Classicisme musical

Música clásica siglo XVIII y XIX # Òpera seriosa i bufa. Sonata. Simfonia. Concert. Textura homofònica

  • Enviado por: Cavera
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

El classicisme: la música vocal

Com a resposta als excessos artístics de l'època barroca sorgeix un nou període anomenat Classicisme, que comprèn des de la segona meitat del sgele XVIII fins apròximadament el 1825.

Es torna la mirada als models gecollatins. Defensa el triomf del epnsament racinalista en tots els àmbits. Aquest moviment es conegut amb el nom d'Il·lustració.

Els intel·lectuals duen a terme un gran projecte editorial de gran envergadura: l'Enciclopèdia.

La música es caracteritza per la cerca de la belleza en la proporció de la melodia, l'harmonia i l'equilibri formal. Mestres vienesos més importants: Haydn, Mozart i Beethoven.

Lòpera cosntitueix l'entreteniment musical preferit per l'aristocràcia I la burgesia. Gran nombre de companyies i teatres. Els compositors escriuen per atendre els gustos refinalts de la cort, però, a poc a poc, els llibrets introdueixen temes quotidians, més propers al públic burgès. Neix així un nou tipus d'òpera.

La música vocal durant el classicisme: l'òpera

Cada classe socials s'afecciona a un patró argumental:l'òpera seriosa i l'òpera bufa..

L'òpera seriosa esta basada en temes mitològics i llegendes antigues. S'interpreten àries dramàtiques.

L'òpera bufa pren per al seu argument temes quotidians. Es caracteritza per incloure melodies espontànies i populars, barrejades amb l'humor i la frivolitat.

Itàlia es el bressol del gènere operístic i el lloc on es concentren ela compositors i els intèrprets més destacats. A cada país sorgeixen formes autòctones.

A Alemanya, el singspiel: un nou tipus d'òpera popular que alterna fragments cantats i fragments parlats d'una manera molt semblant a com es fa en la sarsuela.

A Espanya, la tonadilla: més breu, d'assumpte còmic i amb danses populars i colonials. Operistes espanyols V.Martín i Soler in D.Terradellas, tromfen fora de les nostres fronteres.

A França, C.Gluck emprèn una renovació de l'òpera i revisa els diferents excessos a què el gènere havia arribat. Els cantants o divos , havien convertit l'ària da capo en una peça que frenava i desvirtuava el discurs narratiu. De vegades, intercalen àries d'altres òperes. Gluck veu la necessitat de posar la música al servei de la poesia i totes dues al servei de la trama argumental. Aquestes idees queden reflectides en la seva òpera Orfeu i Eurídice.

Característiques de la

Música vocal del classisisme

Mozart i realitza l'aportació més important. És un dels primers compositors que presenten personatges amb temperaments contraris i amb tessitures vocals diferents. Utilitza diferents recursos musicals i escènics : àries, duos, cànons, cors, danses, etc., per mantenir l'interès argumental i crear una dinàmica més variada.

La música en l'actualitat

En l'òpera s'uneixen dues expressions artístiques diferents: el teatre i la música. Avui han aparegut gèneres més compromesos amb l'estètica i els gustos actuals, com l'òpera rock (Evita, Hair…), o el que coneixem com a musicals.

El classicisme: la música instrumental

La música instrumental és la gran protagonista del Classicisme. Les composicions d'aquest període busquen l'ideal de la bellesa mitjançant l'equilibri formal. Predomina la línia melòdica sobre una base harmònica poc complexa. Es ritme és regular. L'argument dels instruments en l'orquestra afavoreix l'aparició de nous timbres i matisos .

Les obre es mostren elegants i senzilles al públic aristocràta i burgès, que imita els gustos de la cort i contrata musics per amenitzar les seves festes. Així neixen els concerts, que constitueixen un espectacle per fer i escoltar música desvinculada d'altres escenaris, com el teatre o l'església. La música encara representa un luxe al qual només poden accedir alguns privilegiats.

La música instrumentala durant el classicisme

Formes musicals

L'estètica del Classicisme simplifica les formes musicals per tal de recuperar el sentit d'equilibri i proporció. En el Classicisme la melodia és més àcil d'entendre que en el Barroc gràcies a a textura homofònica.

Aquesta simplificació en l'harmonia i la cerca de l'equilibri funcional es plasmen en les formes més importants de la història: la sonata la simfonia i el concert.

La sonata és una composició per a un o dos instruments. Es desenvolupa en tres o quatre moviments diferenciats pel seu tempo i la seva forma. El primer moviment segueix la denominada forma sonata, amb dos temes de caràcter diferent i el seu desenvolupament posterior.

La simfonia és una composicio per a orquestra que en el primer moviment seguiex l'esquema de la forma de la sonata. Està constituïda per tres o quatre moviments que alternen diferent tempo i caràcter.

El concert clàssic manté la mateixa estructura que la sonata clàssica amb tres moviments. La forma pot ser sonata cançó i rondó.

Els compositors més famosos són: Franz Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart, Carl Philipp Emanuel Bach, Luigi Boccherini, Vicente martí Soler, i, en plena transició cap al Romanticisme, Ludwing van Beethoven.

Característiques de la

Música instrumental del classisisme

La música instrumental, equilibrada, simple i regular, s'imposa sobre la música vocal. Durant el Classicisme, es fomenten els concerts públics i privats.

Els instruments i les agrupacions instrumentals

L'orgue, el clavecí, el llaüt i la flauta dolça, cauen en desús. El piano forte, el clarinet i la trompa s'ajusten a les noves exigències expressives. El violí adquireix cada vegada un protagonisme més gran i el violoncel evoluciona com a instrument solista i abandona el paper d'executant del baix continu.

En un principi, la música de cambra la interpretaven aficionats. Com el seu nom indica, es tracta d'una música destinada als salons dels palaus. Posteriorment, augmenta la seva complexitat i es compon per a músics professionals i sales de concert.

El quartet de corda és una de les agrupacions més característiques de l'època. Està format per violí I, violí II, viola i violoncel.

Són molt preuades les agrupacions d'instruments de vent que toquen a l'aire lliure.

L'agrupació més gran es l'orquestra. Podem trobar fins a trenta instruments distribuits. Es conforma la base de l'orquestra actual. La més important d'aquella època és l'orquestra de la capella de la cort de Mannheim, que estableix els principis de la disciplina orquestral i introdueix l'ús d'efectes sonors com el crescendo.

El divertimento és una forma musical lliure, de cinc moviments o més. Es desenvolupa sobretot a Àustria, on s'aprecia com una música d'entreteniment. Hi abunden les marxes els alegros, els minuets i altres danses, així com els temps lents de gran lirisme i expressivitat. En un principi, s'escriuen per a conjunts instrumentals de vent, amb la finalitat que s'interpretin a l'aire lliure. Posteriorment, s'executen com a peces de música de cambra.

La polonesa, és una dança d'origen polonès de moviment moderat. La mètrica és sempre ternària. Per a uns és originàriament una dança per ser cantada. Per a altres té un origen aristocràtic i està pensada per ser tocada. De polònia passa a Alemanya, i, d'allí, a la resta d'Europa, on gaudeix d'una gran acceptació durant els segles XVIII i XIX.

La música en l'actualitat

Música per a cinema

Les bandes sonores de les pel·lícules són molt importants en la música dels nostres dies. Algunes d'elles s'escolten en les sales de concerts. Els seus compositors combinen melodies, ritmes, textures, dinàmiques, harmonies i formes a la manera dels compositors d'altres èpoques, i creen una partitura original que ens transllada en el temps.