Descartes

Filosofia cartesiana. Criteri de veritat. Anima humana i la dels animals. Natura # Filosofía moderna. Racionalismo siglo XVII

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 2 páginas
publicidad

RENÉ DESCARTES:

  • Vida:

Va néixer a La Haye l'any 1596. Era fill d'una família noble amb poder econòmic. Va estudiar en un col·legi de jesuïtes, La Flèche, un dels més importants d'Europa. L'influencia religiosa d'aquesta època el marcarà tota la vida. Després va estudiar dret a Paris. Quan va acabar va viatjar molt i va ser soldat. Un dia d'hivern, en un quarter, va somiar el sistema per fer avançar les ciències. Més tard es va apartar, es va aïllar i es va dedicar a pensar. No va voler problemes, tenia un caràcter acomodatiu (No es va voler enfrontar a la Inquisició ni a altres pensadors). Va morir el 1650 a Suècia d'una pulmonia.

És l'iniciador de pensament racional i la seva obra va influenciar d'una manera o altra tota la filosofia posterior. Se'l considera el pare de la filosofia moderna.

Obra: Meditacions metafísiques, El discurs de mètode, ... i altres que no va publicar per estalviar-se problemes.

  • Filosofia:

  • El dubte com a mètode: El temor a equivocar-se porta a Descartes a buscar un mètode que li permeti arribar a veritats absolutes. Constata que les matemàtiques avancen amb èxit gràcies al mètode racional, per tant decideix buscar un mètode racional que es pugui aplicar a totes les ciències. Aquest mètode el troba en el dubte. Descartes diu que no hi ha res que ens condueixi a una veritat absoluta, només el fet que dubtem de les coses. Té 4 mètodes per dubtar de tot:

  • Els sentits ens enganyen, per tant hem de dubtar de tots els coneixements que ens aporten els sentits.

  • Quan somiem creiem que el que passa és real encara que no sigui així. Però no podem distingir somni de realitat, per tant hem de dubtar de tot.

  • Déu és omnipotent per tant ens pot fer creure coses que no són.

  • També parla d'un geni maligne que ens enganya.

  • Amb aquests 4 arguments dubta de tot, per tant tot el coneixement és refutable.

  • El jo cartesià: Una vegada Descartes a destruït totes les seves conviccions i coneixements intenta trobar alguna “cosa certa entre les ruïnes”. Es a dir, alguna cosa que sigui veritat, que no es pugui rebutjar. Si la troba ja tindrà la base per construir un sistema. Aquesta veritat absoluta és el fet de pensar, de dubtar. Es resumeix en: “Penso, per tant existeixo”.

  • Si dubta ! Pensa, si pensa ! Existeix ! És una substància pensant

    Amb aquesta veritat demostra l'existència del “jo” pensant, de la substància pensant o Res cogitans. No fa referència a l'home o al cos.

  • El criteri de veritat: Al tenir una veritat indubtable Descartes pensa que no només posseeix aquesta veritat, sinó que també té el que necessita per saber si una cosa és veritat o no. Analitza les característiques d'aquesta veritat per saber quines condicions compleix. Qualsevol cosa que compleixi aquestes mateixes condicions serà veritat. Arriba a dir: “Tot el que percep clar i diferent serà veritat” (evidències)

    • Idea clara: És aquella idea que està present i es manifesta en la ment humana, que la considera atentament.

    • Idea diferent: És aquella idea que, sent clara, està separada i limitada de les altres.

    La veritat que ha trobat li serveix per pocs coneixements (mates i pocs més). No li serveix per el món que està fora de la nostra ment. Per això, l'única cosa que li falta és demostrar l'existència de Déu. No ho fa per fe sinó per demostrar l'existència d'un món exterior. Per demostrar l'existència de Déu utilitza els arguments de St. Agustí i de St. Anselm.

    A partir de la demostració de l'existència de Déu queda demostrada una segona substància: la Res infinita, que l'identifica amb Déu.

    Déu és infinitament veraç, no ens pot enganyar, per tant si nosaltres veiem una realitat exterior es perquè hi és. Aquesta és la tercera substància: la Res extensa (perquè la seva característica fonamental és la extensió)

    Res Cogitans ! “Jo”

    Tres tipus de substàncies Res Infinita ! Déu

    Res extensa ! Món exterior a la ment

    Així doncs, Descartes va trobar un mètode mitjançant el dubte. Ell no dubta, només utilitza el dubte com a mètode (és metòdic). És realista, no cau en l'idealisme. L'idealisme diu que la única realitat és la de les idees, la de la nostra ment. Per tant si tot el que hi ha en la nostra ment és real, si jo penso que una vaca passa volant, passa una vaca volant. Molts racionalistes cauen en l'idealisme, però Descartes no perquè demostrant l'existència de Déu, demostra que hi ha una realitat exterior.

    Problemes:

    • Perquè l'home s'equivoca?

    • Problema de la comunicació de la matèria: En l'home conviuen dos tipus de substàncies diferents, la res cogitans i la res extensa.

    Substància (segons Descartes): Aquella realitat que de tal manera existeix i no necessita de cap altra cosa per existir.

    Aleshores apareix el dubte de com pot ser que dos substàncies independents funcionin al uníson. Descartes ho soluciona dient que es connecten per la glàndula pineal (que no existeix) i que segons ell se situa a la nuca.

    SPINOZA:

    Era un jueu, de família portuguesa i que vivia a Holanda. És el que soluciona el problema de la comunicació de la matèria.

    Spinoza redueix les substàncies a només una, així no hi ha cap problema de comunicació.

    És una deducció panteista (una doctrina que diu que Déu i l'Univers són una mateixa realitat) feta a partir del que Spinoza entén per substància: “Allò que existeix en si i és per si concebible”

    En definitiva, que la única substància és Déu i tots som part de Déu.