Catedral de Reims. La resurrecció de Llàtzer

Arte. Escultura francesa. Pintura italiana # Façana oest. Rostres. Estil. Trecento. Giotto di Bondone

  • Enviado por: Raty
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad

Façana oest de la catedral de Reims.

'Catedral de Reims. La resurrecció de Llàtzer'

El titol d'aquesta obra, s'anomena: grups escultòrics de la Visitació i l'Anunciació de la façana de la catedral de Reims.

Es va fer entre els anys 1230 i 1265. la façana d'aquesta catedral es d'un estil gòtic i amb una tècnica feta a base de talla amb la utilització de pedra. La seva localització original i actual, va se ren la catedral de Reims, a França.

El tema d'aquesta façana, es que els conjunts escultòrics representen les escenes de la Visitació i de l'Anunciació. En el primer , a Mare de Déu es visitada per la seva cosina, mostra el moment en que l'angel s'apareix a la Verge i li comunica que serà la mare del fill de Déu.

Aquesta obra, presenta una diversitat estilística que simbolitza el trànsit des d'unes formes encara afectades pels cànons del romànic fins al realisme i el naturalisme, passant per l'ideal de bellesa del classicisme. El conjunt es composa de dos grups, la Visitació i l'anunciació, que defineixen les tendències fonamentals en la iconografia occidental: el classicisme mediterrani i el naturalisme centreeuropeu, respectivament.

COMPOSICIÓ:

Els grups de Visitació i l'Anunciació són el brancal dret de la portada central de la catedral de Reims, que destaca per la riquesa escultòrica.

El grup de la Visitació el composen dues figures que representen Maria, la mare de Déu, i la seva cosina, santa Isabel. Realitzats pels volts del 1230 presenta una novetat respecte dels grups escultòrics anteriors:

  • Les figures comparteixen l'espai i es relacionen entre elles, tot formant una escena.

Així, les escultures de la Mare de Déu i santa Isabel escenifiquen el moment de la salutació, amb els cossos i els caps lleugerament girats i les mans dretes avançades.

  • Els rostres

Expressius i diferenciats, l'intens modelat dels plecs

De les túniques,

El cobriment dels caps,

I el moviments dels braços

que s'endevenia per sota de les túniques , evoquen de manera

molt directa els trets de l'escultura

romana.

El grup de l'Anunciació, es molt diferent al de la Visitació, tot i ser al seu costat.

En aquest cas el modelat de la figura de la Verge es molt més superficial ja que el rostre ha perdut expressivitat i els plecs de la vestimenta són rectes i angulosos.

ESTIL:

Les diferències dels estils d'ambdós grups posen en relleu la participació de diversos tallers en l'execució de les obres. Un primer taller, responsable del grup de la Visitació, mostra una clara influència estilística de l'escultura romana que te l'origen, amb tota probabilitat, en les nombroses restes romanes existents a la ciutat de Reims. El grup de l'Anunciació, es obra de dos altres tallers:

  • Un va executar la figura de la Mare de Déu amb un estil que respon de manera als trets de l'escultura francesa dels primer terç del segle XIII

Això a fet pensar que els mestres escultors que la componien van treballar anteriorment a Parí i a Amiens.

L'altre taller que va participar en el muntatge de la façana (1255-1265) es responsable de la resta de figures, entre elles la del àngel somrient que acompanya la Verge, tot completant l'escena de l'Anunciació. L'aspecte alegre constata amb la expressivitat de la Mare de Déu i va fer que fos un model molt admirat a l'edat mitjana. Responia a les premisses del naturalisme centreeuropeu.

L'ample espai de temps que es va invertir en la decoració escultòrica de la façana de la catedral de Reims (1230-1265) motivaria una notable diversitat que reflecteix fidelment la mateixa evolució de l'escultura gòtica.

CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ:

El conjunt escultòric de la catedral es la culminació de l'estil iniciat a les grans portalades del gòtic clàssic francès (París, Laon, Amiens i Chartres.). les figures assolien un volum que les feia gairebé exemptes, alhora que es relacionaven entre elles i formaves escenes amb sentit propi. Resumien les dues tendències escultòriques fonamentals a tota la iconografia occidental:

  • D'una banda, l'àngel del somriure

que representa el naturalisme centreeuropeu. les

figures de la Visitació, a la dreta del conjunt, que s'emmarquen en el més per classicisme mediterrani.

Es pot considerar així, la maduració del naturalisme característic del gòtic, que trencà definitivament amb els patrons del romànic (hieratisme, inexpressivitat, manca absoluta de hel·lènic. Primer com a resposta a la voluntat d'assolir unes formes pures i naturalistes. Tot definint els trets que caracteritzaren a l'escultura els segles posteriors.

FUNCIÓ:

Les figures de la façana de la catedral tenen la peculiaritat d'haver abandonat les funcions d'estàtua-columna i de presentar-se en una posició gairebé exempta, fet que s'interpreta com una decidida opció pel realisme i la naturalitat.

Mantenen el valor com a anticipació de la glòria celestial , present a l'interior. Les figures reven als fidels i, mitjançant la representació d'escenes concretes, esl fan parar atenció sobre determinats aspectes de la vida religiosa. En aquest cas, tan l'escena de la Visitació com la de l'Anunciació evoquen dos moments claus en la iconografia cristiana.

La resurrecció de Llàtzer.

El titol dàqeusta obra, s'anomena La resurrecció de Llatzer, l'obra va ser realitzada pel pintor Giotto di Bondone i es va fer entre 1267 i 1337. l'estil d'aquesta obra es italogòtic realitzada amb la tècnica del fresc i utilitzant com a suport el mur.

La seva localització actual es en la capella dels Scrovegni o dell'Arena, a Pàdua.

El tema: forma part del conjunt de frescos de la capella de la família Scorvegni, a Pàlua (Itàlia), que representen nombrosos passatges dels evangelis: L'anunciació, les noses de la verge, escenes de la vida de jesús, etc.

L'obra de Giotto di Bondone representà un punt d'inflexió en l'art pictòric del gòtic. Influït pels preceptes de l'ordre franciscà va efectuar una revaloració de la natura i situà l'èsser humà en una nova dimensió.

La introducció del paisatge en substitució del fons deurat de l'escola sienesa, la corporeïtat amb que dotà als seus personatges i l'observació del natural foren els elements claus de l'obra de Giotto que obriren el camí al Renaixement.

ELEMENTS PLÀSTICS:

En la línia de l'estil italogòtic, del qual va ser un dels principals precursors, Giotto utilitzà en aquesta obra colors molt matisats, gairebé com si haguessin estat pintats al pastel.

La llum te un tractament acurat, a la recerca d'un efecte espacial que proporcioni una sensació perspectiva, encara insegura. Les figures representades destaquen per la seva corporeïtat, resultat d'un estudi anatòmic de models reals observats del natural, innovació de la qual Giotto fou un ferm precursor.

D'altra banda,

les expressions i els gestos

tenen la missió de revelar l'estat d'ànim dels protagonistes.

COMPOSICIÓ:

L'obra s'emmarca en un conjunt de trenta-vuit basats en escenes evangèliques. Situat a la part esquerre de la nau, mirant cap a l'altar, limita amb les representacions de les noces de Canà (esquerre) i l'entrada a Jerusalem (dreta), dins d'una seqüència que fa un repàs de la vida de Jesús, començant per la Nativitat i acabant per l'expulsió dels mercaders del temple. A l'altra banda de la nau hi ha les escenes posteriors a la traïció de Judes.

En aquesta obra, la figura de Crist es de la mateixa mida que la resta de personatges, en la línia de l'humanisme que impregnà l'obra de Giotto, també apreciables en les variades actituds que els testimonis manifesten davant el miracle que estan presenciant:

  • Sorpresa

  • Veneració

  • Incredulitat, etc.

Darrere de Jesús es troben els deixebles, i al fons als jueus que ploraven la mort de Llàtzer, testimonis del fet miraculós.

Llàtzer

Amb la cara ben pàl·lida, surt de la tomba,

Lligat de peus i mans amb les benes

d'amortallar i un mocador al cap.

Al fons, Giotto hi va pintar un paisatge

però suficientment precís per situar els personatges i l'escena en un context i dotar el quadre d'un cert efecte tridimensional i de realisme.

ESTIL:

Aquesta obra, igual que el conjunt que decora la capella dels Scrovegni, situava Giotto a mig camí entre un estil gòtic ja en plena decadència i un prerenaixement que s'anunciava en nombrosos detalls. La superació de moltes de les normes imperants en el gòtic italià Trecento donaria lloc a l'anomenat italogòtic, estil del qual Giotto va ser un dels principals i impulsors.

Aquest nou model va introduir innovacions importants, tant pel que fa al tractament del tema com els trets estrictament iconogràfics.

De manera resumida, les característiques fonamentals de l'estil italogòtic son:

  • La voluntat de crear efectes espacials, fet que implica la renuncia al fons daurat orientalitzat típic del gòtic italià.

  • La introducció de fons en forma de paisatge.

  • L'estudi anatòmic dels personatges.

  • La preocupació per la llum.

  • La manifestació de l'estat d'ànim dels protagonistes a través de gestos i expressions.

Com a resultat de l'observació del natural les figures perderen l'estilització bizantina i guanyaren naturalitat, en la línia dels preceptes franciscans que propugnaven un retorn als valors presents en la natura. Això va implicar en conseqüència, una humanització de les escenes religioses.

Un dels trets més destacats d'aquests frescos fou els modelatges dels protagonistes, dotats d'una corporeïtat inusual en el gòtic i d'una expressivitat diferenciada per a cadascun dels personatges, que representava un primer pas cap a l'humanisme que s'imposaria amb l'estil renaixentista.

Giotto mantingué, alguns dels elements característics de l'escola sienesa, com els ulls ametllats i la utilització, a les aurèoles de les figures, de pans d'or

Les vestidures i els gestos van ser tractats amb minuciositat.

CONSTINGUT I SIGNIFICACIÓ:

L'escena es bassa en el moment relatat al nou testament (Joan XI i XII) en que Llàtzer ressuscità per orde de Jesús. Aquest, situat a l'esquerra, alça la mà i beneeix Llatzer, que es troba acompanyat del sues familiars. Davant de Jesucrist, Maria i Marta, les germanes de Llazter, s'agenollen en senyal d'agraïment i de reconeixement.

Aquesta obra, juntament amb la resta de frescos que l'acompanyen, son considerats com l'obra mestra de Giotto. Van ser encarregats per Enrico Scrovegni, un poderós terratinent florentí, amb l'objectiu de decorar la capella particular de la família.

Aquest fet representava un pas endavant en el mecenatge de l'art, que ja no dependria exclusivament de l'església ni de les institucions per a la seva subsistència.

La pintura s'estava convertint en un article de luxe que començava a tenir una demanda notable per part de la burgesia, la qual volia ostentació del seu poder econòmic. Els palaus, les capelles etc.., esdevindrien nous àmbits per a la tasca dels artistes, ja que no es van veure limitats als edificis religiosos.

Es va generar una modificació substancial en els temes representats:

  • Tal com va pasar amb l'escola flamenca

  • Els nous motius responien als centres d'interès de la burgesia.

  • L'àmbit familiar.

FUNCIÓ:

la funció dels frescos de la col·lecció de la capella dels Scorvegni es clarament decorativa, malgrat estar inspirats en motius religiosos. Quan Enrico Scrovegni encarregà la construcció de la capella scrovegni ho va fer, tot seguint el costum de l'època, com a expiació per les accions del seu pare, un famòs usurer.

Verge de la Visitació

Verge de l'Anunciació.