Com un foc invisible. Antologia poètica; Màrius Torres

Literatura espanyola contemporània. Segle XX. Poetes catalans. Lírica catalana. Poesia. Poemes. Anàlisis

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad

ÍNDEX

  • “Que sigui la meva ànima”

Pàg. 3 i 4

  • “Entre l'herba i els núvols”

Pàg. 5-10

  • “Arbor Mortis”

10 i 11

  • Bibliografia

Pàg. 12

2

"QUE SIGUI LA MEVA ÀNIMA...”

"Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt  
per sempre igual i tensa 
i que el destí no em pugui arrencar, decebut, 
sinó una sola nota, invariable, immensa. 
Una nota molt greu i molt constant. Vençut 
no sigui mai el clau que tiba i que defensa 
la viva pulcritud 
de la vibració d'una corda ben tensa. 

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda 
que vibra malament! 
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent, 
àtona, corrompuda, 
corda desafinada, la meva ànima ment. 
Quants cops l'hauria volgut muda 
per no sentir la música falsa del seu accent! 

Senyor, ¿Tu no voldries 
reblar les torques dels meus extrems afeblits 
perquè mai no s'afluixin les meves melodies? 
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, 
i cantar sempre igual, ignorant les follies, 
els dalers, els neguits, 
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies… 
Jo vull ésser com tu, o corda que diries 
que sempre et polsen uns mateixos dits." 

(1937)

Aquest poema té tres estrofes de vuit versos tots excepte l'ultima estrofa que en té set. Aquest poema és irregular ja que podem trobar versos alexandrins, sextets, decasíl·labs i cobles. En la primera estrofa l'estructura és 12(6+6)A, 6b, 12(6+6)A, 6b, 12(+6+)A, 12(6+6)B, 6a, 12(6+6)B. La rima és consonant i en el primer, tercer, cinquè i setè vers és masculina, ens els altres la rima és femenina.

3

En la primera estrofa l'autor demana que vol que la seva ànima sigui la corda d'una guitarra per a que el destí no el pugui destençar mai i estigui sempre firme i no deprimit. Vol estar sempre segur i no deixar-se vèncer encara que passi molt temps. En l'estrofa següent es refereix a ell mateix com una corda fluixa donant a entendre que el que realment li passa és que té tendència a ser pessimista i es deixa vèncer amb facilitat i que creu que tot el que fa està mal fet. I voldria dir el que realment sent sense amagar res. En la tercera estrofa el poeta li pregunta a Déu que si podria apretar-li les cordes per ser fort i rígit i poder parlar amb claredat. També en aquesta estrofa podem veure que és una persona no estabilitzada emocionalmenti voldria estar tranquil, sense patiments ni aigoixes, és a dir, tenir una vida plàcida i deixant-se de bogeries, desitjos i preocupacions. Vol oblidar-se de la mort que sap que l'espera. Torres li diu a Déu que vol ser com ell, osigui, tenir una constància en la vida i mantenir-se en la mateixa linia de vida.

El tema d'aquest poema és la vida. L'autor demana una tranquil·litat d'esperit, tot i sabent que la mort li està arribant.

Màrius Torres parla amb decisió ja que té clar que, ell, el que vol és una vida en concret i també parla amb una mica de desesperació perquè és algo que li sembla impossible i per aquesta raó també té una actitud de resignació.

La llengua poètica que utilitza és d'un nivell estàndard i col·loquial, però tot i així podem veure com també usa algunes paraules cultes com: “llaüt”(guitarra), “feixuc”(pesat), “engavanyat”(privat), “reblar”(tensar), entre d'altres. El camp semàntic més utilitzat és “la música”: “corda”, “llaüt”, “nota”, “clau”, “vibració”, “ritme”, “desafinada”, “múscia”, “melodies”, “cantar”, “polsen”.

Els recursos que l'autor utilitza són variats, ja que podem torbar des de encavallaments con “Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt per sempre igual i tensa i que...”, fins personificacions “que el destí no em pugui arrencar..”, passant per metàfores com “Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt..” o “Vençut no sigui mai el clau que em tiba..” o “música falsa”. També hi trobem comparacions com “Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda..”. Hi observem una apóstrofe: “Senyor..”. A més a més tot el poema és una hipèrbole.

4

“ENTRE L'HERBA I ELS NÚVOLS”

“El dia

Que vives semblen

entre l'herba i els núvols

les ombres fràgils!

El vent les esbarria;

la boira les apaga.

A la finestra

de la meva enyorança,

els miosotis

es marceixen de veure

sempre el mateix paisatge.

Un arbre

Vius entre l'aire.

De nit vas de la terra

a les estrelles.

Quan seràs mort, encara

faràs créixer una flama!

L'amor

El teu nom omple

de sol els braços trèmuls

dels qui t'acullen.

En mi, la seva joia

fa una claror de lluna.

Pel somriure,

calma llacuna, vaga

la Malfiança.

Com la vela molt rígida

d'una barca molt lenta...

Com la falena

ve de lluny a la flama,

els ulls atònits

de la meva esperança

es cremen en la fosca.

La mort

fulles del trèmol,

qui tingués com vosaltres

en la ribera

un viure tan sensible,

una mort tan secreta.

Com els somriures

sobre un mirall hermètic,

la Primavera

llisca sobre les tombes,

però no pot entrar-hi.

¿Com la tristesa

cor endins és tan dolça?

És com seria

una alegria feble

- si no fossin les llàgrimes.

La nit

Illa que flotes

en un mar de silenci

- cor meu en vetlla!

Nit suau, els teus passos

pesen i me l'enfonsen.

Còdol anònim,

sota una onada d'ombra...

Oh, desarrela'm

de l'alvèol d'argila,

aigua d'estrelles altes!

A la llacuna

la nit sembla més àvida

d'ombres, de gèrmens.

L'aigua bat en silenci;

la meva ànima és aigua.

Jo somniava

rossinyols, caderneres...

Ocell que cantes,

ara qiue no somnio,

com has pogut trobar-me?

5

Atzarola

Flor de recança,

atzarosa, atzarola.

Tot just esclates,

i el vent fa dels teus pètals

ales de papallona.

Rosa

Com si em diguessis

mentre t'esfulla l'aire:

- Morir és tan fàcil!

I tot en mi et contesta

- Tan fàcil a una rosa!”

Aquest poema és una tannka, és a dir, és un tipus de poesia japonesa que consta de cinc versos pentasil·labs i heptasil·labs per cada estrofa. Aquest poema té quinze estrofes de cinc versos cadascun. Aquest poema està dividit en altres subtemes com: “el dia”, “un arbre”, “l'amor”, “la nit”, “la mort”, “una atzarola” i “una rosa”.

La seva mètrica es basa en versos de cinc i set síl·labes. La rima de totes les estrofes les lliure, ja que no rimen els versos entre si, ni tenen cap tipus de regularitat. L'esquema representatiu de la primera estrofa és: 5 -, 7 -, 5 -, 7 -, 7 -.

La primera estrofa que hi trobem, està dins del poema “El dia”. En aquesta, l'autor parla sobre les ombres, diu que quan el dia comença es veuen més vives encara que són fràgils i el vent i la boira fa que no tinguin la mateixa vivesa. En l'estrofa següent Màrius Torres explica l'enyorança que sent cap a algú i explica que els miosolis es marceixen perquè ell sempre està trist i no hi ha res que el faci canviar d'estat d'ànim.

El tema d'aquest poema podriem dir que és l'enyorança.

La seva actitud és trista i desesperançada.

6

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “herba”, “núvols”, “ombres”, “vent”, “boira”, “miosotis”i “paisatge”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat sobretot l'encavallament i l'hipèrbaton “Que vives semblen entre l'herba i els núvols les ombres fràgils!”. També hi trobem una sinestèsia “ombres fràgils” i una metàfora com “a la finestra de la meva enyorança”.

En la primera estrofa del següent subtema, “Un arbre”, L'autor li parla a un arbre i li diu que quan haurà mort encara tindrà una utilitat en canvi l'autor es sent dessolat perquè sap que aun ell morirà només serà sendra.

El tema d'aquest poema és un elogi, un elogi cap a l'arbre.

La seva actitud és trista i de decepció cap a ell mateix.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “aire”, “nit”, “terra”, “estrelles” i “flama”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “De nit vas de terra a les estrelles.” També hi trobem una personificació “créixer una flama” i una metàfora com “faràs créixer una flama”.

En la primera estrofa de “L'amor” el jo poètic diu que l'amor torna forta a tota persona dèbil, menys a ell, que es sent sol. En la segona estrofa d'aquest apartat l'autor diu que on hi ha amor hi ha desconfiança. I en l'última estrofa d'aquest “mini poema” l'autor es pregunta cóm por ser tan dolça la tristesa i la compara amb una petita alegria si no fos per les llàgrimes.

El tema d'aquest poema és l'amor i/o dolor.

La seva actitud és trista i desprimida.

La seva llengua poètica és estàndard tot i que utilitza alguna paraula arcàica que ja no utilitzem: “trèmuls”(tremolosos) i “llacuna”(llac petit). Utilitza diversos camps semàntics com “la naturalesa”: “sol”, “claror de lluna”, “llacuna”, “vela”, “barca”. Un altre camp semàntic que ha utilitzat és “sentiments i emocions”: “somriure”, “calma”, “tristesa”, “dolça”, “alegria”, “feble” i “llàgrimes”.

7

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat diversos encavallaments com “El teu nom omple de sol els braços trèmus de qui t'acullen”. També hi trobem metàfores com “el teu nom omple de sol”, Eclaror de lluna”, “vaga la Malfiança”.. També trobem una comparació: “Com la vela molt rígida d'una barca molt lenta..” A més a més podem veure una antítesi, paradoxa i sinestèsia a “tristesa” i “dolça”. També trobem un hipèrbaton a “¿Com la tristesa con endins és tan dolça? I per últim una antítesi a “alegria feble”.

En la primera estrofa de “La nit” Màrius Torres compara la nit amb una illa silenciosa envoltada d'aigua que quan la nit va passant ell cada estona que passa se sent més sol. En l'estrofa següent l'autor se sent una persona sense importància i desitja morir. En l'altra estrofa podem veure com l'autor descriu la seva tristesa i ens dius mitjançant una metàfora que es sent així a causa d'una malaltia que pateix. I també en aquesta estrofa l'autor diu que la seva ànima és aigua, és a dir, és lliure i encara que lluita, ningú el sent. En l'estrofa següent l'autor explica que ja no es troba amb ganes de somiar, com abans feia. I en l'ultima estrofa el jo poètic ens descriu com poc a poc va perderdent l'esperança.

El tema d'aquest poema és la soledat.

La seva actitud és trista i de desesperació.

La seva llengua poètica és estàndard, encara que utilitza una sèrie de paraules que no les utilitzem gaire com “còdol” (roca petita), “falena”(papallona de nit) i “àvida”(disig immoderat). L'autor utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “illa”, “mar”, “nit”, “còdol”, “onada”, “argila”, “estrelles” “llacuna”, “ombres”, “aigua”, ”rossinyols”, "caderneres", "ocell”, ”falena” i ”fosca”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament vegades variades com “Illa que flotes en un mar de silenci” o “Nit suau, els teus pasos pesen i me l'esfonsen”. També hi trobem una sinestèsia com “nit suau”, metàfores com “ mar de silenci”, “onada d'ombra”, “aigua d'estrelles altes!”, o “la meva ànim és aigua”. A més a més hi podem veure una personificació com ”cor en vetlla”, també hi trobem una apòstrofe: “ocell que cantes”. Un altre recurs que podem observar és una antítesi: “cremen en la fosca”, una sinestèsia com ara bé “nit suau” i una paradoxa: “els teus passos pesen”

Analitzant “La mort” trobem que l'autor en la primera estrofa li agradaria ser com unes fulles que moren amb facilitat i que quan moren ningú se n'adona. En l'estrofa següent l'autor ens compara els somriures amb un mirall hermètic, és a dir, que no deixa passar res, amb l'alegria de la primavera que no pot entrar en les tombes on només hi ha dolor.

8

El tema d'aquest poema és la mort.

La seva actitud és trista i desesperada amb ganes de morir.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “fulles”. “ribera” i “primavera.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “qui tingués com vosaltres en la ribera un viure tan sensible”, entre d'altres. També hi trobem comparacions com: “qui tingués com vosaltres en la ribera un viure tan sensible “ o “com els somnis sobre un mirall..”. A més a més, trobem una personificació: “la Primavera llisca” i metàfores com ara “ viure tan sensible”, “somriures sobre un mirall hermètic”, “mort tan secreta” o “la Primavera llisca sobre les tombes però no pot entrar-hi”.

En l'apartat “L'atzarola” Màrius Torres descriu una flor que té una esperança de vida molt curta, que tan neix com mor i en les seves paraules podem observar una melangia o nostàlgia.

El tema d'aquest poema és la mort.

La seva actitud és trista i desesperada amb ganes de morir.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “flor”, “vent”, “pètals”, “ales” i “papallones”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “i el vent fa dels teus pètals ales de papallones”. També hi trobem una paronímia “ atzarosa atzarola” i dues metàfores “i el vent fa dels teus pètals ales de papallones” i “flor, tot just esclates”.

I per última en el poema “Rosa” l'autor sembla que no temi a la mort, perqué ell voldria morir però no pot, i voldria ser una rosa que només dura una primavera.

El tema d'aquest poema és la mort.

La seva actitud és trista i desesperada amb ganes de morir.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “esfulla”, “aire”i “rosa”. 9

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “Com si em diguessis mentre t'esfulla l'aire”, la metàfora: “morir és tan fàcil, tan fàcil a una rosa” i a comparació: “Com si em diguessis mentre t'esfulla l'aire”.

“ARBOR MORTIS”

Al punt que hom naix comença de morir 
 e morint creix, e creixent mor tot dia. 
(PERE MARCH)

“Déu, al primer batec de cada cor que neix, 
sembra dues llavors en una sola argila: 
la vida remorosa que cada instant s'esfila, 
la mort silenciosa que cada instant s'acreix. 

En l'estança més closa de la nostra existència, 
allà on només habiten l'esperança o l'horror, 
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior, 
de tot el que es marceix en la nostra vivència. 
 

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí, 
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra. 
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

 estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra. 


Faran les teves fulles una ombra de repòs, 
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.”

Aquest és un poema de quatre estrofes de quatre versos cadascun excepte l'últim que és de tres versos. Tots els versos són alexandrins amb cesures per partir els versos (6+6). En la primera estrofa l'estructura és 12(6+6)A, 12(6+6)B, 12(6+6)B, 12(6+6)A.

La rima és creuada, consonant i en el primer i quart vers vers és masculina i en el segons i tercer vers la rima és femenina. Aquesta mateixa estructura es repeteix en la següent estrofa però aquesta té el primer i quart versa femení i el segon i terce femení.

10

En canvi, en la tercera estrofa la rima és creuada i per tant el primer i tercer vers tenen rima maculina i el segon i quart la tenen femenina.

En la primera estrofa l'autor ens explica que al néixer, Déu, ens dona dues coses: la vida i la mort al mateix moment i que quan creixem el temps no s'atura i cada minut que passa és un minut menys de la nostra vida. En l'estrofa següent Màrius Torres continua dient que mentres vivim ens espera la mort i també ens diu que quan ens passen coses dolentes també anem morint però interiorment. En la tercera estrofa el que l'autor ens vol dir és que quan el destí ve se'ns emporta i li demana a l'arbre de la mort que se l'endugui senser, per no patir. I ja en l'ultima estrofa Torres, continua dirigint-se a l'arbre donant a entendre que quan ell mori, l'arbre tindrà un perfum aspre i l'ombra que farà serà per descansar en pau.

El tema d'aquest poema és, també, la mort. L'autor demana que la mort se l'emporti ja.

Màrius Torres parla amb decisió perquè té clar que des de que neixem començem a morir i amb desesperació perquè vol que el seu moment arribi ja, però també amb tristor ja que les seves paraules indiquen que no és feliç.

La llengua poètica que utilitza és d'un nivell estàndard i, però tot i així podem veure com també usa algunes paraules cultes com: “remorosa”(soroll de tempesta), “acreix”(creix) i “closa”(aïllada) El camp semàntic més utilitzat és “la naturalesa”: “sembra”, “llavors, “argila”, “arbre”, “marceix”, “vent”, “primavera”, “arrels”, “fibra”, “fulles”, “ombra”, “perfum” i “flors”.

Els recursos que l'autor utilitza són variats, ja que podem torbar metàfores com “Déu sembra”, “una sola argila”, “vida remorosa”, “mort silenciosa”, “l'estança més closa de la seva existència”, “en la primavera que tu treuràs de mi”, “arpre perfum d'ànima”, etc.. Podem trobar també personificacions com ”cada cor que neix”, “es marceix la nostra existència” o “allà on habiten l'esperança o l'horror”. També trobem una paradoxa com “viu l'Arbre de la mort”, o un apòstrofe com “Arbre, en la primavera..”, o trobem també sinestèsies com “ vida remorosa”, “mort silenciosa” o “aspre perfum”. A més a més podem veure-hi una comparació: “nu, com un esquelet, vibra”. I gairebé tot el poema format per hipèrbatons, com ara “Faran les teves fulles una ombra de repòs..” o “Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí, el seu brancatge, ...”

11

BIBLIOGRAFIA

Llibre:

Com Un Foc Invisible. Antologia Poètica ( Màrius Torres), Ed. 62

Webs:

www.mallorcaweb.com/magpoesia/torres/espiritual.html 

www.librospdf.net/antologia-poetica-de-marius-torres/1

http://www.revistaigualada.cat/ImatgesArticles/2008/03.99.102.pdf