Deficientes mentales

Retardo mental. Educación inadecuada. Metodología. Pedagogía terapéutica. Educador. Asociaciones educativas. Finalidades. Organigramas. Psicología. Familiares # Síndrome de Down

  • Enviado por: Nuria
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 40 páginas
publicidad
publicidad

CRITERIS BÀSICS DEL TRACTAMENT.

L'EDUCABILITAT DEL NEN DEFICIENT

Els deficients mentals han sigut considerat durant bastant temps com “incapaços de rebre una formació”, com “incapaços de ser educats”. Es pensava d'aquesta manera perquè s'aplicava un concepte de formació orientat totalment al contingut dels coneixements oferts per l'escola ordinària.

Els nens que no arribaven a satisfer les exigències de les escoles mencionades -i es tractava principalment de retardats mentals- van ser declarats, com em dit anteriorment, com a “incapaços de rebre una formació” i els van treure de les escoles. S'actuava d'aquesta manera malgrat era evident que els individus que estaven afectats per aquesta injusta reacció havien adquirit una sèrie de coneixements i d'habilitats (que hauria d'haver sigut considerat com un èxit).

Aquestes conductes han tingut unes repercussions molt lamentables degut a les equivocacions comeses respecte a la formació. Així existeixen els errors en els diagnòstic, que consisteixen en una inclinació que exclou o nega l'existència de possibilitats quan aquestes no poden apreciar-se a primera ni a segona vista, potser, després de diverses setmanes d'observació. D'aquesta manera, s'arriba a considerar com a inexistent o impossible allò que existeix però requereix una llarga observació per a ser descobert.

En primer lloc, hauríem de recordar que l'educació no és una qualitat aïllada i constant que pugui desprendre's de la totalitat dels condicionaments de la persona. En segon lloc, convé tenir present que resultarà tant o més difícil obtenir un diagnòstic quan menors siguin les possibilitats existents i quan menys pes específic tinguem que concedir a les mesures educatives posades en pràctica fins al moment present.

El que apareix (en la majoria dels casos) com “incapacitat de rebre una formació” o “incapacitat de ser educat” hauria de ser definit com “educació oculta, mal interpretada”.

Mentre que sigui veritat que la persona es fa persona mitjançant l'educació, etiquetar a un ésser humà amb la qualificació d' ”incapaç de rebre formació” equival a condemnar a mor a una persona respecte de la seva personalitat.

De les reflexions apuntades es desprèn l'enorme significació que tanca tot l'intent d'investigar l'educabilitat del nen deficient mental, d'alliberar-la i de potenciar-la, mitjançant un compromís educatiu incansable, els punts d'ajuda existents per mínims que siguin.

Sabem que l'èxit de tots els esforços educatius depèn essencialment dels coneixements i de la comprensió de la situació psíquica i mental del nen que viu les limitacions que ens ocupen. En conseqüència, l'atenció haurà de concentrar-se principalment en aquesta direcció.

CONDICIONS DE L'EDUCACIÓ DEL RETARDAT MENTAL

Si entenem per educació l'estat general psíquic i mental resultat de les influències educatives, afirmem implícitament que el resultat educatiu dependrà de les possibilitats concretes existents perquè aquesta es dugui a terme. A conseqüència, quan existeixen possibilitats limitades d'influir en un o altre aspecte, però s'aprofiten amb intensitat, parlem d'educació òptima.

El tipus i l'amplitud d'aquesta educació dependran de que perseguim uns objectius adequats o equivocats, de que apliquem mètodes eficaços o ineficaços i de les actituds que adopti l'educador.

És fàcil comprendre que quan els objectius siguin impossibles, trivials o inconstants no s'obtindrà el màxim profit de les possibilitats d'educació existents. A conseqüència, tindrem que qualificar les formes de comportament d'algun nen com manifestacions d'agressivitat o atrofia.

Amb tot, el factor decisiu per a la bona o per a la mala educació són les postures continuades de l'educador. Efectivament, aquestes postures o actituds determinen cada una de les accions educatives, l'accentuació de la forma de treball i dels objectius; en ocasions determinen, inclòs, la seva elecció. Aquestes actituds faran néixer en el nen actituds errònies més o menys complexes.(1)

CONSEQÜÈNCIES DE L'EDUCACIÓ INADEQUADA

Es diagnostica amb massa freqüència que les manifestacions externes del nen retardat mental i el seu quadre de comportament són conseqüència necessària i inevitable de la minusvalia que pateix. No obstant això, en casos molt comptats podríem aportar la prova de la relació directa entre la deficiència mental i el fenotipus. Inclòs recorrent a les estadístiques podríem parlar de regles, però no de lleis. Es recorre amb excessiva lleugeresa a la deficiència física per fer-la responsable única del quadre general que presenta el nen retardat mental.

El treball terapèutic ha provat en moltes ocasions que, per mitjà d'esforços educatius més o menys prolongats, es pot aconseguir canviar o millorar notablement el quadre de manifestacions i de comportament (encara que hi hagi una determinada sèrie de característiques que s'oposin tenaçment al canvi). De qualsevol manera, és absurd afirmar que el quadre general del nen derivi únicament de la seva situació física.

El nen retardat mental pot ser adequadament o inadequadament educat (o sense cap mena d'educació). Hem de detenir-nos a explicar la regularitat en la que es comproven deficiències en aquest camp.

Tots sabem que l'educació del nen deficient mental representa una feina extraordinàriament difícil. El subjecte que ens ocupa dóna sempre més treball, presenta més dificultats i causa més problemes que el nen “normal”. Els pares se senten profundament frustrats, les comparacions amb altres nens són fonts de preocupació, les esperances es cobreixen de dubtes.

Mencionem encara una altra circumstància. Si els pares dels nens no deficients mentals troben moltes dificultats per educar els seus fills com voldrien (malgrat la quantitat de llibres sobre el tema i les possibilitats d'assessorament que tenen a la seva disposició), la tasca resultarà molt més difícil a aquells pares que disposin de mitjans educatius eficaços a nivell més reduït.

Si contemplem amb comprensió les difícils circumstàncies en les que es mouen els pares afectats, entendrem perfectament que es produeixin actituds inadequades davant dels nens deficients mentals. És més, seria molt sorprenent que els pares es comportessin de manera totalment satisfactòria en aquest camp educatiu tan extraordinàriament difícil.

Donada aquesta situació, s'haurà de procurar evitar que els pares es retreguin a ells mateixos defectes en el compliment de la seva tasca i s'haurà d'evitar també que les persones que viuen fora de l'àmbit familiar censurin o no valorin suficientment el comportament educatiu dels pares. Podem assegurar que la majoria de vegades, que els pares fan tot el que poden pel bé de l'educació dels seus fills retardats mentals. S'han interessat, han preguntat, moltes vegades sense respostes, o han intentat noves vies pel seu compte. Per això encara que un dia s'equivoquin no tenim cap dret a censurar-los.

Només des d'una postura de respecte i comprensió del destí educatiu dels pares podem dir que s'exerceixen, amb molta freqüència, influències educatives inadequades sobre el nen retardat mental. Aquestes apareixen com quelcom complementari a la deficiència mental originària i són les responsables de la configuració especial que adquireix la situació general del nen. Al ser educat de manera inadequada, el comportament del deficient mental sovint pren un pes específic opressiu; ja que els motius apuntats fan que quasi sempre es doni una educació inadequada. Aquesta educació no té res a veure amb la deficiència mental, és a dir, aquesta no n'és la causa. Aquesta educació inadequada té sempre conseqüències perdurables al llarg de tota la vida.

Per tant, en el diagnòstic, haurem de diferenciar les conseqüències derivades d'aquesta educació i les causes físiques.

Es tracta de dues orientacions fonamentals de l'educació inadequada: falta d'educació i opressió mitjançant l'educació.

Totes dues orientacions es caracteritzen per les actituds permanents de l'educador. Aquestes determinen les seves accions concretes i la seva forma de treball. Per tant, les bones i males actituds del nen no neixen d'una acció concreta ni de les opinions pedagògiques o de l'educació en sí, sinó de l'actuació constant en la forma (per exemple, d'accions innumerables, mínimes, prendre part, oferiments, estímuls, limitacions, etc.) tal vegada realitzades inconscientment per l'educador i que passen desapercebudes pels no implicats en el projecte educatiu.

METODOLOGIA: PRINCIPIS BÀSICS

Abans de començar a estructurar els criteris de tractament en un nen deficient, n'hem de conèixer les característiques principals. Aquestes ens donaran una informació molt interessant a l'hora d'organitzar la metodologia a seguir.

Així doncs, podem concretar aquestes característiques d'aquesta manera: problemes d'aprenentatge, baix rendiment, hàbits de treball escassos, deficient capacitat motora, desenvolupament molt pobre del llenguatge, treballs de modelat immadurs i problemes d'adaptació social entre altres.

Els principis metodològics que han de guiar el treball educatiu i que presentem a continuació deriven de la capacitat i necessitat de l'educació del nen deficient mental i de l'experiència pràctica.

(Entenem per mètode el procediment experimentat, artesà, regular al que cada dia es dóna major importància en l'educació del nen amb retard mental).

  • Acomodació del desenvolupament real: els temes i mètodes del treball han d'estar concordats amb el desenvolupament psíquic i mental del nen.

  • Mobilitat: primerament haurem de conèixer cada grup o nen en concret, per després poder realitzar un pla trimestral que ens serveixi d'orientació.

  • Estructuració: organització de les classes segons el ritme de treball i el joc dels nens i en el pla diari de l'establiment.

  • Continuïtat: el procés de cada una de les ocupacions es caracteritza, al igual que el ritme diari o setmanal, per una regularitat continuada. Per això es preferible que el treball en grup sigui dirigit per la mateixa persona durant el període de tractament.

  • Totalitat: no és aconsellable traçar especialitats de classe o de treballs determinats, sinó que el treball haurà de desenvolupar-se en camps d'activitats i, en cadascun d'aquests, s'atendran varis àmbits educatius i, es pretendrà obrir als nens determinats camps de la vida.

  • Diferenciació: els estímuls i orientacions en el moment de realitzar el treball s'efectuaran a la mida de cada nen.

  • Intensitat i insistència: els estímuls i orientacions han de ser molt intensos, pràctics i repetitius. L'adoctrinament teòric té escassa eficàcia.

  • Activitat personal: en general, només es capta i compren allò que un mateix ha experimentat en l'activitat pràctica.

  • Evidència: allò que es captat amb varis sentits es memoritza en un nivell major de profunditat. A més a més del sentit de la vista, hem de tenir en compte també el sentit del tacte, sense descuidar-nos dels sentits del gust i de l'olfacte.

  • Autonomia: s'han de presentar les activitats de manera que el nen les pugui resoldre sense l'ajuda de ningú perquè la dependència d'un altre fa que el nen es senti impotent i el desanima.

  • Protecció: degut a la marcada falta de concentració el deficient mental necessita ser protegit contra els trastorns evitables que pugui sofrir durant el treball.

  • Subratllar allò que dona plaer.

  • Preparació: el treball educatiu eficient amb nens deficients mentals requereix preparatius constants, tant pel que fa respecte al mètode com a la tècnica.

  • Revisió: els resultats que obtinguem amb el nostre treball ens indicaran si hem utilitzat adequadament el mètode convenient.

  • MÈTODES DE TREBALL EN LA PEDAGOGIA TERAPÈUTICA

    Tot mètode està lligat a unes regles, la qual cosa fa que pugui caure fàcilment en l'esquematisme i tendeixi a portar-nos a la rutina, a l'actuació professional freda i no presti atenció allò que és realment especial, allò més essencial.

    Per evitar els perills que es puguin derivar de l'ús del mètode es necessita un mitjà corrector. Un mitjà que impedeixi l'actuació aïllada del mètode; que aconsegueixi que aquest s'integri en la totalitat de l'objectiu que es pretén arribar; que eviti un funcionament per separat. Podríem descriure aquest mitjà com una postura educativa, com el talant psíquic i mental del nen. No és la suma de les formes de comportament, sinó un hàbit psíquic i mental que es tradueix a l'exterior en les formes de comportament. El mètode no obra automàticament. La fecunditat del mètode depèn completament de la postura de l'educador. Aquesta crea el clima de l'espai pedagògic.

    Per la tasca de reeducació comptem amb una sèrie d'instruments de treball eficaços que poden aplicar-se en els corresponents esforços amb els nens deficients mentals.

    El nen descontrolat aprèn, per exemple, per mitjà de la resistència d'un material de treball, a moure's dins dels límits que se li han assenyalat. Sense que l'educador li digui res, que fracassa en la seva activitat si no utilitza correctament el material o si perd per negligència la possibilitat de ser ajudat per altres.

    La teràpia mitjançant el joc, orientada cap a una psicologia profunda, ha mostrat de diverses maneres en quina mesura, en cas contrari, són útils els mateixos materials per el procés d'alliberar: el color i el to, el paper i la fusta permeten expressar el què no es pot dir amb paraules. Composant i destrossant, pot reaccionar allò que ha estat oprimit durant molt de temps.

    Naturalment, l'ocupació ha de complir funcions diferents que en la recuperació. Actua com un tub d'escapament de la repressió, com a ocasió per una expressió informal, com un crit d'alliberació. No es precís que existeixin tasques concretes i fixes, perquè aquí, a diferència del que succeeix en la recuperació, no es tracta de lligar els impulsos salvatges, sinó de despertar els impulsos atrofiats, d'alliberar les forces per tal de que es doni un desenvolupament vital.

    També es essencial que en el cas d'un nen amb retard mental, hem de fer-li entendre que es capaç de fer moltes coses, les quals, possiblement, ell desconeix. L'èxit d'aconseguir realitzar alguna acció, alguna finalitat, permet que l'afectat guanyi confiança en ell mateix i li dóna ànims per empendre altres passos amb una dificultat més elevada.

    Aquest és un punt important, que fa referència a la motivació de l'infant i, és imprescindible per el seu desenvolupament.

    Juntament al maneig de materials més senzills i humils, hi ha altres formes de treball molt significatives des del punt de vista de la pedagogia terapèutica. Ens referim a la representació de titelles, a la representació d'escenes, la representació amb ninots, l'educació rítmica, l'educació física i l'educació musical. Assenyalem que la virtualitat pedagògico-terapèutica no resideix, en últim terme, en el material o en la disciplina, sinó en el tipus d'incitació que es doni i en la postura de l'educador envers el nen. A més a més, l'èxit dels esforços terapèutics depèn en gran mesura del treball conjunt de totes les persones que s'esforcen per educar el nen retardat mental. És per això que cal assenyalar que l'assessorament educatiu té un gran significat dins de les formes de treball terapèutic.

    L'accentuació especial de les influències terapèutiques, tant en l'àmbit de la recuperació com en el de la reeducació, depenen molt menys de la tècnica i del material que manifesti cada una de les intencions de l'educador.

    Mitjançant l'assessorament es pretén que les persones implicades en la tasca educativa entenguin a l'abast terapèutic de cada una de les mesures que poden ser posades en pràctica i que estiguin animades a treballar en la mateixa direcció; es pretén, de manera especial, aconseguir un canvi en les actituds davant del nen.

    Per acabar, destacar un especial interès al tema del càstig com a mètode educatiu, donada l'enorme varietat de situacions educatives d'especial dificultat que es produeixen en el treball amb els nens deficients mentals. Així doncs, cal tenir en compte que el càstig trastorna, amb freqüència, la relació personal existent entre el nen i l'educador. També existeix el perill de que el nen castigat reaccioni de forma venjativa, de que s'acostumi al càstig i, com a conseqüència, provoqui conscientment el càstig comportant-se voluntàriament de manera improcedent. Per tant, hem d'intentar evitar el càstig corporal en l'educació del nen retardat.

    L'EDUCADOR I LA SEVA ACTITUD

    Hi ha un refrany xinès que diu així: “Un bon mètode en males mans produeix mals resultats; un mal mètode en bones mans produeix bons resultats” (P. Moor). Allò més important en el camp de la teràpia pedagògica no és la significació de la matèria o del mètode, sinó el tipus de relació que el pedagog és capaç d'establir amb el seu educant.

    Es compren fàcilment que el camp educatiu que s'ocupa (l'educador ha de moure's entre condicions extremadament difícils) ofereixi inseguretats amb respecte al talant psíquic i mental envers el nen.

    Tractament, ocupació, observació, compassió i conservació són les característiques de les actituds equivocades que amb major freqüència adopta l'educador davant del nen retardat mental.

    Mentre que el terapeuta se sent fascinat pels seus coneixements i se'n sent orgullós deixant de banda el nen, l'ocupador té cura del funcionament del nen més que d'aquest. Mentre que per l'observador es més important comprovar la necessària reacció educativa obrada en el nen. El compassiu, en canvi, permet que la compassió l'atrofiï, el conservador sent l'atractiu dels serveis, allunyats totalment d'allò que podríem classificar d'ajuda real.

    Malgrat que cadascuna de les tendències apuntades tanqui un aspecte positiu i constitueix, en certa mesura, un factor imprescindible dins de l'educació, poden tenir efectes nocius si condicionen de manera exagerada el procedir de l'educador. Els comportaments d'aquest tipus provoquen la resistència, la ductilitat o la resignació.

    L'actitud pedagògica no té res a veure amb les inadequades actituds exposades anteriorment. Aquesta es tracta d'una actitud educativa totalment necessària en l'àmbit de la teràpia. Està orientada de manera preferent a la situació concreta en la que es desenvolupa la teràpia pedagògica.

    Per poder considerar que una educació en aquest àmbit és eficaç, cal, com a mínim, que les actituds dels educadors compleixin aquest seguit de característiques:

    • Satisfacció que produeix en l'educador la tasca concreta que desenvolupa. Aquest sentiment li permet contagiar de calor al nen i aconseguir que la sensació de content domini tot el procés de treball. Per això es requereix que la tasca li hagi produït amb anterioritat una sensació de plenitud. Que estigui preparat i centrat totalment en el treball que l'espera, que es senti plenament responsable del creixement interior del nen.

    • Entrega total al grup i a cada un dels nens en el contacte visual, tenint en compte les alegries i les preocupacions, deixar-se penetrar pels problemes i per les esperances, en el manteniment d'un autèntic clima de convivència en el que regni la relació “nosaltres”.

    L'entrega autèntica comunica al nen del sentiment fonamental de sentir-se entès i protegit.

    • Franquesa com a disposició a comprendre, a afirmar i a acceptar el nen tal qual és (sense que tinguin importància els seus defectes o debilitats de qualsevol tipus), a acceptar-lo amb tots els seus desitjos per més incomprensibles, irrealitzables o criticables que semblin. És essencial la paciència per permetre i acceptar formes d'actuació diferents a la nostra.

    La franquesa sense límits, sense fer valoracions, transmet al nen el sentiment de ser acceptat i crea aquella relació personal necessària perquè el nen accepti els desitjos, els estímuls, les tasques i límits que li assenyala l'educador. Al mateix temps deslliga al nen i li fa adoptar una postura oberta.

    Franquesa no significa donar-ho tot per bo. Equival, simplement, a entendre la personalitat del nen. Serà eficaç quan no es converteixi en una mesura tàctica, sinó respectuosa i seria. El camí més ràpid perquè l'educador aconsegueixi aquesta obertura real serà l'actualització dels seus propis desitjos, a vegades ocults, de ser acceptat amb franquesa.

    • Determinació mitjançant la vigència clara de normes, de regles, de costums, de límits i d'exigències perfectament definides. Quan sigui necessari que l'educador manifesti la seva voluntat, haurà de ser el portaveu objectiu de les normes. Les manifestacions de desaprovació no han de referir-se al nen, sinó als seus errors. Mai s'haurà de confondre determinació amb duresa. Com a regla general, aquella és més eficaç quan està tenyida de positivitat i, a fi de produir-la, suposa sempre que el nen té bona voluntat. Sap les recompenses que aporten les seves exigències i ho posa clarament de manifest. La determinació que deixa a part els interessos de l'educador i procura servir lealment al nen i a la seva causa adopta formes suaus i renuncia, amb freqüència, a les paraules. No les necessita per expressar-se; en té prou amb la postura i amb els gestos. Les exigències manifestades per mitjà de crits no responen, generalment, a una determinació interior. La determinació perd tot el seu sentit quan entra en el terreny d'allò innecessari o impossible.

    La determinació autèntica serveix al nen d'orientació clara, li dóna seguretat i fa possible el seu treball.

    • Seguretat pel que fa referència a que es mantindran les tasques senyalades, els anuncis fets, les promeses, les normes establertes, les regles i els límits. Seguretat és més que una conseqüència, és més que perseverar en les exigències que hem plantejat a un altre. Compren, al mateix temps, el compliment de les exigències que es plantegen a l'educador. Entre aquestes exigències tenim que mencionar la de no deixar al nen a l'estacada.

    Únicament la seguretat en aquest doble sentit permet al nen guanyar confiança en sí mateix i obrir-se al camí que li assenyala l'educador.

    Com major sigui la claredat amb la que es percebi

    • Confiança autèntica com actitud positiva d'esperança, com una seguretat fonamentada objectivament. La confiança autèntica es distingeix de la confiança incondicional i d'un optimisme faltat de fonament en que aquella es limita a allò possible. Té les seves arrels en la captació de les forces del nen oferint-les-hi oportunitats adequades. No es deixa fascinar unilateralment pels errors i fracassos del nen, no es limita a constatar les debilitats i les deficiències, evita constatar les incapacitats i fer pronòstics de fracàs; no s'entrega a la resignació ni ajuda amb excessiva precipitació. Contràriament, està sempre disposada a respondre a la pregunta no formulada “¿Em veus capaç de fer això?” amb un impuls positiu.

    Només aquesta seguretat o confiança en l'educador permet al nen adquirir una confiança adequada en sí mateix i arribar a una major autonomia.

    Ella neix en l'educador espontàniament si aquest s'allibera de mirar a través dels prejudicis propis o no, si s'obre a les característiques positives i a les possibilitats, als resultats, a les sorpreses agradables i a les fatigues ocultes del nen.

    • Satisfacció com inclinació de l'educador a reconèixer els progressos efectuats, encara que siguin mínims. La satisfacció no mesura amb normes objectives, sinó que valora els esforços subjectius. Res li passa per alt. S'expressa allà a on veu un esforç, allà on detecta l'esperança de l'aprovació amiga. No es deixa impressionar únicament per allò extraordinari i no jutja totes les coses com obligació evident. Estima a tornar a estadis anteriors per descobrir, en la seva comparació amb la situació actual, progressos més o menys notables. La satisfacció mai s'expressa o es manifesta sense haver-se experimentat abans. Perquè si s'expressa una vegada sense que hi hagi cap mena de motiu, perd fàcilment la credibilitat per sempre.

    Només una satisfacció autèntica transmet al nen el sentiment adequat de valoració de sí mateix.

    Per adquirir aquesta inclinació al reconeixement es necessari posar la vista en allò que sol passar-se per alt amb facilitat o es considera com quelcom evident. Es precís tenir una habilitat especial per detectar els primers trets. El reconeixement és autèntic i té un significat pel nen quan es expressió de l'alegria que produeix a l'educador per aconseguir una nova meta.

    • Espavilat. Qualsevol de les característiques senyalades perdria el seu sentit si es convertís en rutina o s'expressés davant de tots els nens de la mateixa manera o amb les mateixes formes. Una de les característiques que han de caracteritzar l'actitud pedagògica autèntica, és a dir d'eficàcia terapèutica, és la picardia. S'expressa de diferent manera en cada nen i en cada una de les noves situacions. Inclòs respecte del mateix nen canviarà l'actitud de l'educador al llarg del temps, segons els progressos interiors aconseguits.

    La mesura de l'autenticitat de l'actitud és la seva capacitat de transformació segons el nen.

    Quan es tracti el donar sentit de plenitud a la vida del deficient mental, de capacitar-lo per la vida, d'alliberar un nen de caràcter tancat i poc expressiu o de regular el comportament d'un descontrolat, la única arma de la qual disposa l'educador és la seva actitud. Només la classe de la seva presència interior i de la seva intenció són capaços de posar en moviment allò què és decisiu per la persona.

    DURACIÓ DE L'EDUCABILITAT

    En un principi, és impossible predir la duració de l'educabilitat d'una persona. D'una banda, intervenen els processos biològics, d'altra, depèn a més a més, de les influències educatives a les que està sotmesa la persona o s'hi exposi ella mateixa. Aquests factors, difícils d'apreciar en cada cas concret, estan relacionats entre sí.

    Per tant, resulta impossible predir, ja sigui parlant en general o en concret, l'espai temporal que pot durar l'educabilitat.

    Entre les impressions educatives amb significació especial hem de mencionar, junt al contacte diari amb altres persones i l'ofici, els esforços escolars. En general, pot constatar-se que la duració de l'educació serà més gran quan més llarg sigui l'espai de temps en el que es viu sotmès a un treball educatiu de caràcter escolar o major sigui la seva intensitat. Mai, sense dubte, hem de considerar com a termini pedagògic i psicològic l'edat en la que acaba l'obligació d'assistir a l'escola. Aquest moment no suposa un trencament en la capacitat de rebre educació. Tampoc hem de pensar que a partir d'aquest moment seria totalment inútil qualsevol esforç en el camp que ens ocupa. Al contrari, suprimir prematurament un treball escolar precís i adequat disminueix la duració de l'educació. La pràctica de senyalar una edat com a moment en que acaba l'obligació d'assistir a l'escola, deriva de necessitats pràctiques concretes de la nostra societat.

    Si desitjem oferir als deficients mentals possibilitats òptimes de formació i de desenvolupament psíquic i mental, tindrem que crear l'oportunitat de que el seu període de desenvolupament sotmès a influències educatives inclogui un major nombre d'anys que el dels “normals”. El desenvolupament psíquic i mental dels individus que ens ocupen es realitza amb una lentitud essencialment major que el dels no deficients mentals.

    En principi, no es pot preveure la duració de l'educabilitat del retardat mental. Per una part, són incalculables els progressos de la medicina en el seu esforç per millorar o curar determinades formes de retard mental; per altra part, no podem descartar la possibilitat d'una millora espontània ocasional o d'una maduració després de ser recollit en una institució adequada. A més a més, desconeixem les informacions detallades del desenvolupament dels deficients mentals que han estat sotmesos a condicions especialitzades intensives i a un tractament educatiu fort després dels vint anys.

    Amb tot, amb respecte als deficients mentals podem afirmar que, igual que els “normals”, no disposen de possibilitats temporals il·limitades d'educació. Les experiències realitzades ens diuen que existeixen uns estadis on els deficients mentals no hi poden arribar encara que comptin amb les ajudes especialitzades més perfectes. Quan aquests arriben a l'estadi del qual no poden passar a un altre es produeix un estancament, una mecanització d'allò aconseguit fins a aquell moment. A partit d'aleshores, l'experiència personal del deficient mental creixerà tan sols de forma insignificant.

    Malgrat que sembli adequat prevenir contra la formació d'il·lusions exagerades en l'àmbit de l'educació del nen retardat mental, hem de trencar les barreres contra l'optimisme realista: per a aconseguir un desenvolupament psíquic i mental òptim haurem d'intentar sense rendir-nos tot allò que sembli útil des de un punt de vista educatiu, la fase d'esforços educatius intensos i continuats haurà d'extendre's fins que el deficient mental tingui els vint anys.

    Qualsevol retall dels esforços educatius, limitant-los al temps d'assistència obligatòria a l'escola que afecta als “normals”, ha de ser considerat com un fet fora de lloc. No hem de perdre de vista que les condicions amb les que es desenvolupa el desenvolupament i la vida del deficient mental són molt més difícils que les d'una persona “normal”.

    A més a més, val molt més per als deficients mentals que per a qualsevol altra persona la màxima de que “és precís tenir cura i practicar allò que hem adquirit” si no volem cedir ràpidament el terreny conquistat.

    PROBLEMÀTICA DEL DEFICIENT MENTAL.

    Ningú posa en dubte l'enorme transcendència de la importància que té per al nen retardat l'assistència mèdica. Aquesta s'originarà, principalment, cap a les malalties i demés trastorns que originen la deficiència mental. Quan la medicina sigui incapaç de curar, intentarà millorà l'estat general del pacient. Intentarà disminuir els processos negatius o, si no queda cap més alternativa, intentarà que el ritme del procés sigui el més lent possible.

    A més a més, el metge tindrà cura de les lesions, malalties i trastorns associats. En efecte, quan l'estat general és bo pot explotar-se al màxim possible la capacitat de desenvolupament.

    Cometríem un gran error si ens limitéssim a parlar de la necessitat de les cures mèdiques i passem per alt la transcendental incidència de l'assistència social i terapèutica.

    L'àrea social presenta un ventall de tasques a realitzar. En primer lloc, s'haurà de crear l'estructura legal, tal com ha sigut realitzada en la llei federal d'ajuda social. Després, s'haurà de pensar en les innumerables exigències de recolzament econòmic, i de tot tipus, al retardat mental, tan pel que fa referència a les necessitats peculiars diàries com a la seva educació, formació i integració laboral. Per altra banda, serà precís tenir en compte a les persones que eduquen el deficient mental a casa seva. També aquestes persones -generalment les mares- necessiten ajuda i tractament. Per últim, entre les tasques socials hi ha la reconstrucció i posada en funcionament de centres especialitzats per deficients mentals, com per exemple Ampans.

    Pel que fa a l'àrea terapèutica, val a dir que s'ha dut a terme en un lamentable retard degut a que, en un principi, no se li va atorgà la importància que aquesta tenia. D'aquesta àrea ja n'hem parlat molt, però es convenient assenyalar que no ens referim a una barreja o combinació de punts de vista o de treballs mèdics, psicològics, socials o pedagògics. Es tracta d'aspectes pedagògics per antonomàsia.

    Quan el terapeuta treballa amb el nen deficient, està assetjat per un seguit d'interrogants. Aquests es refereixen a l'educació i a les tasques resultants de l'educació especial, als seus objectius, limitacions i mètodes. També afecten a la pedagogia terapèutica, a les seves formes de treball i a les actituds de l'educador. Neixen, igualment, de les instal·lacions educatives, de la capacitat educativa de la família del deficient mental, del diagnòstic terapèutic i, finalment, de les relacions entre l'opinió pública i l'educació del deficient mental.

    ANNEX 1.

    DIRECTRIUS PER L'EDUCACIÓ DEL NEN RETARDAT MENTAL.

    ANNEX 2.

    QÜESTIONARIS PER L'EXAMEN D'ADMISSIÓ, DE DADES PERSONALS I D'INDICACIONS MÈDIQUES.

    ANNEX 3.

    REVISTA DE LA RESIDÈNCIA “JULIO PAYÀS” DEL CENTRE D'EDUCACIÓ ESPECIAL AMPANS.

    MENÚ D'UN MES DETERMINAT DE LA RESIDÈNCIA D'AMPANS “JULIO PAYÀS”.

    LA SITUACIÓ DEL CENTRE AMPANS.

    El complex de Santa Maria de Comabella, està situat a la comarca del Bages, al centre neurològic de Catalunya.

    L'adreça del centre és:

    Santa Maria de Comabella

    Carretera de Manresa a Santpedor, km. 4,4.

    Apartat de correus 410, 08240 MANRESA

    Telèfon: 93.827.23.00

    Fax: 93.827.21.38

    PLÀNOL DE LOCALITZACIÓ:

    L'ASSOCIACIÓ AMPANS.

    AMPANS és una entitat d'àmbit comarcal, sense finalitat de lucre, creada a Manresa el dia de novembre de 1965, amb l'objectiu fonamental de proporcionar una atenció integral als disminuïts psíquics del Bages, sigui quina sigui la seva edat, tipus i grau de deficiència. Els primers Estatuts foren reconeguts oficialment el vint-i-set de desembre del 1966, data de la seva inscripció en el “Registro Provincial d'Asociaciones”.

    Ampans ja fa 34 anys que treballa al servei de les persones disminuïdes de Manresa i comarca. Avui té un important complex assistencial, a través del qual, dóna atenció i cobreix gairebé totes les necessitats i etapes de la vida dels usuaris que hi són atesos.

    La MISSIÓ fonamental d'Ampans és aconseguir la màxima qualitat de vida de les persones amb disminució psíquica del Bages i que els siguin reconeguts i respectats tots i cadascun dels drets, que com a ciutadans els corresponen.

    FINALITATS

    • Crear i gestionar amb qualitat els serveis i establiments necessaris per a donar assistència integral a tot el col·lectiu afectat de disminució psíquica de la comarca.

    • Detectar i atendre les persones disminuïdes i donar suport i recolzament a les seves famílies.

    • Promoure actituds de canvi social, fonamentant la solidaritat, convivència, sensibilitat i respecte vers aquest col·lectiu.

    • Vetllar perquè en tots els àmbits de l'administració pública, es tinguin en compte i es doni puntual compliment als deures i obligacions inherents a aquests ciutadans.

    ORGANIGRAMA FUNCIONAL D'AMPANS.

    Comissions Junta Directiva Junta Consultiva

    Centre Ocupacional

    Escola Educació Especial

    Residència “Julio Payàs”

    Taller Bages Floriplant Llars Residències

    Esplai Sant Rafael

    ELS CENTRES D'AMPANS I ELS SERVEIS QUE OFEREIXEN

    El següent quadre mostra la relació entre el grau de deficiència i els possibles ubicatges en diferents àmbits (escolarització, treball, vivenda i lleure) en que es basa el centre d'Ampans per establir els criteris de classificació dels seus assistents.

    En blau es remarquen els àmbits que ofereix Ampans:

    ESCOLARITZACIÓ

    TREBALL

    VIVENDA

    LLEURE

    LLEUGER

    Escola ordinària

    Escola compartida

    Escola ed. Especial

    CET

    Llars

    Casa

    Esplai Sant Rafael

    Altres

    MIG

    Escola ordinària

    Escola compartida

    Escola ed. Especial

    CET

    CO

    Llars

    Casa

    Esplai Sant Rafael

    Altres

    SEVER

    Escola compartida

    Escola ed. Especial

    CO

    Llars

    Casa

    Esplai Sant Rafael

    Altres

    PROFUND

    Escola ed. Especial

    Centre de dia

    Casa

    Resistència assistida

    Esplai Sant Rafael

    Altres

    Cada centre d'Ampans té els seus objectius i característiques particulars, que a continuació especificarem. És important però, comentar també dues iniciatives que no estan explicades en cap dels centres i que tenen gran rellevància pel seu poder formatiu i integrador:

    - Programa de Garantia Social: Projecte portat a terme des de l'escola “Jeroni de Morgas”. L'objectiu general d'aquest programa és proporcionar als alumnes disminuïts psíquics entre 16 i 20 anys (i en general als alumnes que no hagin pogut superar satisfactòriament l'etapa d'ESO) una formació bàsica compensatòria i professionalitzadora que essencialment els faciliti la posterior inserció en el món laboral, bé sigui protegit o ordinari.

    - Cursos de formació ocupacional: Cursos portats a terme pel Centre Especial de Treball i patrocinats pel Departament de Treball de la Generalitat i el Fons Social Europeu. Els cursos de Formació Laboral que els darrers anys s'han impartit són cursos de jardineria, neteja i impremta.

    ESCOLA D'EDUCACIÓ ESPACIAL “JERONI DE MORGAS”

    El seu objectiu és atendre als alumnes en edat escolar que presenten unes necessitats educatives especials, els quals no els es possible d'integrar-se en aules de centres escolars ordinaris, d'acord amb les capacitats i possibilitats individuals, seguint els criteris i objectius del sistema Educatiu actual.

    Els disminuïts psíquics que s'atenen estan compresos entre els 4 i els 18 anys. Degut a que cada alumne necessita un tractament molt personal, les aules són de molts pocs alumnes, de quatre a cinc o de sis a vuit, agrupats segons criteris d'edat i capacitats de l'alumne.

    Els criteris pedagògics de l'escola són, com ja s'ha dit, adequats al nou Sistema Educatiu, amb una acció educativa individual i personalitzada per a cada alumne, un sistema de treball actiu i pràctic, i amb la finalitat d'adquirir uns aprenentatges que els ajudin a integrar-se a la societat que ens envolta.

    Per dur a terme aquestes tasques pedagògiques i assistencials dels alumnes; l'equip docent està format per mestres, terapeutes, psicòlegs i logopedes, fisioterapeutes i monitors auxiliars. Per tant, l'escola també ofereix serveis a tots aquells alumnes que ho necessitin de fisioteràpia, assessorament psico-pedagògic i logopèdia.

    El treball de l'escola es complementa amb activitats periòdiques com sortides, excursions, colònies, celebracions de festes tradicionals, esports (especialment natació i atletisme), etc., que pretenen ajudar a experimentar i viure els temes tractats a l'aula.

    Durant el curs 98-99, han estat atesos 45 alumnes entre 4 i 18 anys, agrupats pels quatre nivells d'atenció que presenta l'escola:

    • Nivell 1: Plurideficients greus (atenció especialitzada)

    • Nivell 2: Educació infantil (capacitats entre 3 i 5 anys)

    • Nivell 3: Educació primària (capacitats cicle inicial/mitjà)

    • Nivell 4: Educació secundària (capacitats entre educació infantil i cicle superior)

    Dades estadístiques facilitades per l'escola:

    • Sexe: Homes 47%

    Dones 53%

    • Edat: - 6 anys: 1 atès (2%)

    6 - 10 anys: 6 atesos (13%)

    10 - 14 anys: 14 atesos (32%)

    15 - 18 anys: 24 atesos (53%)

    - Nivells de retard: Lleu 17%

    Moderat 45%

    Greu 23%

    Profund 15%

    CENTRE OCUPACIONAL

    El Centre Ocupacional té la missió de prestar atenció als disminuïts psíquics severs i mitjos adults que viuen a la comarca del Bages. Actualment treballa amb més de 100 atesos.

    L'atenció que es dispensa en el Centre Ocupacional d'Ampans està destinada a aquelles persones que per la seva afectació psíquica o física, no poden arribar a un determinat nivell de capacitat productiva, i per tant no poden cenyir-se a una relació laboral. Així, el centre, proporciona una assistència integrada i de qualitat amb l'objectiu d'implantar conductes adaptades als entorns laborals i socials.

    Cada usuari té un programa individual de rehabilitació elaborat per l'equip tècnic del centre, que recull en dues grans àrees els aspectes més importants a treballar: l'ajust personal i social (autonomia personal, autonomia social, llenguatge i comunicació) i l'ocupació terapèutica (activitats dirigides al desenvolupament i manteniment dels hàbits de treball).

    En el camp de l'ajust personal es treballa la millora dels disminuïts amb l'entorn; les activitats van encaminades a aconseguir:

    * Una autonomia personal, treballant hàbits com higiene, menjar, vestir-se, etc.

    * Fonamentar la comunicació de cada persona.

    * Desenvolupar una activitat física, alhora que l'esport facilita l'adquisició d'altres habilitats com coordinació motriu general, ajust postural i manteniment de la forma física.

    * Una autonomia social, treballant maneres d'actuar i relacionar-se amb els altres (educació viària, transports, telèfon, coneixement del barri, relació interpersonal,...).

    En el camp de l'ocupació terapèutica es realitzen activitats encaminades al desenvolupament i manteniment dels hàbits de treball (constància, atenció, responsabilitat, etc.). Els treballs que realitza cada persona depenen de les seves capacitats, recollides al programa individual, i es basen en activitats manipulatives.

    Dades estadístiques:

    • Sexe: Homes 59%

    Dones 41%

    • Edat: 18 - 26 anys: 36%

    27 - 50 anys: 53%

    51 - 70 anys: 10%

    + de 70 anys: 1%

    • Causes Retard Mental: Perinatals 53%

    Postnatals 24%

    Síndrome de Down 18%

    Altres síndromes 2%

    Desconegudes 3%

    • Trastorns associats: Trastorns motrius 17%

    Trastorns llenguatge 31%

    Trastorns visuals 8%

    Trastorns psicòtics 4%

    Dèficits auditius 11%

    Epilèpsia 17%

    CENTRE ESPECIAL DE TREBALL

    El Centre Especial de treball té com a finalitat la integració laboral i social del disminuït psíquic mitjançant un treball productiu, digne i remunerat. També es facilita el suport necessari per tal d'intentar millorar la seva qualitat de vida.

    El CET integra dins el seu personal a disminuïts psíquics lleus que poden desenvolupar-se perfectament en un ambient laboral normal, però amb una atenció a les seves possibilitats i característiques individuals.

    L'objectiu d'aquesta integració és aconseguir una realització personal, laboral i econòmica.

    La integració s'efectua en un ambient laboral productiu, on hi treballa personal tècnic qualificat en l'activitat que s'hi desenvolupa, que els organitza el treball i en garanteix l'acompliment de terminis compresos i el control de qualitat. En coordinació amb el personal tècnic, hi ha un àrea de recursos humans formada per un assistent social i un psicòleg, que fan el seguiment d'aquests treballadors.

    Actualment, al CET hi treballen 120 persones amb una disminució psíquica distribuïts en les àrees següents:

    - Taller Bages:

    Impremta

    Manipulats i subcontractacions

    Manteniment

    Quiosc

    Neteges

    - Floriplant:

    Centre de Jardineria

    Equips de jardineria

    Dades estadístiques:

    • Sexe: Homes 62%

    Dones 38%

    • Edat: - de 25 anys: 36%

    26 - 50 anys: 63%

    51 - 65 anys: 0,8%

    • Serveis on estan ubicats: Administració 1,6%

    Impremta 2,4%

    Jardineria 16%

    Manipulats 63%

    Manteniment 2,4%

    Neteja 13%

    Quiosc 1,6%

    LA RESIDÈNCIA I CENTRE DE DIA “JULIO PAYÁS”

    La residència per a grans disminuïts psíquics “Julio Payás” és un equipament destinat a acollir persones disminuïdes psíquiques que, degut al seu alt grau d'afectació, necessiten una assistència bàsica i continuada i que, per raons familiars i socials, o de localització geogràfica, no poden viure a casa seva.

    La residència és titularitat del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya però està gestionada per Ampans.

    Disposa de 53 places d'internat i compta amb 17 places de centre de dia per a aquelles persones que poden anar a dormir a casa seva. La residència està composada per a 4 mòduls per tal de fonamentar la familiaritat i la qualitat assistencial. Els atesos tenen un programa individual que recull les seves necessitats i objectius.

    Les activitats estan estructurades respectant el ritme diari, setmanal i anyal, per facilitar uns patrons de vida quotidiana i un ritme de funcionament el més semblant possible als de la societat en general.

    Els serveis que s'hi troben són els d'assistència mèdica, infermeria, neurologia, psiquiatria, psico-pedagogia, fisioteràpia, rehabilitació i assessorament i suport familiar. Els serveis d'atenció de la residència s'estructura en tres grans departaments:

    1-. El departament mèdic-sanitari: controlat mitjançant el treball coordinat de metges, infermeres i fisioterapeutes.

    2-. El departament psico-pedagògic: psicòlegs, pedagogs i personal d'atenció directa treballen en l'elaboració de programes psicoeducatius individuals que contemplen les àrees de desenvolupament de l'autonomia personal, estimulació sensorial, llenguatge i comunicació, socialització...

    3-. El departament de treball social: on la tasca de l'assistent social té com a finalitat promoure les condicions familiars i recursos comunitaris que permetin el màxim desenvolupament i benestar del disminuït.

    Dades estadístiques:

    • Sexe: Homes 50%

    Dones 50%

    • Edat: 11 - 20 anys: 19%

    21 - 40 anys: 64%

    41 - 50 anys: 13%

    51 - 60 anys: 4%

    • Causes Retard Mental: Prenatals 33%

    Perinatals 32%

    Postnatals 15%

    Desconegudes 13%

    LES LLARS-RESIDÈNCIA

    El servei de llars-residència és una alternativa de vivenda normalitzada i integradora que té com a missió proporcionar una llar substituta de forma temporal o definitiva a persones amb disminució psíquica majors de 18 anys. Adreça totes les seves activitats: estructurals, educatives i assistencials a adaptar-les a les necessitats de les persones per tal de que aquestes puguin gaudir d'un mínim d'autonomia personal i social.

    Aquest servei consta de pisos o habitatges dins del nucli urbà on hi conviuen grups reduïts (com a màxim de deu persones), orientats per un monitor. Amb aquest servei s'aconsegueix crear per al disminuït un espai de vivenda propi, on viu una intensa convivència amb el grup, el qual col·labora en les tasques domèstiques, i en un entorn social com qualsevol altra persona.

    Atén unes 53 persones supervisades per 14 monitors en set pisos ubicats a Manresa i dues cases unifamiliars a Sant Joan de Vilatorrada.

    Dades estadístiques:

    • Sexe: Homes 69%

    Dones 31%

    • Edat: fins a 25 anys: 19%

    25 a 50 anys: 58%

    + de 50 anys: 23%

    • Causes d'ingrés: 8 per manca de família

    18 per manca de suport familiar adequat

    10 per vellesa o malaltia dels pares o responsables

    10 per manca de disponibilitat d'acolliment familiar

    7 per trastorns de comportament

    L'ESPLAI “SANT RAFAEL”

    L'Esplai “St. Rafael” és el centre d'Ampans dedicat a l'educació en l'esport i el lleure dels disminuïts psíquics. Els seus objectius són:

    • Organitzar i fomentar la participació activa dels disminuïts psíquics en activitats recreatives, socials i culturals.

    • Fonamentar la pràctica de l'esport de forma regular i participar en els campionats que s'organitzin.

    • Aprofitar les activitats de lleure i l'esport com una plataforma per a millorar l'autonomia personal i social dels disminuïts i per facilitar-ne la integració a la societat.

    • Crear un caliu de grup, potenciant les relacions d'amistat, on tothom es senti valorat i respectat.

    L'Esplai està destinat a tots els usuaris dels centres d'Ampans. Les activitats s'organitzen en quatre grups constituïts segons l'edat i el nivell d'afectació.

    Les activitats que s'hi desenvolupen són molt similars a qualsevol centre d'esplai: teatre, escola d'adults, cuina, revista, plàstica, música, esports (futbol-sala, natació), sortides, vacances d'estiu, campionats esportius... i cada individu pot triar de fer allò que més li agradi.

    L'Esplai també coordina la participació dels esportistes en campionats “olímpics especials”.

    Els monitors són voluntaris i prèviament han de seguir un curs de formació específica per a treballar en el camp de la disminució psíquica. Tots ells estan coordinats per un responsable, que al seu torn, manté reunions periòdiques amb el personal tècnic de cada centre per tal d'integrar l'àmbit del lleure en el programa individual (ACI) de cada usuari i per elaborar projectes de lleure específics per a persones o grups concrets que ho requereixin.

    L'Esplai “Sant Rafael” compta amb una trentena de voluntaris que fan possible el funcionament de disset activitats organitzades en quatre grups segons el nivell dels participants i que s'ofereixen a un total de 300 disminuïts psíquics.

    TRIPTIC DE LA RESIDÈNCIA I CENTRE DE DIA “JULIO PAYÁS”

    TRIPTIC DE L'ESPLAI “SANT RAFAEL”

    SERVEIS QUE OFEREIX AMPANS ESQUEMÀTICAMENT.

    Centre Especial de Treball:

    Taller Bages: Impremta

    Manipulats

    Manteniment

    Quiosc

    Neteges

    Floriplant: Centre de jardineria (botiga)

    Equips de jardineria

    Centres Assistencials:

    Escola d'Educació Especial: Logopèdia

    Fisioteràpia

    Ensenyament

    Esport

    Mitja pensió

    Centre Ocupacional: Teràpia ocupacional

    Ajustament personal i social

    Esport

    Socialització

    Mitja pensió

    Residència “Julio Payás”: Allotjament

    Serveis mèdics

    Lleure

    Esport

    Fisioteràpia

    Llars-Residència: Allotjament

    Atenció mèdica

    Lleure

    Esplai “Sant Rafael”: Activitats de lleure

    Esport

    Vacances

    Colònies

    Serveis Comuns: Administració / Manteniment

    EL CONCEPTE DE RETARD MENTAL

    LA HISTÒRIA

    El retard mental és una de les discapacitats més freqüents en la nostra societat. Al llarg de la història les condicions de vida de les persones amb retard mental han anat evolucionant. Fins pràcticament al darrer segle han estat considerats com a éssers infrahumans als quals no es reconeixia la mateixa entitat humana que a la resta de persones (sovint eren comparats amb bèsties, tenien menys drets, podien ser considerats com un càstig diví...).

    Trobem quatre etapes que poden caracteritzar l'evolució del concepte retard mental:

    1-. Etapa inicial: l'origen dels serveis

    - Reconeixement de les persones amb retard mental com un grup singular que requereix una atenció diferenciada.

    - Confiança en la possibilitat de les persones en retard mental i en les conseqüències positives de l'educació.

    - El fet que emergeix un interès clarament formatiu, que inclou objectius educatius i rehabilitadors.

    - La concepció de l'atenció s'ha de proporcionar en l'entorn de la vida dels afectats.

    - Aquest interès, però, a poc a poc (a partir de 1880) deixa pas a una obsessió creixent per a “protegir” aquestes persones dels perills de la societat; començant a proliferar albergs i asils.

    Al final del segle XIX les posicions progressions inicials tomben cap a la caritat i la pietat, i així s'inicia l'època següent.

    2-. Etapa benèfico- assistencial

    - Les persones amb retard mental són subjecte d'assistència.

    - Els subjectes són reclosos fora dels entorns naturals (albergs, asils...).

    - Es concentren els serveis.

    - Les mesures que es prenen són irreversibles (esterilització i segregació).

    3-. Etapa rehabilitadora terapèutica

    - Prevalença del model clínic:

    Diagnòstic centrat en el “dèficit”.

    Categorització del subjecte basant-se en el “dèficit”.

    Les causes són a l'interior del subjecte.

    - Preocupació per a la rehabilitació: el metge prescriu el que pot fer el subjecte.

    - L'educació és, encara, un auxiliar de la teràpia.

    - Els serveis s'estructuren d'acord amb el model següent:

    Doble xarxa de centres (centres ordinaris / centres específics)

    La classificació necessita d'especialitats

    4-. Etapa educativa

    - Es reconeix el dret de totes les persones amb retard mental a l'educació.

    - Educació basada en la institució escolar i, sempre que sigui possible, a l'escola ordinària.

    - Es retorna la responsabilitat fonamental al mestre.

    - Prevalença del model educatiu centrat en els ajuts que un alumne necessita per progressar.

    La classificació del retard mental també ha evolucionat lentament al llarg de la història.

    El retard mental es manifesta abans dels 18 anys.

    El retard mental es refereix a limitacions substancials en el funcionament actual: es defineix com una dificultat essencial en l'aprenentatge i l'execució de determinades habilitats de la vida diària. Aquestes àrees estan afectades específicament en el retard mental, mentre que d'altres capacitats personals (per exemple, salut i temperament) poden no estar-ho.

    Es caracteritza per un funcionament intel·lectual significativament per sota de la mitjana. Es defineix com un QI d'aproximadament 70-75 o inferior (obtingut mitjançant un test d'intel·ligència). Les limitacions intel·lectuals afecten a la capacitat de la persona per afrontar els desafiaments de la vida diària dins de la comunitat.

    Es presenta juntament amb limitacions en 2 o més de les àrees d'habilitats adaptatives (un funcionament intel·lectual limitat per sí mateix no és suficient per un diagnòstic de retard mental).

    La comunicació, la cura de sí mateix, la vida a la llar, les habilitats socials, l'autorregulació, la salut i la seguretat, l'ús dels serveis de la comunitat, les activitats acadèmiques funcionals, el temps lliure i el treball... Aquestes són àrees essencials per un funcionament adequat a la vida i, amb freqüència, les persones amb retard mental requereixen un suport especial en aquestes àrees determinades.

    NIVELLS DE SUPORT

    El funcionament d'una persona amb retard mental dependrà dels suports que se li ofereixin.

    Bàsicament podem parlar de quatre nivells de suport:

    1-. Suport intermitent: suport només quan sigui necessari. Es caracteritza per la seva naturalesa episòdica. Les persones que requereixen aquest tipus de suport són persones que només necessiten ajut en certes ocasions de la vida.

    Exemple: al buscar feina, al buscar una casa,...

    2-. Suport limitat: suports intensius que es donen en algunes dimensions, amb una base regular i per un període curt de temps.

    Exemple: suport durant el període de transició de la l'escola a la vida adulta.

    3-. Suport extens: es caracteritzen per la seva implicació continuada i regular, com a mínim en alguns entorns i sense límits de temps.

    Exemple: suport en la llar o en el treball.

    4-. Suport complert/generalitzat: es caracteritza per la seva constància i elevada intensitat. Aquests suports es proporcionen en diferents entorns i són potencialment per a tota la vida.

    Exemple: suport en la higiene personal, en els àpats,...

    ELS PROFESSIONALS D'AMPANS

    Com a institució dedicada plenament a l'atenció de les necessitats de les persones amb disminució psíquica, Ampans compta amb tot un seguit de professionals degudament preparats per tal de desenvolupar, el més satisfactòriament possible, les tasques encomanades.

    Entre els diferents professionals que podem trobar en aquesta gran entitat, hem vol parar atenció al paper indispensable que hi juguen el mestre, el psicòleg i el psicopedagog. Tractant-se com es tracta d'una entitat que avarca camps tant diversos com el de l'educació, el de la pedagogia, el de l'ocupació...; hem pensat que seria molt interessant poder conèixer quines són les funcions que realment duen a terme aquests ets tres especialistes.

    Dins de cadascun dels centres que inclou Ampans, veurem que tant mestres, com psicòlegs i psicopedagogs, han de desenvolupar tasques a vegades no tan diferents i altres vegades totalment identificatives de cada especialitat. De la mateixa manera, també podrem veure que, depenen del centre en el qual ens trobem, un mateix professional podrà dur a terme funcions ben diverses.

    Uns i altres, cadascun dins d'un centre concret però formant part d'una entitat única, hauran de treballar de manera coordinada i en col·laboració constant, per tal de garantir realment una resposta adequada a les necessitats de la població a la qual es dirigeix Ampans.

    MESTRE D'EDUCACIÓ ESPECIAL

    Aquest recurs humà només el trobem a l'Escola “Jeroni de Moragas”. Les principals funcions del mestre d'educació especial dins d'Ampans són:

    El claustre de professors és el responsable de:

    - Programar les activitats docents del centre.

    - Escollir representants del consell escolar.

    - Fitxar i coordinar criteris sobre la pràctica de l'avaluació.

    - Coordinar les funcions d'orientació i tutoria.

    - Promoure iniciatives en l'àmbit de la investigació pedagògica.

    - Qualsevol altre funció que sigui encomanada pels respectius reglaments orgànics.

    Cada professor elaborarà en equip o de forma individual les Adequacions Curriculars Individualitzades (ACI) i les unitats didàctiques de l'aula.

    Cada professor tindrà degudament complimentats, ordenats i rotulats els expedients pedagògics de cada alumne (dades personals dels alumnes, registre d'assistència, actes d'avaluació, reunions professionals, informes final de curs, entrevistes pares...).

    PSICÒLEG

    El paper del psicòleg esdevé fonamental en més d'un dels centres d'Ampans: l'escola, el centre especial de treball i la residència-centre de dia.

    L'escola:

    Dins de l'escola el psicòleg haurà de:

    Portar a terme un diagnòstic d'avaluació inicial dels alumnes de l'escola, posant un especial èmfasi en les seves aptituds més ben preservades i en les seves necessitats psicològiques i emocionals; per poder tenir-ho en compte a l'hora de fer i/o revisar la seva ACI.

    Intentar proporcionar a les famílies dels alumnes un entorn on puguin manifestar lliurement les seves inquietuds, a l'hora que se'ls proporcionaran pautes adequades d'interacció amb els seus fills, en cas que es cregui necessari.

    Intervenir directament a l'aula en aquells casos en els quals s'evidenciï l'existència de problemàtica de conducta, elaborant les ajudes i recursos que puguin ser més útils en cada cas.

    Elaborar, revisar i avaluar els programes individuals necessaris per la bona atenció psico-pedagògica i vetllar per al seu compliment.

    Col·laborar, des del seu àmbit, en l'elaboració i revisió del PCC (Projecte Circular del Centre).

    Tenir degudament complimentats, ordenats i rotulats els expedients psicològics de cada alumne: dades dels alumnes, actes d'avaluació, medicació, entrevistes a pares i professionals...

    Portar a terme entrevistes amb els pares per tal d'informar-los sobre la programació i l'evolució del seu fill seguint el calendari que es marca en el Pla Anual.

    Centre Especial de Treball:

    Els centres especials de treball funcionen pràcticament de la mateixa manera que qualsevol altra empresa de treballadors.

    Coma tota empresa, en el centre especial de treball d'Ampans hi podem trobar els càrrecs de cada secció, un oficinista, els treballadors dividits en diferents naus, etc. El que fa diferent, però, aquests centres especials de treball és que els treballadors de l'empresa són persones amb disminució psíquica.

    Per aquesta raó, aquestes empreses contemplen el SSIL, és a dir, el Servei Social de Suport de la Integració Laboral. Aquest Servei Social està format per una assistent social, els monitors de cada secció i un psicòleg.

    El psicòleg del SSIL s'encarrega de l'elaboració i posta en marxa de l'anomenat Programa Individual d'Integració (PII). Aquest programa inclou dues àrees ben diferenciades, en cadascuna de les quals, les funcions del psicòleg són diferents:

    Àrea laboral:

    Proporcionar i orientar els treballadors sobre possibles plans i cursos de formació.

    Planificar programes que facilitin l'adquisició d'habilitats generals pel treball: hàbits, aptituds i actituds. En aquests programes es treballaran aspectes com l'absentisme, les relacions, els ingressos, les normes de treball que cal complir, etc.

    Àrea social:

    Vetllar per la salut dels treballadors: control i subministrament de la medicació dels treballadors, control i manteniment de les farmacioles, atenció psicològica, control de les vacunes i de les activitats de lleure dins i fora del centre: esplai, activitats comunitàries, l'hora lliure...

    Facilitar i col·laborar en els tràmits d'incapacitació / tutela dels treballadors.

    Atendre i facilitar resposta a les necessitats dels treballadors relacionades amb l'habitatge. Treballar conjuntament i en col·laboració en les llars-residència d'Ampans.

    Mantenir una relació i atenció directa amb els usuaris i els seus familiars.

    Per una altra banda, a part de les funcions que hem vist relacionades amb l'àrea laboral i l'àrea social, la psicòloga del centre especial de treball també duu a terme un importat treball relacionat amb l'organització més interna del centre:

    Tramitar tot el que fa referència a l'Administració de la Generalitat.

    Redactar els informes mensuals i anuals de gestió del centre.

    Portar al dia l'historial i base de dades del centre.

    Tramitar contractes i convenis sobre els sous.

    Elaborar els calendaris laborals.

    PSICOPEDAGOG

    El psicopedagog el trobem en dos dels centres d'Ampans que són la residència - centre de dia i el Centre Ocupacional.

    La Residència:

    En aquest centre, les principals funcions que durà a terme el piscopedagog, són les següents:

    Planificar totes les activitats educatives, quotidianes i de vida (hàbits d'autonomia, psicomotricitat, vivències, socialització, oci...) de totes les persones ateses.

    Elaborar els dissenys curriculars de centre adaptant-los a la població atesa.

    Avaluar les necessitats i capacitats de cada persona atesa.

    Realitzar el programa individual, seguiment i avaluació.

    Supervisar les tasques del personal d'atenció directe.

    Formar i informar al nou personal i coordinar personal de pràctiques.

    Atendre a les famílies.

    Dur a terme el diagnòstic i l'avaluació de les capacitats i les necessitats psicològiques i emocionals de les persones ateses al centre.

    Realitzar un diagnòstic psicopedagògic de cada usuari i tenir un pla documental sobre les eines metodològiques a aplicar.

    El Centre Ocupacional:

    Dins del centre ocupacional, el psicopedagog s'encarregarà principalment de:

    Participar en l'elaboració dels Programes Individuals de Rehabilitació conjuntament amb els monitors i direcció.

    Fer el seguiment de l'execució dels programes individuals amb cada monitor.

    Programar el calendari de les activitats esportives de tot l'any.

    Programar el calendari de les sortides i colònies de tot l'any.

    Programar les activitats d'autonomia social de tot l'any.

    Recollir i obtenir resultats de les conductes i dels problemes que es donen en el centre (segons la definició de conducta problema).

    Passar les proves psicomètriques i adaptatives que siguin necessàries en el moment de l'ingrés al centre ocupacional.

    Passar i actualitzar els resultats de les proves adaptatives (ICAB, Barem de Monitor Auxiliar...).

    Vetllar per les noves necessitats dels usuaris.

    Mantenir actualitzats els expedients individuals.

    Establir els perfils idonis i adequats de participació en les activitats d'ajustament personal.

    Establir els perfils adequats de participació en les activitats laborals.

    EL CLIMA FAMILIAR

    Avui resulta evident que els valors familiars estant perdent força a grans passos, tenint prioritat i sent substituïts pels valors econòmics. No obstant, els nens (i, en especial, els nens deficients mentals) no han deixat de requerir la cura i el recolzament dels seus pares i familiars. Tot i que els programes de intervenció temprança i de ajuda al nen amb handicaps són cada dia més nombrosos i eficaços, també és cert que els pares tendeixen en excés, en l'actualitat, a delegar la irrenunciable funció que com educadors tenen, en mans dels especialistes. Per consegüent, forma part de la nostra missió com especialistes el fet de conscienciar i informar als pares sobre el deure que tenen d'assumir plenament les seves responsabilitats com a tals. Els especialistes poden orientar-los i ajudar-los en la seva tasca educativa però mai suplir-los. Els seus fills els necessiten física i afectivament.

    Un cop que aquesta responsabilitat s'ha assumit, es possible començar la tasca d'orientar-los, ensenyant a potenciar al màxim les capacitats que tenen els seus fills. La veritable educació té lloc a la casa, per això és primordial el context familiar quan es tracta d'ajudar a un nen deficient.

    Tot nen necessita una família estable que li doni seguretat i afecte. En aquesta estabilitat familiar entren en joc molts factors alguns dels quals poden debilitar-la. Podem anomenar com alguns casos: l'estrés, la falta de recursos econòmics, el baix nivell socio-cultural, les ruptures, els divorcis, etc. A continuació, en el següent punt, explicarem alguns d'aquests casos concrets.

    ESTRÉS FAMILIAR I ALTRES PROBLEMES

    El naixement d'un deficient mental origina un canvi en el funcionament de la família. El clima familiar ja no és el mateix de sempre i comença a sorgir tensió i estrés. Aquest últim interfereix en les interaccions dels fills amb els seus pares i disminueix la capacitat d'aquests per induir una seguretat.

    És cert que el nen deficient mental o amb Síndrome de Down pot resultar estressant per sí mateix, ja que introdueix un profund canvi en la percepció que els pares tenien de la competència que esperaven d'ell. Precisament per això, els programes de intervenció haurien de centrar-se més en el recolzament social, que fomenta la independència dels pares i redueix l'estrés que suposa la cura d'un nen especial. L'estrés pot reduir-se incrementant la competència del nen i modificant la percepció parental, dos dels factors que més contribueixen a l'estrés experimentat pels pares. Es consideren funcions necessàries de la intervenció:

    • Augmentar el desig dels pares per tenir cura del seu fill.

    • Ser capaços d'apressar quines són les seves necessitats personals.

    • Desenvolupar una relació de companyerisme en el treball de ser pares.

    • Fer més fortes a les famílies perquè no es sentin incapaces, donat que aquest sentiment de incompetència es reflexarà després en la seva actuació i, com conseqüència d'això, el nen aprendrà també a fracassar.

    Hi ha moltes estadístiques que asseguren que el naixement d'un nen deficient és la causa de una suma de discussions matrimonials i que moltes vegades porta a la ruptura tot perjudicant el desenvolupament del nen. D'altra banda hi ha moltes famílies que asseguren que la incorporació d'un nen amb deficiència els ha unit més, ja que els pares atenen l'ajuda que necessita el nen i a més es mostren un reforç emocional respecte a la parella. Aquest bon clima parental ajuda a que el nen a mida que es va convertint en adult sigui més independent tant físicament com emocionalment.

    En definitiva l'estrés familiar no està present en tots els casos, sinó que depèn de quines siguin les característiques del nen i dels seus pares.

    ELS GERMANS DEL NEN DEFICIENT

    Respecte als germans, el fet de tenir un germà amb Síndrome de Down no genera, cap efecte rellevant o permanent, sinó més bé un efecte beneficiós. Els germans dels nens amb Síndrome de Down solen ser molt tolerants, amb un notable grau de comprensió i una gran maduresa amb el tracte amb els demés.

    Tot i així hi ha algunes excepcions, però aquestes generalment són degudes a l'actitud dels pares davant del problema, ja que si veuen que els pares tenen un cert ressentiment sobre el seu fill i ressalten les seves dificultats ells tendiran a seguir el seu exemple. Aquests casos, però, són molt concrets i no es solen donar.

    Una altre qüestió que pot presentar-se com a problemàtica pels germans és la que fa referència al grau d'interferència del nen especial en les activitats familiars, si es veuen obligats a cuidar-lo constantment i a estar sempre sobre d'ell, segurament mostraran un cert ressentiment.

    El grau de interferència, que a vegades fa que els germans es queixin de no rebre la suficient atenció, depèn dels següents factors:

    • Del grau de independència que tingui el nen amb síndrome de Down (habilitats socials i d'autoajuda)

    • De la presència o no de trastorns del comportament. Aquests trastorns no només distorsionen la rutina de la llar, sinó que causen conflictes socials, també als familiars.

    • Dels recursos que disposi i ofereixi la comunitat per ajudar a les famílies.

    La tendència actual dels experts és considerar el nen no només amb la seva relació amb la mare sinó el seu estat en l'àmbit familiar. L'autor Corter ha demostrat que existeixen més diferències a l'hora del tracte de la mare amb un fill deficient i un normal, que entre germans, ja que aquests tracten al nen deficient com un germà petit i no com un nen amb problemes mentals.

    Les edats del nen estan associades, de diversos modes, amb la interacció familiar. Quan més jove és el nen retardat, més negativa és amb ell la seva mare, per tant aquest no manifesta gaires conductes positives. En contraposició, quan més jove és el nen no retardat, més positiva i directiva es comporta la mare.

    En aquests últims anys s'està considerant la necessitat d'observar la qualitat de les relacions pare-fill i no d'una manera aïllada, sinó en el context ambiental i familiar. En conseqüència amb ella, la intervenció haurà de ser multidisciplinar, de forma que s'atengui també a diferents nivells. El model centrat en l'àmbit psicosocial té diferents nivells:

    • Les conductes del nen.

    • Les interaccions entre el nen i la mare.

    • L'organització i el funcionament familiar.

    • Els recursos de la comunitat,

    Aquest model s'utilitza en l'actualitat i els resultats obtinguts preliminars són favorables i proporcionen un exemple de la potencial utilitat de les intervencions per facilitar la comunicació entre pare i fill.

    EXPOSICIÓ ORAL

    En la nostra exposició oral del treball del retard mental utilitzarem bàsicament les fonts d'informació a partir de les quals hem elaborat el treball.

    Primerament introduirem el tema del retard mental molt genèricament perquè la resta dels nostres companys puguin fer-se una idea bàsica del problema que aquesta qüestió representa.

    A partir d'aquí, desenvoluparem en una forma esquematitzada tota la informació recollida en el treball que hem efectuat.

    Val a dir que nosaltres ens hem centrat la nostra observació i la nostra recerca en el complex de Santa Maria de Combella, situat en la ciutat de Manresa en la comarca del Bages.

    Pel que fa a la part teòrica d'aquest centre farem un breu resum del què és i del què representa com a associació; destacarem el seu objectiu principal (proporcionar una atenció especial als disminuïts psíquics, independentment de l'edat, el tipus i el grau de deficiència); parlarem de les seves funcions i finalitats (intentar que els atesos puguin viure amb unes millors condicions de vida i obtenir un reconeixement social el qual no tenen actualment); dels professionals que hi treballen (psicòlegs, psicopedagogs, mestres d'educació especial); dels serveis que s'ofereixen (escola, residència, esplai, taller, centre ocupacional, etc.) ... A més hem adjuntat els criteris bàsics que s'estableixen pel que fa a l'educació del deficient mental, el clima familiar que l'envolta i hem fet una síntesi del Síndrome de Down.

    D'altra banda, com a part pràctica hem visitat el centre (concretament l'escola i la residència i centre de dia), on hem tingut l'oportunitat d'estudiar casos concrets i vàrem assistir a una xerrada que portà a terme una mestre d'educació especial del mateix centre, on se'ns van entregar dossiers informatius del retard mental i, més concretament, del Síndrome de Down.

    Finalment, hem introduït en el treball alguns annexes que ens han semblat prou interessants (exàmens per a nens retardats, una revista d'una residència de deficients mentals,...).

    ASSEMBLEA GENERAL

    DIRECTOR GENERAL

    CENTRE ESPECIAL DE TREBALL

    CENTRES ASSISTENCIALS

    SERVEIS COMUNS