Ciència Històrica en el segle XX; Georg Iggers

Ginzburg. Medick. Antropologia social. Antropologia cultural. Antropologia Històrica. Microhistòria. Classe social

  • Enviado por: Torrija
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 13 páginas
publicidad

HISTÒRIA DE LA VIDA QUOTIDIANA, MICROHISTÒRIA I ANTROPOLOGIA HISTÒRICA. EL QÜESTIONAMENT DE LA CIÈNCIA SOCIAL HISTÒRICA

Tendències Historiogràfiques Actuals

ÍNDEX

1. Descripció del text

1.1 A nivell formal

1.2 A nivell de contingut

1.3 L'autor

2. Anàlisi

2.1 Precedents i bases de la microhistòria

2.1.2 Carlo Ginzburg. Il formagio e i vermi

2.2 Diverses postures

2.2.1 L'antropologia social i cultural

2.3 El concepte de classe

2.4 Com es fa la microhistòria

2.5 Iggers i la seva obra dins el context historiogràfic actual

3. Conclusions

3.1 Sobre el text

3.2 Valoració personal

1. Descripció del text

  • A nivell formal

  • El text que tractarem a continuació es titula Història de la vida quotidiana, microhistòria i antropologia històrica. El qüestionament de la ciència social històrica”, que és un capítol de l'obra La ciència històrica al segle XX de Georg G. Iggers.

    L'edició espanyola d'aquest llibre, que és la que hem emprat per fer aquest comentari, es divideix en dues grans parts: d'una banda “La ciència històrica des de l'historicisme clàssic fins la història com a ciència social analítica” que ens explica la història de la historiografia des del món clàssic fins a principis del segle XX. D'altra banda “De la ciència social històrica al gir lingüístic. Teoria de la història i historiografia els darrers vint anys” que exposa en quina situació es troba el panorama actual historiogràfic tenint en compte els canvis que s'han produït durant les dues darreres dècades en la manera d'estudiar i fer història. Aquestes dues grans parts de l'obra citada se subdivideixen, a la vegada, en capítols; capítols que no guarden massa fidelitat respecte l'edició original pel que fa a l'ordre, ja que Fernando Sánchez Marcos, qui ha adaptat la versió espanyola del llibre, ha fet una composició per capítols diferent, la qual cosa pot fer que segons quins aspectes siguin més difícils de relacionar entre un capítol i un altre. De totes maneres, estam davant un llibre compacte, en el qual tots els seus apartats tenen relació directa o indirecta amb la resta. El text és de caire divulgatiu i fet a la manera d'un manual. I cal destacar també que l'autor, en aquest cas, actua simplement com a narrador, és a dir: es limita a transmetre uns coneixements al lector sense posicionar-se o donar-ne la seva opinió.

  • A nivell de contingut

  • A La ciència històrica al segle XX Georg Iggers fa un repàs general de com s'ha tractat l'estudi de la història a través del temps i del procés que ha experimentat aquesta fins arribar convertir-se en disciplina professional. Com dèiem abans, l'autor parla dels aspectes més rellevants de la història de la historiografia i de com s'ha anat consolidant la manera de fer història a Europa, sobretot a la darrera centúria. Veiem, per exemple, la importància de països com França o Alemanya en l'impuls de nous corrents que agilitaran i enriquiran la investigació dins l'historicisme.

    En el tema que ens ocupa, Iggers ens acosta a l'importantíssim canvi que suposa l'acceptació de nous mètodes per l'estudi d'una determinada branca de la historiografia com és la microhistòria, o dit d'una altra manera: la història de les persones corrents dins el seu àmbit quotidià i social.

    A finals de la dècada dels 60 i principis dels 70 del segle XX, alguns reconeguts historiadors comencen a oposar-se clarament al concepte tècnic i civilitzador de la història (com és el cas de Carlo Poni i Carlo Ginzburg) i es plantejaran la importància de l'individu com a experimentador d'un procés productiu i tecnificador que, fins ara, l'havia anul·lat completament com a persona.

    Això és, en resum, l'eix central del text que tot seguit analitzarem. A partir d'aquest moment, l'individu del carrer cobra protagonisme com a generador d'història.

    1.3 L'autor

    Georg G. Iggers nasqué a Hamburg, Alemanya, l'any 1926. La seva condició d'alemany jueu va truncar i marcar la seva infància quan el 1938, comptant amb escassos 12 anys, ell i la seva família hagueren d'emigrar cap Estats Units per mor de la persecució nazi. A Nord-Amèrica fou on es formà com historiador. Actualment és professor emèrit de la “State University of New York” a Buffalo, i està filmant, juntament amb la seva dona Wilma i un equip alemany, un documental que publicarà amb la seva autobiografia.

    La seva doble arrel lingüística i la seva afecció per la historiografia li ha permès recórrer diversos àmbits historiogràfics, principalment europeus i nord-americans. És una autor que des dels anys seixanta circula pels principals fòrums, revistes i seminaris, que mostren un interès especial per fer revisions periòdiques de l'avanç i desenvolupament de l'escriptura de la història en el món occidental. El 1975 publicà el seu primer llibre, Les noves tendències de la historiografia europea, amb el qual es feu conèixer. Altres obres seves que han tingut una vital importància per la historiografia actual són The german Conception of History, text anterior al seu primer llibre i que es reedità amb posterioritat, i l'obra que tractem en aquest comentari Historiography in the Twentieth Century.

    2. Anàlisi

    2.1 Precedents i bases de la microhistòria

    Tal com formularen Carlo Ginzburg i Carlo Poni, dos dels més significatius representants italians de la nova història cultural i social, les raons per allunyar-se de la historiografia, així com l'entenien els marxistes i la ciència social històrica, residien en una radical oposició a la valoració optimista del progrés tècnic i civilitzador en la qual es basava la historiografia d'aleshores. Els avanços d'aquest dit progrés tècnic i civilitzador, amb els seus fenòmens subsegüents, com ara la creixent pobresa a nivell mundial, l'amenaça nuclear i les catàstrofes ecològiques, semblaven refutar política i èticament les teories de la modernització. És a dir, que s'hauria passat per alt tot el cost humà d'aquest procés: “el desplegament desproporcionat de les forces productives no es pot deslligar del desenvolupament de les forces destructives”. (Iggers 1998, 83)

    Allò que ara importaria seria incloure en la història aquelles persones que fins el moment havien estat excloses d'ella; com diu Iggers (1998, 83): “l'home del carrer”.

    Així doncs, no es tracta tant de l'estudi de les condicions materials de la vida quotidiana, sinó com les persones experimenten aquestes condicions. Iggers (1998, 83) ho resumeix perfectament quan diu que es tracta de “exposar la complexa relació mútua que existeix entre les estructures globals i la praxis dels subjectes, entre les condicions de vida, les relacions de producció i de dominació i les experiències i modes de comportament dels afectats”.

    A tots els països occidentals (Itàlia, França, la República Federal Alemanya, Suècia, EEUU i d'altres) la reacció envers l'antiga història social i el marxisme es produí de forma molt semblant. S'exigia una història “microhistòrica” de la vida quotidiana. (Iggers, 1998, 83)

    Hem de tenir ben present una cosa: la història de la vida quotidiana i la història cultural de les élites ja feia molta estona que existien, però eren de l'estil de les grans biografies antigues i medievals. La nova història de la vida quotidiana tractava d'aquelles persones que no tenien el poder. En paraules de E. P. Thompson “salvar l'artesà antiquat de la desmesurada arrogància de la posteritat”. (Iggers 1998, 84)

    Es renuncia a considerar el poder polític com a constituent de la història. Ara no hi haurà una història, sinó moltes històries. Els historiadors s'aniran allunyant de l'etnocentrisme que identifica el progrés d'occident amb l'autèntica història i que no té en compte la gran pèrdua en valors humans que suposa aquest progrés. Es vol fer incís en que les cultures no tenen una història unitària, i que la història no té un sol eix unificador. De fet, es planteja que dins la gran diversitat de cultures que existeixen, no podríem trobar cap arrel que servís per unificar-les totes. Som a l'època de la multiplicitat històrica, on es pretén que la ciència que treballava amb teories abstractes i que tractava la matèria de la seva investigació com un objecte, se substitueixi per una ciència capaç de reconstruir els aspectes qualitatius de la vida.

    2.1.2 Carlo Ginzburg. Il formagio e i vermi

    Tots els corrents, siguin de la naturalesa que siguin, tenen la seva pedra angular; el seu gran pilar on se sustenten i del qual parteixen. Sense pretendre descartar ni oblidar altres importantíssimes personalitats, que han fet considerables aportacions per al desenvolupament i estudi de la història de la vida quotidiana, podem afirmar amb tota seguretat, que el punt de partida per excel·lència de tots els estudis microhistòrics fou la publicació, l'any 1976, del llibre Il formagio e i vermi (El queso y los gusanos) de Carlo Ginzburg. El queso y los gusanos narra la història d'un moliner italià (Domenico Scandella) conegut com a Menocchio, que morí cremat per ordre de la Inquisició a finals del segle XVI. Com és possible, doncs, que el contingut d'aquesta obra sigui de tan suma importància per al sorgiment de la microhistòria? Doncs perquè mitjançant tot l'expedient del procés inquisitorial i altres documents que donen fe de les activitats econòmiques de Menocchio i de més aspectes de la seva vida, Carlo Ginzburg reconstrueix un fragment d'allò que s'ha anomenat “cultura popular”, condemnada al silenci per aquells que sostenien que la reintegració de les classes subalternes en la història només era possible mitjançant la demografia i la sociologia.

    És evident que el primer obstacle amb què es troben les investigacions històriques és la falta de fonts i testimonis sobre els comportaments i actituds de les classes subalternes del passat. Ginzburg diu al seu llibre (2001, 10-11) que l'existència de diferències culturals dins les denominades societats civilitzades constitueix la base de la disciplina que progressivament s'ha autodefinit com a folklore, demologia, història de les tradicions populars i etnologia europea. Però en canvi, l'ús de la paraula “cultura” per designar el conjunt d'actituds, creences, patrons de comportament, etc., propis de les classes subalternes en un determinat període històric, es relativament tardà i està agafat de l'antropologia cultural. De fet Ginzburg (2001, 11) diu que existia la postura entre alguns sectors que les idees i creences de les classes subalternes, no eren més que la deformació i desordre de les idees i creences de les classes dominants de segles anteriors. Ginzburg afirma que aquest retràs en la historiografia es deu, en part, a la persistència d'una concepció aristocràtica de la cultura i que, moltes vegades, idees o creences originals, es consideren per sistema producte de les classes superiors, i la seva difusió entre les classes subalternes com un fet mecànic d'escàs o nul interès (2001, 11).

    Ginzburg comenta (2001, 11-12) que com que avui en dia la cultura de les classes subalternes segueix essent, majoritàriament, una cultura oral, l'historiador ha de recórrer a fonts, normalment escrites, doblement indirectes, pel propi fet de ser escrites i perquè estan elaborades per individus vinculats més o menys amb la cultura dominant. Això el que vol dir, és que les idees, creences i pensaments de la societat camperola i menestral del passat arriben a nosaltres considerablement deformades.

    Una cultura quasi exclusivament oral, com era la de les classes subalternes de l'Europa preindustrial (context en què s'enquadra El queso y los gusanos) sol no deixar testimonis o deixar-los molt tergiversats. Ginzburg afirma (2001, 214-215) que es poden trobar moltes analogies entre les tendències de fons de la cultura camperola que intenta reconstruir el seu llibre i les de sectors més avançats de l'alta cultura del segle XVI. Diu que explicar aquestes analogies de dalt a baix, significa acceptar la tesi insostenible, segons la qual les idees neixen exclusivament entre les classes dominants. En canvi, el rebuig d'aquesta explicació simplista implica una hipòtesi molt més complexa sobre les relacions que es produeixen entre la cultura de les classes dominants i la cultura de les classes subalternes.

    Aquest és, en definitiva, un dels principals objectius de El queso y los gusanos: rescatar la cultura “perduda” de certs estrats baixos de la societat a través de l'estudi de persones concretes per veure si la conducta d'aquestes persones pot ser extrapolada a tot un col·lectiu humà i, a partir d'aquí, poder establir les bases d'una cultura popular o de “classes subalternes” com les anomena Ginzburg, i veure les relacions que aquesta gent estableix entre sí i també amb les classes més elevades de la societat.

    2.2 Diverses postures

    Per la nova història de la vida quotidiana sorgiran nous models i línies d'investigació que seran seguits o rebutjats per diversos historiadors representatius d'aquest nou corrent. Per exemple, l'antropologia cultural (a la qual dedicarem un breu apartat) es convertirà, cada vegada més, en una eina clau per a la investigació històrica.

    Clifford Geertz i Hans Medick, fonamentals per entendre aquesta línia d'investigació, plantegen el que ells anomenen “descripció densa”, és a dir: “evitar aproximar-se al seu objecte d'estudi amb plantejaments i teories explícites, per, en el seu lloc, deixar al descobert una teoria innata dels subjectes històrics” (Iggers 1998, 85) Volen dir amb això, que s'ha de deixar “parlar” l'objecte estudiat (que hem de suposar que serà una persona) ja que dit objecte té idees i motivacions que poden ser compreses per l'historiador. Però la “descripció densa” pressuposa, que la cultura descrita és una unitat homogènia que no es descompon en sectors separats entre sí. Per tant, podríem estar davant una contradicció d'alguns microhistoriadors, ja que d'una banda neguen la unitat de la cultura occidental, però de l'altra pressuposen la unitat del seu objecte d'investigació. Amb això passen per alt, com cita Iggers (1998, 86) que “tota descripció, per molt densa que sigui, és ja el producte d'una selecció”.

    Malgrat la seva critica massiva a la història social tradicional, quasi tots els representants de la història de la vida quotidiana i de la microhistòria, accepten l'existència d'un procés de modernització. Però ara, els microhistoriadors i historiadors de la vida quotidiana s'esforçaran per esbrinar com les societats han viscut i experimentat aquest procés. El que pretenen queda ben plasmat al text de G.Iggers (1998, 86) quan diu que “el seu desig consisteix a humanitzar la història, incloent en ella, a més dels grans processos, la història en un espai reduït, les vivències i experiències de persones concretes o de petits grups de persones, però sempre dins el marc d'aquests grans processos”. Podríem dir que aquesta afirmació resumeix en gran mesura la filosofia d'aquest nou corrent historiogràfic. Ara rebran un tractament històric aquelles esferes de la vida que fins aleshores havien quedat al marge. Encara que això no significa que s'abandoni totalment l'antiga visió centrista. Un paper important el durà a terme, en aquest aspecte, la vida privada, on cobraran interès temes com la infància, la sexualitat, la família, l'oci, mort, etc.

    Un impuls importantíssim per aquestes investigacions el va aportar l'obra de Norbert Elias Sobre el procés de civilització que fou publicada a 1939 però no arribà a ser coneguda fins a 1969. En aquest llibre, segons explica Iggers (1998, 88) Elias defensa la tesi que amb l'Absolutisme s'originà tota una cultura cortesana que sotmeté les funcions corporals, com menjar, estimar, les quals anteriorment s'havien exercit sense tan sols plantejar-les, a unes regles estrictes de protocol, relegant-les de l'esfera pública a la privada. La privatització de la vida personal és vinculada al creixent anonimat de la societat moderna, en la qual, fins ben entrat el segle XX, la família es converteix en un lloc de refugi, al menys per les capes burgeses.

    2.2.1 L'antropologia social i cultural

    És adient començar aquest apartat fent referència a una famosa cita que Hans Medick inclou al seu article “Vies de coneixement etnològic com a repte per la història social” (1987): “els missioners en la barca de rems?”. Aquesta frase apareix a l'assaig d'un antropòleg anomenat Bernard S. Cohn, Anthropology and History: the state of play. Amb aquesta afirmació el que es pretén, segons ens explica Medick (1998, 147-149), és referir-se de manera irònica a alguns antropòlegs, principalment els funcionalistes, pels quals, la història fora d'Europa, i exceptuant les altes cultures no europees, no s'inicia fins que els europeus arriben als “pobles sense història”. Segons aquesta mentalitat, l'antropòleg segueix el rastre de la cultura colonitzadora i, a partir d'aquí, prova de recuperar allò que potser hi havia hagut abans.

    La ciència social històrica, com s'anomenà a Alemanya, tenia un gran defecte d'entrada que, com diu Lawrence Stone (Medick 1998, 151) consistia en “centrar-se massa en circumstàncies socioeconòmiques i negligir els factors humans”. Per això aquest corrent no era capaç d'entendre adequadament el significat cultural objectiu de les estructures socials i el seu paper en els processos històrics. Es limitaven a transformar-ho tot en una qüestió metodològica, no veient així la dualitat de la història social.

    Així, alguns historiadors de la història social, conscients de l'error que estaven cometent, començaren a recórrer a l'antropologia social i cultural. Medick (1998, 155) diu que va ser d'aquesta manera com la variant alemanya de l'antropologia històrica, s'anà adreçant a una concepció universalitzada de la història, en contra del corrent eurocèntric. Aquella se centrava en els trets compartits de les conductes humanes bàsiques, més enllà de societat cultura i època.

    Segons Medick (1998, 156-157), les diverses tendències dins l'antropologia històrica, s'han concentrat a investigar les maneres primàries de la conducta i experiència humanes, com també les situacions bàsiques que es donen a la vida; i s'ha d'intensificar el desenvolupament de perspectives comparatives que facin llum sobre Europa més des de fora que no pas a l'inrevés.

    Hans Medick explica al seu article (1998, 159-160) que els corrents historiogràfics que han fet un gir cap a l'antropologia social i cultural tenen en comú el fet que posen en dubte els enfocaments centristes i unilinials. Posen en evidència que els fenòmens que es consideraven marginals (la història de les dones, de les formes de pensar i d'expressar-se en la cultura popular, etc.) no només tenen importància històrica, sinó que també han passat per una història pròpia, altament contradictòria i multifacètica molt abans de l'era moderna.

    Segons Medick (1998, 160-161) un dels avantatges del plantejament antropològic és la major comprensió de l'elevat preu que s'ha pagat per la modernització i la industrialització. Aquesta perspectiva és rellevant, no només enfocada als països del tercer món, sinó també, i sobretot, cap aquelles classes i estrats de la societat europea que quedaren depauperats, exclosos i privats dels seus drets al llarg dels trastorns seculars des del segle XVI fins al segle XX.

    En definitiva: sense oblidar o subestimar unes transformacions considerables, es rebutja una visió resignada que interpreta aquests conceptes d'industrialització i modernització com a pseudosubjectes del procés històric.

    2.3 El concepte de classe

    Un dels aspectes que esdevenen més importants dins el tema i text que estam tractant és com influeix el concepte de classe a l'hora d'estudiar la vida quotidiana.

    Existeix un aspecte en el qual la història de la vida quotidiana i la microhistòria enllacen directament amb idees marxistes i de la ciència social històrica: les societats es caracteritzen pels conflictes. En aquest cas, tant el marxisme com la ciència social històrica consideren aquests conflictes com una disputa de classes que s'ha format en relació amb el desenvolupament de forces productives. Així mateix hem de tenir en compte, com assenyala Iggers (1998, 88) que als anys seixanta i setanta, ja hi havia pensadors marxistes que destacaven els factors culturals i de consciència sense renunciar al concepte de classe social i de lluita de classes.

    Per exemple, Edward P. Thompson no considerava la classe “com una estructura o una categoria sinó com un fet que té lloc entre els homes en les seves diverses relacions” (Iggers 1998, 88). L'antropòleg francès Pierre Bourdieu escrigué que: “una classe social mai no es pot determinar únicament per les relacions que manté amb altres classes de la societat; ja que deu tota una sèrie de les seves característiques al fet que els individus que constitueixen la classe estableixen entre ells, deliberadament o sense adonar-se'n, unes relacions simbòliques”. Aquesta agrupació social, segons Bourdieu, està més relacionada amb el concepte d' “estil de vida” (Iggers 1998, 88-89). Weber, per la seva banda, distingeix entre la classe econòmica i l'estament “una comunitat de persones determinada per una certa posició dins la jerarquia d'honor i prestigi” (Iggers 1998, 89).

    Ja fa estona que el col·lectiu de treballadors no és concebut com una unitat amb una consciència homogènia, així com ho concebia encara Thompson. Ara, per Thompson el col·lectiu treballador és un grup molt heterogeni, on les tradicions artesanals sobrevisqueren fins i tot a les fàbriques. Una gran varietat de relacions, de naturalesa religiosa i ètnica, que transcendeixen les barreres de classe i que determinen la identitat dels grups. (Iggers 1998, 89)

    La història de la vida quotidiana i la microhistòria s'han distanciat de les categories macrohistòriques de “mercat” i “estat”, que tan importants eren per al marxisme i la ciència social històrica, però han adoptat la idea que el poder i la desigualtat social constitueixen factors bàsics dins la història. Però ara, en lloc de centrar-se en els termes citats ho faran en les experiències quotidianes de les persones.

    Foucault, per exemple, diu que la història dels obrers s'examina no solament dins el macronivell d'estat i d'economia de mercat, sinó dins el nivell altament personal de les relacions entre persones en el propi lloc de treball. (Iggers 1998, 90)

    Respecte aquest punt, és interessant prestar atenció a les observacions que hi fa Iggers (1998, 90). Diu que a la categoria de “classe” li hem d'afegir la de “sexe”. Que la relació entre l'home i la dona és considerada, com anys enrera la relació entre obrer i patró, una relació essencialment desigual. I que allò que per al marxisme és la lluita de classes, per molts microhistoriadors és la resistència, la qual no es manifesta en disturbis, sinó més bé en formes subtils del comportament quotidià.

    2.4 Com es fa la microhistòria

    Molts teòrics alemanys de la història de la vida quotidiana sotmeten el concepte de ciència de les ciències social analítiques a una crítica radical. Iggers ens explica aquest procés des que es publicà l'any 1923 Història i consciència de classe de Georg Lukács (1998, 91).

    Des de la publicació de dit llibre, els marxistes occidentals també adoptaren una postura crítica enfront dels plantejaments positivistes de la moderna investigació social. Lukács descomposava la història i la societat en parts, sense comprendre el significat d'aquestes parts en el gran conjunt d'interrelacions històrico-socials. Aquesta concepció fou rebutjada pels pensadors de l'Escola de Frankfurt, en especial Max Horkheimer i Theodor Adorno. En canvi, les dues parts adoptaren la idea dialèctica de la interdependència i de la interacció recíproca que té tota vida històrica. Amb això, enllaçaven amb una tradició alemanya que es remuntava al segle XIX que insisteix que s'ha de procedir amb mètodes hermenèutics, comprensius i narratius, ja que es parla de significats i valors i els mètodes purament analítics de les ciències sistemàtiques són inadequats per aquest camp.

    Arribats a aquest punt, es planteja la qüestió de com els procediments hermenèutics poden arribar a aportar algun coneixement demostrable. Recordem que, segons els hermenèutics (des de Humboldt i Ranke fins als microhistoriadors actuals) es pot entendre l'objecte d'estudi acostant-se a ell sense prejudicis i mitjançant “l'estudi documentat, a consciència i profund de les fonts” (Iggers 1998, 91). Segons l'hermenèutica, els plantejaments teòrics i els mètodes analítics dels científics socials empírics no són aplicables perquè no són capaços de comprendre i transmetre els aspectes qualitatius de l'existència humana sense que es produeixin “pèrdues o distorsió” (Iggers 1998, 91).

    Natalie Davis, microhistoriadora, va molt més enllà del procediment hermenèutic. Iggers (1998, 92) explica com, Davis, qüestiona radicalment l'existència d'una frontera entre el fet i la ficció. És a dir: segons ella, l'exposició històrica no pot passar sense la facultat imaginativa de l'historiador o historiadora. L'autora argumenta que l'historiador es troba en el dret d'omplir els buits existents a les fonts amb una fantasia que s'orienta per les pròpies fonts, però que també les transcendeix. Per aquesta definició, Davis empra el terme invention. En resum, això significa que, aprofundint en una àmplia varietat de fonts que continguin informació sobre les condicions socials i econòmiques i sobre la relació entre sexes d'una regió, es podrien reconstruir els raonaments d'aquestes gents. Però com assenyala Iggers (1998, 92) “això fa pressuposar que existeix quelcom semblant a una cultura regional comuna que faci possible tal reconstrucció”.

    Per molts historiadors de la vida quotidiana, l'anomenada “descripció densa” de Clifford Geertz és la clau per al coneixement. Com ja esmentàvem abans, la “descripció densa” significa que l'investigador no s'ha d'aproximar al seu objecte d'estudi amb plantejaments teòrics, sinó deixar que el subjecte parli per si mateix, pressuposant que els individus tenen idees i motivacions i que per tant poden ser compreses, sobretot, com diu Iggers (1998, 93), “per aquells investigadors que pertanyen al mateix àmbit cultural que dits individus”. Iggers segueix i ens explica que, vista d'aquesta manera, la “descripció densa” es contraposa a la forma d'investigar que comprova les hipòtesis. Però Hans Medick remarca que la “descripció densa” no significa de cap manera una renúncia a la interpretació sistemàtica però “sí una renúncia a suscitar la l'aparença d'irrevocabilitat, coherència i finalitat d'una intervenció interpretativa” (Iggers 1998, 93)

    Segons Serna i Pons (2000, 236), els microhistoriadors es caracteritzarien “per fer de la seva feina un constructivisme conscient en el qual no hi hauria res d'entrada i en el qual no es podrien acceptar certes evidències epistemològiques tradicionals”. Segons aquests autors, la microhistòria seria una pràctica basada en la reducció de l'escala d'observació, amb la finalitat de reconstruir allò viscut, és a dir, vides individuals que han quedat registrades i que es poden treure a la llum gràcies al nom dels subjectes que les protagonitzen (Serna/Pons 2000, 239). Segons G. Levi, existeixen una sèrie de característiques que comparteixen els historiadors de la vida quotidiana i de la microhistòria: “la reducció d'escala, el debat sobre la racionalitat, el petit indici com a paradigma científic, el paper d'allò que és particular (sense oposar-se a allò que és social), l'atenció a la recepció i al relat, una definició específica de context i el rebuig del relativisme” (Serna/Pons 2000, 242). August Serna i Anaclet Pons ens expliquen la teoria de la racionalitat limitada de Herbert, segons la qual, quan l'investigador pren com objecte d'anàlisi un individu, ha de tenir en compte que aquest no és ni serà mai una persona que esgoti les informacions o que estigui en capacitat d'elegir sense dubtar i de jerarquitzar ordenadament les seves preferències (Serna/Pons 2000, 243-244). Serna i Pons comenten (2000, 249) que el microhistoriador es basa en una matèria molt escassa i fragmentària per dur a terme els seus estudis, és a dir, els documents. I no es resignen ni molt manco a ignorar-ho tot del món exterior. De manera que s'ocupen de reconstruir allò que va poder passar i les interpretacions que són més favorables.

    Amb aquestes línies, hem procurat, a grans trets, donar una visió de què és un microhistoriador i, sobretot, mostrar les diverses vies d'actuació a les quals pot accedir per exercir la seva labor.

    2.5 Iggers i la seva obra dins el context historiogràfic actual

    Segons Padilla, La ciència històrica al segle XX suposa, en certa manera, una síntesi de les obres més rellevants d'Iggers. El seu interès radica en que enfronta els qüestionaments fets als plantejaments teòrico-metodològics sobre els quals s'articulà la historiografia del segle XX. Iggers reconeix els seus elements correctius al pensament i pràctica de la història. En canvi es resisteix a abandonar el compromís de l'historiador de capturar la realitat segons la lògica de la investigació científica que comparteixen la majoria dels acadèmics.

    Padilla pensa que el llibre d'Iggers no obri un nou paradigma científic dins la historiografia, sinó que, simplement, planteja la reforma de l'anterior, perquè diu que el text centra la crítica només als nivells institucionals de funcionament de la disciplina.

    Segurament és cert que el text que ens ocupa aquest comentari queda a mig camí a l'hora d'enfrontar directament els problemes metodològics que presenta la historiografia de la darrera meitat de segle. Però Iggers ha proporcionat una eina molt útil per als historiadors amb La ciència històrica al segle XX, ja que, si bé és vera que no és del tot crític (de fet gairebé no ho és gens) amb el model teòrico-metodològic de la història, i no aporta, com bé deia Padilla, cap nou paradigma per a la investigació, el llibre porta a reflexionar seriosament sobre la ingent necessitat de canvi en la historiografia contemporània arrel de la velocitat amb què canvia el món que aquesta disciplina estudia. L'ampli ventall de possibilitats que ens obri Georg Iggers amb aquesta obra, suposa una important agilització del mètodes d'estudi dins la ciència històrica sense cap tipus de dubte perquè, acceptant que potser no aporta cap nou principi, mostra els problemes actuals de la historiografia, que revisats amb deteniment, poden proporcionar les bases per un important i necessari canvi.

    3. Conclusions

    3.1 Sobre el text

    Després de tot el que hem comentat podem afirmar que és molt difícil reconstruir els processos mentals de les persones que no pertanyien a les capes socials altes i que, per tant, no han pogut deixar testimonis d'ells mateixos. Els treballs que ho intenten es basen en sumaris judicials, és a dir, persones o successos extraordinaris. Alguns autors que s'han dedicat a aquesta tasca són, per exemple, Natalie Davis, David Sabean o Carlo Ginzburg. Iggers (1998, 93) diu que l'intent de Carlo Ginzburg d'associar les manifestacions quasi atees de Menocchio a una antiguíssima cultura camperola mediterrània, i de relacionar l'execució del moliner amb els esforços de les noves élites del poder econòmic i polític per suprimir aquesta cultura, és un claríssim exemple de la fusió de la investigació microhistòrica amb les especulacions macrohistòriques del llegat marxista aplicades a la “gent corrent”.

    De fet, com podem llegir al text d'Iggers (1998, 94) Giovanni Levi, microhistoriador, té ben clar que la microhistòria té les seves arrels polítiques científiques i ètiques en el marxisme. És a dir, que defensa la idea que la investigació històrica no és una activitat purament retòrica o estètica, i que per això és important rebatre el relativisme, l'irracionalisme i la reducció de la feina de l'historiador a la interpretació de textos.

    Iggers continua amb l'explicació (1998, 94) i ens mostra com la transició del marxisme i de la ciència social històrica a la història de la vida quotidiana es manifesta clarament en els treballs de mitjans anys setanta, del grup de la protoindustrialització, de Göttingen. La postura teòrica inicial d'aquests treballs apareix lligada a la concepció marxista que les relacions de producció i de reproducció constitueixen el fonament de les estructures i dels processos socials. Iggers fa una observació sobre com l'enfocament macrohistòric d'aquests processos conduí a la microhistòria. És a dir, per un costat, la dedicació a una localitat i a una regió responia a un interès per la història de la “gent corrent”. Per l'altre, aquesta era la continuació conseqüent de la investigació. Iggers (1998, 94), comenta que un impuls molt important per l'estudi d'aquesta protoindustrialització fou la Demografia Històrica, que intentava registrar la massa de la població amb mètodes quantitatius. Però més endavant, aquests treballs portarien a la reconstrucció de famílies, que a la vegada conduirien a descobrir històries de les vides d'aquestes famílies. A través d'aquesta via es feien visibles totes les xarxes de relacions socials entre persones i famílies durant un període llarg. El text d'Iggers cita una frase de Schlumbohm que plasma perfectament tot el que acabem de dir: “quant més progressa la investigació, tant menys ho fan els homes, la forma de vida dels quals és l'objecte de la mateixa, apareixen completament determinats, en el seu comportament, per les dures estructures, les condicions econòmiques i el macrocanvi; tant més patent es fa que ells col·laboraven de forma activa en la configuració de l'estructura social en la qual vivien”. (Iggers 1998, 95)

    A vegades pot semblar que existeixen profunds abismes entre els representants de la ciència social històrica i els de la microhistòria, però no sempre és així. De fet, Iggers al final del seu text (1998, 96) recorda que els estudis microhistòrics dels quals hem parlat fins ara, ni descuiden ni rebutgen en absolut la interrelació entre la història regional o local i els grans processos del canvi econòmic, social i cultural. Simplement n'aporten una imatge més matitzada.

    3.2 Valoració personal

    Un pic finalitzada l'explicació, penso que el gir de la història social tradicional cap a la microhistòria i cap a la història de la vida quotidiana ha suposat un punt d'inflexió importantíssim dins la historiografia de les darreres dècades, ja que s'han obert noves línies d'investigació per la història que abans es desconeixien o be és es passaven per alt perquè es consideraven poc importants o irrellevants.

    Treballs pioners com el de Carlo Ginzburg amb el seu El q ueso y los gusanos mostren i realcen la importància de l'individu dins el procés històric. Gràcies a l'estudi d'allò que hem anomenat “gent corrent”, podem conèixer molts aspectes sobre com s'estructuren les societats on es troba aquesta gent, la seva economia, industrialització, cultura i, sobretot, com experimenten aquestes persones la totalitat d'aquests processos i com això afecta a les relacions que s'estableixen entre elles.

    Això no vol dir en absolut haver de caure en la simple narració i acumulació d'anècdotes individuals i personals pel simple fet de conèixer-les, ja que, independentment que ens pogués semblar curiós, això no ens portaria a cap conclusió i tampoc li trobaríem cap utilitat historiogràfica.

    Però si que, gràcies a aquests nous corrents d'investigació històrica, podem, moltes vegades, deduir situacions generals d'estructuració social, econòmica, política o cultural a partir de vivències quotidianes, perquè aquestes poden ser comuns a col·lectius de persones, més enllà de “l'objecte d'estudi” en què ens centrem.

    I tot i que aquest, relativament nou mètode d'estudi, té alguns errors de base (vèiem com alguns microhistoriadors es contradeien entre sí quan negaven l'etnocentrisme europeu, però en canvi pressuposaven la unitat del seu objecte d'investigació) ha suposat que comenci una renovació, des del meu parer, tan necessària com positiva, en la forma de fer i concebre la història.

    Evidentment, com ja esmentàvem durant el comentari, no es pot fer microhistòria i història de la vida quotidiana oblidant per complet els grans processos econòmics i polítics. Però sí que, a l'hora d'estudiar aquests grans processos, s'ha d'incloure la gent del carrer dins l'estudi.

    Si fem història és, en definitiva, gràcies a tota la gent que ens ha precedit a nosaltres i que han pres part d'aquesta història. Per tant, crec que és just donar cabuda a aquestes persones dins tot l'entramat historiogràfic contemporani.

    BIBLIOGRAFIA I ALTRES FONTS CONSULTADES

    - Fryling, Kevin. “Scholar takes active rol in history”. University at Buffalo reporter. [en xarxa] http://www.buffalo.edu/reporter/vol37/vol37n19/articles/Iggers.html [consulta: 24/04/2006]

    -Ginzburg, Carlo. 2001. El queso y los gusanos. El cosmos según un molinero del siglo XVI. Edicions Península. Barcelona.

    -Iggers, Georg G. 1998. La ciencia histórica en el siglo XX. Las tendencias actuales. Una visión panorámica y crítica del debate internacional. Idea Books. Barcelona.

    - Medick, Hans. 1998. “Els missioners en la barca de rems?. Vies de coneixement etnològic com a repte per a la història social”. Dins Les raons del passat. Afers. Barcelona. 147-181.

    - Serna, Justo i Pons, Anaclet. 2000. Cómo se escribe la microhistoria. Cátedra. Madrid.

    - Zermeño Padilla, Guillermo. 1997. “Sobre la crítica posmoderna, a la historiografía”. Hemerodigital. [en xarxa] http://www.hemerodigital.unam.mx/ANUIES/ibero/historia/historia9/sec_38.html [consulta: 24/04/2006]