LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM (1789- 1833)

Al segle XVIII Espanya es caracteritzava, com al resta d'Europa, com al manteniment d'un sistema econòmic i social d'antic Regim. La societat es caracteritzava per una economia rural i senyorial, per la jerarquització social en estaments i per l'absolutisme monàrquic. Ara bé, duran el segle XVIII es van difondre les idees de la Il·lustració que van provocar, entre d'altres coses, les revolucions lliberals burgeses, les quals varen entrar en crisi al vell sistema d'Antic Regim i obriren pas a l'Europa del liberalisme.

1.1.1 La Catalunya del segle XVIII

Cap a finals del segle XVIII, Catalunya ja manife4stava tot un seguit de signes que feien inviable el vell sistema:

• Creixement demogràfic: Al llarg del segle XVIII la fi de les gran epidèmies de pesta, la introducció de nous conreus, i la millora de les tècniques agrícoles van permetre la desaparició de les grans fams arreu d'Europa. En aquest context la població espanyola va augmentar de 7 a 11 milions d'habitants, tot i que la mortalitat encara era elevada. A Catalunya la població es va doblar, arribaven així a un milió d'habitants, la principal dificultat que encara es mantenia i impedia un creixement continuat de la població era l'enorme poder econòmic dels privilegiats que restringia la capacitat de consum i inversió dels pagesos. D'altra banda encara continuaven les crisis de subsistència que també frenaven l'augment de la població.

• La transformació de l'agricultura: en el segle XVIII la majoria de la població espanyola viva al camp, i l'agricultura era la principal ocupació i la principal font de riquesa. Ara bé, l'absència de millores en les tècniques de conreu i l'escassetat de terres lliures feien que els rendiments fossin baixos i els preu dels productes elevats. Tot això, però era compatible amb la difusió de nous conreus com la patata i el blat de moro a la zona cantàbrica, i la millora de les tècniques i l'expansió de la producció de vi i l'aigua ardent a Catalunya i al País valencià.

• La societat de l'Antic Règim: La societat espanyola del segle XVIII estava dividida en tres estaments, i les seves característiques fonamentals eren la desigualtat i l'immobilisme.

Els grups privilegiats posseïen la major part de les terres, no pagaven impostos i tenien el monopoli dels càrrecs públics a l'administració i exercit.

Els no privilegiats pagaven impostos i estaven marginats políticament.

A Catalunya la situació era semblant, encara qie podem dir que sense trencar aquest esquema hi havia burgesos que s'ennoblien i hi havia nobles que s'enburgesien. Els burgesos poden comprar títols nobiliaris, així la monarquia s'enriquia. Dins dels eclesiàstics hi havia diferencies entres les altres jerarquies (abats, bisbes, cardenals...) i el clergat rural (capellans). En el tercer estat tampoc tenien res a veure els burgès ric i el pagès ric amb els pagesos pobres o artesans.

- Els Borobons, absolutisme i centralisme

La guerra de successió (1702-1714) va confirmar la dinastia dels borbons al tro espanyol, i això va suposar la implantació de l'absolutisme monàrquic. Els territoris de la corona d'Aragó va posar fi a l'organització confederal, i que es van integrar en l'estructura centralitzadora del nou estat. Aixi doncs mitjançant el Decret de Nova Planta es va imposar l'estructura política de Castella als territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Això va significar la pèrdua de les institucions pròpies de govern a Catalunya (la generalitat, les corts, consell de cent...) i alhora també començava una duríssima repressió contra la llengua i la cultura catalana. Felip V va ocupar el tro desprès de la guerra de successió.

- El reformisme borbònic

L'arribada al tro de Carles III (fill de Felip V) va obrir una etapa de reformisme que es basava en l'aplicació d'algunes de les idees de la il·lustració (igualtat davant de la llei, propietat, llibertat de comerç i indústria i s'enfrontaven amb l'església i a l'absolutisme monàrquic). Carles III era partidari de seguir algunes idees de progrés sempre hi quan aquestes fossin en qüestió el seu poder. Així doncs, s'envoltà d'il·lustrats per governar, un d'ells fou el marques d'Esquilache, i per tant, el podem considerar un exemple de despotisme il·lustrat. Del seu programa de reformes hem de destacat les econòmiques i concretament hi ha 3 reformes importants:

• la llibertat de circulació i de preus del blat.

• La llibertat de comerç amb Amèrica.

• La eliminació del control que exercien els gremis sobre el procés de fabricació d'un producte.

A Catalunya el reformisme il·lustrat de Carles III va afavorir els interessos de totes les persones dedicades als negocis i al comerç.

1.1.2 Guerra del Francés (1808 - 1814)

- Els precedents de la Guerra. La guerra Gran.

Quan mor Carles III, Carles IV accedeix al tro espanyol. Carles IV nomenarà com a Primer Ministre a Manuel Godoy, i tancarà les fronteres amb França, des d'on arribaven diaris i llibres revolucionaris. El 1789 es quan comença la Revolució Francesa. El protagonisme de les classes populars duran la Revolució francesa, la radicabilitat de les reformes, al mort de Lluís CVI a les guillotines, van conduir a Carles IV a participar a una qualifico de països europeus contra França. Així doncs es va iniciar la Guerra Gran (1793 - 1795), i va afectar principalment a Catalunya i el País Basc, ja que el front estava a la frontera entre França i España. Finalment es produeixen unes negociacions de Pau entre França i España que portaran al Tractat de Pau de Basilea (1795), i en aquest tractat de pau, España reconeix el predomini francès i accepta la condició d'estat subordinat a França.

- La invasió de la península.

Des de que Napoleó pren poder a França (1799) la política exterior espanyola dirigida per Godoy va oscil·lar entre la por a França i l'intent de pactar-hi per evitar un enfrontament. Així doncs, el 1796 es va signar el Tractat de Sant Idelfons, que va converti Espanya amb aliada de França. El 1807 Napoleo va obtenir el consentiment del govern per tal que els seus exercits poguessin entrar a la Península i atacar Portugal, que era aliada d'Anglaterra. Aquest consentiment, Napoleó l'obté al Tractat de Fontainebleau al 1897. amb això Espanya volia assegurar-se que les tropes angleses no l'ataquessin per Portugal. L'arribada de les tropes franceses a Espanya i la evidencia que per Napoleo la invasió de Portugal anava lligada al domini de tota la península, va fer esclatar el Motí d'Aranguez, al 1808. va ser una revolta palatina dirigida per la noblesa i el clergat que va aconseguir la destitució de Godoy i l'abdicació de Carles IV a favor del seu fill Ferran VII. Carles IV immediatament va demanar protecció a Napoleó i aquest va cridar a pare i fill a la ciutat de Baiona, per tal de resoldre el conflicte. El resultat final va ser, que els dos (Carles IV i Ferran VII) van donar-li el poder a Napoleó, i aquest a la vegada ca nomenar rei al seu germà Joseph. Aquest fenomen se'l coneix com les Abdicacions de Baiona.

• La guerra i la resistència a la invasió.

Davant dels rumors falsos de que Napoleo havia segrestat els reis, al 2 de Maig de 1808, el poble de Madrid es va aixecar d'una manera espontània contra l'ocupació francesa. El que succeí a Madrid també succeirà a la resta del territori. Ven aviat es formaran les juntes, que eren formes d'organització popular que es formaven en èpoques de crisi; quan no hi havia govern o el govern no satisfeia les expectatives de la població.

I aquestes juntes intentaran coordinar l´acció contra els francesos. Així hem de tenir en compte que la principal dels francesos va ser la resistència popular que podran dues formes. Els setges, moltes ciutats van resistir mesos i anys assetjades pels francesos com per exemple Girona, Lleida, Saragossa….Les guerrilles estaven formades per pagesos, burgesos i algun capella ,lluitaven en petits grups, atacaven per sorpresa als francesos ja que coneixien ve el terreny i tenien el suport de la població.

Desde mitjans de 1812 la guerra comença a ser desfavorable pels francesos ja que la campanya que havien iniciat a Rússia havia obligat a desplaçaria un gran nombre de soldats. Napoleo incapaç de contindria els dos fronts(Espanya i Rússia) va firmar el tractat de Valençay el 1813 reconeixen a Ferran VII com monarca legítim.

• Les actituds davant de l´ocupació

Una minoria de la població va acceptar el domini francès i va col·laborar amb el nom afrancesats, que eren: part de la noblesa, funcionaris i alguns intel·lectuals. Creien que el nou regim tiraria endavant tot un programa de reformes que beneficiarien el conjunt de la societat espanyola.

La majoria de la població s´oposa a la ocupació francesa tot i que a dins dels que s´oposaven al domini francès hi havia diferencies relacionades amb la classe social.

Els eclesiàstics s'hi oposaven ja que volien una monarquia absoluta, una societat estamental i mantenir els seus privilegis, defensen la religió catòlica.

Els il·lustrats esperaven el retorn de Ferran VII, i que aquest impulses el seu programa de reformes.

Finalment tenint a la burgesia i als sectors mes liberals volien aprofitar la guerra per enderrocar l´antic regim i establir un estat liberal, parlamentari, separació de poders i l´establiment de la sobirania nacional , van ser les normes de l´estat.

La sobirania nacional es el poder de fer les lleis recaiguda al poble.

• Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812

L'inici de la Guerra del Francés s'hauria format una junta central per organitzar el govern de la guerra. Aquesta junta es va reunir el 1810 a la ciutat de Cadis i va convocar unes Corts per tal de que els representants de la nació decidint sobre el seu destí. Es va veure que a les Corts els diputats liberals eren majoria, per tant els absolutistes eren minoria, cosa que va fer que aprovessin el principi de la Sobirania Nacional. Les corts elaboren la Primera Constitució Espanyola, la Constitució del 1812 i que es va aprovar el 19 de Març (La Pepa). Aquesta constitució establia una amplia declaració de drets dels ciutadans:

• llibertat de pensament

• llibertat d'expressió

• llibertat d'associació

• llibertat d'impremta

• llibertat civil

• igualtat davant al llei

• dret a la propietat

També s'establia la forma de govern de l'Estat Espanyol i estableix una Monarquia moderada hereditària, es a dir, monarquia parlamentaria.

Rei: Tindrà el poder executiu (de governar), i farà les lleis juntament amb les Cors.

Les Corts: Faran les lleis juntament amb el rei. Poder legislatiu

Els tribunals de justícia: Poder judicial

La Constitució també es el dret de vot dels ciutadans, el sufragi universal masculí (25 anys majoria d'edat). Fins el 1931 no poden votar les dones.

Les corts també van aprovar una sèrie de lleis.

• l'eliminació del poder jurisdiccional dels senyors feudals

• la llibertat del treball

• la supressió dels gremis

• l'abolició de l'inquisició

l'inici de la desamortització (posar a la venda les terres de l'església)

1.1.3 Absolutisme i Liberalisme (1814- 1833)

L'assignatura per part de Napoleo i Ferran VII, del tractat de Valençay (1813) va significar la retirada dels francesos i l'acceptació de Ferran VII com a monarca legítim. Això plantejarà el problema d'integració de Ferran VII amb el nou sistema polític que havia sorgit a Cadis. Així doncs començava u període d'enfrontament entre els partidaris de l'absolutisme contra els partidaris del liberalisme.

- El retorn a l'absolutisme

Els partidaris de l'absolutisme i nobles i eclesiàstics, sabien que el retorn de Ferran VII era una oportunitat molt important per restablir l'Antic Règim; així doncs mitjançant l'elaboració del Manifest del Perses, van mostrar al rei el seu suport, per tal de que de que restaures el bell sistema. Ferran VII ordena la detenció, empresonament i execució dels principals dirigents liberals. El context internacional també hi era favorable perquè Napoleo havia perdut i havia estat derrotat. Les principals potencies absolutistes d'aquesta guerra vencedores, havien aconseguit el Congrés de Viena (1814 -1815), els restablidors de l'Antic Règim a Europa i dels monarques destituïts de Napoeló. A més a més es va forma la Santa Aliança que garantia la defensa e l'absolutisme i la intervenció a qualsevol país on es produïssin revoltes liberals o nacionalistes.

La burgesia i les classes mitges de la ciutat no estaven d'acord amb l'absolutisme, eren partidaris del Règim constitucional i el capitalisme. Els pagesos també s'oposaran a l'absolutisme ja que estaven cansats de pagar tants impostos i rendes. Els sectors liberals de l'exercit també s'hi van oposar i van fer els pronunciaments o cops d'estats.

- Trienni liberal (1820 - 1823)

L'1 de Gener de 1820, el coronel Rafael Riego, militar liberal, va protagonitza un pronunciament a la localitat de Cabezas de San Juan (Sevilla), el qual va conduir els liberals al poder. Els liberals obliguen a Ferran VII a acceptar la Constitució de 1812 i s'estableix un nou govern, proclamant l'amnistia de tots els presos liberals i es convoquen unes noves eleccions. Els guanyadors d'aquestes posen una sèrie de mesures de govern:

• es restableix la constitució i les lleis de Cadis.

• Es comença a modernitza l'administració del país.

• Es crea la Milícia Nacional (forma armada alternativa a l'exercit, formada per pagesos, classes mitges, sense disciplina militar, per defensa el liberalisme).

• Liberalització del comerç i la indústria

• Abul·lició del feudalisme al camp.

Nobles i eclesiàstics s'oposaran a aquestes mesures, també s'hi oposarà la monarquia (Ferran VII), van tindre l'oposició dels pagesos. Els liberals avorreixen el feudalisme. Els pagesos es convertiran en arrendataris i perdran els seus drets tradicionals. Els pagesos es veuran desposseïts de terres sinó paguen allò que els propietaris demanen, per tan es sentiran més indefensos i mes pobres, i llavors es revoltaran contra els liberals. Els liberals es decidiran en dues tendències a causa de les dificultats. Per una banda hi hauran els moderats que eren partidaris de fer canvis però en prudència; i els exaltats o mes tard, progressistes, eren partidaris de fer canvis més radicals i si era necessari, enfrontar-se amb el rei.

Finalment el Trieni Liberal va caurà el 1823 com a conseqüència de la intervenció de les potencies absolutistes europees, concretament la Santa Aliança va ordenar a França perquè intervingués per restaura l'absolutisme a l'Estat Espanyol, i França va enviar un exercit de 100.000 homes, els anomenats “Els 100.000 fills de Sant Lluís” (rei de França).

- La segona restauració de l'absolutisme

Ferran VII va ser restablert com a monarca, i es trobarà amb dos problemes per governar el país:

• Hisenda, hi hauran pocs ingressos i moltes despeses.

• La pèrdua de les colònies americanes entre el 1810 i 1824, excepte Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Davant d'això, Ferran VII va començar a col·laborar amb burgesia financera de negocis de Madrid i Barcelona. Aquesta col·laboració va ser molt mal vista pels sectors mes conservadors de la noblesa i el clergat, que es van començar a agrupar al voltant del germà del rei, Carles Maria Isidre, que era el previsible successor.

Llavors es produeix a Catalunya l'esclat de la Guerra del Matiners o Agroviats el 1827, la qual es va fer a favor de Ferran VII i contra el mal govern que l'envoltava. El 1830 es va produir un fet molt important, Ferran VII tindrà una filla amb Maria Cristina, Isabel II, i això provocarà un greu conflicte per la successió al tro. En aquesta època existia una llei anomenada “llei Sàlica·”, la qual impedia a les dones de ser reines. Ferran VII promulgarà la “Pragmàtica sanció”, la qual cosa anul·larà la Llei Sàlica. I això provocarà la protesta de Carles Maria Isidre i els sectors conservadors i tradicionalistes que l'havien situar al seu voltant. En realitat el que hi havia en joc era el model de societat, els que eren partidaris de que Carles heretés el tro, anomenats, Carlins, es quals volien l'absolutisme i l'Antic Regim. I els que eren partidaris de que Isabel II heretés la corona, Isabelins, que el que volien era seguir les idees de la il·lustració i liberalisme. El 1833 mor Ferran VII i en el seu testament deixa escrit que Isabel heretarà el tro i que Maria Cristina regnarà fins que Isabel II sigui major d'edat. La van fer major d'edat els 13 anys, per tan serà declarada reina. Els partidaris de Carles no van estar d'acords i s'iniciarà la Primera Guerra Carlina el 1833 fins el 1840, va ser una guerra civil que enfrontarà Carlins contra Isabalins.

1.1.4 La independència de l'Amèrica hispànica (1810- 1824)

- Les causes de la independència

Duran el s. XVIII a les colònies americanes es va produir un creixement econòmic que tindrà coma conseqüència l'aparició de la Burgesia Criolla, que eren els descendents dels espanyols que havien anat a Amèrica, molt poderosos econòmicament. I aquesta burgesia serà la que dirigirà el procés d'independència (1808), ja que no estaven d'acord amb una sèrie de coses:

• no estaven d'acord en paga tants impostos a la metròpoli

• estaven discriminats a l'hora d'accedir en els càrrecs de l'administració.

• No estaven `acord amb el control que exercia Espanya sobre el comerç i l'economia de les colònies.

Aquestes tenien el referent de la Independència dels EUA del 1783.

El 1808, quan comença la guerra del Francés a l'estat Espanyol, la burgesia Criolla noi excepte l'autoritat de Josep Bonaparte, i organitzen les seves pròpies juntes, i tampoc acceptaran a la Junta central. I a partir del 1810 moltes d0'aquestes juntes americanes es declarant autònomes respecte a les autoritats de l'Estat Espanyol.

Els focus independentistes més importants van ser:

• El Virregnat de la Plata: José de Sant Martín va ser un dels principals líders. I el 1810 es va proclamar la independència de la República Argentina.

• El Virregnat de la Nova Granada: Simón Bolivar (Veneçuela, Equador...)

• El virregnat de Nova Espanya: Hidalgo i Morelos (Mèxic)

El 1814 quan s'acaba la Guerra del Francés, Ferran VII i el seu govern intenten restablir la situació, però només ho van aconseguir a Mèxic i Nova Granada ja que el Paraguai i l'Argentina s'havien consolidat com a països independents, duran els anys següents s'independitzaran Xile, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Panamà, Bolívia, Mèxic i Perú; només quedaran sota control Espanyol Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Les conseqüències:

• pèrdua de prestigi internacional

• pèrdua de les en la política internacional

• desastres econòmic que això suposa

es va trencar el comerç entre Americà i Catalunya, i per tan seria un desastre econòmic. Molts catalans a muntar nous negocis Amèrica, o alguns altres van tornar a Catalunya per treballar en l'agricultura d'aquí.

1.2 LA CONFIGURACIÓ DE L'ESTAT LIBERAL (1833 - 1868)

duran les primeres dècades del S XIX, a la majoria de països de l'Europa Occidental es va destruir l'Antic Règim. Les revolucions liberal-burgeses i l'expansió del nacionalisme com a ideologia, van configurar una sèrie d'estats, que tenien el liberalisme com a sistema polític i el capitalisme com a sistema econòmic.

El liberalisme es un sistema polític que defensa les llibertats i la igualtat com a drets fonamentals. Un sistema liberal, es fonamenta sobre la sobirania nacional i separació de poders, així doncs, un sistema liberal tindrà una constitució que limitarà els governs dels monarques, tindrà un parlament (amb el poder legislatiu) que serà on hi van els representants del poble, també tindrà un govern que tindrà el poder executiu. El govern està format pel president i els ministres, escollits pel poble, però a partir del partit que ha guanyat en les eleccions.

Els capitalisme es un sistema econòmic que es basa en la propietat privada dels mitjans de producció. El capitalisme també es basa en el liberalisme econòmic, el qual es basa en la llei de l'oferta i la demanda, la no intervenció de l'estat en l'economia i en la competència. L'objectiu del capitalisme es obtenir benefici reduint costos, i tindrà el capital suficient per poder fer les gran inversions necessàries per muntar un negoci. S'estableix el s XIX i a partir d'aquest moment els negocis canvien, ja que qui vol muntar un negoci necessita comprar terrenys, material, paga els salaris del treballadors...

Duran 1833-1868 a Espanya es produeix la implantació del liberalisme i capitalisme. A nivell polític s'estableix una monarquia constitucional i parlamentaria, i a nivell econòmic es passa de la propietat feudal a la propietat privada, i a més s'estableix la llibertat de contractació, d'indústria i de comerç. La burgesia dirigirà i controlarà el canvi, mitjançant el sufragi censatari (només podran votar un nombre limitat de persones i amb unes rendes mínimes)

1.2.1 La Guerra Carlina (1833 - 1840)

En la Guerra Carlina s'enfronten els Carlins (absolutisme i Antic Règim) i Isabelins (liberalisme). La guerra serà guanyada pels Isabelins, i això suposa la implantació del liberalisme en els estats espanyols.

Els Carlins eren tradicionalistes, conservadors i anti-liberals. Formaven part d0aquests la noblesa rural, l'església i una part molt important de pagesos en els territoris de Navarra, País Basc, Catalunya, Aragó i València. Tenien com a objectius principals la defensa de la monarquia absoluta, la defensa de la religió catòlica, la defensa del foralisme (furs: normes o lleis dels antics regnes).

Els Isabelins no van tenir el suport de tots aquests territoris, ja que es volien mantenir lleis i privilegis antics. Els Isabelins volien la implantació del liberalisme. Formaven part del Isabelins els funcionaris (formaven part de l'administració estatal), la part més important de la noblesa (perquè volien conserva les terres i el poder econòmic), la burgesia, i les classes populars de la ciutat i del camp.

De l'exercit liberal cal destacar el general Baldomero Espartero. I dels Carlins el general Rafael Maroto, Ramón Cabrera i Tomàs de Zumalacárregui.

Va haver-hi una divisió dels Carlins perquè veien que era difícil guanyar. En general Matoro va dirigir els Transaccionistes, volien pacta o acordà amb els liberals. I els Intrensigents, governats per Cabrera; en aquest grup pertanyia Carles V (germà de Ferran VII). El 1839, els Transeccionistes van firmar, juntament amb els liberals, el Conveni de Bergara, en el qual van pactar la fi de la guerra a Navarra i el País Basc, a canvi de que els Carlins poguessin entrar a forma per de l'exercit liberal i mantenir els furs. El general Cabrera seguirà lluitant fins el 1840 al se derrotat.

1.2.2 La Revolució Liberal i els Progressistes (1833-1843)

- El Regim de l'Estatut Reial del 1834

La regent en aquest any era Maria Cristina (ja que Isabel II encara era major d'edat), la qual necessitava guanyar-se als liberals per lluita contra els carlins. Així doncs, va nomenar Ministre a Martínez de la Rosa, liberal moderat més aviat conservador. El nou govern, 1834, va aprovar a l'Estatut Reial. L'estatut reial:

• No reconeixia ni la sobirania nacional ni la separació de poders.

• Donava molt de poder el rei

• Establia que les Corts es dividirien amb dues cambres, una d'elles seria percebuda per l'aristocràcia i l'altra serà escollida per sufragi sencetari (980 de 14millons)

Així, els progressistes van manifestar el seu descontent, llavors el 1835 es van produir nombroses revoltes urbanes contra el govern, al qual se l'acosava de no defensar la població dels atacs dels carlins, i de no pondre mesures per acabar amb la fam i el patiment de la població. A més a mes els revoltant demanaven:

• Que les Cors es reunís

• Que s'establís una nova llei electoral

• La llibertat de premsa

A Catalunya aquestes revoltes s'anomenaran Bullangues, i aquestes es van iniciar a Reus i es van estendre fins a Barcelona. Les Bullangues eren revoltes populars contra governs liberals conservadors. La de Barcelona es va iniciar quan van arribar uns rumors de que a Reus havien entrat els carlins i havien afusellat a presoners liberals, la població de Barcelona va sortir el carrer i van crema església i van matar els capellans, tot davant de la passivitat de les autoritats. En els eclesiàstics se'ls acosava de passar informació els carlins. Maria Cristina crida a un liberal progressista perquè formés un govern (Mendizábal). Els progressistes, liderats per Mendizábal, tiraran endavant un conjunt de normes, la més important va ser la desamortització. Que es l'expropiació del béns del clergat i dels ajuntaments per vendre'ls mitjançant subhasta publica per:

• Obtindre diners per l'Estat, per lluita contra els carlins

• Que hi hagués un repartiment de les terres, tot i que només les van poder pagar els nobles.

Nobles i eclesiàstics pressionaran a Maria Cristina perquè destituís a Mendizábal. Martia Cristina accedirà i ordenarà la destitució de Mendizábal. Això provoca que tornin ha haver-hi revoltes en tot el territori, especialment en les ciutats. Però van ser les tropes, que van entrar el Palau de la Granja i obligaran a Maria Cristina a que tornés a nomenar ministre a Mendizabal i que jures la Constitució de 1812, això va succeir a l'estiu de 1836.

- Principals reformes liberals i progressistes 1835- 1827

Els progressistes liderats per Mendizabal van suprimir l'Antic Règim, i van implantar un Règim liberal i una monarquia constitucional parlamentaria. A nivell econòmic rels progressistes realitzaran una reforma agrària amb l'objectiu de restablir el sistema capitalista del camp. Els tres aspectes mes importants de la reforma agrària foren:

• Dissolució del Règim Senyorial: els senyors perdran el poder de jutjar, però conservaran la propietat de les terres.

• La desvinculació: s'alliberaran les terres del patrimonis vincularàs o famílies i institucions. I a partir d'aquest moment es podran vendre i comprar sense problemes.

• La desvinculació: - Nans mortes: terres que no es conreaven i que pertanyien a la institució.

- Mayorazgo: la noblesa era l'estament social amb més terres i aquestes terres no es podien vendre ja que anaven passant de generació en generació, i se les quedava el fill gran però aquest no les podia vendre. La forma agrairia va deixar que aquestes terres es poguessin vendre.

Es van decretar una sèrie de mesures per establir el liberalisme, e el camp econòmic:

• supressió dels privilegis a la mesta (associació de ramaders )

• dret a batlla les terres

A nivell polític les Corts van redactar una nova Constitució, l'anomenada Constitució del 1937, la qual es basava amb la del 1812, però era més moderada:

• establia el principi de la sobirania nacional

• principi de la separació de poders

• amplia la declaració de drets dels ciutadans

• establia que les Corts estaran formades per dues cambres legisladores: (més poder el rei)

- congrés dels diputats

- Senat (cambra més conservadora i els membres eren escollits pel rei)

• establia el sufragi censatari ( 4% de la població)

• s'eliminaran les proves de “netedat de sang” per accedir els càrrecs de l'administració, per mèrit i capacitat.

• Es van abolir els privilegis dels gremis

• Es van implantar la llibertat de indústria i de comerç

El 1837 hi van haver-hi unes eleccions. I guanyaran els moderats, els quals intentaran desvirtuar les lleis més progressistes que s'havien establert el 1837, amb el suport de Maria Cristina. Els progressistes liderarant un ampli moviment insurresdiccional (revoltes). I això acabarà provocant el 1841 la dimissió de Maria Cristina.

- La Regència d'Espartero (1841 - 1843)

Espartero era un general liberal popular, general de l'exercit isabelí. Després de la dimissió de Maria Cristina regnarà Espartero, el qual comença a governar d'una manera molt autoritària. El 1842, anuncia un Aranzel lliure canvista, per exemple els teixits de cotó anglesos podran entra lliurament el mercat espanyol, fet que posarà en perill la indústria tèxtil catalana. Això facilitarà la competència i això fa que els empresaris pensin i s'espavilin. Van començar a haver-hi protestes de la burgesia i les classes populars que acabaran provocant un aixecament a la ciutat de Barcelona. Espartero ordena el bombardeja la ciutat de Barcelona.

El 1843 s'iniciarà a Reus un pronunciament contra Espartero que tindrà com a conseqüència la creació una junta provisional de la província de Barcelona. Els liberals moderats conspiraran contra Espartero. Aquest acaba dimitint, i marxa a Anglaterra. Es formarà un nou govern progressistes que no va aconseguir atura les revoltes a Catalunya. La junta cada vegada era mes radical, els grans empresaris es van espantar u van intentar atura la revolta. I això va fer que l'alta burgesia se'n anessin a Barcelona mentre aquesta va tornar a ser bombardejada per general Prim.

El 1843, per no haver de tornar a nomenar a un altre regent, les Corts, van decidir avançar la majoria d'edat d'Isabel II i la van proclamar reina els 13 anys.

L'articulació de l'estat liberal

Els moderats i progressives, dos grans grups liberals d'aquella època.

El liberalisme es va implantar a l'estat espanyol, i va comportar la creació d'òrgans representatius. Els partits polítics seran els encarregats de provenir de representants d'aquests organismes. La restricció al dret de vot (existència del sufragi censatari) feia que la majoria de població no es senti representada en els dos grans partits i en el sistema polític. Els dos partits acceptaven la monarquia i el sistema liberal parlamentari.

El partit dels moderats estava format per grans terratinents i grans comerciants, intel·lectuals conservadors, per l'antiga noblesa, les altes jerarquies eclesiàstiques (bisbes, abats...) i els alts comandants de l'exercit. El partit moderat defensava la propietat privada i el sufragi censatari, defensaven la sobirania compartida amb les Corts i el rei (nacional), volien que el rei tingués molta capacitat d'intervenció i molt poder. A més a més, eren partidaris de restringir el màxim la llibertat de les persones. Eren la opció més religiosa de liberalisme.

Els progressistes eren les classes mitges, petita i mitjana burgesia, i d'altres sectors de la ciutat com els artesans. Eren defensors de la sobirania nacional i volien que el rei tingués menys poder i les Corts més. Volien que els ajuntaments tinguessin també especial importància. Més llibertat i més drets. Eren partidaris del sufragi censatari. Eren partidaris de restringir la influencia de l'església. El 1849 es produeix una esassió i es funda el partit demòcrata. Els demòcrates eren partidaris del sufragi universal, que els ciutadans poguessin gaudir de les llibertats i els drets. Els demòcrates deien que l'Estat havia de intervindre a l'ensenyament primari, l'estat a de garantí l'assistència social i també ha de garantir la igualtat de drets i un sistema d'impostos que tingui com a objectiu eliminar les diferencies socials.

El 1854 es va funda un partit anomenat “la unión liberal” liderada per Leopoldo O'Donell, partit de centre que aglutinés els moderats més progressistes i els progressites més conservadors.

- El paper de l'exercit

El llarg del s XIX intervindrà sovint en la vida política, l'exercit, protagonitzant pronunciaments a favor o bé dels liberals moderats o bé dels liberals progressistes. L'objectiu no era establir una dictadura militar, perquè no era l'exercit el que prenia la iniciativa de realitzar els pronunciaments, sinó que l'exercit executava les ordes dels polítics moderats o progressistes.

- El paper de les milícies i les juntes

Aquestes son una conseqüència de la marginació política de la immensa majoria dels ciutadans de l'Estat Espanyol. El dret a vot era molt restringit, i la reina intervenia `per canviar governs. Con que la gent no se sentia identificada amb el govern, sorgeixen les juntes i milícies, formes d'organització popular (burgesos, classes mitges...). s'acabaran substituint el 1844 pels moderats i estableixen la Guardia civil, que els moderats poden controlar, amb estructura militar.

- El paper de la premsa

El mitja de comunicació era la premsa escrita (diaris i revistes), tot i que la majoria de gent no s'havia llegir. A través del diari i revistes es divulgaven noves idees, nous principis i sovint produiran enfrontaments sobre diversos fets que succeïen. El vapor, El propagador de la libertad (progressistes i demòcrates) , El diario de Barcelona (conservador).

1.2.4 Els moderats al poder (1843 - 1868)

Després de la caiguda d'Espartero el 1843 i la proclamació d'Isabel II coma reina, els liberals moderats pujaran al poder amb el suport de la reina. Isabel el 1846 es casarà per conveniència amb Francesc d'Assís, el seu cosí amb el que tindrà 8 fills, i un d'ells serà Alfons XII, que heretarà la corona.

- La configuració del Règim Moderat. (1843 - 1854)

El 1844 hi ha eleccions que es fan mitjançant el sufragi sensetari, les quals són guanyades pels moderats, i serà nomenat cap del nou govern, Ramon Maria Narvárez. Llavors, com que el moderats governen el país, estableixen un liberalisme conservador que defensava els interessos de les classes més dominants, oi restringia la participació política, faran una nova constitució al 1845, la qual:

• Rebutja el principi de sobirania nacional

• Estableix la sobirania conjunta entre la reina i les Corts, donant molt de poder a la corona.

• Amplia els poders de l'executiu (govern.

• Amplia les atribucions del congrés dels diputats i el senat.

• Restringeix el dret a vot a l'1% e la població.

• Torna a establir l'exclusivitat de la religió catòlica.

• S'estableix la suspensió de la venda dels bens de l'església, (s'atura la desamortització) que s'han de torna les terres o béns que encara no s'han venut.

• S'estableix que l'Estat financi l'església, pel seu manteniment.

Els moderats constitueixen l'Estat liberal sobre tres principis.

• Centralisme

• Uniformisme

• Control de l'orde públic.

El 1845 s'aprovava una llei de l'administració local, i aquesta llei estableix que els alcaldes de tots els pobles majors de 2000 habitants i les capitals de província seran escollits directament per la corona, i la resta seran escollits pel governador civil. Les competències educatives que estaven a mans de l'Estat Central, i aquest establirà uns plans d'estudi únics per tot el territori (el que s'ha d'estudiar, principis mínims). Estaran preocupats per l'orde públic, i això farà que el governador militar de cada província per sobre de les institucions civils, i a més, els moderats suprimiran la milícia nacional (tenien un fort contingut progressista), que serà substituïda el 1844 per la Guardia Civil, que serà un cos armat, però amb estructura militar, per tant, controlada, la qual garantia l'orde públic i defensava la propietat privada, centrat en les zones rurals.

- Els límits del modernisme a Catalunya

El 1846 esclata la 2ª guerra Carlina o guerra dels Matiners que durarà fins el 1849.- En aquesta època hi havia una crisi agrària que havia fet pujar el s preus dels productes i per tant empitjoraven les condicions de vida ,- A mes a mes hi havia una crisi de la indústria tèxtil que va provocar malestar a les ciutats.

Carles VI ( fill de Carles Maria Isidre ) va intentar casar-se amb Isabel II ( cosina ) , els carlins volien accedir al tro mitjançant el matrimoni entre Isabel II i Carles VI, i això va fracassa. I això va provocar que els carlins s´aixequessin i intentessin pendre el poder amb les armes. I les partides carlines dirigides per Cabrera, vingut d l´exili van arribar fins la ciutat de Barcelona on van ser derrotades . Ramon Cabrera marxa a França, s´escapa.

Carles VI es empresonat i condemnat a mort, i renunciarà públicament el tro i així aconseguir que no sigui matat. El 1849 s´acaba la guerra i també s´acaben les revoltes a les ciutats , degut a l´augment dels efectius militars i a la millora de les condicions econòmiques.

- El trienni progressista (1854-1856)

El 1854 la unió dels progressistes i una part dels moderats marginats del poder va desembocar en un pronunciament militar a Vicalvaro ( Madrid) en un pronunciament militar, i en l´elaboració del Manifest de Manzanares. Demanen el restabliment de la Constitució de 1837, reforma de la llei electoral, la reducció dels impostos i restabliment de la milícia nacional.

El que no es pretenia era que Isabel II abdiques, sinó que volien fer fora els moderats. Isabel II accedeix i crida a Espartero perquè formi govern juntament amb Leopoldo O´donell. Convoquen eleccions i les guanya una coalició formada pels progressistes, la Union Liberal i els demòcrates. Elaboració de una nova Constitució que no s´arriba a establir mai (1856) .El nou govern reprèn la desamortització, concretament s´estableix la llei de desamortització del 1855 coneguda con la desamortització de Madoz. (el ministre de hisenda que tira endavant aquest projecte). Aquesta llei efecte:

- Els bens de l´estat

- Els bens de l´Església.

- Institucions benèfiques.

- Sobre tot als bens dels ajuntaments :Bens de propis i comuns ( conjunt de terres, boscos, prats, propietat de ..) i que només poden ser per la comunitat de veïns.

Els diners s´utilitzaran per construir una xarxa de ferrocarrils.

La desamortització va ser molt important, tant la de 1836 com la de 1856 per donar unes terres que estaven en mans de persones i institucions poc interessades en el seu conreu ( Església, noblesa, ajuntament) a unes altres persones interessades de debò en millorar-ne els rendiments. I això repercutirà a la llarga en el desenvolupament econòmic del país.

La desamortització dons es important perquè estableix la propietat privada, gràcies a això les terres es podran vendre i comprar ; i això serà la base de l´establiment del sistema capitalista al camp.

Malgrat aquestes reformes , en aquesta època i haurà una gran competitivitat social que va agreujar molt el 1856, es van crear fabriques, fet que va provocar una crisi de govern. Espartero dimiteix, i Isabel II encarrega a O´donell que dirigeixi el govern.

O´Donell reprimeix durament totes les protestes.

- La crisi del modernisme (1856-1868)

O´Donell va governar de 1856 al 1863, s´anomena el govern llarg, perquè es el govern que va durar mes temps del S.XIX. Durant aquest període governarà segons els principis del modernisme, restablirà la Constitució 1845 i anul·la totes les lleis del Trienni Progressista. El 1863 O´Donell no aguanta la pressió que s´oposa la de progressistes, demòcrates i republicans i la forta crisi economia d´aquell moment. O´Donell dimiteix, la reina encarrega el govern a Narvarez, líder del partit moderat. Narvarez governa, desde 1863 fins 1868, d´una manera molt autoritària sense tindrà en compte la resta de partits polítics, exercint una forta repressió que tindrà com a conseqüència la revolució de 1868 anomenada també la “Gloriosa”.

1.3 TRANSFORMACIONS AGRARIES I EXPANSIÓ INDUSTRIAL

El s XIX es el segle de la industrialització, la qual suposa un canvi radical en les formes de produir, en les formes de propietat i en l'organització de la societat.

En les formes de propietat s'estableix la propietat privada

En les formes de produir es fa un pas del tallers artesana a la fàbrica:

- Les fabriques són grans instal·lacions mecanitzades, on hi treballen exercits d'obrers. En aquestes empreses hi trobem l'amo o empresari i els obrers o proletariat.

- L'amo inverteix els diners per comprar instal·lacions, pagar els seus treballadors, comprar la maquinaria... I li dona dret a quedar-se amb els beneficis.

- Els obrers eren molts, i a diferencia dels tallers, els obrers s'especialitzaven a una part del procés de producció ja que es fabricava en cadena. L'obrer fa el producte però no es l'amo del que produeix, i cobren un salari.

Les formes de finançament seran varies: els estalvis familiars, els beneficis procedents d'altres negocis, crèdits bancaris, societats limitades, societats anònimes...

Els tallers s'agrupaven en gremis, i regulaven moltes coses, i tot això va canvia. Les empreses tenien una sèrie de dificultats:

• Vendre el producte al millor preu possible

• Produir el que la gent volia

• Tindre els obrers contents (ben pagats i en bones condicions) sens que això augmenti els costos de la producció.

• Si es millora la maquinaria i s'obté les matèries primeres més barates es redueixen els costos.

Canvi de la societat estamental a una societat de classes. Es possible la promoció social. La societat de classes es dividirà en rics i pobres, i tenen els mateixos drets hi la igualtat davant de la llei, però no hi ha igualtat d'oportunitats. Apareix una nova classe social anomenats obrers o proletaris.

A Catalunya s'incorpora ràpidament el procés d'industrialització i a finals dels s.XIX, es un territori industrialitzat. En canvi la resta d'Espanya, molts dels països de l'Est d'Europa i del Sud d'Europa es queden al marge de la industrialització.

A Catalunya i als països que s'estaven industrialitzant la renda `per habitant serà mes elevada, i concretament, el país que destacarà serà la Gran Bretanya, pionera en la industrialització i considerada la fàbrica del món, i del s.XIX potencia mundial fins la Primera Guerra Mundial.

1.3.1 L'Evolució agrària i el creixement demogràfic

- Evolució agrària a Catalunya i a Espanya

Si Catalunya es va industrialitza al segle XIX, va ser gràcies a les transformació de la seva agricultura. A Catalunya, els pes de les rendes i els drets senyorials era inferior que a la resta de l'Estat, i això va fer que els agricultors tinguessin més diners per millora les tècniques i augmenta el consum. A Catalunya va haver-hi una forta especialització en conreu de la vinya i això comportava una utilització més eficient de la terra, i per tan una producció més elevada. A Catalunya encara era vigent l'Emfiteusi, que es un contracte medieval del s XV. El pagès tenia dret a cultivar una terra per tota la vida, deixar-la en herència i fins i tot la podia vendre. Això a canvi del pagament d'una venda al propietari. Aquest tipus de contracte dividia els drets sobre la terra en dos propietaris:

• Propietari directe: Rebia les renda del pagès, propietari de la terra.

• Propietari útil: El que decidia que es feia amb aquelles terres, pagès.

Les causes que expliquen que l'agricultura no es desenvolupa a les resta de l'Estat i a Catalunya si són:

• La mala qualitat de les terres.

• Condicions climatològiques adverses.

• Estructura de la propietat desfavorable.

A la Sumaseta Nord i Galícia, existien els minifundis, que eren propietats molt petites, la producció de la quals era insuficient per alimentar a una família. I el Sud, havia nombrosos latifundis, que són grans extensions de terra que estaven en mans d'una sola persona, que no estaven interessades an conrea millor, sinó que estaven interessades en el prestigi que els hi donava, que no en millorar en conreu d0'aquestes terres.

Aquestes causes fan frenar el creixement econòmic modern que permetia que una gran part de la població es dediqui a la indústria i el comerç perquè una part molt petita produeixi aliments suficients per a tothom.

Hem de tenir en compte la importància de la reforma agrària liberal que substitueix l'antic règim per capitalisme. I són molt importants la desamortització i la desvinculació que transfereixen les terres a persones interessades en obtindren el màxim benefici.

- El creixement demogràfic a Catalunya i a Espanya.

Duran el s.XIX la població espanyola creix i es passa de 10,5 milions a 18,5 milions, però tampoc es un creixement espectacular. Creix perquè la mortalitat disminueix i la natalitat es manté elevada; tot i que el descens de la mortalitat no va ser espectacular. En el conjunt d'Espanya, augmenta el pes demogràfic de la perifèria, concretament dels territoris que s'estaven desenvolupen. Catalunya, les Canàries País Basc. València i Madrid (l'únic del centre) van ser alguns d'aquest territoris.

A Catalunya la població del s XIX es doble degut el desenvolupament econòmic. La mortalitat infantil es va reduir excepte els centres industrials, això fa que augmenti la població activa i paral·lelament això va produir una disminució de la fecunditat ( mitja de fills per dona). En resum podem dir que l'augment de la població a Catalunya era degut a una qualitat de vida cada vegada més alta. I finalment. Hem de destacar la importància que van tenir els moviments migratoris interns a Catalunya (més a la resta d'Espanya), del camp a les ciutat i els nuclis industrials que estaven el litoral.

16

rei

noblesa

Clergat o eclesiastic

Tercer estat o estat pla (pagesos, artesans, burgesos...)