Capilla Sixtina

Arte renacentista del siglo XV. Quattrocento. Giovannino de Dolci. Miguel Ángel # creació d'Adam. Sibilla. Profeta Daniel. Arbre de Jessé

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad

LA CAPELLA

SIXTINA

1er BAT 13/06/02

Simbologia Religiosa

INTRODUCCIÓ:

La Capella Sixtina va ser construida a partir de l'any 1475 i es va inaugurar el 1483 pel Papa Siste IV ( per aquest motiu rep aquest nom).

Forma part d'un conjunt històric i artístic amb molta importància, no tan sols a Itàlia sinó a tota Europa, realitzat per Giovannino de´ Dolci. En un principi va estar dedicada a la celebració de cerimònies solemnes, encara que la seva major importància i fama vinguè per la magnitud dels frescos que poseeix.

La majoria de les pintures són de Miquel Àngel, encara que existeix la participació d'altres artistes que es troben en escenes del laterals de la nau.

Les seves dimensions corresponen, amb tota intenció, al temple de Jerusalem

( 40,23 x 13,41).

El programa iconogràfic de les parets comprenen dos cicles ( Antic i Nou testaments) disposats en correspondènca simbòlica.

La bóveda de la Capella Sixtina s'inicià el 1508 per ordre del Papa Juli II i s'inaugurà el 1512. Tant el programa iconogràfic com l'ideològic se li atribueix a Miquel Àngel Buonarroti.

Al principi l'idea era fer els dotze apòstols, però va variar de manera que al mig van quedar representades nou històries del Gènesi ( que seràn agrupades de tres en tres en referència a l'origen de l'univers, de l'home i del mal) i, als àngels, quatre milagroses salvacions d'Israel.

Al costat hi han cinc profetes i Sibil·les que representen aquella part de l'humanitat que creu en el Messies (l'ungit, l'escollit) que està a punt d'arribar i transmet aquesta esperança.

Va ser vint anys després de la bòveda quan el Papa Pau III Farnese manà a Miquel Àngel el judici final, que va ser pintat entre el 1536 i el 1541 (inspiració en Dante o Signorelli). Va ser quan alguns, escandalitzats (a mandat de Piu IV) tapàren amb vels les parts “vergonyoses” dels cossos nus representats.

El Judici final representarà la conclusió de tota vicisitut humana, el moment en que es troben davant el Crist-Jutge i a la vegada, representarà també la condemna al

somni de la bellesa universal que ve inspirada en la fe atormentada de Miquel Àngel.

Les pintures de les parets a ambdós costats, narrant escenes de la vida de Moisès i de Crist ( com el Baptisme, les Temptacions, el Sermó de la Muntanya o l'últim sopar) van ser pintades per Perugino, Botticelli, Ghirlandaio i Cosimo Roselli.

En el compartiment que conté les imatges de la Creació del món trobem:

Síbil·la de Cumes:

Aquesta representa a Itàlia, escollint com a model una dona anciana ( potser amb al·lusió a la civilització etrusca). El seu rostre està ple d'expressivitat i la seva postura es veu totalment forçada ja que, col·loca les cames en perspectiva cap a l'espectador i el tronc el té girat cap a la seva dreta per a poder llegir el gran llibre que llegeix i aguanta amb les seves mans.

El seu cos no correspón a l'edat física que representa que té ja que (presentat per Buonarroti) és un cos amb potents músculs, està basat en les escultures que Buonarroti admirava.

Hi ha un contrast de colors entre el blau de la seva túnica i el verd del llibre amb el taronja del seu mant, això aporta certa bellesa.

L'anciana està asseguda en un tron i està acompanyada per dos àngels, situats a la seva dreta, que es miren també el llibre.

La creació d'Adam:

La representació d'Adam segueix el mateix mètode de representacií que la Creació d'Eva. Déu arriba a la terra en un núvol, envoltat d'àngels i envoltat també de turbulències que crea el seu mateix poder. En la terra està Adam estirat de costat amb el cos nu i mirant-se Déu. La mà d'aquest últim s'estira dèbilment, amb la sensació de que no tingui cap força, cap a Déu. I és en aquest punt on Déu concentra en el seu dit la força de la creació per convertir la seva “criatura” en el que ha de ser.

El detall dels dits unint-se sembla reflexar el misteri de la creació, de la vida humana.

Sibil·la Pèrsica:

La sibil·la ha estat representada per Miquel Àngel com una dona anciana amb una significativa gepa i amb problemes de vista, simbolitzant així la seva vellesa.

Els seus dos ajudants són dels pocs que cobreixen la seva nuesa amb la roba i són situats a la dreta de l'anciana en un segon pla.

Els vius colors dels vestits de l'anciana donen una agradable sensació d'alegria i lluminositat.

La separació de les aigües i el firmament:

En aquesta escena l'artista, ha representat Déu acabant amb el caos per separar les aigües del firmament. Miquel Àngel tradueix l'efecte de la paraula (que és el que utilitza Déu per crear) en un gest poderós, en el que Déu separa ambdues mans de manera que separa a la seva vegada dos mons oposats que col·loca cada un a un costat de l'univers.

Déu està acompanyat per tres àngels i a la vegada, l'escena es envoltada per quatre figures nues, una a cada cantonada. Per fer-se una idea de la continuitat de les diverses escenes, s'ha d'indicar que d'aquestes esmentades figures, l'home i la dona que són presents en la part superior de l'imatge, s´pn els mateixos de la part inferior de la Creació d'Adam.

Profeta Daniel:

El profeta apareix assegut en un tro, llegint un llibre que sostè, amb esforç, un petit àngel nu. Daniel escriu les seves revelacions a un atril situat a la seva dreta.

La figura del profeta és forta i escultural, a més els numerosos panys que cobreixen el seu cos ajuda a aconseguir aquest efecte de força.

Els colors dels seus vestits són molt variats, hi ha tonalitats: grogues, blaves, verdes i liles.

A l'esquena del profeta apareix la figura d'un nen, potser un àngel, cobert amb robes liles i mirant el que escriu Daniel.

La creació dels astres i les plantes:

Miquel Àngel presenta Déu amb els braços oberts creant amb els seus dits el sol i la lluna, acompanyat de quatre àngels al seu voltant.

A l'esquerra d'aquesta mateixa imatge es troba una altra figura d'esquenes que torna a ser Déu però, aquest cop, creant les plantes.

La figura de Déu mostra el gran poder que té aquest, la seva força i potència divines, que es mostra també en l'expressió del seu rostre ( sensació de seguretat, serietat i concentració).

Els personatges floten en l'aire i els vestits s'arrapen al seu cos manifestant així la seva forta anatomia.

Profeta Jeremies:

Jeremies en aquesta escena es suposa que contempla la destrucció de Jerusalem, per la qual cosa es mostra pensatiu assegut a un petit tro.

Hi ha una figura femenina darrera del profeta que també mostra sensació de tensió i patiment.

Els vestits del profeta tenen una armonia cromàtica de gran bellesa i hi ha un contrast clar-obscur que reforça la tensió de l'escena.

El profeta té un gran volum de manera que gairebé ocupa tota la base on es pintat.

La separació de la llum i les tenebres:

La figura del Creador en aquesta escena ( al igual que en la de la Creació dels astres i les plantes) vesteix uns vestits de tons rosats, encara que amb l'efecte de la llum, es converteixen en blanc alguns trossos petits de roba.

Les quatre figures nues del voltant mostren una gran bellesa anatòmica.

Déu està flotant a l'aire però aquest cop no està acompanyat d'àngels, envolta el seu propi cap amb els seus braços, que a la seva vegada té arquejats i està enmarcat en un rectangle.

Sibil·la Líbica:

Aquesta figura està totalment retorçada en posició de rotació. Guarda darrera seu un llibre,sense mirar-ho. Té la part superior del seu tors nua, mentre que un vestit s'arrapa a les seves cames s'observa com està lleugerament aixecada la falda, mostrant una mica les seves cames. Té un cos força musculat però femení.

El càstig d'Aman:

A la dreta d'aquesta escena hi ha un home que està assenyalant amb el dit i que està estirat i envoltat de persones. Aquest porta el tors nu i representa el rei Asuer que està manant fer venir a Mardoqueu per oferir-li una recompensa ( història que apareix en el text bíblic d'Esther).

Al mig de l'escena surt Aman que està cricifixat, completament nu i retorçat (la creu també ho està), només té darrera seu un tros de tela taronja. Hi ha dos homes entre on és Aman i on és Asuer, en una porta intermitja. Aman dona, com és d'esperar, sensació de sufriment i de dolor.

Profeta Jonàs:

El profeta Jonàs va ser devorat per una balena i tres dies després va ser expulsat per aquesta a la platja (per aquesta raó es considera aquest profeta com una figuració de la Ressurecció de Crist).És per aquesta raó que Miquel Àngel pinta al profeta amb un enorme peix al seu costat. Està assegut i té el tronc tirat enderrera i el cap torçat, mirant cap a dalt. Té dos àngels darrera seu. El seu cos és fort, musculat i no està nu, encara que la seva roba s'ajusta marcant la seva anatomia.

La serp de bronze:

Els personatges de la zona de la dreta d'aquesta escena es veuen retorçats de dolor, intentat treure els rèptils dels seus cossos, mentre que els de la zona de l'esquerre( que són un grup més reduït) es miren la serp de bronze, penjada de l'arbre.

Les figures exhibeixen la seva potent anatomia a travès dels seus cossos nus o dels seus vestits arrapats.

Arbre de Jessé:

La mare de Jessé es situa al centre d'aquesta escena, deixant enrrere al seu marit i al petit Jessé. Hi ha sensació d'intimitat en l'escena.

Tots tres estàn asseguts a terra, i la dona sense una expressió especial al rostre, es porta la mà a la cara, per repenjar-se en ella el cap.