David Hume

Filosofia segle XVII, XVIII. Racionalisme. Empirisme # Filósofos británicos. Racionalismo. Empirismo. Escepticismo

  • Enviado por: Eli
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 16 páginas
publicidad
cursos destacados
Graba audio con Apple Logic Pro 9
Graba audio con Apple Logic Pro 9
En este curso aprenderemos a realizar grabaciones de audio de calidad utilizando Apple Logic Pro 9. Exploraremos todo...
Ver más información

Curso completo de piano - Nivel básico
Curso completo de piano - Nivel básico
Este curso de piano está pensado para todos aquellos principiantes que deseen comenzar a tocar el piano o el...
Ver más información

publicidad

ACTIVITATS: “LA FILOSOFIA EN EL SEGLE XVII I XVIII: racionalime i empirisme”

  • Contesta les preguntes que es troben en la següent fotocopia sobre el pensament de David Hume:

    • Reforç: pàgina 171, preguntes 7,8,9.

    7. La memoria i la imaginació, segons Hume, fan reaparèixer les impressions de la ment de manera diferent. Quina és aquesta diferencia? Explica els principis d'associació de les idees en la imaginació. Exemplifica la teva explicació.

    Per explicar les idees compostes, Hume parla d'un principi de llei d'associació d'idees. Diu que la imaginació i la memòria són les facultats de l'ésser humà que ens permeten transformar les impresions en idees i fer-les reaparèixer a la ment. La imaginació i la memòria utilitzen les següents lleis per unir i relacionar idees, és a dir, els principis d'associació de les idees en la imaginació:

    • Llei de la semblança: és quan la ment uneix idees semblants de forma automàtica, natural.

    • Llei de la contigüitat: és quan unim idees succesives que es presenten contínuament, de forma natural i espontànea.

    • Llei de causa/efecte: aquest principi es dona quan a la nostra ment estableix la relació de causalitat entre fenòmens, de forma natural .

    Per exemple: El costum i la repetició de veure que un fet, anomenem-li X va seguit de la successió d'un altre fet anomenat Y, ens fa creure que hi ha una certa relació causal entre ells. Però Hume diu que nosaltres no observem aquella connexió directe, només creiem que hi és. Per tant, podem dir que simplement (aquesta connexió) és una creença, que té l'origen en el costum i en la repetició.

    8. Segons Hume, quina diferencia hi ha entre les proposicions que són relacions d'idees i les que són qüestions de fet? Posa tres exemples de cada tipus de proposició.

    Per Hume existeixen dos tipues de coneixement, segons l'objecte conegut i segons el grau de certesa que proporciona. Hume vol fer aquesta distinció per deixar ben clar la limitació del coneixement humà, diu que tot coneixement ha de tenir l'origen en una impressió.

    Els dos tipus de coneixement que diferència són el coneixement de relacions d'idees, i el coneixement de qüestions de fet.

    Entre aquests dos tipus de coneixements estableix diferències, com per exmple, diu que el coneixement de relacions d'idees són enunciats que no ens diuen res sobre el món ni sobre els fets, sinó que només ens relacionen idees o conceptes. Diu que la veritat d'aquests coneixements no depén de l'experiència sinó unicament de les definicions o símbols que conté, i que per tant, es tracta d'un coneixement que té una certesa absoluta i/o universal.

    D'aquest tipus de proposició podriem establir els següents exemples, tots ells fomentats o basats en una relació matemàtica, ja que són enunciats que no ens diuen res sobre el món ni sobre els fets, sinó que només ens relacionen idees o conceptes, i a més ens permeten obtenir una certesa absoluta sobre el que volguem saber, aquests exemples podem ser:

    • Per calcular la distància que ha de recòrrer un tren d'alta velocitat per arribar a una determinada estació de tren, fem uns càlculs matemàtics per trobar la resposta, i també aplicar uns símbols que tenen un determinat significat propi.

    • Per comptar el número d'examens que un noi ha aprovat, hem de fer una suma, i aquesta suma és un racionament matemàtic, que resoldrem aplicant el càlcul de la suma.

    • Si volem averigüar l'àrea de qualsevol rectangle, hem d'aplicar la fòrmula matemàtica necessària per obtenir el resultat, que serà absolutament cert (si no ens equivoquem) que no ens dirà res del món, sinò que només ens relacionarà el concepte.

    En canvi, el coneixement de qüestions de fet, és el que s'adquireix quan analitzem el món o els fets físics, són els enunciats de les ciències experimentals. La seva veritat no és necessària ni absoluta sinó que estarà determinat pels fets de l'experiència, els enunciats que descriuen la naturalesa només donen un coneixement probable sobre els fets (“mai podem estar segurs que el demà sigui igual que l'ahir), és problable però no pas segur.

    Els exemples que podriem dir d'aquest tipus de proposicions els aplicariem enfront de les ciències experimentals, ja que aquestes són les que acostumen a analitzar el món o els fets físics i ens permeten adquirir aquest tipus de coneixement de qüestions de fet.

    Per tant, alguns dels exemples, podrien ser aquests:

    • Quan es fa de nit esperem que surti la lluna i inclús veure les estrelles

    • Quan es fa de dia esperem l'arribada del sol, la seva sortida com cada dia.

    • Quan veiem que hi ha uns núvols molt negres al cel, esperem que en un deter minat moment posterior estalli una tempesta i/o plogui.

    9. Com justifica Hume que no és posible demostrar racionalment l'existència de Déu? Creus que una filosofia empirista ha de negar la validesa de les proves sobre l'existència d'un ésser suprem?

    Hume fa una crítica a les proves sobre l'existència de Déu. La primera prova que critica és l'argument ontològic de Sant Anselm. Aquest diu que Déu existeix perquè és perfecte, sinó existís li faltaria una qualitat. Hume creu que afirmar que “Déu no existeix” no implica cap contradicció, ja que el nostre pensament pot concebre sense cap dificultat la no existència de Déu. Ell diu que l'error d'aquest argument consisteix en identificar pensament i realitat.

    La segona prova que critica és l'argument cosmològic que demostra l'existència de Déu ( usat per St.Tomas, Descartes, entre d'altres filòsofs).

    Aquest argument cosmològic afirma que Déu existeix perquè és la causa de l'existència de les coses i alhora és la causa del moviment del cosmos.

    Hume diu que la idea de causalitat és només una creença obtinguda pel costum. Segons ell la idea de Déu sorgeix d'augmentar exageradament les qualitats humanes (saviesa, bondat, justícia, etc..) o sigui, que Déu és fruit de la imaginació humana.

    Hume no està defensant l'ateisme, no diu que Déu no existeix, i que no hem de creure en ell, sinó que diu que qui volgui creure en tot té tot el dret de fer-ho, d'aquesta manera Hume inicia el camí de la tolerància en les religions, cal acceptar les altres creences perquè només són això, no cap veritat ni realitat.

    Crec que seria bastant lògic que una filosofia empirísta negués les proves presentades per altres filòsofs sobre l'existència de Déu, ja que la paraula "Empirisme" prové del grec empíria o empeireia que significa: "experiència". Els empiristes diuen que el coneixement racional no depèn de la suposada existència d'idees innates, sinó que es fonamenta en l'experiència. No hi ha raó que pugui prescindir del coneixement sensible, la raó humana no és autosuficient sinó que depèn de la sensibilitat. Per aquest motiu, poden negar l'existència d'un ésser suprem i immortal, ja que no el podem captar amb els sentits, ni podem captar el coneixement de la seva existència mitjantçant l'experiència. Tammateix no defensen l'ateisme, ja que tothom és lliure de creure en el que volgui.

    • Aprofundiment: pàgina 171, preguntes 1, 2.

    1. Fes un quadre comparatiu de la filosofia raconalista i empirista. Destaca els punts en què difereixen ambdós corrents de pensament i també aquells en què poden coincidir.

    DIFERÈNCIES

    Racionalisme

    Empirisme

    Orígen del coneixement i límits

    El racionalisme afirma que la raó és la font del coneixement, i que aquesta no té límits.

    L'experiència (sentits) és l'única font de coneixement. No hi ha idees innates.

    Concepte de Raó

    La raó ben conduida és infalible i il·limitada. S'adopta una confiança absoluta en la raó, i la converteix en raó dogmàtica.

    La raó no pot anar més enllà de l'experiència, no pot superar els límits dels sentits i quan ho fa hem de reconèixer que és una il·lusió. Tenen el concepte de raó crítica.

    Mètode utilitzat

    Adopta el mòdel analitico-deductiu de les matemàtiques (proposat per Gal·lileu)

    Adopta el mòdel del mètode experiemental inductiu (proposat per Newton), és un mòdel on es remarca la importància de l'experiència.

    Idees innates?

    Accepten la seva existència

    No accepten la seva existència

    Filosofia pràctica

    Intel·lectualisme moral: hi ha criteris universals

    Emotivisme moral: no hi ha judicis morals universals, la moralitat depén dels sentiments

    Criteri de certesa o veritat

    Només és cert el que s'ens presenta d'una manera clara i distinta

    El criteri de certesa és el principi de còpia

    Essència humana

    raó

    sentiments

    SIMILITUDS

    Racionalisme i empirisme

    Polemica epistemològica

    Tant el racionalisme com l'empirisme són dos corrents filosòfiques que donen resposta a la polèmica epistemològica que ha generat la revolució científica.

    És a dir, que les dues filosofies intenten respondre a aquestes preguntes:

    Quin és l'origen del coneixement? Quin és l'origen del nostre saber? Podem conèixer allò inexperimentable?

    Els racionalistes afirmen que es pot conèixer allò inexperimentable, però els empiristes diuen que no es pot conèixer. Malgrat que no coincideixen en les respostes de les preguntes, si ho fan en la polèmica epistemològica.

    2. Per asegurar-se que el criteri de certesa és vàlid, és a dir, que les idees evidents són vertaderes, Descartes es veu “obligat” a demostrar l'existència de Déu, ara bé, per poder realitzar aquesta demostració, no utiliza el criteri mateix que vol demostrar? D'altra banda, per què la demostració cartesiana de l'existència de Déu no conté premisses relatives al món o realitat externa?

    Podem dir que el racionalisme és un sistema filosòfic que considera que la raó és la única via existent per conèixer la realitat i la veritat. És precisament amb la raó que Descartes intenta establir una demostració de l'existència d'un ésser infinit i “tot poderós”, anomenat Déu. Ell afirma que Déu és l'únic capaç de garantir la no-existència de l'engany, ja que ell és un ésser veraç i bo, i podem dir que representa la certesa. Descartes afirma que Déu és la garantira de les instuicions.

    Descartes per demostrar l'existència de Déu utilitza el mateix criteri que vol demostrar, mitjantçant la raó afirma que aquest ésser infinit i “suprem” existeix. Descartes fent això estableix una demostració racional (és a dir, utilitzant la raó) de l'existència de Déu.

    També podem afegir, que aquesta demostració de Descartes simplement es fonamenta en una demostració racional, és a dir, únicament utilitza la raó per afirmar l'existència de Déu, i per tant, no conté cap mena de premisses relatives al món o a la realitat externa, ja que Descartes creu que tot el que percebim pels sentits no ho podem concebre com a veritable. Possiblement, no utilitza cap prova o premisa relativa al món o a la realitat, perquè per demostrar l'existència de Déu no pot basar-se en percepcions sensibles ni externes de la realitat ja que ell afirma que no podem captar com a bona aquestes percepcions, que no han estat rebudes mitjantçant la raó.

    En definitiva podem afirmar que Descartes es centra en el pensament, i en la raó, deixant de banda totes les percepcions sensitives i totes les percepcions que poguem captar de la realitat que no siguin captades per la raó, per afirmar l'existència de l'ésser conegut amb el nom de Déu.

  • Text per comentar: D.HUME

  • “Per avançar, però, en aquest projecte reconciliador sobre la qüestió de la llibertat i la necessitat -la qüestió més discutida de la metafísica, la més discutida de les ciències -, no seràn necessàries gaires paraules per provar que tota la humanitat ha estat sempre d'acord amb la doctrina de la llibertat de la mateixa manera que ho ha estat amb la de la necessitat, i que tota la discussió sobre això no ha estat fins ara cap altra cosa que verbal. Perquè, què vol dir llibertat quan l'apliquem a les accions voluntàries? Segurament que no vol pas dir que aquestes accions tenen tan poca connexió amb els motius, inclinacions i circumstàncies que una d'elles no se segueix amb bastant d'uniformitat d'algunes d'aquestes coses, i que una d'aquestes no proporciona cap inferència que ens permeti concloure l'existència d'alguna de les primeres. Perquè les unes i les altres no són més que simples i reconegudes qüestions de fet. Per llibertat, per tant, només podem voler dir un poder d'actuar o no, d'acord amb les determinacions de la voluntat. És a dir, si escollim no moure'ns, ho podem escollí; si escollm moure'ns, també ho podem fer. Ara bé, és universalment admès que aquesta llibertat hipotètica correspon a tothom, si no és que parlem d'un presoner lligat amb cadenes. No hi ha, doncs, res a discutir”.

    (Hume, Tractat de la naturalesa humana, IV).

    1) A) Quin és el problema filosòfic tractat en aquest text? Explica, breuement, quin és el problema que s'hi planteja i quin és la postura de l'autor respecte a aquest problema.

    El problema filosòfic que és tractat en aquest text és el de la llibertat.

    Hume diu que els éssers humans sempre han cregut en el concepte llibertat i necessitat sempre pensar realment en el què volien dir aquests conceptes veritablement, no tenien llibertat per descubrir el què aquesta paraula en sí volia significar, i simplement es deixaven portar per l'explicació que s'els donava, sense dir la seva pròpia opinió.

    En el text es parla sobre l'uniformitat per relacionar la voluntat dels individus enfront la llibertat i les necessitats.

    En l'empirisme domina la idea que la llibertat no està dins la voluntat humana, sinó fora, en la conducta: lliure és aquell que fa el que decideix fer, això és, el que no se sent externament coaccionat. I s'argumenta que, si la voluntat és una causa, ha de ser necessària, és a dir, ha de trobar-se internament determinada a obrar en un determinat sentit, però aquesta necessitat interna no impedeix que l'home sigui lliure si aquest pot obrar, pel que fa a l'exterior, d'acord amb les determinacions de la voluntat.

    Concretament Hume, per analitzar aquest concepte de llibertat, utilitza el seu principi de còpia, ell aplica aquest principi empirísta de còpia als conceptes metafísics (on afirma que les idees no són sinó còpies de les nostres impressions). És a dir, utilitzant el seu principi de còpia Hume arriba a la conclusió de que la llibertat és un concepte indemostrable empíricament, i que , per tant, tan sols és una creença de l'ésser humà. Una creença que s'ha mantingut en totes les èpoques, i desde sempre és tenia constància de que els éssers humans són lliures, i les seves vides estàn regides pels actes que ells decidissin fer lliurement. Aquest pensament és el més fàcil, útil i còmode per l'ésser humà. Pensar que fem una determinada acció (com diu Hume: llibertat és el poder d'actuar o no) la fem perquè nosaltres volem és la satisfacció més gran que pot tenir l'ésser humà respecte a les seves accions.

    Per tant, mitjantçant també el principi d'associació d'idees de Hume podem dir que el concepte llibertat ha sorgit de la nostra imaginació. Ja que aquest concepte no té cap certesa absoluta empírica, sinó que tant sols és una creença, originada en molts casos per la tradició i pel costum, ja que en tota la humanitat s'havia tingut aquest pensament del concepte,la humanitat, des dels seus orígens, havia pres certs costums que sempre posaven en pràctica , sense establir una voluntat pròpia, i deixant-se influir.

    B) Resumeix les idees principals del text: indica, amb ordre i sense copiar textualment, les principals idees que hi conté i a quina conclusió s'hi arriba.

    Finalment, resumeix el contingut del text en una sola frase, és a dir, posa títol al text.

    Les idees principals d'aquest text, són les següents:

    • El concepte “llibertat” mai ha estat qüestionat veritablement, ja que tota la humanitat sempre s'ha guiat per allò que és coneix per la tradició o el costum, i per tant, la humanitat actua d'acord amb les creences que sempre s'han tingut.

    • “Llibertat” és un concepte que no pot ser demostrat empíricament, ja que sorgeix de la tradició i del costum, i en part de la imaginació dels éssers humans.

    • Aquestes accions només són reconegudes qüestions de fet.

    • Quan ens referim al terme llibertat estem referint-nos a “un poder d'actuar o no, d'acord amb les determinacions de la voluntat”.

    A la conclusió que hi arriba és que la llibertat hipotètica (és a dir, que aquest concepte no és una certesa absoluta, sinó que simplement, és una creença) correspon a qualsevol persona, i per tant, no hi ha res a discutir. Hume diu que no hi ha res a discutir ja que diu que els conceptes que no es poden demostrar empíricament (com aquí seria la llibertat) no val la pena discutir sobre ells, ja que són simples creençes.

    El títol que li posaria a aquest text seria el de: “La llibertat és simplement el fet de poder decidir “un poder actuar o no”, ja que el concepte en sí és indemostrable empíricament.

    2) Fes el comentari filosòfic:

    A) Contextualitza l'autor (explica les característiques pròpies de l'època històrica)

    Hume neix a Edimburg (a Escòcia) i als 18 anys ja té clar quin ha de ser el seu

    Projecte de vida i fer una ciència de l´ésser humà, estudiant la seva naturalesa.

    L'empirisme és un corrent filosòfic que s'estén al llarg de dos segles, el segle XVII (coincidint amb el racionalisme) i el segle XVIII.

    I és precisament en aquest segle XVII aparèix un nou debat filosofic sobre l'orgien del coneixement. L'esglèsia ha perdut poder a Europa i té lloc el trencament de la unitat religiosa cristiana. El destí de l'ésser humà i tot el que pogui arribar a conèixer està a les seves mans.

    Encara que els dos fets més destaclables de l'època i que ens permeten explicar la filosofia del segle XVII, és la reforma religiosa (que comença quan Lutter penja a la seva porta 95 tesis en contra de l'esglèsia catòlica), i la reforma científica, que es va dur a terme durant els segles XVI-XVII-XVIII, va començar amb Copèrnic i va tenir el seu fí amb Newton.

    Amb la reforma científica es posa de manifest que l'observació i l'experimentació són la base del coneixement, no pas la Biblia, com anteriorment es creia. Aquí, és també quan aparèix un nou mètode científic que permet entendre i conèixer el món, el van anomenar mètode experimental. Ara es creu que el món té una estructura matemàtica i amb la raó hem de ser capaços d'interpretar-la, es diu que tots els fenomens de la naturalesa poden ser reduïts a agregats de matèria, i poden ser quantificats i el que o pogui ser-ho no és objecte del científic. Només existeix el que és objecte de mesura.

    Aquesta revolució obliga a fer una reflexió filosofica sobre l'origen, els criteris, i els principis del coneixement humà.

    B) Analitza el text (explica els conceptes i les doctrines necessàries per comprendre el seu significat dins de la Història de la Filosofia.

    Si analitzem el text veiem que aquest tracta sobre la opinió que han tingut els individus sobre el concepte de llibertat.

    Aquí, Hume ens diu que els éssers humans sempre han estat d'acord amb la doctrina de la llibertat de la mateixa manera que ho ha estat amb la de la necessitat. Segurament, aquest fet es donava perquè mai s'havia plantejat aquest concepte la mateixa població, encara que aquesta qüestió fou una de les més discutides per la metafísica, i per les ciències, encara que tota discussió per aquest fet només era verbal.

    Aquest fet de defensar la llibertat i la necessitat va sorgir al llarg de la història de la filosofia, ja que per portar a terme una filosofia, cal una llibertat d'expressió per introduir-se, involucrar-se, expressar les hipotesis i teories que s'anessin descrubint en una nova filosofia basada en l'origen del coneixement

    Però, també es comprensible que en aquell temps, en tenir la població una mentalitat basada en el liberalisme, és molt difícil no rebutjar totes aquestes idees ja que tot el que no estava relacionat ni complia les característiques de la seva mentalitat liberalista era rebutjat.

    En aquest text veiem la importància que és dona en aquella època pels individus el concepte de llibertat, poder expressar-se i dir tot el que creien, el que estaven a favor o el que estaven en contra. Aquest fet va ser molt important a la història de la filosofia, ja que és gràcies a aquesta llibertat d'expressió que cada cop sorgeixen més filosofs que expressen i argumenten les seves teories, conceptes i opinions, lliurement.

    La gent de l'època que ens parla Hume, creia fermament que el liberalisme conduia cap a una llibertat d'expressió, a un desmantellament de diversos àmbits establerts a la societat.

    Un cop que aquest concepte de llibertat (que segons Hume és el poder d'actuar o no) va fer que la gent fos més lliure de realitzar les seves pròpies accions i tenir les seves pròpies personalitats, i d'aquesta manera millorar la seva situació de vida, tant com la seva visió respecte a la realitat i al món.

    C) Explica les respostes donades per altres pensadors al problema que planteja el text.

    Després de la revolució científica que instaura un model mecanicista d'univers, la filosofia moderna desenvolupa un concepte de llibertat relacionat amb la idea de necessitat. Per a Descartes, que separa radicalment el món de la necessitat (la res extensa), del món del pensament (res cogitans), la llibertat no és indiferència davant la força dels motius interns, com és en els escolàstics, sinó la voluntat que es deixa portar per l'enteniment i és, paradoxalment, tant més lliure com més obligada per l'enteniment . Spinoza accentua encara més aquest intel·lectualisme i identifica, com en els estoics, llibertat, raó i natura. En l'empirisme domina la idea que la llibertat no està dins la voluntat humana, sinó fora, en la conducta: lliure és aquell que fa el que decideix fer, això és, el que no se sent externament coaccionat. I s'argumenta que, si la voluntat és una causa, ha de ser necessària, és a dir, ha de trobar-se internament determinada a obrar en un determinat sentit, però aquesta necessitat interna no impedeix que l'home sigui lliure si aquest pot obrar, pel que fa a l'exterior, d'acord amb les determinacions de la voluntat. Kant no pot per menys de reconèixer el problema que suposa parlar de llibertat en un món dominat per la necessitat, i de com resulta d'obligat fer-ho per fonamentar l'existència moral de l'home; a aquest conflicte es refereix la tercera de les antinòmies kantianes. En el món de l'experiència no hi ha llibertat, perquè tot obeeix a causes; però en el pla del pensament, res impedeix que vegem la llibertat com una exigència de la moralitat, un postulat de la raó pràctica.

    Aquesta breu resum històric basta per observar que, per a l'anàlisi de la noció de llibertat, s'adopten al llarg de la història dues actituds: la de contemplar la llibertat com quelcom interior a la persona humana o la de contemplar-la com quelcom exterior a ella; la que fa de la llibertat un problema metafísic, i la que la considera com una qüestió social, en el seu sentit més ampli; la que parla de llibertat de la voluntat, i la que parla de llibertat de l'home. La història de la llibertat interna de la voluntat com a problema metafísic, i fins a religiós, arrenca del cristianisme, amb els seus antecedents estoics, i arriba fins les negacions «metafísiques» de la metafísica, com l'existencialisme -«l'home està condemnat a ser lliure» (Sartre)-, mentre que la història de la llibertat exterior de l'home, com a qüestió social, sorgeix amb Hobbes -«la llibertat del súbdit»- i la tradició empirista, i arriba fins els actuals autors denominats «compatibilistes». Enmig d'aquesta història de la llibertat, l'advertència de Hume sobre si no es tracta més aviat de «una mera qüestió de paraules» i la de Kant, amb la seva antinòmia irresoluble: l'home de l'experiència no és lliure; l'home que podem pensar, ho és.

    3) Compara el pensament ètic i polític de Plató amb el de Hume; intenta establir semblances i diferències entre les dues filosofies pràctiques.

    El pensament ètic i polític de Plató i el de Hume presenta algunes diferències, però alhora també algunes semblances.

    Primerament, podem dir que Plató parteix la seva explicació i tot el seu pensament ètic en la separació que estableix entre dos móns, concretament la diferenciació que fa entre el món sensible (o material) i món intel·ligible (d'on prové l'ànima). Dintre del seu pensament ètic dona gran importància a l'ànima, per arribar a conèixer totes les idees que provenen del món sensible. Diu que l'anima és la facultat intel·lectiva que ens encamina cap al coneixement vertader,i ens assegura la possibilitat del coneixement. Plató relaciona ànima amb raó, i afirma que l'ànima és la guia del nostre veritable coneixement, la que ens pot arribar a facilitar conèixer el sentit de la vida.

    En canvi si comparem aquest pensament de Plató, amb el pensament ètic de Hume veiem que aquest últim afirma que els sentiments són la guia de la vida, i no pas la raó, tal i com deia Plató. Dient això Hume demostra la seva defensa per l'emotivisme moral. Diu que els judicis morals d'una persona expressen actituds i emocions, i com que no existeixen valors universals, no els podem jutjar ni considerar com a vertaders ni com a falsos.

    Per Hume la moral manifesta creences i expressa els sentiments i desigs de les persones.

    Ell afirma que les persones seguim els sentiments per guiar-nos a la nostra vida, i que pertant són aquests sentiments que la regeixen.

    La moral (conjunt d'oracions que manifesten les nostres creences sobre valors, principis i normes) no descriu fets, ni res objectiu, sinó que expressa sentiments i desitjos de les persones.

    Hume extreu la conclusió de que com que no hi ha sentiments o desitjos objectius i universals la raó no pot deduir cap norma objectiva (relativisme ètic dels sugistes), els sentiments o desitjos no són universals ni objectius (Plató defensava un la raó no podrà deduir cap norma objectiva envers aquests).

    Si parlem del pensament polítics d'aquests dos filòsofs, podem dir que el de Plató consisteix en negar el funcionament d'un Estat junt en la seva època, ja que per ell, els veritables polítics han de ser els filòsofs. Ell afegeix, que aquest, no pot tenir família, no pot reconèixer els fills, no pot tenir propietats privades, en definitiva no pot buscar el benefici propi, sinó el comú, i si no té tots aquests elements no caurà en la corrupció.

    Per aquest motiu Plató, crítica tots els sistemes polítics anteriors, com per exemple la democràcia, l'aristocràcia, la timocràcia, l'oligarquia i la tirania.

    Plató rebutja i crítica a aquell govern que no tingui com a principal objectiu aconseguir la felicitat i el bé comú, no pròpi.

    Pel que fa al pensament polític de Hume podem dir que està basat en el liberalisme polític iniciat per Locke ( Els deures/drets morals a què obliga la llei natural són: la vida, la llibertat i la propietat. Aquests drets/deures existeixen ja en l'estat de natura que l'home es troba abans d'iniciar la vida en un Estat polític, i els elements bàsics del qual són la llibertat i la igualtat; l'home raonable així ho comprèn i admet ambdues, però la seva situació de mera natura -malgrat no ser un estat de guerra de tots contra tots, com en Hobbes- no assegura que aquests drets/deures s'aconsegueixin. Per aquesta raó, els homes desitgen viure en una societat on el dret a la vida, a la llibertat i a la propietat estigui garantit a través de l'existència d'un «sistema jurídic i judicial» ).

    David Hume, a qui cal considerar com el representant més qualificat de la il·lustració anglesa, participa en ambdues discussions sostenint tant el deisme, en Diàlegs sobre la religió natural (1779), com la moral basada en el sentiment, en Assaig sobre els principis de la moral (1751). El utilitarisme («bo és allò que promou la felicitat» i alhora que «el major bé és la major felicitat per al nombre més gran possible de persones». Com a ètica teleològica que és, aplica el principi de valorar les accions humanes no pel que són en si mateixes, sinó per les conseqüències que produeixen (ètica consequencialista, també anomenada finalista). Les conseqüències de les accions es valoren, i si escau es prescriuen, segons la quantitat de felicitat que aporten per al nombre més gran possible. Per valorar la quantitat de felicitat o plaer, cal recórrer a un càlcul utilitarista), com a doctrina ètica basada en «el major bé per al nombre més gran», i la doctrina política del liberalisme basada en el «interès general» -ambdues tributàries de la doctrina del «sentiment moral»- són fruits assaonats de la il·lustració anglesa.

    Ell creu que el motor i la guia de la vida humana no són ni la sola experiència ni la raó, sinó els costums, la imaginació, les passions. Per això el criteri moral radica en el sentiment, i, paral·lelament, la base de la societat està en l'interès dels ciutadans, el qual es pot manifestar tant explícitament, per un pacte, com implícitament, consentint en una forma qualsevol de govern establert.

    Per tant, podem dir que Hume aplicarà al seu pensament polític, que és el liberalisme burgès, les característiques de la seva ètica, és a dir, el seu pensament polític esdevindrà naturalista, emotivista (emocions guien la nostra vida), hedonista (el bé és el plaer) i utilitarista (fem les nostres accions per aconseguir un cert benefici). Aquí, Hume està posant les bases al liberalisme burgès (pragmatisme, egoisme), on es defensa l'utilitat de les accions humanes.

    Per tant, els dos filosofs tenen alguns punts oposats en les seves teòries sobre els sistemes polítics, però, malgrat això, presenten una certa relació. Plató deia que hi havia molta corrupció en el govern, i que els polítics no veritables buscaven només el benefici pròpi i la utilitat de les accions, com diu també Hume en el seu pensament polític, ja que diu que el seu pensament polític és naturalista, emotivista, hedonista i utilitarista.

    4) En una carta de Hume de l'any 1776 llegim: “He escrit sobre tota mena de temes pensats per provocar hostilitat. I tanmateix no tinc cap enemic, llevat de tots els whigs, tots els tories i tots els cristians.”

    Quin propòsit perseguia Hume amb aquesta actitud provocativa? Creus que la provocació és útil per al pensament? Busca alguns exemples que recolzin la teva argumentació, n'hi ha de provocadors actualment?

    El que intentava aconseguir Hume tenint aquesta actitud provocativa era arribar a conèixer nous descobriments en l'àmbit del coneixement, i en la filosofia en general, ja que creia que encara faltaven moltes qüestions sense resoldre, i que potser investigant profundament (cosa que per algunes persones els hi pot resultar una provocació, sinó estan d'acord amb alguns dels aspectes que ell descubreix, crítica o divulga) podria arribar a saber l'origen dels coneixements i fer despertar els veritables sentiments de la humanitat, ja que possiblement d'aquesta manera la gent començi a reflexionar i a trobar els seus veritables principis i valors.

    Hume comença a creure que les persones tenen els seus valors amagats i que encara no tenen suficient indipendència com per expressar la seva pròpia opinió i discutir amb algú que no tingui la mateixa. Per això, utilitzant la provocació pretén fer despertar la consciència i l'esperit d'aquells que encara no s'han atrevit a expressar la seva veritable opinió, ja que viuen sotmesos a uns determinats valors o aspectes que han estat imposats.

    Quan utilitza la seva actitud provocativa diu que si que té uns enemics (“...llevat de tots els whigs, tots els tories i tots els cristians”), aquests eren els membres del partit liberal, els del conservador o els mateixos cristians.

    Tots aquests tenen una mentalitat tancada, i no volien obrir-se a nous descobriments sobre el coneixement, ja que per exemple els cristians acostumen a reduir tot el seu món a l'ésser infinit i superior anomenat Déu, i per ells ell ha estat el creador de tot, i és l'element per poder coneixer totes les coses, ells s'ho expliquen tot mitjantçant alguna explicació divina, per això rebutjen el pensament de Hume, ja que diu que la guia de la nostra vida són els sentiments, i que no tenim un destí marcat.

    Per tant, podem dir que gairebé tots els individus eren enemics de Hume, ja que tot individu pertanyia a un dels grups enemics de Hume, o bé era cristià, pertenyia al partit conservador o bé al liberal.

    Hume volia arribar a fomentar la seva filosofia establint aquesta carta a la població de la seva època, per així conèixer el què realment és coneixement absolutament cert a la vida i com aquest saber es pot arribar a aconseguir.

    Però com ja he dit la població d'aquella època tenia una mentalitat molt tancada, d'aquesta manera, rebutjaven aquesta investigació sobre l'origen del coneixement que establia Hume davant d'ells.

    Es podria dir que actualment si que existeixen “provocadors”, encara que cada cop menys. Avui en dia, els únics “provocadors” que hi ha (que no són els filòsofs com succeïa en altres èpoques anteriors), sinó que són liberalistes polítics majoritàriament (amb excepció d'algun governant que també ho és). Aquests “provocadors” actuals són els que estan en contra de tota la privatització que últimament s'està generalitzant en molt camps. Aquests “provocadors” són els que intenten fer veure a la gent que la situació de liberalització és la millor opció per aconseguir el bé o benefici comú, no la privatització.

    Per tant crec que pel pensament la provocació és útil perquè et fa despertar certs sentiments o valors per uns determinats conceptes, situacions o mentalitats, i moltes vegades aquests nous sentiments fan descubrir la realitat del món en què vivim.