Derecho Civil español

Norma jurídica. Ordenamientos civiles españoles. Leyes. Eficacia # Emanció. Patrimoni. Divorci. Règim econòmic. Obligació. Contracte

  • Enviado por: Taly
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 50 páginas
publicidad
publicidad

DRET PRIVAT

TEMA 1: EL DRET PRIVAT

La norma jurídica: conjunt de regles que crea el dret per donar solució als diferents problemes socials.

Estructura:

Consta de dos elements:

  • Supòsit de fet: situacions fàctiques a que es fereix la norma .(fet que regula)

  • Conseqüència jurídica: ordenació adequada d'aquell fet fixant els efectes jurídics que produeix. ( efectes que el dret atribueix a aquest fet)

Exemple:

El que mataré a otro pagará con la pena mayor

Supòsit de fet Conseqüència

Jurídica

Característiques:

  • Abstracció: no es dirigeix a 1 cas concret, sinó que esta referida a un supòsit base, general, que permet la seva aplicació a diferents casos.

  • Generalitat: no està dirigida a una persona concreta, sinó a un ampli col·lectiu de persones.

  • Obligatorietat: significa que el seu compliment es forçós i no lliure.

  • Coactivitat: implica que el compliment de la norma pot ser imposat als seus destinataris per part dels poders públics o a través dels instruments de l' ordenament jurídic.

TEMA 2: LA COEXISTENCIA DE REGIMS JURÍDICS CIVILS RESULTAT D'UN PROCÉS HISTÒRIC.

Després de la guerra de successió en que va perdre l'Arxiduc Carles, que es a qui defensaven els territoris de l' estat que tenien un dret civil foral propi, va venir la monarquia borbònica que portà un intent unificador que pretenia suprimir les fonts de producció normativa dels regnes no castellans de la monarquia mitjançant la derogació del seu dret civil propi.

El moviment codificador que va existir al llarg del s.XIX propugnava la ordenació clara i concisa de les normes per tal de fixar definitivament quin era el dret aplicable a l'estat perquè ens trobaven davant una pluralitat de legislacions.

Aquesta codificació anava unida a una voluntat unificadora, que queda reflectit al art. 258 de la Constitució de Cadis que deia:

“El Codigo Civil, Criminal y de Comercio seran únicos para toda la monarquía”.

La idea de elaborar un Codi Civil únic per tota la monarquia va fracassar, i la llei de Bases de 1888 que autoritzava el govern per editar un codi civil, va superar el problema foral renunciant a la unitat civil i permeten que cada territori foral publiqués un annex amb la seva normativa pròpia i es volia que aquesta idea funciones com a annexes al codi civil que es publicà a l'any 1889.

Però aquest sistema d'annexes era previst com a provisional fins que s'aconseguís la futura i total unificació.

Posteriorment, desprès de la Guerra Civil (1936-1939), la qüestió foral pren un camí diferent de manera que la voluntat conservadora de Dret Civil Foral porta com a conseqüència una efectiva recopilació de les lleis pròpies, i així a Catalunya al 1960 es dicta la “Compilació Catalana” que fou assumida com a llei pròpia i modificada pel parlament de Catalunya l'any 1984.

L'any 1974 es reforma el títol preliminar del Codi Civil, perquè es reconeix que s'ha de protegir i respectar el dret foral civil propi de cada territori perquè es reconeix que aquest respecte no ha de ser provisional, sinó permanent i definitiu.

Així, el Codi Civil on deia que els territoris amb dret foral propi el conservarien per ara i provisionalment s'estableix el ple respecte a aquests drets amb caràcter permanent i sense preveure una unificació futura.

Finalment l'any 1978 es publica la Constitució Espanyola i aquesta estableix el respecte al dret civil foral de cada comunitat autònoma, que gaudeixen de poder legislatiu propi i de competències per legislar en matèria civil.

Art.149.1.8 de la Constitució Espanyola reconeix la competència legislativa de les Comunitats Autònomes en matèria civil.

Catalunya diu a l'Art. 9.2 de l'Estatut de Catalunya que assumeix aquesta competència.

Com a conclusió podem dir que coexisteixen el dret foral català i el dret estatal com a conseqüència del respecte als drets forals.

TEMA 3: L'ORDENAMENT CIVIL DE CATALUNYA EN EL MARC DE LA PLURALITAT D'ORDENAMENTS CIVILS DE L'ESTAT ESPANYOL

Per determinar quina legislació s'aplica en cada cas hem de tenir en compte que:

Mai s'apliquen els dos de manera conjunta.

  • El mateix art. 149.1.8 de la Constitució estableix que existeixen unes matèries determinades que queden fora de la competència legislativa de Catalunya i per tant, en aquestes matèries s`aplicarà de forma directa el Dret Civil Estatal. ( l' estat té competència exclusiva)

  • Fora d' aquestes, les normes del Dret Civil Català seran d' aplicació preferent en front el Dret Civil Comú tal com estableix l' art 1.1 de la Compilació Catalana.

  • Quan Catalunya no tingui regulada determinada matèria en la que podia legislar es cobreix amb l'aplicació supletòria del Codi Civil Comú.

  • 3.3.La Relació Entre El Dret Civil Català i Els Altres Drets Civils Territorials.

    En el territori nacional coexisteixen diferents legislacions civils, el dret civil comú i el dret de les diferents Comunitats Autònomes.

    3.3.1 El dret interregional

    El dret inter-regional es el conjunt de normes encaminades a resoldre aquells conflictes de lleis que poden sorgir com a conseqüència dins el territori nacional.

    L' art. 16 del Codi civil diu com s'han de resoldre aquests conflictes de lleis i diu que es farà per les normes contingudes al capítol IV (art 8-12 inclosos) aquests articles el que en realitat regulen son els conflictes de lleis de diferents estats, es a dir, decideixen si la llei aplicable en un cas concret es la Francesa o la Espanyola i per tant aquest article son les normes de dret internacional privat, però aquestes normes també son aplicables per regular els conflictes de lleis existents entre les legislacions d'un determinat Estat, per tal d' establir si en un cas concret s'aplicarà dret català o dret aragonès.

    Exemple:

    Quin es el dret aplicable per regir els efectes del matrimoni en aquest cas:

    Una parella, ell Aragonès i ella Catalana es casen a Balears, van de viatge de nuvis a Galícia i fixen la seva residència habitual a Catalunya.

    Art.16 => art 9.2 => efectes del matrimoni

  • llei personal comú dels conjugues al casar-se

  • Escollida per ells(poc comú)

  • residència conjugues posterior al matrimoni

  • lloc de celebració del matrimoni

  • Existeixen diferents criteris per tal de determinar la llei aplicable, un d'ells es el criteri de la llei personal. El Codi Civil estableix que la llei personal ve determinada per la nacionalitat de la persona.

    Aquest criteri resulta vàlid per resoldre conflictes de lleis de caràcter internacional, ja que sí poden diferenciar-se nacionalitats, però en els conflictes de lleis interregionals, donat que tenen lloc dins un estat no podem establir-ho com a criteri ja que només existeix una nacionalitat que es l'espanyola, per això l'art. 16.1 del Codi Civil estableix que al aplicar les normes de Dret internacional privat a l'àmbit interregional el criteri nacionalitat es transformarà en el criteri veïnatge civil.

    3.3.2 El veïnatge civil

    L'existència en el nostre país d'una pluralitat d'ordenaments territorials i cadascun d'aquests amb les seves institucions jurídiques pròpies implica la necessitat d'establir un criteri pel qual es determini qui queda adscrit a un dret o a un altre. Aquests criteri es el veïnatge civil.

    Així, una persona segons el seu veïnatge civil queda adscrit a una determinada comunitat territorial dins l'Estat Espanyol i per tant quedarà sotmès a l'ordenament jurídic o legislació d'aquesta comunitat, legislació que serà aplicable exclusivament als qui ostenten aquell veïnatge.

    Podem definir el veïnatge civil com el criteri que determina quina legislació es aplicable a cada persona.

    Criteris d'atribució del Veïnatge civil:

    Art. 14.2 Codi Civil => Si els pares tenen el mateix veïnatge civil els fills l'adquireixen per filiació.

    *Art.14.3 => Si els pares tenen diferent Veïnatge civil primer adquireixen el veïnatge civil d'aquell de tots dos es determinés l'afiliació en primer lloc *(no utilitzat)

    1. Segons si es determina al mateix moment del naixement els fills tindran el veïnatge del lloc de naixement.

    2. Si aquest tampoc es determina tindran el veïnatge civil Comú.

    3. També pot adquirir-se el veïnatge civil per opció dels pares. Hem vist que el fill pot tenir veïnatge civil diferent als pares, per evitar-ho es permet que els pares optin per atribuir al fill el veïnatge civil d'algun d'ells però aquesta opció s'ha d'exercitar durant el termini dels 6 mesos posterior al naixement.

    4. Pot adquirir-se el veïnatge civil també per opció del fill, així, un altre possibilitat per evitar que el fill tingui veïnatge civil diferent als dels pares, es la possibilitat que té el fill a partir dels 14 anys, d'optar pel veïnatge civil de qualsevol dels seus pares o pel del lloc de naixement.

    5. El veïnatge també s'adquireix per opció del cònjuge, si els conjugues veïnatge diferent, qualsevol d'ells podrà optar pel de l'altre.

    Anteriorment a la reforma del 15 d'octubre de 1990 existia un tracte discriminatori de la dona en matèria de veïnatge civil i així, pel matrimoni la dona adquiria automàticament el veïnatge civil del marit i perdia el seu, de la mateixa manera, donar que el veïnatge civil de la dona desapareixia, els fills adquirien també el de l'home. Però a la Constitució Espanyola a l'art. 14 estableix la total igualtat entre l'home i la dona i prohibeix la discriminació per raó de sexe.

    La reforma del 15 d'octubre del 1990 elimina la discriminació de la dona en aquest àmbit i ha va ser reflex del principi d'igualtat establert a la constitució, així ho estableix l'art. 14.4 del Codi Civil al afirmar “El matrimonio no altera la vecindad civil”

    6. També s'adquireix el veïnatge civil per residència:

    1.Residència de 2 anys en un determinat lloc si aquesta es la voluntat de l'interessat de manera que cal demanar-ho.

    2.Residència continuada de 10 anys en un determinat lloc, a no ser que existeixi una expressa declaració en contra per part de l'interessat i durant aquest pas.

    7. L'estranger que adquireix la nacionalitat Espanyola abans de la reforma del 17 de desembre del 1990 quan s'adquiria la nacionalitat espanyola comportava de manera automàtica l'adquisició del veïnatge civil comú, de manera que se li donava un tracte privilegiat al codi Civil comú.

    Amb la reforma es va posar fi al privilegi, i ara l'art.15.1 del Codi Civil estableix que l'estranger que adquireix la nacionalitat Espanyola podrà optar entre diferents veïnatges.

    3.3.4 El dret Local

    Hi ha localitats que tenen un dret civil propi en alguna matèria.

    TEMA 4: L'ORDENAMENT JURÍDIC. LES FONTS I ELS ELEMENTS COMPLEMENTARIS

    4.1 Les Fonts de l'ordenament jurídic.

    Font de l'ordenament jurídic es la forma d'expressar una regla jurídica. Les fonts de l'ordenament jurídic estan delimitades en l'art. 1 del Codi Civil i son 3:

  • La llei

  • El Costum

  • Els principis Generals del dret.

  • 4.1.1. La llei

    La llei com a categoria jurídica de font del dret té un sentit molt ampli i per tant es refereix a diferents conceptes.

    1. Lleis Orgàniques i Ordinàries: dictades pel poder legislatiu, tenen rang de llei. L'art. 81 de la Constitució estableix que determinades matèries s'han de regular forçosament i per la seva importància per llei orgànica i estableix que a més la seva aprovació, modificació i derogació exigeix majoria absoluta (50%+1) del Congrés.

    Per sobre de la llei orgànica només hi ha la Constitució que ocupa el lloc principal.

    2. Decrets legislatius i Decret llei: dictats pel poder executiu tenen rang de llei

    • Decret legislatiu: l'art 82 de la Constitució, permet que les Corts Generals deleguin en el govern la potestat per dictar normes amb rang de llei, sempre que no sigui sobre una matèria reservada a llei orgànica.

    • Decret llei: l'art. 86 de la Constitució En aquests casos no hi ha delegació del poder legislatiu al executiu, sinó que es tracta d'extraordinària i urgent necessitat en que el govern pot dictar disposicions legislatives provisionals, que perdran forma de Decret llei, i que desprès el poder legislatiu haurà de convalidar o derogar. Tenen caràcter legal.

    3. Reglaments: Poden consistir en ordres de la comissió delegada, una circular, una resolució... Es dicten per a l'execució, per al desenvolupament i complement de lleis existents. Té caràcter i rang reglamentari.

    4.1.1.1 Característiques

    Es la font del dret principal i ocupa el primer lloc dins el sistema de fonts, existeix una primacia preferència absoluta de la llei de manera que si en un supòsit concret existeix llei aplicable no podran mai entrar en joc ni el costum ni els principis Generals del Dret. Es una font necessàriament escrita.

    4.1.2.2 Existència de la llei. Fases i etapes per la creació de lleis

  • La llei es elaborada

  • Es promulga, acte pel qual el cap d'estat, l'assigna i li atorga eficàcia, aquesta promulgació implica que ha finalitzat l'etapa de elaboració i que la llei existeix.

  • La llei serà publica al BOE o al DOG segons l'àmbit de la llei, estatal o autonòmica.

  • Entrada en vigor de la llei.

  • La llei entrarà en vigor el dia que aquesta estableixi

  • Si la llei no ho preveu hauran de passar 20 dies per tal que la llei entri en vigor, aquest període de 20 dies s'anomena “vacatio legis(art.2.1 Codi Civil)

  • Per tant veiem que l'existència i la vigència de la llei son conceptes diferenciats i per tant una llei pot existir però no estar vigent donat que entre l'existència i la vigència existeix l'etapa de publicitat.

    4.1.1.3 Validesa de la llei

    Una llei no es vàlida quan existeix una sentencia del Tribunal Constitucional que declara la seva inconstitucionalitat, es a dir, que declara que la norma contradiu la Constitució Espanyola, per tant, la validesa de llei es sinònim de constitucionalitat i així ho estableix la constitució Espanyola, la llei orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC) i la llei orgànica del poder judicial (LOPJ).

    Aquest fet deriva de que la constitució ocupa el primer lloc dins la piràmide de jerarquia normativa, i així, totes les lleis o normes que es situen per sota de la constitució per tal de ser vàlides no poden contradir-la.

    4.1.2 L' ús i el costum

    El costum procedeix de la pròpia societat, son una emanació social directa, perquè emanen directament de la societat.

    El costum només entra en joc quan no hi ha llei aplicable a un supòsit concret, i per tant, el costum, es una font de caràcter subsidiari a la llei i a l'hora es situa per sobre dels principis generals del dret.

    A vegades, excepcionalment el costum entra en joc abans que la llei però només en casos en que la mateixa llei ho disposi.

    El costum es el model concret de conducta observat reiteradament en una comunitat i que d'acord amb l'ambient social on neix i es desenvolupa es desitja que sigui observat i respectat en endavant, que es mantingui al llar del temps.

    Distingim dos elements:

  • Elements materials: la reiteració del comportament

  • Elements espirituals(abstractes): implica que cal observar-lo preceptivament (obligatòriament) donat que té el caràcter de model de comportament o conducta.

  • A diferencia del que succeeix a la llei i els principis generals del dret, el costum per tal de que es pugui tenir en compte en un judici caldrà que l'interessat en que s'apliqui, l'al·legui i a més provi la seva existència i vigència (art.1.3 C.Civil) mentre que la llei i els principis generals del dret ja son coneguts pels jutges en virtut del principi:

    IURA NOVIT CURIA

    (el Tribunal coneix la llei)

    Requisits del costum:

    En primer lloc la legalitat, significa que el costum no pot contradir les normes dictades pel poder legislatiu estatal o autonòmic, i per tant un costum contrari a la llei serà nul.

    Com a segon requisit tenim la licitud, es a dir no pot anar contra la moral ni l'ordre públic que son els principis que regeixen la societat en un determinat moment.

    Per últim, el costum no esta escrit i comporta un avantatge, donat que pot variar amb major facilitat que la llei davant les necessitats socials canviants, no necessita procés de derogació, aprovació...

    4.1.3 Els principis generals del dret

    La numeració de les fonts de l'art.1 del Codi Civil es tanca amb els anomenats principis generals del dret que son una font subsidiària de segon grau, es a dir, que les normes que contenen aquests principis generals només s'apliquen en defecte de llei i de costum aplicable.

    Els principis generals del dret procedeixen de normes generals però no dels costums, ja que aquests neixen per un grup social concret, restringit , i no s'adeqüen a la creació de principis generals del dret que han de tenir caràcter general, abstractes, i han de ser aplicats a tota la comunitat jurídica.

    4.2 Elements de complementació

    La jurisprudència es un d'aquests elements de complementació.

    En sentit ample la jurisprudència son les sentencies dictades pels Tribunals en general.

    En sentit estricte jurisprudència es únicament les sentencies que dicta el Tribunal Suprem, així com la doctrina que d'aquestes deriva.

    L'art.1.6 del C.Civil diu que la jurisprudència complementarà l'ordenament jurídic amb la doctrina que reiteradament estableixi el Tribunal Suprem (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) a les seves sentencies.

    El segon element es la jurisprudència del Tribunal Constitucional, aquests es el màxim intèrpret de la Constitució Espanyola i controla que les lleis siguin conformes a la Constitució i les seves sentencies vinculen els tribunals inferiors.

    Per últim com a tercer element complementari tenim les resolucions de la Direcció General de Registres i del Notariat, que son resolucions en matèria de controvèrsies sobre la possibilitat d'inscriure o no un document al registre públic, son molt importants en matèria civil.

    TEMA 5: LA INTERPRETACIÓ I L'APLICACIÓ DE LES NORMES JURÍDIQUES

    5.1 La interpretació de la llei.

    Es l'activitat que té per finalitat fixar el contingut i el sentit regulador d'una norma. La interpretació de la norma la realitza la persona encarregada de la seva aplicació, es a dir, el poder judicial.

    5.1.1 Els mitjans i els criteris d'interpretació.

    Son les diferents vies que pot seguir l'intèrpret per tal de clarificar el sentit de la norma aplicada en un cas concret.

    Criteris d'interpretació:

    • Interpretació literal: segons el sentit propi de les paraules, es planteja el problema de que les paraules no tenen un únic sentit.

    • Interpretació sistemàtica: interpretar les paraules en relació al context on aquestes es troben, on estan integrades.

    • Interpretació històrica: tenim en compte el context històric en el que neix la llei, donat que la seva finalitat únicament s'entendrà si ens remuntem al moment històric en que va néixer.

    • Interpretació sociològica: aquella que té en compte la realitat social en que han de ser aplicades. Permet adaptar un text immòbil a les noves circumstancies de la societat (art. 612-613 del Codi Civil).

    • L'Art.3.1 del Codi Civil: a mes en la interpretació ha de tenir-se present l'esperit i la finalitat de la norma, de manera que coneixent la seva finalitat ens ajudi a interpretar el seu contingut.

    • La Constitució Espanyola i el Tribunal Constitucional son criteris d'interpretació perquè totes les normes han de ser interpretades de conformitat amb la constitució.

    Classes d'interpretació:

    Segons el resultat:

    • Restrictiva: es produeix si tanquem el text dins uns límits mes estrets o estrictes del que permet el seu tenor (text) natural.

    • Extensiva: es dona si ampliem aquest tenor literal

    Segons qui l'interpreta:

    • Autentica: l'efectua el propi autor de la norma (P. Legislatiu) Art. 346.

    • Judicial: si la interpretació la realitzen els tribunals. (+ habitual)

    • Doctrinal: la interpretació l'efectuen els estudiosos del dret que des de el punt de vista teòric analitzen i estudien les normes.

    5.2 L'aplicació de la llei un cop interpretada

    5.2.1 L'equitat com a criteri de moderació

    L'equitat no es font del dret, però l'art. 3.2 del Codi Civil estableix que es un element important a l'hora d'aplicar les lleis i així aquest article ens diu:

    “L'equitat s'haurà de ponderar en l'aplicació de les normes”

    Així, l'equitat s'utilitza per tal d'adaptar les normes jurídiques a un supòsit concret, de manera que si l'aplicador del dret (jutge) detecta que al aplicar la norma es produeixen resultats desmesurats o injustos haurà de mitigar el seu rigor i l'haurà de ponderar o adaptar.

    5.2.2 La integració de la llei. L'analogia.

    L'analogia requereix que no existeixi llei específicament aplicable a un cas o supòsit concret. En aquests cas i abans de recorre al costum com a font subsidiària cal analitzar si existeix una llei que reguli un cas que malgrat no sigui idèntic al nostre, si tingui identitat o coincidència de caràcter substancial, en relació a les condicions més importants del supòsit de fet.

    Si es així, i abans de recorre al costum aplicarem analògicament la llei per al cas concret.

    L'art. 4.1 del Codi Civil distingeix aquests dos tipus d'aplicació de la llei, l'aplicació específica i l'aplicació analògica que implica que un cas que no està contemplat de manera directa i especial per la norma o llei, se li pot aplicar una norma prevista per a un supòsit diferent, però si coincident en les seves condicions substancials.

    Requisits per a l'aplicació:

  • Un cas sense llei específicament aplicable.

  • Coincidència essencial del nostre cas amb un altre supòsit de fet

  • Que aquest altre supòsit de fet amb identitat essencial amb el nostre si tingui una llei aplicable.

  • Quan l'art 1.3 del Codi Civil estableix que el costum només s'aplica en defecte de llei, cal entendre que parlem tant d'una llei específica com d'una llei analògicament aplicable, de manera que en realitat l'analogia redueix l'àmbit d'aplicació del costum.

    TEMA 6: L'APLICABILITAT DE LA LLEI

    6.1 El concepte de vigència de la llei

    Una llei es vigent sinó està derogada i per tant, es vigent si en un determinat moment es aplicable. La vigència de la llei té 2 límits:

    • El primer es el límit territorial donat que una llei només es vigent dins el territori on s'ha d'aplicar.

    • El segon límit es temporal, de manera que son vigents desde que entren en vigor fins que es deroguen.

    Segons l'àmbit territorial de vigència dins l'estat serà o be estatal o be autonòmic.

    Segons el límit temporal distingirem la entrada en vigor i l'àmbit temporal de vigència.

    6.3.1 L'entra en vigor i la pèrdua de vigència.

    Una llei entra en vigor després de la seva publicació ja sigui al BOE o al DOG. Aquesta entra en vigor es pot produir de dos maneres:

  • La llei entra en vigor en el moment que ella mateixa estableix

  • Si no ho estableix, entrarà en vigor passats 20 dies desde la seva publicació (art 2.1 Codi Civil)

  • El període de vigència de la llei s'exten desde aquest moment fins que la llei es derogui, o el que es el mateix, fins que perdi la vigència.

    Derogar significa deixar sense efecte i sense vigor una llei existent, aquesta derogació es pot produir de dues maneres:

  • La llei queda derogada al temps que ella mateixa estableix, es a dir, en els casos que la pròpia llei preveu quin es el seu termini de vida o de vigència.

  • En el cas en que la vigència d'una llei es projecta cap al futur de manera que no preveu ella mateixa el temps de durada (data de derogació), mentre no es dicti una nova llei que la contradigui o la derogui aquesta seguirà vigent. Aquesta derogació pot ser:

      • Expressa: es produeix si la nova llei diu explícitament que la llei antiga deixa de estar en vigor

      • Tàcita: es quan la llei nova no estableix expressament la derogació de l'antiga, però com que son incompatibles entre elles, la llei posterior deroga sempre l'anterior.

      • Total: té lloc quan la nova llei deixa totalment sense efectes la llei anterior.

      • Parcial: es produeix si la nova llei només deixa sense efectes part de la llei anterior, de manera que en la resta del seu contingut serà vigent.

    6.3.2 La no retroactivitat de la llei.

    Al dictar-se una nova llei en l'ordenament jurídic es planteja la qüestió de que si aquesta llei nova només regeix pels casos posteriors a la seva vigència o també pot aplicar-se en els supòsits anteriors. (art. 1255 Codi Civil)

    El problema de quina és la llei aplicable en aquests supòsits de canvio o transició d'una llei a un altre, s'acostuma a resoldre mitjançant unes disposicions que estableix la mateixa llei nova que es diuen disposicions transitòries.

    Aquestes disposicions transitòries no poden ser infinites ni tant detalles ni casuístiques que solucionin tots els casos problemàtica, i per això existeix en l'ordenament una regla general que es la no retroactivitat de la llei (art 2.3 Codi Civil)

    6.4 L'aplicabilitat de les lleis no vigents.

    6.4.1 L'aplicabilitat de les lleis derogades. Els principis de les Disposicions Transitòries del Codi Civil.

    El supòsit normal es que únicament s'apliquen les lleis que son vigents i com hem dit les lleis tenen una vigència limitada dins un espai temporal i un determinat territori, però excepcionalment poden aplicar-se lleis que no son vigents ja sigui temporalment o territorialment.

    Temporalment: ens porta a l'aplicabilitat de lleis derogades i implica que hi ha casos en que una norma, no vigent temporalment o sigui, que ha estat derogada pot aplicar-se perquè la nova llei permet la seva vigència en determinats casos.

    Així, per exemple el mateix codi civil disposa que es aplicable de forma immediata a partir de la seva entrada en vigor, però permet en les seves disposicions transitòries que per a determinats casos s'apliqui una llei anterior ja derogada, i això es conseqüent el principi de no retroactivitat de la llei, ja que si la llei nova no s'aplica als casos anteriors, aquests es regiran per una llei antiga no derogada.

    6.4.2. L'aplicabilitat de les lleis no vigents en el territori. El conflicte de lleis.

    Es el cas en el que s'aplica una norma que no es vigent en aquest territori, o sigui, una norma estrangera. Existeixen situacions en les que existeix un conflicte de lleis internacionals donat que a un determinat cas se li pot aplicar la llei d'un altre país i aquest conflicte de lleis es resoldrà pel que disposa el Codi Civil en el seus articles del 8 al 12 i això pot determinar que la llei aplicable sigui la francesa p.ex. dins l'Estat Espanyol que malgrat no ser vigent territorialment si serà aplicable excepcionalment.

    TEMA 7: L'EFICÀCIA DE LA LLEI

    7.1 Tipus d'eficàcia

    • EFICACIA OBLIGATORIA: les lleis tenen força per obligar el seu compliment.

    • EFICACIA CONSTITUTIVA: donat que regulen part de la realitat social i atribueixen determinats efectes jurídics als fets que regulen.

    7.2 L'evitació de l'aplicació.

    7.2.1 la ignorància de la llei i l´error de dret.

    Les normes tenen eficàcia obligatòria i aquesta deriva del caràcter imperatiu del dret. Les normes son obligatòries per tothom i per tant, pel fet de que algú ignori la llei no pot excusar-se del seu compliment.

    Art. 6.1 del Codi Civil estableix que la ignorància de la llei no excusa del seu compliment. Aquest article el que pretén no es que tothom conegui la llei sinó que precisament assenyala que les normes son obligatòries independentment de si es coneixen o no.

    Cal tractar de igual mode el que ignora una llei com el que la coneix d'una forma errònia o equivocada. Així el fet que algú actuï en base a una determinada norma que coneix de forma equivocada en relació al seu contingut, existència, aplicació o interpretació no implicarà que aquesta se li apliqui com ell creu sinó com la norma es en realitat.

    Ni la ignorància de dret ni l´error de dret poden excusar el compliment de la llei.

    7.2.2 El frau a la llei

    Implica eludir el compliment de la llei i pretén aprofitar i burlar els punts febles de les normes.

    Com a exemple: L'antiga llei d'arrendaments urbans permetia als conjugues subrogar-se l'arrendament en cas de mort d'un d'ells. O sigui a través del matrimoni s'aconseguia aquesta subrogació de l'arrendament. Un frau seria casar-se amb algú que saps que està a punt de morir per aconseguir la subrogació. Aquests actes son conformes amb el text d'una norma però persegueixen un resultat contrari a la llei donat que el matrimoni no té el sentit pel qual s'està utilitzant. La finalitat d'arrendaments urbans no era la de subrogar a la persona que fa dos dies que s'ha casat amb el que ha mort, sinó subrogar l'arrendament a aquell qui havia viscut abans.

    L'acte fraudulent si es pot demostrar es nul, o sigui es manté el matrimoni però no es permetrà la subrogació.

    Requisits del frau a la llei:

    • Que l'acte sigui contrari a la finalitat de la llei.

    • Que la llei que s'utilitza de manera correcta tingui una altre finalitat.

    • Si cal o no cal actitud maliciosa expressa de qui ho fa.

    Així es considera que hagi o no intenció maliciosa aquests han de ser nuls i en canvi considera que perquè siguin nuls cal la intenció maliciosa. Art. 6.4 del Codi Civil actos que persigan la norma que se hubiere tratado de eludir ”.

    7.2.3 L'exclusió voluntària de la llei aplicable

    Només serà valida quan no sigui contraria a l'interès o l'ordre públic ni perjudiqui a tercers.

    Les parts d'un contracte si estan d'acord i sempre que les normes siguin de caràcter dispositiu poden pactar clàusules amb contingut diferent al que diu la llei. Caldrà que les normes siguin dispositives i no impositives ja que les primeres poden ser excloses de la seva aplicació per pacte entre les parts en canvi les impositives son de forçosa observació i compliment. A més aquesta exclusió no podrà fer-se sense més si no que caldrà establir clarament el règim jurídic que pacten les parts voluntàriament.

    7.3 La infracció de la norma. L'acte contra llei.

    Son els supòsits en que s'actua de forma contraria al text de la llei i en aquests casos en base al principi general de protecció de l'ordenament jurídic s'estableixen sancions derivades del seu incompliment.

    La sanció per actes que son contraris a normes de caràcter imperatiu o prohibitiu es la NUL·LITAT DE PLE DRET DE L´ACTE de manera que esdevé nul automàticament. NO produeix cap efecte i no hi ha possibilitat de subsanació.

    L'altre sanció que es menys rigorosa es la ANUL·LABILITAT , l`acte no es nul sinó anul·lable i per tant produirà efectes mentre que no es declari nul. La anul·labilitat te un termini de 4 any, després ja no es pot anul·lar.

    ELS SUBJECTES DE L'ACTIVITAT ECONOMICA PRIVADA I LA SEVA CONTEMPLACIO JURIDICA

    TEMA 8: LA PERSONA FÍSICA

    8.1 La personalitat civil

    El Dret reconeix personalitat civil a diferents objectes:

    • Persona física: tots els éssers humans

    • Persona jurídica: organitzacions humanes (SL,SA, …)

    8.1.1 Capacitat jurídica i capacitat d'obrar

    L'Ordenament Civil reconeix capacitat a la persona física de dos tipus diferents:

    • CAPACITAT JURÍDICA: que es la possibilitat de ser titular de drets i obligacions. Tota persona pel fet de ser persona té capacitat jurídica. De manera que es una qualitat essencial per a la persona.

    • CAPACITAT D´OBRAR: es la capacitat per exercitar els drets i les obligacions. Aquesta capacitat d'obrar pot ser plena o limitada. Aquestes limitacions a la capacitat d'obrar son: la primera la minoria d'edat i la segona la incapacitació.

    La falta de plena capacitat d'obrar no significa que el dret es desentengui de la protecció dels interessos i drets de la persona afectada si no que contràriament estableix institucions apropiades per tal de protegir-los.

    Pel cas de la minoria d'edat la institució protectora es la patia potestat de manera que son els pares els qui representen legalment el fill.

    Pel cas dels incapacitats es la tutela o curatela que s'exerceix a través del tutor o curador.

    8.2 L'adquisició de la personalitat

    L'art. 29 del Codi Civil estableix que el naixement determina la personalitat civil. L'article 30 complementa aquesta definició i diu quins son els requisits perquè el naixement impliqui l`atribució de personalitat.

    Exemple: un pare amb 3 fills. Si el fill 3 viu efectivament, adquirirà 1/3 de l'herència del pare, si s'atribuís directament personalitat civil al fill en el mateix moment de néixer, aquest adquiriria 1/3 de l'herència del pare i al morir el nen, aquests bens es repartirien per les regles de la successió intestada, mentre que el pare volia deixar els bens als seus fills, resultarà que aquests terç es desvia a la mare, per tant, veiem que haver atribuït personalitat civil immediat al nen ha provocat una variació en la successió del pare, i per això el dret no atribueix personalitat civil al nen fins que aquest hagi viscut 24 hores després de la mare per tal que ofereixi unes mínimes garanties de vida.

    Segons la llei, el naixement té lloc no en el moment en que el nen surt del claustre matern ja sigui natural o artificialment, sinó en el moment que es trenca el cordó umbilical.

    El “nasciturus”

    El nasciturus es la persona que ha de néixer, no té ni capacitat jurídica, ni capacitat d'obrar.

    L'art. 29.2 del Codi Civil estableix que el concebut no nascut es tindrà per nascut per tot allò que li sigui favorable. Els drets que d'aquesta manera poden atribuir-se al concebut no nascut quedaran en una situació de provisionalitat es a dir, que no es modificarà la titularitat del dret fins que el concebut adquireixi personalitat civil (art. 29+30)

    Així, si el nasciturus finalment neix amb els requisits legals dels art. 29 i 30 del Codi Civil adquirirà el dret que fins ara es trobava en situació de suspensió o provisionalitat.

    Si finalment no adquireix personalitat civil els drets continuaran en titularitat de la persona que els posseeix per tant no hi haurà transmissió.

    El “concepturus

    El Codi Civil no admet que puguin ser titulars de drets ja que faltaria el subjecte del dret. No obstant en determinats casos es permet l'atribució de drets al no concebut.

    8.3 L'edat.

    Es un element fonamental de l'ordenament jurídic en quant a l'atribució de la capacitat d'obrar a la persona.

    8.3.1 La minoritat. Les institucions de protecció del menor.

    Comporta la dependència d'una persona a aquelles que ostenten els oficis protectors com son la pàtria potestat que exerceixen els pares i en defecte d'aquells la tutela exercida per tutors.

    Aquests fet es conseqüència de que els menors d'edat tenen la capacitat d'obrar limitada i sel's considera incapaços per governar-se per si mateixos, ara bé, això no implica que el menor tingui totalment anul·lada la seva capacitat d'obrar sinó que el dret li reconeix un marge ampli d'actuació de poder i de responsabilitat.

    Així, l'art. 162 del Codi Civil diu que el menor pot realitzar per si mateix determinats actes d'acord amb la llei i les seves condicions de maduresa.

    Els menors que hagin complert 16 anys podran administrar per si mateixos els bens que hagin adquirit amb el seu treball o indústria (art.164.3 C.C.)

    Els pares no podran disposar dels drets dels que siguin titulars els seus fills, ni dels seus bens immobles excepte si tenen consentiment del menor que hagi complert 16 anys o bé si tenen autorització judicial.(art.166 C.C.)

    Es necessari el consentiment del menor que hagi complert 16 anys quan els seus pares vulguin emancipar-lo.

    8.3.2 La majoritat. La plenitud de la capacitat d'obrar.

    Arribar a la majoria d'edat significa de forma automàtica adquirir la plena capacitat d'obrar i la plena capacitat per exercir drets i obligacions així ho expressa l'art 332 del Codi Civil quan diu:

    el mayor de edad es capaç para todos los actos de la vida civil

    (excepte adopció art.175 CC; art 115 CF)

    Segons l'art 315 del Codi Civil la majoria d'edat comença als 18 anys complerts i ser major d'edat comporta l'extinció automàtica de la pàtria potestat o en el seu defecte de la tutela a que estava sotmès el menor i també implica l'adquisició de la plena capacitat d'obrar.

    8.3.3 L'emancipació.

    Emancipar significa independitzar-se de la institució de la pàtria potestat o de la tutela malgrat no haver arribat encara a la majoria d'edat.

    L'art. 323 del Codi Civil - 159 Codi de Familia estableixen que l'emancipació habilita el menor per a regir la seva persona i els seus bens com si fos major d'edat, però amb determinades limitacions.

    La capacitat del menor emancipat serà intermitja entre la del menor i la del major d'edat.

    Causes d'emancipació:

    • Emancipació per concessió dels pares: si el major esta sotmès a tutela i no a pàtria potestat l'emancipació s'anomena benefici de la majoria d'edat. Consisteix en la declaració dels pares en virtut de la qual deixen d'exercir la potestat que tenien sobre el fill que veurà ampliada la seva capacitat d'obrar. Es necessiten uns Requisits: (art. 317-318 CC)

  • El menor sigui major de 16 anys i menor de 18

  • Que aquest doni el seu consentiment.

  • Que es realitzi o be per escriptura pública davant notari o bé compareixent davant el jutge encarregat del registre civil. Aquest serà un acte irrevocable i només produirà efectes enfront tercers si la emancipació s'inscriu al registre civil.

    • Per matrimoni del menor: (art. 314,316 CC) el matrimoni produeix el dret de l'emancipació ja que el matrimoni implica la no subjecció de l'autoritat familiar i per tant comporta l'emancipació. Però existeix un problema ja que l'art 46.1 del Codi Civil (norma clau) estableix que els menors no emancipats no poden contraure matrimoni. La solució està en que l'emancipació per causa de matrimoni només pot produir-se en els casos en que el jutge hagi dispensat per justa causa el requisit de l'edat, ja que els menors de 18 anys no emancipats no es poden casar (art. 48 CC)

    • Per concessió judicial: l'art. 320 del Codi Civil diu que el jutge podrà concedir l'emancipació dels fills majors de 16 anys que la sol·licitin prèvia audiència del s pares. Es poden donar tres casos:

  • En primer cas, quan el que exerceix la pàtria potestat contrau noves núpcies o conviu maritalment amb una persona diferent del progenitor.

  • En segon cas, quan els pares visquin separats

  • En tercer cas, quan existeix qualsevol causa que obstaculitzi greument l'exercici de la pàtria potestat

  • L'article 321 del Codi Civil preveu efectivament l'emancipació judicial dels qui estan sotmesos a tutela i no pàtria potestat, i també requereix que siguin majors de 16 anys, però no demana els requisits anteriors.

    8.4 La incapacitaciò.

    Es la màxima limitació de la capacitat d'obrar d'una persona i s'estableix a través d'una sentencia judicial. El fonament de la incapacitació es:

  • La finalitat de protecció de la persona

  • L'absència de discerniment (coneixement de l'individu.

  • En quan a la finalitat de protecció direm que donada la situació personal de l'individu que afecta el seu propi autogovern resulta necessari un control per tal de protegir-lo tant dels seus propis actes com els del terceres persones. Per això, tenim dos institucions protectores de l'incapacitat:

  • La tutela que s'exerceix a través del tutor, per als casos mes greus d'incapacitació i per això el tutor actua totalment com a representant legal de l'incapacitat i a més administra el seu patrimoni.

  • La curatela que s'exerceix a través del curador, que s'estableix per als casos més lleus d'incapacitació i complementa i ajuda l'incapacitat sense ser el seu representant legal i sense poder administrar el seu patrimoni.

  • Serà la sentencia judicial la que declari la incapacitació i la que estableixi quina institució protectora es la més convenient.

    Si les circumstancies de l'incapacitat varien pot modificar-se l'institució protectora o inclús extingir-se i desaparèixer.

    En quan al segon fonament, l'absència de discerniment , existeix una manca de capacitat natural.

    Anteriorment l'ordenament regulava les causes de forma específica i deia:

    • La demència

    • La sordo-mudesa acompanyada de no saber llegir ni escriure

    • ...

    Per això actualment no es tipifiquen (detallen) de forma específica les causes d'incapacitació, sinó que l'art. 200 del Codi Civil diu amb caràcter genèric:

    “Son causas de incapacitación las enfermedades o deficiencies persistentes de caracter físico o psíquico que impidan a la persona governar-se por si misma”

    De manera, que serà fonamental definir si la malaltia permet a la persona governar-se o no per si mateixa.

    L'art. 201 preveu que puguin ser declarats incapacitats els menors d'edat si es troben en la causa de l'art. 200 i es preveu que la malaltia continuarà a la majoria d'edat, en aquest cas en lloc de tutela o curatela podrà prorrogar-se la pàtria potestat (art. 184 Codi Familia).

    Per tant podem dir que quan parlem d'incapacitat no podem generalitzar, cada cas haurà de ser tractat concretament i les decisions es prendran per un jutge.

    8.5 L'extinció de la personalitat. La mort i la declaració de mort.

    L'art. 32 del Codi Civil diu que la persona civil s'extingeix per la mort de la persona, que s'inscriurà al registre civil, al marge de l' inscripció de naixement, aquesta donarà fet de la data, l'hora i el lloc en que es produeix la mort.

    Ara bé, en determinades ocasions existeix incertesa sobre la mort d'una persona.

    • Desaparició d'una persona sense tenir notícies

    • Pas d'un determinat període de temps a partir de la desaparició o últimes notícies rebudes.

    Aquest termini varia segons les circumstancies (art. 193-194 Codi Civil):

  • 10 anys desde las últimes noticies rebudes o a falta d'aquestes de la seva desaparició.

  • 5 anys si la persona desapareguda es major de 75 anys.

  • Coma tercer lloc si es tracta d'una determinada situació de risc els terminis es reduiran de forma corresponen.

  • La declaració de mort es a iniciativa de la persona interessada o a iniciativa del ministeri fiscal, no existeix ningú obligat a demanar la declaració de mort d'algú, perquè aquesta no afavoreix a la persona que es declara mort.

    Aquest procediment culmina amb un auto (sentencia) judicial per que es declara la data en la qual un individu a mort.

    Efectes de la declaració de mort:

  • Fixació de la data en que es presumeix que ha tingut lloc la mort.

  • L'extinció de determinades relacions jurídiques

  • Dissolució del matrimoni.

  • L'obertura de la successió del declarat mort, fonamental pels interessos que a la practica provoca. Aquests efectes son limitats perquè es preveu la possibilitat de que la persona declarada morta torni i així, els hereus no poden disposar a títol gratuït fins passat un període de 5 anys desde la mort.

  • Si la persona declarada morta apareix, es revocarà la declaració de mort i aquesta revocació té efectes desde que apareix:

  • Pel que fa al seu patrimoni, convertit en herència, l'art. 197 del Codi Civil estableix que recobrarà els seus bens en l'estat en que es trobin i si s'han alienat tindrà dret als diners rebuts o als bens que s'hagin adquirit amb aquests diners.

  • En quan el matrimoni, serà vàlid el segon, perquè el primer amb la declaració de mort s'ha extingit, i en tot cas es el cònjuge qui té possibilitat de decidir.

  • 8.3 Les relacions paterno - filials

    Aquestes es basen en l'institució protectora del pare i la mare que tindran una representació legal dels seus fills menors. Té un doble contingut:

    • Personal

    • Patrimonial

    L'art. 154 del Codi Civil ens dius que els pares en quan a personal han de :

  • Vetllar per ells

  • Alimentar-los

  • Educar-los

  • Tenir-los en la seva companyia

  • Donar-los formació integral.

  • En la vessant patrimonial els pares han de representar i administrar els seus bens.

    Art. 143 i següents del Codi Civil equivalents al art. 154 i següents del Codi de Familia de la Legislació Catalana.

    L'exercici de la pàtria potestat correspon al pare i a la mare.

    Extinció de la pàtria potestat:

    • Majoria d'edat

    • Emancipació (qualsevol tipus)

    • Per mort o declaració de mort del fill

    • Per mort o declaració de mort dels pares ( si moren els dos s'exigirà el nomenament d' una institució protectora “tutor”)

    8.8 El parentiu

    Esta regulat als art. 915-920 del Codi Civil i aquests estableixen que la proximitat de parentiu es determina pel nombre de generacions, de manera que cada generació forma 1 grau.

    Podem diferenciar el parentiu en línia directa, constituïda per graus existents entre persones que descendeixin l'una de l'altre. Així el fill dista del pare un grau, el net i l'avi dos graus...

    El parentiu en línia col·lateral, constituïda per graus existents entre persones que no descendeixen l'una de l'altre però que procedeixen d'un tronc comú ( germà, tiet, cosí , nebot...)

    El sistema de contar graus en línia col·lateral serà pujar fins al tronc comú i després baixar fins a la persona en qui es fa el còmput (estudi). Així, entre germans tenim 2 graus, 3 amb els tiets i 4 amb els cosins germans.

    El parentiu pot tenir diferents orígens:

  • Per consanguinitat: els uneix un vincle de sang

  • Per afinitat: no existeix aquest vincle de sant (marit de la nostra germana)

  • Per adopció: al que es dona un tracte idèntic al biològic.

  • TEMA 9 : EL MATRIMONI

    9.1 El sistema matrimonial

    El sistema matrimonial son les normes que disposen quines han de ser les formes del matrimoni per tal de que tingui eficàcia jurídica. Formes reconegudes:

    • Forma matrimonial estatal o civil

    • Tenim dos formes no estatals però si reconegudes:

  • La religiosa (art. 59-60 CC) només es deixa a la forma religiosa la determinació de la forma de prestació del consentiment perquè el fons, o sigui, els requisits per consentir, la capacitat, dels contraents... es regiran per la legislació civil. Aquest control del fons es fa al moment en que el matrimoni s'inscriu al registre civil.

  • La denominada “Lex Loci” que significa Ley del lugar. Significa que es la llei del lloc on es celebra l'acte. Els requisits de fons es regiran per la legislació civil estatal i la forma podrà ser la de la “Lex Loci” ( per exemple un matrimoni a Itàlia entre 2 espanyols lex loci italiana). La forma podrà ser també l'espanyola si el matrimoni es fa davant un funcionari diplomàtic o consulat.

  • 9.2 Els efectes personals del matrimoni.

    La Igualtat, que tradicionalment no existia donat que la dona quedava sota la potestat de l'home i posteriorment amb les reformes del 75 i 81 aconsegueix que es reformin alguns articles i diguin:

    art. 66 CC

    “ el marido y la mujer son iguales en derechos y deberes”

    art. 32 CE

    “El hombre i la mujer tienen derecho a contraer matrimonio en plena igualdad jurídica”

    Efectes personals: el matrimoni no modifica la capacitat d'obrar de la persona i cap dels conjugues pot atribuir-se la representació legal de l'altre si no li ha estat atribuïda.

  • Efecte familiar: existirà igualtat jurídica dels conjugues respecte dels fills comuns (art. 54 CC equivalent 137 CF)

  • Efecte patrimonial: es nula qualsevol pacte o estipulació que limiti la igualtat de drets entre conjugues (art. 59-60 CC)

  • Efectes legals del matrimoni: son els drets i deures que crea el matrimoni pels conjugues (art. 67-68 CC)

    • Deure de respecte mutu

    • Deure d'actuar en interès de la familia

    • Deure d'ajuda i suport mutu

    • Deure de convivència

    • Deure de guardar-se fidelitat

    Efectes en la nacionalitat i veïnatge civil: en quan a nacionalitat anteriorment la dona per matrimoni adquiria la nacionalitat del marit, això es modifica a l'any 82 de manera que el matrimoni ja no implica canvis en la nacionalitat. En quan a veïnatge civil abans del 90 les dones adquirien el veïnatge civil del marit pel matrimoni, però desprès del 90 el matrimoni ja no afecta el veïnatge civil.

    Efectes en el domicili: es necessària l'existència d'un domicili conjugal i això deriva del deure de convivència. Per fixar el domicili s'hauria de fer per acord, però per defecte d'acord ho decidirà el jutge.

    9.3 Nul·litat, separació i divorci.

    La nul·litat: la declaració de nul·litat del matrimoni té en compte l'acte de celebració i la seva regularitat o no segons si es compleixen els seus requisits. La nul·litat del matrimoni implica que aquest ha nascut amb uns defectes estructurals que impliquen la no validesa del matrimoni i per tant aquest mai ha produït efectes.

    Causes de nul·litat (art. 73CC):

  • El matrimoni celebrat sense consentiment matrimonial (edat.

  • El matrimoni celebrat entre les persones contemplades als art. 46-47 CC, excepte en els casos de dispensa de l'art. 48 CC.

      • Menors no emancipats prèviament

      • Casats

      • Parents en línia recta de consanguinitat o adopció

      • Col·laterals fins al 3er grau

      • Mort dolosa del cònjuge (l'amant mata el cònjuge i vol casar-se amb la vídua)

  • El que es contregui sense la intervenció del jutge, alcalde o funcionari que l'ha de celebrar, o sense testimonis. També existeix aquesta causa si malgrat que hi hagi aquestes persones, no siguin competents o existeix en ells un vici de la voluntat (alteració).

  • El matrimoni celebrat per error en la identitat de la persona o en una de les seves qualitats personals que per la seva entitat o importància van ser determinants en la prestació del consentiment. Han de ser de rellevant identitat i existir en el moment de contraure matrimoni encara que es desconeguessin. Si aquest tipus de malaltia apareix amb posterioritat ja no serà causa de nul·litat (bessons, fer-se passar per una altre persona, qualitats que d'haver-se sabut no hagués consentit).

  • El matrimoni que s'ha contret per coacció o per amenaça greu, tan psíquica con física.

  • La separació: No dissolt el matrimoni. Deixa en suspensió el deure de convivència dels conjugues, per tant es produeix la suspensió de la vida en comú, sense infringir l'art. 68 del CC que es qui diu que han de conviure junts, tota la resta continua igual, excepte altres deures com la fidelitat o el deure de socors mutu, també té com a conseqüència efectes successors i efectes en relació al règim econòmic matrimonial.

    La separació pot ser:

  • Separació judicial: que es aquella que es produeix amb la intervenció del jutge.

  • Consensuada o de mutu acord, regulada a l'art. 81 CC, per acord dels conjugues, ja sigui perquè tots 2 ho demanen o perquè ho demana 1 en consentiment de l'altre. No cal que existeixi una causa de separació, però si 2 requisits imprescindibles.

      • Que hagi transcorregut un any mínim de matrimoni

      • Cal acompanyar a la demanda d'un conveni regulador, que regula l'exercici de la pàtria potestat, la custodia, el regim de visites del fills, l'existència o no de pensions pel cònjuge o fills, l'ús de la vivenda conjugal...

  • Unilateral: separació no consensuada, malgrat no existir acord entre els cònjuges, pot tenir lloc la separació si un dels conjugues està incurs o immers en una causa legal de separació prevista a l'art 82 CC.

  • Son causes de separació unilateral:

    • Abandonament injustificat de la llar

    • Infidelitat conjugal

    • Conducta injuriosa o vexatòria (humiliant)

    • Qualsevol altre violació greu o reiterada dels deures conjugals

    • La violació greu o reiterada dels deures de respecte dels fills comuns o dels fills de l'altre que convisquin a la llar familiar

    • Condemna a una pena de privació de llibertat per un temps superior a 6 anys

    • L'alcoholisme, la toxicomania i les pertorbacions mentals, sempre que aquestes obstaculitzin o impedeixin la convivència amb el cònjuge o la resta de la familia.

    • Cessament efectiu de la convivència conjugal durant 6 mesos si la separació de fet ha estat consentida per tos dos

    • Cessament efectiu de la convivència durant 3 anys quan la separació no es consentida

    • Les causes de divorci dels art. 83.3 CC, 83.4 CC i 83.5 CC, si be, únicament te sentit la del cessament de la convivència durant 2 anys a partir de la declaració d'absència legal.

  • Sense intervenció judicial: que es la que coneixem com a separació de fet. Els conjugues igualment deixen de viure junts. Té efectes successores i en relació al règim econòmic matrimonial. Serveix com a punt de partida per demanar la separació judicial. Els requisits son :

    • El cessament de la convivència

    • La voluntat d'un d'ells o tots dos d'extingir la convivència conjugal

    El Divorci: Es una causa de dissolució del matrimoni junt a la mort i la declaració de mort. La dissolució del matrimoni implica que el matrimoni estava vàlidament constituït i per tant mentre no es produeix el divorci, el matrimoni si que ha produït efectes.

    El divorci s'aconsegueix mitjançant sentencia judicial obtinguda a instància d'un o tots dos dels cònjuges en base a una causa legal determinada:

  • El transcurs de 1 anys ininterromput desde la interposició de la demanda de separació per mutu acord, si aquesta es va interposar desprès d'un any de matrimoni.

  • El transcurs de 1 any desde la demanda de separació que no es de mutu acord un cop es ferma la resolució que estima la demanda o si al passar aquest plaç, no existeix resolució en primera instància.

  • El transcurs de 2 anys ininterromputs desde que cessa efectivament la convivència conjugal quan:

  • existeix prèvia separació de fet

  • ja es ferma la resolució judicial de separació.

  • S'ha declarat l'absència legal d'uns dels conjugues

  • Existeix una separació de fer no lliurement consentida, però el demandant del divorci acredita que la va imposa perquè en aquell moment l'altre estava incurs a causa legal de separació.

  • El cessament efectiu de la convivència durant un mínim de 5 anys a petició de qualsevol dels cònjuges.

  • La condemna en sentencia ferma per atemptar contra la vida del cònjuge, ascendents o descendents. (maltractaments)

  • 4. El règim econòmic del matrimoni

    L'efecte patrimonial més important del matrimoni es la necessitat d'establir una regulació respecte de la economia familiar per tal de resoldre qüestions com:

    • A qui pertanyen els béns que cada cònjuge tenia abans del matrimoni?

    • A qui pertanyen els béns que cada cònjuge obté amb el treball durant el matrimoni?

    • Com s'ha de contribuir a les despeses familiars?

    • Com s'han d'administrar els béns?

    4.1 Els capítols matrimonials

    Si les parts han pactat determinat règim econòmic matrimonial en capítols matrimonials regirà aquest pacte. (els capítols matrimonials es poden fer abans o desprès del matrimoni)Però si es fan capítols matrimonials abans del matrimoni el Codi Civil estableix que només seran vàlids si contreuen el matrimoni dins de l'any següent.

    En defecte de pacte (les capitulacions matrimonials, per ser valides hauran de constar en escriptura pública davant notari) tant el Codi Civil com el Codi de familia preveuen un règim econòmic matrimonial supletori que regirà en defecte de capítols.

  • En cas de veïnatge civil comú (estatal):

      • Així el Codi Civil diu que els matrimonis amb veïnatge civil comú tenen com règim econòmic supletori el de ganancials (art. 1316 CC).

      • La legislació civil catalana estableix que els matrimonis amb veïnatge civil català tenen com a règim econòmic supletori el de separació de béns (art. 10 CF).

  • En cas que els cònjuges tinguin diferent veïnatge civil el règim econòmic supletori serà:

    • El corresponent al veïnatge civil comú dels cònjuges al casar-se.

    • El veïnatge civil i la residència habitual de qualsevol d'ells escollida en document públic.

    • La llei de la residència habitual comú immediatament posterior al matrimoni.

    • La llei del lloc de celebració del matrimoni.

    Encara que varií el veïnatge civil el règim econòmic matrimonial no canvia a no ser que ho pactin en capítols matrimonials. El veïnatge civil si pot variar en funció d'on vagis a viure (als 2 anys si ho demanes i als 10 anys encara que no ho demanis)

    4.2 Les normes generals, relatives al règim econòmic matrimonial, de caràcter imperatiu.

    Existeixen unes normes generals relatives també al règim econòmic matrimonial de caràcter imperatiu i que són obligatòries sigui quin sigui el règim econòmic matrimonial.

    • Els béns dels cònjuges estan subjectes amb igualtat a l'aixecament de les càrregues del matrimoni. (art. 1318 CC)

    • Qualsevol cònjuge pot realitzar actes d'administració i disposició relatius a les necessitats ordinàries de la familia. (art. 1319 CC)

    • Per disposar dels drets sobre la vivenda conjugal, encara que aquesta pertanyi a un dels dos cònjuges necessitarà el consentiment de l'altre.(això passa també amb les parelles de fet, art. 1320 CC, art. 9CF i art. 11 i 28, unions estables heterosexuals i homosexuals )

  • Els diferents règims econòmics matrimonials.

  • Per tal de donar resposta a totes aquestes qüestions existeix el règim econòmic matrimonial. Estudiarem dos tipus de règims. Això ens ho resolen els art. 1346-1347 CC. El 1346 ens diu quins són els béns privatius de cada cònjuge i el 1347 ens diu quins són els béns que formen el patrimoni comú.

  • El règim econòmic matrimonial de separació de béns

  • Aquest règim econòmic matrimonial comporta l'existència de dos patrimonis, donat que cada cònjuge conserva la propietat dels seus béns.

  • El règim econòmic matrimonial de ganancials.

  • Aquest règim econòmic matrimonial comporta l'existència de tres patrimonis separats. Un serà el privatiu d'un dels cònjuges, un altre de privatiu d'un altre i un tercer patrimoni que és comú a tots dos cònjuges (al 100 % ).

    L' art. 1346 CC

    Són béns privatius:

    • Els béns i drets que els hi pertanyien al començar la societat.

    • Els que adquireixen desprès per títol gratuït. (donacions, successions)

    • Els adquirits a costa o en substitució de béns privatius.

    • Els adquirits per dret de retracte pertanyent a un sol dels cònjuges. (dret a adquirir un bé de forma preferent davant un tercer)

    • Els béns i drets patrimonials inherents a la persona i els no transmissibles entre vius.

    • El recerciment (indemnització) per danys a un dels cònjuges o als seus béns privatius. (accident, danys als béns)

    • La roba I objectes d'ús personal que no siguin d'extraordinari valor.

    • Els instruments necessaris per l'exercici de la professió o ofici, excepte si la empresa és comú.

    L' art. 1347 CC

    Són béns ganancials:

    • Els obtinguts del treball o indústria de qualsevol dels cònjuges.

    • Els fruits, les rendes o interessos que produeixin tant els béns privatius com el béns ganancials.

    • El adquirits a títol onerós, si es paga amb béns comuns.

    • Els adquirits per un dret de retracte comú.

    • Les empreses fundades durant el matrimoni a expenses del patrimoni comú.

    TEMA 10: CONCEPTES FONAMENTALS DEL DRET DE SUCCESIONS

    10.1 L'herència i la successió per causa de mort.

    Al morir una persona, els seus bens i drets perden el seu titular. L'important serà determinar quines persones son les que hereten o succeeixen el titular mort i si el causant en vida es plenament lliure per designar-los o contràriament, ha de tenir present a determinades persones a qui la llei els atribueix “forçosament” la condició de successors.

    Els successors dels difunts, no adquiriran només els seus bens i drets (Actiu) sinó també els deutes i les obligacions (passiu) del causant.

    10.2 La successió voluntària.

    Es la successió que es regeix per les regles establertes pel causant al testament.

    10.2.1 El testament: els seus aspectes fonamentals.

    El testament es el document en que una persona disposa per després de la seva mort dels seus bens i així, l'instrument que utilitza el causant per donar a conèixer la seva darrera voluntat.

    Característiques testament:

    • Es essencialment revocable ja que el testament expressa la voluntat del testador i si aquesta varia, sempre pot redactar un nou testament que automàticament revocarà l'anterior de manera que el testament vàlid sempre es l'últim.

    • Es un acte de caràcter personalissim, es adir no pot realitzar-se a través d'un mandatari, apoderat o representat. Tampoc es permet el testament mancomunat, es a dir junt, per exemple un matrimoni.

    • Es un negoci jurídic formal o solemne ja que la llei demana el compliment de determinats requisits de forma i solemnitat per tal d'aconseguir que la voluntat del causant quedi perfectament expressada.

    10.2.2 Les formes testamentàries.

    Els testaments son de 3 classes diferents (art.101-121 CS) :

  • Testament holograf: Es poc habitual. Es aquell testament que esta redactat directament de ma i lletra del testador i signat per ell, que ha de ser major d'edat. (art. 120-121 CS). Perquè sigui vàlid es requereixen uns requisits:

      • Expressió de lloc, any mes i dia

      • Escrit i signat a ma pel testador

      • Si conte paraules ratllades, afegides.. les ha de salvar amb la seva signatura.

      • S'ha de presentar davant jutge perquè comprovi l'autenticitat durant els 5 anys desprès de la mort.

  • Testament obert: Es aquell pel que el testador expressa la seva voluntat davant les persones que han d'autoritzar l'acte que queden assabentades del seu contingut. Coneixent el testament obert notarial el mes freqüent, en el que el testador compareix cavant notari, li expressa la seva darrera voluntat i el notari la recull en una escriptura pública que signa el testador.

  • Testament tancat: Poc habitual. El testador entrega a les persones que han d'autoritzar l'acte un sobre que conté la voluntat testamentària.

  • 10.2.3 El contingut patrimonial del testament. Hereu i legatari.

    El contingut patrimonial consisteix bàsicament en designar els successors del testador per al moment en que mori. El contingut d'aquesta designació pot ser de diferents tipus:

  • Designació amb caràcter universal, es adir, la designació o institució d'un hereu en els testaments. Consta “institueixo hereu universal de tots els meus bens i drets a ............” També té caràcter universal a aquells que s'institueix mes d'un hereu.

  • Designació de caràcter particular, els llegats, que son disposicions que el causant fa en favor d'algú, atorgant-li un bé concret. El contingut de la designació ja no és universal, sinó que es concret i específic. P.ex. llego l'apartament de cambrils a la meva cosina Rosa.

  • Aquests dos tipus de designacions no son incompatibles, es més a Catalunya l'institució d'hereu es absolutament imprescindible, de manera que si no instituïm hereu l'article no serà vàlid (art. 125.3 CS) Son compatibles perquè mes d'instituir un hereu universal, que serà aquell que rebi tots els nostre bens, podem designar un legatari per un bé determinat, de manera que aquest bé no el rebrà l'hereu. L'exigència de l'institució d'hereu a Catalunya impedeix que el testador pugui distribuir tots els seus bens en llegats.

    Les diferencies essencials entre hereu i legatari son:

    • El contingut de la disposició.

    • La diferencia fonamental es que l'hereu es fa càrrec del passiu de l'herència i en canvi, el legatari, en cap cas assumirà el pagament de deutes o obligacions, només rep beneficis.

    L'encarregat d'entregar els llegats als legataris es l'hereu, per això, podem dir que els llegats graven a l'hereu, ja que es aquest que està obligat a la seva entrega i compliment (art. 136 CS)

    Hereu en cosa certa:

    En determinats casos la distinció entre l'institució d'hereu universal i el legat no es clara i així, per ex. L'art 138 CS resol un cas que es presenta en principi com a contradictori, es el cas de l'institució d'hereu que té com a objecte una cosa determinada “institució d'hereu en cosa certa”. La contradicció es dona entre el caràcter universal de l'institució d'hereu i el caràcter particular de la cosa certa.

    El Codi de Successions ho resol aplicant el principi de mantenir en tot el possible la voluntat manifestada pel testador, evitant la successió intestada. Així, si tenim un hereu en cosa certa que concorre amb un hereu universal, el primer serà el legatari, i si tenim un o més d'un hereu en cosa certa, sense institució d'hereu universal, el primer respecta de la cosa certa serà prelegatari i respecte de la resta serà hereu universal únic o a parts iguals si son més d'un.

    Hereu en usdefruit:

    Un altre cas contradictori es l`institució d'hereu en usdefruit, on entren en contradicció la universalitat del títol d'hereu i la particularitat del títol d'usdefruit, i que l'art.140 CS resol amb el mateix criteri que ho fa per a l'hereu en cosa certa.

    10.2.4 La Successió contractual

    Malgrat que la forma usual d'ordenar la successió tingui un caràcter individual i es manifesti mitjançant l'elaboració unilateral d'un testament per part del causant, pot succeir que l'ordenació sigui bilateral o inclús pot tenir més de dos parts.

    Aquest successió s'anomena contractual i es produeix quan l'ordenació del fenomen hereditari es produeix total o parcialment per mitjà d'un contracte.

    L'efecte substancial d'aquests contracte es purament successoris i té per finalitat ordenar la successió de manera vinculant per les parts.

    P. ex: 2 persones pacten en un contracte que el que sobrevisqui a l'altre el succeirà, o pacten que l'hereu d'un d'ells o de tots dos serà un tercer.

    El pacte té caràcter irrevocable a diferencia del testament.

    El codi de successió anomena aquest tipus de successió “heretament” ( art. 67 i 3 CS).

    Preval sobre el testament perquè s'ha fet amb mes d'una persona, es un pacte, no es individual, es una institució contractual d'hereu.

    Només es pot establir als capítols matrimonials.

    10.3 La successió forçosa: Les llegítimes.

    Existeixen determinats parents a qui el testador ha de reconèixer determinats drets successoris, la part de l'herència que forçosament s'ha de respectar a favor d'aquests parents s'anomena legítima i per això, els seus beneficiaris sel's anomena legitimaris.

    Legitimaris segons el Codi de Successions (art.352-353):

  • Els fills, tan adoptius, com no matrimonials, del causant per dret propi i els seus descendents per dret de representació (quan els fills han premort al causant).

  • Si no hi ha descendents en dret a la legítima son legitimaris el pare i la mare per meitats. En cas de que falti un d'ells per haver premort, el legitimari serà el que quedi.

  • A Catalunya no hi ha mes legitimaris i la llegítima es ¼ part de l'herència.

    Legitimaris segons el Codi Civil:

  • Els fills i descendents als que correspon forçosament 2/3 parts de l'herència.

  • En defecte d'aquests els pares i ascendents. Als que correspon ½ de l'herència excepte si existeix també el cònjuge vidu del causant, ja que en aquest cas, la legítima dels pares i ascendents es redueix a 1/3.

  • Al cònjuge vidu, que sempre és legitimari. Tenim diferents opcions:

  • Si concorre amb fills i descendents li correspon l'usdefruit de 1/3 de l'herència

  • Si concorre amb pares i descendents, en aquest cas tindrà l'usdefruit de la meitat, ½ de l'herència.

  • Si es l'únic legitimari tindrà l'usdefruit de 2/3 de l'herència.

  • Preterició (art. 367 CS):

    Parlem de preterició en els casos que el causant testador no ha previst al testament la legítima per als legitimaris. Poder parlar de 2 tipus:

  • Preterició intencionada: es adir, aquella que es produeix no de manera involuntària, sinó que el testador fa omissió voluntària i intencional a l'hora de fer testament del legitimari amb dret a la llegítima.

  • Preterició errònia: que es produeix quan l'omissió del legitimari no es voluntària. P.Ex desconeix que te un fill.

  • Conseqüències:

    La conseqüència de la Preterició intencionada es la possibilitat del legitimari de reclamar el que per llegítima li correspon.

    La conseqüència de la Preterició errònia, és la possibilitat que el legitimari reclami la nul·litat del testament.

    L'oblit d'un legitimari al testament pot estat justificat, hi poden haver causes, per tant es considera desheretament (art. 368 - 369 CS)

    El Desheretament es ometre la legítima justificant, al·legant una causa de l'art. 370 CS.

    Càlcul de la legítima i inoficiositat legitimaria.

    La quantia de la legítima es ¼ part de la xifra que resulta de sumar l'actiu hereditari, restar el passiu i afegir bens donats en vida pel testador (art.355 CS) , per tant diem que la base de càlcul de la legítima no es una base real, sinó que es fictícia i el motiu de fer-ho, es la protecció del legitimari en front d'un excés de donacions i disposicions gratuïtes que el causant ha fet en vida, i que efectivament perjudiquen el seu dret com a legitimari.

    Si la quantia d'aquestes donacions es tan elevada i el valor real de l'herència tant reduït que no s'ha respectat la legítima, en aquest cas parlem de donacions inoficiosas (art. 373 CS) que podran ser reduïdes pel legitimari fins que es cobreixi el valor que per legítima li correspon. Per la mateixa raó, poden ser reduïts també els legats disposats pel testador al testament.

    Es redueix en proporció (art 374 CS)

  • Llegats i donacions per causa de mort.

  • Donacions primer les mes recents, i si no consta la data a prorrata (proporcionalment)

  • Conclusions:

  • Es considera inoficiositat, tot allò que vulnera la llegítima.

  • Es poden fer donacions sempre que no vulnerin la llegítima.

  • La llegítima es obligatòria

  • Permet reduir les donacions i llegats.

    Es calcula en una base fictícia

    Legitima = 225 Legitima = 50

    En el primer cas no es respecta la legítima perquè no hi ha suficient,

    en el segon cas si es respectada

    11.4 LA SUCCESSIÓ INTESTADA.

    La Successió intestada regeix per al cas que no s'hagi atorgat ni testament ni heretaments (capítols matrimonials) i en aquest cas es la llei qui determina la persona o persones que seran hereus del causant.

    També anirem a la successió intestada en casos en que malgrat existeixi testament, aquest no sigui vàlid per alguna causa, així com els casos en qui ha estat designat hereu testamentari, repudiï l'herència.

    Segons el Codi Civil:

  • La successió correspon en primer lloc a la línia recta descendent.

      • Si només hi ha fills l'herència es dividirà entre ells per parts iguals, es a dir, per caps. Si a més de fills hi ha nets, els nets no hereten si el fill es viu.

      • Si existeixen fills hi altres descendents en línia recta, de fills que hagin mort, els nets hereten el que corresponia al seu difunt pare per estirps i per dret de representació.

      • Si tots els descendents son nets o besnéts, heretaran per estirps i per dret de representació.

  • A manca de fills i descendents, hereten els ascendents.

    • Si el causant té pare i mare aquests heretaran cadascú la meitat de l'herència.

    • Si només viu un dels dos, aquest tindran dreta a tota l'herència (no hi ha dret de representació en línia ascendent)

    • Si no viuen els pares, heretaran els avis i la meitat de l'herència serà per la línia paterna i l'altre meitat per la línia materna, i dins de cada línia es reparteix per caps.

    • Si tampoc hi ha avis, heretaran els besavis de la mateixa manera.

  • Si no existeixen ni descendents ni ascendents la integra de l'herència correspondrà al cònjuge vidu (sinó esta separat)

  • En defecte de tots els anteriors, heretaran els parents en línia col·lateral, que son germans, nebots i en últim terme cosins germans (màxim per poder entrar en la successió intestada 4art. grau)

    • Els germans hereten per parts iguals.

    • Si ha mort algun germà, els nebots heretaran per dret de representació la part que corresponia al seu pare, es a dir per estirps.

    • Si no hi ha germans ni nebots, heretaran els cosins germans per caps.

  • A manca de parents i familiars, heretarà l'estat, que destinarà els seus bens segons disposa l'art. 956 CC.

  • Segons el Codi de Successions (art.322 i següents):

  • Fills del causant i els seus descendents per dret de representació. Si aquests concorren amb cònjuge vidu segons l'art. 330 del CS correspon a aquest l'usdefruit de tota l'herència.

  • Si no existeixen fills ni descendents, heretarà el cònjuge.

  • A falta dels anteriors, heretaran el pare i la mare a parts iguals, si només existeix un d'ells, aquest succeeix en tota l'herència.

  • A falta de pare i mare heretaran els altres ascendents, meitat línia materna, meitat línia paterna i dintre de cada línia per caps.

  • A falta dels anteriors heretaran parents col·laterals ( germans, nebots i cosins fins al 4art grau)

  • La Generalitat.

  • 10.5. Les Substitucions.

    El Codi de Successions preveu diferents tipus de substitucions, però n'estudiarem 2:

    • Substitució vulgar: permet al testador assegura el compliment de la seva voluntat i evitar haver de recórrer a la successió intestada. El testador institueix un hereu, però assenyala que aquest queda substituït vulgarment per un altre per al cas que no pugui o no vulgui ser hereu, el primer hereu instituït. Entenem que no podrà, en els casos d'indignitat successora i premoriencia i no voldrà en cas que renunciï (repudiació). A la practica sempre es recomanable la previsió d'un substitut vulgar i més en els casos de persones separades o divorciades que en cap cas desitgen que el seu patrimoni acabi en la familia de qui s'ha separat o divorciat (art. 167 CS)

    Si A arriba a ser hereu, mai s'aplicarà la substitució vulgar prevista pel testador i per tant B no arribarà a succeir, B només succeirà al causant en cas que A no hagi arribat a ser efectivament hereu per no poder o no voler.

    • Substitució fideicomisaria: en aquest cas el testador el que fa es preveure hereus successius, de manera que institueix un primer hereu anomenat hereu fiduciari i disposa un cop passat un determinat temps (substitució fideïcomisari a termini) o per al cas de complir-se una condició (substitució fideïcomisaria condicional) l'herència la rebrà el substitut fideïcomisari prèvia la retenció per part de l'hereu fiduciari de la “Quarta Trebel·liànica (Art. 229 CS) (Art. 180 i següents del CS).

    Diferencia entre Substitució vulgar i substitució fideïcomisaria:

    “IUS TRANSMISIONIS” (Dret de Transmissió).

    Si l'instituït hereu mort després del causant pro sense haver acceptat ni repudiat la seva herència, el dret a acceptar o repudiarà l'herència de A, passa per dret de transmissió als hereus de B (no descendents).

    El dret a acceptar l'herència de A, forma part integrant de l'herència de B, així, els hereus de B, si accepten l'herència de B, podran acceptar o repudiar la de A, en canvi, si els hereus de B repudien l'herència de B, ja no tenen possibilitat d'exercitar el dret a acceptar o repudiar l'herència de A.(art. 29 CS)

    TEMA 12: LES SITUACIONS JURÍDIQUES SUBJECTIVES

    12.1 La Relació Jurídica

    La Relació Jurídica ordena les diferents situacions subjectives en les que es troben entre si varies persones, atribuint a aquestes un conjunt de drets i deures.

    La Relació jurídica es sempre una relació personal i es estrictament jurídica per estr regulada per l'ordenament jurídic.

    Els elements que composen la relació jurídica son:

    • Primer les persones, que son els subjectes entre els que es produeix la relació (no entre persona i cosa que serien drets reals). Dins d'aquest primer element tenim:

  • Posició jurídica activa: representada per l'individu o la persona que es titular d'un dret subjectiu o personal, en front de l'altre persona. P.Ex.: en una rel. Jurídica que fos un deute, dret de crèdit, la posició jurídica activa es el creditor.

  • Posició jurídica passiva: esta representada per l'individu respecte al qual es té un dret i per tant queda subordinat o obligat o subrogat al que té el dret.

    • El segon element es l'objecte, que no és més que el negoci jurídic que vincula a les parts (un deute, compra-venda, lloguer...)

    • Com a últim element, es el contingut que son els drets i els deures que tindran entre ells respectivament, cadascun en front l'altre.

    12.2 El dret Subjectiu.

    En quan al Dret subjectiu, també anomenat dret personal, es aquell que ostenta jurídicament una persona i que obliga jurídicament a un altre persona.

    Serà un dret personal per exemple el dret del creditor a reclamar el deute al deutor, dret que té l'arrendador a cobrar la renda de l'arrendatari, dret del comprador a rebre la cosa per part del venedor.

    12.2.2 Abús de dret.

    L'ordenament jurídic reconeix i protegeix els drets personals o subjectius que una persona pugui ostentar en front un altre i permetent sempre, l'exercici d' un dret quan aquest es abusiu, i per tant, perjudica els interessos de terceres persones.

    P. Ex.: La sentencia del Tribunal Suprem de l'any 1994 que tractava el cas que una companyia mercantil tenia autorització per extreure sorra d'una platja per efectuar una obra. Aquesta companyia no te en compte que molt a prop de la platja hi havia un central tèrmica que va resultar perjudicada per les grans extraccions de terra. El tribunal va donar la raó a la central tèrmica perquè malgrat la companyia tenia el dret, el va exercitar de manera abusiva, sense tenir en compte el perjudici que es causava a la central tèrmica.

    El Codi Civil reconeix l'abús de dret a l'art. 7, on estableix que els drets subjectius s'han d'exercitar d'acord amb les exigències de la bona fe, i per tant, la llei no empara l'abús del dret ni l'exercici antisocial del dret.

    Les conseqüències de l'abús de dret son les indemnitzacions dels perjudicis i a més el cessament o extinció de l'exercici abusiu.

    12.2.3 L'extinció i la renúncia.

    L' EXTINCIÓ es la desaparició del dret. Les seves causes seran:

  • Mort del titular del dret (quan aquest no sigui transmissible als hereus)

  • Pèrdua o destrucció física o jurídica de l'objecte en que es basen

  • Per arribar al termini previst d'extinció del dret o quan es compleix la condició prevista per a l'extinció del dret.

  • Per “confusió” (drets personals) i per “consolidació” (drets reals). Aquesta es produeix quan la posició jurídica activa i la posició jurídica passiva es reuneixen en un únic subjecte.

  • Per renuncia, que es un acte voluntari efectuat pel titular del dret.

  • LA RENUNCIA, es l'abandonament de la titularitat d'un dret per part del subjecte titular. El Codi Civil la preveu a l'art. 6.2. Per poder renunciar a un dret caldrà:

    • Tenir capacitat d'obrar

    • Que la renuncia no sigui contraria a l'interès i a l'ordre públic o perjudiqui a terceres persones. (art. 1001, 1111, 1937 CC tenen com a finalitat evitar la renuncia de drets quan aquesta perjudica a terceres persones)

    12.3 El límit temporal de l'exercici i existencial de drets.

    El temps pot ser una circumstancia fonamental tant per l'existència d'un dret com per a l'exercici d'un dret.

    En quan a l'existència del dret, el temps pot ser causa del naixement del dret. P. ex: passats 5 anys et donaré 6.000€, per tant el naixement del dret de crèdit, naixerà passats 5 anys.

    El temps pot ser també causa de l'extinció del dret, provocant que aquest deixi d'existir. P.ex: durant 5 anys et pagaré 120€ mensuals, el dret de crèdit deixa d'existir passats els 5 anys.

    El temps en relació a l'exercici dels drets:

    Cal distingir entre l'existència i l'exercici d'un dret, ja que una vegada existeix el dret, el seu exercici s'ha de produir dins els terminis oportuns que la llei preveu, així, malgrat que un dret ja existeixi, sinó l'exercitem dins el termini previst legalment, podrem perdre el dret i la causa serà el que l'ordenament jurídic denomina “prescripció extintiva”

    Prescripció significa el pas del temps i extintiva comporta que amb el pas del temps podrà extingir-se el dret. P. ex: el Codi Civil preveu diferents casos de prescripció extintiva:

    • Art. 1301: El dret a reclamar la nul·litat d'un contracte per les causes de l'art 1261 prescriu extintivament als 4 anys, per tant sinó exercitem aquest dret durant 4 anys s'extingeix.

    • Art. 1964 : El dret a executar una hipoteca prescriu als 20 anys, de manera que passats 20 anys sense executar el dret, s'extingeix.

    • Art. 1964 : Els drets de crèdit prescriuen als 15 anys de manera que sinó es reclama s'extingeix el dret.

    • Art. 1967 : prescriu als 3 anys el dret a cobrar els honoraris.

    La prescripció extintiva no es podrà aplicar si l'interessat no la al·lega. Cal que sigui al·legada per l'interessat per tal que es pugui aplicar sense que sigui apreciable d'ofici pel jutjat o tribunal.

    Aquesta pot ser interrompuda ja sigui :

  • Per reclamació del deute per part del creditor.

  • Per reconeixement del deute per part del deutor.

  • La interrupció de la prescripció extintiva implicarà que torni a iniciar-se de zero el còmput del termini de prescripció extintiva.

    Per últim, la caducitat, també significa l'extinció d'un dret pel transcurs del temps. Però en aquest cas es tractarà d'un dret que havia nascut amb una existència limitada temporalment. P.ex: cobrarà 120€ durant 5 anys. Aquest termini no es pot interrompre.

    La prescripció afecta a l'exercici d'un dret i al temps per exercir-lo, i en canvi la caducitat afecta a l'existència i comporta que aquest deixi d'existir passat el temps de duració previst.

    TEMA 13: LA REPRESENTACIÓ

    13.1. Concepte

    Normalment les persones actuen en el tractament jurídic per si mateixes realitzant aquest actes o negocis que són del seu interès de manera directa i personal. Ara bé, de vegades, no es possible l´actuació personal (s´està lluny del lloc, etc.) o no es aconsellable (perquè implica perdre temps) i és necessari buscar una tercera persona que realitzi l´acte del qual es tracta en lloc del directament interessat substituint-lo.

    La representació es l´actuació d´una persona en nom d´un altre i pot estar voluntàriament autoritzada per l´interessat (representació voluntària) o bé pot venir establerta per la llei (representació legal). Els efectes de l´acte del representant es produeixen directament sobre l´esfera del representat.

    13.2. La representació voluntària i la representació legal

    La representació legal ve establerta per la llei principalment en protecció dels menors i dels declarats incapacitats. I permet que aquestes persones que no poden dur a terme determinats actes per si mateixos puguin veure realitzats els seus interessos per una persona en plena capacitat d´obrar a qui la llei faculta o obliga a desenvolupar aquest càrrec (pares, tutors)

    Característiques:

    • Té origen legal, així la llei regula el seu contingut, regula com s´ha de designar el representant i determina també les causes d´extinció de la representació.

    • El seu objecte es substituir la manca de capacitat del representat, ja sigui menor o incapaç o de la persona que sense ser incapaç totalment no pot realitzar determinats actes (nasciturus o fins i tot el fallit o concursat)

    • La voluntat del representant no depèn de la voluntat de la persona representada, sinó que el representant gaudeix d´autonomia per substituir plenament en la seva actuació jurídica a la persona representada.

    La representació voluntària permet que una persona amb plena capacitat pugui ampliar el seu àmbit d´actuació.

    • Té origen en la voluntat del representat i per això serà aquest qui determinarà el contingut de la representació, qui elegeix al representant i qui fixa les causes d´extinció de la representació.

    • El seu objecte és ampliar l´àmbit d´actuació del representat.

    • És una declaració unilateral per la que el representat autoritza al representant per actuar en nom seu. Aquesta autorització es manifesta en l´otorgament d´un poder que ser l´element legitimador de l´actuació del representant; si el poder inclou la capacitat per gestionar una multiciplitat d´assumptes del ponderant es tractarà d´un poder general i en canvi serà especial si únicament s´otorga per la gestió d´un assumpte específic.

    13.1 El règim jurídic de la representació directa

    Malgrat que hem diferenciat en determinats aspectes la representació voluntària i la representació legal aquestes són coincidents en la mesura que en tots dos casos una persona el representant especialment facultada per via voluntària o legal actua en nom i per compte d'un altre el representat. De manera que el resultat que la seva gestió o acció incideix i recau directament en l'àmbit jurídic personal del representat.

    Tant el representant legal con el representant voluntari han d'actuar en nom del representat de manera que els tercers contractants coneguin des de el primer moment que la seva intervenció es com a representant directe i que per tant qui queda vinculat pel contracte no és ell sinó el representat ( ex: representant legal, els pares compren en nom i per interès del menor i per tant el comprador és el menor; representant voluntari, el representant de l'empresa A signa un contracte però l'obligat pel contracte és la persona jurídica, de manera que si hi ha problemes en la compra-venda demandarien representat).

    Així els qui queden vinculats són el tercer i el representat i els drets i obligacions que neixen de l'acte realitzat en nom i per compte del representat ingressen directament en el seu patrimoni. Tal com si hagués intervingut el mateix en el negoci.

    Com a conseqüència d'aquesta directa i automàtica vinculació entre representat i tercer, aquest tipus de representació s'anomena directa.

  • La representació ineficaç: la ratificació

  • L'art. 1259 CC estableix que ningú pot contractar en nom d'un altre sense estar autoritzat per aquest (fa referència a la representació voluntària) o sense tenir-ho atribuït per llei (es refereix a la representació legal). Així estableix que si s'envaeix l'esfera aliena sense autorització l'acte realitzat pel representant serà nul. En aquests casos el contracte serà ineficaç, segons els següents aspectes:

    • L'actuació d'una persona en nom d'un altre sense tenir autorització legal o voluntària, o quan aquesta existia però ja s'ha extingit.

    • També parlem d'ineficàcia respecte de l'actuació en nom d'un altre quan existeix autorització però el representant traspassa els límits d'aquesta autorització.

    Però el mateix art. 1259 CC estableix que aquest negoci pot deixar de ser ineficaç i per tant pot ser vàlid si la persona en nom de la qual s'ha realitzat (el suposat representat) el ratifica amb posterioritat. Per tant la ratificació serà la declaració de voluntat unilateral per la que el representat assumeix per ell, els efectes del negoci que és va realitzar inicialment sense la seva autorització.

    L'art. 1259 CC disposa que la ratificació per tal de tenir efectes s'ha d'haver fet abans que el negoci hagi estat revocat per l'altra part. La ratificació té efectes retroactius i per tant encara que es posterior al contracte el convalida des de el moment de la celebració.

    13.5. L'anomenada representació indirecta

    Un dels requisits de la representació es que el representant ha d'actuar en nom del representat. Ara bé, quan manqui això i una persona que actuï en interès d'un altre però en nom propi (P.ex: encarrego a algú que va a Andorra la compra de x producte) sense fer conèixer a la tercera persona que actua en interès d'un altre, parlarem en aquest cas de representació indirecta. Per tant en la representació indirecta no existeix relació immediata entre el tercer i el representat, i per tant l'art. 1717 CC estableix:

    • El mandant (representat) no té acció contra el tercer, ni aquest contra el mandant.

    • El mandatari (representant) queda obligat directament com a persona que ha realitzat el negoci, com si la qüestió fos personal seva.

    TEMA 14: L'OBLIGACIÓ

    14.1. Concepte. El deute i la responsabilitat

    En el terme obligació ens referim en la relació existent entre dues persones quan una d'aquestes persones esta obligada a realitzar una prestació enfront de l'altre (ex: relacions personals).

    El contingut de l'obligació serà la prestació que s'ha de complir.

    14.2. L'estructura de la relació obligatòria

    14.2.1 Els subjectes

    Tota obligació vincula almenys a dues persones que assumeixen posicions contraposades. Una d'elles estarà legitimada i tindrà dret a exigir a l'altre el compliment de la prestació, aquesta persona l'anomenarem subjecte actiu i també rep el nom de creditor. L'altre ha de complir la conducta prevista o l'obligació i per això es denomina subjecte passiu o deutor.

    14.2.2 La prestació

    És la conducta que ha de realitzar el deutor i pot consistir en donar alguna cosa (entrega de la cosa per part del venedor al comprador) fer alguna cosa (construir un inmoble) o no fer alguna cosa.

    Així l'art. 1088 CC diu “toda obligación consiste en dar, hacer o no hacer alguna cosa”

    • Per això la tendència a la permanència dels drets reals comporta més exigències i requisits legals i formals per poder constituir, modificar o extinguir els drets reals.

    14.2.3 El dret de crèdit: diferenciació amb els drets reals.

    El dret de crèdit o dret personal es el poder o facultat de reclamar el compliment de la prestació i que aquesta consisteix en un crèdit.

    La denominació de dret personal, referint-nos a aquell dret, el compliment del qual, podem reclamar d'una persona (deutor) permet distingir aquests tipus de drets dels que anomenen drets reals, que suposen la relació de poder que ostenta una persona no respecte un altra persona, sinó respecte d'una cosa.

    Diferencia fonamental entre dret de crèdit i dret Real:

  • El dret personal únicament es oposable a la persona del deutor, en canvi el dret Real es oposable “erga omnes”, contra tothom, p.ex si som propietaris d'un immoble totes les persones estan obligades a respectar-lo.

  • El dret personal existeix únicament en relacions personals, en canvi, el dret real es el poder que ostentem sobre una cosa.

  • El dret personal o de crèdit, son drets transitoris en vocació de autoextinció en el moment en que el deutor compleixi la prestació i en canvi els drets reals tenen tendència a la permanència, donat que en ells es basa entre altres la propietat i la resta de drets reals.

  • Per això, la tendència a la permanència dels drets reals, comporta més exigències i requisits legals i formals per poder constituir, modificar o extingir els drets Reals.

  • 14.3 Les fonts de les obligacions.

    Son aquells fets o actes jurídics que generen la relació obligatòria. La obligació ( ja sigui de fer, no fer o donar) té el seu origen fonamentalment en :

  • La llei, donat que en determinats casos quan es donen certs requisits la llei imposa a les persones l'obligació de complir una conducta determinada. P.ex: la responsabilitat civil( extra-contractual (aigua als congelats).

  • La voluntat de les persones que generen els contractes (Art. 1089 CC).

  • 14.4 Les Classes d'obligacions.

    14.4.1 Obligació de donar, de fer i no fer.

    Les classes o típiques principals d'obligacions segons en que consisteixi la prestació deguda pel deutor poden ser: de fer, de donar o de no fer.

    Respecte l'obligació de donar parlem tant de la prestació de donar quan el deutor està obligat a l'entrega d'una quantitat de diners, com quan està obligat a l'entrega d'una cosa.

    En quan a l'obligació de fer suposa el desenvolupament d'una activitat per part del deutor. Aquesta obligació de fer pot ser de dos tipus:

    • Obligació de mitjans: en la que el deutor està obligat a fer determinada activitat sense l'exigència d'un resultat concret. P.Ex: defensa d'un assumpte per part d'un advocat (defensa jurídica)no esta obligat a guanyar el cas.

    • Obligació de resultat: el deutor està obligat a realitzar determinada activitat dirigida a l'obtenció d'un resultat concret. P.Ex: que un sastre ens faci un pantaló.

    Dins de les obligacions de fer poder fer distincions, així parlarem de:

    • Obligacions de fer personalissimes: que són aquelles en que les circumstàncies personals del deutor han estat imprescindibles pel naixement de l'obligació. P.Ex: encàrrec d'un quadre a un pintor famós que ens pinti un quadre (per raó de la persona)

    • Obligacions de fer no personalissimes: aquestes poden complir-se per una persona que no sigui estrictament el deutor. P.Ex: l'encàrrec d'una taula

    Aquestes distincions afecten al compliment de l'obligació. Així a la primera distinció quan es tracta d'una obligació de mitjans el deutor complirà l'obligació sense necessitat d'obtenir un resultat concret però sempre que hagi realitzat l'activitat adequada. En canvi a l'obligació de resultat el deutor només compleix si aconsegueix el resultat corresponent.

    En relació a la distinció de les obligacions personalissimes o no personalissimes, les obligacions personalissimes només es compliran si las realitza personalment el deutor obligat i així l'art.1161 CC que en aquest tipus d'obligació diu que el compliment per part d'un tercer no és possible, a no ser que el creditor ho consenteixi expressament, i en canvi en l'obligació no personalíssima el compliment de l'obligació podrà efectuar-lo qualsevol tercera persona del deutor i així l'art.1089 CC ens diu si l'obligat a fer alguna cosa no la fa s'ordenarà executar-la a costa seva.

    Respecte de les obligacions de no fer consisteix en imposar una conducta negativa al deutor consistent en desenvolupar una activitat, ja sigui de caràcter material, no fumar en determinats llocs o no entrar amb animals en determinats llocs, o jurídic no vendre o no llogar un pis durant un determinat temps.

  • Obligacions específiques i genèriques

  • Aquesta distinció l'efectuem respecte de les obligacions de donar.

    Parlarem d'obligacions específiques en casos en que el deutor estigui obligat a donar o entregar una cosa perfectament individualitzada, de manera que l'entrega d'una cosa diferent no respon a l'interès del creditor. P.Ex: l'elecció d'un tipus de gos

    Respecte d'aquesta obligació l'art.1166.1 CC s'estableix que el deutor no podrà obligar a que el creditor rebi una cosa diferent encara que aquesta sigui d'igual o major valor que la deguda.

    Les obligacions genèriques són aquelles en que existeix obligació d'entregar una cosa i aquesta és indeterminada o genèrica, és a dir, que només està definida per pertànyer a un determinat gènere. P.Ex: tres caixes de paper DIN-A4, un kg de pomes. En aquest casos la cosa no està individualitzada i per això el deutor compleix l'obligació amb l'entrega d'una cosa que pertanyi al gènere determinat sigui quina sigui la cosa.

    Feta aquesta distinció si es tracta d'obligacions específiques la pèrdua de la cosa comporta l'extinció de l'obligació per impossibilitat de compliment, sempre i quan la pèrdua no sigui per dol, culpa o mora del deutor.

    • Dol: fer una cosa expressament, s'haurà de pagar mitjançant una indemnització.

    • Culpa: imprudència, negligència, s'haurà de pagar mitjançant una indemnització.

    • Mora: “demora” entrega d'un cotxe el dia 25-12-04 i l'entrega es vol fer 25-01-05 i el 31-12-04 es destrueix el cotxe per un incendi, s'haurà de pagar mitjançant una indemnització.

    En tota la resta de casos en que no hi ha dol, culpa o mora es perd la cosa s'extingeix l'obligació, en quan les causes no siguin imputables al deutor.

    En canvi en les obligacions genèriques no és significativa la pèrdua de la cosa perquè el deutor podrà entregar qualsevol altra cosa del mateix gènere.

    4.3 Obligacions cumulatives i alternatives

    Hem de fer una distinció entre :

  • Obligacions simples que són aquelles en que només hi ha una prestació. P.Ex: l'entrega d'un quadre.

  • Obligacions complexes que són aquelles en que existeixen varies prestacions i dintre d'aquestes parlarem de:

      • Obligacions cumulatives: existeixen varies prestacions i totes elles són exigibles. P.Ex: pintar un quadre i entregar-lo, entrega d'un cotxe y una moto. En aquestes el deutor no compleix fins que hagi executat totes les prestacions

      • Obligacions alternatives: existeix l'alternativa d'una prestació o de l'altra. P.Ex: l'entrega d'un cotxe o d'una moto. El deutor compleix l'obligació executen l'entrega de qualsevol de les prestacions, art. 1131 i 1132 CC.

    El CC preveu que el deutor escolleixi quina serà la prestació que executarà, excepte si s'ha previst expressament que sigui el creditor qui pugui escollir.

    Si una de les prestacions esdevé d'impossible compliment abans que s'hagi escollit, l'obligació no s'extingeix i el deutor queda obligat al compliment de l'altra prestació. P.Ex: cotxe cremat es dona la moto, causa que no és imputable al deutor.

    En canvi si una de les prestacions esdevé d'impossible compliment una vegada ja s'havia escollit, si la prestació escollida ha esdevingut impossible per causes no imputables al deutor l'obligació quedarà extingida. (art.1131-1136 CC)

  • Obligacions pecuniàries

  • És la consistent en una obligació de donar, quan el que es dona es una suma de diners. L'incompliment d'una obligació pecuniària comporta no només els diners que es deuen sinó també pagar uns interessos.

    Totes les obligacions pecuniàries són obligacions de donar i a més són genèriques, excepte si individualitzem l'objecte de la prestació. P.Ex: la moneda d'or nº 25 de la Expo Sevilla

    14.4.5 Obligacions divisibles i indivisibles

    Les obligacions són divisibles o indivisibles si el seu objecte, és a dir, segons si la prestació ho és o no. P.ex: l'obligació de donar una cosa serà indivisible quan la cosa no pugui fraccionar-se o distribuir-se en lots (un cavall) en les obligacions de fer seran indivisibles quan no puguin complir-se parcialment p.ex: tocar una peça musical en una òpera

    Respecte de les obligacions de no fer totes són indivisibles.

    Las resta de les obligacions seran divisibles quan puguin fraccionar-se en lots o distribuir-se

    14.4.6 Obligacions mancomunades i solidàries

    Dins d'una relació jurídica amb pluralitat de creditors o deutors, parlarem de:

    • Mancomunitat activa: es donarà quan cadascun dels creditors només pot exigir del deutor la part que li correspon del crèdit, hi ha una existència de pluralitat de creditors.

    • Mancomunitat passiva: existeix una pluralitat de deutors i cada deutor només està obligat a complir la part del deute que li correspon.

    • La solidaritat activa: es donarà en casos de pluralitat de creditors i qualsevol dels creditors podrà reclamar del deutor la totalitat de la prestació, que desprès haurà d'existir un posterior repartiment intern entre els creditors.

    • La solidaritat passiva: es dona en casos d'existència de pluralitat de deutors, quan tots i cadascun d'ells estan obligats a complir totalment la prestació quan el creditor els hi demana. En aquest casos també s'exigeix el repartiment intern entre deutors.

    TEMA 20: EL CONTRACTE

    20.1. El concepte de contracte

    El contracte és un acord de voluntats per realitzar un determinat intercanvi d'un bé o un servei per un altre bé o servei. Tenint en compte que també poden ser un bé per diners o diners per diners. P.Ex: arrendament, compra-venda, contracte de préstec, permuta...

    20.2. Els elements essencials del contracte

    Hem de distingir entre elements essencials i elements accidentals:

    • Els elements essencials són aquells que resulten imprescindibles per tal que existeixi un contracte.

    • En canvi els elements accidentals son aquells que opcionalment poden formar part del contracte i fonamentalment són dos: la condició i el termini.

    20.2.1 El consentiment contractual. La lliure formació del consentiment i els vicis de la voluntat

    En els elements essencials del contracte poden destacar: (art.1261 CC)

  • El consentiment dels contractants.

  • L'objecte.

  • La causa.

  • El punt de partida del contracte és un acord de voluntats que té origen en la voluntat coincident de les parts contractants. La manifestació del consentiment pot donar-se de moltes diverses formes (verbal, escrita...) però en tot cas requereix dos requisits:

    - Que la persona que consenteix tingui capacitat d'obrar i per tant capacitat per contractar

    - Que el consentiment s'hagi format lliure i conscientment

    • Capacitat d'obrar i capacitat de contractar

    El contracte és un acte de l'exercici de l'autonomia privada i per tant la llei nega capacitat per contractar a qui no té capacitat d'obrar. I així ho recull l'art.1263 CC. Existeixen altres casos en que si existeix capacitat d'obrar però la llei prohibeix a determinades persones la celebració de determinats contractes, aquestes prohibicions de contractar tenen un caràcter particular i concret i un origen legal (P.ex: professor d'universitat)

    • La lliure formació del consentiment i els vicis de la voluntat

    L'ordenament jurídic pretén que el consentiment contractual es presti de manera lliure i conscient. Per això l'art.1267 CC diu serà nulo el consentimiento prestado por error, violencia, intimidación o doloa aquestes anomalies en la formació del consentiment les coneixem amb el nom de vicis de la voluntat o vicis del consentiment.

    • L'error: l'art.1266 CC utilitza el terme error amb la significació que té usualment o sigui l'equivocació. Per tal que aquest error pugui ser rellevant respecte de l'eficàcia o no del contracte, haurà de ser un error essencial o substancial. P.Ex: comprar un pis en comptes d'un altre

    • Violència: l'art.1267 CC diu que hay violencia cuando para arrancar el consentimiento se emplea una fuerza irresistible aquesta força irresistible es donarà en casos de violència física absoluta.

    • Intimidació: l'art.1267.2 CC estableix que la intimidació consisteix en inspirar a uno de los contratantes el temor racional y fundado de sufrir un mal inminente y grave en su persona y bienes o en la persona o bienes de su cónyuge, descendientes o ascendientes. I així destaca, que la intimidació comporta fonamentalment una greu coacció moral. P.Ex: o signes això o et cremo la casa.

    • Dol: consisteix en induir a l'altre a celebrar un contracte mitjançant engany o “malas artes”. Es diferencia de l'error en el consentiment en que si bé el dol és l'engany a l'altra part, i aquest engany provoca un error en el contractant, en aquest cas l'error té l'origen en l'engany i la mala fe de l'altre contractant i per tant parlem de dol . El dol està previst a l'art.1269 CC que diu que hay dolo cuando con palabras o maquinaciones incidiosas de parte de uno de los contratantes es inducido a celebrar un contrato que sin ellas no hubiere hecho. L'art.1270 CC diu a més que per tal que el dol pugui comportar la nul·litat del contracte haurà de ser greu i no haurà d'estar utilitzat pels dos contractants.

    20.2.2 L'objecte del contracte

    S'entén per objecte del contracte els béns o serveis que són objecte d'intercanvi en el contractes. Requisits:

    • La licitud: l'art.1271CC diu que les coses i els serveis objecte del contracte han de ser lícits.

    • La possibilitat: l'art.1272 CC estableix que no podran ser objecte del contracte les coses o serveis impossibles.

    • La determinació o determinabilitat: l'art.1273 CC disposa que un cop perfeccionat el contracte cal que la cosa o servei que sigui el seu objecte que siguin determinats.

    20.2.3 La causa del contracte

    La causa del contracte es troba prevista a l'art.1274 CC, així doncs aquesta causa podrà ser gratuïta o onerosa. En els casos gratuïts la seva causa és l'altruisme o liberalitat, P.ex: donació, i en els casos onerosos la causa serà específicament la prestació que amb ells es pretén complir, P.ex: compra-venda (intercanvi de cosa per preu), permuta (intercanvi de cosa per cosa), arrendament (cessió temporal de la vivenda a canvi de diners)

    L'art.1300 CC diu que els contractes que no tinguin algun d'aquestes tres elements essencials previstos a l'art.1261 CC podran ser anul·lats. L'art.1301 CC estableix que aquesta acció de nul·litat només durarà 4 anys.

    20.3. Els elements accidentals del contracte

    Queden a la voluntat dels contractants i son:

    - la condició

    - el termini.

    són elements no indispensables per la validesa del contracte i el seu establiment o no, queda en les mans dels contractants.

    20.3.1 La condició

    Hi ha dos tipus de condició:

    • Condició suspensiva: provoca que malgrat que es produeixi la signatura del contracte, i que per tant el contracte existeixi, aquest contracte no tindrà eficàcia jurídica fins el moment que es compleixi la condició. En els contractes sotmesos a condició suspensiva l'eficàcia del contracte queda en suspensió de manera que si la condició no es produeix no tindrà mai eficàcia jurídica. I si la condició es produeix serà a partir d'aquest moment que tindrà eficàcia jurídica per les parts.

    • Condició resolutòria: implica que aquest contracte existeix i té eficàcia jurídica des del primer moment. Ara bé, si la condició resolutòria es compleix el contracte quedarà resolt i perdrà tota eficàcia. P.Ex: A lloga a B el seu pis, es fixa com a condició resolutòria que B sigui destinat a treballar fora de la ciutat. El contracte té eficàcia jurídica des de l'inici però si es compleix la condició, B es destinat a treballar fora, el contracte quedarà resolt i queda sense eficàcia jurídica.

    20.3.2 El termini

    El termini pot ser:

    • Termini inicial: quan s'estableix una data certa a partir de la qual el contracte produeix els efectes.

    • Termini final: quan s'estableix un dia cert a partir del qual el contracte deixi de produir efectes.

    • Terminis essencial: podem parlar d'ell en el contractes que preveuen pel seu compliment una data fixa i detallada (fotògraf boda). Perquè el compliment anterior o posterior a la data no pot satisfer l'interès del creditor d'aquella obligació.

    Normalment els contractes sinó tenen un termini essencial pot acceptar-se el seu compliment abans i inclús desprès del termini establert.

    TEMA 23: L'EFICÀCIA I L'INEFICÀCIA DEL CONTRACTE

    23.2. La ineficàcia del contracte

    23.2.1 La nul·litat i l'anul·labilitat

    NUL·LITAT: és el supòsit més greu d'ineficàcia del contracte de manera que els contractes nuls, no tenen cap efecte per l'ordenament jurídic. (art.1300-1301 CC)

    Causes:

  • Incompliment o inexistència absoluta de qualsevol dels elements essencials (consentiment, objecte i causa) del contracte (excepte els vicis del contracte, art.1261 CC).

  • La JURISPRUDENCIA diu que hi ha dos factors:

  • Quan algú actua per una altra persona atribuint-se falsament la seva representació.

  • Quan es tracta d'un enajenado mentalo boig.

  • Incompliment dels requisits de l'objecte del contracte que eren: licitud, possibilitat i determinació.

  • Il·licitud de la causa.

  • Incompliment de la forma substancial en els casos que aquesta sigui necessària. P.Ex: per constituir una hipoteca cal escriptura pública

  • Que el contracte sigui contrari a les normes imperatives a la moral i a l'ordre públic (test. vital)

  • També és nul en els actes a títol gratuït realitzats a béns comuns (matrimoni de ganancials) realitzat per un cònjuge sense el consentiment de l'altre. I també els actes referits a l'art.1320 CC consistents en aquells que es realitzen sobre l'habitatge habitual sense el consentiment del cònjuge o de la parella de fet homosexual o heterosexual.

    Acció de nul·litat:

    En quan l'acció de nul·litat per tal que les persones puguin impugnar un contracte que és nul, la llei els atorga l'acció de nul·litat.

    I aquesta acció és imprescriptible, és a dir, que pot ser exercitada en qualsevol moment i a més pot ser exercitada per qualsevol persona interessa en que el contracte es declari nul.

    Si el contracte nul s'impugna aquest serà nul de manera manifesta i sinó s'impugna pel dret és un contracte aparent i que es igualment nul perquè els seus defectes són incorregibles, insubsanables i mai podrà ser vàlid.

    Conseqüència o efectes:

    La conseqüència essencial de la nul·litat és la restitució. I així l'art.1303 CC estableix que un cop declarada la nul·litat del contracte els contractants s'han de restituir recíprocament allò que s'haguessin intercanviat.

    ANUL·LABILITAT: és un supòsit d'ineficàcia menys greu que la nul·litat. I el contracte anul·lable serà aquest que o bé pugui ser anul·lat o bé pugui seguir produint efectes.

    Causes:

  • Són els vicis del consentiment, que són: l'error, la violència, la intimidació i el dol.

  • La inexistència de plena capacitat d'obrar en algun dels contractants. Quan es dona aquesta incapacitat d'obrar, en :

  • Els menors no emancipats

  • Les persones sotmeses a tutela o curatela (incapacitats).

  • Els menors emancipats respecte dels actes que no poden fer sols

  • La inexistència de consentiment marital o uxòri (parella de fet) en els actes o contractes onerosos, quan calgui el seu consentiment, art.1320 i 1322 CC.

  • Acció de anul·labilitat:

    En quan l'acció d'anul·labilitat a diferencia de l'acció de nul·litat que és imprescriptible, l'acció d'anul·labilitat només dura 4 anys. Quan s'impugna el contracte anul·lable dins aquest 4 anys, el contracte serà nul a partir d'aquell moment, però fins aquells moment havia produït efectes. Però en canvi sinó s'impugna mai o fora de temps el contracte queda convalidat.

    Les persones que poden exercitar aquesta acció seran:

    • Aquells que hagin patit el vici del consentiment.

    • Aquell que és incapaç per realitzar el contracte.

    • Aquell que encara no ser part del contracte ha assumit per causa d'aquest (P.ex: fiador).

    Conseqüència o efectes:

    Els efectes són els mateixos que la nul·litat. La restitució per les parts contractants d'allò que haguessin intercanviat.

    23.2.2 Els dissens

    No és més que un cop les parts han fet un contracte, tornen a signar altre contracte que té com efecte privar d'efectes del primer. De manera que trenquen l'acord, deixant sense efectes el primer contracte signat.

    23.2.3 El desistiment unilateral

    Es permet en determinats casos i comporta que una de les parts posi fi a la relació contractual.

    P.Ex: contracte de mandat o apoderament, el mandant (que és el representat també anomenat poderdant) pot lliurement i per decisió unilateral revocar el mandat sense haver d'indemnitzar el mandatari o apoderat que és el representant.

    P.Ex: el contracte de dipòsit, no és més que dipositar un objecte sobre la custodia d'un altre. El dipositant també pot revocar per decisió unilateral.

    23.2.4 La resolució del contracte per incompliment

    L'art.1124.1 CC diu que la facultat de resoldre les obligacions és implícita en les recíproques quan un dels obligats no compleixi la seva part.

    L'art.1121.2 CC estableix que el perjudicat pot optar per dos coses:

  • Resoldre el contracte (art. 1124.1)

  • Exigir el compliment del contracte

  • La rescissió

  • És el cas en que el contracte neix plenament vàlid, però posteriorment pot ser declarat ineficaç per causa dels perjudicis o efectes lesius que provoca a una de les parts o a un tercer. (Quan t'enreden i vens el pis per menys de la meitat)

    TEMA 24: ELS CONTRACTES DE FINALITAT TRANSLATIVA

    24.1. La compra-venda

  • Concepte i idees generals

  • Podem definir-la com el canvi d'una cosa per diners. El seu origen es troba en la permuta antiga, ja que històricament al no existir diner es canviava una cosa per altra. Però l'aparició del diner i la seva acceptació com a instrument de valor, dona lloc a la compra-venda.

    L'art.1445 CC diu “por el contrato de compra venta uno de los contratantes se obliga a entregar una cosa determinada i el otro a pagar por ella un precio cierto en dinero o signo que lo representa (Xec, lletra) ”.

    Caràcters o notes:

    • La compra-venda és un contracte consensual, ja que existeix i es perfecciona pel consentiment de les parts en l'objecte i el preu.

    • Es un contracte bilateral, perquè produeix obligacions recíproques per les dues parts contractants. (entrega de la cosa i pagament del preu)

    • Es un contracte onerós, perquè comporta sacrificis recíprocs tant pel comprador com pel venedor.

    • La compra-venda exigeix que les parts contractants tinguin capacitat suficient per contractar i obligar-se.

  • Les obligacions del comprador.

  • La primera es pagar el preu i la segona es el deure de recepció de la cosa, ja que si l'entrega es fa correctament, el comprador esta obligat a rebre-la.

  • Les obligacions del venedor.

  • Son dos, la entrega de la cosa i el sanejament de la cosa venuda:

  • La entrega de la cosa: es l'obligació fonamental del venedor i aquesta inclou, tant la cosa, com els seus accessoris, encara que aquest no constessin expressament al contracte. Ho preveu així l'art. 1097 del CC.

  • El Sanejament de la cosa venuda: hi ha dos tipus de Sanejament ( generen moltes reclamacions judicials):

  • Sanejament per evicció: implica que el venedor respon enfront el comprador de la possessió legal i pacífica de la cosa venuda.

  • Així, el comprador podrà reclamar el sanejament per evicció al venedor, quan per la reclamació d'un tercer, es priva al comprador per sentencia ferma de tot o part de la cosa comprada.

    El sanejament per evicció es un element natural del contracte de compra-venda i existeix encara que no s'hagi fet constar expressament al contracte.

    El contracte en virtut de sanejament per evicció podrà reclamar al venedor la restitució del preu de la cosa al moment de l'evicció i a més, danys i perjudicis.

  • Sanejament per vicis ocults: Es l'obligació del venedor enfront el comprador que sorgeix quan la cosa venuda té vicis o defectes ocults, de manera que o bé la cosa no serveix per allò a que anava destinada o bé, el defecte disminueix tant la seva utilitat, que si el comprador ho hagués sabut no l'hagués comprat.

  • Així, si la cosa rebuda pel comprador, te un defecte no manifest, no apreciable a simple vista, el venedor respon enfront el comprador de manera Objectiva, es a dir, tant si coneixia com si no el vici ocult.

    Si el venedor va actuar de mala fe, es a dir, coneixia el vici i el va amagar al comprador. En aquest cas el comprador podrà optar entre:

    • Resoldre el contracte amb restitució del preu mes danys i perjudicis.

    • Rebaixar part del preu sense danys i perjudicis perquè aquests es tindran en compte a la rebaixa del preu.

    En canvi, si el comprador era de bona fe, no coneixia el defecte, el comprador té les mateixes opcions però en cap cas hi ha danys i perjudicis.

    Perquè tingui lloc el sanejament per vicis ocults, el comprador haurà d'exercitar aquesta acció en un termini de 6 mesos a contar desde l'entrega de la cosa venuda.

    24.2. La Permuta

    Es l'intercanvi de cosa per cosa a diferencia de la compra-venda que es de cosa per diners.

    El Codi Civil defineix la permuta a l'art 1536 i diu que es el contracte pel qual cadascun dels contractants s'obliga a donar una cosa per rebre un altre.

    Es un contracte consensual, es bilateral i onerós.

    24.3. La Donació

    Es la transmissió voluntària d'una cosa que fa una persona, donant, en favor d'un altre, donatari, sense rebre res com a contraprestació.

    Té caràcter contractual, perquè el donatari ha d'acceptar la donació i per això, cal un acord de voluntats entre donant i voluntari.

    TEMA 26: ALTRES CONTRACTES

    26.3 El préstec.

    L'art 1740 del CC diu que pel contracte de préstec una de les parts entrega a l'altre o alguna cosa no fungible perquè usi d'ella per cert temps i després la torni, cas en que parlem de COMODAT o diners o un altre cosa, amb la condició de tornar un altre de la mateixa espècie o qualitat, cas en que parlem de PRESTEC o MUTU.

    El COMODAT:

    Es el contracte pel qual una persona, comodant, entre gratuïtament a un altre, comodatari, una cosa no fungible per tal que usi d'ella durant un temps i després torni la mateixa cosa.

    Es essencial que tingui caràcter gratuït, si hi hagués remuneració seria un altre contracte, un contracte d'arrendament de cosa.

    El comodatari adquireix l'ús de la cosa prestada i haurà de pagar les despeses necessàries de la conservació. També ha de tornar la cosa prestada al concloure el seu ús, però el comodant, en cas d'urgència, pot reclamar-la abans de temps i el comodatari està obligat a restituir-la.

    La propietat la reté el comodant, el comodatari només té l'ús.

    EL MUTU

    També anomenat simple préstec.

    El mutuant o prestamista, entrega al mutuatari o prestaran la propietat d'una cosa fungible per tal que es serveixi d'ella i torni una altra cosa que sigui de la mateixa espècia i qualitat.

    El contracte de mutu pot ser gratuït o retribuït.

    • Serà gratuït quan tornes la mateixa quantitat.

    • Serà retribuït quan hi hagi pacte de pagar interès, que en cas de préstec tenen el límit de la llei d'usura.

    El mutu comporta la transmissió de la propietat de la cosa (ja que son coses fungibles i es consumeix per l'ús, per tant no es pot retornar el mateix), a diferencia del comodat en que només s'entrega l'ús.

    TEMA 27: LA RESPONSABILITAT CIVIL EXTRACONTRACTUAL.

    Esta regulada als art. 1902 i següents del CC, que preveuen que qui causa un dany a un altre, encara que no estiguin units per un vincle contractual entre ells, estan obligats a reparar els danys causats.

    ELS DRETS REALS (TEMA 28-29-30-31)

  • Concepte :

  • El definirem com la relació de poder existent entre una persona i una cosa, que confereix al seu titular un poder que pot ser il·limitat o limitat, segons si parlem del dret Real de propietat o dels altres drets reals.

    El dret Real de propietat confereix al propietari facultats il·limitades, en canvi es limitat el dret sobre altres coses (usufructuari, servitud de pas, hipoteca)

    Els drets reals recauen sobre coses i els de crèdit o personals tenen per objecte la conducta que ha de complir el deutor.

    El dret personal o de crèdit, només te com a subjecte obligat el deutor i en canvi el dret real es oposable “ERGA OMNES” i per això, es pot fer valer davant de tothom.

    Els drets Reals per ser constituïts, modificats o extingits, requereixen de major solemnitat ( escriptura pública i inscripció al Registre de la propietat).

    En àmbit dels drets reals quan hi ha concurrència de diferents persones l'ordre de preferència es regeix pel principi “PRIOR TEMPORE POTIOR IURE” que significa que el primer en el temps es millor en dret.

    En canvi, la preferència en els Drets Personals no segueix aquest principi, sinó que determinats crèdits per la seva naturalesa seran considerats preferents, p.ex. crèdits salarials, garantits en hipoteca...

  • Tipus de drets Reals:

  • Dret Reals per naturalesa il·limitat: Dret de la propietat.

  • Drets Reals limitats.

  • Drets Reals de Gaudi: que representen el gaudi o “disfrute” parcial o total de la cosa.

    • Usdefruit

    • Dret d'ús

    • Dret d'habitació

    • Servitud de pas

    • Dret de superfície

    • Cens

  • Drets Reals de garantia: que garanteixen el compliment d'una obligació.

    • Hipoteca (immobiliària/mobiliària)

    • La Penyora

    • L'Anticresi

  • Drets Reals d'adquisició: Suposen i impliquen una possibilitat d'adquirir de forma preferent una cosa.

    • Tanteig

    • Retracte

    Dret de propietat: l'art. 348 del CC estableix que “la propiedad es el derecho de gozar y disponer de una cosa sin más limitaciones que las establecidas en las leyes”.

    Es tracta del Dret Real de major abast i que més facultats atribueix al seu titular.

    • Una de les possibles limitacions segon l'art 33.2 de la CE es la funció social de la propietat i aquesta comporta que no podem parlar de propietat com a dret absolutament il·limitat, sinó que aquesta propietat ha d'adaptar-se a les circumstancies econòmico-socials de cada moment (expropiació).

    El Dret de propietat es pot adquirir per diversos títols com pot ser en virtut d'un contracte de compra-venda, de permuta... i de la USUCAPIÓ o de la “PRESCRIPCIÓ ADQUISITIVA”, es a dir la possessió d'un bé durant un temps determinat pot comportar l'adquisició del dret de propietat o un altre dret sobre la cosa.

    La Usucapió: La possessió d'un be moble o immoble en les condicions i durant el termini que diu la llei, pot comportar l'adquisició del dret de propietat.

    Respecte els bens mobles, es necessari el transcurs de 6 anys, excepte si el posseïdor es de bona fe que redueix el termini a 3 anys.

    Pel que fa als bens immobles, l'art 1955 del CC diu que el termini serà de 30 anys, a excepció de si existeix just títol i bona fe cas en que parlaren de 10 o 20 anys.

    Dret de retracte: perquè l'arrendatari no quedi desprotegit, te dret a anul·lar la compra a favor del tercer i quedar-se amb el pis en el casos en que l'arrendador no li comunica la venda o l'enganya amb el preu. El tercer queda protegit amb el dret de demanar responsabilitat per sanejament per evicció a l'arrendador i rebre danys i perjudicis.

    Dret de Tanteig: dret que té l'arrendatari a adquirir el pis de forma preferent a un tercer, l'arrendador esta obligat a informar a l'arrendatari de la venda (opció de comprar el pis de lloguer). L'art 1554 del CC parla de l'arrendament.

    Dret d'usdefruit: Regulat a la llei 13/200 de 20 de Novembre que configura l'usdefruit com el dret a gaudir i usar de la cosa.

    Al igual que al Codi Civil estableix que la propietat sense el dret d'usdefruit es la nua propietat , que l'usdefruit es pot vendre per si sol i la nua propietat també es pot vendre per si sola. Però per transmetre el ple domini o propietat de la cosa, necessitarem que venguin tant el nu propietari con l'usufructuari per que els 2 junts formen la plena propietat.

    La persona que té la plena propietat, per via successoria, pot constituir i transmetre un dret d'usdefruit, deixant l'usdefruit a A i la nua propietat a B.

    Dret d'ús: la llei 13/200 de 20 de Novembre el defineix com el dret a posseir i definir una cosa aliena.

    Dret d'habitació: la llei 13/200 de 20 de Novembre diu que comporta el dret a ocupar part d'un immoble.

    Dret de Superfície: es defineix a la llei 22/2001 de 31 de desembre com el dret que confereix al superficiari el dret de plantar o construir sobre una finca que no es de la seva propietat.

    Dret de Servitud: El podem definir com el dret que té el propietari del predidominat sobre el prediservent, que veurà reduït el seu dret de propietat perquè queda limitat per raó de la servitud.

    Dret Real d'hipoteca: aquest confereix al titular del dret real un dret sobre la cosa ( el banc té un dret sobre la nostra casa) consistent en que sinó es compleix l'obligació personal (pagament) el creditor (banc) pot executar l'hipoteca i cobrar el crèdit. De manera que el dret Real d'hipoteca es la garantia del creditor de que el dret de crèdit es cobrarà.

    Censos: Regulats a la llei 6/90 de 16 de Març.

    El dret de servitud i superfície i dret d'adquisició preferent estan regulats a la llei 22/2001 de 31 de desembre.

    Ostentar

  • tr. Mostrar algo que se posee de forma que se haga visible a los demás, por orgullo, vanidad o complacencia: ostentaba una sonrisa radiante después de su triunfo.

  • Poseer algo que se hace visible por sí mismo: ostentaba una terrible verruga en la nariz.

  • Poseer algo que da derecho a ciertas ventajas: ostentar un cargo, un título.

  • La “Confusió” de drets es produeix en casos de drets personals (dret de crèdit) quan una mateixa persona passa a ser a l'hora deutor i creditor. En aquests casos la llei diu que s'extingeix el dret.

    P.Ex. deus 6.000€ al teu germà i per tant ets deutor i el germà creditor. Mor el germà i per via de l'herència reps el dret de crèdit contra tu mateix, per tant ets deutor i creditor a l'hora.

    P.Ex. usufructuari que rep la propietat de la cosa.

    46

    Art. 67 CC

    Art.68 CC

    Art. 46 CC

    Art. 47 CC

    Sense dispensa

    1ª Causa

    2ª Causa

    3ª Causa

    4ª Causa

    5ª Causa

    6ª Causa

    7ª Causa

    1er

    2on

    BASE FICTICIA

    1.Herencia

    (actiu- passiu)

    2. Donacions

    BASE REAL

    El que hi ha en el moment de l'obertura de la successió

    1er CAS

    Actiu = 150

    Passiu = 50

    Donacions = 1000

    TOTAL 1100

    2on CAS

    Actiu = 150

    Passiu = 50

    Donacions = 1000

    TOTAL 200

    VALOR REAL

    100

    Causant

    A - hereu instituït

    B - substitut vulgar.

    Marmessor : persona de confiança que s'encarrega de que es compleixi la voluntat del testador.

    Premoriencia : significa morir abans que el causant o testador.

    $

    Dret a acceptar o repudiar herència de A

    A - 1995

    B - 1997

    (NO HA ACCEPTAT

    NI REPUDIAT

    HERENCIA DE A)

    HEREUS DE A

    S.V

    A

    B

    S.F

    A

    B

    C