Curial e Güelfa

Literatura española siglo XV. Narrativa catalana. Novelas de caballería. Contextualització. Contingut

  • Enviado por: Mark guissona
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

CURIAL E GÜELFA

1.CONTEXTUALITZACIÓ:

Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca del segle XV (escrita entre el 1435 i el 1462) Narra les aventures d'armes i els infortunis del seu protagonista, Curial, en el marc d'una trama amorosa determinada per la gelosia de la Güelfa. La novel·la és, pels personatges, per l'acció i per la composició, una obra plenament actual del segle en què va ser escrita i s'allunya notablement dels llibres de cavalleria tan en voga durant l'Edat Mitjana. El seu autor, plenament conscient del seu paper de novel·lista, amb materials molt diversos, literaris uns, històrics o llegendaris els altres, ens ofereix amb notable personalitat una magnífica novel·la alhora fantàstica i realista, cavalleresca, cortesana i sentimental, i adaptada als gustos culturals del moment. Aquest fet, que va indissolublement lligat al seu caràcter versemblant i històric, en un sentit ample, la fa una peça singular i no prou coneguda de la narrativa catalana medieval.

* Paraules dubtoses:

Frase “... va treballar molt per resoldre el liting...”

Definició liting: alteració en judici

Frase “...Aquest pohom que aquí es per mi com un pare...”

Definició Pohom: parcial d'un gremi

Humanisme:

Terme derivat del qualificatiu humanista, que en l'argot universitari dels segles XV-XVI designava el professor dels estudiants humanitatis, és a dir l'expert en gramàtica, retòrica, poètica, història i filosofia moral.

Actualment el terme humanisme es pot utilitzar en sentit restrictiu per referir-se a l'activitat filològica dels llatinistes i hel·lenistes professionals dels segles XV i XVI que solien treballar o en un entorn universitari o com a preceptors en corts aristocràtiques o al redòs de la impremta, la nova revolució mediàtica (és l'accepció que defensen Francisco Rico o Lola Badia); però en un sentit més general el terme s'utilitza per referir-se al moviment cultural i intel·lectual que deixà empremtes també en el món dels estudis bíblics, el pensament polític, l'art, la ciència, la filosofia i la literatura en llengües vernacles (és l'accepció que defensen Miquel Batllori o Jill Kraye).

Tradicionalment en el nostre àmbit el terme humanisme s'ha utilitzat en aquest segon sentit per caracteritzar la literatura catalana classicitzant sorgida de la nova situació sociopolítica i religiosa de les dues darreres dècades del segle XIV i de la primera meitat del segle XV, durant els regnats de Joan I, Martí l'Humà i Alfons el Magnànim, i de les constants relacions que s'establiren amb els ducats catalans d'Atenes i Neopàtria i amb el regne de Nàpols. Aquest conjunt de factors haurien propiciat un interès més intens i més ampli per la cultura grecollatina que no pas el representat per la pervivència medieval de les lletres humanes (litterae humaniores) i haurien caracteritzat una nova època cultural que, tot i no significar una ruptura total amb l'edat mitjana, hi introduïa atractives novetats.

Del nou interès pel món clàssic en derivarien la influència de Ciceró en la prosa llatinitzant de caràcter jurídic i administratiu que emergia de la Cancelleria reial, el conjunt de traduccions al català de clàssics com Tucídides, Plutarc, Aristòtil, Isop, Virgili, Horaci, Lucà, Ovidi o Sèneca i, per damunt de tot, l'obra de dos autors originals, situats als dos extrems del període, el català Bernat Metge i el valencià Joan Roís de Corella. De fet, en Bernat Metge conflueixen tots tres aspectes i el seu diàleg Lo somni ha estat considerat la millor obra de l'humanisme en català per Antoni Rubió i Lluch, Lluís Nicolau d'Òlwer, Jaume Massó i Torrents, Jordi Rubió i Balaguer i Miquel Batllori, que han analitzat des d'aquesta òptica l'humanisme català.

Tanmateix, d'altres estudiosos han matisat el caràcter humanístic de l'obra de Bernat Metge i d'aquest conjunt de traduccions al català de textos clàssics, fetes amb mitjans tècnics rudimentaris, sense superar les dificultats que els plantejava el llatí dels clàssics i amb un quadre d'errors i simplificacions notable. Des d'aquesta òptica, que és la que defensen Francisco Rico o Lola Badia, caldria considerar tots aquests textos dins de la literatura catalana medieval i reservar el terme humanisme per a la producció llatina dels experts en filologia clàssica.

En aquest sentit, l'humanisme català s'iniciaria a la segona meitat del segle XV i s'estendria durant tot el segle XVI. Jeroni Pau, jurista a la cancelleria apostòlica, historiador de les antiguitats romanes i autor d'epístoles retoricades i de poesies influïdes per Marcial i Prudenci, en seria un dels pioners. L'interès per la reconstrucció i l'estudi de la civilització clàssica també són en la base del Llibre de les grandeses de Tarragona (1573) de Lluís Pons d' Icart i dels diàlegs de medalles, inscripcions i altres antiguitats d'Antoni Agustí, descripció de les monedes, inscripcions i vestigis arquitectònics de la civilització romana a Itàlia, la Gàl·lia, el nord d'Àfrica i Hispània realitzada amb una erudició, un rigor i un sentit crític fins aleshores desconeguts en el nostre àmbit.

2.ANÀLISI DEL CONTINGUT:

- En aquesta novel·la de Curial e Güelfa el autor fa servir un punt de vista optimista. Explica la novel·la sempre en tercera persona.

L'autor intenta fer una síntesi de la novel·la sentimental i cavalleresca. Té una visió humanista, en el sentit de que l'obra vol ser un instrument d'educació moral dels joves cavallers.

-Resum: El autor de Curial e Güelfa va fer el seu protagonista masculí era hora de presentar un heroi que encarnés totes les qualitats del cortesà ideal del seu temps, sense perdre, però, la seva dimensió humana. Curial és perfecte en tant que cavaller però té defectes com a home; li agraden els plaers i les riqueses, i aquestes inclinacions afectaran la seva existència, entesa com a història d'una ascensió social

Per valorar quina imatge de cavaller ens ofereix la novel·la, per tant, hem de tenir present com Curial va evolucionant al llarg d'aquesta ascensió. La primera informació que ens dóna la novel·la sobre ell és el seu origen humil i la seva extraordinària bellesa gràcies a la qual podrà entrar al servei del marquès de Monferrat i iniciar d'aquesta manera el seu camí de perfeccionament.

La relació que uneix Curial al marquès, però, es deteriora quan aquest últim s'enamora. Malgrat tot, el nostre heroi no abandona la seva formació intel·lectual. Montserrat Piera ha indicat la novetat d'aquesta imatge intel·lectual de l'heroi quan la realitat era ben diferent: un cavaller només necessitava mostrar la seva capacitat en el maneig de les armes, prescindint totalment de les lletres… però no serà la Güelfa la qui imposi a Curial una educació basada en les armes i les lletres, com indica aquesta estudiosa, el nostre heroi es preocupa per la seva formació cultural abans d'esdevenir el protegit de la Güelfa, la qual cosa manifesta la voluntat per part de l'autor de presentar un heroi diferent. Ho assenyala Lola Badia quan afirma que «l'autor d'aquesta […] obra mostra des de bon començament una preocupació explícita per la dimensió cultural del seu heroi, que es manifesta en termes diguem-ne escolars i filològics; només cal veure com atribueix d'entrada al jove Curial un currículum que el posa en contacte amb les ciències del trivi, la filosofia i la poesia […]».

Ja hem vist, per tant, que durant el nostre protagonista es dedica a l'estudi, i l'única cosa que necessita són diners .Curial té la «virtut de proesa» però li manca la «riquesa». És per això que la Güelfa decideix ajudar-lo econòmicamen. El nostre protagonista millora amb els diners de la seva senyora, però en cap moment veiem que es mencioni el seu perfeccionament cultural, com caldria esperar si fos el que la Güelfa li volia imposar. A partir d'ara l'heroi es podrà formar dins l'ambient de la cort, com els joves de bon llinatge que s'eduquen des de molt petits com a futurs cavallers practicant la caça, aprenent equitació i el maneig de les armes

- L'estructura és de la manera com s'ordenen els fets. La més típica és l'estructura narrativa(plantejament, nus i desenllaç). Estructura oberta: sense resolució final. De vegades la narració no és cronològicament lineal.

3 ANALICI DE LA FORMA :

L'autor de Curial e Güelfa, és anònim, no volia aconseguir un protagonista ple de força extraordinària, o uns paisatges de fantasia . L'autor volia aconseguir un personatge masculí heroi, cavaller i humà. Seguint el model dels llibres de cavalleria; fort, valent, dins uns límits humans però amb qualitats diferents fins ara.

Curial, aconsegueix ser un heroi, un cortesà ideal i un bon cavaller, tot dintre d'uns límits humans. Per aquesta raó no és tant perfecte sinó tot el contrari, com a home és seduït pels plaers, les riqueses, la fama i l'honor. Aquestes febleses faran un descens en la seva ascensió social, perdent tot el que havia aconseguit, per tornar-ho a recuperar, el captiveri.

4 COMUNICACIÓ I SOCIETAT

S'escriu una història de 2 personatges de diferent classe social i l'assacio del jove. Aquesta història ens expressa o ens vol transmetre la manera com es feien abans les coses i els punts de vista que tenien ells.

Aquesta obra va per un públic una mica a adult(a partir de batxillerat.)

5 CONCLUSIÓ

Aquesta novel·la m'ha agradat més del que m'esperava, ja que, a part d'alguns moments marcats per la fantasia, és força realista. El fet que s'expliquin diversos àmbits de la vida dels personatges també hi ha contribuït, ja que no només es parla sobre enfrontaments, sinó que se'ns explica el que pensen els personatges i les relacions que s'estableixen entre ells.

El tret del llibre que més m'ha agradat és el fet que tota la història estigui emmarcada per la relació entre Curial i Güelfa.

CURIAL

E

GÜELFA