrangeres (1901), en realitat la penetració havia estat iniciada amb la Pau de Nanquin (1842) imposada pels britànics a canvi de Hong Kong i altres cinc ports més.

    Es tracta d'una trista contradicció per un imperi pre-capitalista que exercia la seva autoritat sobre Corea, Mongòlia , Manxúria, el Nepal, Turkestan xinès i el Tibet, ja que la perdria a mans dels nous imperis industrialitzats. La guerra xinesa-japonesa (1894-1895) va permetre al Japó ocupar Formosa i les illes de Pescadors; obtenir concessions a Liaotung; i també obligava a Pequín a concedir la independència de Corea.

    La rivalitat russo-japonesa per Manxúria, Corea i Mongòlia provocà la guerra de 1904-1905, que va concloure amb la derrota russa. Japó va obtenir, llavors, un protectorat sobre Corea, la qual s'annexionà el 1910.

    El 1911 a Xina es proclamà la república, mentre Mongòlia exterior i el Tibet abandonaven la seva òrbita.

    Japó va intervenir a la Primera Guerra Mundial i a través del Tractat de Versalles (1919), accedí als manaments establerts per la Societat de Nacions als arxipèlags situats al nord de l'Equador: Carolines, Marianes i Marshall, i fer-se amb el poder de les possessions alemanyes de Canton.

    El 1931 les tropes japoneses atacaren Manxúria i Pou Yi , que havia estat emperador de la Xina, establí un govern titella. L'ocupació japonesa a la rebatejada com a Manchukuo, suposà contràriament un axinament, doncs l'explotació de les mines i les indústries es va fer amb grans contingents de treballadors xinesos, que fins aleshores havien tingut prohibida l'entrada per disposició de la monarquia manxú.

    A partir de 1937 Japó conquistà les 2/3 parts de Xina, on va establir una administració militar destinada a explotar de forma salvatge la població i els recursos amb l'objectiu de preparar la propera guerra, això mateix va fer a Corea i Manchukuo.

    La invasió japonesa de Xina va permetre als comunistes, dirigits per Mao Zedong, reforçar el seu suport entre les masses rurals dels territoris que controlaven. Gràcies a la realització de la reforma agrària disposà d'un exèrcit camperol, nombrós i disciplinat, que derrotà a les tropes nacionalistes del Koumintang, encapçalades per Chang Kai Shek. Els comunistes proclamaren la República Popular xinesa el 1942; el seu triomf significà el final del colonialisme occidental ja que el nou poder nacionalitzà totes les fonts de riquesa del país, incloent les que estaven a mans d'estrangers el 1950. El comunisme es convertí en la nova ideologia nacional procurant des de llavors recuperar les antigues fronteres manxús de 1840. Així ocupà el Tibet (1950), que havia estat independent sota un difós protectorat britànic, i participà en la guerra de Corea (1949-1952), encara que la pressió soviètica l'obligà a reconèixer la independència de la República Popular de Mongòlia el 1949.

    Entre 1949 i 1960 es va mantenir un pacte d'amistat, aliança i ajuda mútua amb l'URSS, que suposava el seguiment de l'estratègia soviètica, fins que es produí la ruptura entre els dos imperis per les diferències ideològiques i disputes territorials. Mentre perdurava el pacte , Xina s'oblidà de les reclamacions frontereres que s'enfrontaven i el remuntaven als Tractes de Aigun ( 1858) i Usuri (1860), en els quals havia perdut 2'5 milions de Km. quadrats a mans de l'imperi dels tsars; a tot això afegiríem l'annexió el 1946 de la regió de Mongòlia exterior de Tanu-Tuva, integrada a la URSS com a república autònoma. A més les tropes de Moscú fins el 1954 es resistiren a evacuar completament els territoris ocupats durant la Segona Guerra Mundial a Manxúria i a Mongòlia interior.

    Japó, després de la derrota de 1945, va perdre el seu imperi: les Kuriles i la meitat de l'illa de Sajalin passaren a la URSS; les Marianes, Carolines i Marshall (antics manaments) passaren als EE.UU.

    Taiwan seria ocupada el 1949 per les tropes de Chang Kai Shek, provocant un conflicte entre la República Popular i el govern anticomunista de Taipei. Manxúria seria retornada a Xina. Completant-se la desaparició imperial japonesa amb la independència de Corea el 1945 , Xina , a diferència del Japó, ha continuat conservant els flecolls del seu passat imperial, els quals han ocasionat freqüents conflictes. La separació de la Mongòlia exterior va deixar tres milions de mongols a Xina; malgrat l'annexió per Rússia de part del Turkestan xinès deixà encara a sis milions de uigurs d'origen turc i religió musulmana en mans de Pequín, a l'actual província de Xinjiang, que entre 1949 i 1950 es van mantenir independents, i que des de llavors, en mig d'una feroç repressió, han reclamat el seu dret a la independència, especialment entre 1996-1997 amb la col·locació de bombes a diverses ciutats. A tot això s'ajuntà la irreductibilitat dels Tibetans ( quatre milions) que han protagonitzat sublevacions en diverses ocasions. Totes aquestes fronteres exteriors , no segures, van ser colonitzades pels xinesos, el que ha provocat diferents conflictes entre aquests i les poblacions locals.

    El Tibet: Al Tibet la caiguda de la dinastia manxú significà la busca de la independència, obtenint-la des de 1911, encara que Xina no la va reconèixer malgrat les pressions britàniques durant la Conferència tripartida de Simba ( 1913-1914) entre Pequín-Londres i Lhasa. Al 1934 els xinesos tornaren a ocupar el país, però després de la derrota del Kuomintang el 1949 van ser expulsats. La situació d'independència s'escardà quan els comunistes, el novembre de 1950, iniciaren la invasió conclosa l'abril de l'any següent.

    El maig de 1951, les autoritats de Pequín obligaren a firmar un acord, no acomplert, que garantia la seva autonomia política i llibertat religiosa. La instal·lació de colons xinesos provocà la revolta del març de 1959, que desencadenà una forta repressió i un allau d'exiliats, entre altres com a exemple de defensor del seu poble i referent pels qui lluiten per la llibertat i la justícia, Dalai-Lama Tenzin Gyasto, màxima autoritat política i religiosa i Premi Nobel de la Pau el 1989.

    Mongòlia i Corea: El quadre de descolonització de l'Extrem Orient a Àsia es completa amb les independències i revolucions de Mongòlia exterior al nord i Corea a l'est, ambdues frontereres amb Xina.

    Mongòlia, sota la sobirania xinesa, aprofitant les difícils circumstàncies del país, proclamà la seva independència el 1911. Uns anys més tard, 1924, proclamà una República Popular. De 1940 és la Constitució de l'Estat, i el 1950 un tractat xinès-soviètic garanteix la seva independència.

    La Península de Corea passà de l'ocupació japonesa (1910-1945) i generà una resistència popular anti-nipona a l'ocupació dels aliats entre 1945-48, que s'establiren i dividiren el territori en dues zones, quedant els soviètics al nord i el nord-americans al sud. Durant el bienni 1948-50 es consolida la divisió del país amb les proclamacions, per separat, de la República de Corea del Sud a Seül sota la influència dels EE.UU. i la República Popular de Corea del Nord a Pyongyang, amb assistència soviètica.

    Entre 1950 i 19523 esclata la guerra entre ambdues potències, que finalitza amb l'armistici de Panmuchdjan. Des de 1953 fins als nostres dies s'ha produït l'evolució paral·lela d'ambdues Repúbliques, enfrontades als problemes d'independència, divisions i intents de reunificació: la primera cap a una República presidencial i autocràtica amb una dictadura oligàrquica aliada amb EE.UU., i la segona dominada pel Partit dels Treballadors i dirigida pel president Km Li Sang ha construït un socialisme en un estat comunista.

  • DESCOLONITZACIÓ DE L'ÀSIA MERIDIONAL:

  • Índia: El radicalisme i la mobilització política índies van conèixer un innegable progrés amb l'arribada el 1914, procedent d'Àfrica del Sud, de Mahatma Mohandas Gandhi (1869-1948). El moviment nacionalista aconseguí una major amplitud i difusió gràcies a la seva filosofia de la no violència i la no col·laboració amb l'opressor. Però al finalitzar la Primera Guerra Mundial els britànics intentaren reduir-los amb tàctiques repressives i amb mitjans polítics que passaven per una major participació dels hindús als governs provincials ( 1919-1920), que decidien sobre l'agricultura, l'educació i la sanitat, tot i subordinats a un govern central, encapçalat pel virrei anglès que presidia el congrés executiu. Les tímides reformes van ser considerades insuficients. El Partit del Congrés va ser dirigit des de 1929 per un deixeble de Gandhi, Paudit J. Nehru, el qual havia rebut influència de les corrents socialistes durant la seva estada a Europa, on havia estudiat lleis, com el propi Gandhi.

    El 1935 els britànics decideixen reforçar l'autogovern a través del denominat “ Governament of Índia Act”, després de l'entrada del text constitucional, es convocaren les eleccions de 1937, que van donar un rotund triomf a aquest partit fins i tot a les zones musulmanes. Aquest fet va servir per demostrar que la Lliga Musulmana no representava a ningú, marginant-la als governs provincials, això radicalitzà la postura del seu nou líder, Mohamed Ali Jinnah, que demanà la independència separada dels musulmans i els hindús.

    A en esclatar la Segona Guerra Mundial, el virrei britànic, sense el consentiment de la població, declarà a la colònia en guerra amb Japó. Els partits emancipadors es negaren a cooperar amb Gran Bretanya si no els hi concedia la independència. Al no obtenir-la els hindús reanudaren les campanyes de desobediència social, mentre els musulmans es mantenien al marge. El 1942 davant l'apropament dels exèrcits japonesos, s'envià a la colònia la missió “Cripps”, que prometia la conversió de la colònia en Domini, incloent la possibilitat d'emancipació total quan finalitzés la guerra. Però els seus interlocutors només volien la independència immediata i front la seva irreductibilitat, el Partit del Congrés fou il.legalitzat, provocant la repressió més de 1.000 morts i 60.000 detencions. Acabada la guerra, la conjuntura es mostrà clarament favorable a la independència, fins i tot pels canvis polítics produïts a la mateixa metròpoli, on al juny de 1945 guanyaren les eleccions els laboristes, encapçalats per C. Attlee.

    Les eleccions de desembre del 1945 a la Índia havien de servir, en un principi, per legitimitzar les forces encarregades de dirigir la independència, però , en realitat, es comprovà el grau d'irreconcil.liació entre les dues comunitats religioses. La victòria va ser pel Congrés, donada la majoria hindú, però la Lliga va ser hegemònica al nord-oest i a la part oriental de Bengala, utilitzant el nom de Pakistan (país dels purs) per a designar aquests territoris. Durant el llarg hivern de 1946-1947 els enfrontaments inter-religiosos se succeïren ininterrompudament. L'Assemblea Constituent que havia de ser convocada el desembre de 1946 va ser boicotejada per la Lliga i pels prínceps i dignataris dels 562 estats indis, que es resignaven a integrar-se al nou Estat unitari perquè perdrien els seus privilegis. Davant la violència cada cop més estès, el virrei Lord Wavell fou dimitit, dirigint des del 1943 de la colònia, i va ser substituït pel vescomte Mountbatten, que anuncià la divisió de la Índia en dos Estats independents.

    El 15 d'agost del 1947 es produí la independència simultània de la Índia i Pakistan.

    Bangladesh: sorgí com a nació independent el març de 1971, al separar-se el Pakistan Oriental de la unitat AM l'Occidental, a través de la Lliga Awanni i del seu dirigent Mujitur Rahman, que va ser proclamat president del nou país. El 1975 comencen a produir-se una sèrie de cops d'estat que fins aleshores han establert a la República una dictadura militar amb Ziaur Rahman al front fins el maig del 1981 amb el seu assassinat, però el març del 1982 un altre cop d'estat militar dirigit pel general H.M. Ershad el fa accedir a la presidència.

    Birmània: Després de la seva dependència colonial de Gran Bretanya a l'interior de la Índia britànica i on es desenvolupà un moviment nacionalista, accedí a la independència el gener de 1948 formant la República de la Unió Federal Birmana, experimentant tota una sèrie de conflictes civils fins el 1962 quan s'establí una dictadura militar prolongada fins el gener de 1974 , sota la presidència del general Ne Win, quan en virtut de la nova constitució es transformà en una República Socialista, internacionalment no alineada.

    Ceilan: Accedí a la independència el febrer de 1948, transformant-se el maig de 1978 en la República de Sri Lanka, també no alineada; a l'octubre de 1978, es modificà la constitució i adoptà un règim presidencial dins el sistema republicà.

    Les Illes Maldives: Aquestes, sota el règim del protectorat britànic, obtenen la independència el juliol de 1965, transformant-se el novembre del 1968 en una República presidencial.

  • DESCOLONITZACIÓ D'INDONÈSIA:

  • Proclamà la independència el 1945, com a conseqüència de la influència d'un antic i potent moviment anti-colonial, dirigit per una plèiade d'intel·lectuals nacionalistes, i l'ocupació japonesa (febrer 1942-setembre 1945), que reforçà el seu desig d'autogovern. Així a partir de 1942, alguns dels principals líders, com Ahmet Sukarno, col·laboraren amb els nipons amb l'esperança de què el país fos alliberat. Altres escolliren la via de la lluita de guerrilles. Al llarg de 1945 els japonesos, evidenciats de que perdien la guerra, autoritzaren la creació d'un comitè pro-independència, que incloïa representants de totes les illes de l'arxipèlag, encarregat de proclamar-la el 17 d'agost de 1945. Un mes després els britànics desembarcaren a Java i restabliren l'autoritat dels holandesos. Després d'una etapa de forta tensió neerlandesos i indonesis concluïren les negociacions a Linggadjati (novembre de 1946), on es va pactar reconèixer la independència d'Indonèsia al si de la Unió Neerlandesa-Indonesa. Però Holanda no estava disposada a permetre la creació d'un estat unitari, preferia una estructura federal fortament descentralitzada que pogués manipular, en contra del desig del nacionalisme d'Indonèsia. Un desacord provocà la guerra (juliol 1947- maig 1949), que desenvolupà un clima d'oposició internacional contra Holanda: La Unió Índia, Pakistan i Ceilan li tancaren els seuse aeroports, dura crítica de la ONU, l'amenaça dels EE.UU. de retirar-li l'ajuda del Pla Marshall i l'elevat cost de la guerra, van permetre la convocatòria de la Conferència de l'Haya a l'agost del 1949, després de la qual es reconeixia la independència d'Indonèsia el desembre d'aquell any.

    El pare de la independència, Sukarno, un dels líders del Tercer Món i amfitrió a la Conferència de Bandung (1955), reclamà Irien (Nova Guinea Occidental) a la seva República amb el compromís de celebrar un referèndum d'autodeterminació abans del 1969.

    Amb anterioritat, el 1965, Sukarno havia estat apartat del govern pels militars que per rebutjar un aixecament comunista, provocaren al voltant de 500.000 morts. Des de 1968 dirigeix el país el general Suharto.

  • INDEPENDÈNCIA DEL SUDEST ASIÀTIC:

  • Indoxina: França havia format la Unió Indoxina, la ocupació de la qual pels japonesos (1940-1945) provocà la irrupció d'un poderós moviments nacionalista organitzat pels comunistes, dirigits per Ho Chi Minch. Els ocupants veient la seva derrota, decideixen dividir Indoxina en tres unitats: Vietnam, al front del qual col·locaren l'emperador Bao Dai; Cambotja, on imposaren com a rei a Norodom Sihanuk (independent el març de 1945); i Laos amb el príncep Phetsarath (independent el setembre de 1945).

    A Vietnam la retirada de les tropes el 1973 -Nixon al govern- simbolitzava la victòria del Nord i la reunificació del país (1975), i també el final d'un sagnant procés descolonitzador iniciat 34 anys abans, primer contra Japó, després contra França i finalment contra els EE.UU.

    A Cambotja, després de les converses de París (1989) inicià la transició democràtica.

    A Laos, la guerra entre els sectors pro-americans i el moviment pro-comunista del Pathed-Lao cessà el 1973 amb la victòria d'aquests últims, que el 1975 aboliren la monarquia.

    Les restants independències d'aquesta zona dels sud-est asiàtic es produïren a Malàisia, Singapur, Filipines, Tailàndia i Brunei.

    5.6. DESCOLONITZACIÓ D'OCEANIA:

    França continua administrant-la directament sense que s'hagi procedit a la descolonització, malgrat la creixent pressió de la població autòctona, el sentiments nacionals de la qual ha reforçat l'oposició al programa nuclear, després de les últimes explosions a la Polinèsia francesa.

    ********************

    6. ÀFRICA I LES DUES GUERRES MUNDIALS

    6.1. ÀFRICA I LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

    Des de feia alguns decennis s'havia consumat el repartiment d'Àfrica, i cada un dels països colonials s'ocupava d'organitzar les seves possessions d'ultramar, quan s'esdevingué la Primera Guerra Mundial. Totes les potències colonials, i a través d'elles, les seves possessions africanes, van ser conduïdes a la guerra.

    A l'Àfrica les accions de guerra van ser relativament escasses. Hi havia, en un camp, les quatre possessions alemanyes i, en l'altre, la resta d'Àfrica.

    A Togo, el major Von Doering, que mana la Colònia, proposa als aliats una neutralització del territori. Però una columna francesa procedent de Dahomey, junt amb elements britànics arribats del Gold Coast, prefereixen forçar a Von Doering a capitular al cap de tres setmanes, el 26 d'agost de 1914. França ocupa la part oriental de la colònia. Gran Bretanya ocupa la part occidental.

    A Camerun (territori molt més extens i difícil), les operacions duren més temps. A la costa, més accessible per als assaltants, Duala cau el 28 de setembre de 1914. Però al nord les operacions s'allarguen. Columnes franceses arribades del Tchad i columnes britàniques provinents de Nigèria, convergeixen. Marua cau el 14 de setembre del mateix, Garua el juny de 1915, Ngaunderé al juliol i Yaoundé al gener de 1916. Les tropes alemanyes es retiren a Guinea espanyola i són neutralitzades.

    El Sudoest africà planteja un altre problema. Les seqüeles de la guerra dels bóers no s'han esborrat encara. Quan esclata la 1ª Guerra Mundial la Unió Sudafricana s'alinea decididament al costat de la Gran Bretanya. Però un veterà de la guerra dels bóers, el general de Wet, continua sent un nacionalista extremista. Al 1913 es separa de Botha i del seu partit que intentava reconciliar els dos elements blancs, els britànics i els afrikaanders (com es denominava als descendents dels bóers). Quan esclata la guerra, de Wet, que se'n recorda de la simpatia que l'Alemanya de Guillem II havia manifestat per la causa dels bóers, demana primer que la Unió Sudafricana es mantingui fora de la guerra. No obstant, es veu portat a assumir la direcció d'alguns milers d'afrikaanders que s'alineaven al costat dels alemanys. El primer ministre Botha envia al general Smuts per a que sofoqui la rebel.lió i ocupi el Sudoest africà, on no s'hi toben gaires defensors alemanys. Windhoek és ocupat al maig de 1915.

    A l'est africà les operacions militars duren fins l'armistici de 1918. Per part alemanya les operacions són dirigides per von Lettow-Vorbeck. Aquest comença rebutjant a un cos expedicionari britànic que, partint de Zanzíbar i de l'illa Pemba, intenta desembarcar a Tanga. Els belgues ataquen a l'Àfrica la colònia alemanya per l'interior, liquidant les forces navals alemanyes als llacs, el 1915.

    El general Smuts ataca a von Lettow amb un cos expedicionari reclutat essencialment a la Unió Sudafricana, a les Rhodèsies, Uganda i a British East Àfrica (més tard anomenat Kènia). Obligat a abandonar la Colònia alemanya, von Lettow passa al novembre de 1917 a Mozambique, on s'hi queda fins el setembre de 1918. Després passa a Rhodèsia, on es fa amb els dipòsits britànics.

    6.2. REDISTRIBUCIÓ DE LES COLÒNIES ALEMANYES.

    Pel Tractat de Versalles (28 de juny del 1919) Alemanya perd totes les seves colònies, que són adjudicades als seus aliats, els seus antics adversaris. Gran Bretanya rep l'Àfrica oriental alemanya, que es converteix en Tanganyica (tret de Ruanda i Urundi que són atribuïts a Bèlgica). El Sudoest africà, és entregat a la Unió Sudafricana; la cinquena part del Camerún, que conté mines i plantacions i limita amb Nigèria, i una part de Togo, que limita amb Gold Coast, passen igualment a control britànic.

    França rep la resta de Togo. Bèlgica rep els sultanats de Ruanda i Urundi. I Portugal, el territori de Kionga.

    No es tracta però, d'una simple annexió, d'una transferència del poder colonial. Les colònies ex-alemanyes són adjudicades en virtut d'un manament d'un organisme supracional: la Societat de Nacions. Aquesta considera que esmentats territoris, al ser habitats per pobles que encara no són capaços de dirigir-se per si mateixos en les condicions particularment difícils del món modern, han de ser confiats a les tuteles de les potències europees.

    Només després de la Segona Guerra Mundial el principi instituït el 1919 desenvoluparà totes les seves conseqüències. Però té una gran importància que des de llavors fos establert; que en definitiva les nacions colonials suscribissin una declaració reconeixent que la relació colonitzador-colonitzat, no era ni un ideal ni una fi en si mateixa, sinó la preparació d'una altra cosa, que era, en certa manera, una escola de llibertat i d'independència.

    El principi no implica més que l'obligació que assumeix la potència tutelar de fer un informe sobre el seu manament, sense que la Societat de Nacions, tingui mitjà de comprovar la veracitat del mateix. Per altra part, suposa la prohibició otorgar els territoris sota manament privilegis o monopolis a companyies privades. No es dóna cap indicació a seguir en el procés d'emancipació, no es proposa cap pla ni s'imposa cap data; ni la qüestió de la representació africana a les Assamblees, ni de la participació dels africans en el seu propi govern, són plantejades.

    Els britànics integren amb Nigèria la seva part de Camerún i amb la Gold Coast la seva part de Togo. Els francesos administren els territoris sota manament- la resta de Camerún i Togo- com a entitats separades.

    Tanganyica és el territori que va sofrir més durant la guerra. Sir Horace Byatt i sir Donald Cameron (ambdós governadors britànics) reconstrueixen Tanganyica en alguns anys i fan d'ella un model de manament. Els alemanys són expulsats i les seves concessions són otorgades a africans o a nous immigrants.

    El problema racial no és greu a Tanganyica per part dels europeus, però es planteja un altre problema racial, el dels indis. Són ells els que tenen pràcticament el monopoli del petit comerç.

    Després de la Segona Guerra Mundial un pla britànic es marca com a objectiu produïr durant cinc anys 600.000 tónes anuals de cacahuets. S'inverteixen sumes enormes al sudest de Tanganyica i es construeix un port artificial, així com 200 Km de ferrocarril; és importat un considerable material agrícola. El pla fracassa i és abandonat el 1951. Per dur a terme amb èxit un pla a Àfrica era necessari fer uns estudis preliminars i passar per un estadi intermig d'aplicació limitada i experimental que revelés les dificultats que no es podien preveure en l'estudi teòric.

    A les porcions de Togo i Camerun, que havien estat confiades per manament, els francesos fan un esforç particular en el camp sanitari, extenent la vacunació i les mesures profilàctiques; reconverteixen l'ensenyament escolar de l'alemany al francès; procedeixen a Togo a la valorització de llençols estèrils fins llavors i acaben al Camerún amb el ferrocarril de Yaoundé.

    6. 3. LA GUERRA D'ETIÒPIA

    Itàlia es veia frustrada pel Tractat de Versalles, al no haver rebut la seva part de les despulles del Reich alemany. Per altra banda, quedava un estat africà, Etiòpia, que havia salvaguardat la seva complerta independència infringint a Itàlia la derrota d'Àdua. Quan-cap el 1928- Itàlia, instal.lada a Líbia, ha acabat la conquesta de Tripolitània i ha assegurat la implantació dels seus colons a la vora del Mediterrani, Mussoloini prepara un pla més ambiciós: prendre la revenja d'Àdua i conquerir Etiòpia. Després d'una declaració diplomàtica i militar, sota un pretext que no enganya ningú, desencadena les operacions de guerra l'octubre de 1935. Etiòpia està governada per un cosí segon de Menelik II. Nascut el 1892, Haile Selassie I, governador de província des de 1906, és rei (Negus) des de 1928 i emperador (Negus Negasta) des de 1930. Tot i que havia dut a terme la modernització del seu exèrcit, el cos expedicionari italià, provist d'armes poderoses i apoiat per l'aviació que bombardeja les posicions militars i les ciutats, avança ràpidament. Abans de fi d'any, Àdua, Axum i Makalé, cauen.

    El Negus demana la intervenció de la Societat de Nacions, de la que Etiòpia és membre des de 1923. La S.D.N. constata la seva impotència per fer una altra cosa que posar sancions teòriques, essencialment el rebuig dels seus membres a enviar matèries primeres a Itàlia. L'Alemanya de Hitler proporciona a Mussolini tot el que necessita, pel què el bloqueig resulta ineficaç.

    El 1936 Gondar és ocupat i les tropes italianes fan la seva entrada a Addis-Abeba. El 9 de maig Mussolini anuncia a Roma l'annexió d'Etiòpia a l'Imperi colonial italià. Abissínia, Eritrea i Somàlia italiana formen el govern general de l'Àfrica oriental italiana, governats per un virrei, i dividit en sis províncies. Durant cinc anys Itàlia fa un esforç considerable i inverteix quantitats molt importants per modernitzar Etiòpia.

    Durant la Segona Guerra Mundial, Itàlia s'ha d'arreplegar i abandonar el seu imperi; el 1941 Haile Selassie torna de Londres d'un exili que ha durat cinc anys i torna per prendre possessió del seu tro.

    Eritrea, administrada provisionalment per Gran Bretanya després de la guerra, va ser atribuïda a Etiòpia, primer sota la forma d'un estat autònom federat, després (1960), sota la forma d'una província autònoma. Aquesta incorporació d'Eritrea assegura a Etiòpia un accés al mar.

    Es pot considerar la conquesta temporal d'Etiòpia per Itàlia i la seva colonització des de 1936 al 1941 com un episodi anacrònic sagnant, però amb poca durada del repartiment d'Àfrica entre les potències colonials europees.

    6.4. SUDÀFRICA A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL.

    La Primera Guerra Mundial havia posat a prova la lleialtat de la Unió Sudafricana cap a Gran Bretanya.

    El general bóer Smuts és el que va portar la campanya de les tropes sudafricanes contra Alemanya durant la 1ª Guerra Mundial. És ell qui també el 1939 decidirà la participació de la Unió Sudafricana en l'esforç de guerra britànic i aliat contra Alemanya i Itàlia. Són les seves tropes les que ocuparan Etiòpia italiana i tornaran a Haile Selassie el 1941.

    A Smuts se li atribueix la confecció del manament de tutela aplicat a les colònies ex alemanyes, concepció que marca un gir decisiu en la política colonial europea. Pretenia, amb això, convèncer a la S.D.N. que confiés el Sudoest africà ex -alemany a la Unió Sudafricana sota la forma d'un manament de tutela. Aquest va ser l'únic confiat per la S.D.N. que no va complir el seu comès, al haver-se incorporat la Unió Sudafricana el territori el 1949, quan l'Organització de les Nacions Unides va succeïr a la S.D.N. i va prendre el control dels manaments.

    A la mort de Botha, el 1919, Smuts el succeeix com a primer ministre de la Unió Sudafricana. Però s'entrabanca amb Herzog. Aquest guanya, al 1924, les eleccions junt amb el Partit del Treball, que és racista també, però per una altra raó: per a aquest partit d'esquerres es tracta de protegir el proletariat blanc (poor whites) de la concurrència del treballador negre, sent l'únic privilegi del blanc, el color de la seva pell.

    Smuts es retira davant la coalisió dirigida per Herzog.

    Com a conseqüència de la crisi econòmica mundial de 1929, sorgeixen considerables dificultats internes. Sobretot quan la Gran Bretanya abandona el patró or i les mines sudafricanes reben l'amenaça de tancament.

    El partit de Smuts i el d'Herzog es fusionen en un partit centrista (United South African National Party), sota l'ala esquerra del qual es desenvolupa un nou partit extremista afrikaander , “nacionalista purificat”, fundat per Dr. Daniel François Malan, un predicador de la secta dels doppers.

    Quan Hitler reclama el 1935 colònies pel tercer Reich, Malan i els extremistes sudafricans dubten sobre quin partit seguir.

    ********************

    7. LA DESCOLONITZACIÓ D'ÀFRICA: CARACTERÍSTIQUES GENERALS

    La història contemporània d'Àfrica durant el segle XX avarca la totalitat del procés de descolonització comprenent en el seu contingut les següents fases: l'època dels conflictes internacionals, de la crisi etiòpica a la Segona Guerra Mundial (1935-1945), la lluita per la independència i la revolució africanes amb el final del colonialisme (1945-1960) i l'Àfrica independent actual (des de 1960 als nostres dies).

    Els caràcters essencials i els temes principals de la història contemporània d'Àfrica, han estat plantejats per la historiografia actual, que ha destacat el procés de descolonització resultant de les activitats dels moviments d'alliberament i dels partits nacionalistes favorables a la independència, del desenvolupament econòmic-social i del renaixement cultural, i dels esforços d'afirmació de la identitat i de l'autonomia nacionals.

    En un curt període de temps ha canviat profundament el destí històric d'Àfrica, al passar de ser un continent totalment dominat per les potències colonials en temps de la Segona Guerra Mundial, a transformar-se en un gran conjunt d'Estats independents i sobirans des de començaments de la dècada dels anys seixanta. Al mateix temps, Àfrica s'ha integrat ràpidament a la comunitat mundial, que travessa en si mateixa una fase de transformacions accelerades.

    7.1. CARÀCTERS GENERALS DE LA DESCOLONITZACIÓ D'ÀFRICA

    Des de 1945, i especialment cap al final de la dècada 1950 i 1960, tant els factors internacionals, com els continentals i nacionals africans, actuen sobre aquestes complexes societats desencadenant un profund moviment de descolonització i d'independència que s'estava desenvolupant des de temps enrera, durant la primera meitat del s.XX, i que s'esforçava per manifestar-se a través de les diverses tendències i corrents nacionalistes i revolucionàries.

    La totalitat del continent negre, des de l'Àfrica islàmica fins l'Àfrica subsahariana, va ser agitat des de 1945 per les forces del nacionalisme, la revolució i l'acció contra el colonialisme europeu, tendents a aconseguir la independència política i, en alguns casos, la descolonització total. Aquest procés descolonitzador africà té també les seves característiques pròpies, les seves fases i les seves àrees geohistòriques d'acció.

    K. Nkrumah va escriure el 1963 que: “Al llarg i ample d'Àfrica, homes, dones i nens repeteixen el lema del nacionalisme africà, el més important fenomen polític dels últims anys del s.XX”. Afegeix: “Mai a la història un anhel de llibertat tan fort havia expressat en grans moviments de masses com els que estan abastint els bastions de l'imperi. Aquest vent de canvis que bufa a través d'Àfrica, no és un vent comú. És un huracà enfurit i, davant la seva força, el vell ordre de coses no pot quedar en peu.”

    Al termini de la segona guerra mundial només existien a Àfrica tres Estats formalment independents: Egipte, Etiòpia i Libèria, als quals s'hi poden afegir la Unió Sudafricana.

    Trenta-cinc anys després, el 1980, tota Àfrica és pràcticament independent, oferint-se la totalitat del continent com un gran mosaic de nacions sobiranes entre les que encara es manté algun conflicte localitzat en algun territori determinat com últim residu del vell colonialisme -com són els casos de Namíbia i del Sàhara Occidental.-

    Entre les dues dates citades es desenvolupa el procés de descolonització d'Àfrica, que porta a la independència política i a la configuració dels nous Estats africans.

    Entre els factors que actuen sobre Àfrica a favor de la seva descolonització destaquen en el pla internacional les conseqüències de la Primera Guerra Mundial i sobretot de la Segona, l'exemple d'Àsia i l'impuls de Bandung, la independència de l'Islam asiàtic i el seu reflex en l'Islam africà i l'acció i la política dels organismes mundials; i com factors pròpiament africans es troben la formació i desenvolupament del nacionalisme, com una arrel històrica tradicional i en el marc creat pel colonialisme, les transformacions econòmiques, socials i ideològiques, la recerca i reivindicació d'una tradició socio-cultural i un passat històric propis, i la unitat i solidaritat continental representada pel Panafricanisme.

    Va néixer així, al llarg de la dècada dels anys 1960, una nova Àfrica independent, configurada políticament en una gran diversitat de nous Estats, enfrontada a una sèrie de problemes socio-econòmics, com el subdesenvolupament i el neocolonialisme, a la recerca de la seva identitat històrica a través d'uns valors culturals propis, des de la Negritut al socialisme africà, i animada d'una consciència i moviment d'unitat continental concretats en el Panafricanisme i l'Organització de la Unitat africana.

    Malgrat tot, és precís tenir en consideració en el seu plantejament la confrontació permanent i la relació dialèctica existent entre els estrats històrics precolonials, colonial i independent per obtenir un coneixement globals de la història del continent africà en el seu conjunt.

    7. 2. ÀREES GEOHISTÒRIQUES AFRICANES

    El procés descolonitzador africà es produeix en el marc d'unes determinades àrees geopolítiques que, definides tant per la geografia com pel llegat històric de la colonització, actuen de manera decisiva en la configuració geohistòrica de l'Àfrica independent actual.

    Aquestes àrees són:

    a) Àfrica islàmica septentrional, situada al nord del Sàhara i estesa entre l'Atlàntic, el Mediterrani i el Mar Roig, i que comprèn els països des del Maghreb a l'oest fins al Nil a l'est, i integrada per protectorats i departaments sota administració colonial metropolitana, tant francesa com britànica.

    b) Àfrica britànica, distribuïda per les regions occidental, oriental, central i austral del continent, i sotmesa a diversos tipus de règim colonial, tot i que amb l'element comú del sistema d'administració indirecta;

    c) Àfrica francesa, agrupada en les regions occidental, equatorial i oriental del continent, també sotmesa a diversos tipus de règim colonial, però en aquest cas amb una administració vinculada a l'evolució de la metròpoli i que propicia els sistemes d'associació i d'assimilació;

    d) Àfrica belga, localitzada en la regió central del continent i amb una administració colonial partidària de la integració.

    e) Àfrica espanyola, centrada a les zones de Guinea Equatorial i Sàhara Occidental, sota una administració colonial que evoluciona de la integració a la provincialització, i:

    f) Àfrica portuguesa, repartida a les regions occidental i austral del continent, oberta tant cap a l'Atlàntic, com cap a l'Índic, i sotmesa igualment a una administració colonial que passa de la integració a la provincialització, per a generar les més dures guerres revolucionàries colonials.

    Per a completar aquest mapa de les regions geohistòriques africanes, s'ha d'afegir:

    g) L'evolució dels dos primers i únics Estats independents d'Àfrica subsahariana, Etiòpia i Libèria, i:

    h) La peculiar i conflictiva situació d'Àfrica del Sud.

    7. 3. FASES DEL PROCÉS DESCOLONITZADOR

    Podem fixar les fases següents en el procés de la descolonització africana:

    a) La primera, entre 1919 i 1945, està considerada com la fase dels antecedents de les independències africanes, detectant-se, en el seu transcurs, junt amb les transformacions econòmic-socials del continent i els orígens i formació dels nacionalismes africans, els aconteixaments de l'ocupació d'Etiòpia per la Itàlia fascista i les conseqüències i repercussions de la Segona Guerra Mundial en tot el continent, preparant tot això, en conjunt, l'evolució de la postguerra.

    b) La segona, des de 1945 fins el 1960, amb el desenvolupament i consolidació dels nacionalismes africans, són els anys de la revolució i de la lluita per la independència, que comencen a ser aconseguides entre 1952 i 1956 a l'Àfrica islàmica septentrional -el 1952 és la revolució d'Egipte, i al 1956 obtenen la seva independència Sudà, Tunísia i el Marroc-, i entre 1957 i 1960 es produeixen les primeres independències a l'Àfrica subsahariana -1957, Ghana; 1958, Guinea; 1960, Nigèria-, constitueix aquesta fase els anys crítics en què es manifesten radicalment els moviments revolucionaris dels pobles africans en la seva lluita per la independència i en la seva intensa acció contra el colonialisme europeu.

    c) La tercera, de 1960 a 1980, i que arriba fins als nostres dies, correspon, en primer lloc, a la dècada dels anys 60, en la que es generalitza la descolonització política en accedir a la independència de la gran majoria dels països africans, al temps que rep un impuls l'ideal panafricanista al constituir-se la OUA i es radicalitzen els moviments d'alliberament contra les resistències colonialistes que no aconsegueixen aturar el procés de les independències i que es continua a la dècada següent dels anys 70 amb les dates representatives de 1975, a l'independitzar-se les colònies africanes de Portugal, i de 1980 al fer-ho Rodhèsia, que donà naixement a Zimbabwe; al mateix temps, en aquesta fase, es plantegen els nous problemes de la vida independent entre els naixents Estats africans, que convulsionen al continent i caracteritzen la seva agitada evolució fins als nostres dies.

    7. 4. FACTORS I COMPONENTS DE LES INDEPENDÈNCIES AFRICANES

    Entre els factors que van donar un nou impuls al procés d'avenç en la lluita per la independència, M. Cornevin assenyala dos fets que van produir-se, paral·lelament, a l'octubre de 1945: per a l'Àfrica britànica va ser la celebració del V Congrés Panafricà a Manchester, i per a l'Àfrica francesa, les eleccions a l'Assemblea Constituent de la IV República Francesa.

    Però aquests fets són l'exponent extern d'unes transformacions més profundes, produïdes a les societats africanes que han anat passant al llarg d'un procés d'anys, en la fase anterior i durant tot el segle XX, i preparant-se en el període colonial i que constitueixen els factors i components bàsics de les independències africanes.

    • Les transformacions economico-socials

    Els pobles africans han experimentat un continu procés de transformació i creixement interns, en els diversos ordres economico-socials.

    Actuen així i són mostres de tal evolució els següents factors:

    a) Les transformacions econòmiques registrades per la seva vinculació al desenvolupament econòmic colonial i que es manifesten en l'expansió demogràfica, el sorgiment continu de nous llocs de treball, el desenvolupament de les comunicacions, el transport i el comerç, el creixement de la producció en activitats industrials secundàries, així com de l'agricultura, la ramaderia i la mineria i, en general, l'augment del nivell de vida i de benestar.

    b) Els canvis socials, motivats per l'alteració de les estructures socials indígenes al sofrir el contacte amb el colonialisme, tot i que segueixen mantenint alguns dels seus aspectes tradicionals, que, si conserven la base social de les oligarquies tradicionals adaptades a la nova situació, provoquen l'aparició i formació de les noves classes socials dels obrers i els camperols: aquestes noves classes es desenvolupen en funció de les noves activitats socials, dins d'una dinàmica social transformada també per les millores a la sanitat i a la higiene, en l'educació i formació de l'opinió pública i en el creixement urbà.

    c) Els progressos culturals i ideològics a partir de l'extensió de l'ensenyament i formació intel·lectual, l'expansió de la cultura i de les ideologies: per una banda, per l'assimilació dels sistemes ideològics occidentals, com el cristianisme, la democràcia, el liberalisme i el socialisme, i per altra banda, per la recerca i renovació de les pròpies idees i valors tradicionals, amb l'afirmació de les identitats històriques pròpies com a reacció contra el colonialisme occidental.

    Destaca el concepte de la Negritut com exaltació dels valors tradicionals africans, elaborat per L. Sedar Senghor, A. Cesaire i L. Damas, que el 1934 fundaren a París la revista “L'estudiant negre”, sent després estès i vinculat al nou concepte d'africanitat.

    • Les conseqüències de la Segona Guerra Mundial

    B. Davidson escriu: “La Segona Guerra Mundial va ser l'aconteixament més important dels que van portar a un canvi polític a Àfrica; després de 1945, les potències colonials encara podien resistir a la “descolonització”, però no podien aturar-la...”

    F.Tenaille assenyala: “La fi de la Gran Guerra va posar al descobert les debilitats dels imperis colonials”, al què van contribuir tres factors: la crisi de l'imperialisme, l'ascens dels moviments d'emancipació als països colonitzats, i els efectes contradictoris de la victòria dels aliats i de les esperances a què va donar lloc.

    J. Ki-Zerbo considera que la Segona Guerra Mundial es presenta com “un gir decisiu en la història universal, i en particular, en la d'Àfrica.

    G. Barraclough escriu que al tancar-se les antigues vies d'aprovisionament i en augmentar en gran escala la demanda de matèries primeres estratègiques que solia proporcionar Àfrica, les colònies africanes van convertir-se en magatzems de gran valor econòmic. En pocs anys, el valor de les exportacions del Congo va augmentar en un quatre per u, i les de Rhodèsia del nord en un nou per u. A l'Àfrica Occidental anglesa, l'establiment d'agències comercials oficials per l'adquisició de productes vitals, acabaren amb el monopoli que havien mantingut fins aleshores les companyies comercials europees sobre l'economia dels camperols i prepararen el camí per a una expansió a gran escala. La Llei del Desenvolupament Colonial de 1940 va contribuir a que no es perdés l'impuls rebut durant els anys que va durar el plet mundial. Això va produir el desenvolupament de la urbanització, d'una classe obrera que podia mobilitzar-se per a l'actuació política i d'unes comunitats dedicades al negoci, suficientment riques per finançar els moviments d'independència.

    Àfrica negra va ser afectada escassament per les operacions bèl·liques.

    Àfrica del sud, i particularment, l'escala de El Cabo, va arribar a tenir una gran importància. Les dificultats de comunicació i inclús la interrupció de les mateixes amb les metròpolis ocasionen la creació d'indústries de transformació, sorgint zones industrials, especialment en torn a les regions de El Cabo, Bulawayo i Leopoldville.

    També socialment el plet mundial va tenir repercussions entre les poblacions africanes. Per una banda, la mobilització dels europeus a l'Àfrica del sud, i a Rhodèsia va provocar l'accés dels treballadors negres a llocs de treball semi-qualificats, junt amb la utilització i desplaçaments de la mà d'obra per tota Àfrica, i per l'altra banda, centenars de milers d'africans van ser mobilitzats integrant-se als exèrcits aliats i participaren en diversos camps de batalla del conflicte mundial, lluitant al costat dels blancs contra altres exèrcits blancs, cosa que va servir per a que aquests africans coneguessin de prop i en pla d'igualtat, a l'home blanc, en tota la seva realitat.

    En definitiva, que la Segona Guerra Mundial trenca la pau colonial d'Àfrica, i en tots els aspectes el conflicte mundial representa un moment decisiu en la història colonial del continent negre.

    • Els nacionalismes africans

    Les transformacions econòmiques, els canvis socials i els progressos ideològics i culturals constitueixen els fonaments sobre els quals es produirà el desenvolupament dels nacionalismes africans, que són l'expressió de la maduració d'una nova consciència nacional, s'organitzen per l'actuació política i es manifesten ràpidament a favor de la independència.

    Els nacionalismes africans s'expressen i desenvolupen a partir d'un doble marc: per una banda, sobre la base de la tradició i la història del mateix poble com a herència d'una identitat i comunitat nacional, i per l'altra, a través de les coordenades creades pel colonialisme com a configuradors d'alguns dels elements components de la nova nació.

    El nacionalisme africà té el seu origen en els primers enfrontaments amb els estrangers, sense que hagi deixat d'existir completament. El període colonial va constituir, amb tot, una fase històrica en la que el nacionalisme, domesticat o aplastat, no va poder expressar-se més que per mitjà de revoltes.

    El moviment nacionalista va ser dirigit per diferents organismes, però l'instrument específic de lluita en aquest camp, va ser el partit polític.

    Per a J.Ki-Zerbo, els grups motors d'aquest nacionalisme són: els sindicats, l'activitat dels intel·lectuals, els moviments estudiantils, les Esglésies i, sobretot, els partits polítics.

    Sobre els orígens, evolució i caràcters dels nacionalismes africans existeix una abundant bibliografia. Per exemple, A. D. Smith (State and Nation in the Third World) en el desenvolupament del nacionalisme africà al sud del Sàhara es distingeixen cinc fases i tipus que evolucionen entre la segona meitat del segle XIX, i que són:

    a) els moviments de resistència contra la invasió europea;

    b) els moviments de protesta “mil·lenària” contra el règim colonial;

    c) el període de gestació i adaptació de les noves estructures locals;

    d) la fase d'agitació nacionalista a favor de l'autogovern; i

    e) l'adopció de programes socials per a les masses pel nacionalisme.

    Per a R. Bureau els fenòmens de presa de consciència nacional a l'Àfrica es situen en un període restringit, i entre els objectius dels moviments nacionals africans se'n distingeixen principalment tres:

    a) un moviment de reforma social;

    b) un desig d'unificació del país; i

    c) un moviment cap a la independència nacional.

    Va existir un sentiment de nacionalisme africà abans de l'acceleració produïda durant la guerra, quan grups i partits lluitaven per tenir un govern propi; i es podria afirmar que al període de preguerra va existir en algunes zones un “nacionalisme residual”. El principal ingredient del nacionalisme el constitueix “la voluntat de voler ser una nació”, motiu pel qual el nacionalisme africà ha arribat a ser una realitat creixent.

    Les condicions que condueixen a la destrivalització i al nacionalisme són:

    - la interrupció de l'economia agrícola tradicional;

    - l'atracció del treball cap a les plantacions;

    - mines i fàbriques per mitjà d'impostos i persuasió;

    - les escoles de missioners;

    - el liberalisme secular;

    - els viatges a l'exterior dels africans, com estudiants, treballadors i soldats;

    - les noves fronteres colonials que travessaven velles divisions tribals;

    - els progressos en el transport i en les comunicacions;

    - les llengües europees.

    Sobre la composició social dels moviments nacionalistes africans, escriu R. Buereau, que ja a la situació colonial es troba una estratificació entre les èlits i les masses populars; aquestes èlits constitueixen unes minories privilegiades, modernitzades per l'acció colonial, que juguen un paper determinant en els moviments nacionals, i que reforça la seva posició dirigent durant la independència, reivindicant el mèrit de la seva adquisició.

    Les masses populars han participat en el moviment nacional a través de diversos mitjans d'acció: rebel·lions camperoles, associacions de caràcter ètnic, agrupacions religioses i institucions de tipus modern -sindicats, unions estudiantils, partits polítics- Ha estat a través del moviment nacional mateix, animat pels grups dirigents, com els països d'Àfrica negra s'han constituït en nacions.

    Cada moviment nacional per la independència en una situació colonial, segons escriu K. Nkrumah, conté dos elements: l'exigència de llibertat política i la revolució contra la pobresa i l'explotació. Aquests moviments nacionals van anar sorgint i organitzant-se com associacions i partits polítics que intervenen cada vegada més en la lluita per la independència: va ser durant el període d'entreguerres i a l'Àfrica britànica on van formar-se les primeres organitzacions nacionals polítiques, com el “National Congress of British West Africa” a Costa de Oro, cap el 1920. Durant la dècada de 1940 s'organitzaren molts més partits nacionals d'aquest tipus: A Nigèria el 1943, es manifestà el nacionalisme per N. Azikiwe a “La Carta de l'Atlàntic i l'Àfrica Occidental Britànica”, i el 1944 es va fundar el “National Council of Nigèria and the Cameroons”; el mateix any a Nyasa es crea el “Nyasaland National Congress” .

    El 1947 es forma el “Northern Rhodèsia African National Congress” a Rhodèsia del Nord.

    La dècada de 1950 va conèixer l'aparició de nombrosos partits als diferents països africans: el “Uganda National Congress” el 1952; la “Tanganyica African National Union” el 1953.

    Aquestes són algunes de les moltes i més importants organitzacions nacionals africanes de caràcter polític, formades durant i després de la Segona Guerra Mundial, tenint totes elles en comú la determinació de lluitar per l'abolició del domini colonial i per el millorament de les condicions econòmiques i socials dels africans.

    • El Panafricanisme

    És un factor decisiu de conscienciació i d'impuls cap a la independència entre els dirigents i els pobles africans. El moviment Panafricà constitueix l'expressió de solidaritat i d'unió entre tots els pobles d'Àfrica en la seva lluita contra el colonialisme europeu i a favor de la independència i la unitat de tot el continent africà. La història del Panafricanisme s'estén en un llarg procés que va des de els seus imprecisos orígens entre finals del s. XIX i començaments del XX, fins que cristal·litza en el fonament ideològic-polític que porta a la creació de la OUA a la nova Àfrica independent el 1963.

    Des dels primers anys del s. XX es comença a utilitzar el concepte de Panafricanisme entre els negres de NordAmèrica. El 1900 té lloc la primera Conferència Panafricana, a Londres, per tal de suscitar la solidaritat a favor dels negres colonitzats; i el 1914 el jamaicà Marcus Garvey va fundar l'Associació Universal per a la promoció de negres, i va llançar la consigna de “tornada a Àfrica”, popularitzant la idea.

    L'autèntic creador del moviment Panafricà i teòric del Panafricanisme va ser el doctor y professor de Sociologia W. E. B. Du Bois, negre nord-americà, que va fundar l'Associació Nacional per a la promoció de la gent de color. Va organitzar també diversos Congressos Panafricans i va posar en marxa el moviment Panafricà com a manifestació de solidaritat i unió entre els negres i africans.

    Correspon aquest moment a la fase entre 1919 i 1937 de fundació i organització del Panafricanisme en torn a la figura central de Du Bois i a través de la celebració successiva d'una sèrie de Congressos Panafricans: el primer va ser a París el 1919. El segon, dos anys més tard, va celebrar-se amb reunions successives a Londres, Brussel·les i París. També a Londres i Lisboa es va reunir el 1923 el tercer Congrés; i el 1927, el quart, va ser a Nova York.

    El Panafricanisme va perdre força a partir d'aquest moment i un intent de celebrar una nova reunió a Tunísia el 1929, va fracassar, alhora que la crisi econòmica afectava al món occidental.

    No obstant, durant la dècada de 1920 l'esperit del Panafricanisme es va mantenir pel sentit de solidaritat negreafricana .

    El V Congrés Panafricà (el més important i trascendental) va celebrar-se a Manchester el 1945, inaugurant una nova fase en la història del Panafricanisme que arriba fins el 1957; fase caracteritzada per la revitalització del moviment i per la nova orientació de l' ideal panafricanista que va convertir-se en una reivindicació política clara, passant el protagonisme de l'organització als joves dirigents africans. Per primera vegada els africans contrapesaren la influència dels negres americans.

    Els temes debatuts són els de l'antiimperialisme i anticolonialisme, i es reivindica la independència nacional, per primera vegada explícitament, tot això en el marc d'una opció socialista. Per primera vegada també es va destacar la necessitat d'impulsar moviments ben organitzats, estretament units, com a condició primària per a l'èxit de la lluita per la alliberació nacional d'Àfrica. Va acordar-se dur a la pràctica un programa d'acció definit, i el seu objectiu era la independència nacional que portés a la unitat africana. El moviment Panafricà es converteix així en una expressió del nacionalisme i la unitat africanes.

    El resultat de tot aquest procés del Panafricanisme i la seva realització més notable, és la creació de la OUA a Addis-Abeba el 1963, quan la gran majoria dels països d'Àfrica són ja independents.

    ********************

    8. LA DESCOLONITZACIÓ DE L´ÀFRICA ISLÀMICA DEL NORD

    En aquesta regió de l'Àfrica septentrional que comprèn des del Nil fins el Maghreb, que s'estén entre l'Atlàntic, el Mediterrani i el Mar Rojo, i de civilització islàmic-àrab, és precís distingir entre les dues àrees de diferent influència colonial: a) per una banda, l'Àfrica Nororiental, amb els països depenents d'Anglaterra: Egipte -amb una independència teòrica - i Sudà, o amb un règim especial: Líbia; i b) per l'altra banda l'Àfrica Noroccidental, amb els països del Maghreb depenents de França, ja sigui com a protectorats: Marroc i Tunísia, o bé com a departaments: Argèlia. En tots aquests països actuaran, en la dinàmica cap a la independència, i a l'igual que als territoris àrabs de l'Islam asiàtic, per un cantó, la força i la presència colonial que, obligades a cedir, es transformen en nous modes de pressió neo-colonialista i, per l'altre, l'empenta creixent del nacionalisme àrab que diposita les seves arrels en la tradició històrica i en les passades civilitzacions islàmiques nordafricanes, i que ara actua i es renova adaptant-se als nous temps.

    La dinàmica socio-política de la descolonització es basa en les relacions entre civilització islàmica nordafricana, colonialisme i neocolonialisme, i també en l'enfrontament entre oligarquies conservadores i tradicionals, i moviments revolucionaris populars i renovadors. Aquests diversos moviments nacionalistes van aconseguir durant la postguerra, entre 1951 i 1962, les independències dels seus respectius països i la institucionalització dels seus Estats.

    8.1. L'ISLAM NORD-AFRICÀ

    Àfrica islàmica és el resultat de la conquesta i expansió dels àrabs durant el s. VII, que incorporen els territoris ocupats a la cultura de l'Islam; aquests territoris s'estenen, per una banda, per la zona horitzontal del nord d'Àfrica, des del Maghreb fins el Nil, i per l'altra, en sentit vertical, per l'Àfrica oriental des del Nil fins el sud i Zanzíbar per la costa de l'Índic; a més, sorgeixen zones intermitges de relacions amb pobles dels territoris de la frontera, com en els casos d'Àfrica occidental atlàntica i d'Àfrica nordcentral sahariana, amb freqüents contactes en forma de guerres, invasions i conquestes, entre pobles negres i nordafricans islamitzats. Tot això, més la persistència de l'establiment musulmà en aquestes regions d'Àfrica, ha desembocat en la constitució i permanència d'una Àfrica de civilització musulmana, clarament diferenciada de l'Àfrica negra. En aquesta Àfrica islàmica sorgiren ciutats i Estats que al llarg dels segles medievals i moderns van tenir una variada evolució històrica. A l'Àfrica mediterrània els musulmans van donar origen a un llarg procés històric durant el que apareixen una sèrie d'Estats i sobiranies àrabs o musulmanes; els pobles del nord d'Àfrica s'is- lamitzaren, sorgint igualment Estats islàmics no àrabs. Van entrar en contacte amb pobles i Estats negres.

    En la seva evolució política l'acció de les resistències nordafricanes i l'aparició de nous Estats autònoms amb dinasties pròpies, provoquen la divisió durant l'Edat Mitjana de tot el nord africà en regnes d'origen àrab o musulmà que, a través d'un procés irregular, van arribar fins als temps moderns com a expressió d'una civilització àrab-mussulmana que canvia les tradicions nordafricanes amb les aportacions orientals, i els nuclis del qual es localitzaren al Maghreb i a Egipte.

    Des de començaments del s. XVI es constitueix al Marroc el poderós imperi Xerifià, que amb les dinasties saadiana i alauita s'allarga fins l'època contemporània.

    Tot el nord d'Àfrica, excepte el Marroc, va passar a dependre, des de començaments del segle XVI, de la sobirania de l'Imperi turc otomà, fins al s. XIX, quan s'imposa el colonialisme europeu. A l'Àfrica oriental índica també s'establiren els àrabs com a poble dominant, penetrant des del Nord fins al Sud, entrant en conflicte amb els pobles cristians d'Àfrica oriental, i imposant-se als pobles negres de les costes de l'Índic. Els musulmans van anar establint-se i imposant la seva superioritat mercantil, organitzant-se en ciutats i regnes diversos, i aconseguint el predomini comercial i polític, i el control de la navegació sobre les costes africanes orientals fins a l'arribada dels europeus, com mostren els casos de Mogadisci, Malinda, Mombasa, Sofala, Zanzíbar i els sultans Kilwa.

    La sociologia de la descolonització es basa en les relacions i l'enfrontament entre aquestes forces: colonialisme-neocolonialisme, oligarquies conservadores i tradicionals, i moviments revolucionaris populars i renovadors.

    8.2. REVOLUCIÓ, REPÚBLICA I DESCOLONITZACIÓ A EGIPTE

    Va ser molt representativa la revolució d'Egipte al 1952 , doncs va ser de gran trascendència per a la resta de pobles àrabs i africans, en la seva lluita contra el predomini europeu. La proclamació de la República egípcia va mostrar una vertadera independència aconseguida per una revolució de base popular front a la situació anterior en la qual dominava la vella oligarquia aliada amb el neocolonialisme.

    La primera fase, que és la de la independència teòrica, comprèn el període entre 1922 i 1952: després de la fase de dominació i protectorat britànic, entre 1882 i 1922, Anglaterra va concedir a Egipte, en aquesta última data, una independència que només va ser teòrica, procedint-se a reorganitzar l'Estat amb una monarquia, i una constitució promulgada el 1923; el 1936 es va signar el tractat de l'aliança amb Gran Bretanya, que establia unes peculiars relacions entre ambdós països, i durant la Segona Guerra Mundial, Egipte va quedar sota control militar britànic. A la postguerra va produir la primera guerra àrab-israelí (1948), mediatitzada per les potències occidentals; després del fracàs egipci en aquesta guerra, va anar cristal·litzant en grups militars i civils un sentiment de descontentament i de canvi en relació amb la monarquia pro-britànica i l'Estat, que funcionava sota la influència d'Anglaterra. Va generar-se un esperit revolucionari del que va ser expressió des de 1949 el grup d' “Oficials lliures”, dirigits per Nasser, seguidors dels “Germans musulmans”, organització fundada cap el 1927. Al mateix temps es va anar generalitzant i estenent un sentiment antibritànic que en alguns moments es va transformar en crítica de la monarquia egípcia, el govern de la qual va haver de prendre mesures públiques contra Anglaterra: a l'octubre de 1951 es va denunciar el tractat de 1936 i els acords de 1899 sobre el condomini anglo-egipci al Sudà. Es va desenvolupar un conflicte localitzat entre Anglaterra i Egipte en el Canal, la ruptura de relacions i els incidents de El Caire al gener de 1952.

    El 22 de juliol de 1952 Nasser va dirigir un cop d'estat que inicià una nova etapa en la història d'Egipte, des de 1952 als nostres dies, caracteritzada per ser la fase de la revolució i la República. El cop d'estat triomfa i és transformat el règim del país fins a la seva consolidació: va canviar el sistema polític en abdicar Faruk en el seu fill, el juliol d'aquell mateix any, després del cop militar, i ser nomenat el general Naguib cap del govern revolucionari. El juliol de 1953 és proclamada oficialment la República i Naguib passa a ser-ne el president. Però al 1954 Nasser obliga la retirada de Naguib, de manera que al 1956 és proclamada la nova Constitució i Nasser n'és el president. Va desplegar una activa política que va influir, no només a Egipte, sinó també al món àrab, a tota Àfrica, i als països del Tercer món.

    A Egipte a part d'una revolució política, també es va donar econòmica i social, accedint el país a una autèntica independència.

    Amb la Constitució de 1956 s'imposen les bases del nou Estat, es suprimeixen els partits polítics anteriors i es crea el partit únic com a expressió del moviment nacionalista revolucionari. Tot seguit es van esdevenir una sèrie de canvis:

    - es realitza la reforma agrària;

    - es construeix la gran presa d'Assuan;

    - es dóna una transformació agrària i industrial del país;

    - al 1954 es va signar l'acord per a l'evacuació del Canal, pels anglesos.

    Aquest últim aspecte va fer que al 1956 es nacionalitzés el Canal, la qual cosa va provocar la crisi del Suez.

    Israel i Egipte s'enfrontaren en dues guerres: la de 1956 per la crisi del Suez, i la de 1967 dels “sis dies”; es va realitzar una ferma política d'unitat àrab, destacant Nasser com a defensor del Panarabisme: el 1958 es va produir la unió entre Egipte i Síria, que va durar fins el 1961, donant naixement a la R. A. U.

    Quan Nasser mor, el setembre de 1970, Sadat és nomenat nou president. Egipte dóna un gir a la seva orientació política. Al 1971 es produeix l'anomenada “Segona revolució”; al 1973 hi ha l'última guerra contra Israel en torn a Suez, i es va produint un viratge polític a nivell internacional representat al mateix temps que en un allunyament de la URSS, en un apropament a EE.UU. i a Israel, que culminen el març de 1979, amb la signatura del tractat de pau entre Egipte i Israel pels acords de Camp David, aconseguit per la influència nord-americana, i que separa Egipte dels altres pobles àrabs.

    La mort de Sadat, l'octubre de 1981, fa que el continuador d'aquesta política sigui H. Mubarak.

    8.3. LES INDEPENDÈNCIES DE SUDÀ I LÍBIA

    El procés descolonitzador del Sudà es troba relacionat amb la situació d'Egipte i l'actitud d'Anglaterra. Pels voltants de 1952 alguns sectors egipcis demanaven la unió de Sudà sota la sobirania de la Monarquia egípcia, però va descartar-se des de 1954. El febrer de 1953 es va signar un acord anglo-egipci per a concedir l'autonomia a Sudà, amb l'elecció d'un parlament sudanès. Entre 1954 i 1955 actuen els principals partits sudanesos, un proegipci, i l'altre, probritànic, que desplegaren una acció comuna per aconseguir que Sudà fos totalment independent: el desembre de 1955 el parlament sudanès estableix la declaració d'independència del país com a República, que és oficialment establerta i reconeguda l'1 de gener de 1956. Des d'aquesta data fins els nostres dies s'estén la fase de la independència de Sudà, que ha conegut diverses alteracions polítiques, però amb el cop d'estat de maig de 1969 en erigir a J. Numeiry, com a president d'un règim autoritari, s'ha imposat una certa estabilitat al país.

    En la descolonització de Líbia he de distingir vàries etapes:

    a) fins a la Segona Guerra Mundial, Líbia havia estat una colònia d'Itàlia, a qui va deixar de pertànyer el 1943 per a ser pràcticament ocupada i repartida entre anglesos, nord-americans i francesos.

    b) Des de 1943 a 1951 es va mantenir l'ocupació aliada, que va acabar després de l'acord de l'ONU el 1949 per a la concessió de la independència que va ser proclamada el desembre de 1951:

    c) entre 1951 i 1969 Líbia va viure la seva independència amb el règim monàrquic i sota la protecció i influència de les potències occidentals que des de 1953 explotaren la seva riquesa petrolífera, especialment per part de EE.UU.; en aquesta regió mediterrània Anglaterra va concedir la independència a Malta, el 1964.

    d) el desembre de 1969 un cop d'estat militar realitzat pels militars joves acabaren amb la monarquia i proclamaren la República, formant-se un Consell de la Revolució dirigit pel coronel Moammar El-Gadhafi, que és nomenat President amb una Constitució provisional. Al març de 1977 desapareix el Consell de la Revolució i es forma un Congrés General del poble que funciona a través dels Congressos populars i els Comitès populars; el Comitè Popular General substitueix el Consell de Ministres, continuant com a cap de l'Estat el coronel El-Gadhafi, que posà en marxa una “revolució líbia” de tipus socialista i islàmic.

    Després dels intents de federació, fracassats, amb Egipte, Síria i Tunísia, i les intervencions al Chad i el Sàhara Occidental, Líbia ha signat l'agost de 1984 un tractat d'unió amb el Marroc, també anul·lat el 1986.

    8. 4. LES INDEPENDÈNCIES MAGHREBIIS: MARROC I TUNÍSSIA

    L'Àfrica nordoccidental es trobava sota la dependència colonial francesa, i comprenia dos sistemes diferents de règim administratiu: protectorats a Marroc i Tunísia, i departaments a Argèlia; malgrat tot, la lluita cap a la descolonització va ser comuna i paral·lela.

    Si bé el 1945 les postures entre els nacionalistes de cada país maghrebí i la dels francesos eren totalment oposades, el procés revolucionari nordafricà va obligar a arribar a ambdós acords d'independència per a cada país.

    Va ser al Marroc on, en principi, es va produir una major activitat nacionalista cap a la descolonització, i on van establir-se negociacions i acords que portaren a la proclamació de la independència. La primera fase d'aquest procés es va estendre entre 1945 i 1955, que constituïren els anys finals del Protectorat, establert al 1912: el moviment nacionalista marroquí tenia un decidit exponent de caràcter conservador i va rebre un gran impuls amb la celebració a El Caire del Congrés del Maghreb el febrer de 1947. Mohamed va pronunciar un discurs a Tànger interpretat com a exponent del nacionalisme magrebí i contrari a França, l'administració del qual va enviar com a governador el general Juin amb la finalitat de mantenir una política autoritària, mentre que sectors nacionalistes del Marroc i Tunísia van fundar el Comitè d'alliberament del Magreb àrab. La situació de l'enfrontament entre les oposades forces polítiques es va anar agreujant, doncs el nacionalisme marroquí cada vegada era més actiu, i després, estava l'acció repressiva francesa.

    El gener de 1951 van produir greus espetegades de la tensió, com els aconteixaments del desembre del 1952 a Casablanca, enfrontant-se marroquins i francesos amb motiu de manifestacions nacionalistes. Davant d'aquesta conflictiva situació França prepara durant 1953 el destronament del sultà Mohamed i a l'agost de 1953 aquest va ser substituït per un altre sultà.

    El nacionalisme no va quedar dominat per tot això, al contrari, la seva lluita contra França va continuar i es va intensificar, transformant-se Mohamed en un símbol de la llibertat del país, i augmentant els conflictes en comptes de disminuir en la intensificació del terrorisme revolucionari. Internacionalment es van produir dos fets que van tenir una decisiva influència en el conjunt de la política colonial de França: la derrota francesa a Dien Bien Phu al maig de 1954 i l'abandó d' Indoxina, i la celebració de la Conferència de Bandung l'abril de 1955, que va formular greus acusacions contra França. El govern francès va decidir al 1955, negociar amb els nacionalistes marroquins: es van celebrar així les converses d'Aix-les-Bains, l'agost del mateix any, que establiren l'acord de la tornada al tro de Mohamed, i es van continuar les negociacions que portaren a la declaració de la independència el març del 1956.

    S'inicia així la fase del nou Marroc independent, que arriba fins els nostres dies, sota el règim de la monarquia que intenta modernitzar i reformar el país i al front del qual s'han succeït dos reis: Mohamed entre 1956 i 1961, i el seu fill, Hassan II des de 1961, alternant-se durant el seu regnat etapes autoritàries amb constitucionals.

    L' abril de 1956 es va acabar amb el protectorat espanyol a la zona nord del Marroc, i a l'abril de 1958, amb el de la zona sud de Tarfaya; el gener de 1969, Espanya va tornar Sidi Ifni; i al novembre de 1975 el Tractat de Madrid entre Marroc, Mauritània i Espanya plantejava la qüestió del Sàhara occidental. El desembre de 1962 la monarquia de Hassan II va promulgar una nova Constitució, suspesa al juny de 1965 quan es va imposar l'estat d'excepció per les tensions populars, socials i polítiques.

    El març de 1972 es promulga una nova constitució que manté el rei al centre del poder executiu amb un govern que ell nomena i una Cambra de Diputats a la que estan representats els partits polítics.

    El Marroc aspira a incorporar-se al territori del Sàhara Occidental espanyol i organitza, en el marc de una campanya política, l'octubre de 1975 la “marxa verda”, firmant-se el novembre de 1975 els acords de Madrid pels que Espanya cedeix a l'administració del Sàhara al Marroc i Mauritània, iniciant-se una guerra amb el Front Polisari que proclama unilateralment la independència de la República Àrab Saharaui Democràtica. El 1979, davant la signatura de pau entre Mauritània i el front Polisari, Marroc ocupa el Sàhara mauritani estenent-se el conflicte Saharaui. El novembre de 1984, la O.U.A., reconeix i admet en el seu seny a la R.A.S.D. i el Marroc abandona l'organització africana. L'agost de 1984, el Marroc signa amb Líbia un tractat d'unió amb els dos països, que ha sigut anul·lat pel Marroc l'agost de 1986. El regne del Marroc ha de fer front en l' actualitat, no només al desgast derivat del llarg conflicte Saharaui, sinó també a les dificultats econòmiques derivades del mateix, a les tensions polítiques i socials internes i a un risc d'aïllament en el continent africà.

    En el cas de Tunísia s'han de distingir dues fases, també. La primera representa el final del protectorat francès i s'estén entre 1945 i 1955: en els anys immediats a 1945 i davant un major control francès, el moviment nacionalista partidari de la independència més actiu era el representat per H. Burguiba i el seu partit Neo-Destur, participant, en el Comitè d'alliberament del Maghreb àrab. Cap el 1950, el nacionalisme va entrar en un període de major activitat. Tot va portar a la signatura d'un Protocol franc-tunisià de reformes, l'agost de 1950, tot i que fou de caràcter moderat.

    Entre 1950 i 1954 es van viure moments crítics, així que al juliol de 1954, el cap de govern francès va pronunciar un discurs a Cartago, prometent públicament l'autonomia a Tunísia.

    La independència total va ser concedida el març de 1956. Des d'aquesta etapa s'estén la nova fase de la Tunísia independent: entre 1956 i1957 amb el règim monàrquic sota la sobirania; i des de juliol de 1957, com a República proclamada per Burguiba i de la que va ser nomenat president, fins els nostres dies.

    8. 5. REVOLUCIÓ I DESCOLONITZACIÓ D'ARGÈLIA

    Argèlia ha viscut un llarg i dur procés de descolonització, tenint un doble caràcter: per una banda, de lluita per la independència del país, i per l'altre, d'esforç revolucionari per tal d'establir sobre bases socialistes i islàmiques l'estructura sòcio-política del nou país independent. Aquest procés s'ha desenvolupat a través d'un enfrontament entre les forces nacionalistes argelines, per una part, que desplegaren una intensa acció terrorista de guerra oberta, i la força de la França metropolitana i dels colons francesos per l'altra part, que van comptar igualment amb el terrorisme, la violència i la dura repressió, i que es succeeix durant el s. XX en vàries fases.

    a) La primera, entre 1930 i 1954; és el final de l'Argèlia francesa: les bases d'aquesta Argèlia es trobaven a les autoritats i el sistema imposat per la França metropolitana i pels colons francesos establerts en territori argelí durant el segle d'acció colonial -entre 1830 i 1870 és l'Argèlia dels militars amb la conquesta i l'ocupació, i des de 1870 a 1930 l'Argèlia dels colons, amb el poblament francès del territori-.

    Al març de 1943 es va produir l'expressió més important del nacionalisme, al formular-se el “Manifest del Poble Argelí”. El nacionalisme va progressar reagrupant-se al voltant del Manifest i tendint cap a la seva unitat. Es va fundar la Unió Democràtica del Manifest Argelí, demanant per a Argèlia l'estatut de república.

    Des de 1948 va produir un creixent enfrontament entre el nacionalisme argelí i la política integradora francesa que es va manifestar en les eleccions per a l'Assemblea legislativa argelina, que estava dominada pels francesos; va incrementar-se, d'aquesta manera, la rivalitat entre ambdues comunitats i la lluita nacionalista fora de la legalitat.

    Al juliol de 1954, va fundar-se a Argel, clandestinament, el Comitè Revolucionari d'Unió i d'Acció, integrat per la plana major dels dirigents nacionalistes argelins i caps de la revolució, amb la finalitat d'unir els grups i les tendències nacionalistes i preparar la rebel·lió armada contra els francesos, que s'inicia l'1 de novembre de 1954, dirigida pel FLN, a la qual cosa va reaccionar durament el govern de la IV República francesa.

    a) Entre 1954 i 1962 s'estén la fase de la guerra d'Argèlia, que dirigida pel FLN té un caràcter de lluita revolucionària, i produeix una autèntica guerra civil entre argelins i francesos, a tots els nivell, amb creixents actes de terrorisme i repressió, que fan fracassar els successius intents reformistes i pacificadors de Soustelle (1955) i Lacoste (1956).

    Al Congrés celebrat pel FLN el 1956, va organitzar-se la seva estructura política-militar: el CNRA que s'encarregà de la direcció política. El setembre de 1957 s'esdevingué l'anomenada “Batalla d'Argel”, i el maig de 1958 es donaren els motins d'Argel amb la creació d'un Comitè de Salut Pública. La profunditat de la crisi va afectar a la IV República, instaurant-se, més tard, la V República.

    Al setembre de 1958, el FLN va formar el primer Govern Provisional de la República Argelina, i un any més tard, De Gaulle, en una declaració va oferir a Argèlia l'autodeterminació, acceptant una Argèlia “argelina” que la realitat imposava, la qual cosa va provocar la separació entre el govern de la V República i els francesos d'Argèlia, decidits a imposar per la força una Argèlia francesa; fins i tot es va intentar la proclamació d'aquesta, però el seu fracàs va ser ràpid, i això provocà l'organització de l'OAS i la seva acció terrorista contra els argelins.

    Al març de 1962 es van signar els acords d'Evian, pels quals es reconeixia la independència d'Argèlia que, aprovada per un referèndum, va ser proclamada l'1 de juliol de 1962, la qual cosa provocà un gran èxode de francesos cap a Europa.

    a) Al 1962 s'inicia la fase de la República d'Argèlia independent. El primer govern va estar presidit per Ben Bella, i una Assemblea Nacional Constituent va proclamar a la República Argelina com a democràtica i popular, va mantenir-se el sistema de partit únic revolucionari: el FLN, i va elaborar-se un programa d'acció, el contingut del qual s'inclinava cap a la realització de la revolució socialista i la socialització del país, la reforma agrària i altres mesures econòmiques. El setembre de 1963 va promulgar-se la Constitució de la República, i Ben Bella va ser elegit president, fins que un cop d'estat va provocar la seva caiguda. Des de 1965 fins 1978 H. Bumedian va ser president d'Argèlia, desenvolupant un programa de reordenació econòmica. Quan aquest va morir, des del febrer de 1979, Chadly Benjedid és el nou president d'Argèlia, que inicia una política de reformes i a favor de la revolució islàmic-socialista.

    Les nacions àrabs del Nord d'Àfrica en l'actualitat poden classificar-se en tres grups, anàlegs als dels països àrabs del Pròxim Orient:

    a) Monarquia autoritària i conservadora, aliada amb Occident, i de base tradicional, és el Marroc.

    b) Repúbliques moderades, també pro-occidentals, són Tunísia i Egipte; i.

    c) Repúbliques considerades revolucionàries i populars, de tendència pro-socialista, són Argèlia i Líbia, a les que poden unir-se: Sudà, Somàlia i Mauritània.

    A l'Àfrica nordoccidental islàmica persisteix el conflicte del Sàhara Occidental, on el Front Polissari va proclamar al 1976 la República Àrab del Sàhara com a Estat independent, i que manté des de llavors una contínua guerra amb el Marroc.

    ********************

    9. LA DESCOLONITZACIÓ DE L'ÀFRICA SUBSAHARIANA

    La totalitat del continent negre, conegut com a Àfrica subsahariana, va ser agitat, des de 1945, per les forces del nacionalisme, la revolució i l'acció contra el colonialisme occidental, pendents per aconseguir la independència política, i en alguns casos, la descolonització total.

    Entre els factors africans que donaren un nou impuls a dites pressions per tal d'avançar en la lluita de la independència, M. Cornevin destaca dos fets que es van produir paral·lelament l'octubre de 1945: per a l'Àfrica britànica la celebració del V

    Congrés Panafricà de Manchester, i per a l'Àfrica francesa les eleccions per a l'Assemblea Constituent de la IV República francesa.

    9. 1. LA INDEPENDÈNCIA DE L'ÀFRICA BRITÀNICA

    Àfrica occidental

    Ghana: (ex costa d'Or) va ser un dels països pioners en la lluita per desfer-se de la tutela colonial gràcies a la capacitat del seu principal dirigent, K. Nkrumah (1909-1972). Va ser ell qui el desembre de 1947 rebutjà l'autogovern progressiu pactat entre la metròpoli i les autoritats tradicionals, i va exigir la ràpida independència. Les seves exigències el portaren a la presó, cosa que va fer augmentar el seu prestigi, aconseguint guanyar les eleccions legislatives de 1951, de manera que va ser desempresonat i nomenat primer ministre del govern autònom. Va redactar una carta constitucional, i després de ser aprovada, va proclamar la independència el març de 1957, substituint el nom de Costa d'Or.

    Nigèria: És un exemple típic d'estat artificial. Creat el 1906, quan Londres va unir en una mateixa estructura les colònies de Lagos i Nigèria del Sud. Conglomerat que va ser completat el 1914 amb l'annexió de Nigèria del Nord. Aquesta divisió ètnica va provocar grans disturbis interracials ja abans de la independència.

    Els britànics van tractar que la transició cap a la independència fos gradual, pel què les responsabilitats governamentals van correspondre als natius ja abans de la independència, a l'objecte que les èlits s'habituessin a l'exercici del poder. L'última estructura constitucional, posada en peu pels britànics el 1954, dividia el país en tres territoris federats sota una organització estatal comuna. La independència va produir l'octubre de 1960, però l'enteniment entre les tres federacions era molt fràgil i la vida política es va caracteritzar per la seva gran inestabilitat, com ja va evidenciar la Guerra de Biafra (1967-1970), el resultat del qual va impedir la successió dels ibus.

    Sudà: Formalment era un condomini egipci-britànic des de 1899 tot i que qui realment exercia el control era la Gran Bretanya. El somni unitari entre Egipte i Sudà estava present en un ampli sector de la “intelligentsia” dels dos països com suposadament havia succeït des dels temps antics fins la conquesta de Mohamed Ali (1820), però la unitat sempre va comptar amb l'oposició britànica, que va preferir la fragmentació al colosalisme geopolític. De fet, en l'acord d'independència d'Egipte (1922) els britànics van deixar clar que no afectava al Sudà, on disposaven de plantacions de cotó, vitals per a la seva indústria tèxtil.

    La revolució egípcia de 1952 va tenir un enorme impacte al país i va accelerar el seu desig d'emancipació. El 1953 hi va haver eleccions legislatives de les que va sortir un executiu que va preparar la independència, proclamada el gener de 1956. Però ja al setembre de 1955 va esclatar una brutal guerra civil que, amb intermitències, encara es manté entre el Nord musulmà i les tres províncies del sud de religió animista i catòlica i racialment diferents del nord.

    Sierra Leona: L'evolució cap a la independència va tenir un caràcter anàleg. Des de 1958 va tenir un govern propi, i el 1960 es va decidir el seu accés a la independència, que fou proclamada l'abril de 1961 amb M. Margai com a primer ministre; el 1967 el partit de S. Stevens va guanyar les eleccions, i entre 1967 i 1969 es van produir cops i contracops militars que acabaren amb el restabliment de S. Stevens com a president de la nova República.

    El petit territori de Gàmbia, última colònia britànica de la regió, va completar el procés iniciat amb l'establiment d'un govern autònom el 1963, aconseguint sense problemes la independència el febrer de 1965, i sent David Jawara el seu primer ministre, i president des de 1970, en què va transformar-se en República.

    Àfrica Oriental:

    Els moviments nacionalistes cap a la independència van aconseguir el seu primer objectiu, per les seves especials característiques, a Somàlia, i es desenvoluparen més intensament, en alguns casos aconseguint caràcters conflictius a tres països: Tanganyica, Uganda i Kènia.

    En aquesta regió el primer país que va aconseguir la independència va ser la República de Somàlia: la regió va ser dividida entre francesos, anglesos i italians. Les parts britànica i italiana acabaren unificant-se just abans de la independència, mentre que la francesa va tenir un procés polític diferent.

    La zona britànica va iniciar un autogovern amb la Constitució de 1959.Posteriorment els seus representants, junt amb els de la part italiana, l'abril de 1960, crearen la República de Somàlia, que va independitzar-se el juliol d'aquell any.

    Somàlia, després de perdre la guerra de l'Ogadèn (1977-1978), es va fragmentar en diversos clans enfrontats que reprodueixen, en certa manera, la divisió colonial britànico-italiana. La guerra civil que encara perdura ha provocat milers de morts i el fracàs de la intervenció pacificadora de l'ONU “Restore Hope”, iniciada el desembre de 1992 i conclosa el març de 1995.

    Tanganyica: Va passar, el 1919, de colònia alemanya a domini britànic. A partir de 1946 s'inicià el procés d'evolució política que va acabar a les eleccions legislatives de setembre de 1960, guanyades pel moviment nacionalista impulsat per J. Nyerere. A partir de llavors les autoritats britàniques iniciaren la transferència de sobirania que va concloure el desembre de 1961.

    Uganda: Londres, durant l'etapa colonial, va mantenir diversos regnes al territori. A partir dels anys cinquanta va impulsar el procés de cohesió nacional per a preparar la independència, al que va oposar-se el rei de Buganda que exercia un ampli control sobre aquesta rica província, per la qual cosa va ser exiliat (1953-1956).

    La constitució federal de febrer de 1960 reconeixia, finalment, una àmplia autonomia a Buganda. La independència de Uganda va ser proclamada l'octubre de 1962, caracteritzant-se des de llavors la situació política per una gran inestabilitat, amb freqüents cops d'estat i per conflictes amb els països veïns.

    Kènia: Des de 1933, el govern britànic havia assegurat als 50.000 blancs les millors terres de cultiu de les que s'havien expulsat els nadius. Les complicitats de l'administració colonial amb la minoria europea van impedir un desenvolupament constitucional semblant al d'altres territoris.

    El 1951 J. Kenyatta, líder del moviment emancipador, va enviar a Londres un memoràndum a favor de l'autogovern, però la pressió dels colons va avortar amb la transició pacífica, provocant la insurrecció dels “Mau-Mau”, acabant amb 40.000 morts i milers de detinguts preventius. Després de cinc anys de “impasse”, i després de que els britànics haguessin derrotat a la guerrilla, es va procedir a negociar un Acord Constitucional, que va contemplar al mateix temps el govern de la majoria negra i els privilegis de la minoria europea. El febrer de 1961 van celebrar-se eleccions legislatives vençudes pel partit de Kenyatta, que va sortir de la presó per a ser primer ministre. El desembre de 1963, d'acord amb Gran Bretanya, es proclamà la independència. Les avantatges obtingudes per la minoria blanca van assentar un precedent per a les aspiracions dels colons rodhesians i sud-africans.

    Zanzíbar: Va accedir a la independència el desembre de 1963, com a monarquia en mans de la minoria àrab, però un mes més tard, un cop cívic-militar impulsat pels africans va implantar la república, L'abril de 1964 els seus governants establien la unió amb Tanganyica, denominant-se el nou país Tanzània.

    Àfrica Central:

    L'administració anglesa va realitzar un altre intent d'organització federal al constituir la Federació de l'Àfrica Central, integrada pels territoris colonials de les dues Rhodèsies i Nyassa, que va ser creada el juny de 1953. Segons el seu text constitucional, la federació tenia una assemblea federal amb el domini blanc i un govern autònom, al front del qual va destacar des de 1955 Welensky, convençut defensor de la supremacia blanca. L'oposició africana va anar organitzant dins d'un context social de rivalitats i tensions racials l'ambient del qual ha reflectit magistralment Doris Lessing a la seva obra.

    Ja als anys quaranta es donaven els primers moviments nacionalistes africans als països que formaven la Federació: a Nyassa, de 1944 és el “Nyassaland African National Congress”, i des de 1950 s'accentua la lluita anticolonialista amb el nou partit: “Malawi Congress Party”

    La federació de Rhodèsia i Nyasalàndia: El juny de 1953 la potència colonial, desitjosa de mantenir aquesta àrea sota el seu control, donada la riquesa del subsòl, va ajuntar les dues Rhodèsies i Nyassa en una Federació, per a que l'evolució futura fos conjunta i controlada per la minoria europea. Però al 1962 Nyasalàndia va abandonar la Federació, ja que l'any anterior el moviment emancipador havia guanyat les eleccions, aconseguint la independència el juliol de 1964 amb el nom de Malawi.

    Rhodèsia del Nord: Les eleccions legislatives es produïren el 1962, i també els nacionalistes resultaren vencedors absoluts, iniciant immediatament el camí de la independència del país, rebatejat amb el nom de Zàmbia, l'octubre de 1964.

    Rhodèsia del Sud: quan s'acabava amb la Federació, els blancs van afanyar-se a reforçar el seu control del govern i amb aquest objectiu aprovaren una Constitució (juliol de 1961) que, a la vegada, impossibilitava la interferència legal de Gran Bretanya i establia la supremacia política blanca.

    L'actitud racista del govern dels europeus s'accentuà amb l'arribada al poder (1964) d'Ian Smith, que va proclamar la independència el 1965. Però, primer la Unió dels Pobles Africans de Zimbabwe i després la Unió Nacional Africana de Zimbabwe, iniciaren la lluita armada que va poder ser controlada pel govern racista gràcies a la col·laboració de l'Àfrica del Sud i del colonialisme portuguès.

    Àfrica Austral:

    Gran Bretanya ha anat concedint la independència als països de població africana, veïns de la racista República Sudafricana. El protectorat de Bechuana va obtenir-la el setembre de 1966, prenent el nom de Botswana com a República, el primer president de la qual va ser Seretse Khama.

    Illes Maurici: Proclamaren la seva independència el març de 1968, un any després de celebrar eleccions.

    Illes Seychelles: La inquietud nacionalista va créixer a continuació de les independències portugueses pel què van celebrar eleccions legislatives l'abril de 1974, concedint-les la independència el febrer de 1965.

    Àfrica del sud:

    SudÀfrica i Namíbia: La Unió Sudafricana va disposar d'autogovern des de 1909, pel qual el poder polític i econòmic residien exclusivament en mans de la minoria europea.

    El desembre de 1988, per l'Acord de Nova York, acceptaren la retirada cubana, les negociacions de pau d'Angola i Mozambique, les reformes polítiques a SudÀfrica i les eleccions a Namíbia, proclamant-se la independència el març de 1990.

    SudÀfrica, des de febrer de 1990, procedia al desmantellament de l' “apartheid”, procés que conduí l'abril de 1994, a les eleccions lliures multiètniques per a elegir una assemblea constituient, que donaren una victòria aplastant a l'ANC. Amb aquests resultats Mandela va ser elegit president de la República, completant-se la normalització amb l'elaboració d'una constitució democràtica el maig de 1996.

    9. 2. LA INDEPENDÈNCIA DE L'ÀFRICA FRANCESA

    He de destacar dues sèries d'activitats desenvolupades en dos plans des de 1944: per una banda, les disposicions legals i normes institucionals donades pels successius governs francesos, com són, en primer lloc, l'intent de reformes administratives amb el fet inicial de la Conferència de Brazzaville el 1944, i en segon lloc, en el marc polític relacionat amb la metròpoli, les promulgacions de la Constitució de la IV República el 1946, i per l'altre banda, el desenvolupament i actuació dels moviments i partits nacionalistes africans i dels seus dirigents polítics anticolonialistes, en el context d'aquesta administració colonial. Els diversos moments d'aquest procés són:

  • La Conferència de Brazzaville, celebrada entre el 30 de gener i el 8 de febrer de 1944. Organitzada pel govern de la França lliure, que volia mantenir relacions amb els territoris que podia controlar de l'Imperi francès a Àfrica. Va tenir un caràcter administratiu sense representació directa africana.

  • Acabada la guerra, amb la tornada de la normalitat política francesa , el nou govern francès , que va preparar la Constitució de la IV República, va promoure la incorporació de representants dels territoris africans en la fase constitucional. D'aquesta manera, més tard es va formar un grup de diputats africans que intervingueren en l'elaboració de la Constitució de la IV República, promulgada l'octubre de 1946, que incloïa la formació de la Unió Francesa, com a marc legal de les relacions entre França i departaments i territoris d'ultramar.

  • Aquest sistema es va mantenir fins el juny de 1956, quan el ministre d'Ultramar va promulgar la “Llei de Marc”, que establia mesures i normes sobre descentralització administrativa colonial, generalitzava el sufragi universal i el col·legi únic, ampliava la competència de les Assemblees territorials i s'africanitzaven els càrrecs i les feines.

  • Després dels successos d'Argèlia i França el maig de 1958 es va promulgar la Constitució de la V República el setembre d'aquell mateix any, que portava inclosa la creació de la Comunitat Francesa integrada per la metròpoli i els territoris francesos.

  • L'altre factor que va actuar de manera decisiva en la descolonització de l'Àfrica francesa, va ser el desenvolupament i creixement dels nacionalismes africans sota el marc administratiu de la colonització francesa.

  • Àfrica Occidental:

    El 1958 van realitzar-se referèndums per a saber si aquelles colònies desitjaven pertànyer a la Unió Francesa com països federats. Tots van donar la seva conformitat, excepte la Guinea de Sekou Touré (1922-1984) que va apostar per la seva independència, obtenint-la el 2 d'octubre d'aquell any. Els països restants: Sudà francès, Senegal, Dahomey i Alto Volta van decidir impulsar la Federació de Malí que agafava el nom de l'antic regne que havia dominat la zona entre els segles XII i XV i amb aquest objectiu es van reunir a Dakar el gener de 1959. Però els Parlaments de Dahomey i Alto Volta, l'abril del mateix any, es van pronunciar contra la Federació, encaminant-se cap a la plena independència, guanyada l'agost de 1960. Posteriorment Dahomey va modificar el seu nom pel de Benín i Alto Volta, pel de BurKina-Faso respectivament el 1975 i 1984.

    Després també surt de la Federació el Senegal, pel què la República Sudanesa va apropiar-sedel nom de Malí, amb el que es va independitzar el setembre de 1960, a la mateixa data que el Senegal.

    Costa de Marfil, Níger i Mauritània van tenir una evolució similar. Constituïts en Repúbliques autònomes el 1958, van accedir a la independència els dos primers l'agost de 1960 i Mauritània el novembre del mateix any.

    Els quatre països que integraven l'Àfrica Equatorial Francesa: República Centrafricana, Congo, Gabon i Chad, després d'haver-se constituït en territoris autònoms accediren a la independència l'agost de 1960.

    Àfrica Oriental

    Estava constituïda per tres unitats geogràfiques i sòcio-polítiques sense continuitat geogràfica ni cultural, pel que presentaren tres processos descolonitzadors divergents: Madagascar, Illes Comores, Djibouti.

    Madagascar: Els “malgaches” exigiren infructuosament l'autogovern. Els colonitzadors declararen l'illa territori d'Ultramar, la qual cosa va provocar una insurrecció general entre 1947-1948, amb més de 100.000 morts. A partir del referèndum de setembre de 1958, va ser una República autònoma fins que, el juny de 1960, va declarar la seva independència.

    Illes Comores: A partir de 1947 van ser governades per un administrador superior i només van obtenir una autonomia real el 1961.

    Djibouti: (ex Somàlia francesa). La resistència francesa a descolonitzar aquell enclau va facilitar la radicalització de la població autòctona, que va impulsar un poderós moviment guerriller des de 1963. El 1967 el país rebia el nom de “Territori de les Afar i de les Ises”, en referència als dos grups ètnics que el poblaven, però la dependència colonial va persistir, pel què el novembre de 1976 l'ONU va exigir la celebració d'un referèndum d'autodeterminació que, convocat el maig de 1977, va obrir el camí de la independència, que va produir-se el mes següent.

    Al nord d'Àfrica:

    França tenia dos protectorats: Tunísia i Marroc i el Departament d'Argèlia:

    Marroc: El nacionalisme marroquí va tenir el recolzament del sultà Mohamed V que havia estat destituït i exiliat per França. A partir d'aquest moment va convertir-se en el referencial d'un moviment nacionalista cada vegada més estès i més propens a l'acció terrorista. Va produir-se la derrota francesa a Dien Bien Phu i l'abandó d'Indoxina. Al desprestigi militar es va unir una debilitat política de la metròpoli. França va accedir a negociar. El sultà va tornar el novembre de 1955, i la independència es va produir el març de 1956.

    Tunísia: La derrota de Dien Bien Phu va obrir el camí per a l'enteniment. El juny de 1955 es va reconèixer la total autonomia i el març de 1956 es va proclamar la independència. A l'any següent, després de la destitució del bey, es va implantar la República, de la que Burguiba en seria President. Malgrat l'oposició, França va mantenir la base naval de Bizerta fins el 1964.

    Argèlia: En acabar la Segona Guerra Mundial, hi va haver un rebrot nacionalista que va ser sufocat amb molta violència. Els musulmans, davant la impossibilitat de poder expressar les seves reivindicacions en el marc colonial, organitzaren la resistència armada el novembre de 1954, a través del Front d'Alliberament Nacional. D'aquesta manera començava una llarga guerra la duració de la qual i les calamitats que va haver de suportar el moviment emancipador van provocar la seva radicalització, pel què a part d'exigir una descolonització, també es demanava la transformació socialista del país.

    França va utilitzar tota la seva capacitat bèl·lica i va posar a la pràctica nous mètodes contrasubversius que no van donar el resultat esperat, de manera que l'exèrcit, recolzat pels “pieds noirs”, va donar un cop de força que va provocar la caiguda de la IV República (1945-1958) i la tornada del general De Gaulle, en qui confiaven per salvar l'Argèlia francesa. Va ser ell qui a partir de 1960 va plantejar obertament la recerca d'una solució política que va acabar amb el reconeixement del dret de l'autodeterminació. El seu projecte polític era la independència. Per aquest motiu, aquell abril va produir un cop d'estat a Argel, però no es va estendre per la metròpoli.

    Les negociacions a Eivan (maig de 1961-març de 1962) prepararen el camí de la independència, sent definitiva el juliol de 1962.

    França estava també encarregada de Togo, Camerun, Síria i el Líban.

    Togo: La part occidental d'aquest territori va acabar incorporant-se a Ghana després d'un plebiscit organitzat per les autoritats britàniques el 1956, mentre que la oriental va continuar sota administració francesa, que des de aquesta data va passar a tenir autonomia interna, evolucionant cap a la independència que, d'acord amb l'ONU, va aconseguir l'abril de 1960.

    Camerun: El moviment nacionalista, impulsat per Um Nyobé, va emprendre el 1952 una vigorosa campanya per la unificació de tot el país, incloent la part occidental, que estava en mans britàniques, i aconseguir la independència amb un programa socialitzant. Però les autoritats colonials van intentar el 1955 acabar amb el nacionalisme. La repressió va ser terrible i la resposta, una guerra de guerrilles que va durar fins el 1958. Per tal de parar-la, França va concedir l'autonomia interna el 1957. Amb el territori pacificat va negociar amb l'ONU el procés cap a l'autogovern, aconseguit el gener de 1960. La zona administrada per Gran Bretanya va partir-se en dos després d'un referèndum: el nord es va unir a Nigèria i el sud a Camerun que, l'octubre de 1961, es va organitzar en una República Federal.

    Síria i Líban: El 1919 va reunir-se a Damasc el Partit de la Independència Àrab i va proclamar la independència de Síria, que incloïa el Líban i Palestina, mitjançant la creació d'una monarquia constitucional amb Feysal. Però els francesos van destituir-lo el juliol de 1920 i al mes següent separaren el Líban de la Gran Síria. La resistència àrab va ser generalitzada, per això França va governar amb la llei marcial fins el 1925.

    El 9 de setembre de 1936, la metròpoli es va comprometre a que al 1939 Síria i Líban fossin independents, però això no va ser fins el 1941. Malgrat tot, la seva independència no va ser efectiva fins el 1946, quan les tropes anglo-franceses van retirar-se d'ambdós països.

    9. 3. LA INDEPENDÈNCIA DE L'ÀFRICA BELGA

    Els territoris africans dependents de Bèlgica estaven localitzats a l'Àfrica central, i consistien en la colònia del Congo, com la més rica de les seves possessions, i Ruanda-Urundi, sense que l'administració belga, partidària del control directe i de la integració d'aquests territoris per la metròpoli, prepara les seves poblacions per a la independència, que va haver d'improvitzar en un precipitat procés.

    Congo: A finals de 1950 el moviment emancipador del Congo va començar a mostrar la seva vitalitat, influenciada per l'evolució del Congo francès i pel triomf del Panafricanisme. Es va trencar la pau colonial el desembre de 1958.

    J. Kasavubu va demanar el 1956 la immediata independència del país i va resultar triomfador a les primeres eleccions municipals celebrades el 1957.

    En un ambient d'alteracions socials i tensions polítiques, amb manifestacions públiques, el govern belga va canviar d'actitud mostrant-se favorable a la concessió d'una ràpida independència en un intent de resoldre els creixents problemes del Congo. Va convocar una Conferència a Brussel·les el gener de 1960. Es va acordar la concessió de la mateixa pel juny del mateix any, data en la que efectivament va ser proclamada, organitzant-se el país com a República.

    Un cop aconseguida la independència els conflictes van agreujar-se, entrant el Congo en una fase, des de 1960 al 1965, en la qual es van produir greus incidents i enfrontaments que degeneraren una autèntica lluita civil amb intervencions estrangeres i de les forces internacionals.

    El setembre de 1960 va caure Lumumba del govern, imposant-se el 1965 J. Mobutu que va arribar a la presidència, va dominar tot el país, que més endavant prenia nom de República del Zaire , i va imposar un règim dictatorial que amb esporàdiques crisis encara es manté en l'actualitat.

    Els territoris sota tutela, amb administració belga, de Ruanda-Urundi van viure uns anys d'agitació interior per la rivalitat política i social entre els grups indígenes de la seva població, especialment entre els tutsis i els hutus, formant ambdues comunitats partits polítics que manifestaren la seva tendència a la consecució de la independència; la situació va anar evolucionant fent-se violenta a Ruanda i més estable a Urundi. Al mateix temps i d'acord el govern belga i l'ONU , començaren a preparar el procés de descolonització, celebrant-se el 1960 a Brussel·les negociacions en tal sentit.

    Des de 1960 es va formar a Ruanda un govern provisional que organitzant el país en República, obtingué la independència el juliol de 1962.

    Urundi igualment el juliol de 1962 va obtenir la independència com a Regne de Burundi, conservant la forma monàrquica fins el 1966, que és proclamada la república.

    9. 4. LA INDEPENDÈNCIA DE L'ÀFRICA ESPANYOLA

    Els territoris espanyols d'Àfrica eren tres: Ifni, Sàhara Occidental i Guinea; i sobre ells l'administració espanyola va tendir a la total integració de territoris i poblacions amb la metròpoli en una política de provincialització que al mostrar-se inadequada va donar pas a una descolonització improvisada i poc encertada.

    Marroc: Espanya va entregar la major part del protectorat l'abril de 1956, una vegada que França hagués fet el mateix, reservant-se Melilla, les Chafarinas i Ifni.

    Ifni va ser tornat el gener de 1969 pel Tractat de Fez, després que la descolonització fos unànimement acceptada per l'executiu franquista, que no desitjava enfrontar-se a l'ONU, i això malgrat haver-se encarat en una guerra, des de mitjans de 1957 fins el febrer de 1958, en la que derrotaren a les tropes irregulars marroquís, amb la col·laboració de tropes franceses.

    Guinea Equatorial: L'autonomia interna atorgada el 1964 va coincidir amb el sorgiment de les primeres organitzacions nacionalistes.

    Entre octubre-novembre de 1967 i l'abril de 1968, Espanya va convocar la Conferència de Madrid per tal d'elaborar una constitució i establir un calendari de transició, que va permetre la realització d'un referèndum constitucional i eleccions legislatives l'agost de 1968, sent proclamada la independència l'octubre d'aquell mateix any.

    Sàhara Occidental: Va passar de l'administració colonial al règim de província el 1958, per continuar amb un accidentat procés cap a la descolonització, en el que actuen una sèrie de forces diverses: l'administració espanyola favorable en els primers moments a la concessió de la independència, les recomanacions de l'ONU, el nacionalisme saharaui i les reivindicacions del Marroc. Davant d'aquesta situació el govern espanyol va cedir la seva sobirania, passant l'administració del territori, que va ser dividit, al Marroc i Mauritània pel Tractat de Madrid, signat el 1975. Davant la inesperada acció espanyola, i desorganitzat un llarg conflicte que continua encara avui. El Sàhara va aconseguir la independència el 1976.

    9. 5. LA INDEPENDÈNCIA DE L'ÀFRICA PORTUGUESA

    L'últim conjunt de territoris africans que han aconseguit en bloc la independència és l'integrat per les colònies portugueses. Va ser decisiu el triomf de la revolució portuguesa, l'abril de 1974, que va transformar totalment el règim polític de Portugal i que va estar ocasionada pel descontentament militar davant la política portuguesa als seus territoris africans, abans de 1974 entre altres factors. El règim corporatiu portuguès va mantenir una actitud antidescolonitzadora que es manifestava en la seva política de completa integració de les colònies amb la metròpoli, a les que considerava jurídicament com a províncies portugueses d'ultramar. Davant d'aquesta ficció legal s'aconseguiren moviments nacionalistes d'alliberament, que s'enfrontaren amb Portugal en una llarga lluita revolucionària per aconseguir la independència.

    Guinea-Bissau: Es va organitzar el PAIGC que va aixecar-se en armes contra l'administració portuguesa el 1956-63 i va desplegar amb èxit una doble activitat: la lluita guerrillera amb l'expulsió de Portugal d'àmplies zones del país i l'organització del nou Estat independent als territoris alliberats: els mèrits aconseguits en aquest doble front va permetre al PAIGC la convocatòria d'una Assemblea nacional popular que el setembre de 1973, va proclamar unilateralment la independència del país, constituit com a República, que el nou govern portuguès va reconèixer el setembre de 1974.

    Portugal igualment inicia en aquestes dates el procés d'independència de Cabo Verde, que va ser proclamat com a República el juliol de 1975.

    També al juliol de 1975 es va donar la independència a la República de Santo Tomé y Príncipe.

    Moçambic: Es lluita contra el colonialisme portuguès i es realitza la revolució popular-socialista. El govern portuguès negocia la concessió de la independència. Aquesta va ser

    proclamada el juny de 1975 constituint-se com a República popular.

    Angola: La independència d'aquesta va ser la més conflictiva. El moviment nacionalista contra el colonialisme portuguès que es va iniciar als anys 1956-61, es va diversificar en tres partits: el FLNA, el MPLA i el UNITA.

    La lluita revolucionària i per la independència tenia dos fronts: un guerriller i comú amb Portugal, i un altre intern i polític entre els tres moviments nacionalistes. El nou govern portuguès va negociar amb els tres partits durant 1974-75 la concessió de la independència, que va ser proclamada al novembre de 1975 per MPLA, constituint-se el país com a República popular, sent el seu president Agostinho Neto.

    *********************

    10. ELS RESULTATS DE LA DESCOLONITZACIÓ: CARACTERÍSTIQUES ACTUALS DELS PAÏSOS AFROASIÀTICS

    Després de la Segona Guerra Mundial es fa necessari concedir la independència política a les colònies, amb la finalitat d'integrar-les millor al mercat mundial, el que a l'actualitat ja s'ha realitzat. Però el mecanisme de la desigualtat dels intercanvis i de les inversions estrangeres, els nous Estats independents es troben realment sota una situació de dependència econòmica que dificultava l'obtenció de la seva independència total; només podran escapar d'aquesta conjuntura els països que trencant-la sàpiguen imposar l'autoritat d'una política nacional revolucionària autèntica, indispensable per a la transformació de les estructures i de les relacions heretades del passat colonial, i per a la superació de les noves formes de dependència en aquesta nova fase neo-imperialista.

    Y. Collart diu que : “...el procés de descolonització es troba lluny d'estar acabat, i la dominació colonial es manté manifestant-se sota noves formes en les relacions de dependència de diversos tipus entre les antigues metròpolis i els nous Estats formalment independents. Són els països No Alineats, conscients del problema, els que afirmen i insisteixen en que la independència política necessita per a consolidar-se la independència econòmica.

    Alguns autors distingeixen en l'actualitat una nova etapa, que es basa en que després de la Segona Guerra Mundial, per la internacionalització de capital a través de les empreses multinacionals i els organismes econòmics mundials, i també de les relacions de producció; aquesta nova fase només es podrà superar per mitjà de la independència econòmica, que unida a la política completi una descolonització total.

    Les antigues colònies d'Àsia i d'Àfrica, transformades ja en països independents, integren la major part de l'avui anomenat Tercer Món caracteritzat per estar econòmicament desenvolupat i ser socialment revolucionari i políticament nacionalista i no alineat. Els trets més importants dels països i pobles afroasiàtics descolonitzats, són:

  • El subdesenvolupament i la independència, com a problema bàsic tant en l'ordre econòmic com en el social.

  • El Neocolonialisme, que relacionat amb les estructures economico-socials afecta igualment a la situació política i general.

  • L'ordenació i institucionalització nacionals, en l'ordre intern, a través d'un sistema polític que sigui l'adequat a les realitats objectives i a l'evolució pròpia del país.

  • El neutralisme i la No Alineació com a actitud política internacional.

  • 10. 1. EL SUBDESENVOLUPAMENT I LA DEPENDÈNCIA

    El subdesenvolupament econòmic i social constitueix en l'actualitat un dels problemes estructurals dels països afroasiàtics políticament independents, i està relacionat amb la situació de dependència i subordinació econòmica i social d'aquests països, teòricament Subirana, respecte a les potències capitalistes i neoimperialistes.

    Les àrees geo-històriques del subdesenvolupament actual corresponen a tot el Tercer Món, que es distingeix per estar sotmès a un domini polític i a una dependència econòmica respecte al món capitalista desenvolupat.

    Els trets constitutius del subdesenvolupament són:

    Baixa renda per habitant, subalimentació i malalties, alt creixement demogràfic, predomini del sector agrari, escassa densitat de la infrastructura, mínima industrialització, analfabetisme i limitada difusió de la cultura, falta de quadres dirigents adequats, escàs desenvolupament de les classes mitjanes, i debilitat de la integració nacional.

    Les causes del subdesenvolupament són principalment dues:

    1ª) la causa històrica, per absència prèvia en la societat afectada d'estructures econòmiques i socials adequades per a un canvi d'aquest tipus, mantenint-se en una situació normal de retard econòmic;

    2ª) la causa colonial, per l'expansió i imposició europea que es fa en funció dels interessos del país colonitzant i no del colonitzat, impedint aquesta dominació i subordinació imposada pel colonialisme el desenvolupament econòmic propi, i transformant l'estat de retard normal en una situació de desenvolupament permanent: així, la conseqüència natural del colonialisme és la dependència i el subdesenvolupament.

    Al Tercer Món han sorgit nous grups de països, amb diferents graus de desenvolupament econòmic i progrés polític, que han determinat una nova classificació i jerarquia dels Estats.

    Avui pot dir-se que el Tercer Món s'ha convertit, almenys, en tres móns:

    1er- els països productors de petroli, agrupats a la OPEP, que formen un nou món amb un desenvolupament propi en tots els aspectes econòmics, socials i polítics;

    2on- els països en vies de desenvolupament intermig amb recursos valuosos o amb creixent base industrial, que formen un grup d'Estats a un nivell d'economies perifèriques; i

    3er- els països subdesenvolupats que no tenen gairebé res, que formen un gran grup que constitueix un altre bloc que pot ser considerat com “Quart Món”.

    10. 2. EL NEOCOLONIALISME

    És el fenomen que consisteix en mantenir una dependència econòmica gairebé colonial sobre les excolònies, que a l'actualitat són Estats independents, per les seves antigues potències colonitzadores, i que constitueix igualment el problema polític número u pels països del Tercer Món als nostres dies.

    Els mètodes d'acció i els mecanismes del Neocolonialisme actuen a través de tres plànols:

    1er- el control econòmic per mitjà de la inversió de capitals, la fixació dels intercanvis, l'ajustament de la producció i l'orientació de les ajudes;

    2on- el control polític i social, amb la manipulació de la informació i l'opinió pública, els atemptats públics i els cops d'estat; i

    3er- el control militar, amb la intervenció militar directa o indirecta, i camuflada sota diverses justificacions propagandístiques, com a recurs extrem.

    Les formes de relació i poder neocolonial, així com el caràcter de les potències que l'exerceixen, poden ser de tres classes:

    1er- el poder neocolonial és exercit pel mateix país que detentava el domini colonial per transformació i evolució de les estructures de dependència;

    2on- el poder neocolonial és exercit per una nova potència que participa a través de la intervenció econòmica; i

    3er- el poder neocolonial és exercit pels monopolis internacionals, les multinacionals, darrera de les quals es troben l'antic país colonial i les noves potències neoimperialistes, aliats pels interessos comuns (econòmics).

    Actualment, les principals potències neocolonialistes són:

  • les antigues potències colonials, com Gran Bretanya i França;

  • les noves potències neoimperialistes, com el Japó i Alemanya;

  • sobretot EE. UU. amb el seu intervencionisme i gran expansió neocapitalista.

  • 10. 3. ELS SISTEMES POLÍTICS

    Són dos els factors que actuen principalment en la configuració dels sistemes polítics dels països afroasiàtics:

    1er- l'herència de les institucions i l'administració del règim colonial; i

    2on- la projecció de les estructures socio-econòmiques del propi país.

    La qüestió que es planteja en aquests països és la d'aconseguir una estabilitat i solidesa estatal amb l'ordenació i la institucionalització d'un sistema polític nacional que sigui expressió adequada i fidel reflex de les realitats i necessitats del país. D'acord amb la classificació dels sistemes de govern en tres grups segons Stammen: les democràcies occidentals, les democràcies populars o règims comunistes, i els sistemes dels “països en desenvolupament”, aquest tercer grup que està integrat pels nous països independents acabats de sortir del règim colonial es caracteritza “per la identitat de la situació general que els serveix de base i pels problemes a solucionar que se'ls hi plantegen, més qu per la igualtat o uniformitat de les seves estructures polítiques”.

    Tenint en compte a cada país les estructures socio-econòmiques, l'herència colonial, i les mateixes institucions i formes de govern, ha pogut fer-se una classificació dels diversos tipus de sistemes polítics existents entre els països tercermundistes, especialment en els afroasiàtics recentment descolonitzats:

  • Règims organitzats sobre tradicionals estructures monàrquiques i feudals, amb predomini de l'oligarquia històrica, com es dónen al món islàmic-àrab entre el Maghreb i els regnes d'Àràbia.

  • Sistemes pseudo-republicans i democràtic-liberals en la seva apariència externa, però que en realitat són règims autoritaris, expressió de les oligarquies nacionals i el colonialisme, com són els casos de l'Àfrica negra i Iberoamèrica.

  • Dictadures i règims militars, amb un fort contingut nacionalista, estesos per tot el Tercer Món.

  • Sistemes de partit únic, que en ocasions són expressió de l'oligarquia nacional, i en altres ho són de revolucions nacionals i populars, de contingut anti-imperialista i sempre nacionalistes, que també es donen en tot el Tercer Món.

  • Països amb sistema democràtic-liberal a l'estil occidental, amb predomini de les burgesies nacionals, que són clarament minoritaris.

  • Països on s'ha realitzat la revolució nacional i social establint-se el sistema de democràcia popular, d'inspiració marxista, i amb tipus de règims que van des de el comunisme fins els diferents socialismes revolucionaris nacionals.

  • Totes aquestes modalitats de règims polítics poden sintetitzar-se en tres formes principals d'organització estatal:

    1er- Sistemes dictorials, expressió de les oligarquies;

    2on- Sistemes democràtics, expressió de les burgesies nacionals; i

    3er- Sistemes revolucionaris, units a les democràcies populars i socials.

    Els nous Estats afroasiàtics independents tenen plantejades una altra sèrie de qüestions que es deriven de la pròpia evolució del país i que afecten a la seva situació política actual. Les més importants d'aquestes qüestions són:

  • el fenòmen del constitucionalisme, amb elaboració i renovació molt freqüent dels textos legals bàsics;

  • el militarisme, que es manifesta en les intervencions de l'exèrcit en els cops d'estat.

  • la contínua alternativa entre governs civils i les dictadures militars, la qual cosa dóna una certa inestabilitat al país;

  • la qüestió de les fronteres i les reivindicacions territorials;

  • la tensió entre revolució i contrarevolució i que és el reflex de la dinàmica de les estructures socio-econòmiques i ideològiques de cada país, sotmeses a fortes pressions no només abans, sinó també després de la descolonització; i

  • la formació i evolució dels partits polítics, unit al paper dels quadres mitjos i els personalismes polítics, i més allunyats de les masses populars.

  • 10. 4. EL TERCER MÓN I LES RELACIONS INTERNACIONALS: BANDUNG I EL MOVIMENT DELS NO-ALINEATS

    La presa de consciència i d'identitat com a bloc es va forjar a partir de la Conferència de

    Bandung. L'Índia, Ceilan, Birmània, Pakistan i Indonèsia van convocar, en aquest darrer país, l'abril de 1955, una reunió dels països africans i asiàtics sorgits de les antigues colònies.

    La Conferència va votar una carta de deu punts en què es condemnava el colonialisme i la segregació racial. Els delegats van convenir a mantenir la independència com a objectiu màxim, encara que no es van posar d'acord amb els mitjans per aconseguir-la. Es va defensar també la necessitat de lluitar contra el subdesenvolupament i de fomentar el creixement econòmic mitjançant la cooperació internacional. Finalment, l'altre problema essencial que va tractar a Bandung van ser les relacions Est-Oest. Nehru va demanar l'adhesió dels països afro-asiàtics a una tercera força internacional que afavorís la coexistència entre els dos blocs. Pel que fa a la neutralitat, va ser més problemàtic d'arribar a un acord, ja que els Estats Units i diversos països africans i asiàtics tenien signades aliances bilaterals

    Bandung va marcar l'inici del moviment dels no alineats. Un moviment que arribaria a reunir més de 90 països, això vol dir dues terceres parts de la humanitat

    El mes de setembre de 1961, a instàncies de tres caps d'estat , Tito, Nasser i Nehru, es va convocar a Belgrad la primera Conferència de Països No-Alineats. N'hi van assistir vint-i-cinc i s'hi van definir els cinc criteris bàsics del no-alineament: política independent, suport als moviments d'alliberament nacional, desestimar qualsevol aliança militar col·lectiva o bilateral amb una gran potència i refús a la instal·lació de bases militars estrangeres. També es va tractar de convèncer els països que pels seus lligams amb un bloc o l'altre no havien estat invitats, que se'n deslliguessin. Calia, doncs, tot seguit actuar sobre les grans potències; com diria Tito: “Aquesta reunió es proposa fer veure a les grans potències que el destí del món ja no pot dependre tan sols d'elles”

    A Belgrad van seguir les conferències del Caire (1964), Lusaka (1970), i Alger (1973). La dificultat de concretar a la pràctica els criteris abans esmentats, va fer que la Conferència donés prioritat als temes de desenvolupament econòmic. A Alger es va tractar de la recuperació de les riqueses del Tercer Món i del dret a participar en un nou ordre econòmic mundial

    Posteriorment, altres organitzacions sorgides amb l'esperit del no-alineament i basades en el tractament dels problemes regionals donen, ara per ara, continuïtat al moviment. En són un exemple l'Organització de la Unitat Africana (OUA), la Lliga Àrab, l'Organització dels Estats Americans (OEA)... En la darrera dècada, a més de les organitzacions regionals, les Nacions Unides i els seus organismes han esdevingut el principal instrument del Tercer Món per intervenir en l'escena internacional

    10.5. EL FACTOR ECONÒMIC: DE L'AJUDA AL DEUTE

    En el moment de proclamar-se la independència, els països colonitzats es van trobar amb grans problemes per a la solució dels quals necessitaven disposar de capitals i tècnics estrangers. Els països desenvolupats únicament distribuïen ajuda en la mesura que la política dels nous estats coincidís amb els seus interesso. Aquest ajut podia prendre la forma de préstecs o bé de donacions; eren els instruments que tenien les potències per mantenir i/o

    establir lligams econòmics, polítics i militars privilegiats. L'apogeu es va situar vers 1958-1960.

    L'ajuda al Tercer Món ha estat preponderantment occidental. Des de 1945 a 1970, d'un total de 165. 000 milions de dòlars, els occidentals n'han abastat un 90 per cent i els països comunistes un deu per cent i els països comunistes un 10 per cent. L'ajut americà ha estat el més important en quantitat i una tercera part ha estat militar. L'ajut soviètic s'ha centrat més en la construcció d'equipaments i d'empreses estatals d'indústria pesada.

    A l'actualitat, el problema econòmic dels països del Tercer Món no és solament tornar els préstecs sinó la impossibilitat d'afiançar-se comercialment. Una de les característiques del subdesenvolupament és el fet de tenir només un nombre molt petit de productes per exportar, generalment agrícoles o primeres matèries.

    El 1976 el deute amb la banca privada es xifrava en 212.000 milions de dòlars i el 1981 en 489. 000 milions. A més, si s'hi ha d'afegir els deutes amb el Fons Monetari Internacional i amb els estats de l'àrea industrialitzada, això fa que l'estimació per l'any 1981 fos un deute total d'uns 600. 000 milions de dòlars. Actualment el procés d'endeutament supera el bilió de dòlars.

    L'informe del Banc Mundial de l'any 1985 assenyala que el problema del deute només es resoldrà amb el creixement econòmic dels països endeutats.

    11. CONCLUSIÓ

    La descolonització és un procés complex que defineix la contemporaneïtat i planteja la globalitat planetària com a àmbit d'actuació política, cultural i econòmica. Pocs fets semblants en la història de la humanitat han tingut repercussions tan grans.

    L'escala terrestre que requereix la solució de problemes com: el desarmament nuclear, bacteriològic i químic; la lluita contra la desforestació, el canvi climàtic, i en general la preservació de l'entorn natural; el control demogràfic; els desequilibris entre el Nord i el Sud; el paper de l'ONU i de les seves agències com avantguardes d'un nou ordre... s'han començat a plantejar quan l'evidència de que el què passa en el lloc més perifèric incideix en l'epicentre dels nuclis de dominació. Aquesta globalització i aquesta necessitat d'actuar, en tots els àmbits, a escala planetària, és herència directa de la descolonització.

    La descolonització és un procés de llarga duració, la gènesis del qual s'ha de buscar en el mateix moment de la conquesta, sent impulsada per les poblacions sotmeses que, d'una forma o una altra, desafiaren l'autoritat imperial, com ho demostra el fet que fossin necessàries sistemàtiques i periòdiques “campanyes de pacificació”. Les seves derrotes van deixar un regust d'amargor i van servir per a transmetre a les noves generacions les seves frustracions, però també els seus anhels.

    La resistència a la dominació va ser proporcional al nivell de cohesió social que havien aconseguit els diversos territoris abans de la conquesta. A major estructuració, major oposició, com a evidència, per exemple, els fets succeïts a Pèrsia, Turquia, Xina, Anam, Egipte, Marroc o Etiòpia.

    A les societats sense organització estatal complexa va poder produir-se, esporàdicament, resistència local, però en no estar enquadrada dins d'una estratègia globalitzadora, va ser desactivat amb major facilitat.

    La difusió de les idees alliberadores va beneficiar-se de causes endògenes i exògenes. Entre les primeres s'ha d'assenyalar des de l'existència d'estats pre-colonials, a la presència de religions complexes, el desenvolupament d'urbanització i explotació intensiva d'un territori.

    El món bipolar emergent el 1945 va acabar confonent i col.locant en el mateix sac la descolonització i les aliances geopolítiques, la qual cosa va complicar els processos d'alliberament nacional que es desenvoluparen des de el final de la guerra fins a mitjans de la dècada dels 60. En aquest període 2/3 dels països sotmesos van aconseguir la seva independència. La resta, tret d'algunes excepcions, ho faria a les dècades següents.

    De tots els imperis el que millor va preparar la transició va ser el britànic. La descolonització francesa va ser traumàtica, en virtut de la inflexibilitat de les seves institucions. La seva inadaptació administrativa va conduir a greus conflictes com els de Vietnam o Argèlia.

    Holanda, Bèlgica, Portugal i Espanya van descolonitzar amb total improvisació i la guerra ha estat present en les seves excolònies.

    El procés descolonitzador encara no s'ha acabat perquè situacions colonials antigues i algunes de noves encara persisteixen: com el Tibet ocupat per la Xina, o la Somàlia etíop; el domini britànic sobre Gibraltar i sobre diverses illes en tots els mars; el cas de França, amb la Polinèsia francesa, etc. A més a més torbem els casos frustrats de descolonització ibèrica, el Sàhara Occidental annexionat pel Marroc i Timor Oriental per Indonèsia...

    El Tercer Món, que venia buscant la seva organització des de Bandung (1955) va trobar la seva millor palanca mobilitzada després de la crisi del Suez (1956) que, al temps que mostrava la substitució dels europeus de la direcció mundial, va servir per impulsar el Moviment dels No Alineats. La seva plataforma, junt amb l'ONU, va permetre que la veu del Tercer Món s'escoltés arreu, la qual cosa va democratitzar les relacions internacionals, permetent que els arguments dels dèbils fossin escoltats, tenint un impacte directe sobre l'opinió pública dels països rics, arribant a interferir en algunes actuacions poc escrupuloses dels seus governs.

    És clar que això no ha canviat ni les relacions, ni els mecanismes de poder del Nord, sobre el Sud, però ha permès establir les bases d'un futur utòpic, de major igualtat i justícia, fins i tot després de la caiguda del comunisme.

    ********************

    16