Curial e Güelfa

Aventures d'armes. Trama amorosa. Novel fantàstica i realista. cavaller. Contingut # Literatura caballeresca del siglo XV. Narrativa catalana

  • Enviado por: Roger Vilaseca Porta
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 15 páginas
publicidad

TREBALL DE CURIAL E GÜELFA

ÍNDEX

  • Comprensió del text ................................. p. 3

  • Localització i Contextualització .............. p. 4

  • Anàlisi del contingut ................................ p. 5

  • Anàlisi de la forma ................................... p. 12

  • Comunicació i Societat ............................ p. 14

  • Conclusió i Crítica Personal ................... p. 16

0. Comprensió del text

Aquesta obra fou escrita en l'Edat Mitjana, concretament el s.XV, el que ens indica que està escrita en català medieval, difícil d'entendre. L'edició de l'editorial “Biblioteca Hermes”, però, està adaptada al català actual, cosa que la converteix en una novel·la molt més àgil i amena per a la lectura.

Aquí cito el lèxic més complicat d'entendre:

  • Minyó: noi, adolescent, jove.

  • Dama: dona d'origen noble

  • Gentilhome: home de llinatge generós

  • Redemptor: Alliberador del pecat i del vici, que feia tornar pel bon camí

  • Orfenat: Institució on són acollits i educats els infants orfes.

  • Herald: Oficial encarregat de portat missatges o de certes funcions cerimonials

  • Burells: teixit de llana basta

  • Novella: fet de fa poc temps, inexpert

  • Litigi: disputa, discussi

  • Jornada: Camí recorregut en un dia.

  • Daga: Punyal amb el qual es lluita cos a cos.

  • Lliça: Camp clos on se celebrava el combat

  • Cornar: Sonar un corn

  • Esquerpes: Bossa, generalment de materials rics i preciosos, per a joies i objectes valuosos

  • Bacinet: Casc ovoide, que es portava sota l'elm.

  • Elmet: Casc més lleuger que el bacinet

1. Localització i contextualització

El títol de l'obra és “Curial e Güelfa”, tot i que al manuscrit real de l'obra no hi figura títol ni autor. És una obra anònima. No se sap si l'anonimat era volgut, perquè tots els manuscrits de novel·les cavalleresques medievals contenien un primer quadern on hi havia el títol i autor de l'obra, així com l'índex dels capítols. Doncs en “Curial e Güelfa” no hi era. També no hi havia citada la data d'escriptura ni a qui anava dirigida l'obra en qüestió. El director de la Biblioteca de Madrid, Agustín Duran, descobrí el manuscrit el s. XIX, i ja mancava del quadern. Això sí, l'existència del manuscrit no es féu publica fins al 1876 per M. Milà i Fontanals.

L'obra fou escrita a l'Edat Mitjana, concretament el s.XV, entre 1440 i 1450. L'obra fou escrita en ple període humanista.

És una obra de gènere èpic, ja que Curial és l'heroi i no l'únic. La seva forma d'expressió és la narrativa, i el tipus d'obra és una novel·la cavalleresca.

2. Anàlisi del contingut

2.1. Autor

L'autor té una actitud narrativa i interna en el text, ja que sembla que ja hagi presenciat els fets i els narri a algú. La seva intencionalitat és realista, ja que explica una història que ens pot arribar a fer creure que és real (però està demostrat que és fictícia), perquè no diu que el protagonista tingui qualitats divines, tot el que fa és possible. El narrador és omniscient en tercera persona.

Destaca les mencions de l'autor a Déus de la Mitologia grega sobretot. Apareix Cupido, Bacus, Hades, etc.

2.2. Argument

El text comentat és del llibre “Curial e Güelfa” (llibre I, II i III)

L'argument és una síntesi de novel·la sentimental i cavalleresca. Té ja una visió humanista en el sentit que l'obra vol ser un instrument d'educació moral dels joves cavallers.

L'argument és clarament narratiu, doncs ens narra la història de Curial. L'obra no està escrita en cap to definit, ja que canvia segons l'estat d'ànim de Curial.

Llibre I:

S'explica que Curial va fugir de casa quan era molt jove i féu cap a casa del marquès de Montferrat, qui el crià i li donà feina a casa seva. Curial era d'una bellesa increïble. La germana del marquès, la Güelfa, també era bellíssima i el senyor de Milà la va canviar per la seva germana, l'Andrea, que seria l'esposa del marquès. El senyor de Milà morí al cap de pocs anys deixant les seves propietats i riqueses a la Güelfa. El marquès la va fer tornar a Montferrat.

La Güelfa tenia un home de confiança, Melcior de Pando, qui l'aconsellava. Ella buscava un home amb qui poder casar-se de nou, ja que era viuda i necessitava el plaer de la carn. Es fixà en Curial, un home bellíssim i valerós, però sense honor ni fortuna. Pensà que era l'home indicat i el començà a enriquir a través de Melcior de Pando.

Al final, li va confessar que era ella qui l'enriquia i que volia el seu amor, però que requeria temps. La Güelfa tenia dos ancians per companyia, que se sentien apartats ja que la Güelfa només passava els dies amb Curial, i tramaren un pla per fer enfadar el marquès. Li digueren que s'havien besat i que ho havien presenciat. El marquès, que fins llavors tenia molt bona referència de Curial, el va prohibir de tornar a veure la Güelfa.

Al cap d'un temps, un cavaller anomenat Jacob de Cleves que reposava a Montferrat, va ésser acusat de tenir relacions amb la duquessa d'Ostalriche. Si no es presentava amb un altre cavaller i lluitava per l'honor de la dama, la cremarien. Curial s'uní a la seva causa en busca d'honor i tots dos emprengueren el viatge, juntament amb Melcior de Pando. Curial fou recordat per la Güelfa que era seu i li pertanyia, i que no se n'oblidés.

Quan arribaren a la ciutat de l'emperador, on es faria justícia, Curial no va tardar en ser el centre d'atenció de tothom. Al cap d'uns dies van arribar la duquessa i el duc Baviera, juntament amb els seus acusadors. El dia del combat, Curial demanà a l'Emperador que el fes cavaller. Lluitaren contra els acusadors i els guanyaren, al final tingueren que confessar.

El duc de Baviera, per premiar l'honor de Curial, va proposar-li la mà de Laquesis, la seva jove filla, la noia més bella de tot l'Imperi Alemany. Si s'hi casava també li donaria la meitat de les seves terres i quan morís, tota la seva herència.

Durant uns quants dies Curial només va fer que rebre caríssims presents i festes per part de diferents nobles, entre ells el Duc d'Ostalriche i l'Emperador. Curial s'enamorà profundament de Laquesis i Laquesis de Curial. Melcior de Pando, que temia perquè la Güelfa no es quedés sense cavaller, contínuament insistia a Curial per anar-se'n, però Curial es feia l'orni, hi estava a gust.

Durant aquest temps un missatger li comunica que es celebrarà un torneig a Melun (França) on s'enfrontaran els millors cavallers. Curial diu que no és seu i que no sap què li serà assignat. Al cap d'uns dies i fent cas del consell de Melcior de Pando, Curial marxa de la terra de l'Emperador deixant Laquesis i totes les riqueses enrere.

La Güelfa ha estat tot aquest temps resant per Curial en un monestir, i és informada de que Curial ha estat amb Laquesis tot aquest temps, així que se sent gelosa. Quan Curial arriba a Montferrat, el marquès li organitza un torneig en honor seu, però també se sent gelós de la popularitat i honor de Curial.

En el torneig participa Boca de Far, un cavaller que està enamorat de la Güelfa. El torneig acaba i el marquès proclama injustament millor cavaller a Boca de Far, quan el millor cavaller havia sigut un cavaller català que havia acudit a ajudar el marquès quan aquest estava a punt de ser humiliat per Boca de Far. Posteriorment, Boca de Far fa enfadar a Curial dient-li que ell havia estat el millor del torneig, i Curial el desafia a un combat.

Mentrestant, la Güelfa li fa pagar a Curial el seu atreviment a enamorar-se de Laquesis, i insinua que es vol casar amb Boca de Far. Curial es mor d'enveja i gelosia.

Lluiten el cavaller català, Curial i dos homes catalans més contra Boca de Far i tres homes seus. Curial lluita aferrissadament contra Boca de Far, que resisteix dificultosament, però finalment l'acaba vencent. Boca de Far no vol reconèixer que el premi era per el cavaller català, i Curial li fa un cop tant fort que el mata.

Finalment, els tres cavallers catalans i Curial parteixen cap a Catalunya, on Curial els acompanya una bona part del camí.

Llibre II:

Curial està a Monferrat esperant que la Güelfa li doni permís per marxar al torneig de Melú. Marxa juntament amb Festa i Melcior de Pando. Festa, en realitat Arta, és una de les dones de confiança de la Güelfa, i la encomana a Curial perquè el vigili i no faci massa festa a Laquesis.

Durant el viatge, Curial té diversos combats i encontres amb cavallers errants, que volen prendre-li la donzella. Curial els guanya a tots. Pel camí paren a un monestir de monges, i s'hi queden a dormir. L'endemà un cavaller de la noblesa de Chastel que passava pel monestir, va sentir com les monges xerraven d'una noia anomenada Festa i de la seva bellesa. Ell corre a l'encontre de Curial per prendre-li la dama. Lluiten i el cavaller perd. Pel camí Curial s'ajunta amb uns cavallers del rei d'Aragó. Un herald el reconeix però Curial li prega que mantingui el seu anonimat. Al final, un escuder el reconeix i els hi diu als cavallers que es tracta de Curial.

A Melú, Laquesis fa cercar Curial. Curial li diu al seu herald que li digui com anirà abillat, però que no digui qui és a ningú.

Laquesis li envia una donzella amb molts presents i una carta. La carta prega a Curial que s'estigui en la tenda que li regala perquè així sabrà qui és per poder visitar-lo. Festa envia la carta a Güelfa, i li diu a Curial que respongui que hi dormirà, però que no el visiti, perquè sinó tothom sabrà qui és. Que ja la visitarà ell abans que s'acabi el torneig.

Arriba el rei d'Aragó d'incògnit, i es preparen per anar a les vespres del torneig. Festa puja a la llotja, i la seva bellesa és tanta, que tothom l'admira.

Els cavallers, armats amb escuts negres, fan una vesprada impressionant i derroquen a tothom, incloent-hi el Duc d'Orleans. Els cavallers negres comencen a ser temuts.

Nou cavallers aragonesos nouvinguts cerquen el rei, i finalment el troben i s'hi uneixen. El Duc d'Orleans recluta 30 cavallers per guanyar els cavallers dels escuts negres. La bellesa de Laquesis es veu pertorbada per la de Festa, que no es queda enrere. El Duc d'Orleans diu que Laquesis és més bella i els cavallers dels escuts negres s'hi llancen al damunt. Els guanyadors són els cavallers aragonesos, havent derrocat molts cavallers.

La reina s'emporta Festa i li fa molta festa per damunt les altres donzelles, incluida Laquesis.

Els cavallers dels escuts negres desapareixen del torneig, que queda llicenciat per el rei a causa de la malaltia del seu fill. Laquesis, durant tot aquest temps explica al rei tots els mèrits de Curial, i Festa li diu al rei que el capità dels cavallers era el Rei d'Aragó.

Finalment, Melcior de Pando apareix davant Curial amb notícies de la Güelfa, i li diu que es quedi un temps amb la cort francesa i que Festa torni a Monferrat.

Curial fa diversos torneigs a França, i Laquesis li fa desmesurada festa. Llavors un cavaller anomenat Sanglier de Vilahir, apareix molt arrogant i fatxenda en la cort de França. Curial no ho suporta i el desafia a un combat a dos. Un cavaller del rei d'Aragó combat amb Curial, i amb Sanglier lluita Guillaume de la Tour. Guanya Curial i tots es reconcilien.

El rei de França vol que Curial marxi de França perquè Laquesis es casi amb el Duc d'Orleans. Els vells conspiradors servents de la Güelfa li diuen a la Güelfa que Curial està molt enamorat de Laquesis i que ella el correspon. La Güelfa treu Curial de la seva protecció i decideix ignorar-lo i no donar-li més diners.

Curial la va a veure per fer-la canviar d'opinió, però empitjora la situació. La Güelfa jura no perdonar-lo mai excepte si el rei i reina de França juntament amb la cort del Puig de Nostra Dona li ho preguen.

Durant tot aquest temps Laquesis es casa amb el Duc d'Orleans. Tot això fa que Curial entri en profunda depressió i desitgi la mort.

Llibre III:

Curial embarcà cap a Gènova però pel camí van trobar-se una perillosa tempesta. Van naufragar a les costes dels Moros. Quan els moros trobaren la galera mataren a tots els cristians vius, i només sobreviviren Curial i un gentilhome català, Galceran de Mediona. Els moros creien que estaven morts. Emperò, després vegueren que eren vius, llavors els encadenaren i els vengueren com a esclaus a un cavaller de Tunis molt ric i avar, que els comprà a un preu molt baix.

Es feren passar per Joan i Berenguer.

A Monferrat tothom es pensà que Curial havia mort, la Güelfa plorà i plorà per la mort de Curial, i demanà a Melcior de Pando a veure si podia enviar algú a investigar si hi havia hagut supervivents.

Els homes esbrinaren que hi hagué dos supervivents, i un d'ells portava un anell i un jupó, que compraren als mercaders. Els enviats els buscaren per tot Tunis i pels pobles propers, però no trobaren rastre. Tornaren a Monferrat sense èxit. Melcior reconegué l'anell al moment, era de Curial. La Güelfa pensà que potser n'avien sortit vius i tornà a enviar els homes, que tornaren sense cap altra pista. Els donaren per morts.

Els captius treballaven molt bé per el seu amo, Fàraig. Tenien cura d'un hort.

Fàraig era un moro molt ric i gelós. En aquella casa apartada de la ciutat, hi tenia tancades una de les seves mullers, Fàtima, bellíssima. També hi tenia Càmar, una noia de quinze anys que deien que era la més bella de tot el regne. Era tan gelós que les tenia allí amagades i ell vivia amb altres mullers a Tunis. Només passava per aquella casa un cop a la setmana. Com que no feia cas a les dones, Fàtima s'enamorà de Berenguer. I li donava millor menjar que a Curial quan Fàraig no hi era.

Més tard, Càmar s'enamorà bojament de Curial. Curial no li corresponia al seu amor, i el rei va reclamar-la com a muller. Ella, en veure que no podia aconseguir l'amor que havia escollit, va suicidar-se.

El rei pensava que era una conspiració, i matà a Fàraig. Volia matar a Curial també, si no hagués estat per l'ambaixador del rei d'Aragó, que era molt amic del rei. Li implorà que deixés defensar Curial del lleó amb una arma. Curial guanyà al lleó i també a un segon. Obtingué el perdó del rei i la seva llibertat.

Ramon Folc (l'ambaixador) el carrega juntament amb l'altre captiu en una galera seva que va cap a Gènova. Des d'allà, sense acceptar cap espècie de diners, van cap a Monferrat fent caritat.

Els captius canten una cançó i el marquès, sense reconèixer Curial, fa que cantin per animar la Güelfa, que està entristida d'ençà la mort de Curial.

Finalment, la Güelfa el reconeix i li mana que marxi de Monferrat, que no vol saber res d'ell. Li dóna molts diners perquè es torni a ficar en bon estat, i Curial parteix.

Agafa honor vencent a nombrosos enemics i li arriben notícies que els turcs han entrat a l'Imperi d'Alemanya. Curial recluta un miler de cavallers i se'n va a defensar la frontera alemanya amb més turcs. Curial els observa i repta al cavaller més ferotge dels turcs, Critxí. Els turcs amb la pèrdua del seu líder s'enfonsen i Curial i els seus els derroten.

L'emperador fa contestable seu a Curial, així com capità general de les seves forces. Li dóna molts diners.

A la batalla final contra els turcs, Curial actua com a gran estratega i els guanyen clarament.

El rei de França convoca corts reials al Puig de Nostra Dona, Curial hi és present, igual que el marquès i marquesa de Monferrat i la Güelfa.

Es fa un torneig. Curial hi participa disfressat, guanya al Duc d'Orleans i tots els altres cavallers amb claríssima superioritat, però no s'emporta el rastell de guanyador, sinó que el deixa clavat amb una llança.

La reina s'assabenta de com aconseguir que la Güelfa es casi amb Curial, i vol dur-ho a terme quan s'acabi el torneig.

L'endemà Curial apareix ben abillat i pompós. La Güelfa també radia de bellesa per tots cantons, fa ombra a Laquesis en tot, i l'enfonsa.

Curial, doncs, guanya el torneig amb total contundència.

El rei i la reina li demanen a la Güelfa que es casi amb Curial, i aquesta accepta molt joiosament. El rei els dóna el principat d'Aurenja. Curial dóna la seva donzella, Festa, a Galceran de Mediona i es casen també, posteriorment se'n van a viure junts a Catalunya. Per la seva banda, Curial e Güelfa, fan setmanes de festa i se'n tornen amb el marquès i la marquesa, juntament amb Melcior de Pando a Monferrat.

2.3. Estructura

El tema que crec que l'autor vol transmetre és com algú insignificant pot transformar la seva vida, per molt miserable que sigui, ja que Curial comença de 0, sent fill d'una família pobra i acaba esdevenint un cavaller amb molt honor. També hi ha la crítica a la política del rei Alfons IV, explicat en el punt 4 del comentari.

El llibre es divideix en tres parts, que serien les parts d'una novel·la narrativa (plantejament, nus i desenllaç). El contingut de cadascun d'aquests tres llibres es separa en capítols.

El primer llibre és el llibre en que “Curial és posat a prova”, el segon llibre són “Els fets d'armes” i el tercer és el llibre “Curial comença de nou i aconsegueix el seu propòsit”.

L'autor utilitza diferents temps verbals, però predominen clarament els de tipus perfectiu. També hi ha diversos connectors, però predominen els temporals perquè la novel·la està en passat.

3. Anàlisi de la forma

L'obra és de caire narratiu, perquè narra la història de Curial. Cal destacar que l'autor canvia de punt de vista quan vol resumir el transcurs d'un viatge o algun fet puntual. Això se'ns indica a través de lletra cursiva.

3.2. Narrativa

L'obra és sempre narrada, però quan hi ha algun diàleg, es posa el fragment en forma de diàleg directe. No hi ha cap fragment clarament descriptiu. Només es va combinant narració amb diàleg.

Exemple de diàleg combinat amb narració(llibre I, cap. 27, pàg. 115):

“Laquesis, quan va veure Curial, es va transmutar tota i va perdre la manera en el caminar que solia tenir. De manera que gairebé fora de si, amb veu tremolant, va dir:

  • Curial, Déu us doni un bon dia.

Curial, que no estava menys encès per la bellesa de Laquesis, la va abraçar i va prendre-la pel braç. La duquessa digué:

  • Curial, heu dormit bé aquesta nit?”

El temps de l'obra és clarament passat, ja que són fets transcorreguts a l'Edat Mitjana. La novel·la està ambientada a l'Europa d'aquell temps, però els fets transcorren en major part a Montferrat.

Els personatges principals de “Curial e Güelfa” són:

  • Curial: un home jove amb ànsies de grandesa i enamorat de la Güelfa, que busca honor i fer-se cavaller. És guanyador de molts torneigs i finalment fa penitència com a esclau a Tunísia. Quan és deslliurat, augmenta el seu honor al defensar la frontera d'Alemanya per el rei de França. Acaba aconseguint l'amor de la Güelfa.

  • Güelfa: és la jove enamorada i ama Curial, també germana del marquès de Montferrat. És viuda i tramet els seus diners a Curial, és la seva protecció. Quan uns servidors seus li diuen que Curial està enamorat de Laquesis, retira els favors que li dóna a Curial i jura que no el perdonarà si no li ho demanen el rei i la reina de França juntament amb tota la seva cort. Finalment, Curial ho aconsegueix i es casen.

Altres personatges secundaris són:

  • Marquès de Montferrat: amo de Curial. El va acollir i criar a casa seva des de petit.

  • Jacob de Cleves: el cavaller que Curial acompanya per defensar la duquessa d'Ostalriche i agafar honor.

  • Melcior de Pando: home de confiança de la Güelfa i de Curial. Guia a Curial i li dóna riqueses que li transmet la Güelfa.

  • Laquesis: és la dona jove i bellíssima de la qual Curial s'enamora en la seva estada en la terra de l'Emperador. El duc de Baviera la hi ofereix com a esposa. Ella s'enamora bojament de Curial. Finalment, es casa amb el duc d'Orleans.

  • Boca de Far: és el cavaller que lluita contra Curial després del torneig que organitza el marquès en honor al retorn de Curial. Boca de Far s'enamora de la Güelfa i vol contraure matrimoni amb ella. Curial l'acaba matant.

  • Càmar: jove enamorada de Curial. És mora i de molta bellesa. Ama a Curial en la seva etapa com a esclau a Tunis. El rei de Tunísia la desitja, però ella, en veure que no pot aconseguir l'amor de Curial, es suïcida.

  • Duc d'Orleans: és l'enemic de Curial. Curial el derrota diverses vegades en distints torneigs. Ama a Laquesis per sobre de totes les dones, i finalment s'hi casa.

  • Festa: de nom real Arta, és la dona de confiança de la Güelfa juntament amb l'abadessa. Té un paper més important en l'obra que aquesta última, ja que és la donzella protagonista del segon llibre. La Güelfa li mana assistir al torneig de Melú juntament amb Curial en lloc seu. Li demana que el vigili. Serà la donzella dels escuts negres, i la més bella del torneig.

4. Comunicació i Societat.

Les funcions que més apareixen al llarg de tot el text són les funcions expressiva i representativa. El text ens dóna informació contínua dels fets, per tant, es fa servir molt la funció representativa, però la funció expressiva també és molt utilitzada, ja que se'ns descriuen constantment els sentiments de Curial i els de la Güelfa.

L'autor escriu una història de dos personatges de diferent classe social i l'ascensió d'un d'ells gràcies a la seva noblesa de cor i a la seva formació intel·lectual. Ara bé, hi ha diverses opinions respecte el motiu o propòsit de l'obra.

L'obra té una crítica important a Alfons IV, el magnànim (1396-1458), quan l'autor mostra el rei Pere II el gran (1240), com a millor rei i cavaller.

Però darrere d'aquesta història d'amor i del món dels cavallers s'amaguen uns personatges històrics reals i una clau política. Per aquesta raó l'autor no va deixar indicis de qui era o a qui anava dirigida l'obra. Podem entendre que l'autor ens parlava del rei Alfons com a Curial, ja que els dos abandonen a qui els va ajudar ( el rei Catalunya i Curial la Güelfa ); la reina Mª de Castella com a Güelfa, les dues es queden soles i abandonades pels seus amors; Lucrecia d'Alagmo amant del rei com a Laquesis.

Reina Mª de Castella / Güelfa

Rei Alfons

(Curial) Lucrecia d'Alagmo / Laquesis

Segons J.M. Espadaler, l'autor feia una crítica a la política del rei Alfons, pel seu oblit de la corona catalano-aragonesa, mostrant el rei Pere com a millor rei i cavaller. El llibre estaria destinat a la reina Maria i li voldria mostrar un final feliç per a la seva relació amb el rei. Potser per aquestes claus darrere els personatges l'autor no volgués donar indicis de qui era.

Però també es pot fer una lectura amb unes claus oposades com poden ser en clau amorosa, mostrant un final feliç en una relació que comença amb dos personatges de diferents classes socials però que finalment acaben casant-se.

O també com a manual del perfecte cavaller, un noi que ascendeix socialment, que mostra el que ha de fer un cavaller i els pecats que mai poden fer com pot ser la vanitat... però amb la imatge d'un heroi diferent, d'un model que ha canviat, ja que Curial és un jove de família humil, quan acostumaven a ser part de la noblesa, i a no només és forma en l'art de la cavalleria sinó que també intel·lectualment.

L'obra es va publicar segles més tard de quan es va escriure, al 1450. Es publicà per primer cop el 1901, després de ser trobats els manuscrits.

És una obra que va dirigida a tot el públic, des d'adolescents fins a ancians, però presenta una relativa dificultat en el vocabulari i la forma d'expressió del català medieval (encara que estigui arranjat).

5. Conclusió i crítica personal

Tota l'obra tracta de la vida de Curial, un cavaller fictici de l'Edat Mitjana que busca desesperadament l'amor de la Güelfa, la seva dama. La Güelfa el posarà a prova diversos cops durant l'obra encara que n'està profundament enamorada. Finalment, Curial obté Güelfa com a esposa.

L'autor vol que ens creguem que la història és real, però és merament falsa. És curiós com utilitza al llarg de la novel·la noms de persones que sí eren reals, com el Duc d'Ostalriche o el Duc d'Orleans per fer-nos creure l'autenticitat de la història que escriu.

L'obra es podria interpretar com un manual del perfecte cavaller, com ens mostra a Curial. També es pot creure que l'autor es queixa de la política d'Alfons IV, el Magnànim.

L'obra en sí seria molt difícil de llegir si no hi hagués aquesta adaptació del català medieval. Tot i així, també és una lectura complicada per les estructures de les frases. El vocabulari no és difícil. La història és incompleta perquè falten alguns capítols, però s'entén igualment.

A l'haver-hi tants capítols, la lectura es fa molt més amena, apart de que és interessant per si sola.

El llibre en sí m'ha agradat molt, trobo que l'autor sap mantenir la curiositat i les ganes de continuar llegint durant tot el llibre. A més, les obres cavalleresques sempre són molt interessants perquè t'expliquen les grans gestes i aventures en què estan sotmesos els cavallers.