TEMA 6. LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM (1808-0833)

1.LA CRISI DEL FRÀNCES (1808-1814)

El nou rei, Carles IV, acedí al tron espanyol l'any 1788. la eva por a l'expansió de les idees revolucionàries provinents de França va der que retirés totes les reformes.

Va nomenar primer ministre Manuel Godoy i va tancar les fronteres amb el país veí.

Va declarar la guerra a França, que va ser una lluita contra la revolució. Les tropes espanyoles van mantenir l'ofensiva en territori françès. A mitjans de 1794, la incapacitat de l'exèrcit espanyol va traduïr-se en l'avenç sobre CAT de les tropes franceses.

Les negociacions de pau entre la República francesa i la monarquia de Carles IV va dur a la Pau de Basilea (1795), en acceptar Espanya la seva condició d'Estat subordinat a França. Pèrdues materials van evidenciar la crisi del model absolutista.

L'ascens al poder de Napoleó Bonaparte (1799). Temor a França i intent de pactar-hi per tal d'evitar l'enfrontament. Al 1796 el tractat de Sant Ildefons, que va convertir Espanya en aliada de França contra Anglaterra.

A Trafalgar va perdre gairabé tota la flota. El 1807, Napoleó va atacar Portugal, aliada d'Anglaterra (Tractat de Fontainebleau).

Enclatar el 1808, un motí a Aranjuez. El motí, dirigit per la noblesa i pel clergat, contra Godoy i el mateix monarca Carles IV evidencià una profunda crisi.

Godoy era malt vist per l'alta noblesa i per l'Església. Tampoc no era gaire apreciat pels sectors reformistes i il·lustrats de l'època de cCarles III. El príncep hereu Ferran l'odiava, perquè el veia com un possible competidor.

La dimissió de Godoy i l'abdicació de Carles IV va afavorir al seu fill Ferran. Carles IV va escriure a Napoleó reclamant el seu ajut per recuperar el tron.

Carles IV i Ferran VII van ser cridats per Napoleó a Baiona per tal de resoldre el conflicte. Aquest,va nomenar seu el seu germà Josep i convocà Corts a Baiona per tal d'otorgar una Constitució al país. L'Estatut de Baiona. Napoleó esperava conquerir el país sense greus problemes.

El 1808, davant les notícies que els francesos treien de Palau a la resta de la familia reial, el poble de Madrid es va alçar de manera espontània contra l'invasor. Malgrat ser durament reprimit per les tropes franceses, el seu exemple es va escampar pel tot el país i la població es va aixecar contra l'invasor. Un moviment popular va frenar l'avanç de les tropes imperials.

La població s'organitzà a CAT en moviments populars contra la presència francesa, incapaç d'organitzar la defensa. El primer pas de la resistència va ser la formació de Juntes d'Armanent i Defensa.

Aviat es van organitzar juntes que intentaven coordinar l'acció contra els francesos. La Junta Superior de CAT aconseguir derrotar els francesos a Bruc.

Les restes de l'exèrcit espanol va derotar els francesos a Bailén, cosa que va obligar al replegament de les tropes napoleóniques més enllà de l'Ebre. L'emperador aconseguí estabilitzar la presència francesa a la Península.

Resistència popular. Dues formes ben particulars: els setges i les guerrilles, imperdiren el pas de les tropes.

La guerrilla (miquelets) bugesos, pagesos o capellans, lluitaven en petits grups amb el recolzament de la població en destruïren les instal·laciones o assaltaven els carregaments. Aquesta resistència va mantenir viu el sentiment antifrancès.

1.4 Catalunya: de l'ocupació a l'annexió

A CAT van caure les principals ciutats en mans dels invasors ( Control del territori).

Aparent situació d'estabilitat i intent d'aproximar-se als catalans per part de l'Imperi francès. Al gener del 1812 Napoleó va ordenar l'annexió de CAT a l'Imperi. Funcionaris van arribar per organitzar el país segons el model francès. Van intentar impulsar unes reformes i millores, esperançats que la presència francesa transformaria el país cap al liberalisme. La resistència popular i la guerrilla contra els francesos van mantenir un estat de guerra.

El 1812, el curs de la guerra començà a ser desfavorable als francesos.

Napoleó va decidir pactar la fi del conflicte amb els espanyols i el 1813 abandonar el territori espanyol (1814).

1.5. Les actituds davant l'ocupació

la invasió francesa i la fallida del model polític, social i econòmic de l'Antic Règim, que representava la monarquia borbónica, van obligar a lap resa de postura per part dels diferents corrents ideològics i el nou règim polític napoleónic.

Una part molt petita de la població, els afrancesats, acceptaren els francesos i col·laboraren amb ells. Creien fermament en les possibilitats reformistes del nou règim i defensaven els avantatges de l'annexió de CAT a l'Imperi francès.

La majoria de la població resistència antifrancesa. La major part del clergat i la noblesa volien la tornada de la monarquia absolutista de Ferran IV. Els il·lustrats esperaven la tornada de Ferran IV, però que impulsés un programa de reformes.

La burgesia, els intel·lectuals, i els sectors liberals veien l'ocasió de la transforamció de l'ESP de l'Antic Règim en un sistema liberal-parlamentari. Volien una Constitució.

Gran part de la població afrontà la guerra com un moviment de defensa contra un invasor estranger. La majoria expressava el seu desig de retorn a la vella monarquia. Actitud de rebel·lia contra la monarquia de Josep Bonaparte.

2. LES CORTS DE CADIS

2.1 Els procés de formació de les Corts

les Juntes provincials o regionals, enviaren representants per tal de formar una Junta Suprema Central que coordinés les accions bèl·liques i dirigís el país durant la guerra.

La Junta va reconèixer Ferran IV com a rei legítim d'ESP i va assumir l'autoritat màxima de l'Estat. Nou avanç dels francesos, la Junta va fugir a Sevilla i després s'instalà el 1810 a Cadis, l'única ciutat que resistia el setge francès.

I la Junta es va veure incapaç de dirigir la guerra i va decidir convocar, unes Corts. CAT, pràcticament ocupada pels francesos.

La Junta Superior de CAT va aconseguir enviar una vintena de diputats catalans a les Corts. Antoni de Capmany, defensor de la modernització de l'Estat espanyol sobre la base d'una societat catalana avançada, comercial i industrialista.

Les Corts s'obriren el setembre del 1810. S'aprovà el principi de sobirania nacional (reconeixement que el poder resideix en el conjunt dels citadans i que s'expressa a través del les Corts formades pels representants de la nació).

2.2 La Constitució del 1812

la Constitució, promulgada el 1812 defineix l'esperit liberal. Plasma el compromís entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes, en reconeixer els drets de la religió catòlica.

Declaració àmplia de drets del ciutadà. La nació es defineix com el conjunt de ciutadans colocant en peu d'igualtat els territoris peninsulars i les colònies americanes.

L'estructura de l'Estat és la d'una monarquia limitada, basada en la divisió de poders. El poder legislatiu correspon a les Corts unicamerals.

El monarca és el cap del poder executiu ( elavoració de les lleis, gaudeix del vet suspensiu durant dos anys..tot això és controlat per les Corts que poden intervenir quant ho vejin oportú)

L'administració de justícia és competència exclusiva dels tribunals.

Altres articles de la Constitució contemplen la reorganistaxió de l'administració provincial i local.

El text estableix els principis d'una societat moderna amb drets i garanties per als ciutadans.

(mirar Doc. 13)

2.3. Lobra de Cadis

sufragi universal masculí i indirecte i la igualtat dels citadans, i establia una àmplia garantia de drets.

les Corts aprovaren una sèrie de lleis i decrets destinats a ordenar l'Estat com un règim liberal. L'inici de la desamortització i la reforma agrària.

Van intentar aprofitar l'ocasió revolucionària. L'obra de les Corts de Cadis no va tenir gran incidència pràctica. La tornada de Ferran IV va frustrar l'experiència liberal i va conduir al retorn de l'absolutisme.

3. ABSOLUTISME I LIBERALISME (1814-1833)

Napoleó i Ferran IV signen el Tractat de Valençay, el qual significava la retirada dels francesos de la Península i l'acceptació del retorn de Ferran IV. Nou model polític, definit per les Corts de Cadis a la Constitució del 1812. Ferran IV havia de tornar com a monarca constitucional.

Enfrontament entre els defensors de l'absolutisme i els del liberalisme.

3.1 El retorn a l'absolutisme (1814-1820)

els liberals eren conscients que les seves idees no tenien els suport de la majoria del poble. A més, tenien dubtes respecte de la bona voluntat del rei d'acceptar la nova situació. A Madrid havia de jurar la Constitució i comprometre's amb el nou marc polític. Ferran VII va témer d'enfrontar-se als liberals i això el va empènyer a mostrar voluntat d'acceptar les seves condicions.

Els absolutistes, la noblesa i el clergat sabien que el retorn del monarca era la seva millor portunitat per tornar a l'Antic Règim. S'organitzaren per tal que restaurés l'absolutisme (Manifest dels Perses).

Ferran VII va trair les seves promeses i protagonitzà un cop d'Estat, en declarar “nuls i sense cap mena de valor ni efecte” la Constitució i els decrets de Cadis, i anunciar la tornada a l'absolutisme.

La situació internacional era favorable. Napoleó havia estat derrotat. El Congrés de Viena i la Santa Aliança garantia la defensa de l'absolutisme.

L'oposició a la nova situació no va trigar a manifestar-se. La burgesia liberal reclamava la implantació d'un règim constitucional.

La pagesia i a molts llocs es va oposar a la restauració del règim seyorial.

La integració d'una part dels caps de la guerrilla donà lloc a la creació d'un sector liberal. Pronunciaments militars liberals(cop d'Estat), aldarulls a les ciutats mostren el descontentament de la població i l'esfondrament del model de monarquia absoluta.

3.2 La reacció liberal: el Trienni (1820-1823)

El pronunciament iniciat pel coronel Rafael Riego va triomfar. L'oposició liberal obligaren al rei a acceptar de convertir-se en monarca constitucional.

Es va restaurar la Constitució i una gran part de les reformes de Cadis, i es van elaborar noves normes. Van iniciar la modernització administrativa i crearen la Milícia Nacional, voluntaris amb la finalitat de garantir l'ordre idefensar les reformes constitucionals.

Pretenien liquidar el feudalisme al camp. Intentaren liberalitzar la indústria i el comerç. Desenvolupament industrial i de modernització econòmica.

3.3 Les dificultats del Trienni: els eixecaments reialistes

les reformes provocaren ràpidament l'oposició de la monarquia. Ferran VII havia acceptat el nou règim només forçat per les circumstàncies i cercà l'aliança amb les potències europees absolutistes perquè envaïssin el país i restauressin l'absolutisme.

Lés greu per al nou règim va ser la progressiva oposició de bona part de la pagesia, especialment a CAT, perquè les lleis del Trienni no van recollir les seves aspiracions bàsiques. Al contrari s'acabava el règim senyorial. Els pagesos perdien els seus drets tradicionals. Els pagesos se sentiren més probres i més indefensos amb la nova legislació i s'aixecaren contra els liberals.

La noblesa tradicional, i sobretot l'Església, perjudicades. Animaren la revolta contra els governants del Trienni. L'any 1822 s'aixecaren partides absolutistes a CAT. El conflicte es va convertir en guerra oberta. La insurrecció va ser finalment derrotada per l'exèrcit liberal però els aixecaments reialistes van il·lustrar la força de l'absolutisme a CAT i van posar en evidència el fracàs de la política liberal envers bona part de la pagesia.

Les dificultats van donar lloc a enfrontaments entre els mateixos liberals. Els moderats i els exaltats plantejaven la necesitat d'accelerar les reformes i enfrontar-se al monarca.

3.4 La segona restauració de l'absolutisme (1823-1833)

la intervenció de les potències absolutistes europees. La Santa Aliança va encarregar a França que intervingués per tal de restaurar l'absolutisme, 1823 ( Cent Mill Fills de Sant Lluís) ajudats per realistes espanyols i reposaren Ferran VII com a monarca absolut.

La resistència va ser escassa. La tornada a l'absolutisme va anar seguida per una feroç repressió contra els liberals. I una veritable terror s'escampà.

Un altre preocupació va ser el problema econìmic. Les dificultats de la Hisenda, agreujades per la pèdua definitiva de les colònies americanes.

L'actitud del rei va ser mal rebuda pel sercotr me´s conservador i tradicionalista de la noblesa i el clergat. Aquest sector es va agrupar al voltant de Carles Maria Isidre, germà del rei i previsible successor, ja que Ferran VII no tenia descendència. L'esclat de la guerra dels Malcontents o Agraviats el 1827. Pagesos descontents per la crisi agrària.

El 1830, el naixament d'una filla del rei, Isabel, provocà un greu conflicte en la successió del tron. La Lei Sàlica, impedia l'accés al tron a les dones. Però Ferran VII, influït per la seva esposa Maria Cristina, promulgà la Pragmàtica Sanció que derrogava la Lei Sàlica. Els partidarisde Carles (carlins) es negaren a acceptar la nova situació. Es tractava de la lluita per imposar un nou model de societat. La voltant de Carles partidaris de l'Antic Règim, que s'oposaven a qualsevol forma de liberalisme.

Maria Cristina comprengué que, si volia salvar el tron per a la seva fliia, havia de buscar suports en els sectors més propers al liberalisme. Formà un nou govern de caire reformista, i es preparà per enfrontar-se els carlins. El 1833, Ferran VII va morir, però reafirmà el testament la seva filla Isabel com hereva del tron.

Carles es proclamà rei i començà un aixecament absolutista. Era l'inici de la primera guerra carlina.

4. LA INDEPENDÈNCIA DE L'AMÈRICA HISPANA

4.1 L'Amèrica espanyola al final del segle XVIII

la decidida preocupació dels Borbons pels territoris d'ultramar havia propiciat una etapa de prosperitat basada en la reactivació del comerç. El creixement econòmic propicià el desenvolupament d'un grup poderós burgès crioll, blanc i descendent dels espanyols però nascuts a Amèrica.

Prengueren projectes d'independència. Anhels provocats epl tracte discriminatori deonal als criolls per la submissió a forts impostos i càrregues en el comerç.

Gran Bretanya, desitjosa de controlar el mercat americà, s'encarrega d'atiar i donar suport als moviments independentistes, convençuda de que podria dominar fàcilment el mercat.

4.2 El procés d'independència

el 1808 els criolls optaren per no sotmetre's a l'autoritat de Josep Bonaparte i crearen Juntes. Teoricament es mantenien fidels a Ferran VII.

Noms: José de Sn Martín, Simón Bolívar, Hidalgo i Morelos.

Les Corts de Cadis incapaces d'efrontar-se al moviment independentista. 1814, acabada la guerra hispanofrancesa.

Paraguay(1811) es consoliden ja com a nacions independents.

La intransigència de la monarquia ajudà al creixement i a l'expansió del moviment alliberador.

S'acaba la presència espanyola a l'Amèrica continental. Només les Antilles (Cuba i Puerto Rico), i també les Filipines, restaren en possessió de la Corona. Cabdills militars.

4.3. Les repercusions a CAT

el neys de dues dècades la monarquia borbònica va perdre totes les seves colònies a l'Amèrica continental. Això va significar un cop terrible per l'economia espanyola. Anglaterra va trencar el flux comercial amb Amèrica; es va paralitzar les exportacions i motls catalans establerts allí retornaren a CAT i repartiren els capitals. Les Antilles, especialment Cuba, va ser la destinació de les explotacions catalanes.

Impuls per al desenvolupament econòmic de CAT. La indústria es va beneficiar i es va impulsar la modernització del camp català.