Contraban; Josep Pla

Literatura española contemporánea del siglo XX. Novela catalana. Narrativa # Parts. Personatges

  • Enviado por: Xenia
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

Comentari de Contraban

L'obra de Josep Pla, la dividiria en tres parts. Aquestes tres parts serien:

  • La introducció que ens fa el personatge principal de la seva casa a Cadaqués.

El Mestral i Cadaqués.

  • El viatge que fan a la mar amb la fi d'arribar a Leucata.

De Cadaqués a Leucata.

  • El moment en que tornen cap a casa.

El retorn.

Tot comença amb una tarda de tardor al poble de Cadaqués; el nostre personatge principal (el qual narra tota l'estona la història en primera persona), viu en una casa a la part més alta del Pianc de Cadaqués, amb una preciosa vista a aquest poble mariner.

Aquella mateixa tarda veu arribar un vaixell que li es familiar, es tracta del Mestral un antic vaixell que ell mateix s'havia fet construir i que l'havia venut un temps després.

A bord del Mestral hi havia dos homes en Baldiri Cremat i en Pau Saldet. Baldiri es un antic amic de Roses, és un home molt xerraire i extravertit al que li agraden molt les dones, “Coneixia Baldiri de tota la vida. Hermós me l'havia fet conèixer anys enrera. Hermós el considerava un dels xicots més llestos i valents del port de Roses. Potser el tenia per un home massa viciat -massa donat ales dones, als roquills i al canari-. Però deia que a la popa d'una embarcació era una fava”; el narrador ens explica que potser com amic no és gaire de fiar, però com a mariner és un excel·lent home. D'altra banda, en Pau és el contrari del seu cunyat (Baldiri), és tímid i reservat.

Balidiri i Saldet, li proposen al narrador d'anar a França, concretament als estanys de Salzes a recollir una mercaderia, li diu que no és res perillós que el pugui posar en problemes i que l'únic que haurà de fer ell, és fer de senyor del vaixell “Ha de venir a fer de senyor. Ha de venir a despistar. Vostè, diríem, és l'amo del Mestral, que ens ha llogat a nosaltres per córrer la costa del Rosselló fins a Leucata”.

Finalment Baldiri el convenç i aquella mateixa nit del dissabte s'embarquen cap als estanys de Salzes.

Comencen a navegar; deixen enrera el Cap de Creus i entren al Golf de la Selva. La primera parada que fan és a la cala Prona “cala Prona és potser l'accident geològic més típic del golf de la Selva. És un reclau d'una puresa mineral absoluta”; ja porten quatre hores navegant i necessiten descansar una estona. A Cala Prona es reuneixen amb un home anomenat Quimet de la Selva, el qual els explicarà els diferents perills que es poden trobar pel camí i com poder evitar-los “Heu de navegar llavors proa a nord, a la nit proa a la polar, a cinc o sis (si és bon temps) palangres de la costa, que és molt baixa. Si us trobeu amb vent del car de llevant, separeu-vos del platjar, perquè els seucs rompen i quedaríeu caragolats. Fent aquest rumb, si el dia és clar, veureu aviat el cap de Leucata”.

Finalment marxen de la Selva, ja a passat una nit i estan a diumenge “Salpàrem. Quimet es desembarcà a la platja que hi ha sota la pedrera de llambordes de l'entrada del Port de la Selva (...). Anàvem deixant enrera el gols de la Selva, l'obscura geologia del qual, vista a través de la humida opacitat de l'aire, tenia una lluïssor somorta (...). El Mestral avançava lentament. La costa era solitària. Era diumenge”.

Finalment de bon matí arriben a Cervera “és un reclau d'una geologia obscuera, carbonosa, amb una platja de pedrigolet ennegrit i funerari (...). Cervera és un teló de teatre. I no ho dic pas per la presència de l'estació, de la duana i de la policia”; allà desembarquen un altre cop i van a prendre un refresc; de passada Baldiri aprofita la trobada amb un comerciant per vendre-li tot l'oli que portaven al vaixell i així guanyar-se uns dinerons.

Després d'haver descansat una estona a Cervera, van sortir direcció a Banyuls “La part del poble de Banyuls que dóna a la platja és una població catalana sense cap vestigi antic -una vila desplaçada de l'interior a la marina quan la tranquil·litat en el mar fou establerta-”, el camí és bastant llarg per la qual cosa un cop hi van arribar van parar per fer un cafè. Aprofitant la seva estada a Banyuls, van decidir d'anar a visitar el monument als morts, de Maillol “Maillol perdé mitja vida per desprendre's del divuit francès, i després s'hagué de desprendre de les revistes alemanyes. Per fortuna visqué molts anys. Si no hagués estat així, no hauria tingut temps de fer res”, aquest és un monument de forma apaïsada col·locat sobre un roc.

Finalment el nostre protagonista aprofita l'ocasió per visitar una mica el poble i endinsar-se pels seus herniosos camins “Vaig seguir carretera amunt i passant per sota el viaducte del ferrocarril vaig arribar a Puig del Mas, forma cònica al marge de riera”.

Al final acaben passant la nit a Banyuls i al dia següent de bon matí salpen cap a Portvendres. Quan arriben a Portvendres el nostre protagonista li diu a Baldiri que podrien fondejar-se a prop de la Farmàcia de monsieur Forgas “(...) a dos passos de la farmàcia de monsieur Forgas, lacada radical-socialista de la vila i conegut meu”, però Baldiri li digué que ell també tenia amics a les drassanes i preferia amarrar allà el vaixell. Portvendres era un poble força important, dues vegades a la setmana arriba un vaixell de l'Àfrica amb correu i d'altres paquets, durant la resta de la setmana el port resta força tranquil.

A Portvendres també hi trobem escultures de Maillol “Al marge d'aquesta plaça, davant del port, hi ha el monument als morts, de Maillol, que figura una senyora amb un pentinat del divuit coberta per un abillament o camisa versallesca que sembla de tul, que aguanta una palma”. A Portvendres si estigueren dos dies, en els quals costava força de veure a Baldiri ja que aquest sempre era fora, finalment quan ja només faltava una hora per marxa, aparegué Baldiri amb una gran trompa de gramòfon, deia que a Roses es pagaven molt bé. Finalment tornaren a salpar direcció Cotlliure; passaren pel cap Gros i la cala Mauresca i finalment ja eren a Cotlliure “Cotlliure és el rovell de l'ou de la costa catalana francesa (...) té una sorprenent qualitat, sobretot vista des del mar. La badia de Cotlliure és oberta a nord i nord-est, però la vila és construïda sobre la banya de la badia resguardada de mestral”.

A Cotlliure si van estar uns dies, en els qual Saldet i el narrador van aprofitar per intimar una mica més, a causa de que Baldiri casi sempre era fora. El protagonista, va anar a visitar diferents carrers de Cotlliure i va aprofitar per entrar a un bar i demostrar la seva gran experiència amb la pesca, concretament amb les anxoves “Aquestes anxoves són bones, però el peix no és del país... - vaig dir-li amb un aire indiferent al cambrer-. Aquest s'agafa l'afirmació a la valenta. Negà el que havia dit. Després, més enraonat, em preguntà si jo era amateur d'anxoves (...) Li vaig dir que s'havia que no eren del país, perquè tenia un punt d'amarg, tot el peix del nord de l'Àfrica té un punt amarg.” En el moment en que es produeix aquesta situació, entre en escena el senyor Pous, aquest es l'amo del bar, amb el que discuteix el protagonista. Finalment s'acaben fent amics l'un de l'altre.

Van decidir passar la nit del dijous a Cotlliure i salpa a l'endemà a les set del matí; el temps no els i era gaire afavoridor i al cap de poques hores havien de ser als estanys on havien quedat amb aquell home que els passava la mercancia.

Només portaven dues hores navegant, i ja van començar a veure les torres del Castell Rosselló, seguidament veieren ràpidament la Salanca, amb el Barcarès de San Llorenç; a mida que van anar avançant van deixar enrera Salanca i poc a poc aparegué la barra de l'estany de Salses, finalment van poder divisar el seu destí, Leucata “A l'últim aparegué Leucata. La seva blancor es confonia amb l'atmosfera rasa i humida. Vist de lluny, voltat de terres molt baixes, Leucata semblava una illa”.

Van arribar al Leucata amb alguns problemes, ja que tali com els havia dit en Quimet de la Selva, aquest paratge és força perillós, però gràcies a unes quantes maniobres força arriscades d'en Baldiri van aconseguir arribar bé al port. Van decidir de passar allà mateix la nit, ja que a l'endemà per la tarda s'havien de reunir amb aquell home.

Aquell mateixa nit va començar a ploure, i l'endemà quan s'alçaren seguia plovent; Baldiri va dir que ell aniria al lloc on havien quedat fes el temps que fes, s'esperaria un hora i si no apareixia aquell home tornaria cap al Mestral. I així ho va fer, va agafar una petita embarcació negre que hi havia allà aparcada, i se'n va anar; Saldet i el protagonista l'esperaven, ja feia dues hores tard per la qual cosa van suposar que l'home amb el que s'havia de reunir no havia acudit a la cita “Bladiri trigava. Feia més de dues hores que havia marxat. Encara que el seu retorn no sigui gens fàcil, el retard fa suposar que la cita ha fallat”.

Finalment aparegué Baldiri, tenia els ulls vermells i duia les mans buides; entrà al Mestral va agafar un abric i li donà una sèrie d'ordres a Saldet per tal de salpar i marxar d'aquell indret tant perillós.

Baldiri va veure que el seu amic estava cansat, li va dir que mentre que Saldet i ell feien les maniobres per tal de poder arribar bé a casa, ell baixés a baix és canviés de roba i intentés dormir una estona.

El nostre personatge així ho va fer, i quan es va despertar estava confós, no sabia si estaven al matí o a la tarda, va sortir a fora a proa i va veure el Cap de Creus, ja estaven arribant a casa.

Finalment, van arribar a un lloc i es van despedir amb Baldiri i Saldet, ells dos tornaven cap a Roses i el narrador va tornar cap a Cadaqués “Ens acomiadàrem a mitja tarda. Baldiri suposà que podien marxar poc després per arribar a Roses a l'hora de sopar. Jo vaig agafar la meva petita male4ta i les flassades i vaig emprendre el camí de Cadaqués (...) Vaig abraçar-me al silenci de la vida, amb una avidesa inexplicable”.

La frase amb la qual podríem sintetitzar el tema del llibre seria la següent “Els homes esdevenen herois del fet de jugar-se la vida no pas per minsos guanys materials (mercaderies de contraban) sinó per compromisos espirituals (l'honor de la paraula donada)”.

Anàlisi dels personatges principals:

- Protagonista: és el narrador de tota la historia.

- Baldiri Cremat: és un antic amic de Roses, és un home molt obert i molt xerraire. És un home extravertit al que li agraden molt les dones. El narrador ens explica que potser com amic no és gaire de fiar, però com a mariner és un excel·lent home.

- Victor Rahola: te un aire mes aviat poc marcial. Es un senyor ja gran, amb més de seixanta anys, però molt florit, d'una meravellosa i sentimental vitalitat

- Pau Saldet: és el contrari del seu cunyat (Baldiri), és tímid i reservat.

- Quimet de la Selva: Es un home d'edat, blanc de cabells, d'un color de pell olivaci, mal afaitat. Es un home alt corpulent i porta un bigoti gros i caigut, de gavatx. Ell els explicarà els diferents perills que es poden trobar pel camí i com poder evitar-los.

- Senyor Pous: aquest es l'amo del bar de Cotlliure, amb el que discuteix el protagonista. Finalment s'acaben fent amics l'un de l'altre.

CONTRABAN

( Josep Pla )

2n de Batxillerat

Català