Deporte

Salud. Actividad física. Características y finalidades. Medicina. Psicología. Sociología. Política. Economía. Disciplinas humanísticas # Esport

  • Enviado por: Didac Molina Peig
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 33 páginas
publicidad

TEMA 1: L'ESPORT, QUESITO INTERDISCIPLINARIO

Qüestió interdisciplinar referent a les diferents disciplines que tenen com a referència l'esport i que aporten reflexió cap aquest.

L'esport es un tema interdisciplinari, es a dir pot ser investigat des de diferents perspectives. Segons els diferents punts de vista (disciplines) dels quals podem estudiar un determinat tema poden ser:

*Monodisciplinari: una disciplina.

*Multidisciplinari: moltes disciplines però sense relacions entre elles.

*Interdisciplinari: moltes disciplines que es relacionen entre elles.

Disciplines que trobem en el esport:

*Medicina.

*Psicologia.

*Sociologia.

*Política.

*Economia.

*Disciplines humanístiques (filosofia, ètica, teologia)

Totes aquestes disciplines tenen una identitat i es poden aplicar a l'esport.

Medicina del esport

Ja amb Hipòcrates trobem definicions de la medicina del esport on reflexionaven de les característiques que ha de tenir l'atleta. Per ell la medicina del esport és un art, l'art de curar, i per tant es necessiten uns coneixements. També l'anomenaven com aquell art el qual introdueix un ordre en un desordre.

Tres punts importants a tenir en compte amb la influencia de la medicina del esport amb l'estudi de la practica esportiva:

• La medicina del esport és l'anàlisi de les característiques anatòmiques i fisiològiques que es necessiten per la practica de un determinat esport.

• Analitza les conseqüències físiques que te la practica d'un esport.

• Tracta de corregir o curar les anomalies provocades en un esport, i en el millor dels casos preveure aquelles lesions que es poden ocasionar.

Psicologia del esport

Estudi de les característiques anímiques en l'exercici físic.

Del grec (tractat del anima): l'atleta era aquell que arribava a conseguir una harmonia entre cos i ànima.

La Psicologia tracta les conductes i els comportaments dels éssers humans, en canvi la del esport estudia quins comportaments son necessaris per la practica d'un determinat esport. No es lo mateix fer maratons (on la competició es individual i depens de tu mateix) que jugar en un equip de futbol (on has d'establir relacions amb els teus companys i estàs dintre d'una disciplina) o que jugar a tenis ( on es necessita moltissima concentració).

Sociologia del esport

Aquesta es una disciplina més vanguardista, que la podem ubicar al voltant del s XIX.

La Sociologia és l'estudi crític i sistemàtic de la societat i de les seves transformacions. Es per què una és com és.

En l'esport s'encarrega d'estudiar les relacions entre la societat i l'esport.

Economia del esport

Suma de OIKOS (casa) mes NOMOS (llei), es a dir, la llei que regeix la casa.

És la reflexió sobre els bens necessaris per el funcionament d'una casa.

Trobem microeconomia (individu) i la macroeconomia (per a un gran sector)

La economia del esport reflexiona sobre els fluxos econòmics, els moviments econòmics que genera l'activitat física.

Activitat 1

Ètica del esport

Te com a finalitat estudiar els reptes morals del esport

Surt una qüestió al aire: L'esport planteja algun tipus d'atemptat contra la persona humana?

Per determinar si una activitat (un esport) és bona o dolenta hem de tenir presents els següents factors:

• Si afecta la integritat del ésser humà.

• Si atemptem contra el medi ambient.

• La necessitat que te aquesta activitat de prendre us de la tecnologia. Esports en que la maquina posen en clar risc la integritat del que la guia.

Per la practica d'un determinat esport no n'hi a prou amb unes determinades característiques físiques o psicològiques, s'han de tenir unes certes virtuts. Hi podem distingir entre DIANOÉTIQUES (les que podem aprendre) i CONNATURALS (les que portem dintre al néixer).

Filosofia del esport

Te com a finalitat investigar quines son les raons ultimes d'aquesta activitat que porten a un individu a la practica del esport.

També analitza les conseqüències d'aquesta activitat física des del punt de vista personal i social.

És una reflexió critica i racional, profunda, sobre el que porta a un individu a fer esport. “El per què?”

Trobem finalitats:

• INTRINSEQUES: no espero cap altre finalitat, és un fi en si mateix.

• EXTRINSEQUES: la pràctica del esport te un altre finalitat (aprimar-se, guanyar diners, millorar la força.......)

Per realitzar l'activitat física es necessiten uns requisits, doncs be la filosofia del esport també s'encarrega d'estudiar aquest requisits.

Teologia del esport

Parteix d'una concepció del mon oberta a la transcendència. Es parteix del mon i del ésser humà com a creació de Deu.

Es qüestiona que aporta l'esport a una concepció del home coma semblança a Deu i a un mon com a creació de Deu.

Antropologia del esport

L'antropologia és una disciplina que pertany a le s ciències humanes i que te com a finalitat l'estudi del ésser humà en totes les seves dimensions. No és una ciència experimental, té un mètode propi, estudia la condició humana, les característiques del ésser humà tan visibles com invisibles (creences, valors....)

És també un discurs, crític, racional i dialogic sobre allò essencial del ésser humà. Agafa qualsevol afirmació sobre aquest i la critica, desprès d'això decideix si la accepta o no. Aquestes afirmacions han de ser racionals, s'han de poder argumentar. Per exemple, l'afirmació “L'ésser humà es semblança a Deu” no es pot.

L'antropologia es fa a traves el diàleg, discutint sobre el que es l'ésser humà. Es pot definir també com un discurs que marca les diferencies entre l'ésser humà i les altres espècies. Precisa allò que ens diferencia.

Antropologia del esport

L'home es un ésser polifacètic, es a dir que pot fer diferents tasques o facetes, i una d'elles és l'esport.

Estudi del ésser humà en tan que el subjecte pot fer una activitat esportiva.

Dintre de l'antropologia del esport trobem:

  • L'antropologia cultural del esport: Estudi de les cultures i la seva realització amb l'esport. Quins esports es fan en cada cultura i per que.

  • L'antropologia filosòfica del esport: estudi del esport mes enllà d'una o altre cultura. Que es allò essencial del esport.

Activitat 2

TEMA 2: CARACTERÍSTIQUES ESSENCIALS DEL ESPORT

Per poder descriure l'essència de qualsevol aspecte hem de descriure un mètode. Tota disciplina te el seu propi mètode.

L'antropologia no te un mètode científic, però te unes pautes a seguir que tenen l'objectiu de aclarir quina es l'essència i la naturalesa de les coses, es a dir no quedar-se amb l'aparença de les coses i veure quina es l'essència.

Hedmon Husserl és el creador del mètode fenomenologic. Per descriure que s'entén per fenomenologic descriurem primer que entenem per mètode:

• Mètode: origen grec META (més enllà) + ODOS (camí). Per tant el mètode es allò que hem de seguir per arribar a conèixer quina és la essència d'una determinada cosa.

• Fenomenologic: FENOMEN (allò que podem percebre a partir dels sentits), NOUMEN (allò que no podem percebre a partir dels sentits).

P ex: d'una persona puc percebre la seva aparença (fenomen), però no puc percebre els seus sentiments o pensaments (noumen). LOGIC (explicació). Fenomenologia del esport es l'explicació els fenòmens del esport.

Per tant el mètode fenomenologic parteix de les aparences i a partir d'aquí intenta comprendre la naturalesa de les coses.

Per anar del fenomen al noumen hem de passar per diferents fases:

1.- Observació del fenomen: aquesta serà mes correcta com mes amplia sigui la observació, es a dir, com mes coses observem dels esports (diferents modalitats), mes informació tindrem per que la observació global sigui mes correcta.

2.- Posada en parèntesis: posar en qüestió totes les informacions que t'han dit sobre l'esport. És n treball mes intel·lectual.

3.- Explicació: l'antropòleg tracta de comprendre la correlació lògica que hi ha entre un fenomen i l'altre. Per exemple: Rivaldo marca un gol (1 fenomen), ho celebra (altre fenomen). El estudi entre la relació entre un fet i una ltre es una manifestació de goig.

4.- Trets essencials: teoria general del fenomen.

Aquest mètode ha estat criticat:

  • Aquesta observació ve condicionada per uns prejudicis, sempre mirem la realitat amb orelles, les que ens ha posat la nostre educació. Això limita la nostre observació.

  • La posada entre parèntesis es relativa, molts cops no som ni conscients de com som (per ex: no se que soc racista). Els prejudicis inconscients son molt difícils de treure i es forma a traves dels processos educatius.

  • Aquesta teoria si no es contrastada difícilment podré arribar a explicar el fenomen.

DEFINICIIO ANTROPOLOGICA I CULTURAL D'ESPORT.

Definició antropològica d'esport

La definició antropològica d'esport no es unidimensional, sinó que afecta a quatre dimensions diferents:

  • Dimensió corporal (somàtica): som cos, l'ésser humà es cos i la practica del esport altera aquest cos, es a dir, una persona que realitza un determinat esport desenvolupara aquella musculatura que mes faci servir.

  • Dimensió psicològica: l'esport altera també la vida psíquica. L'ésser humà te pensaments, emocions, records i memòria. L'esport no només altera el cos, sinó que també altera aquests factors. Per ex: en quan a la memòria, si jugant un partit de futbol, jo li faig un túnel a un jugador i aquest ha tancat les cames, la pròxima vegada que me'l trobi a aquest jugador miraré de passar-lo per algun altre per que se a traves de la memòria que abans ha intentat tancar les cames, per tant ja sabrà que li podré tornar a fer.

  • Dimensió social: es indiscutible que amb la practica esportiva el home entra en relació amb els altres individus, però aquesta relació pot ser de moltes maneres diferents. (esports individuals, colectius, etc)

  • Dimensió referencial: tot ésser humà te un sistema de valors i un sistema de creences. I amb la practica esportiva o be es reforcen uns valosrs, o be es creen un de nous (valor de coratge, humilitat, competivitat, saber perdre,...). Aixi com amb els valors, per fer esport també he de ceure amb moltes coses; he de creure en mi mateix com que puc arriber a conseguir allò que m'he proposat, creure en els meus companys (si escalo amb un compan he de creure amb ell), etc.

  • La practica esportiva desenvolupa cada una d'aquestes dimensions,

    desenvolupa el nostre cos, desenvolupa la nostre a ment, les relacions socials i els nostres valors i creences.

    Definició cultural d'esport:

    L'esport es cultura.

    En la societat humana el terme cultura feia referencia al cultiu de l'anima.

    Trobem una clara diferencia entre lo que es cos i lo que es anima.

    Així que parlaven de cultiu del cos com a cultiu del cos físic, i de cultiu de l'anima, coma cultiu dels arts, de les ciències.

    Observem que ells representen el ésser humà com una dualitat, una part que es el cos i un altre part que es l'anima. Amb el naixement del cristianisme lo únic important es l'anima, ja que es lo que quedarà per la resta dels nostres temps.

    La inversió a una visió unitària no la trobarem fins a segle XX on el cultiu del anima passada a un segon terme i el cultiu del cos passarà a un primer pla.

    • L'esport es cultura perquè es cultiu del cos i també es cultiu del anima.

    • L'esport es una manifestació e la cultura d'un país, ja que expressa els hàbits, costums i símbols d'aquest.

    • Arrel del esport també podem comprendre la cultura d'una societat.

    Aquestes dues definicions son importants en quan a l'explicació del concepte.

    Activitat 3

    TEMA 3: FINALITATS DEL ESPORT

    En la actualitat la qüestió de pensar per què fem esport està responguda per a múltiples finalitats:

    Tota realitat es pot explicar per quatre causes:

  • Causa final: la que explica la finalitat per la qual existeix aquella realitat.

  • Causa formal: explica la forma que te qualsevol cosa, aquesta ha estat feta d'una manera determinada i obeeix a una realitat. Per ex, una taula de menjar te la forma determinada per tal de que puguem menjar en ella.

  • Causa material: de lo que esta format.

  • Causa eficient: el qui fa la cosa (un llibre, l'autor)

  • L'esport te una causa final, fem esport per alguna cosa, encara que les finalitats siguin molt diferents depenent de la persona.

    La forma del esport seran el conjunt de regles que fan possible el desenvolupament del joc.

    La matèria seran els materials necessaris pel desenvolupament d'aquell esport. (Per ex: tenis; raqueta, pilotes, xarxa, bambes...)

    I la causa eficient del esport seria el qui va fer possible la practica.

    Finalitats del esport:

    Com a una primera descripció abans de descriure les finalitats del esport, direm que aquestes poden ser extrínseques (volem aconseguir alguna cosa a traves d'ell) o intrínseques (fas esport per gaudir d'aquest sense esperar res mitjançant la seva practica, la finalitat es purament fer esport). També podem dir que poden ser conscients o inconscients, les primeres son aquelles que tu has reflexionat, que has pensat amb anterioritat i les altres les fas però exactament no saps per que les fas (un noi des de els 6 anys ha estat jugant a tenis, l'han anat inculcant la practica d'aquest esport però realment no sap per que lo practica).

    En l'esport hi trobem les següents:

    Finalitat estètica:

    Desig de tenir una determinada estètica. L'estètica te coma fi la reflexió sobre l'experiència de la bellesa i què és el que fa que una cosa sigui bella.

    Bellesa entesa en sentit corporal:

    El concepte de bell varia segons e època i lloc.

    El color per exemple, abans era mes bell qui mes blanc era, ara això ha canviat i es mes bell qui està mes moreno.

    Característiques que fan que una cosa sigui bella segons la societat grega:

    • Simetria

    • Proporció

    • Ordre

    Pels grecs la practica esportiva desenvolupa aquests factors, però en l'actualitat podem apreciar que no es així. El braç de un tenista no es el mateix d'un costat que del altre.

    També es referien a la bellesa del anima, perquè aquesta fos bella havia de ser bona.

    L'atleta a mes de desenvolupar un cos també desenvolupa uns valors, que embelleixen a l'anima. L'esport també cultiva l'anima.

    En l'actualitat només ens hem quedat amb una visió superficial del cos. Tenim uns models de bellesa que generen la necessitat de seguir-los (mimetis-me, imitar). L'esport es converteix en un sacrifici, per ex: vull menjar-me un gelat, però no me'l menjo per que significa un allunyament de la figura ideal.

    Això afecta mes al gènere masculí que al femení, estem regits per uns models que ens venen constantment als mitjans de comunicació i poden fer molt de mal en la societat (anorexia, bulimia...)

    Finalitat de salut:

    No sempre s'identifica salut amb bellesa. Salut és un concepte polisemic que significa absència e malaltia. La salut es un estat de benestar físic psíquic i social.

    L'esport depenent com s'exerceixi pot alterar aquests estats per millorar-los.

    Finalitat de superar-se (tensió)

    Aquest instint de superació pot ser intern o extern;

    INTERNA

    L'esport comporta una voluntat de superar-se en les quatre dimensions:

    • Superació de les capacitats físiques (somàtica).

    • Superació psicològica, l'ésser vol trencar les barreres psicològiques. Si psicològicament ens anem enfonsant, físicament no podrem arribar al objectiu.

    • Superació social: abatre l'altre.

    • Superació referencial: potenciar els meus valors.

    EXTERNA

    • TU: tensió amb l'altre (oponent).

    • Natura, tensió amb els elements de la natura.

    • Tècnica, tensió contra la tecnologia i desafiar els elements tecnics.

    En tot esport es dona un conflicte entre necessitat i possibilitat (S.KIERKKEGANG). Tot ésser humà te unes necessitats però també te unes possibilitats. L'esport posa en tensió tot aquest binomi, ens mostra les nostres possibilitats (menjar, veure, descansar) i les nostres possibilitats (si entrenes un aspecte determinat el milloraràs).

    Però s'ha de saber quines son les possibilitats de lla gent amb la qual tractem per exigir.

    Finalitat de distensió

    Aïllar-se de les tensions habituals, l'esport es el contrapunt per a una vida tensa.

    També hem permet una relació amb els altes que no es la que tinc amb el meu entorn laboral.

    Finalitat lucrativa

    És una finalitat extrínseca, per guanyar diners.

    TEMA 4: L'ACTIVITAT FÍSICA

    Tres definicions del ésser humà segons L.DUCH

    • L'ésser humà és una realitat pluridimensional en la que es poden detectar 4 grans dimensions (somatica, psicològica, social i referencial). En tot ésser humà es troben aquestes 4 dimensions.

    • L'ésser humà pot ser definit com un ésser polifacetic, capaç d'actuar de moltes maneres diferents. Aquests polifacetisme es diferent segons els graus d'enteniment. Aquestes capacitats responen a una identitat i totes obeixen a diferents fins. Per què fas el que fas? Aquest polifatisme expressa la riquesa del ésser humà. També es pot veure deteriorat per alguna patologia.

    • L'ésser humà és poliglota, capaç de comunicar-se fent servir diferents llenguatges. Verbal (comunicació mitjançant paraules), no verbal comunicació mitjançant el gest o el silenci.

    Del llenguatge verbal distingim:

  • Poètic, preocupació per l'estil, per la forma i el ritme.

  • Científic, es basa en el rigor, en l'experiència, es racional.

  • Filosòfic, tracta de descriure i respondre a les grans preguntes del ésser humà.

  • Religiós, basat en l'experiència del transcendent.

  • Col·loquial, el que utilitzem habitualment.

  • El cos es capaç d'expressar coses amb el cos mitjançant gestos i es basen en:

  • El rostre: es lo mes significatiu i els ulls la part encara mes significativa del rostre.

  • Mans

  • Per l'ésser humà el fet de ser pluridimensional, polifacètic i poliglota pot estar representat en acte o en potencia. Per ex: soc llicenciat en potencia, però en acte soc tècnic. La potencia depèn d'unes condicions connaturals que hem d'arribar a conèixer, cadascú te les seves potencialitats.

    Per Aristotil el polifacetisme pot englobar-se en tres grans activitats (tot lo que fem a lo llarg del dia):

  • Contemplació, THEOREIN

  • Acció, PRAXIS

  • Producció, POIESI

  • CONTEMPLACIÓ

    Activitat mes pròpia del ésser humà

    Veure - Mirar - Contemplar

    Veure: fixar l'ull en un objecte de manera inconscient.

    Mirar: fixar la mirada en un objecte de manera conscient i reflexiva (fixar-nos en els detalls d'aquella cosa)

    Contemplar: fixar un ull no en un objecte en concret, sinó en un conjunt. Requereix d'un benestar i d'un clima de sinceritat, també requereix de temps.

    Per Aristotil els homes van començar a filosofar perquè van començar a contemplar. La filosofia neix de la contemplació. Aquesta és una de les activitats més oblidades del ésser humà. Si no hi ha contemplació no hi ha visió complert de la realitat. Un bon esportista també contempla, no només actua. La contemplació es bàsica per fer una bona acció.

    Puc contemplar l'altre, l'equip, l'entorn, però també es pot contemplar per corregir valors que no agraden.

    ACCIÓ

    Tota acció ha de ser el producte d'una contemplació

    Per Aristotil l'acció és moviment, tot aquell que actua es mou en diferents graus d'intensitat. L'actor intervé en la realitat i tota realitat te com a efecte un canvi en l'entorn (aquestes poden ser favorables o en contra).

    Per aquest autor l'acció és un moviment que pot ser:

    • Accidental: les conseqüències son irrellevant, son menors.

    • Substancial: produeix un canvi en la realitat potent, de la manera que hi ha un abans i un desprès (Torres bessones). Son els que donen emocions en l'esport.

    També l'acció pot ser voluntària o involuntària:

    • Voluntària: acció que es provocada per un esportista, que es potenciada per la seva voluntat.

    • Involuntària: aaquella en que l'autor fa una acció sense motivació voluntaria, ho fa però no o volia fer.

    El context pot fer que una acció sigui aparentment voluntària però que es opt caracteritzar de involuntària (viven, la pel·lícula).

    L'acció també pot ser individual o col·lectiva, la que un fa individualment o la que es resultat d'una interacció d'individus amb un objectiu comú. Per arribar a quest objectiu es necessari:

    • Un coneixement mutuu de les necessitats i possibilitats d'altres.

    • Obsessió pel conjunt, no per la individualitat.

    • Adecuada administració de rols: fer el paper de allò que estem millors

    capacitats.

    Els éssers actuem per realitzar-nos: és la manera de formar-nos en aquest mon.

    PRODUCCIÓ

    La producció és aquella acció o moviment que te com a conseqüència la elaboració d'un objecte. Pot ser:

      • A partir de la creació d'un objecte artesanal (hi ha projecció del subjecte creador) o maquinal (producció d'objectes de manera mecanitzada, no es necessari l'ésser humà).

      • Voluntària (realitzada per la voluntat del individu) o involuntària.

      • Material, es a dir, física (una llauna de coca-cola) o immaterial, psíquica (un teorema matemàtic).

    Tant la pràctica com la producció poden tenir estil, es a dir, l'estil es la forma singular de desenvolupar una acció o producció que la fa diferent de les altres.

    Activitat

    Què és tenir estil?

    Elegància, tècnica depurada, indumentària, singularitat, valors...

    Què és el carisma?

    Atracció, seducció, liderat, identificació, ser estimat...

    El carisma és el caràcter que s'atribueix a un individu com a conseqüència de la relació d'afectivitat i de seducció que produeix davant d'una col·lectivitat.

    TEMA 5: CORPOREITAT

    L'exercici de tota activitat esportiva demana una relació amb el propi cos i amb el dels altres. L'activitat física es possible per que som cos i podem portar aquest al seu límit. Lo ideal és conèixer aquests límits, sense rebasar-lo som els amos del nostre cos, però si els rebasem ens convertim en els esclaus del nostre cos.

    El cos el tractarem com una dimensió del ésser humà a traces del qual i mitjançant el qual podem conèixer.

    El cos pot ser expressió d'allò que som i que ens singularitza.

    Tres actituds filosòfiques respecte el cos:

  • Materialisme (Marx): concepció filosòfica que diu “l'ésser humà és únicament un cos en moviment”, nega la visió espiritual, l'anima. Aquesta teoria rep les seves crítiques, l'ésser humà te tantes experiències i estats anímics que no pot explicar-se com un ésser només esta fet de matèria en moviment sinó que requereix d'ànima.

  • Dualisme (Plató): defensa que el cos està format de cos i ànima. Com a crítique li diuen que l'anima és un principi que no pot ser conegut.

  • Unitat integrada: no només cos o només ànima, ni per separat, és una unitat.

  • Quina funció te la corporeïtat?

    COMUNICATIVA

    El cos és un gran mecanisme mitjançant el qual expressem.

    No totes les parts del cos son igualment d'intuïtives, les més son la cara i les mans.

    Del rostre la part més significativa és la mirada, no aguantem la mirada per que és una finestra del que som i ho volem amagar, protegir.

    Per Levinás (un autor molt significatiu d'aquest camp) el rostre pot ser més expressiu que les paraules.

    Aquest pot ser intencional o no. Per ex: la risa intencional o vertadera. I allò que ens diu veritablement el que som és allò que fem sense cap mena d'intencionalitat.

    Segons la cultura podem de les persones (el lloc on procedeixen) podrem percebre més o menys informació d'aquest rostre.

    En l'esport és essencial el llenguatge corporal. També he d'existir entre els diferent individus una necessitat de comprendre's entre els individus.

    Activitat

    Fes una llista de 7 tipus de mirada

    Amor, plaer, sorpresa, pensatiu, despistat, embobat, interessant...

    Set missatges amb les mans

    Desprès, para, surfer, violència, tranquil·litat, hola, adéu, fota't...

    En tot procés comunicatiu intervenen els següents elements:

    • L'emissor: aquell que en el procés comunicatiu comunica el missatge.

    • El receptor: és el que està disposat a rebre el missatge.

    • El missaatge: allò que es vol transmetre mitjançant l'intervenció del emisor.

    • Canal: forma de transmetre el missatge, tot missatge necessita un canal (oralitat - la paraula parlada -, escrit, audiovisual)

    • Codi: sistema de signes que comparteixen el missatger i el receptor. Els símbols tenen un origen natural, son una realitat que es refereixen a algo que està més enllà del signe. Per ex: regalar una rosa en San Jordi, aquest dia la rosa simbolitza alguna cosa molt més que una simple rosa)

    • Cirscunstancia conjunt d'elements que estan en l'entorn del emisor i del receptor.

    CODI

    CIRCUNS.A EMISOR MISSATGE RECEPTOR CIRCUNS.B

    CANAL

    D'on emergeix un missatge?

    Del teu interior sents la sensació que has de dir alguna cosa i ho has d'exterioritzar. Aquesta exteriorització es fa a través de la verbalitat o no verbalitat, o alternant una i l'altre. En el procés d'exterioritzar el missatge hi ha pèrdues, sobre tot per a dir allò que te una gran densitat (Per ex: a un amic li a mort el pare i ens sap greu aquesta pèrdua, però de quina manera s'ho diem per que sàpiga que ens sap greu i no que s'ho diem per quedar bé).

    El emissor ha de codificar allò que vol transmetre per elavorar el missatge. El receptor per entendre el missatge ha de descodificar el missatge, ha de intentar compendre que signifiquin aquells signis per tal de que arribi al interior.

    Llavors hi haurà un canvi de rols i aquest procès es farà en sentit contrari.

    Ara, per què fracasem en el procés comunicatiu i per que ens costa tant comunicar-nos correctament?

    Pot fallar:

      • L'emissor (que digui allò que no volia dir) no hi ha una connexió de lo que volia dir a lo que ha dit.

      • El receptor, per distracció, perquè menyspreu l'emissor (pensa que no val la pena escoltar-ho), pels seus prejudicis davant l'altre.

      • El missatge és intel·ligible, per un és clar però es poc clar per l'altre.

      • El codi, quan pressuposo que hi ha una compartició del codi però en realitat no hi ha.

      • Els coneixements de les circumstàncies, és el que més falla, s'ha de saber a qui s'està parlant i quines expectatives te aquell que t'està escoltant.

    Altres funcions del cos

    • Desplaçament: tot desplaçament implica un cos. En les reaccions interpersonals es essencial comprendre que el cos del altre te el seu propi moviment. Per ex: un avi no te el mateix moviment que nosaltres.

    • El cos és treball i tot treball intel·lectual implica un mínim d'implicació del cos .

    • Es el mecanisme de reproducció.

    • Manifestació de vulnerabilitat, ens permet petir, observar els que pateixen...

    TEMA 6: LA INTERSUBJECTIVITAT (LA REACCIÓ AMB L'ALTRE)

    En la practica esportiva s'estableix una relació amb l'altre. Això pot obeir a diferents finalitats. En l'esport és donen moltíssimes relacions amb l'altre.

    L'autor Martin Buher diu que l'ésser humà estableix vincles amb els altres.

    Aquesta obertura de l'ésser humà és relativa i incompleta. L'ésser humà desitja tenir intimitat, temps privat. La intimitat personal forma part de mi, i no m'interessa compartir-ho amb ningú més. A través de les relacions interpersonals vaig aprofundint en la intimitat de l'altre, però sempre queden coses per explicar, mai aprofundiré purament en l'altre. Ningú te el dret de robar la privacitat del altre.

    El nostre hogar és l'espai privat nostre.

    Quan es transgredeix l'intimitat física o material tenim sensació de vergonya. Per això Aristotil que la vergonya és humana. A vegades trobem l'intimitat compartida, que és l'intimitat amb un altre persona, missatge que acostuma a ser un secret, l'amistat compartida. La segona característica de la relació interpersonal és la relació entre dues voluntats lliures. Les relacions personals mai so com reaccionarà l'altre (l'espai d'impredisiblitat).

    D'un objecte saps la reacció, d'un subjecte no. Les relacions humanes es deterioren.

    Per conèixer a un individu, conèixer el conjunt de les seves relacions, per tant mentre vivim som alterats pels altres, en canvi per definir una persona al cent per cent hem d'esperar a que mori.

    FORMES D'INTERRELACIÓ

    Son més complexes que qualsevol clasificació formal, pot ser que no enquadri en la següent exposició:

    Aquestes formes d'interpretació no s'exclueixen una de l'altre, es poden donar dos o tres en la mateixa situació.

    Cada forma afecta l'estructura del jo , afecten a la vida interior i exterior.

    Es poden divisar dos grans blocs:

    • Negatives: empobreixen l'estructura més intima de la personalitat.

    • Positives: fan que l'altre creixi, potencien els drets del altre.

    Negatives

      • Indiferencia (absència de relació): no reconèixer ni que existeix l'altre. És la forma més gran de menyspreu. L'autor K. Jasper parla d'aquesta forma d'interpretació com un “tipus de relació que es dona a les grans ciutats, com més massa de gent més indiferència”, en canvi en una societat petita tothom està identificat. El fet de ser indiferent envers la societat fa que un mateix s'empobreixi, si el jo es indiferent al tu no te la opció de millora, no creix socialment.

      • Instrumental: converteix al tu en uns interessos, l'altre deixa de ser el subjecte i es converteix en un objecte dels meus interesos. Les relaciooons es instrumentals poden ser: explicites (tractar l'altre com esclau), implícites (aparentment no és una relació instrumental però acaba sent-ho, “buscar sexe amb una noia” o “hem faré el seu amic per que hem deixi els seus apunts”).

    Jo hem converteixo en el centre i l'altre està a l'abast de la meva perifèria. En la publicitat hi ha una clara instrumentalització de les persones.

    M. Buber parla de cosificació, convertir a l'altre en una cosa. Un individu es pot convertir en autoinstrumentalització.

      • Violència (tractar l0altre com un enemic): es aquella relació amb l'altre en la que es busca fer mal al altre. Gaudir produint un mal al altre. Pot ser:

        • Psiquica: fer malbé la vida psíquica de les persones, per ex; la humiliació, l'insult.

        • Social: relació negativa amb l'altre pel fet de pertànyer a una identitat social diferent a la meva. Es basa en el prejudici.

        • Referencial: fa mal a la vida espiritual de la persona. Per ex, sectes.

    Raons de la violència:

        • Es fruit d'haver estat prèviament ferit. M'han fet mal, faré mal.

        • Pot ser originada per un complex d'inferioritat. No puc amb l'altre, li faré mal.

        • Desig de gaudir amb el mal del altre.

        • Instint destructiu, gaudir amb la destrucció.

      • Obstacle: físic; molesta el meu moviment. Ex, “la televisió del veí”, “la persona que tinc davant d'un peatge”

    Positives

    Relació en la que el jo busca el desenvolupament del tu en totes les seves dimensions (físic, psíquic, social, referencial). Aquest conjunt de relacions també admet una gamma de formes positives.

      • Amistat: l'ésser humà necessita amics per viure, és una forma de relació amb l'altre que es objecte d'estudi des de la societat grega. On hi ha grups humans es genera amistat.

    Diversos autors es refereixen de les següents maneres al concepte d'amistat:

      • Plató: desenvolupa la filia (amistat)

      • Aristotil: “ètica al seu pare” , etica anicomac cap. 7/8

      • Cicero: “De l'amistat”

      • Kant: una de les aportacions mes importants.

      • Alberoni: “Amistat” anàlisi del vincle.

    Per Aristotil l'mistat és una relació mútua de venebolència (el jo vol el be del tu i el tu el be del jo). Hi ha una distinció clara de tres tipus d'amistat:

    • Basada en el plaer: som amics mentre l'altre hem resulta plaenter. Per aquest autor aquesta relació és inautentica perque no busco el be el altre, busco el meu be.

    • Amistat útil: basada en el concepte d'utilitat, deixo de ser amic quan l'altre es converteix en una càrrega. Tampoc és verdadera.

    • Autentica amistat: es basa en buscar el be del altre en les quatre vertents, dimensions.

    Cicero parla d'un espai d'una intimitat compartida. En la intimitat expressem allò que som, és un espai de compartiment de la integritat social. Quan comparteixes la teva intimitat ets molt més vulnerable i davant un conflicte et podem fer molt mes mal. En l'amistat no hi ha rols, és una relació lliure, ningú pot ser obligat a ser amic d'un altre.

    L'amistat neix de la semblança, és una afinitat que tinc amb uns i no en tinc amb d'altres.

    L'amistat es comprova en els moments difícils, es mostra a través del temps. Ens podem adonar qui és amic meu en moments difícils, quan pateixo.

    L'amistat és una relació en la que l'objectiu fonamental és la comunicació de la veritat, si ha practica de la mentida no hi ha amistat.

    La mentida pietosa per Aristotil no és acceptable, s'han de dir les veritats suportables, aquella veritat que es pot suportar.

    Per ex: “He que m'he aprimat?; No estàs feta una vaca - veritat no suportable. Aprimant una miqueta la panxa series la impressionant - veritat suportable.

    Hi ha amistat quan l'altre manté la seva autonomia, no hi ha relació de dependència, no volem convertir l'altre en una fotocòpia meva.

    Un altre de relació de forma positiva és la DIAGONAL-AGAPICA:

    El jo es posa al servei del tu, busca el be del tu posant-se al seu servei (el bon samarità). Es una relació de servei, el jo vol el ve del tu però no es mutu.

    Per ex: la relació materno-filial, el nen quan neix te mil necessitats.

    Eròtica

    És aquella relació basada en el desig del altre, desig de possessió del altre, busco el tu i el be del tu alhora. També es pot convertir en na relació instrumental quan busco l'altre per satisfer una necessitat. La prova manifesta es que no pots suportar la seva absència.

    TEMA 7: EL PROBLEMA DE LA LLIBERTAT

    Esport-llibertat

    Associació que ha de ser molt pensada i reflexionada. Primer per que no és veritat ni acceptable que tota pràctica esportiva sigui un acte lliure. Per ex: faig esport per aprimar-me. També requereixen d'unes obediències que no tenen res a veure amb la llibertat (obeir a un entrenador, a unes dietes)

    Ens plantegem la següent pregunta: fins a quin punt l'esport és lliure o és desenvolupa per factors externs?

    La paraula “llibertat” és una paraula que ha patit un gran desgast, que de tant utilitzar-la ja no sabem que realment significa. Això ens obliga a fer una reflexió sobre el concepte, i trobem tres definicions diferents:

    • Definició aristotèlica: la llibertat és la capacitat del ésser humà de prendre decisions fonamentals. Com capacitat som capaços de realitzar-la, tenim la capacitat, però això no vol dir que ho fem. Cal tenir racionalització per determinar-la. L'ésser humà és lliure quan te la capacitat de prendre decisions que marquen un abans i un desprès (tenir un fill, escollir una professió...). No ha d'haver coacció, si hi ha coacció no es poden prendre decisions lliurement. Per tant de tenir la capacitat lliure hem de fer us de la racionalització i no hem de tenir coaccions.

    • “Albert Camus” : L'home lliure és el que es capaç d'afirmar la seva singularitat en el món, exterioritzar la seva singularitat. Per ell és un acte heroic, vol dir voler ser un jo, voler tenir la meva personalitat. Ho associa amb la idea de revolta (jo vull ser jo encara que els altres no m'ho pemetin). Relaciona la llibertat amb la revolta i la revolta amb l'heroisme. Lo que dona més tranquil·litat a l' home és seguir la cultura del ramat, on va tota la gent vaig jo enrere (això és lo mes còmode). Ell critica aquesta idea. Però l'expressió de la singularitat ha de tenir uns límits.

    • Enrique Dussel: “Ética de la liberación”. La llibertat és una practica alliberadora. L'alliberament és la capacitat que te l'home de treure's de sobre tots aquells dominis que li han imposat.

      • Alliberament extern: situacions socioeconómiques (nen al Àfrica treballant 14 hores diàries) , com mes vulnerable ets menys capacitat de llibertat i com mes possibilitats tens, mes capacitat de llibertat.

      • Alliberament intern: llibertar-te de les teves dependències (una noia abusada sexualment de petita, serà lliure en un futur en aquest camp?)

    Ser lliure és una pràctica del alliberament tant interna com externa.

    L'esport és una opció fonamental per nosaltres, però no per molta gent. L'esport és l'expressió de la llibertat com a manifestació de la llibertat? No sempre.

    L'esport és un alliberament, una fuga del dia a dia.

    VISIONS DETERMINISTES

    Concepció filosòfica en la qual la llibertat no existeix.

    Tu i jo som un conjunt de determinacions i aquestes fan que siguem d'una manera o d'un altre. Trobem:

    • Biològiques: tot ésser humà és un conjunt de determinacions biològiques que li han estat donades.

    • Econòmiques: ets resultat de la situació econòmica en les que et trobis.

    • Socials: naixem en un àmbit socials que no hem escollit.

    • Religioses

    • Mediatic: mitjans de comunicació, publicitat subliminar. Les nostres ments estan totalment influenciades.

    Teoria de la llibertat que tracta de superar les crítiques que presenta el determinisme “Poètica de la llibertat”.

  • Límits a priori

  • Límits a posteriori

  • Voluntarietat- involuntarietat

  • Felicitat

  • Els deterministes tenen raó al dir que les nostres accions estan determinades per siversos aspectes (sexe, raça, etc). Però s'ha de distingir entre determinisme i condicionament.

    En la llibertat condicionada tenim la capaciat d'imposar la nostre voluntat.

    Elements que requereixen la teoria de la llibertat:

    • Perspectiva: requereix una distància intel.lectual, tinc opcions, puc escolliir, veure les coses en perspectiva, veure els pros i els contras.

    • Requereix diàleg: perque de vegades soc incapaç de veure els pros i els contra i amb el dialleg puc anticipar les dificultats que puc trobar.

    • Risc: tot acte lliure te un risc, te un marge d'error, no tot acte arriscat és lliure.

    • És irreversible: te risc per això, no podem tornar enrere, la decisió queda marcada en el temps per be o dolent que hagi estat.

    • L'angoxa està lligada al acte lliiure, el que no s'engoxa es que no és lliure. Decidir crea aquesta engoxa (experiencia interna crada per haver de decidir). La por la tenim davant d'una realitat que amenaça la integritat.

    • La llebertat és moviment:

      • Pensament: capacitat de pensar les posibles accions que te el que voldria arribar a ser.

      • Acció: capacitat del ésser humà d'anar allà on vol (limitada en paisos totalitaris). La llobertat s'acció sempre està limitada.

      • Producció: llibertat de prodiur realitats, objectes, coses des de la seva singularitat. Aquesta llibertat està limitada pel mercat.

    Tota llibertat és moviment però limitada:

  • Te uns límits a priori, et trobes alguna cosa donada (sexe, pares, raça...) sóc el que hem deixen ser. A partir d'aquesta matèria prima , qualifiquen el teu jo (personalitat). A partir d'aquests límits construïm la nostre llibertat. Els límits no neguen la llibertat.

  • Després tenim els límits a posteriori ,límits que et venen marcats per la conciència del acte. Hem de tenir en conte la lliberrtat dels altres. Aquí entrarien les lleis i la llibertat dels altres (no puc posar la música alta, he de respectar l'espai del altre)

  • Voluntarietat: tot acte lliure requereix voluntat, si no tens no ho ets. Però no necessariament la voluntat ens fa lliures. També hes de tenir memòria. La intel·ligència ens permet llegir les nostre posibilitats. No sempre és facil distingir entre ll'acte de voluntarietat i el de involuntarietat (plorar, riure, tenir un fill)

  • Tot acte lliure ens fa feliços. Almenys hauria de ser així. Però de vegades el acte lliure ens fa ser infeliços.

  • Sequint aquests pasos de mirar perspectives i tenint en conte el diàleg, el risc i la felicitat tindràs llibertat condicionada.

    TEMA 8: HOMO PATIENS

    1) SOFRIMENT I ESPORT.

    La pràctica de determinats esports requereixen una certa capacitat de sofriment i com més alta sigui aquesta capacitat de suportar el sofriment, més alt serà el rendiment de la persona.

    L'esport te més sentit i espectacularitat com més alt sigui el nivell de sofriment.

    Però, que és el sofriment?

    Identificat amb el tema patiment, és l'experiència subjectiva que cada ésser humà te i es intransferible. Es molt subjectiu, arran de l'experiència subjectiva d'un mal. El sofriment existeix quan perceps un mal, es quan el saps. Lo que ser mal per a tu per a mi potser no sigui tant mal, per exemple un entrenador crida a un noi i per l'entrenador això no significa cap mal però pel nen és un gran mal.

    El sofriment te molt a veure amb la nostre personalitat. La capacitat de sofriment també és diferent segons davant la persona.

    Tipus de sofriment:

    • Apareix sense haber-ho buscat: l'individu que te un càncer, el fill que sofreix la separació dels pares.

    • El sofriment que és buscat, esperat.

    Classificació dels tipus de sofriment:

    • Somàtic: mal de queixals.

    • Psicològic: percepció d'un mal en la vida psíquica.

    • Social: el que es produeix com a conseqüència de les pèrdues darrere de confrontacions amb els altres.

    • Referencial: es el que es genera per no arribar a les metes que t'has imposat.

    SOFRIMENT I ESPECTACLE

    L'activitat física genera una mena de sofriment. Aquest sofriment que en la persona que pateix te un sentit, pot convertir-se en un espectacle per l'espectador. Per què l'espectador gaudeix més en els espectacles en els que hi ha més presència de sofriment o violència?

    A lo llarg de la història també s'ha donat aquesta relació, antigament ja podem veure com el sofriment i la violència causaven un gran revolt.

    Al espectador li agrada veure sofrir al altre. Respostes:

  • La contemplació del altre veient com es supera ens atreu. Admirem a la persona, és una contemplació admirativa i també genera procesos d'admiració, volem ser com ells.

  • Seducció per veure al altre en una situació dificil, vilnerable. Quan veiem al altre sofrir i recordo una situació similar en la que jo també he estat patint, es genera una comuió amb l'altre.

  • L'espectador en el moment que ho veu, es sent superior, es generra una situació de superioritat. És el contrast d'una situació plaentera i de sofriment, es genera una situació que ens atreu.

  • Però també ens atreu la violència, raons:

  • Està prohibit, i lo prohibit ens atreu.

  • Revela lo més instintiu del ésser humà. És la manifestació de la instintiviitat que som, és la instintiviat tenàtica.

  • És la nova épica (lluita, combat, 2 equips, corredors...). L'esport te épica (combat) i lírica (compasió quan un company està enfonsat, fet que també atreu).

  • En el segle i en el temps que ems trobem, l'esport ve filtrat pels mitjans de comunicació, i lo filtren de la manera que és més interesants per ells (Diari SPOTR - Diari AS). Els mitjans magnifiquen determinades coses que han passat per aconseguir més audiencia. És una presentació interessada. Si puc mostrar violencia o sorfiment l'audiencia augmenta.

    SOFRIMENT I ASCETICA

    L'ascètica és un concepte religiós i espiritual. U ascetic és aquell que és capaç de portar una vida molt sacrigçficada per aconseguir una comunió amb Deu. Privat de desitges mundans (posesions, sexe, luxe...), te com a objectiu Deu.

    L'esportista sacrifica temps, desitges, oci, un determinat treball, això és també ascetica encara que no tingui com a objectiu Deu.

    Amb l'activitat física i el petiment descubreixes uns valors que també impliques en la vida quotidiana.

    Quins valors: paciència, compassió (si anteriorment has petit et pots posar en la pell del altre, del que pateix) humilitat (quan un pateix s'adona que no és Deu, som humils, et dones conte que sempre algú pot més que tú) i la fortalessa moral (capacitat de tenir coratge i proposar-se coses dures)

    Questió: Del espectacle esportiu que t'atreu a tú personalment?

    TEMA 9: ESPORT I JOC

    Aproximació a la idea de joc i funció social i cultural

    Allà on hi ha existit societat humana ha existit joc. Hi ha cultures que encara que no han conegut la ciència ni la tecnologia, han conegut el joc.

    Tampoc és exclusiu dels humans, els animals també juguen, els més intel·ligents, entre sí i amb nosaltres.

    Funció del joc a la societat

    Una societat en la que només hi ha treball és una societat malaltissa, una sana és aquella que alterna treball i joc.

      • Primera funció, Interioritzador de regles, per jugar s'han de conèixer unes regles que s'han d'interioritzar. Regles o pautes que distingeixen lo legal de lo il·legal. El joc ensenya a assumir unes regles. En la societat te una gran funció ja que tant el nen com en l'adult fa que aprenguin a comportar-se i dominen unes regles això li permet viure en una societat. El joc te una funció pedagògica.

      • Segona funció, distribució de funcions o rols: en el joc trobem diferents rols (oponents, companys, atacants, defensors...). En la societat també tenim un rol.

      • Tercera funció, expressió d'oci: el joc es desenvolupa en temps d'oci, a excepció del que converteix el joc en el seu treball. El lleure admet moltes possibilitats.

      • Quarta funció, canalitza l'emocionalitat: en el joc mostrem les nostres alegries, penes, l'emocionalitat.

      • Quinta funció, és una ficció: és un treball de la imaginació, quan ens juguem ens atribuïm rols que no tenim. Això li dona riquesa.

      • Sexta funció, pot ser explosió de la instintivitat (violència, voluntat de superar al altre). Hi ha molta gent que expressa la seva superioritat.

    Els jocs varien, però la facultat de jugar no varia, Variarà segons la etapa de vida en la que et trobis, el nen jugarà millor que l'home.

    • Això es degut a que l'home treballa i l'home està tot el dia jugant.

    • El nen no distingueix entre ficci´´o i realitat, i l'home si.

    • El nen s'identifica totalment en el joc, el nen no sap perdre.

    Funció cultural

    El joc manifesta el tipus de cultura en la que un viu. Si l'analitzem descobriríem cultura arcaica. Les cultures es manifesten a través del joc.

    Cultures tecnològiques:

    • Pel que fa respecte als materials.

    • Pel que fa respecte a les regles: joc basar en la crueltat amb els animals, impensable en la cultura oriental.

    • Tabús: del allò prohibit, que no es pot fer, dir...

    Eufemismes, dir d'alguna manera allò que no es pot dir. El joc també te prohibicions, tabús.

    Els tabús d'una cultura queden expressats en el joc. El fet de transgredir la llei ho fa més atractiu. És un altre funció ens marca regles però ens permet transgredirles.

    Jocs perillosos, d'aventura, desafien, permeten fer coses que normalment no es poden fer.

    TEMA 10:SALUT I ESPORT

    Per justificar aquesta relació entre esport i salut ho intentarem justificar mitjançant els següents arguments:

    • L'esport com a teràpia, cura diferents malalties.

    • Esport com a medicina, funció preventiva, evitar agafar malalties.

    • Esport com a obsessió, pot arribar a ser malaltis, a crear adicció.

    DEFIICIONS

  • No sempre el que es considera salut per la societat és realment salut. La salut es l'absència de malaltia. Es més, és la condició necessària però no basta.

  • És un estat d'ordre i harmonia. Te una relació ordenada amb el seu cos (no ha d'haver desordre en el cos). També ha de tenir una relació ordenada amb el seu psíquic. Ha d'existir un ordre social )una societat malaltissa, seria una societat obsessionada). Ordre o harmonia amb la naturalesa, no entrar en una relació conflictiva amb la naturalesa.

  • Concepte objectiu/subjectiu. Un subjecte pot pensar que està sa però realment no ho està i al contrari. La sensació d'estar sa és subjectiva. Pot ser objectivament estàs sa però realment no ho estàs.

  • Estat: és un estat, no es quelcom que es te: no podem dir que tenim salut . El benestar integral seria: sentir-se bé amb el cos, no està relacionat amb el benestar social i econòmic, aquesta situació pot ajudar, però no va sempre lligat., puc tenir aquestes dos coses molt bé però no tenir salut. Per tant aquest benestar ideal es un ideal.

  • Els valors: la salut te molta a veure amb els valors i els efectes que provoquen aquests. Per ex. Un xenòfob repercuteix molt en que l'aspecte social, distorsionarà l'harmonia social. En canvi hi ha valors que ajuden a estabilitzar la salut. Uns altres repercuteixen directament en la salut del cos: les tribus que fan que les dones tinguin el coll llarg, l'anorexia...

  • CONCLUSIONS

    • No sempre és veritat que la pràctica esportiva afavoreix l'estat integral de la persona, sobre tot quanes viscut obsesionadament.

    • En l'esport profesional encara és més dificil que completi la integritat del benestar.

    • Quan l'esport és practicat de tal manera que ajuda a tenir harmonia i ordre en la pròpia vida, si que s'ha de dir que ajuda a tenir més salut.

    • L'esport no necessàriament ha de tenir com a única finalitat la salut sino el gaudir d'aquella activitat en si mateixa.

    TEMA 11: EDUCACIÓ I ESPORT

    JUSTIFICACIÓ

  • Una educació del cos és necessària.

  • L'esport cada cop més en la societat occidental s'està convertint en un fenomen de masses. És important educar a la persona a discernir sobre quin és el esport més òptim per ell.

  • L'esport és important per que es un mitjà per el que aprenem valors d'una manera informal, indirecte. Però aprens valors que desprès et poden ser molts útils per la vida humana, per ex: el valor d'esforç i superació (si tu has après aquest valor en la practica esportiva, és un valor que després tindràs en la vida corrent); valor d'obediència.

  • L'esport també és un valor d'integració de tota la pluralitat de la societat. L'esport pot afavorir a que persones diferents (raça, ètnia, etc.) comparteixin una activitat. Però també pot ser una excusa de manifestació per a actituds racials.

  • La socialització: una persona està socialitzat quan és capaç d'establir vincles amb les altres persones. L'esport socialitza, en la societat actual cada cop els nens es socialitzen menys a causa del abusiu us de la tecnologia, es tanquen cada cop mes, els hi falten mitjans per socialitzar-se. L'esport és una activitat que relaciona les persones entre elles, es crea un sentit de pertinensa a un grup. Es diu que l'esport pot ser una eina per neutralitzar aquesta força tecnològica.

  • FILOSOFIA DE L'EDUCACIÓ

    Dintre del concepte d'educació hem de distingir:

    • Instrucció: és aquell procés mitjançant el qual es transmeten uns coneixements o habilitats tècniques a la persona. L'instructor és aquell que s'encarrega de d'impartir aquestes tècniques i l'instruït es el que les assimila. (una classe de geografia o de mates). La instrucció pot ser tant teòrica com pràctica.

    • Formació: procés mitjançant el qual es transmeten uns valors a la persona. Siguin valors ètics, estètics o religiosos. Una persona instruïda no es necessàriament una persona formada. Una persona pot saber molta geografia (molt instruïda) però si no te uns valors no tindrà una formació. A través de la instrucció també podem transmetre uns valors, per ex: aquest és el riu Ter (instrucció) però és un riu que està molt brut i ens hauríem de sensibilitzar (transmetem uns valors, estem formant). Ara que també pot existir deformació i transmissió de contravalors, valor negatius que converteixen a la persona en un ciutadà dolent (una pare que li diu al seu nen que si no el veu ningú robi, els nens afganistans que estaran disposats a matar americans...)

    • L'adoctrinament: és aquell procés mitjançant el qual es manipula la consciència de l'altre a fi i a efecte que es converteixi en un ciutadà que obeeixi però que no pensi. Te molt a veure amb la deformació. En quan es presenta una imatge interessada, m'interessa que tu siguis així i t'adoctrino. T'han fet pensar com ells volen (Per ex: institucions catòliques).

    • L'educació és aquell procés mitjançant el qual primer es fomenta la capacitat crítica de la persona, segon es potència la seva facilitat de pensar i tercer es combina la instrucció més la formació.

    ETICA DEL JOC

    En primer lloc definirem ètica, els elements que hi ha en el jo i finalment el bon joc.

  • La ètica és aquell discurs, part de la filosofia, que tracta d'explorar el concepte del bé i la idea de bondat i distingirla de la mala acció. Es un discurs que aporta criteris per distingir el que es un bon joc del que és un dolent. Quan diem ètica del joc reflexionem del que és bo i acceptable en el joc i allò que no és bo ni acceptable, quins son els límits entre allò que es pot acceptar i allò que no es pot acceptar en el joc. Les fronteres son per descomptat complir les regles, però la ètica del esport va més enllà i també conten les actituds (no humiliar al altre) valora les actituds dels altres quan interactuen.

  • També es pot definir com un discurs de tipus prenscriptiu, un discurs que diu com han de ser les coses (aquell que diu com s'han de fer les coses, imposa imperatius). Aquestes prescripcions s'han de justificar, `ha de justificar si una cosa és pot fer o no es pot fer. Reflexiona sobre l'origen i el fonament de les nostres prescripcions. En el joc hi ha prescripcions i es fonamenten en el consens. Hem consensuat a la societat amb allò que es pot fer o no es pot fer. L'origen dels principis son els costums.

  • Un altre definició: l'ètica és la disciplina que tracta els mínims. En el joc hi ha uns mínims i la discussió és presenta en establir aquests. Per exemple per un professor els seus mínims serien que els alumnes ja no entressin a la seva classe després de 5 minuts un cop iniciat la seva classe. Però també en aquesta disciplina podem parlar d'uns màxims, d'allò que hauria de ser ideal. El joc és una activitat humana i com a tota activitat humana ha de ser regulada èticament. En el joc no tot s'hi val, s'han de respectar uns límits que estan establerts. és una activitat humana i com a tota activitat humana ha de ser regulada èticament. En el joc no tot s'hi val, s'han de respectar uns límits que estan establerts.

  • ELEMENTS DEL JOC

    • No hi ha joc si no hi ha jugadors.

    • L'existència d'una autoritat reguladora (àrbitre), que te la funció de veure com es compleixen les regles i penalitzar aquella acció que no les respecti. Un àrbitre és no quan és imparcial.

    • L'espectador.

    L'ètica del joc reflexiona sobre les relacions que hauríem de tenir entre si els diferents elements. Estudia les relacions entre els jugadors, entre l'àrbitre i els espectadors, entre l'àrbitre i els jugadors, i entre els jugadors i els espectadors.

    PRINCIPIS QUE HAN DE REGULAR LES RELACIONS DEL JOC

  • No maleficència: no fer mal al altre ni corporalment, ni psicològicament, ni socialment (discriminació) ni prejudicialment.

  • Autonomia: hi ha el deure de respectar la llibertat del altre, però no puc negar la llibertat. Quan un juga mai és independent sempre interactua.

  • Justícia: no es acceptable la discriminació pels motius que siguin, ha d'haver una relació de justícia amb els jugadors i amb l' àrbitre. Ser just és difícil ja que tenim uns prejudicis (Per ex: aquest amb aquesta pinta no anirà a cap puesto), jutgem a les persones per les aparences. Per ser just hauríem de tenir una visió global. L'espectador és al que li costa ser més just.

  • Integritat: tens el deure de respectar la unitat de la persona tant la seva exterioritat com la seva intimitat. No pots entrar en un espai que li pertany a un altre.

  • FINALITATS DE L'EDUCACIÓ (relacionat amb l'esport)

    Per a què eduquem?

    Adaptació al mon:

    • L'educació ha de buscar i aconseguir persones capaces de viure en un mon civilitzat.

    • Formar persones per tal de viure en el món que ve (al futur)

    • Nous llenguatges, tècniques, professions....

    L'esport, com pot ajudar a aquesta finalitat?

    L'esport et posa en relació amb els altres i això t'aporta a adaptar-te als altres i d'aquesta manera també t'adaptes al mon.

    L'esport et dona sacrifici i esforç i la pràctica del esport et fa sentir el valor del esport.

    Transformació de la realitat

    • Canviar i introduir nous valors.

    • Voluntat transformadora.

    L'esport pot ser una activitat física que pot entrar al abast de causes males i dolentes (consum, espectacle, confrontacions...)

    Causes nobles com la tolerància, la pau... poden ajudar a transformar la realitat.

    Critica

    • Educar persones per augmentar la capacitat crítica.

    • Distingir i discernir sobre lo que te valor i sobre lo que no en te.

    • Potenciar l'educació mitjançant el diàleg.

    • Distanciar-se del poder de influencies

    L'esport pot ser una moda, però tu has de ser lo suficientment crític com per fer les coses sota el teu criteri i per que tu ho vols.

    Autonomia

    • Educar a les persones autònomes, que prenguin decisions per elles mateixes i no decisions mogudes pels altres.

    • Tres tipus d'autonomia: autonomia del pensament, autonomia en l'acció i autonomia de producció.

    L'esport fa conèixer el teu propi cos, veure els teus límits, et fa més independent del altre.

    Ètica

    • Sensibilitat i responsabilitat respecte altres.

    • Educació no pot ser un procés pel que transmetem prejudicis.

    L'esport et fa perdre els prejudicis i la imatge, el sexe.

    Coneixement d'un mateix

    • Eduquem per tal de coneixes a tu mateix, les teves possibilitats i saber que està cridat a fer.

    • Despertem la vocació del altre.

    L'esport et fa saber els teus límits i coneixes millor: ex, si jugues de mig centre seràs un bon organitzador.

    Felicitat

    • Educar per tal d'arribar a ser feliços.

    • Tenir en conte la personalitat del altre.

    L'esport et dona felicitat relativa, momentània. Depèn de com el vivim.

    TEMA 12: ESPORT I RELIGIÓ

    En l'activitat esportiva s'hi detecten actituds i maneres de fer-lo que el converteixen gairebé en un fenomen religiós .Aquestes actituds es donen sobre tot a occident. I dona la coincidència que en aquests països les religions tradicionals pateixen unes grans crisi. “Alguns sociòlegs diuen que l'esport s'està convertint en un nou espai de culte, en una nova forma de religió. Diuen que es un nou fenomen de masses, no només la contemplació sinó també la pràctica. Segurament moltes persones que practiquen l'esport el converteixen en una religió, i no son conscients. Però des de la mirada crítica no podem deixar de dir que aquestes actituds son religioses o pseudoreligioses.

    Aquestes actituds es donen tant en el lector com en l'espectador. Son conceptes trets de la religió, però que apliquem a l'esport:

    FANATISME

    Actitud patològica que consisteix en idolatritzar una doctrina o líder. Hi ha un fanatisme islàmic, jueu, cristià... És una deformació que converteix una doctrina en un ídol. És una activitat generalment violenta, física o verbalment. Pel fanàtic hi ha una veritat que s'ha de defensar sigui com sigui. És una apropiació excloent de la veritat, ell creu que posseeix la veritat. Adopta una posició proselitista (intenta convèncer al altre) Divideix el mon en dos grans blocs:

    • Bons

    • Dolents

    Es una disciplina acrítica, no te la capacitat crítica, lo seu és bo i la resta és dolent.

    Hi ha molt tipus de fanatisme:

    • Religiós: es dona en determinades religions i es tracta d'imposar unes certes veritats.

    • Polític. Imposició d'unes idees polítiques determinades (faxismes), sistemes d'adoctrinament.

    • Nacionalista: identificació de la pàtria en Deu, justifica qualsevol acció

    • Esportista: actitud malaltissa que converteix o bé esport, o bé un equip en quelcom quasi com Deu. Es por donar en:

    El lector: no veu la realitat tal com es, el veu des de el seu costat, allà bon hi ha fanatisme no hi ha objetivivisme. Odia al altre, al que no és el seu. Generalment va relacionat amb les consignes, estètica, símbols, eslògans, que busquen ser els millors del mon. També hi ha símbols destructius (símbols nazis)

    Els propis mitjans de comunicació fomenten aquests fanatismes “VENGANZA” “COMO DIOSES”.

    L'actor: molts esportistes viuen l'esport com una única existència, només pensa en una cosa, en l'esport. El mon cada cop és va reduint a aquest tema.

    IDOLATRIA

    Consisteix en l'adoració d'un determinat ídol, Això es dona especialment en l'espectador i converteix a aquest home en un superhome, que es el millor i no s'equivoca mai i si ho fa és per culpa dels altres. Es convertit en un Sant en un heroi. Els fenòmens dels ídols genera un agrabi comparatiu que molts cops fa difícil la convivència en el sí d'un equip. Quan hi ha competència d'ídols es genera conflicte.

    L'ídol es converteixen un fi i l'altre es el decorat de fons. També genera un mercat (camisetes, botes...¨) l'espectador vol tenir tot lo referent al ídol.

    La idolatria del espectador te els seus enemics, es pot generar molt odi en aquell ídol triador (Figo)

    En l'actor el mateix esport es pot convertir en un ídol. Els ídols generen processos d'imitació en el propi actor, tant en la forma de vestir, com en la d'actuar...Això es empobridor respecte a la persona ja que talla la creativitat.

    SACRALITZACIÓ

    En la religió es distingeix entre lo profà i lo sagrat, lo profà és la realitat natural. En canvi un espai sagrat es un espai de trobada en Deu. Per ex: abans d'entrar en un Mesquita t'has de treure les sabates per que entres en un espai sagrat. Lo sagrat és lo que te valor diví i lo profà és lo normal.

    En l'esport també hi ha un espai sagrat, un temps i un objecte, com en la religió: l'estadi, el temps que dura el joc i aquell determinat objecte.

    FETITXISME

    Actitud en el que un objecte es converteix en quelcom que te un valor, que vol tenir, que et dona força, energia. És la sacralització dels objectes. L'espectador també és fetitxista, per que guanyi el seu equip fa determinades coses per que donin sort al equip

    Tocar lo que ha tocat l'ídol i emportar-m'ho.

    ANTROPOLOGÍA