Conservación y gestión del patrimonio arqueológico

Arqueología. Historia y memoria humana. Rentabilización. Evaluación de recursos. Restos paleontológicos. Excavaciones. Investigaciones. Mercantilización. Oferta y demada. Financiaciones. Legislación

  • Enviado por: Erika
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

Conservació i gestió del patrimoni arqueològic

Definim el patrimoni arqueològic com el conjunt de recursos o vestigis indicadors de la diversitat i variabilitat de les activitats i interrelacions humanes amb el medi ambient, representatius d'un aspecte de la història humana ( en sentit ampli prehistòrics i històrics ) i la seva evolució. L'arqueologia es defineix a sí mateixa com la ciència que s'ocupa del passat de la humanitat a través de la interpretació de les restes materials. Per a determinades èpoques en les quals no existia l'escriptura o no se n'han conservat documents, és clar que l'única aproximació possible al seu coneixement ha de ser fonamentada en la recerca arqueològica, però per a èpoques més recents els límits no són tan clars. Així, en els darrers anys s'han generalitzat els estudis de les anomenades arqueologia industrial i arqueologia contemporània, que demostren que determinats aspectes del nostre passat més recent no han quedat enregistrats en documentació escrita, per la qual cosa tan sols la interpretació de les restes materials amb mètodes arqueològics pot permetre'n un coneixement adequat i una aproximació directa. Des d'aquest punt de vista, cal plantejar-se fins a quin punt són també patrimoni arqueològic les restes de les indústries i dels habitatges del segle XIX, per posar un exemple. El patrimoni arqueològic és per nosaltres una part del patrimoni cultural, que a la vegada forma part d'un patrimoni més ampli junt amb els bens i riqueses naturals, seria la base fonamental de la nostra identitat i, per tant, és inevitable associar patrimoni i identitat a la conservació. D'aquesta manera, podem definir la conservació com l'ús racional, rentable i sostenible del patrimoni per a millorar el benestar de les poblacions i els ecosistemes dels quals formem part. La racionalitat implica l'avaluació globals dels bens disponibles i la conseqüent planificació, i la rendibilitat generar fonts de treball i inversió que produeixin fons per a la seva investigació, manteniment i conservació. Si la protecció i la conservació - restauració són els objectius bàsics, el tercer objectiu és el de la rendabilització dels bens culturals, que constitueix el moment fonamental de trobada entre el conjunt de bens i les persones que gaudeixen d'ells.

Conservar el patrimoni és essencialment una feina social i participativa de i amb les comunitats, a partir de l'avaluació dels recursos i la identificació dels problemes. No pot basar-se únicament en l'aplicació de tècniques arqueològiques, sinó que exigeix un fonament més ampli de competències i coneixements professionals i científics. S'ha de basar en una col·laboració efectiva entre especialistes de múltiples disciplines i exigeix la cooperació de les instàncies de l'administració, de investigadors, d'empreses privades i del gran públic.

Durant molt de temps el patrimoni arqueològic ha estat víctima del pillatge i la destrucció, producte de la ignorància i la frenètica i desmesurada especulació constructiva que han patit moltes regions. Sortosament, avui en dia existeix una legislació que intenta protegir el patrimoni i regular les diferents intervencions arqueològiques, amb la finalitat de documentar les restes aparegudes. Al marge del capítol preliminar, que estableix disposicions generals, aquest reglament té tres capítols. El capítol primer regula les intervencions arqueològiques i paleontològiques, estiguin o no integrades en un projecte d'investigació i distingeix, dins d'aquestes darreres, les intervencions preventives i les d'urgència. Aquesta regulació pretén principalment garantir la solvència tècnica de les intervencions i l'efectivitat i l'aprofitament dels seus resultats. El segon capítol regula el tractament de les restes arqueològiques o paleontològiques, centrant-se, per una banda, en el dipòsit de les restes extretes i, per l'altra, en el tractament de les restes no extretes, que pot consistir en la conservació in situ, en el trasllat o, en darrer extrem, en l'eliminació, salvant-ne en tot cas els valors culturals. Finalment, el capítol tercer regula el control que ha de fer el Departament de Cultura de les actuacions que poden afectar el patrimoni arqueològic, incloses les grans obres públiques que s'han de sotmetre a un procés d'avaluació d'impacte ambiental. L'aplicació d'aquest reglament ha de potenciar la recerca, la protecció i la conservació del patrimoni arqueològic i paleontològic, i contribuir així al millor coneixement de la nostra història i a fer possible que la ciutadania gaudeixi del patrimoni col·lectiu.

Les diferents intervencions es poden classificar en dos grups segons la motivació que les han ocasionat: les integrades en un projecte d'investigació, i les que no ho estan. Aquestes segones, solen ser les anomenades “excavacions d'urgència”, ja que es realitzen per la trobada fortuïta de restes arqueològiques en qualsevol tipus d'obra, per exemple en la construcció d'un pàrking, complexos urbanístics, etc. Són excavacions d'urgència, segons la legislació, totes les que cal realitzar per determinar i, si escau, preservar el valor cultural de restes arqueològiques o paleontològiques que es descobreixen durant la realització d'una obra o actuació en un indret on no hi havia indicis de l'existència de restes arqueològiques o paleontològiques.. La legislació sobre la protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic de la Generalitat també estableix que: “la paralització de les obres o actuacions té una durada inicial de vint dies, com a màxim, comptats des de la comunicació de la troballa al Departament de Cultura (...). És freqüent que, per exemple, durant l'execució d'obres públiques o d'edificació, o en treballs de restauració de monuments, apareguin restes arqueològiques d'interès. Es paralitzen llavors les obres i es procedeix a la realització de les excavacions d'urgència. Amb això es plantegen una sèrie de problemes com ara econòmics ( derivats de la mateixa paralització dels treballs, inclòs el perjudici social pel retràs en l'execució de les infrastructures ) o científics ( destrucció d'una part de les restes abans de procedir al seu estudi per la celeritat dels treballs que obliguen a excavar de manera precària i no sistemàtica ). En algun casos, s'arriba a amagar la troballa per a evitar problemes amb l'administració i es destrueix sistemàticament el jaciment. El fet que aquest tipus d'excavació estigui subjecte molts cops al mercat de l'oferta i la demanda, a pressions dels promotors de l'administració i, en definitiva, a la pressió imposada per la mercantilització de l'activitat, ha provocat que alguns projectes d'intervenció s'hagin vist envoltats de certes polèmiques tant pel desenvolupament dels propis treballs arqueològics com pel destí que sofrien finalment les restes arquitectòniques localitzades, molts cop destruïdes per les excavadores i el ciment.

A més a més, segons les seves característiques i complexitat, la llei distingeix diferents tipus d'intervencions: excavacions, prospeccions, controls, mostrejos, documentació gràfica i plàstica, consolidació, restauració i adequació.

S'ha plantejat progressivament un model de gestió basat en l'establiment de zones arqueològiques en les que, de manera prèvia a qualsevol intervenció, han de fer-se treballs de prospecció intensiva o d'excavació preventiva. Aquest model però, no sempre ha estat ben rebut pel col·lectiu d'arqueòlegs i la seva aplicació ha demostrat resultats desigual en alguns casos. Encara i així, amb aquest model s'han pogut coordinar millor els treballs d'excavació o documentació preventiva amb antelació, sense la necessitat de paralitzar obres ja iniciades. S`ha excavat més i amb millor finançació. Aquesta ha deixat de ser necessàriament pública i ha passat a ser responsabilitat dels promotors privats, fet que ha donat lloc a l'augment general dels recursos empleats en matèria d'arqueologia, poden així reservar-se els d'origen públic a projectes d'investigació, cartes arqueològiques, protecció de jaciments o accions preventives. S'ha desenvolupat també un nou col·lectiu professional, format per arqueòlegs que s'encarreguen de la direcció i l'execució d'aquestes intervencions de manera immediata i amb això deixen de dependre de la disponibilitat de l'administració. Les excavacions preventives es fan, o més ben dit s'haurien de fer “quan es projecta la realització d'obres o actuacions que poden afectar restes arqueològiques” (Art. 14 del Decret 78/2002). Aquest cas acostuma a aplicar-se en centres històrics urbans, vil·les i pobles amb evidències arqueològiques com fortificacions o muralles. L'aplicació d'aquesta llei és molt rigorosa en el centre històric de Barcelona (barris gòtic, rabal, born, etc.) amb el cas exemplar del Mercat del Born.

El patrimoni arqueològic doncs, és una riquesa cultural fràgil i no renovable que necessita d'unes polítiques de protecció per tal d'evitar qualsevol destrucció, degradació o alteració per modificació de qualsevol monument o conjunt arqueològic, així com del seu entorn. La participació activa de la població hauria d'incloure's en aquesta política de conservació i per a això és necessària una accessibilitat als coneixements. És imprescindible fer conèixer a la societat en el seu conjunt, des de la tolerància i la informació, la importància de preservar i conèixer el nostre patrimoni arqueològic.